T1xC5 - El periodisme en guerra

Catalunya Ràdio. Catalunya Àudio.

Som podcast.

Tanta, tanta guerra. Capítol 5. El periodisme en guerra.

El periodisme s'ha dedicat a narrar la guerra. Però narrar no és un acte neutral. Els conflictes no només es lliuren al front o als despatxos diplomàtics, també es disputen als platós, a les portades dels diaris o a la ràdio. El relat que construïm sobre la guerra també és un arma, i pot ser-ne una de molt potent. Però el periodisme també pot provocar l'efecte contrari. Pot prevenir guerres i construir pau. En parlem amb quatre periodistes que exerceixen la professió des de vessants diferents. La Gemma Parellada, reportera a l'Àfrica durant dues dècades, en Sergi Roca, cap d'Internacional de Catalunya Ràdio, la Montse Santolino, responsable de Comunicació de la Fede, que agrupa més de 130 organitzacions catalanes, i l'Ivan Muñoz, responsable de Mitjans de Metges Sense Fronteres. I ho fem des d'un lloc on aquesta conversa té encara més sentit. La Facultat de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, envoltats de futurs professionals de la comunicació. Per a la Gemma Parellada, la pregunta no és si el relat importa, és fins a quin punt importa.

El relat no és que sigui un arma més, sinó que és l'arma més poderosa en qualsevol conflicte. Perquè per llançar atacs, per mobilitzar l'exèrcit, has de tenir normalment a la població, a l'opinió pública, una mica a favor. Si no, no pots jugar.

Un exemple extrem el tenim en un país que la Gemma coneix bé. A Ruanda, el 1994, la ràdio dels Mil Turons va ser l'altaveu d'un genocidi en què es va assassinar gairebé un milió de persones. Habitualment, però, les formes en què el periodisme alimenta els conflictes són més subtils, i per això mateix resulten més difícils d'evitar. Sovint, simplement, es tracta d'indiferència i silenci. Hi ha conflictes que difícilment ocuparan mai una portada, com remarca la Montse Santolino.

Hi ha una jerarquia informativa claríssima al món. Hi ha països i conflictes que interessen i d'altres no. Parlem sempre d'aquells països que ens interessen per alguna cosa, que tenim interessos econòmics o polítics. Hi ha una part molt important de proximitat cultural també en tot això. Però sí que insisteixo en la part que ha dit la Gemma. Al món ens ho han explicat sempre i el relat és el colonialisme. El control del relat és el control del món i això està claríssim, no?

El Sudán, el Yemen o la República Centrafricana són països que només apareixen fugazment a les notícies quan els morts s'hi compten per milers. Podríem parlar, doncs, de conflictes oblidats? Segons la Gemma Parellada, no. No m'agrada la paraula

oblidats perquè no els tenim oblidats, sinó que els tenim menys preats i això forma part d'aquesta manera global de com construïm la visió que tenim del món, quina posició hi tenim nosaltres.

El Sergi Roca, corresponsal durant molts anys, s'enfronta ara a aquest dilema al capdavant d'una secció d'internacional. Com construeix una mirada pròpia intentant esquivar inèrcies informatives que desdibuixen el món?

El repte majúscul és explicar per mi sempre com ho viu la gent, posar-hi cara al final. És el més fàcil, sembla, però a vegades el més complicat. Perquè hi ha històries que són molt difícils d'aconseguir o d'explicar, però sobretot aconseguir que la gent d'allà parli és el gran objectiu. Jo no vull escoltar tant un governant, un líder que ja el sentim per molts mitjans, sinó sobretot sentir els ucraïnesos o els palestins o ara els iranians, per posar tres exemples, i em posaria un quart que és el sudan.

Metges Sense Fronteres va néixer precisament d'aquesta necessitat, com una aliança entre metges i periodistes. L'any 1971, arran d'un conflicte a la regió nigeriana de Biafra, un grup de metges va decidir que, a més d'atendre les víctimes, calia donar-ne testimoni. L'Ivan Muñoz és avui responsable de la relació entre mitjans i l'organització a l'estat espanyol.

El testimoni per nosaltres és un valor fundacional, perquè per nosaltres és molt important denunciar o testimoniar el que estem veient. Sempre tractant d'anar més enllà de la xifra, creant patida, és a dir, anar més enllà de la història única, que recorda l'escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi, que deia que hem d'anar més enllà de la història única, hem d'anar més enllà del titular, de la xifra de morts, hem de posar cara i ulls a aquestes xifres, qui hi ha darrere d'aquest drama, d'aquest titular.

Per intentar facilitar aquesta feina de posar la dimensió humana a conflictes llunyans, la Montse Santolino defensa la col·laboració entre organitzacions i mitjans.

Hi ha una cosa molt estructural dels mitjans, que és no parlar d'aquells països als quals arribar o fer una cobertura és molt car. És així de simple. Des de la zona G, justament, és intentar facilitar això, facilitar l'accés dels periodistes a zones que, si no, per si mateixos no podrien. Això condiciona molt que una crisi humanitària o un terratrèmol duri o no duri dos, tres, cinc dies als informatius.

Quan un conflicte arriba als titulars, sovint ja s'ha estat covant durant anys. Les causes profundes, la història, els actors. Tot allò que permetria entendre per què esclata la violència queda sacrificat per l'urgència de l'última hora. El Sergi Roca ho matisa.

Jo crec que tenim més oportunitats que mai per explicar el context. Perquè, poso l'exemple de la ràdio, també fem articles web que en diem pel portal de 3K Info, concretament, i on allà, si vols context, tens tot el context i els links i enllaços cap a entrevistes, cap a àudios, cap a programes més en profunditat. El que passa és que s'hi ha d'apostar. S'hi ha d'apostar i apostar són diners però després també hi ha la necessitat que els que manen més amunt de tots nosaltres doncs també confien en que allò interessa a

la gent per la seva banda la Gemma Parellada va triar ser freelance per decidir què explicava i com ho explicava per a ella el context no és un afegit és la condició perquè una notícia tingui sentit.

Jo crec que no hauria de ser opcional. No hauríem d'explicar les coses fora de context perquè llavors no només és inútil i és ineficaç. El context ho canvia absolutament tot. Si fem matralleta de coses inconexes, doncs no serveix de res. Jo recordo a Amali. Quan hi va haver l'avançada que eren Tuaregs amb connivencia amb els grups que en aquell moment tot just s'instal·laven, la majoria de periodistes, el 95% de periodistes desplegats, eren francesos. I en aquell moment, doncs, una font. Fàcil, entre cometes, d'informació eren els comunicats de l'exèrcit. Doncs hi va haver un dia que ens passen un comunicat que va sortir, clar, directe a tots els titulars, que era l'exèrcit francès neutralitza, perquè quan ho fem els occidentals neutralitzem, quan ho fan ells assassinen, no? Hi ha aquesta dicotomia. Doncs l'exèrcit francès neutralitza a 60-70 terroristes. I tothom ho va transmetre com si fos una victòria del bé sobre el mal i era un bombardeig aèri en el que maten. Una setantena de persones que ningú sap qui són, perquè els terroristes no van amb un carnet d'afiliació. I d'allà ningú es va preguntar gaire si allà hi havia dones, si allà hi havia nens, i els homes, que pobres, sembla que els puguem matar més. Nosaltres no podem deixar passar aquestes coses i hem de fer molta atenció al vocabulari que utilitzem.

Hi ha conceptes com neutralitat o objectivitat que el periodisme ha convertit en virtut, però que alhora han servit d'escut a l'hora d'afrontar responsabilitats i decisions. La Montse Santolino qüestiona aquesta idealització de Socarrel apel·lant al periodisme de pau. És una manera d'entendre la professió, un periodisme que defensa que a l'hora de decidir quina notícia cobrir, amb quin angle i amb quins protagonistes, el periodista ja està prenent una posició.

La neutralitat no existeix. Absolutament totes tenim un punt de vista personal sobre les coses. A més a més, totes treballem per una organització, per un mitjà, i tot això ens condiciona. O sigui, fer periodisme no és ser neutral i que una persona digui plou, una altra persona no plou, i donem la mateixa importància a les dues opinions. Perquè això no és neutralitat, això és mal periodisme. O sigui, periodisme és obrir la finestra i mirar si plou o no plou.

Un exemple. Setmanes abans de la invasió russa d'Ucraïna el 2022, molts periodistes i mitjans de comunicació ja havien assumit que la guerra armada era l'única via per resoldre el conflicte. Una profecia autocomplerta quan finalment va passar. Però era l'única opció? S'hauria pogut evitar si s'hagués defensat més la via diplomàtica? Cal més consciència sobre la responsabilitat periodística i assumir l'enfermesa, defensa Santolino.

Qui apela a la necessitat de que siguem neutrals moltes vegades és justament el poder que té aquests interessos geostratègics o econòmics. Llavors, no podem ser neutrals en la no defensa de la pau i els drets humans. I una mica el període de setmana de pau és el que ens ve a dir. O sigui, moltes vegades hem parlat dels corresponsals de guerra i el que ens diu és. Precisament perquè tenim un posicionament ètic i a favor de la pau i els drets humans, preferim dir-nos corresponsals de pau, perquè som conscients també que la nostra mirada pot ajudar i pot servir per escalar o desescalar conflictes, justament.

L'Ivan Muñoz ha viscut aquest debat des d'una altra perspectiva. Metges Sense Fronteres es defineix com una organització neutral, però neutral no vol dir muda.

La neutralitat és un dels nostres principis. Nosaltres treballem en conflicte a més de 70 països i som neutrals. Què vol dir som neutrals? Que no prenem part per cap de les parts del conflicte i el nostre treball ni entorpeix ni afavoreix aquestes parts del conflicte. Però aquesta neutralitat no és contrària a denunciar el que veiem. Nosaltres a Gaza ens han dit mil cops que no som neutrals, que estem a favor de Hamas, però no, nosaltres simplement treballem a Gaza i denunciem el que veiem. Ser neutral no vol dir quedar-se en silenci davant d'una violació dels drets humans o d'un genocidi com hem vist a Gaza.

Per al Sergi Roca, la neutralitat no és un punt d'arribada. Com a molt, és un punt de partida.

Com a periodistes que som, tenim d'entrada la responsabilitat d'explicar el que veiem. I després hi ha l'ètica, l'ètica periodística, que segur que aquí us n'hem parlat molt en aquesta facultat, que és evident que l'hem de tenir injectada en vena. Quan tu arribes a un lloc, I més com a periodista intentes ser el màxim neutral possible. Però després vas a Cisjordània i et trobes que la gent no pot viure, malviu, els ataquen. Veus com a una dona, pel sol fet de ser palestina o àrabe o semblar-ho, li demanen de tot, li regiren el bolso, els solats irlandes, parlo. I tu tot això ho has d'explicar. Clar, no som freds, no som de gel.

Si assumim que la neutralitat és impossible, una altra qüestió fonamental sorgeix amb força. Aquí hem de donar veu. Les elites polítiques, militars i econòmiques ocupen el centre dels informatius i sovint els seus interessos no coincideixen amb els de la ciutadania. La societat civil, les víctimes i els moviments socials moltes vegades queden als marges. La Montse Santolino ho té clar.

Jo tinc la resposta, ens han de fer més cas a la societat civil organitzada. Però no només aquí, a tot el món hi ha gent organitzada. Els conflictes bèl·lics, per exemple, hi ha molta gent que està buscant alternatives o solucions i li hem de donar més espai a aquestes propostes i solucions que estan sortint de la pròpia gent. Jo, per exemple,

sempre he tingut tendència a anar molt a les zones rebels, no per res, no perquè prefereixi que guanyin, sinó perquè els canals oficials ja tenen els seus altaveus. Clar, justament jo crec que sempre hem de mirar de reequilibrar una miqueta el relat que dèiem.

L'Ivan Muñoz treballa a Metges Sense Fronteres amb una estratègia concreta, apostant pel factor humà.

Intentem buscar altres vies. Jo els hi dic carreteres secundàries. Crear empatia, abordar contextos no des del conflicte, sinó des d'una transversal, com pot ser la salut mental o la violència sexual, que pot tenir una vinculació a realitats, a problemes que patim aquí.

Davant d'aquells règims o governs que tanquen les portes als periodistes, en Sergi Roca remarca la necessitat de trencar l'aïllament.

A l'Iran aconseguir el visat, avui en dia, no diré un cop de sort, perquè hi ha feina darrere, però també és molt difícil que te'l donin. O a Síria. Hi va haver un moment que hi va haver un autèntic forat negre d'informatiu durant el règim de l'Assad. Directament no hi entraven periodistes estrangers i només, entre cometes, tenies el testimoni dels locals, com està passant a Gaza. Això, clar, això és una victòria del règim. Del règim de torn. Però les xarxes també, amb totes les coses dolentes que poden tenir les xarxes, les coses bones també és que si hi ha internet és una via per sortir i per parlar amb mitjans que estem a fora i que és l'únic recurs que tenim per després fer arribar aquesta informació a la població.

Com dèiem al principi, és la batalla pel control del relat. La Montse Santolino recorda que a vegades intentar trencar la narrativa del més fort es paga amb la vida.

L'assassinat massiu de periodistes a Gaza té a veure amb tot això. La medalla és per ells, perquè no es pot entrar si no fos per ells, no en sabríem res. S'han jugat la vida, els han matat.

Queda la pregunta més difícil. ¿Tot això serveix d'alguna cosa? ¿Explicar el que passa pot contribuir a canviar la realitat, a millorar-la? L'Ivan Muñoz no és optimista, però persisteix.

Honestamente, yo no soy optimista. Tenemos una compañía dentro de casa, la Nur, Quan portava un any de l'assetjament israelí a casa, ella deia, bueno, si ho expliquem, això pararà. I hem vist que no. Però bé, hem de seguir, no? Fa uns anys vaig compartir taula amb un fotògraf, el César Detfuli, que té una cobertura espectacular, impressionant, de la ruta migratoria al Mediterrani. I ell deia, potser això avui no serveix, però quedarà constància del que hem deixat que passi, del que hem fet. Per això et dic, hem de continuar denunciant i explicant aquestes històries i no ens hem de rendir, perquè si no estem perduts.

La Gemma Parellada, en canvi, és optimista sobre la capacitat dels mitjans i de la societat per canviar les coses i ho argumenta amb una història que li fa posar la pell de gallina. Durant el règim de la apartheid,

als Estats Units hi ha dos treballadors, una parella d'afroamericans d'una empresa de fotografia i quan es van assabentar que aquesta companyia estava participant en els carnets d'identitat que classificaven la gent, per negres, allà tenien negres, mestissos, xinesos, blancs. Van començar una vaga. D'aquestes dues persones, si van a la zona de treballadors, es van contaminar altres empreses, va passar, va arribar a assaltar el Regne Unit, bancs, grans empreses multinacionals I aquesta pressió econòmica, aquesta és la que va fer acabar caient el règim de l'upper hate. Hi ha molts elements dins, però realment crec que tenim el poder del final fer canviar les coses.

Només hem hagut fent periodisme i confiant que els nostres oients, espectadors o lectors no només exigeixin o demanin explicacions de les coses que es fan malament al món en els polítics, sinó també a nosaltres mateixos.

Arcadi Oliveras, que era un gran mestre, un senyor que era un referent de cultura de pau, sempre deia que l'última cosa que hem de perdre és l'esperança, sinó tota la nostra feina sovint no tindria cap sentit. Ser pessimista és contrarrevolucionari, no ens interessa. Llavors, hem de mantenir l'esperança pels nostres companys i companyes periodistes dels països que estan fotuts i pels companys i companyes d'organitzacions també de països on la vida és molt complicada, on defensar l'apoig dels humans significa posar-te una diana i llavors per ells i per elles hem de mantenir l'esperança.

Però no hem acabat. Des del públic que ens escolta a la Facultat de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra hi ha preguntes. Un dels estudiants recull una reflexió que ha sorgit al principi. Hola, bon dia.

Jo volia preguntar-vos que què creieu que hauria de passar en un conflicte internacional a un lloc on no és els típics que es cobreixen per a que a la gent d'aquí ens interessés, ja no dic més, sinó d'igual manera com algo que pot passar a Ucraïna o com si passés a Alemanya o França. Que ens afecti,

o sigui, que ens afecti a nosaltres. Tu sabies on estava l'estret d'Ormuz abans de fa un mes? No, ningú ho sabia, ningú sabia ni ubicar-lo. Però com que resulta que en aquell espai s'està bloquejant el comerç internacional, resulta que ens interessa a tots.

Jo crec que és explicant bones històries, perquè al final la gent s'enganxa. Bueno, hi ha històries que estan ben explicades, que capturen, que són completes, i tenint en compte de la base que tot ens afecta, jo crec que al final és fer bon periodisme i fer una bona història.

I moltes vegades no esperar que exploti el que ha d'explotar a nivell d'una guerra o d'un cop d'estat o del que sigui, sinó ja tenir una mica enfocat. És molt difícil, perquè estem parlant de 200 països al món, no? Però tenir ja una xarxa de coneixement perquè sigui més fàcil trobar aquestes bones històries que diu la Gemma. O poder reaccionar quan comença un conflicte o una problemàtica social al món.

Nosaltres vam fer quatre peces seguides al país i un minidocumental parlant de càncer d'úter a dones, a una comunitat molt petita de Boswana, si no recordo malament, ja fa uns anys. I, bé, és això, és crear un enllaç entre un problema que pots patir aquí i un problema que està patint una persona a milers de quilòmetres, no?, com deia.

En un context de cursa armamentística i d'amenaços globals, deuge de l'extrema dreta i de militarització, necessitem un periodisme responsable i compromès amb els drets fonamentals. Un periodisme que obri la finestra i miri si plou. Perquè des dels mitjans es pot fer la guerra, però també es pot construir un món en pau i més just.

Tanta, tanta guerra és un podcast de contrast amb la col·laboració de l'ICIP, l'Institut Català Internacional per la Pau. Producció i guió Marc Almodóvar, Oriol Andrés, Sònia Calbó i Gemma Garcia. Disseny sonor i muntatge Carlos Castro. Locució Jordi de Miguel.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.