T1xC6 - La gira

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast. El 20 d'octubre del 2006. Pemi Fortuny deixa els lacs en busto en un concert a la sala La Mirona de Sal.

L'escenari ara és el món.

Llença. Un viatge. Una ràdio. Una família.

Capítol 6. La gira.

La vida en un xip. TV3. 1991. I hem pensat que,

sobretot per parlar de joventut, era absolutament imprescindible que avui hi fos representat en el programa el gran impacte, el gran fenomen del rock català.

Pemi Fortuny, cantant del grup Laxambusto.

Pemi? Pemi, sí. Què és això de Pemi? Al Vendrella, en el Josep Maria, ens diuen Pemi. I això de l'Ax amb Busto, d'on t'ho heu tret? Bueno, he de dir que n'hi ha dos en el grup, per casualitat, de Pemi. I l'Ax amb Busto es va fer en el 86, va sortir el nom a partir d'una caixeta de les agulles de l'àvia, que eren uns laxants, prèviament, de primers de segle, a principis de segle.

¿Hi ha alguna relació entre l'efecte alexant de les pastilles i l'efecte de les vostres cançons?

No, no, de fet no, cap ni un, jo crec, cap ni un. El que passa que ens sonava bé, vam variar una miqueta el que era el nom i doncs bueno, vam començar amb broma i així s'ha quedat.

Escolta, sempre es diu que la llengua catalana no serveix gaire bé per res més que per fer cultura oficial, que les coses estan fotudes pel que fa a la llengua i a les coses que es fan en català, etc. I encara el rock català ha estat, sens dubte, el gran impacte dels últims mesos o de l'últim any o dels últims anys. Com s'explica això?

Jo crec que és a partir que la gent que ha començat a estudiar en català des de ben bé els començaments de la bàsica, o des que han començat a estudiar, això ha permès que ells mateixos vulguin escoltar música i llegir llibres en català i fer-ho tot en català.

Sala de la Mirona, Sal, Girona, 23 de maig de 2025.

¿Qué pasa? ¿Cómo estás? Tres mesos després d'haver-nos acomiadat. A la Sierra Leone ens retrobem amb el Pemi. Què tal? Soc la Mercè. La companya Pemi Rovirosa, compositor i guitarrista dels

Lacs amb Bustó. Què tal? Què tal?

Ah, quina emoció, no? No esteu molt emocionats? Eh? No esteu molt emocionats?

Sí, nerviosos, sí. És que portem tres dies aquí tancats. Ja, ja, ja, teniu ganes de. Sí, i de fet estic cansat. Perquè hem fotut, no sé com, sí que sí hem fet vuit concerts. Que bueno. I vau venir dimecres?

Dimecres, ja, sí. De dimecres a dissabte. Dimecres vam estar passant tota la tarda, vam fer provades de so i sí, vam estar passant tot el repertori. Ahir al matí vam passar tot el repertori i algo més. I després a la tarda vam repassar unes cançons i això, per tu dos dies cantant I què la veu? T'aguanta? Bueno, sí, aguanta. El primer dia vaig provar motors fins on arribava i sí, molt bé. El que passa és que després a la nit pensava.

No, també t'has d'anar dosificant i t'has de cuidar. Pastilles de potassa i tal, així. No cal forçar. No, no, no. Falten un parell d'hores perquè comenci el primer concert de la gira de retrobament. La sala encara es buida. Els cambrers feinegen darrere la barra mentre el grup fa les proves de so.

La veu del pèmi s'escampa arreu.

Es noten les ganes de concert. Quan acabin els assajos ens asseurem a fora per parlar amb la formació original del grup. Hi haurà els dos pemis, Jesús Rovira, baixista i compositor, també el bateria, Jimmy Pinyol, i Eduard Font, el teclista. No hi serà Christian Gómez Montenegro, l'altre guitarrista, que arribarà just per al concert.

Ha provat tothom, sí.

Hola, hola. Hola, hola. Què tal? Ei, ei, ei. Hola, què tal? Hola, què tal? Un dos, un dos. Vinga, som-hi.

Jimmy Pinyol, Jesús Rovira, Pemi Rovira, Eduard Font i Pemi Fortuny, moltíssimes gràcies per compartir aquest espai amb nosaltres. Ens han fet un forat en aquesta agenda important que comença avui. Vull saber com us sentiu a punt de començar aquest concert a la Mirona molt temps després.

Sí, amb il·lusió i ganes. Només coses bones al principi, divertit d'allò, tornar-nos a retrobar, tornar-nos a veure al cap del carrer, per dir-ho d'alguna manera, és on vam acabar l'última etapa. I doncs bé, no sé, aquí estem il·lusionats per començar. Sí?

Sí, a veure, il·lusionats, però també una mica cansats, saps? Aquest trote jo ara no ho recordava, no estava tan acostumat.

Ha fet dos assajos i ja està. Ja esteu que no podeu.

Tal qual. Té una edat, té una edat. Està parlant per suspendre'l de demà, ja.

A veure, d'on surt aquesta idea de fer el concert? Vosaltres vau ja fer-ne un parell a Luz de Gas al mes de desembre.

És d'aquí? Surt d'una ment perversa. Se'n va anar a l'Àfrica un dia i. Doncs això, res, que volia fer alguna

cosa especial per celebrar els 15 anys de ràdio i se'm havien acabat els recursos i el gran recurs que tenia era trucar a unes col·legues i dir-los, podríeu ajudar amb això. I a partir d'aquí vam dir farem un parell de concerts i sí, un cop ja havíem assajat, faríem 4 o 5 concerts.

Sí, la veritat és que els concerts de l'UDH van ser un subidón espectacular, perquè va ser, no sé com explicar-ho, la veritat, és com una olla a pressió, amb gent amb les ganes contingudes, i doncs era com un donar i rebre contínu, les cares de la gent, i bé, i veure't que estàs tocant en aquell lloc, i després de tant de temps, doncs amb en Pemi, doncs va ser un comú de coses molt xules, no?

Jimmy. Això és el que diu el Tami Ruberosa.

A mi potser el que m'ha sorprès més de tot, d'aquest retrobament, ha estat lo fàcil que han sigut els assajos, no ha calgut, o sigui, com si tornessis a agafar-te una bicicleta després de molts anys de no anar amb bicicleta, i bueno, pedales, i ja està, t'aguantes i tires milles. Un parell d'hòsties. I t'escovilles. Vull dir que les cançons sortien, les tenim tots com a molt interioritzades, les hem tocat molts anys. I toca la bateria.

La bateria no s'ha de canviar el to de les cançons. Llavors, t'estava dient una veritat molt parcial. La meva veritat.

La veritat no és aquesta. No és molt objectiva.

I l'Eduard? Estàs molt callat, Eduard.

Una sorpresa molt agradable, que em truquessin i em diguessin que això tornava a arrencar amb Pemi. Sí, sí, des del minutu a dins, a tope, al 100%.

I clar, avui estem aquí a salt, les entrades es van esgotar, a què, en 20 minuts? 25 minuts. L'altre dia ens comentaven

aquí que era el rècord que tenim aquí a la sala, a la mirada.

Clar, vint anys després, això, ostres.

Vaya, no m'ho hagués imaginat. És que amb internet va molt ràpid, tot. Us sentiu sempre,

no?, molt estimats pel públic. Us heu sentit molt estimats pel públic. A temporades. A temporades.

Tu vals el que val el teu últim disc, saps? I diguem que l'últim disc havia valgut menys i ara, doncs, en valem més. No sé, va a temporades. Això de la música ja t'acostumes. Com el futbol, no? Que ara els surt tot bé i demà els surt tot mal.

Però, no sé, mirant-ho en perspectiva.

Home, el punt és que després de tants anys, trobar-te en aquesta situació tot plegat, veure la resposta que hem tingut de la gent, això és impagable, no és algo que puguis planificar, això és molt espontani, i aprofitant aquesta espontaneïtat i aquestes ganes per part de tothom i tal, intentarem fer que siguin uns bolos inoblidables i disfrutar nosaltres i fer disfrutar la gent.

Vosaltres heu anat mantenint el contacte al llarg d'aquest temps sense el PEMI al capdavant?

Sí, de diferents maneres, més o menys. A èpoques gens i a vegades més. Bueno, hi ha un vincle molt fort, no? Sí, sí. Vim al poble i tenim. Coincidim en moltes coses, no? Coincidim. Amb amics, amb grups, amb altres històries que fem.

Expliqueu-me què feu a la vostra vida professional.

Jesús. Tinc un estudi de gravació des que vam començar amb el grup, diguem-ne, que m'agrada molt. M'agrada igual gravar amb altra gent com tocar. Les cançons que fem nosaltres. Diguem que m'agraden les dues coses igual i tinc un estudi de gravació. I el Jimmy?

Doncs jo soc mestre i alumne. Més música? Sí, soc mestre en una escola de música municipal a Valls, a la Robert Gerard. Soc alumne que estic estudiant al superior al taller de músics i ja està, me'l estic graduant. I després també porto una iniciativa que es diu Campus Rock, que són uns campus itinerants de música que organitzem per Catalunya i les Illes des de fa 25 anys, celebrem aquest any. Doncs soc un dels directors, diguem. I l'Eduard?

De dissenyador gràfic. Una microempresa, la meva dona, de disseny gràfic i publicitat. I la vinculació amb la música és total, respiro música cada dia.

El Pemi Rovirosa també. Jo em dedico sobretot a tocar,

fent de guitarrista en diferents projectes i després tinc un espai multifuncional on sobretot venen grups d'assaigar, són bucs d'assaig, però on s'hi fan moltes altres coses.

Éreu molt joves quan vau arrencar, quants anys teníeu? El jove, el jove era ell.

Ah, sí. Ja no ho és gran, no ho és tant ara.

Quants anys teníeu? 14 anys. 14? És una edat que fa molta gràcia. 13 ni 15.

I tu, Jesús? 17, 3 més que ell. 3 més que ell. I qui era el gran?

El que encara no és. El capo.

Jo no hi era, eh? Jo quan ells van començar era escolar de Montserrat.

És una broma, això, no?

No, home, portava un pianista allò. Més petitó que ells. M'ha millor dit.

I és veritat que quan vau començar només qui tenia carnet de conduir era el senyor Pemi?

I tant, fa uns quants anys. Això és veritat. Ell tenia carnet i jo tenia furgoneta. Ell tenia furgoneta. No tu, no, ton pare. Bueno, ja, ja. Pobre home,

que li poníem la furgoneta d'allò.

Si ahora os pregunto pel primer concert. Ens n'enrecordem. Hi ha varios primers concerts. Doncs això desenvolupa-ho, Jesús.

El PEMI va estar en el segon, que és el primer concert dels que som. En el primer el PEMI no hi era i va entrar

en el segon concert. Va ser quan vaig arribar a l'Emili.

Diguem que els que som, el primer concert a l'Hocal de la Juventut del Vendrent. Tot i que no sé per què

sempre hem dit que és el del

Camp de Tiro. El del 30 d'agost. Però jo ja en portàvem dos o tres, no? Sí, molt bé, sí. Jo tinc una pregunta, i ja era l'Axambusto el nom? Amb aquell altre grup ens dèiem Tangentes.

No, no ens dèiem Tangentes. Ens vam posar un nom, no teníem nom, i l'organització va posar aquest nom que no era massa del nostre agrad. I vam buscar un de pitjor, l'Axambusto. Que encara no ens agrada a ningú, saps? No us agrada?

Vam posar l'accent Busto i els fills del doctor Busto ens van fer canviar i vam haver de posar l'accent Busto. Però els fills del doctor Busto tenien registrat

el d'allò i tal i. Vam des també a ser reloi d'UNPM, que clar, vosaltres vau tenir una carrera com molt gradual, no? És a dir, el primer disc el va finançar la teva germana i el teu cunyat?

També depèn de quin sigui el primer disc.

A mi a la universitat em va arribar la maqueta, la primera maqueta.

Vam fer seguir un procés tradicional, no com ara que vas a la tele i et fas famós. Primer vam començar a assajar, Vam anar a gravar una gravació d'una primera maqueta a Barcelona. Llavors vam començar a agradar-los amb el grup d'amics. Després vam començar a agradar l'institut. Vam fer una segona maqueta.

Una maqueta, per cert, financiada també amb els mateixos.

Sí, sí, sí. Per sort. Després d'un concurs de Vilafranca el vam guanyar i ens vam pagar la cara d'un disc. I després ja va venir aquest disc que sí que ens el va pagar.

El guanyar un grup del Vendrell contra dos grups de Vilafranca en una final a Vilafranca. Aquí no hi ha res a dir. Aquests són bons.

Una de les maquetes fins i tot l'havien portat al camió de Catalunya Ràdio que estava a la platja.

El Sergi Cotillas i el Carles Godó ens van fer un. Max Mix. Un Max Mix d'aquella època, d'una cançó nostra.

Sí, ens havíem punxat a la cançó de Catalunya Ràdio, que en aquella època. Bon Camió de Catalunya Ràdio. Sí, sí, sí. Havia estat important

per nosaltres en aquell moment. Això devia ser l'any 88, 88?

87. Sí, 87.

Clar, aquesta carrera va aneu pujant els glaons, els glaons, i acabeu fent molts concerts, no?

Hi ha èpoques molt intenses del grup. A l'any 91 se'n van fer 89 concerts, així. 90 o 95.

Per lo que és la quantitat, al començament ja havíem fet molts, me'n recordo d'èpoques amb l'Elisabet, que n'havíem fet molts, eh?

Fèiem bars de pobles, pubs i això, però molts, molts.

Ens agradava la batalla, no? Sí, sí.

Concerts de dos persones de públic, de buit, doncs era èxit a vegades això t'ajuda a passar també tot l'èxit però si et ve de cop és perillós però si te'l vas guanyant i tal vas assimilant és més fàcil que ho assimilis d'una manera diguem si

no és més fàcil aquella època anar a tocar a Girona ja era com sortir i hòstia, anem a Girona a tocar. Voluntà nacional. Com sortia, no?

Sí, no, i fes un concert davant de 20 persones i podia ser un concert memorable i maravillós. No és tant el número de persones com la qualitat del concert, no? Sí, sí. Després, quan has fet un concert davant de 25.000 o 30.000, llavors dius, el número de gent també compta. Com aquell que liu també s'agraeix, no? Al sot del migdia, una vegada que aniria, crec que 50.000. És la vegada que més, clar, jo impressiona, dius, hòstia, l'Hospice em toca així cada vegada, no?

El que sempre hem lluitat és que tant si n'hi havia 25.000 com 20, la missió és que tots disfrutin, o sigui, tant si és un bar com si és a les festes de la Mercè, que tothom surti d'allà satisfet, no?

Clar, clar. Quan vau poder començar a viure de la música? Jo me'n recordo perfectament,

jo va ser l'any 92, jo treballava a Telefónica i un dia vaig veure el llistat dels concerts i vaig dir me'n vaig. I vaig anar allà al cap de personal i li vaig dir que plegava i em va dir, escolta però, bueno en castellà, però només ara estan els sindicatos en contra, jo no, que me voy, me voy, no s'ho creia, no s'ho creia perquè no marxava ningú de Telefónica. Era mig públic, en aquell moment seria jubilat, estaria millor. Els meus companys de feina ja estan jubilats.

Però no volguis amb aquesta passió. Estaries jubilat. Veniria a França, no sé on. I vosaltres, Jimmy, Temi? És que jo era molt jove.

Jo el primer cotxe me'l vaig comprar amb els diners de fer concerts. Jo soc una mica més petit que ells i no havia treballat, no m'havia donat temps.

Jo en el meu cas jo treballava la construcció, el meu pare era lampistes. I una mica com el mateix del Jesús, no? Va arribar un moment que un llistat de concerts. I és quan vaig a demanar-li, mira papa, tinc això, no sé com fer-ho, de les dues coses no les puc fer. I ell mateix em va dir, mira va, ja pots marxar. Ho va entendre? Sí, ho va entendre perquè portàvem molt de temps rascant.

Jo vaig tenir dos punts d'inflexió, un que era el meu pare que no acceptava que fos músic i això, fins que em va veure amb la Maripau aquest, que em va veure a la tele i tal, i va dir, bueno, Prova-ho.

I encara ens acompanya una altra persona que vostès coneixen bé, és el Pemi Fortuny, el cantant del Lex Ambustop. També, bona tarda. Hola, bona tarda. Com estàs? Bona tarda. Per cert, abans de començar a parlar amb tu,

jo t'he de dir una cosa. I després, en aquell moment estava treballant a l'al·legació de TV3, fent notícies, i acabava de treballar allà, havia d'anar a fer un bolo, tornava i havia d'anar a fer un reportatge al Delta Lebre, no sé què, i em vaig sortir dos o tres vegades a la carretera, tres vegades a la carretera, I vaig dir, potser que ja toca. I també, no sé, segurament estaria com en Jesús, també pensant en el primer jubilació. Jo t'he acabat la TV3. I tant. Sí, sí, mira, i aquí estem, tornant al cap del carrer.

Vau viure una època molt intensa i molt bonica, no? També, d'auge del rock català.

Sí, l'explosió, diguem. L'explosió, exacte. Va ser com de cop una cosa, sí. Va ser màgic tot allò. Nosaltres estàvem tocant. Estàvem aïllats, no ens enteràvem massa de res, i de cop i volta. Jo vaig veure el Sau i el

Sopa de Cabra a la plaça Catalunya, l'any 89, i passava per allà i vaig veure dos grups cantant en català. Dic, mira, si canten en català com nosaltres. I un munt de gent cantant les cançons. Dic, collons, si som famosos, a sobre. Nosaltres no els coneixíem, coneixíem els pets d'una

mica de rebot. És veritat que en aquella època que nosaltres començàvem no s'estilava cantar en català ni fer rock, ni hi havia bandes o massa bandes.

Més aviat els amics del Vendrell ens deien, teneu cantant en català, si no arribàveu mai al joc. I després al cap de dos o tres anys o quatre anys, si haguéssim cantat en castellà llavors tothom t'hauria vingut a A les

festes majors anaven a tocar orquestres.

Tot acaben viure una mica l'època, també per ser justos, de començar a veure grups que cantaven en català com els Doble Buble, els Engai Engai, els Detectors, que no és que ara els balléssim molt, però sí que ja havíem anat a alguna festa major.

Els Doble Buble sí que van aconseguir tenir un disc que va funcionar.

Tant en català i en públic, no? I ara, el fet que fos una cosa habitual i normalitzés que a les festes majors sempre hi haguessin grups, és més de la nostra generació.

I tampoc no vam muntar un grup allò, que fotrem un grup de rock en català i tal, no sé què, va sortir.

De fet, vam començar fent algunes cançons en castellà, però que vam fer una en català, va sortir com per procés natural, ningú va dir que ho féssim en català.

Ni per un tema polític, ni per un tema d'allò, és un tema totalment natural. Tot ha sorgit, tant els concerts com tot això,

ha sortit d'una manera allò que. Mira, anem fent.

Us heu barallat molt?

Com tots els grups del món. I els que em diguin que no, els barallen més.

Hi ha coses que es poden explicar o millor que no?

És millor no explicar-les. No te les expliquen els Rolling Stones massa, no?

No tinc accés al Rolling Stone. El que passa al final és el resultat final, que és el que aquí estem.

Hi ha discussions, hi ha diferents punts de vista, diferents tempos personals de la vida de les persones, i tothom una mica ho veu de la seva manera, però és normal. Sempre que estàs en grups de persones. Sempre hi eres amb tu mateix. Si parelles amb la teva parella, imagina't en un grup que som cinc.

Com vau viure que el Pemi digués, fins aquí, em deies a Sierra Leone, Mercés, que em sentia atrapat? Com ho vau viure això?

És molt difícil explicar un sol sentiment. El grup va arribar un moment que ocupava moltes coses de la nostra vida per una i tota, no? Llavors, bueno, sorprès al principi, també l'entens, ens coneixem. El Pemi feia molt de temps que deia que volia viatjar i que. Es havia trobat amb moltes vegades que volia fer un viatge que no podia fer perquè teníem una gira que només teníem dos mesos. També havíem entrat en èpoques de bucles. De que estàs en una mateixa gira ja reservant l'estudi per entrar a gravar el següent disc on encara no havíem ni fet. I s'entén, també tristesa, també ràbia, també és un moment on tots ja ens havíem fet una mica grans, no sé, era el nostre ofici, no? I musicalment i com a músics, amb tota la naturalitat del món i amb ganes de seguir tocant. Perquè el guai és això, que cadascú sigui el que vol ser.

Jimmy, Jesús i. Sí, jo penso que abans el Pep m'ha dit que la música el cura, jo crec que en aquella època la música el posava malalt. Sí. I per mi va ser una alliberació que ell ho digués, perquè si no, potser ho hauria deixat jo en aquell moment, perquè quan a algú no li agrada alguna cosa, és millor deixar-ho, i penso que és la veritat. Però és un procés vital, no crec que sigui culpable ningú d'això, ni ho pensava en aquell moment.

De fet, l'any anterior ja ho havia fet, perquè havíem aconseguit parar per primer cop, no sé si era tres mesos o algo així. Ens costava molt fer com lapsos en el temps de no fer res. Llavors això el que fa és que has d'esclavitzar.

I tens com una vida continuada. Si ets un grup A més, no havíem parat mai. No vam saber. Els PES, per exemple, feien d'allò i paraven un any. I després el Sopa, també, paraven un any. I vosaltres no. No, no.

Ho podies pensar i planejar, però durant el procés d'arribar allí no havíem sortit 10 coses més. Sí, mai no estava clar. I sempre. Clar, vulguis o no, també estàs en una responsabilitat que tu no pots fer que es deixi de fer una cosa perquè tu I tampoc no

estàvem en un nivell que deies, mira, fem tota aquesta gira i després m'estic un any sabàtic i tal, me'ls dirés que treguis. No guanyàvem tant. No guanyàvem tant com per dir, mira, m'agafo un any sabàtic i me'n vaig.

El que queda clar és que va ser una decisió valenta, dolorosa també, molt dolorosa.

Li va saber greu i es notava, això sí que t'ho dic.

Vam parlar molt a Sierra Leone d'això, Pemi. Per què heu volgut començar aquí la gira?

Perquè és com a casa.

I després vam pensar, hòstia, té la gràcia que va ser l'últim que va fer Empemi i farem el primer aquí, també.

Clar, tu vas dir que tenen aves amb un comunicat penjat a la web, no?

Hi havia qui ja n'havia sentit rumors i hi havia qui no en tenia ni idea, però el fet era que aquell seria l'últim concert d'Empemi. Per això era un concert molt especial, no només perquè tancava una gira on els lacs celebraven els 20 anys, sinó perquè amb el d'aquella nit es tancava una etapa de la banda. Els gestos que es feien entre ells durant la nit deixaven entreveure que aquell no era un concert com un altre. Sí, és que clar, la gent té una percepció

i nosaltres en tenim una altra. Perquè nosaltres, quan el premi va marxar, nosaltres ja fèiem molt de temps que ho sabia, eh? Molt. Mesos, no? Mesos, mesos. I potser més. Acabem la gira i s'ha acabat. El concert va ser a l'octubre, crec. Sí, el 20 d'octubre. Des del març o l'abril. Mesos. La decisió feia molt de temps, ja ens ho havia plantejat.

A vegades és molt difícil sortir d'una cosa així. Estàs tan atrapat per tot arreu que no saps com sortir-ne'ns. Ni un professional. Llavors vam sortir com es va poder i una tirada endavant.

Clar, tu te'n vas anar a Costa Rica, a Pemi, després a Sierra Leone. A veure, d'aquí del grup, qui ha anat a Sierra Leone? Els has pres o no?

No, vai. Però què és això?

Jo encara ara se m'escapa dir Sierra Leone. Sí, jo pensava que era Sierra Leone, també. Sí, sí.

No hi voldríeu anar a veure. Jo no, a mi no em crida l'atenció. La meva dona diria que hi ha diversos països al món que van per davant.

Millor, sí, hi ha moltes àfricas. A mi em flipa quan ell explica anècdotes que li passen allà. Jo em flipo, és com veure una peli. Però no m'agafa ganes de dir, jo també vull anar-hi. Que ho faci ell, que ho faci ell.

Que continuï explicant. Sí, sí.

Dels discos que heu fet, una dotzena d'àlbums, el més recent del 2019, si no tinc mal entès, sí?

19 era el 7, 17. No, en tenim 18 de discos. 18? El Jaume deu comptar recopilatoris,

recontrar recopilatoris, superrecompilatoris, superrestrictors. Tot.

Jo vull ara que em digueu, direu, és que és molt difícil triar una cançó i tal, ja ho sé, sí, ja ho sé, però és que vull que cadascú em digui. La cançó de la qual s'és més orgullós, la que més l'ha marcat,

etc. Saps què passa? Si m'ho preguntes, en lloc de cançons, jo parlaria de discos. Nosaltres, cada vegada que hem gravat un disc, almenys hem estat un mes gravant en un estudi. Aquelles vivències que hem tingut, tot aquell mes treballant allà, Jo tinc uns records super divertits i molt guais, no? Com d'aventura, cada disc era una història. I un dels que vam fer, que a més va funcionar molt, que va ser el disc Llençat, jo m'ho vaig passar superbé. O sigui, tinc molt bon record, saps? De tota l'aventura.

No crec que existeixi cap grup del món que la cançó que més li agradi és la seva més coneguda pel públic. No crec que existeixi ningú. És possible que algú, sempre hi ha excepcions, eh? Però ningú que jo conegui.

O et pot agradar i després de tantes vegades de tocar-la. Els assajos hem de fer el Llençat. Que. Sí?

Us passa això? Segurament sigui la que et ve menys de gust tocar. Seriosament? Probablement.

Però és que l'han tocat tant. Ja la sabem, probablement. Ja no cal ni que la segem.

Miami té una cosa bona, és la que ens va treure de treballar. A mi em va treure de treballar a Miami. Va ser la que ens va fer que vingués gent als concerts. Potser ara estaria jubilat, si no fos a Miami.

Sí, a la telefònica. A Miami també. Sí.

A Miami, però jubilat. Jo no renego de res del que hem fet, al revés, perquè cada cosa que hem fet ens ha servit per fer un pas més endavant. Sempre que hem gravat un disc, l'hem acabat de gravar, tots hem pensat, hòstia, que ja canviaríem coses, saps? A mi, per lo menos, m'ha passat sempre, amb tots els discos. Llavors, l'altre dia em deia la mare d'un alumne, em deia, hòstia, jo que gravo vídeos, podríeu despenjar el videoclip aquest de la cançó Llença't que teniu, que és horrorós. Perquè resulta que hi ha unes noies com si ens reptessin, doncs no sé, qui va fer el guió d'aquest vídeo el va pensar així, el fil argumental. I jo penso, en sèrio? De veritat? Que ara hem de refer aquest vídeo perquè amb aquesta època que vivim ara, doncs, no sé, jo penso que és absurd. Però és evident que tu una cançó així ara, potser ara no la faries, no? Amb l'edat que tens i tal, la societat evoluciona i tal, però quan ho vam fer, tot el que vam fer.

De fet, jo penso que ha canviat tant que un canvi que hi hauria molt gran és que si el grup tornés a fer-se ara, més que les lletres, probablement la meitat serien noies. Perquè en la nostra època, noies que fessin rock and roll i que fessin lletres de cançons, que fessin cançons, n'hi havia poquetes. I ara, com a mínim, estaran al 50%, i en qualitat, com a mínim, els nois, com a mínim. Per mi això és el que ha canviat realment.

Quan vam fer Llençet, per exemple, nosaltres la cançó la vam acabar pràcticament a l'estudi. No ens pensàvem, llavors, quan l'estàvem gravant, que. Ho vam anar veient sobre la marxa, però no ens pensàvem que fos la cançó tan forta que va ser després. I això també mola, saps? És com posar-li títol a un disc, no? Que això, per cert, és una cosa que ens ha costat molt,

sempre, no? Que a vegades diu, ostres, s'ha de posar un títol al disc.

Títols dels discos, títols de les cançons i lletres de les cançons, perquè el llet se tancarà no sé què diu.

No som un grup de grans lletristes. Nosaltres amb la balança entre lletra i música sempre hi donàvem més pes. A la música. Sempre. I bueno, i així ens ha anat.

Són 14 concerts. Sí, 12, dos de plaça. Ni 13 ni 15. I després. Després de descansar, a dormir. Sembla poc. Punts suspensius. Anem a passar-ho bé.

Anem a passar-ho bé, estem centrats en això i comencem ja amb la gira.

És difícil trobar gent que es dediqui a això o que hagi tingut el privilegi de poder tocar en grups com aquests i que no li agradi pujar a un escenari. Són dues hores que les tens tu només, saps què vull dir?

Per tant, no és tan difícil. I has fotut forçar les coses. Si forces les coses i tal, tot és allò. Ho fas amb calçador tot plegat. Estem aquí perquè ha fluït. I perquè d'allò, i donar la casualitat d'això, la ràdio, que no sé què, pim-pam, i al final ho tinc. Per què no ho fem això? Doncs mira, aquí som i ho fem de gust.

No tenim la necessitat, diguem, econòmica, ningú, de fer-ho. Tots hem fet. Cadascú s'ha buscat la vida per una banda, no? Llavors, no és obligatori fer-ho. I tampoc no som un grup

allò que digui, mira, fem això i ja ens jubilem i ja està, ja tenim per la jubilació. Tampoc no és això. No hem venut 600.000

entrades com aquell senyor de Puerto Rico, no? Exacte.

D'aquí una estona començarà aquest concert a la Mirona, aquest concert que obrirà aquesta gira. Va, una última qüestió. Algun ritual a l'inici, abans de començar?

Cadascú té les seves coses, però no som tampoc de.

Cadascú té les seves coses, però no som tampoc de. Normalment aquests dies passa tot com molt ràpid, saps? O sigui, t'agradaria com veure-ho més a càmera lenta, però realment ja són les 6 de la tarda, com qui diu. Passa volant. Et picaràs a fer una mica de check-line, tal, de recordar, hosti, ja ens hem de canviar, sopem algo, tal, vinga, ja nervis, a veure si ha vingut aquell, et començaran a trucar, eh, que estem aquí, que tal, vale, estaràs tocant.

Potser més patir per no oblidar-te o d'aquella lletra o d'aquells acords o d'aquella cosa, potser, però no. Fes deu últims minuts abans de sortir a l'escenari. Quan érem joves, abans que el preving es, tot era més despreocupat. Ara, diguem-ne que tot és una mica més preocupat. Ho vols fer bé, perquè la gent s'ho mereix abans, diguem-ne que pensaves en el que pensaves.

Pensaves on aniríem després. Exacto. Aquest era el màxim pensament que arribava.

I què fotrem després? Aquí, aquest poble, què hi ha?

On tancarem el local, no? Anava bastant per aquí, la cosa.

Què veus que heu passat? El millor és que no hi havia mòbils. Personalment, jo crec que per tots els que tenim. La meva és petita, ja no és tan petita, ells en tenen de més petits. Un dels motius que també molt. Que et motiven i t'il·lusiones, que elles puguin tenir, ells i elles, l'oportunitat de veure'ns, que elles sempre ho han sentit a parlar, però no han tingut. Sí que van estar al Luz de Gas i van veure, però no s'imaginen el que avui veuran aquí, per exemple. I és una cosa que a mi personalment em fa molta il·lusió, que la meva filla més petita ens pugui veure. Jo és que porto una taladrada ja des de fa més de l'any d'edat, tota la petita. Quant anys té? Però de la mitjana també, 14 o 15.

Però bueno, és. La meva vindrà demà, avui no, perquè està amb una amiga aquí a Girona, però prefereix estar amb una amiga. La meva té 8 anys i, home, potser ha sigut el motiu principal per mi, el motiu més, el que em fa més il·lusió, no?, de tornar que ho vegi ella, perquè quan ens va veure a Luz de Gas ella al·lucinava, perquè, clar, nosaltres gravem a l'estudi, ens venen músics, parlem de la música cada dia, però ella no sabia que jo tocava, o sigui, sí que ho sabia, la gent li diu, però mai havia vist que tocava en un grup, i quan estàvem allà a Luz de Gas i la gent ens cridava, papa, la gent us està cridant, la gent us està cridant, sí, sí, El meu no coneix les cançons. Se li feia raro.

El meu sap el llençat, per exemple, perquè l'ha sentit cantar amb els companys de l'escola. Però no perquè jo l'hi posi a casa, perquè a casa no em poso cançons meves a casa. Llavors no se la sap. Llavors veu que tothom canta cançons del papi i el tio no acaba d'entendre. Com és que jo no ho sé, això?

Jo tinc dos nenes. I vindran? Sí, la petita ja està aquí, ha arribat amb la del PEMI, es queda els dos dies.

La petita ja és gran. Té 17 anys. La gran no vindrà aquesta llengua,

vindrà la setmana que ve, perquè està acabant, ha de presentar treballs i es gradua aquest any també. Però la petita, el primer que ha fet és, hem anat a l'hotel, papa, tinc que filmar una cosa. S'agafa el telèfon. I em diu, papa, és que això és molt fort, eh? I ens hi feia pels amics.

Si ho veus des de fora es veu bastant absurd, el punt aquest de que et veuen a dalt d'un escenari, et veuen més alt, més rosa i amb els ulls més blaus. Em refereixo de que. Tu ets més guapo. Sí, de que tu et veus més allò i a vegades. Jo recordo amb la Sara, la seva filla gran, que estàvem a Mallorca de gira i estàvem sopant allí abans del concert i això, i venen unes nenes emocionades, quasi plorant i tal, que si els hi podíem firmar i tal, no sé què. I hi havia la Yasmina i la Sara al costat, i li diuen. Per què ploren aquestes nenes? No, perquè veuen a ton pare. Saps? Depèn del punt de vista. Si no n'hi ha per tant. Si no n'hi ha per tant. La cara de la nena explicava tot això, la pregunta aquesta, saps? Depèn dels ulls que et veuen i depèn de com et veuen i des d'on et veuen. I quan hi ha el focus. Si tens el punt d'admiració, que t'estan escoltant tot el dia, tal qual, et veuen en directe i llavors et veuen en persona i dius, hòstia, no sé què I el que està a tu costat teu, què et passa aquí?

La diferència és tan senzill com. Nosaltres hem tingut dos cantants diferents i un quan va començar no el coneixia ningú. Però tu veus perfectament com la gent quan arriba al camerino, com et veu a tu o veu-me cantant. L'obertura dels ulls és diferent i ho perceps a la primera.

És el mateix que els futbolistes,

saps? Passa tot arreu. Ara faré una broma, però la de vegades que ens demanen, fem una foto, només estàs amb el peme, eh? Sí, sí, i tu de cop i volta et trobes fora del ritme. Així de vegades. Que tu, hòstia, si voleu, jo també m'hi poso, si voleu. El secundari és fora, no?

En la música la gent identifica el cantant amb qui ha parit, ha fet i ha concebut aquella melodia, aquella cosa. Està tot lligat, diguem-ne. La veu està lligada i està totalment concebut. Ho tens assumit des de la primera maqueta que has gravat.

Bueno, què hem de fer? Aixequem sessió, no? Gràcies Jesús, Jimmy, Eduard i els Pemis. Bon concert i bona gira i molta sort amb tot. Una abraçada, nois. S'acosta a l'hora del concert. Serà el primer que l'Aixambusto té programat arreu de Catalunya i les Illes Balears en aquesta nova etapa. A la Mirona fa una estona que han obert els accessos. Hi ha molta gent. La nostàlgia mobilitza. Colles d'amics a tocar de la cinquantena, famílies senceres, rocs i júlies amb la passió pel grup heretada dels pares i moltes fans impacients per reviure els millors anys de l'adolescència. Sou les primeres de la fila.

La primera, la primera. La primera era jo. Explica'm d'on vens i explica'm per què vens. Vinc de Sant Julià de Vilatorta i vinc perquè els Laxambusto són el grup de la meva vida. Mira, porto un culleret que me'l va fer fer el meu

home per un aniversari de noses i posa Laxambusto. Però a més a més també porto una bossa que també la va fer fer ell. I la samarreta de l'últim concert de Razmataz.

Jo em dic Roc per la cançó. Soc fan des que era super, super, super jove. No he veiat mai cap concert.

Teníem casets amb cintes, després CDs i els he anat seguint una mica a tot arreu.

Súper emocionades i creiem que ens desmaiarem quan aparegui.

Escolteu, això és com un viatge a l'adolescència, no? Una miqueta, sí. Des dels 6 anys, porto 10 anys escoltant-los. Porto una samarreta firmada per en Jimmy, en Temi i l'antic cantant en Salva. És tornar a l'adolescència. Sí, l'emoció que estem sentint no te la puc descriure. ¿Què és l'amor?

Pugem als camerinos. Al primer hi trobem Christian Gómez Montenegro, el guitarrista. Li preguntem si s'emociona quan veu tanta gent esperant a fora. És una de les coses que m'emociona.

Veure gent d'aquesta que ens ha seguit des del principi, que venen aquí i veure la il·lusió que tenen ells. Això és una de les coses que dius, ostres, m'emociona, això sí que m'emociona. Sí, sí, però la il·lusió de, per exemple, quan van tornar a Llaur de Gas, també és la gent molt emocionada, molt emocionada, i te'n comanes d'aquesta emoció.

No sé on són els teus companys. Suposo que vindran aquí, no? Aquí és el punt de trobada. Allà potser estan, no sé on són. Però baixareu junts, suposo. Sí, sí, sí. Perquè, clar. Allà hi han de ser tots. Mentre estan, a l'altre camerino 15 minuts.

Ballarem una mica? És que a mi no m'agrada tant ballar. No sé si ballaré. Una miqueta.

La mami et farà ballar, la mami et farà ballar.

Vinga, fes una abraçada. Adéu, cariño meu. Una abraçada amb el Jimmy. Una abraçada amb l'Edu. Una abraçada amb Jesús. Que vagi molt bé a tots.

Que vagi molt bé, que passeu-s'ho bé.

Bueno, ja m'ha vist amb altres vegades i sí, però sí, ho fliparem tots en sol.

Sabeu la nota de les tres primeres, que no me'n recordo?

Miami, Sanky i A ver, en quinto és la primera.

Home, a l'original, no? Empezamos ja, empezamos ja. Estarà a l'original, no? En la, en re, en mi, en do.

Mentre el grup acaba de compartir aquestes estones de relax, sortim al passadís. Per la finestra veiem com encara entra la gent al recinte de la Mirona. Alguns s'aturen a comprar entrepans i begudes al bar que hi ha a fora. També hi ha grups de fans a la parada de marxandatge. Digue'm qui ets.

La Izona Rubirosa, la filla del Pemi Rubirosa. Jo, l'Aina Pinyol, la filla del Jimmy Pinyol. I què esteu fent aquí? Aixem, venen camisetes, discos. Tu quants anys tens? 13. I quan el boom de l'Axambusto, tu quants anys tenies? No, jo no havia nascut encara. I ara com ho veus això? Com ho estàs vivint? Doncs amb una intensitat, perquè jo mai havia viscut un concert d'aquests i és el primer que me'n recordo. Jo havia anat a concerts però amb el Salva. Jo estic molt nerviosa i tinc moltes ganes de veure'l. Ja l'has vist altres vegades. Te la saps totes les cançons? Totes. Totes me les he pres totes per disfrutar-ho més.

Jo tinc 17 anys, quasi 18, i aquest boom el vaig viure crec que amb 7 anys. De fet, jo concert com a tal escenari no estava, sinó que estava més a camerinos i tal. Per mi això tot és nou i és increïble. Soc una fan dels concerts i ho estic disfrutant com mai ho he fet. És increïble veure tots els meus amics, tota la gent aquí dintre. Per mi és un somni. Saps que hi ha gent que, bueno, o sigui, a part que està tornant a la seva adolescència, estan aquí en plan,

és que els vull veure, els vull tocar, vull no sé què, és estrany que sigui pel teu partit?

És molt estrany, ja m'ho diu molta gent perquè jo és com que és molt, per mi això, molt familiar, no sé, ho visc a casa, faig dinars amb ells i per mi és molt estrany que em diguin això perquè no, no sé, ho tinc tan ja assumit que no em dono compte realment. De lo influents que han sigut a Catalunya, no sé.

Sí, o sigui, jo és que ja ho tinc assumit perquè el veig a casa cada dia i llavors per mi no es renou veure'l allà, però jo sé que per altres persones el meu pare és per mi com un altre

cantant que a mi m'agrada molt. És molt xulo veure com la gent disfruta del teu pare i dius, hòstia, algo està fent bé la vida, no?

No sé, és guai. Entre la gentada hi trobem un bon amic del grup, l'escriptor i periodista Martí Gironell.

Nosaltres fa molts anys que ens coneixem amb en Jesús, amb en Jimmy, amb en Pemi i en Rubirosa i tenim una relació molt. Estreta, diguéssim, tant la meva dona com un servidor. Llavors, el saber que venien a fer aquest primer concert d'aquesta minigira que faran, dius, home, hi hem de ser, no? I per venir a rememorar aquells grans clàssics, no? Des del Llensa, de La meva terra és el mar, passant per T'estimo molt, Emiliano Zapata, Miami. Bueno, els clàssics, no? És que tenim una edat. Clar, la relació que tens amb aquests grups és molt xula perquè els has escoltat, els has entrevistat i després te n'has fet amics.

A dins de la Mirona l'ambient ja es desborda. 1.800 persones omplen la sala. A peu de pista hi reconeixem Guillem Soler, cantant de buhós.

Jo recordo que amb el guitarrista de Buos, amb el Jaume Nin i jo, hi va haver un estiu que vam seguir els lacs per tot Catalunya. A més, no teníem ni carnet de conduir i anàvem amb transport públic. I recordo moltes nits de dormir amb parades d'autocast i, a més, penseu que no hi havia ni internet. Teníem 16 anys i els nostres pares eren com, però què feu? I sempre hem dit que gràcies a l'Accent, al Sopa de Cabra, nosaltres tenim un grup. Era un grup de referència i en el fons, després nosaltres fèiem cançons perquè volíem ser com ells. El concert està a punt de començar.

Te'n estem baixant. Bueno, bon volo. Va, feu bé. Tu feu bé avui, eh? Que és això. Tens ganes de sortir? Sí. Sortim a Saco, amb tres cançons de Saco. Home, ja he vist. Més que la ve de Saco, la tinc fan de tu.

Que els veiam vinint, que corrin a dins, que el mar se cali, que toquen la força de dins, que el vincari tinguin plazas, que el Bernat tamarin, que el Púriam fitxa, el Berra i el Sol que tallin, que carai ens passa amb tot el que tenim.

Més que la meva, sap més que poder saber. Que hi ha més enllà, doncs no m'importa gens el que passi demà. Si et tinc al meu davant, res no m'importarà. M'aleixo que hi ha un vent. L'esperit de Lucifer em va poder posar ahí.

Molt bé! Com esteu, Girona? A part de molt guapos, esteu tots iguals, eh? Però tots els grans esteu allò. Ojo, eh? Ojo, que no volem cap susto. Ho hem decidit. Després de decidir juntar-nos, vam pensar què farem durant tota aquesta gira. Vam pensar, farem hits, només. Farem aquelles cançons que estem tots esperant, vosaltres i nosaltres, i serà un plaer compartir-les. De totes maneres, gràcies per assistir. Moltes gràcies. I continua la llista dels èxits. Perquè el sol no vull

trobar-me ni demà ni mes enllà. Y es que sabes que el sol me está más, está más, está más sol. Trapitja fort, no sigues més penant del que està jo i deixa'ls un somriure que ningú podrà dir. No cavalcaràs la vida com un cavall de cartró. Trapitja fort, no tinguis por. Trapitja fort, no sigues, tot allò que vulguis ser serà focar. Potser serás joven y plegarás la vida como un vaixell de papel. Trabija fort, trabija fort, trabija fort. David Jafón, David Jafón, David Jafón, David Jafón, David Jafón.

El concert és una festa, un viatge en el temps. El públic està entregat. Quanta felicitat.

Damunt de l'escenari també hi ha complicitat i rialles. La banda s'ho passa bé.

Yo vi esa buena casa de arrasar, la de la fanzona, acá pa' machar, que era la Rosetta, Romaya y tú. Venga, mi nora, Romaya y tú.

Està molt fort, ho baixem una miqueta. Està fort, no? Xavi, puja una miqueta més. Se'ns estan acabant les cançons, ja. Podríem estar aquí fins divendres. Que bé.

Porten pràcticament una hora i mitja damunt de l'escenari.

El repertori no de ser. Oh, yeah, oh, oh, yeah.

Molt bé, no sabíem si podríem, si arribaríem aquí o no. A veure si arribem al vist. Eh, moltes gràcies de veritat per omplir la mirona, per rebre'ns d'aquesta mereda, després de tants anys, o menys amb mi, no? Dones gràcies també en nom del grup i, hòstia, és un plaer tornar i això, i tot això. Eh, que m'emociono. De veritat que. Pues bé, fem algun tema més, val? Espero que us agradi.

Que boja el món, que no vol aconseguir, per fi esborrar del mapa aquelles coses que més frenen i ens fan sentir masquins. I encara regalen al públic una cançó més. Que donen força per intimidar, que ja se'n tenia, no se'n tenia ningú, la meva que res al mar l'intagui.

La gent té els braços en l'aire seguint el ritme de la música i desitja que el concert no s'acabi mai. Encara falta un dels grans èxits.

Moltes gràcies a Quirona, a tots.

Els Lacs amb Busto han interpretat 21 temes, dels quals 18 formaven part dels 7 primers discos del grup.

Molt curt, super, hem ballat, hem saltat, ens hem abraçat, però molt curt. Valoració positiva, fem-hi molt bé després de tants anys. La penya que som dels anys 80-90 ens hem passat de puta mare. Es nota que l'energia ja va baixada, però superbé.

M'ha semblat perfecte, guapíssims, el millor concert de la meva vida. Tinc 33 anys només, però el millor de la meva vida.

Ho hem disfrutat molt. Brutal. M'ha agradat molt, m'ha agradat.

O sigui, tenia moltes ganes d'anar a veure l'Axamusto amb el PMI. Brutal. De puta mare,

és la meva adolescència.

El millor, el millor. El millor, l'Axamusto. Perfecte. Genial. Tornar 20 anys enrere ha sigut fantàstic.

Recordar els anys 90 excel·lent.

Mentre el públic surt de la Mirona, als camerinos hi ha felicitat i molt cansament.

Em sento molt content. El que passa és que he tingut els meus teje-manejes tècnics i no soc molt objectiu ara mateix. Però si em preguntes d'aquí una hora et diré que molt guai. El que passa és que avui ja he de baixar, ara he de baixar perquè. Jo cansat ara mateix.

Cansat i amb son, però molt bé, molt bé, molt maco.

Sí, la gent, la vibració que t'arriba a dalt de les cares, molt maco. Emocionant. Què tal?

Què tal? Molt. Bé, ho has escoltat?

Bueno, encara. Bé, bé, m'he de guardar per demà. Ha sonat molt bé. Bé, bé, sí, estic molt content. Al final la meva de Terres del Mar he fotut una cagada, allòs trepitós que hem repetit el. Els he fet repetir els solos una altra vegada. I quan s'està tan contenta del concert, mira la caga que s'alla allò que és. Però no estàs contenta. La falla el penalti sent el portero, eh? Hòstia puta. Però bueno, són I la gent t'ho porta no tot,

perquè estaven tots ahir, has vist? Està tothom entregat, allò, el saco.

Els del fondo de tot, els de la pista, diguem, els de primera fila de l'altre escenari, han estat tota l'estona, pam, pam, pam, saltant allò, hòstia puta. Estaven com les sardines allà. No ho sabeu, saps o què? Sí, sí. Vostè va a ballar, eh?

Vostè va a ballar, va a ballar, va a ballar.

No havíeu mai. No havíeu mai. No havíeu mai.

L'endemà, les crítiques d'aquest primer concert, publicades a la premsa, recolliran totes aquestes sensacions. Com si mai no hagués passat res, escrivia Xavier Castellón al punt avui, recordant l'adeu del Pemi el 20 d'octubre del 2006 a la Mirona, i el retorn, gairebé 20 anys després, al mateix escenari. Mentre el grup encarava una nova etapa amb Salva Racero al capdavant, el Pemi feia un gir de timó per explorar altres vides, altres latituds. Una part de la seva travessia l'hem explicada en aquest projecte documental. Nosaltres hem arribat a destí. El PEMI continua el seu viatge.

El teu somriure va ser un avís que mai no tornarà. El teu somriure va ser un avís que no puc oblidar. Per més que avui no sóc qui escollim, mai no tornarà.

Llença't és un projecte del programa Solidaris de Catalunya Ràdio. Direcció i guió, Mercè Folch. Redacció i producció, Mireia Isart, Mònica Roca i Sandra Novillo. Tècnics d'exteriors, Xavi Cussó i Josep Plazas. Disseny sonor i muntatge, Joaquim García. Doblatges, les veus de Catalunya Ràdio. Lingüistes, Marta Xofré i Concepció Colomina.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.