T1xC9 - El gegant Mandrònius

Va, treu-te la gorra. Que no!

Que em deixeu estar! Què tens, Blau? Que no es vol treure la gorra perquè a l'escola se'n riuen d'ella. Com? Sí, que se'n riuen d'ella perquè és pelroja i no hi ha ningú més amb els cabells així.

De vegades, més val que s'enriguin de tu per ser diferent que no pas per ser com la resta. I si no, que li preguntin al Mandronius. Qui és el Mandronius? El Mandronius és el gegant més alt de la vall d'Aran.

Fa més de 20 segles, al poblet de Betlán, hi va viure un home de més de 3 metres d'alçada, gairebé el doble que el Pau Gasol. Segons la llegenda, aquest gegant es deia Mandronius i des de ben petit s'enreia amb ell. Perquè no cabia el pupitre de l'escola, no li anava bé cap sabata i ningú volia jugar amb ell.

Ei, mireu qui ve per aquí! Què passa, grandònius? Que has esmorzat una ovella sencera i t'has quedat amb gana? Mireu, va descalç perquè no li caben les sabates. Deixeu-lo estar! Mireu la meva germana, sempre portant la contrària. Va, no t'enfadis, grandònius. Només era una broma. Pobre mandrònius.

Que dolents. Sí,

de petit ho va passar molt malament. Però amb el temps es va fer amic dels animals de la vall. Ni els llops, ni els ossos, ni els falcons tenien por d'aquell noi diferent. Quan els pastors s'organitzaven per matar llops, el Mandronius els avisava perquè s'escapessin. A canvi, als llops li deien al Mandronius quan nevaria, quan bufaria una ventada o quan cauria una bona pedregada.

Què fa tothom comprant tantes lones?

El Mandronius ha dit que aquesta nit gelarà, així que tothom està comprant lones per protegir els horts. En aquella època,

les famílies de la vall d'Aran vivien sense grans luxes. Era molt important protegir el que tenien, o podien morir-se de fam. Les cases eren ben petitones i el Mandronius, com més creixia, menys hi cabia. Els veïns s'enreien d'ell, perquè havia de dormir traient les cames per la finestra. Per això va demanar ajuda als seus amics, els ossos. I així va ser com el Mandronius va trobar la seva casa ideal. Una cova amb més de 40 metres de profunditat. En aquella cova va poder continuar creixent sense que ningú el molestés. Fins que un dia.

Una mica d'isop per la tos, una mica de faridola pel mal de queixal. Mandronius? Ets tu? Sóc la Garona, la germana de l'Anton. Hola, Garona. Fa molt temps que no et veia pel poble. Vius per aquí? Jo encara visc amb els meus pares, però vaig amunt i avall collint plantes medicinals i visitant la gent que

es posa malalta. La veritat és que el Mandronius ja ho sabia, tot això. Perquè els falcons, que sobrevolaven la vall de punta a punta, sempre paraven a la seva cova per explicar-li tot el que veien. Xxxt! I el Mandronius, que sempre havia estat enamorat de la Garona, ja se'n cuidava de saber com estava. Gràcies als falcons, sabia que la noia podia curar moltes malalties, transformant plantes en xarops, pomades i infusions, i que per alguna estranya raó encara no sabia casar.

Que parlo massa? Sí, ja ho sé. Quan em poso nerviosa parlo massa. No. El que vull dir és. Tranquil, ho pots dir, eh? De fet, tothom m'ho diu. Especialment el meu germà.

Tot el que m'expliques em sembla molt interessant. M'he passat tota la vida aprenent coses dels animals, però de les plantes no en tinc ni idea.

De debò?

I així va ser com la remallera i el gegant van acabar compartint els seus coneixements i la seva vida. Es van casar i van viure molts anys a la cova. Fins i tot van tenir una filla, alta com el seu pare i traçuda amb les plantes com la seva mare. La vida els anava força bé, fins que un dia l'ombra dels romans va arribar a la vall d'Aran.

Gent de Bedlán, els nostres veïns de Bussós diuen que els romans s'acosten a la nostra vall. Tots hem sentit històries de com agafen persones i animals com si fossin seus i assassinen a qualsevol que els hi planti cara. És hora d'utilitzar tot lo que tenim per defensar-los. Mandronius, vine amb nosaltres a defensar el nostre territori. Què passa? Tens por què?

Sí, tinc por què sigui pitjor el remei que la malaltia. Però què dius? El que dic és que els romans no han ni entrat a la nostra vall i tu ja vols convertir el nostre ferro i la nostra fusta en espases i fletxes per fer-los fora.

Mireu-lo el grandònius, llarg com un pi i més curt com un bolet. Ja em vindràs a buscar quan els romans et cremin el bosc, la cova i la família. Anton, fes el favor de callar. I com et penses que us defensarà el teu home, germaneta? T'has casat amb un menjaovelles sense sang. Què t'has cregut?

Deixa'l dir, garona. I tornem cap a casa.

Sí, sí, torneu cap a casa, covards. Torneu a la vostra cova.

I els romans? Van arribar?

Els romans no van aparèixer per la vall d'Aran, que era massa lluny i amagada, i la gent que havia estat setmanes construint armes dia i nit va deixar de riure-li les gràcies a l'Antón. Fins que un dia. Quan semblava que regnava la calma el poble, mentre el mandrònius collia plantes al bosc. Què passa? El que anunciava el falcó era una cosa amb què ningú havia comptat, que més de 200 romans entrarien a la vall d'Aranda la nit al dia. Cremarien tots els pobles que els plantava en cara, talarien boscos sencers per construir el seu campament i el pitjor de tot! No pot ser! Que atacarien Betlán i la cova del Mandronius, d'on es van emportar la Garona i la seva filla!

Gent de Betland, porteu ganivets, destrals i totes les armes que tingueu a casa. Ha arribat el moment de plantar cara als romans. Mireu qui ve per aquí. Qui tenia raó, Grandonius. El Mandronius va agafar l'Antón pel coll. Perdona! Pots venir amb nosaltres. Et donarem una espasa i alliberarem la meva

germana i la teua filla. No necessito la teva ajuda, Anton. Només que em diguis on és el campament dels romans.

Tranquil·la, filla. Tranquils. Si algú està ferit, encara em queda calèndula i una mica d'hàrmica per curar-lo. Aquests romans no tinguin el gust de veure'm esplorar.

El gegant no havia estat mai tan empipat com aquell dia. Va entrar al campament amb la destral que feia servir per tallar llenya i es va enfrontar ell sol a tota la lesió. Quan l'Anton i la resta d'homes del poble van entrar al campament, el Mandronius tenia tots els soldats romans lligats i amorteixats. Matem-los! Matem-los a tots!

Aquí i ara mateix! No!

Els farem servir per enviar un missatge a Roma! Com?

El Mandronius va perdonar la vida dels soldats romans, però els va tallar les orelles, les va posar dins d'un cofre i les va enviar a Roma. Segons el gegant, era millor enviar un senyal d'advertència a Roma que despertar la ira del César. Així, tothom a Roma sabria quin era el destí que els esperava els que s'atrevissin a corrompre la pau de la vall d'Aran.

Eh, Mandronius, Garona, veniu a seure amb nosaltres.

El temps li va donar la raó al Mandronius. Si hagués matat els romans que havia capturat, a la vall d'Aran n'haurien arribat més exèrcits cada any. Ell no va tenir por de ser i actuar de manera diferent i gràcies a això va poder salvar la seva gent i viure la resta dels seus dies amb molta pau.

I va viure per sempre? I ara! El Mandronius era un gegant, no un déu. Això sí, quan va morir el van enterrar amb tots els honors a l'església de Garós. I encara s'ha enterrat allà? I va estar durant molts i molts anys. La gent de la vall creia que el seu escalet podia curar i enfortir els nens. Per això visitaven la seva tomba quan estaven malalts. I avui dia encara es pot visitar la seva cova. La seva cova? I tant! Però només hi deixen entrar els que no tenen por de ser diferents. Així que, Blau. Em trauré la gorra, àvia.

A mi m'agraden molt els teus cabells, Blau. A mi, ves. Doncs m'és igual. Segur que sóc l'única nena pelroja del món que es diu Blau. Molt ben dit, Blau.

Un podcast inspirat en les llegendes que ens han explicat a la vora del foc.

Una producció de la Manchester per a 3CAT.

Aquest és un podcast del Super3!