T1xC6 - El ciclop Marmajor

Aquest és un podcast del Super3!

On sou? Va, sortiu! Es pot saber què busques, Pol? Que hem dit de jugar a fet i amagar sense sortir del menjador, però segur que en Lluc i la Blau han fet trampes i han sortit quan jo tenia els ulls tancats.

Va, Pol, vine aquí, a la vora del foc. Molt bé, així, així. Plorar va molt bé per entendre el que ens passa. Molt millor que enrabiar-nos, ja noixotant troncs, oi que sí? A veure, què et passa?

Que en Lluc i la Blau sempre fan el mateix. M'enganyen perquè sóc el més petit. Doncs digue'ls-hi que no ho facin. És que no em faran cas.

I tant que te'n faran. Conec la llegenda d'una nena de la teva edat que li passava el mateix que a tu. El seu cosí gran sempre li prenia el pèl. Fins que un dia. Ella l'hi va prendre a ell. I com s'ho va fer? Amb l'ajuda d'un ciclop. La Carmeta era una nena molt aixerida que sovint anava a veure el seu cosí gran a Collbató. Collbató? Sí, un poblet al costat del massís de Montserrat. De fet, les històries preferides del seu cosí eren les de Montserrat. Deia que era una muntanya màgica on vivien tota mena de monstres.

I vaig sentir uns passos que s'acostaven a poc a poc, fent tremolar tot el terra. Bum! Bam! Bum! Vaig mirar a banda i banda, però no tenia escapatòria. I aleshores, el vaig veure. Aquí. El marmajor, un gegant terrible que viu a sota de les muntanyes de Montserrat, esperant que alguna nena es perdi per poder-se-la menjar i fer-se un culleret amb les seves dents. T'ho has inventat? Jo no m'invento res, Carmeta. El marmajor és un ciclop enorme, més gros que tres homes posats l'un a sobre de l'altre. I només tonull. Però pot veure tot el que passa en la foscor. Mentida. És lleig. Lleixíssim. I fa fa una pudor de mil dimonis.

Prou! Sempre em prens el pèl. Aquest ciclop no existeix. Ja m'ho explicaràs demà.

Quan anem a les coves de Salnitra i et persegueixi. Bum! Bam! Bum! Pare Guillem!

L'endemà, la Carmeta va visitar per primera vegada les coves de Salnitra, just a sota de Montserrat. Aquelles coves eren tan fosques i fredes que sempre s'hi havia d'entrar amb llanterna i roba de brigar. Miressis on miressis, només hi havia estalactites.

Jo sé què són. Aquelles columnes punjegudes que pengen del sostre, però que no toquen a terra. Exactament, Pol. No havia estat mai en una cova tan gran.

Perquè no és només una cova, Carmeta. És un laberint de coves. Fins i tot diuen que sota de Montserrat hi ha un riu subterrani que va de punta a punta del massís. Una altra mentida. Que no és mentida. Ja pots anar amb compte i no allunyar-te gaire. O el mar Major et trobarà i se't cruspirà. Deixa'm, pesat. Un moment. Ho has sentit? El què? Espera. Ara. No ho sents? Va, prou de bromes. Escolta!

Va, va, Carmeta, torna, que només era una broma. Carmeta! Carmeta!

Però hi ha bromes i bromes. Quan la Carmeta es va aturar, estava totalment sola i només portava una llanterna amb les piles mig gastades.

Guillem, hola! No fa gens ni mica de gràcia, Guillem.

Com deia el seu cosí, allò era un laberint de coves, fred i fosc. Havia de mantenir la calma i trobar la manera de sortir d'allà amb la poca llum que li quedava. Però just aleshores. Guillem.

La carneta va córrer i córrer de cova en cova. No havia corregut tant en tota la seva vida. Sentia les passes d'aquell monstre en la foscor, just darrere seu. Va continuar corrent fins que va arribar a una cova sense sortida. Va mirar a banda i banda, però no tenia escapatòria. Tota la cova sencera tremolava. Es va amagar rere d'una estalagmita gegant i va apagar la llanterna.

Qui pertorba la pau de la meva muntanya?

I aleshores la Carmeta el va veure. Allà a les fosques hi havia un gegant esfereïdor. I com era, com era, àvia? Només tenia un ull envoltat de verrugues i totes les dents tortes i brutes, amb uns ullals esmolats que li sobresortien de la boca. Surt del teu amagatall! Tenia els braços enormes i plens de molsa, les cames fortes i gruixudes com dues columnes, els peus pudents, amb unes ungles que no es tallaven des de feia segles. La Carmeta s'havia d'escapar abans que el seu ull, tan acostumat a la foscor, la vellés. Va agafar una pedra de terra i la va llençar tan lluny com va poder per despistar-lo i intentar sortir de la cova. Així que vols jugar, eh? La carmeta li va llençar mil i una pedres, però no hi havia manera d'arribar a la sortida de la cova. Com més intentava despistar-lo, més bé s'ho passava el cicló. Ja no sabia com treure's el de sobre, fins que va passar l'últim que volia que passés. La meva llanterna! Què és això? La Carmet estava perduda dins d'una cova amb un cicló terrorífic i sense llanterna. Necessitava un miracle. No! I el miracle va arribar. El mar Major, que estava acostumat a la foscor, no suportava ni el més petit raig de llum i quan va encendre la llanterna, sense saber què era, ho va fer apuntant-se directament a l'ull. Aaaaah!

Ajuda'm, sisplau! Ajuda'm! Només volia jugar amb tu!

Això et passa per menjar-te les nenes que es perden i fer-te cullerets amb les seves dents!

De debò que ets una nena? Una nena humana? Eh. Sí. No n'he vist mai ni una. És veritat que sou com dones, però amb miniatura?

Diria que sí, però si no has vist mai cap nena, això significa que tampoc te n'has menjat mai cap?

No m'he menjat cap nena ni m'he fet cap culleret amb les seves dents. Es pot saber qui t'ha dit aquestes bestieses? El meu cosí. Doncs em sembla que el teu cosí t'ha pres el pèl.

Ho sabia! Sempre ho fa. Només perquè sóc més petita que ell.

Jo l'únic que faig és espantar els excursionistes que es perden per les coves. Amb tu, en canvi, m'ho he passat genial. Deu ser per allò que diuen que als humans en miniatura us agrada jugar. Però una cosa és jugar amb algú i una altra de ben diferent és prendre-li el pèl, oi? Sí. Doncs em sembla que li haurem de fer una visita al teu cosí per deixar-li les coses ben clares. Què et sembla? Em sembla molt bé.

Carmeta! Va, surt! Que només era una broma.

El cosí de la Carmeta havia tornat a entrar a la cova per buscar-la. Carmeta!

Carmeta! Fins que de sobte. Car-me-ta?

Qui pertorba la pau de la meva muntanya? Tu ets el cosí de la Carmeta?

Sí, sí, sí, sí. Sóc el seu cosí.

Te'n podria menjar ara mateix i fer-me un culleret amb les teves dents. Però la teva cosina m'ha demanat que et deixi estar. Sort en temps d'una nena tan valenta com ella. Ves amb ell, Carmeta, i avisa'm si et torna a prendre el pèl.

Entesos? Entesos.

Gràcies, mar Major. I vine a jugar sempre que vulguis. M'ho promets? T'ho prometo. Adeu, Mar Major. Adeu, Carmeta.

I gràcies al Mar Major, la Carmeta no va deixar que ningú, tingués l'edat que tingués, li tornés a prendre el pèl. Jo també vull un ciclop que em defensi. I per què no ho intentes ser tu, el teu ciclop? Hem guanyat, Paul.

Sí, et toca parar un altre cop. No penso tornar a jugar amb vosaltres. Per què? Perquè n'estic fart que em prengueu el pèl. Nosaltres no et prenem el pèl. I tant que me'l preneu. Havíem dit d'amagar-nos aquí dins i heu marxat. No m'agrada que feu aquestes coses només perquè sóc més petit que vosaltres. Em sap greu, Pol. No ho tornarem a fer. Sí, Pol. Ens perdones? Mmm, d'acord. Però si ho torneu a fer, cridaré el marmajor. Marma què? Qui és, àvia?

Ui, jo de vosaltres no faria enfadar el Pol. Si crida el ciclop marmajor, ja heu begut oli.

Un podcast inspirat en les llegendes que ens han explicat a la vora del foc.

Una producció de la Manchester para 3CAT.

Aquest és un podcast del Super3!