T1xC6 - Mónica Rikic: artista i programadora

Divergents, l'espai on descobrim menys inquietes. Un podcast de Catalunya Ràdio i la Universitat Politécnica de Catalunya presentat per Laura Ferrer-Razada.

A Divergents ens agrada conèixer persones que destaquen per la seva passió per la ciència i l'art, especialment quan són un referent a nivell nacional i internacional. Per això, a cada capítol conversem amb una figura que ha fet del món interdisciplinari la seva professió amb la voluntat de donar a conèixer trajectòries que combinen aquests dos àmbits. I avui ens acompanya. Mònica Riquits, artista i programadora. Mònica Riquits, la nostra convidadora d'avui és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, Màster en Arts Digitals per la Universitat Pompeu Fabra i Màster en Filosofia Contemporània per la Universitat Oberta de Catalunya. L'any 2021 va ser guardonada amb el Premi Nacional de Cultura Catalana i actualment és doctoranda en Tecnologia de la Informació i Xarxes a la Universitat Oberta de Catalunya. Avui a Divergents tindrem l'oportunitat de reflexionar sobre la seva trajectòria com a artista de noves tecnologies i programadora creativa i conèixer de més a prop quins van ser els passos vitals que l'han portat a convertir-se en el referent que és avui en dia.

Divergents amb Laura Ferrer-Razada.

Mónica Riquits, benvinguda a Divergents. Hola, bona tarda, moltes gràcies. Em fa molta il·lusió que siguis avui aquí. De fet, ja t'ho comentava quan entràvem a l'estudi, em sembla molt original tot el que fas, perquè la teva obra es caracteritza per dissenyar robots que ens ajudin a replantejar-nos quina relació tenim amb la tecnologia. I escoltant entrevistes fins i tot he sentit dir que vols que ens convidin a relaxar-nos.

Per què? Sí, bueno, perquè potser perquè tenim una relació amb la tecnologia que sempre es basa molt en la velocitat, no? I ens fa anar sempre molt ràpid i sempre estem a tope, no?, i tot això. Llavors, bueno, que bonic d'imaginar formes alternatives de la tecnologia que ens ajudin a relaxar-nos, no?, Encara que sí que és veritat que jo canvio molt la meva vida i tal qual, la veig com molt mutant, no? I quan sempre parlo que els meus projectes ens fan qüestionar la nostra relació amb la tecnologia, ara ho canviaria més el món, no? I igualment serviria. Sí, o sigui, anem molt ràpid, no? Llavors, sí. No tens límits, eh? Sempre ets. Bueno, perquè és una societat tecnificada, no? Llavors, parlar de tecnologia avui dia es parlar de cultura. Llavors, no és ja. És que és obert. No és que jo abarqui tot, sinó que ara la tecnologia està a tot arreu. Llavors, separar-ho de la resta de coses crec que és cada cop més difícil.

La teva formació va començar per la vessant de les velles arts, després va seguir a l'àmbit de les arts digitals, a continuació vas decidir especialitzar-te en filosofia contemporània i actualment a nivell acadèmic estàs immersa en el món de la tecnologia de la informació i les xarxes. Per què aquest itinerari i què t'ha portat cada etapa?

Bueno, jo vaig estudiar Belles Arts perquè sabia que volia fer alguna cosa artística, però no sabia molt bé què. Volia ser moltes coses, volia ser actriu, volia ser. Carai. Bueno, veterinària, no?, com tothom. També vaig voler fer, no sé, moltes coses de quan ets petita, no? Però sí que estava clar que hi havia una cosa com que era l'art. I al final vaig dir, bueno, doncs faré Belles Arts, no?, i a partir d'aquí a veure cap a on anem, no? I ja des de molt petita jo sempre m'havia agradat treballar. Estar a l'ordinador, perquè era un objecte que m'agradava molt. De molt petita, el primer ordinador que vam tenir el vaig muntar amb el meu cosí, per parts, llavors em fascinava. Però jo no sabia que es podia fer art amb ordinadors. Sí que és veritat que muntàvem vídeos, vam començar a fer coses de de net art, i a partir d'allà vaig entrar en la programació. En un moment, que eren els principis del 2000, en el que tot el movement maker, do it yourself, hacker, i tot això era molt vibrant, i en una ciutat com Barcelona hi havia molta cosa. I realment la tecnologia era molt creativa, creava espais molt oberts on, com diu la Remedios Zafra, l'ordenador era un marco, una ventana hacia un mundo de fantasía, que encara estava per fer. Llavors vaig fer el màster en els digitals, perquè era la Pompeu Fabra, era el que hi havia, fa molts anys ja estava molt bé, volia aprendre realment molt aquesta eina, que era la programació, que era a partir de que jo podia crear aquests marcs de fantasía, aquests mons, que m'ho permetria fer tot. Va ser molt graciós perquè quan jo vaig fer Bellas Arts, igual que quan vaig estudiar Arts Digitals, quan vaig fer Bellas Arts pensaria que pintaria i quan vaig fer Arts Digitals pensaria que faria Arts Digital a pantalla. Però jo ja em vaig adonar que el meu era fora de pantalla, treballar amb l'electrònica, fer allò que feia amb el meu cosí de muntar ordinadors, crear els meus bitxos, els meus robots i tot això. I el vincle amb la filosofia és una cosa que ha estat sempre permanent. A mi m'agrada molt llegir, m'agrada molt llegir textos filosòfics o assajos que ens facin preguntes sobre les nostres relacions entre persones o les relacions amb el món. Llavors vaig voler aprofundir una mica més en aquest Màster de Filosofia Contemporània. I al final, bueno, estic fent el doctorat perquè a la UOC, a la Universitat Oberta de Catalunya, doncs tenen un departament que ja és en Ciència, Tecnologia i Societat, i fer-ho amb Tecnologia de la Informació i Xarxes era com. Bueno, hi ha un subapartat allà, com si diguéssim, que un subdepartament que és com Interfícies Crítiques, i com jo treballo sobre Interfícies Crítiques, doncs he acabat amb aquest programa. O sigui, de Bellas Artes a Telecos, no? Una mica.

Està molt bé, per això dic que és molt original tot el que fas. Ara que esmentaves el màster en Arts Digitals, un dels principals fruits d'aquest màster va ser el joc Build a Sound, que en el seu moment va obrir moltes portes, entre d'altres la del Festival Sónar. Explica'ns de què va aquest joc.

Doncs mira, aquest joc va ser fruit d'un exercici que ens van fer a una de les classes que resultava de fer servir un programa de Computer Vision que es diu Reactivision, que es va desenvolupar a la Universitat Pompeu Fabra i que va treure la molt reconeguda, encara que. Passa molt de temps, espero que la gent encara la conegui, que era la Reactable, que és un instrument musical. Sí, el sintetitzador. Exacte, un sintetitzador que el feia servir a Björk, ara que la Björk també ha tornat. El focus, atenció, doncs bueno. I és un sistema d'interacció, això per computer vision, que permet moure objectes que té aquests codis d'una forma molt senzilla. I llavors, jo, quan estudiava a Sars, vaig estar treballant al MACBA, i això em va impactar molt veure com la gent percebia les obres i tal qual, i jo vaig dir, jo si acabo sent artista vull que la gent toqui les coses, no? I les entengui i pugui jugar, no? I aquesta idea de lo lúdic i lo que pots tocar va ser la que la va ser una mica conceptual de Vildesaun, no? Crear un joc que no tingui un ordre, no? Però que tingui unes instruccions i que deixi com un, no sé, un espai obert, no? On la gent pugui interactuar i el que fa, és so. Llavors, hi ha tres llocs diferents sonors, un que fa una caixa de ritmes, un que fa sons d'animals, perquè puguin jugar tots els públics, i l'altre, a través de fer una carretera, fas una melodia. Llavors, tu tens uns cups d'escuma, 25 cups d'escuma, que també té aquesta idea, la tecnologia, a vegades pensem que la podem trencar, aquests són cups d'escuma que et pots tirar a sobre, construir, per això, build a sound, destruir, i mai se'ls passa res.

O sigui, pel que ens estàs dient, aquest joc va ser com una mica l'inici del que ha acabat sent la teva relació amb els robots i el que has intentat amb tots els teus projectes, que és que esdevinguin molt més empàtics per nosaltres, no? I ens hi puguem relacionar d'una manera diferent.

Sí, bueno, els robots no són empàtics perquè no tenen sentiments. Llavors, jo crec que és més trencar. Però com es perceben nosaltres. Exacte, trencar una mica amb les metàfores, amb les que definim la tecnologia, perquè com abans comentava, també. La tecnologia genera cultura i el llenguatge genera pensament. Llavors, si tota l'estona estem parlant en termes de conflicte, de guerra o de dominància d'un sobre l'altre, al final és el que acabem construint com a societat. Llavors, recordar a la gent que la tecnologia és humana, primer de tot, fa retornar l'agència sobre la construcció d'aquests dispositius i després fa que tinguis més empatia entre la tecnologia, perquè saps que són altres humans, per dir-ho d'alguna forma, Llavors, si al final les tecnologies són extensions de la memòria o de l'ésser humà, també les hem de percebre, doncs, bueno, aquesta empatia ha d'estar de nosaltres cap a elles, com si diguéssim, o s'ha de, crec que és un valor que ha d'estar.

En aquest plantejament, i que de fet imagino que t'ha portat uns anys a anar desenvolupant, quin rol creus que ha tingut la teva formació en filosofia? O dit d'una altra manera, fins a quin punt utilitzes el joc o la interacció que es fa amb el joc per tal de desenvolupar l'esperit crític?

Bueno, també aclarir que jo vaig fer el Mestre de Filosofia, me considero més entusiasta, segur que hi ha moltíssima gent que sap moltíssim més que jo, m'interessa molt i penso a partir d'aquest marc. Però t'ha ajudat a desenvolupar el discurs, oi? Exacte, o sigui, parteixo d'aquest marc de pensament, ho dic per si hi ha alguna persona super experta i pensa que. O sigui, jo, saps, sóc conscient d'aquí hi ha gent que ha aprofundit-se molt més, lo meu és més també una mica com arribar al fer servir la filosofia, com bé deies tu, com un acte lúdic per arribar a que la gent es qüestioni, no?, a presentar conceptes. La filosofia, com s'ha aplicat a les meves peces i també per com ha anat una mica la tendència i això que deia, la mutabilitat de la meva pràctica, com la descric i com la faig. Jo inicialment, com si diguéssim, si pensem en Build a Sound, doncs és una instal·lació, un objecte, clarament interactiu a nivell físic, no? Interacció físico-digital dels humans amb un objecte tecnològic, no? I a partir d'allà, doncs, crear una cosa que mai es repeteix, no? Per això és interactiu i no reactiu, no? O sigui I de i a poc a poc he anat interessant-me més en que la la interacció sigui conceptual. Abans he explicat que a Vildesaun jo deixava unes normes de joc, deixava uns objectes i la gent creava una mica la seva jugabilitat dintre d'aquestes normes de creacions, a veure què passa. Ara és més de, mira, jo et deixo un robot, diguem-ho així, un objecte animat, una escultura cinètica, ho podem dir de moltes formes, que té una certa autonomia que li permet performar, crear una petita obra de teatre, convertir-se en un actor o una actriu. D'un concepte. I aquest concepte el faig d'una forma lúdica, a nivell conceptual, que vol fer que l'espectador, despertant l'espectador o l'espectadora, certes converses, per dir-ho així, converses en si mateixa o converses amb la gent que hi ha al voltant. Llavors, aquesta interacció al final es dona més en el pla filosòfic.

Sempre busques una participació activa, no? Que a vegades als museus potser el risc que hi ha és que sigui tot massa passiu perquè tens moltes obres exposades i no acabes de saber com interactuar-hi,

potser. Sí, bueno, no es toquen, eh? Bueno, ara, de fet, sí que estic fent una parla final d'art digital que sí que serà que es toca, però no necessàriament. No necessàriament. La interacció pot ser només que et donen una idea i el bitxo s'està movent i de sobte, no?, això et provoca. El bitxo fent referència al robot. No, els bitxos, sí, els dic bitxos. Els bitxets. O sí, el sistema electrònic es comporta d'una forma que tu no esperes, llavors et fa treure, et treu, aquesta incomoditat que treure d'on esperes o com esperes que una cosa succeeixi, doncs és el que fa una interacció mental.

Per l'anàlisi de la teva investigació actual, la teva tesi doctoral se centra a investigar com es poden crear algoritmes que tinguin components de vitalitat en el seu codi. La primera pregunta que em ve al cap és exactament què estàs buscant, quin tipus de manifestacions estàs buscant i per què t'ha apassionat en aquest aspecte.

Sí, bé, he de dir que com qualsevol doctorat, això ha canviat. Sí, jo tenia una intenció inicial relacionada amb el que comentava abans. Hi ha unes metàfores molt clares que dominen els sistemes d'interessos artificials actuals, que n'hi ha molts, però els que es desenvolupen més, del machine learning, de la IA que fem servir, com els chatbots i tot això. O unes expectatives que tenim de la intel·ligència artificial, que sigui molt ràpida, que sigui molt eficient. Llavors la meva idea era com crear models d'intel·ligència artificial que funcionessin. Ho dic molt senzill, que vagin lents, que s'equivoquin, que dubtin, que tinguin crisis existencials, coses així, que això anava una mica amb la línia de la meva recerca que havia estat fent anteriorment. El que passa que, com tot, arriben projectes a la vida, canvien, i ara mateix m'estic centrant més en una recerca sobre robòtica assistencial. Vaig començar l'any 2023 en una residència artística amb HACTE i UPC-C5.

Va ser el Brass Robotik Nyam? Sí, exacte. Com va ser la teva participació?

Jo estava amb aquesta idea del doctorat, de veure noves metàfores de com ens relacionàvem, com podíem crear intel·ligències artificials alternatives, com qualsevol cultura, qualsevol ésser humà que és diferent, que ve de diferents backgrounds. I, òbviament, des de l'art, la programació creativa que permet que una cosa no hagi de ser productiva, sinó que pot ser expressiva. Llavors, hi havia una convocatòria dintre d'una beca d'unes residències europees, que és un programa que es diu Starts, que és Science, Technology and Arts. I la idea era passar sis mesos fent una recerca interdisciplinària en un laboratori de recerca, en aquest cas era el laboratori de robòtica i informàtica industrial de l'OPC. I la idea era. Cridava, feia una crida, l'open call el que deia era busquem artistes que estiguin interessats en millorar l'acceptació social de la robòtica assistencial perquè la població està envellint i això serà més comú. Llavors vaig dir, ostres, jo que sempre soc molt maker, molt hacker, que vinc de tot el DIY, que m'agrada, jo encantadíssima d'això, però dic, mira, puc tenir accés a robots industrials i potser. A partir d'allà, les coses que estic investigant poden ocórrer en un espai que no tindria accés normalment. Però també, com tota la vida, tot canvia moltíssim. Llavors, quan vaig entrar allà, em vaig adonar que hi havia uns altres temes que m'interessaven molt, que venien una mica predefinits pel meu interès amb el maker, el hacker i el DIY,

que és com es produeixen els sistemes de els robots assistencials. En realitat, què és tot el que passa al voltant, no només del dispositiu, sinó de com percebem les cures, com envellirem en el futur, quina és aquesta proposta d'envellir amb màquines i qui dissenya les màquines amb les que envellirem. I amb quins paràmetres. Per quins cossos, que això és molt important. A part, jo també estic bastant relacionada amb amics com el Xavi Dua, que és un activista pels trets de les persones amb discapacitat. També maker, també hacker. També com es donen les pràctiques de les cures en termes laborals, quines són les persones que l'estan exercint, fins i tot les persones que estan a hospitals i residències, que estan en un sistema molt tensionat perquè no hi ha suficient treballadores, per exemple, o si també com persones que pertanyen, per exemple, una de les persones que va col·laborar en el projecte, que és la portaveu de Sindyllar, que és el sindicat de dones treballadores de Lugares y los Cuidados, que en majoria són dones del sud global, que venen aquí en una situació molt diferent amb les treballadores d'un hospital. Llavors vaig expandir a través d'aquest robot, va coincidir que jo començava aquesta recerca en el moment en el que estaven desenvolupant el Ñam, que és un robot que. T'ajuda a menjar, no? T'ajuda a menjar, exacte. Un robot que ajuda les persones dependents.

I llavors jo vaig dir, ostres, mira, que guai, puc seguir el desenvolupament d'aquest robot amb el Sergi, que és el. L'enginyer que està fent l'electrònica, jo conec els llenguatges de programació, conec l'electrònica, doncs copiaré el robot mentre faig una recerca conceptual de tot això que he explicat, convidant altres experts i tal qual al laboratori, fora del laboratori, i després, i quan acabi la rèplica, faré la meva resposta del robot. Que estarà, que el ser art estarà alliberada de la productivitat, llavors podrà plenament ser un objecte poètic.

I si mires ara en retrospectiva tota la teva formació acadèmica, fins a quin punt creus que és el fruit de la teva inquietud per la tecnodiversitat?

Jo crec que, o sigui, d'on ve tot això de sempre portar la contrària? Tinc com, o sigui, a mi sempre m'ha agradat com. Això, doncs, és una altra, saps? Això d'aquí, doncs, per què? Saps? Veiem-ho per allà. Això el meu pare estaria molt d'acord. No sé, sempre també, no sé, sempre m'ha agradat intentar qüestionar una mica tot el que veiem i qüestionar-me a mi mateixa també, òbviament. Això també em dona una mica de síndrome de l'impostor a vegades, no? Estar qüestionant-me constantment i qüestionar-ho tot, però sempre en positiu i que sigui constructiu, no? Per això és lúdic, per això no és destructiu, no? És com proposem noves formes de veure.

Doncs amb aquestes noves formes de veure, anem a veure com ha anat evolucionant la teva trajectòria professional al llarg dels anys.

Divergents, amb Laura Pérez-Alzada.

Avui a l'estudi de Catalunya Ràdio m'acompanya l'artista de noves tecnologies i programadora creativa Mónica Riquits i tenim moltes ganes que ens doni més detalls de la recerca artística en robòtica que dut a terme a raó del món.

Mónica Riquits combina la seva recerca artística en el disseny de robots amb la docència al Centre Universitari d'Arts i Dissenys Bau, on és responsable del Laboratori d'Interacció i Electrònica, a més de coordinadora i professora de robòtica del Màster en Arts Digitals i Codi Creatiu, d'Electrònica Wearable al Màster en Disseny de Moda i Tecnologia i de Tecnologies Crítiques al Màster en Recerca en Disseny. Amb els seus projectes ha sigut convidada a participar en festivals i exposicions de Bèlgica, Àustria, Eslovènia, Grècia, Xipre, Colòmbia, Corea del Sud, Turquia, Croàcia, Romania, Eslovàquia, Alemanya, França, el Regne Unit, Finlàndia, els Estats Units, Canadà, Austràlia, el Brasil i l'estat espanyol. I d'aquests destaquem les seves intervencions a l'Arts Electrònica de l'INSS, la ISEA de Saúl, la Creative Tech Week de Nova York, la Robotrònica de Brisbane, Australia o el Festival Sonar de Barcelona. L'any 2021 va ser reconeguda amb el Premi Nacional de Cultura de Catalunya i ha rebut guardons al Japó, a Alemanya i als Estats Units. A casa nostra és una membre destacada de la Comunitat Creative Coding Barcelona, la qual explora la vessant creativa de la programació i forma part de l'equip de comissariat del Festival d'Art Digital Responsive Dreams. Actualment, la seva recerca se centra en la robòtica assistencial crítica i forma part del Consell Creatiu del Centre d'Art La Capella a l'Institut de Cultura de Barcelona.

Mónica, ara estava fent un breu repàs de la teva impressionant trajectòria internacional. T'he de dir que quan estava escrivint el guió vaig estar pensant molt com ho podia fer per tal que els oients fessin una idea de la magnitud del que estem parlant. Espero haver fet un bon resum de tot plegat. Però entrant més en detall, m'ha donat una mica la sensació que hi ha dos països que van ser com la llavor d'aquesta trajectòria tan tràpida a nivell internacional, que són Grècia i Austràlia. És així o no? Grècia no. Grècia no.

Ni per la programació, eh? No, bueno, Grècia, a veure, suposo que dius Grècia i Austràlia perquè durant la meva formació a la universitat vaig fer dos intercanvis allà, no?

Normalment la gent se va d'intercanvi al costat de casa, no se'n van. Normalment la gent se

va d'intercanvi al costat de casa, no se'n van. Jo és que, com pots veure això, això de moure'm tant també és que soc una mica hiperactiva, llavors jo en realitat vaig demanar l'Erasmus i l'intercanvi internacional, vaig tenir els dos i vaig dir, doncs me'n vaig als dos, no? I bueno, no sé, sempre. O sigui, un era a Grècia i l'altre a Austràlia? Sí, sí. I els mateixos anys. O sigui, vaig anar a Grècia i després a Austràlia. Però bé, també cal dir que els meus pares també són molt. El meu pare és estranger i la meva mare és d'aquí, però sempre els dos han estat molt viatgers. Llavors, a Grècia sí que és veritat que a Grècia vaig estar fent més netart. És una cosa que ja venia de Bellas Arts d'aquí, amb el Ricardo Iglesias. Pots explicar què és? Sí, el netart és un tipus d'art que va tenir molta popularitat, diguem-ne, cap als 90, a principis dels anys 90, i és art que succeeix a la web. És com tu entres a una pàgina web, doncs imagina't que l'obra és la pàgina web. I no ens imaginem que sigui com un quadre, no pot tenir com. Moltes coses. O sigui, potser. Ara podríem parlar, potser, imaginem-vos un videojoc que passa a la web, no? Un no sé, una pàgina web que tu vas clicant i van sortint de pop-ups, no? Una cosa molt experimental, no? Fins i tot ara mateix ja ha tornat bastant, ja es diu HTML art, més que netart, i hi ha moltes noies, sobretot, que fan performances i llavors el seu visual són aquestes interaccions amb unes webs que s'han fet elles mateixes, no? Llavors sí, jo vaig començar amb el Ricardo Iglesias, que és un profe i un dels pioners de la robòtica, de fet, a tot l'estat espanyol. I ell ens va ensenyar a anar tard. Llavors jo vaig continuar a Grècia. I després vaig anar a Austràlia, el que passa que dic, a Austràlia potser sí, però no a Austràlia per l'intercanvi que vaig fer. Realment, sinó perquè la meva primera residència artística va ser a Austràlia, més endavant. O sigui, estem parlant de l'any 2009 així, jo la residència la vaig fer a l'any 2014. Jo crec que el meu impacte més influent, o sigui, el que més em va influir a nivell tecnologia vist en perspectiva, és muntar ordinadors amb el meu cosí. Jo crec que va ser això.

Hi ha una cosa que has dit que m'ha fet molta il·lusió i és que hi ha moltes noies en aquest àmbit, però segurament tu quan vas començar en l'àmbit de la programació vas haver de patir molts estigmes. Explica'ns una mica com ho vas viure però també

què et va ajudar a superar-ho. Sí, bé, jo crec que hem de ser molt conscients i estar molt orgulloses que a Catalunya som un dels llocs on hi ha, bé, indudablement d'Europa, on hi ha més efervescència del món de les arts digitals o les arts tecnològiques, i les meves referents eren dones. O sigui, ja es va adonar naturalment que hi havia gent com l'Alba Corral, hi havia gent com l'Anna Carreras, que ella O sigui, abans dèiem jo de Bellas Arts a Telecos, l'Anna va fer de Telecos a Bellas. Bueno, Artis Art. I l'Alba Corral també. Exacte. Exacte, exacte. Jo vaig fer Bellas Arts. També tenim, bueno, ara està València, però la Marta Verde, que és gallega, també, o sigui, ja són moltes dones. Vull dir que portem aquí ja molt de temps, no? Llavors, jo ja en veia, no? Jo quan anava a veure, sempre els he dit que elles, no? La Nica i l'Alba, que la Nica fa música, jo anava a veure els seus shows i era en plan, ah, jo això ho vull fer. Llavors ja havia referents, no? Dones, per mi. Jo, és veritat que, o sigui, sense. Faria els sentiments de ningú, he sentit més estigma d'enginyers que no d'homes específicament. O sigui, de fer aquesta diferència de si tu no has estudiat enginyeria no pots ser programadora, o no seràs una programadora completa. Aquest purisme d'haver de venir d'un background que realment sigui tecnològic. I de fet, jo com a profe i com ara mateix coordinadora del Màster d'Arts Digitals i Programació Creativa, És el que O sigui, me n'adono moltíssim. Tu quan estàs en contacte amb gent que acaba fent unes coses increïbles en tecnologia que no venen de backgrounds d'enginyeria, sobretot en l'àmbit de les arts, és que potser hi ha diferents vies per aprendre la tecnologia, no? Hi ha diferents vies per aprendre programació i diferents interessos. I que tindràs sensibilitats diferents, també. Sí, sí. I també, sobre això que deies de l'estigma per ser dona, és que sempre he passat bastant. És com que, bé, ok, saps? És aquella, no? Sí, sí, és com mirar una altra dona, tu has i programes, no? Però al final sempre és això, és com que ets artista, ai, què fas? Programes? Ai, com és això? Has fet enginyeria? Llavors, com que pateixo més intentant descriure això que no veure una dona. Bueno, sí, un altre cop.

A la primera part del programa hem destacat bastant la importància que té el joc, tant en la teva formació com en la teva obra. A mi m'agradaria ara visibilitzar una mica una exposició fantàstica que va fer el CaixaForum amb un títol molt curiós que es deia Homo Ludens, videojocs per entendre el present. Què volíeu transmetre amb aquesta exposició?

L'exposició completa és una exposició del comissari i amic Luca Carruba, que va ser un dels fundadors del col·lectiu Arts Games, que va estar durant més de deu anys treballant amb la idea de videojocs per a la transformació social. Jo he col·laborat amb ell en diferents moments. El col·lectiu era ell i Euridice Cabañas, que és una filòsofa, de fet. I a ell li van encarregar fer aquesta exposició, que es basa una mica en el seu projecte de doctorat, en el que comparava com el videojoc ha generat cultura, que és aquesta cultura del videojoc, i més enllà dels videojocs AAA, que la gent no es pot imaginar, sinó altres videojocs com han funcionat fins i tot per identitar dissidents, fins i tot per alliberar-te del colonialisme, o sigui, ja en podem veure molts exemples. Llavors a mi, el Luca, tant el Luca com el CaixaForum, Fundació La Caixa, em van comissionar, o sigui, em van encarregar una peça perquè jo representés això que li diuen el art game, que és l'art inspirat en els jocs. Exacte, com fer servir estratègies del joc i del videojoc per crear obres d'art. I em diuen, bueno, tu has de fer una peça. Llavors vaig crear la màquina que juga sola. Que de fet ara forma part de la col·lecció de la Fundació La Caixa, des de fa poquet, i és una màquina molt bonica, molt colorida, que està jugant a pilota, hi ha una pilota que va per uns tubs, està allà, té unes pantalles també, que té art generatiu, de fet, de l'Anna Carreras. M'encanta com et brilla la cara quan expliques totes aquestes coses. Sí, és que fa poc que la vaig tastar, com la vaig. Vaig estar amb ella al New Art Center, que és un centre enorme i increïble d'arts digitals que tenim a la ciutat de Reus, de la New Art Foundation. Feia temps que no la veia i vaig estar amb ella una setmana arreglant-li perquè entri a la col·lecció de la Fundació La Caixa. És molt graciosa perquè és això, ella està jugant, està rient, està feliça i quan tu t'apropes a ella et diu "deja-m'hi". Et diu, estic jugant de sola. Vés-te'n d'aquí, no vull jugar amb tu. Llavors s'apaga, apareix allò com el del Maga Zero, no sé si encara existeix el Maga Zero del Club Super3, però als 90 ja estava. Allà es fa glitch les pantalles, deixa de jugar i et diu que marxis. Seguisses dient que els robots no tenen sentiments, eh? No, no, no, no, això és una amiga meva, de fet, que té la. No, llavors, no sé què et provoca, o sigui, jo el que volia dir és com que, bueno, això entrava entre la recerca aquesta meva que abans comentava de diferents visions del robot, i això era una mica qüestionada, que la gent diu, ah, els robots si agafen consciència ens voldran matar, no? I jo dic, bueno, potser no, saps? Si potser volen jugar i no volen jugar amb tu i passen de tot, saps? I ja està, i et diuen que marxis, no?

Tot això que estàs dient em recorda molt com van descriure el Digital Núvol, que hi ha una cita especial que diuen que ets una persona que ens presenta robots normals en un món tecnològic on tot són distopies o utopies. I això m'està encaixant totalment, no? Perquè tenim una visió com molt freda a vegades potser dels robots i tu realment els replanteges.

Sí, sí. Sí, és una mica la intenció, és el que abans comentava, no?, recordar que són humans, o sigui que al final això I jo això ho tinc superclar perquè abans que he dit els bitxets, no?, els bitxos o tal, i parlo dels meus objectes, no?, com si tinguessin vida, jo els veig com a extensió meva. I, com a exemple d'això, a vegades ho dic, és en plan, sí, sí, jo els tinc estima, estan allà, però quan necessito les seves parts, els obro, els trenco i les faig servir. Saps? I no em fa pena, saps? Perquè, no sé, tenen aquesta. No sé, són part de mi, al final, jo ho entenc, no? I no paro de repetir en aquesta entrevista, no?, que al final som mutables, no?, i som canviants. Llavors, em cura i em respecta, però permetre, no?, que canviïn. Llavors, jo els veig molt així, sí. Vols una relació de col·laboració,

no? Sí, sí, exacte. Més que una competència. Exacte, exacte, totalment, sí. I com creus que ens poden ajudar a nosaltres? O com t'agradaria que ens poguessin ajudar a nosaltres?

Bé, jo crec que a mi m'agradaria que. La millor forma, i sobretot molt influenciada per la recerca que estava explicant abans de les robòtiques assistencials, Crec que al final són eines molt útils i ens poden ajudar en moltes coses, potser coses que encara no coneixem, però crec que ens haurien d'ajudar més a coses que necessitem, o sigui, que necessitem realment personalitzades, no sé si m'explico. Com jo vinc del maker, del DIY, i perquè la gent que no ho sàpiga, és gent que fa, construeix les seves pròpies catxarrets, no? I amb tecnologia. Els bitxos. Els bitxos, exacte, els bitxos, i en open source, no? I tot és lliure, i la gent s'explica com construir coses. Ara en TikTok hi ha molts TikToks de noies fent cyberdecks i coses d'aquestes, no? Doncs, clar, jo penso que això ho explico, no? Per exemple, hi ha una història que explico últimament quan parlo del projecte, que és, vale, Si nosaltres acabem, imaginem-nos en un futur en el que eren uns robots increïbles i la nostra consciència acaba en aquests robots i nosaltres som infinits o som eterns o eternes perquè no morim. Clar, què passa si ens trenca una mà? Saps? O sigui, qui ens arreglarà? No? O. Òbviament això potser està més lluny que no que un chatbot de la nostra iaia acabi dintre d'una cosa, d'un robot que tingui la forma de la nostra iaia i que a nosaltres ens sembli, no? Que puguis interactuar amb ella. Exacte, que aquesta nova forma de memòria, clar, i si es trenca, què li passa a la iaia? No? Llavors, si tu tens agència per poder arreglar-la, no? O si tu tens, que és una mica el que diu el projecte del Nham, no? Que es diu Som Moure, el meu projecte de donar de menjar, dic. És el que dic quan jo proposo el meu robot, és jo vull un robot que l'he fet jo i que em dóna de menjar com jo vull. I a més de donar-me de menjar, encara que jo tingui 83 anys, perquè és el que jo personifico en aquell vídeo, jo vull estar guapa, saps? Perquè si jo em vaig a menjar, potser vull donar-me a una cita. Encara que tingui 83 anys, perquè al final, com la població ha envellit, tindré més vida social. Llavors, potser no vull una mà robot que simplement m'assisteixi, sinó que també vull un dispositiu que m'empoderi. Jo, com a dona, sexy de 83 anys. Per què no? Llavors, jo crec que tenir la capacitat, el que m'agradaria, o com jo crec que ens poden ajudar, és. A no estandarditzar-nos, a no automatitzar-nos, a desjerarquitzar la producció de tecnologia per tal que podem, com a usuaris, participar més d'ella.

Molt bé, doncs és el moment d'encarar la recta final del programa.

Divergents, amb Laura Ferrer Rosada.

Avui a Divergents hem tingut l'oportunitat de poder conèixer en més detall la trajectòria de la Mònica Ríquids. I ja per anar acabant, si haguessis de fer balanç de tots aquests anys, quins creus que han sigut els teus majors encerts?

El meu millor encert és sempre fer una mica el que m'ha donat la gana. No sé si ho puc dir així o no. No posar-te límits, no? Sí, exacte, no posar-me límits. No, bueno, límits sempre n'hi ha. Però vull dir que a nivell, o sigui, ser molt apassionada i a nivell de, quan dic que fer el que m'ha donat la gana, vull dir que. No tallar-te les ales. Exacte. No, i de no tenir por de tenir un llenguatge propi que potser no és el que s'espera d'un llenguatge com les arts digitals, per exemple, que és de on vinc. Si et refereixes més a projectes, en plan projectes que realment m'han marcat, el primer. Em va, o sigui, Vilda Sound, que és el primer que parlaven, és el que em va obrir les portes. Després, sempre, bé, haver guanyat, o sigui, ara soc de l'equip comissarial de la capella, però abans d'això, gràcies al David Armengol, que és el director, però abans d'això jo vaig conèixer el David i l'equip perquè jo vaig guanyar la beca de Barcelona Producció i allà vaig fer Hipertèlia, que és la meva exposició, la meva primera exposició en solitari, que em va obrir les portes de les arts visuals, no?, i de poder també percebre el meu art, només com a artista, potser escultora, potser pintora, al final acabes fent pintura, però a través de l'electrònica. I d'allà va sorgir l'oportunitat de fer la primera versió de Psicoflash, que és un projecte que ara mateix forma part de la Col·lecció Nacional d'Art de Catalunya. Segueixo aquesta idea que tu deies al principi, una tecnologia que et convida a relaxar-te amb ella, una tecnologia que és de colorints, que està flotant, que són 29 mòduls escultures inflables que estan disposades amb l'espai. Llavors jo crec que sí, que aquest és un gran cert. I per últim, ja per acabar, el meu projecte ara és un moure de recerca aquest de la robòtica assistencial. I canviaries alguna cosa?

Hi ha alguna cosa que t'hagués agradat saber en el seu moment?

Eh. És que diria diria no, no, no sé. Saps què passa? És que no podem canviar les coses que han passat, per tant. És el que et fan el que ets ara, no? Exacte, exacte. Però no hi ha res que digui, en plan, deixo de fer això, allò altre, no. Quin consell donaries

a les persones joves que ens escolten, que encara estan trobant el seu camí en aquest àmbit? Bueno, que no es posin límits. A elles sí, veus?

Perquè si dic que facin el que no es donin la gana, llavors meravell. No, no. No, jo crec que és molt frustrant. O sigui, ara tu has llegit un munt de coses meves que he assolit durant aquests anys. Això és fruit de molta feina. Això també que la gent. Hi ha vegades que es pensa que les persones que ens dediquem a fer art, no?, O no és una feina, que això també O sigui, l'art és una feina, és una feina molt dura, perquè no només dedica moltes hores, sinó que toca una part molt emocionada, toca una part de tu molt. Llavors, un fracàs no és un fracàs de que no m'ha sortit bé una venda, saps?, de. Sinó que tu pots pensar prendre'm molt personal. Per això dic que és molt frustrant. És molt frustrant perquè reps molts nos. O sigui, ara hem vist els meus sí, però podria fer. Aquest any he rebut nos. O sigui, vull dir, encara. Saps? Llavors, sostenir aquesta frustració crec que és molt important. O sigui, saber que estarà allà, saber que vindrà, agafar-la plorar una mica i tornar i seguir insistint, perquè si creus en el que estàs fent, aquestes frustracions i aquests nos només faran que reforçar i donar-te més impuls per treballar més. I què aconsellaries als no tan joves? Als no tan joves? Que ens ajuntem i lluitem perquè l'art sigui una feina com qualsevol altra, tinguem els nostres drets, els nostres estatuts i que se'ns respecti la nostra producció, sí.

Moltíssimes gràcies per acompanyar-me avui a l'estudi de Catalunya Ràdio. Mónica Riquits, espero que t'ho hagis passat molt bé. Molt bé, molt bé. Hem tingut molt, no? Sí, sí, sí. Bueno, me n'alegro. I a tots vosaltres us esperem al pròxim capítol de Divergents, una coproducció de Catalunya Ràdio i UPC Arts. Us hem acompanyat Sam Silva, el control tècnic, i jo mateixa, Laura Farrer Rosada, el guió i la locució. Fins aviat.