T1xC7 - Epíleg: el viatge continua

Llença't. Un viatge. Una ràdio. Una família. Apila't.

Quant és el teu aniversari? El 16 de setembre. Quant tens faràs? 60. Pesa?

Home, són 60 tacos ja. El que passa és que m'imagino que no són els mateixos 60 tacos que tenia el meu pare. Més o menys així vull veure. No, però em refereixo que anys enrere també veies un senyor de 60 anys i així. I ara també no considero que faci una vida de 60 anys. Hem vist que no. Hem vist que no. Tampoc no, no em relaciono. Diguem, sí, tenim una vida una mica especial. I et veus viatjant tot el temps que puguis? No em plantejo a llarg termini. De moment hi ha això per fer i prou feina tinc per pensar en el present que no estar pensant en el futur, perquè quan penses en el futur al final tot canvia, o sigui, tots els plans, quan fas uns plans així sempre canvia tot plegat. Intento viure el present, viure la vida el millor que puc, i no sé, i a més el fet d'ajudar també pels altres, t'omple molt, no? Saps? És molt més agraït donar que rebre, no? I això ho he après molt clarament aquí.

Això és un aprenentatge, també, perquè t'entendim, no sé si a les nostres societats benestants, a sempre pensar en el que és gran.

Pensar en el present t'ajuda a ser feliç, perquè si penses molt en el passat sempre acabes pensant en coses que t'han evocat mals rotllos o de tal qual i així. Sempre, els mals records sempre en el moment tendeixen a oblidar-se, no? Més fàcilment que els bons. Però sí que quan penses enrere, a vegades, o nostàlgia, la nostàlgia és una mica per tapar els d'allò i per crear-te una felicitat. Sí, si penses en el futur, al final tot canvia i més amb la vida que tenim ens canvia, no podem plantejar-nos res, llavors em dedico a disfrutar el present fins i tot en els moments crítics com el que t'estava explicant ara. L'altre dia sentia que quan et mors te'n vas al paradís, te'n vas al cel, si aquí tens un paradís, ple d'animals, ple de natura, ple d'oceans, ple de. Saps? I esperes anar al cel, portar-te bé, no sé què collons, disfrutar del paradís, que ara estàs al paradís. No sé si quan te'n vas al cel és un imperme, allò et trobes tots els que no et vols trobar. Exacte, exacte.

El PEMI ha continuat gaudint del present als escenaris. El 2026, l'Axambusto ha celebrat els 40 anys d'història amb una segona gira de concerts per Catalunya i les Illes, un cop més amb totes les entrades venudes.

El Paradís també és, segurament, una sala plena que canta a ple pulmó un dels clàssics de tota una generació.

I perquè els meus pensaments, que sempre viuen en present, no conjuren altres temps, que els ja faré el que no vaig fer. Doncs avui o potser demà, seré aquí o seré per allà, seré un tros de l'univers que no nota el pas del temps. El que vaig acariciar és la força que em fa gran, no vull pensar en el que arribarem. ¿Qué hacía un día, en serio? ¿Algo averiguado, qué digo aquí?

¡Vamos! Piense, que no pensi en todo lo que vindrá, no llores, no hay nada y no serás el solo amor. ¡No, en serio! ¡Mira ahora qué coño te digo aquí! Moltes gràcies a Tibor Amit, a Lluida, a Lluidosa, a Juan, a Pinyol, a Montenegro, a Fortuny, a Siau, moltes gràcies a Tirona, moltes gràcies a Sal, moltes gràcies a Tirona, moltes gràcies a tots. Gràcies.

Llença't. Un viatge.

Una ràdio. Una família. Encara ara vaig pel carrer i em diuen, escolta, una pregunta. Què hi diu aquella cançó?

A la Viquipèdia està posat que no heu aclarit mai. En sèrio? Sí, sí, busca la Viquipèdia. Ara si us expliques haurà de matar, eh?

Sabeu més coses que jo, vaja. Sabeu més informat que ells.

Podria valar el final del podcast, perquè la gent se l'escolti tot, saps? Començar el podcast i dir,

fins al final, saps? Què diu la cançó? A Jesús, que s'acaba de fer la cançó. Normalment feia una cançó, feia la música i després feia la lletra. Llavors va fer tota la lletra i tal, no sé què, i aquí no sabia què d'allò, i ens deia, i fotem aquí tothom, hòstia. I el feia com una metopeia del xiquitó a la calzada, You got 100. Lo del chiquito lo sabeu, lo de 100 more and now. Estaba de cantaor de flamenco en Japón, i feien el espectacle de flamenco, i no sé què, un tablao flamenco, i llavors quan li deien otra, otra, otra, li deien 100 more and now. Si vols una cançó, dóna'm 100 yens. No puedo, no puedo. Venía d'això. Això ens ho va explicar el Verdagí. Bueno, el cas es que Irak Handar, Irak Handar, el de Gryhander, tal qual, i foli. Llavors, a l'estudi hem de canviar això. I bueno, els coros i tal, posem això a l'últim moment i canviem la d'allò i tal. I amb aquesta arriba un, no sé, a l'estudi va aparèixer algun, no sé per què ni. Collons, què diu aquí? Jo veig fanta? Jo era representant de la mirinda, no sé què. Arriba un altre i diu, què diu aquí? La manta? La manta? Què diu aquí? I al final qualsevol que venia allà, a veure què diu aquí. I els tios allà, jo dic, això, deixeu, deixeu, perquè tenen un tema aquí. És una conya. És una conya, sí, sí, sí. I tota la vida, i encara ara em para gent pel carrer i em diu, escolta'm, una pregunta. Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.