T1xC6 - Temps d'horta

Buf, Marc, ens ha atrapat la calor, eh? Avui apreta, eh? Avui apreta. Déu n'hi do. On estem anant?

Estem anant cap a l'hort perquè hem d'arreglar una cosa. És d'aquestes feines que, com solen dir, tipen i no engreixen. A l'estiu, amb aquesta calor, sempre s'ha d'anar fent, s'ha d'anar mantinguent. Una feina que no té res a veure amb cabres, avui, eh? Bueno, sí que hi té a veure, sí. Hem d'anar a arreglar les tanques, els tancats que tenim, perquè les cabres no entrin. Perquè si entren, nosaltres ens quedem sense sort. Elles quedarien tipes, però nosaltres, llavors, amb la panxa buida. Si entrés el ramat de cabres al teu hort, en faria via, no? Sí, clar, clar. Si penses que n'hi ha gairebé 70 animals, 70 cabres aquí amb aquest hort petit que tenim nosaltres, el deixen net, net en un moment, eh? Doncs posem-s'hi, posem-s'hi.

Al llarg de la primavera i l'estiu hem vist molts paisatges diferents, però els horts, siguin d'on siguin, més o menys et recorden sempre un en l'altre, aquest ordre, aquestes línies, les canyes.

Aquests horts nostres, domèstics diguéssim, sí, els horts una mica més grans, una mica més per producció, com el que veurem en l'episodi d'avui, ja és una altra cosa, ja veuràs que és una mica diferent. Tu Marc, ens refugiem una mica a l'ombra? Bueno, primer acabem la feina, que si no. Deixem acabar d'arreglar això i després anem a l'ombra i anem a fer un got d'aigua, si vols.

D'acord, va, continuem picant.

Camí de cabres, un podcast de temporada amb en Marc August Montanya i en Martí Alvesa.

Això que anem a fer ara és de lo més preuat de l'estiu, eh?

Poguer seure en un ombre i descansar un moment, sí. Ara aquí a l'ombra sí està bé. Uau! Ui, ui, ui. Adéu, adéu.

Ho heu pogut sentir, però els gossos d'en Marc han decidit que també volien compartir aquest tros d'ombra amb els altres.

Estan esverats, també tenen calor, i també perquè hem deixat el ramat aquí pasturant sols, i tenen ganes de treballar, llavors estan una mica esverats.

Mira Marc, abans de fer Camí de Cabres vaig estar molt de temps treballant i fent fotografies al que s'anomena l'Horta d'Europa, que és al sud d'Espanya, al mar de plàstic, i realment és un ecosistema molt diferent de l'hort que tens tu a casa, o no, que veurem avui a l'episodi, que al final és una explotació familiar. Allà les condicions de feina, les condicions de vida i les condicions ambientals són com a mínim qüestionables, i posa en evidència que cada vegada és més important que ens fixem en l'origen d'allò que mengem.

Sí, sí, ens hem de fixar en l'origen, però no només en l'origen, eh? També conèixer com estan fetes les coses, qui hi ha treballant al darrere i sobretot quin impacte té en el territori.

Doncs mira Marc, aprofitant que tenim els micròfons i l'altaveu, podríem aprofitar per demanar a la gent que miri i intenti conèixer d'on ve tot allò que menja.

Camí de cabres, un camí estret i accidentat per on es transita amb dificultats, però amb molt bona companyia.

Hortus, en llatí, tant volia dir hort com jardí. Això explicaria, doncs, que Ramon Llull escrivís hort per referir-se no pas a una activitat productiva sinó de plaer quan diu "anaves de portant per l'hort e a la font e per aquells locs on millor pogués alegrar sa ànima". Diuen, els qui tenen i cuiden un hort, que és ben cert que alegra l'ànima. Més enllà dels horts pel consum domèstic, l'horta, com a sistema de conreu, ha estat present des de fa segles al voltant de les ciutats. A casa nostra en són bons exemples l'horta de Perpinyà, les hortes de Santa Eugènia, a Girona, les del Llobregat o l'horta de València. Al recé, entre les muntanyes de la serralada litoral i el mar, l'horta també va proliferar el maresme aprofitant el bon clima, però va fer-ho al segle XIX, amb la mecanització dels sistemes de rec i la davallada de la vinya i d'altres conreus de secar. Abans, és clar, d'horts ja n'hi havia, però a petita escala. Segurament també al Mas Vella Triu, on s'han anat succeint nissagues de pagesos i sistemes de conreu des del segle XIII. Avui, en aquest mas, veurem com l'hort no només alegra l'ànima, sinó que també alimenta el cos.

Es diu del Maresme que és lliure i tropical. Si és lliure o no ho hauran de dir els maresmencs i maresmenques, però tropical és evident que s'hi acosta. Aquesta comarca té la peculiaritat de tenir per una banda el mar que ensuavitza la temperatura i per altra banda les muntanyes que actuen com a muralla del fred i les tempestes que arriben del nord. Aquí, entre hivernacles, llaures, tractors, la família Bellatriu ja porta diverses generacions treballant aquesta terra, estimant-la i fent-nos arribar a casa les millors hortalisses i verdures d'aquesta comarca.

Què tal, Pol? Hola, molt bé, aquí. A veure, explica'ns on som i on anem. Doncs estem a Argentona, comarca del Maresme. I estàvem aquí a la finca de Can Vellatriu i anem a l'hivernacle a esporcar tomaqueres i enfilar-les.

Som a ple estiu. Aquesta és una de les feines habituals que teniu ara a la finca a aquesta època.

Sí, sí, ara tot l'estiu anem a esporcar tomaqueres. És una feina que sempre et queda per fer, sempre et guanya i n'hi ha per no parar mai. Perquè ens entenguem. Què és esporgar a tomateres? Sí. Esporgar seria podar, que és treure els brots que no ens interessen de les tomaqueras.

Aquesta època, les tomates són el producte estrella?

Sí, el tomàquet ara ara mateix està en plena maduració, estem collint tot l'estiu.

Per als que no hi entenem suficient, per què un hivernacle i no a l'exterior? Quan aquí el Maresme, per exemple, és conegut per les hores de sol, conegut pel clima més aviat poc variable. Sí,

l'hivernacle ens permet dues coses. Començar o allargar una mica més la temporada, perquè si no ens queda molt compacte dos mesos d'estiu, i també ens protegeix una mica a l'estiu de la calor forta i a l'hivern del fred. L'hivernacle a l'estiu el pintem de blanc, el sostre, bàsicament per aturar una mica la furtó de la calor.

En el nostre imaginari les tomaqueras les tenim fetes amb canyes i amb aquella estructura piramidal, però és evident que aquí amb el volum que en teniu ocuparia massa espai i les teniu com amb una estructura de fils, no?

Sí, aquí a dins de l'hivernacle les lliguem amb fils, hi ha uns cables de fil ferro travessés i llavors anem tirant fils amunt. Per entuturar-les. Fora el camp sí que fem creueres de canya.

Pol, vull provar a donar-te un cop de mà. Explica'm com m'has portat una tomatera. Veig que m'has portat.

Tens tisores i tot. M'has portat unes tisores. Són més bones. Re, tenim aquí la tisa principal, diguéssim, i d'ella surten branques amb fulla, branques amb flor, que seran fruit, i entremig de les branques amb fulla surten uns brots, que aquí alguns ja són massa grans i tot, que són els que hem de treure. I anar embolicant la tomaquera en el fil perquè quedi recte amunt i entotorada. Perquè vagi pujant en vertical, no? Entenc. Exacte. Tallo per aquí? Sí, exacte, talles arran.

Estem parlant de tomaqueras i hem parlat que les tomates són les reines del maresme a l'estiu, però aquí hi ha moltes més coses, tant a dintre de l'hivernacle com en la comarca. Expliquen què més cultiveu vosaltres i en la comarca per què més és coneguda.

Nosaltres al final fem de tot. Llavors al maresme, bé a l'hivern sobretot, també fem pèsol. A part de totes les bràssiques, diguéssim, els cols i bròquils i tot plegat. I fem el pèsol, que és un dels reis del Maresme, i llavors hi ha les maduixes, per allà la zona San Sabrià, San Iscla, Calella. No, realment aquí es toquen molts, molts pals.

En Pol va àgil amb les estisores de podar. Semblen una extensió de les seves mans. Es nota que porta moltes hores i molts anys fent aquest tipus de feina i que sobretot l'ha observat fer els seus avis i els seus pares abans. És inèrcia o és una decisió conscient que ara estiguis tu esporgant aquí dintre els hivernacles?

Bueno, això, al ser una explotació familiar, al final aquí tenim els meus avis que encara hi treballen, el meu pare, la meva tieta està a la botiga, i clar, jo de petit ja voltava per aquí, jo crec que m'hi ha portat, al final sí que pesa, no?, que tinguis tota la família aquí, que tu ja hi estiguis treballant, que ho vegis, que això, que t'agradi. Sí que podria haver fet alguna altra cosa, però ja és això el que m'agrada.

Sapiguem-ne una mica més. Un apunt històric.

Marcel, en algarès, en el català de l'alguer, no teniu la paraula horta, oi que no? No, no, utilitzem la paraula hort. Hort en singular, diguéssim, eh? Hort en petit.

Sí, sí, sí, l'hort d'una persona.

Marcel Farinelli, historiador algarès, avui parlem d'hort. No sé si tens hort tu.

Sí. Sí, a casa mía a l'Alguer sí, tots tenim un petit hort per tenir aquelles dos o tres verdures que te serveixen cada dia. De fet,

l'hort és un element de subsistència, avui en dia potser ja no tant, però en el passat devia ser un element important per a l'alimentació.

Sí, es una parte fundamental de la ciudad también. Hort viene de Hortus, que es una palabra latina que viene del greco, que significa siempre petit jardín, petita cultivación casolana. Es el lugar donde tienes todas aquellas verduras que te sirven cada día, a prop de la ciudad. Històricament era tan a prop de la ciutat que en les ciutats medievals estava dintre de les muralles. Penseu, el Raval de Barcelona era una gran horta.

I l'hort, respecte a com era el conreu de l'hort fa 200 anys, 300 anys, 500 anys, entenc que pel que fa a la tècnica ha evolucionat poc, però pel que fa als productes que es conreien, sí que deu haver canviat.

Bé, sí, la técnica pot ser que sempre és la mateixa, però sí que hem introduït nous elements en el hort. Per exemple, la pomata, el tomàquet, o la poma de terra, o sigui, las patatas, son alimentos que arriban después del descubrimiento de América. Y son solo dos, seguramente hay muchos más, pero estos han tenido un impacto muy grande en nuestra alimentación.

Sempre hi ha un moment en els reportatges que es deixa la feina i ens anem a esmorzar i és un moment bastant interessant també. I ara, camí d'esmorzar i d'anar a buscar el teu pare per reunir-nos amb ell, ens estaves explicant varietats de tomates, en aquest cas, que teniu plantades. Sí, nosaltres fem tomàquet de pometa.

Que reencem la llavor a nosaltres de tota la vida. Al final són llavors que han sigut seleccionades aquí al terreny, per tant estan molt més adaptades al clima, al terra, a tot. Hi ha varietats autòctones molt bones, molt dolces, de totes mides, de totes formes, i això és una riquesa cultural, gastronòmica, i de país.

Segurament, si busquem alguna fotografia del Maresme fa una boina colla d'anys, entre els pobles sempre hi havia camps, hi havia espais d'horta, i ara l'urbanització se'ls està menjant.

Sí, sí, completament. I realment s'han endut les de les millors zones per cultivar, perquè al final. Els terrenys que vol l'urbanisme i les urbanitzacions són els més encarats de mar, els més solellats i realment eren els terrenys més fèrtils de la comarca.

Estem a mig matí i amb en Pol hem anat a buscar el seu pare, en Joan, per reunir-nos i poder esmorzar. Hem obert les portes de la masia de Can Vellatriu i només d'entrar es fa evident que aquestes parets guarden molta memòria de molt de temps, de molta feina a l'horta. Les parets estan plenes d'eines, de documents.

Joan, aquí hi ha molta tradició de terra i horta. Moltes, moltes. Són 800 anys.

800 anys, des del 1246, que és la primera notícia que es va comprar els terrenos en una petita caseta, anar ampliant la petita caseta i anar-se adaptant a cada cultiu de generacions en generacions. Quan es va començar encara no es feien vinyes, després la casa es va ampliar per poder fer el cub i coses d'aquestes per fer el vi, Ara és horta, ara tenim hivernacles, vull dir, tot va evolucionant.

De quan tu eres petit i vas començar a voltar per els horts de casa teu fins a dia d'avui, com creus que ha evolucionat o canviat la vida i la feina a l'hort?

Evidentment, o et modernitzes o no sobrevius. Quan jo era petit, a l'estiu hi havia un dels homes que només es dedicava a regar. Regar amb la magalla, anar obrint socs, fent córrer l'aigua per tot arreu, i durant tot l'estiu només regava. Ara, gràcies a Déu, engeguem la bomba amb els sistemes de goters i tota la mandanga i fem altra feina. Vull dir, com que tampoc es podria mantenir la quantitat de gent que treballava abans avui en dia,

doncs has d'anar modernitzant per nassos. Com augures el futur i l'opció que fa, per exemple, en Pol, volguent-se quedar a casa i volguent seguir aquest negoci? Com ho veus? Bueno, avui en dia, ara mateix, és una gran incògnita.

La il·lusió hi és, vull dir, les ganes les posarem fins al màxim possible, però és la gran incògnita. No se li veu un gran futur per davant. Tot pot canviar. Crec que en general a

tots ens agrada lluir que comprem fruita i verdura de proximitat, i creieu que a l'hora de comprar el consumidor cada vegada llegeix més aquell apartat que diu origen? I és una qüestió que fa que compri o no compri certs productes?

Hi ha molta gent que ens ve a comprar a nosaltres perquè tenim producte propi al final, vull dir, i venen perquè veuen que és de casa, que busquem les coses de més a prop.

Sí, però el problema hi ha que hi ha altres botigues que fan servir la paraula origen, fan servir la paraula de casa, conreuat per nosaltres, quan tenen finques a Almeria, a Sud-amèrica, i tot és de casa.

Fem-hi una volta més. Què en diu la ciència?

Si parlem d'horta, calia trucar a l'Institut Valencià d'Investigacions Agràries. Ángeles Calatayut, investigadora del Grup d'Horticultura de Líbia. Benvinguda i gràcies per acompanyar-nos. Gràcies a vosaltres. El canvi climàtic cada vegada és més extrem. Veiem sequeres, tempestes, pedregades. Com afecta el canvi climàtic als conreus d'horta?

Els problemes més principals que es poden veure en el canvi climàtic és l'augment de la salinitat tant del sol com de l'aigua, per a millors veres sobre explotació, intrusió marina, sobrefertilització dels sols, èpoques de sequera, de llunyà anestesític, i també altres problemes com són plagues i malalties. Associats a les temperatures extremes. Tot això que comporta una pèrdua de productivitat, de rendiment per al llaurador i també de la qualitat del producte. I tot això al final que comporta que la seguretat alimentària és el compromís.

Avui, en el programa d'avui, hem vist varietats autòctones com el cas del tomàquet pometa del Maresme. Quins són els avantatges de les varietats autòctones en l'horticultura? I és important mantenir-les?

Són importants perquè estan adaptades al territori. De fet, la tomàquet que es cultiva així potser no es cultiva al sud de València o en Alacant. Ha sigut el procés d'una selecció durant molts anys de llauradors. Deixis veritat que els autòctones contribueixen a la diversitat. Tenir diversitat també és una garantia de seguretat alimentària. Si tu focalitzes en un món cultiu, si té d'una plaga, te'n vas, te'n va tot. Si tens una agrodiversitat de diferents varietats autoctoneses que pesa el territori, si ve una plaga o una temperatura extrema, tu tens, d'alguna manera vulgar, un triage. Jo crec que la gent cada dia demana més qualitat. I les veritats autòctones no han perdut la qualitat organolèctica. Les veritats que són més industrials s'imprime la productivitat per damunt de la qualitat nutricional, organolèctica, del sabor que se diu, que un pe o un mos o una tomàquet diu sapa-tomàquet. Jo crec que el futur està ahí, en potencial i ser mercat. I que el consumidor, que som la resta, siguen conscients del valor que té això.

Hem acabat d'esmorzar amb en Pol i en Joan, en pare i fill, amb dues generacions de l'explotació familiar, i a la taula sempre surten molts temes, intentarem recapitular-ne alguns. Tu, Pol, que segur que coneixes altres nois i noies com tu que estan provant de tirar endavant amb explotacions com aquesta, ¿creus que és possible ser pagès si no ets fill de pagès?

És molt complicat. És complicat. Si no tens l'accés a la terra ja des d'un bon principi, és complicat. I no perquè sigui una feina molt difícil o perquè no ho pugui fer qualsevol, sinó per l'accés a la terra, la inversió inicial i que no et passi res.

Això xoca una mica amb el que parlàvem fa una estona, que dèiem que hi ha diverses explotacions que es veuen obligades a baixar la persiana. És aquesta contrarietat de que hi ha qui plega i hi ha qui no pot començar, no?

Sí, sí, no. Al final també és un sector que s'està fent gran, que la majoria són gent gran i estan plegant. I sí que hi ha llocs on hi ha relleu, però n'hi ha molts que no. Al final, si et pares a pensar, la gent ha estudiat i tot això, ha marxat de casa, ha anat de fora, i les condicions no són les mateixes en molts casos de. I no han seguit. Bueno, és trist,

sincerament és trist, però és la realitat, no és fàcil. És una feina dura, és una feina lligada, tothom té amics i coneguts fora de la pagesia, i que després, el normal que et diguin és, on vas de vacances aquest estiu? I dius, no, a la feina.

Al final penso que, clar, la societat ha avançat en drets laborals, en drets socials i tot plegat. I aquí aquesta feina, moltes vegades, només se't permet continuar si renuncies a certes coses i estàs renunciar a tu, al final. Vull dir, ningú t'obliga a no fer vacances, però el mercat t'hi porta, la feina t'hi porta i sembla que quedis ancorat en el passat. Jo soc partidari de que. Els drets s'haurien d'ampliar també en aquest sector, però això només es podrà fer en el moment en què se'ns pagui la feina, el que fem, el preu just, perquè nosaltres ens hi puguem adaptar en aquesta societat. Si no, és molt difícil.

Fa una estona quan voltàvem per la part d'horta exterior ens explicaves que aquests períodes de sequera intensa o aquestes pluges que venen de cop o aquestes pedregades segurament us estan cada vegada condicionant més i obligant a modificar una mica la feina. Quina és la situació davant d'aquest clima canviant?

És difícil, i sí, ens anem adaptant. Nosaltres, al final, hem deixat de fer segons quins cultius, perquè no podíem, vull dir. La mongeta tendra, aquí en fèiem cada any un munt de mongeta, i és que ara no pots, no pots, perquè en ple juny o ple juliol, amb les calorasses que fot, perd tota la flor, i és que no culls, i no és rendible, i vam deixar de fer-la perquè no podíem. Però al final també això ha passat al llarg del temps. Un dia aquí eren tot vinyes i la filoxera i tota la revolució industrial va enviar-ho tot pel patregar i ara fer morta. No ho sé. Si ens podem adaptar, si els canvis són prou ràpids per adaptar-nos, podrem seguir. Però sí que és veritat que segurament hi haurà gent que quedarà pel camí.

A l'Horta hi ha feina, som a Playstiu i és un no parar, ho hem vist, ens ho heu explicat, ens heu obert les portes de casa vostra i a nosaltres el que ens queda és agrair-vos de tot cor que ens ho hàgiu posat tan fàcil, que ens ho hàgiu ensenyat, que ens ho hàgiu explicat i sí que creiem que ens agradaria tornar d'aquí uns anys i veure't treballar aquí i també, Joan, que tingui un bon futur amb Pol a la finca. Per tant, Moltes gràcies per rebre'ns i fins la propera.

Gràcies a vosaltres. Moltes gràcies.

Camp Obert, l'espai on la gent de Pagès hi diu la seva.

Bueno, jo soc el Mateo, soc el pastor del ramat de conservació i recuperació de la cabra catalana i aquest any estic fent de pastor de muntanya al Pagès, en la muntanya de Boldís d'Areu, amb 600 ovelles, principalment araneses. I estem fent la pastura a l'estiu. Nosaltres principalment ens asseguràrem que les ovelles mengen bé i després estar tenint molta cura de les malalties. Les ovelles a l'estiu és molt normal que agafin una malaltia que es diu el pedero, que és una infecció que es posa a les pesunyes, a les ungles. I hem d'estar molt atents amb això.

Bé, molt bé, bon dia. Jo soc Lima Costa, del mas Terri Cabres, del municipi d'Uristà, la recent comarca creada de Lluçanet. Les feines que tenim a l'estiu és recollir el cereal, el que és cosechar, el que és embalar, i començar ja a preparar el que és la nova campanya de sembra, tant siguin cereals com siguin ferratxes, com totes aquestes coses. I llavors, si sobra temps, ens dediquem a repassar tot el que són els penjats de les bacs.

Bé, doncs, el meu nom és Constantí Orteix, Orteix Afon, jo soc llaurador de Vilareal. Clar, en el nostre cas, el fer cultiu ecològic. I utilitzem també el sistema de rec a portail o a manta per inundació. La tasca més important que tenim ara mateix i que coincideix amb la temporada de rec és el control de la coberta vegetal. Hem d'estar sempre contínuament controlant la coberta vegetal perquè el rec per inundació en cítrics és cada 21 dies i per tant cada 21 dies. Té un desenvolupament molt gran. I això és la principal tasca. I altres que també estem fent molt important serà l'estiu, és el control de plagues.

Doncs mira, jo sóc l'Héctor Arazo de Calcileta, de Vallbona de les Monges, de la comarca de l'Urgell, a la província de Lleida. Calcileta és un petit projecte familiar, que ens dediquem a l'agricultura, a la ramaderia ecològica, que tenim un ramat d'ovelles, tenim camps de cereal i ferratges. L'estiu, per nosaltres, amb les ovelles pugem a la Transumancia, a la muntanya, i és bastant enfeinat, perquè també hem de cosechar i embalar la palla dels camps de cereal, i quan acabem la campanya de la palla, comencem just a la collida de la Mella, que és ara just el que estem fent. Estem aquí al mig del camp collint ametlles.

L'estiu s'acaba i els vespres s'avancen. Acabem aquesta època de l'any i, com ja vam fer la primavera, ho fem amb una persona que ens pot donar una perspectiva diferent de la feina i de la vida pagès. Avui ho fem amb un recolector i divulgador de tradicions, versos i, al final, coneixement ancestral. Pep Jimeno Botifarra, conegut i estimat cantautor valencià. Pep, benvingut a Camí de Cabres. Moltes gràcies. Portes una vida cantant al camp, cants de batre, jotes, fandangos, que es connecten directament amb la feina. Escoltant-te és fàcil transportar-nos a una jornada sota el sol collint, sembrant o fent alguna altra tasca manual, que ara segurament seria mecanitzada. Aquest repertori és una aposta personal conscient o és herència d'una vida lligada també a la terra i al país?

És una herència lligada a la terra i al país. Perquè jo parlo de la meva comarca, jo soc de la comarca de la costera, la capital iniciativa, i ha sigut un poble llaurador tota la vida. Llavors cal dir que totes les cançons que s'han cantat sempre lligades al camp, al ramat, al que fos, era el que hi havia. Avui cal dir que això ja s'ha perdut, perquè avui per desgràcia s'ha perdut. Però jo, la gent que entrevistava sobre els anys 80, que la gent encara cantava, més les dones que els homes, barbaritats, les dones molt, pues estava lligat tot a la terra, a les collites, a l'oratge, a tot, és el dia a dia del menjar, del que havien de menjar.

Ara que parlaves que la gent abans cantava, en la música popular es va trencar una mica la cadena de transmissió del saber, de les cançons. És una cosa que també ha passat amb la vida pagès. La gent ja no sap entendre el bestiar, ja no sap quan s'ha de plantar, quan s'ha d'acollir. Ens hem desconnectat de la vida pagès del camp? Sí, en dol dir-ho, sí.

Jo vos he dit a des que soc un pastor o un llaurador frustrat, perquè m'havia agradat ser, però a ma casa no volien, a ma casa han sigut llauradors. El meu tatarabuelo ja eren llauradors, i no, la mare de mon pare li dia a ma mare, la sogra li dia a ma mare, encara que tingués que anar a llevar escales, és xiquets que no vagin al camp. Encara que tingués que I després, ma huela, la mare de ma mare, me dia, tu saps lo único que és treballar en un taller, que plogo i que neve, i tens la pagueta segura? Perquè si estàs a l'aire, sempre estàs mirant al cel. I tenen raó, la veritat és que tenen raó, però és trist. I jo penso una cosa, l'Horto de Xàtiva, jo veig l'Horto de Xàtiva i cada vegada. En 20 anys ha pegat un retrocés les terres germes. Desastre, desastre, això sembla mala merda.

Per quedar-nos en un pla esperançador, cada vegada es poden sentir més bandes de música, especialment del País Valencià, que recuperen alguns versos o algunes parts de cançons que tu has anat cantant tots aquests anys. És evident que ho fan amb les seves sonoritats, amb les seves maneres, però que estan reivindicant un altre cop aquests cants i aquests versos. Creus que la feina pagès també pot tornar a recuperar aquest orgull?

I a veure si ens espavilem, perquè jo dic que des de temps de Roma estem menjant en les hortes. I què passa? Què passa? Este desastre. Això que diuen mengem al menjar de proximitat. Hòstia, possem o no? Entenem-nos d'on són, o d'on és ixe formatge, o d'on és ixes alls, o d'on són ixes taronges, o ixes oli, o ixes olives, el que fóra. I jo crec que mos havien de consenciar. Crec que mos havien de consenciar per a fer tot això.

Pep, moltíssimes gràcies per compartir el teu temps amb nosaltres en Camí de Cabres. Sí.

Sí, gràcies també per la teva feina incansable en reivindicar aquest món rural, la vida pagès a través de les cançons i una mica també tota aquesta tradició que a vegades s'hauria anat perdent si no fos per gent que fa la feina que fas tu. I ens agradaria que tanquessis tu aquest programa. I què vols que diga? I aquesta estació, de fet, si volguessis, cantant-nos algun cant de batre, alguna cançó que sigui de l'estiu.

Ara són els cants de batre. Doncs mira, vaig a cantar-vos en un que el faig en el disco nou de Llave l'aire, que el vaig recollir en el Marquesat. Que són tres pobles. És la Ribera Alta, però és una subcomarca, que diu que és Llombait, Catadau i Alfarp. Tres pobles amb molt de remor, que mengen sopes amb tenedor. I això me ho va dir un home que li deia al tio Salvador. I cantava.

Me cague el astral d'un churro, me cague el astral d'un churro. Uy, en si arreagen. Reaca, me cague en la figuereta, bueno va. Y en el bonet d'un retor. ¡Ópala! Y en la vara del alcalde, ay, en la vara del alcalde, bichibara, bichibara, y en el regidor mayor, en el regidor mayor. Y ahora una en castellà. En el pueblo de la torre, en el pueblo de la torre.

Camí de cabres és un podcast d'en Marc August Montanya i en Martí Alvesa, amb les veus de la Neus Acint i l'assessorament lingüístic de la Carme Kellner. Donem les gràcies a tothom que hi ha participat, persones, centres de recerca i entitats. Camí de cabres és una realitat gràcies a la pagesia del nostre país que ens obre les portes de casa seva i a vosaltres, que ens escolteu. Fins la propera!