T4xC1: La relació amb la natura generen obres plenes de seducció i d'intrahistòria: Francesc Ruiz

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast. Inclassificables. Amb Ricard Planas.

L'art és per a tothom, però només uns pocs ho saben. L'art ens interroga i alhora ens emociona. Fotografia, videoart, cultura, pintura, escultura, arquitectura, disseny. Compartirem històries d'anècdotes i secrets de ments inquietes i ho farem dins els espais que els donen cabudar. Un podcast per descobrir el món de les arts com no l'has escoltat mai. Inclassificables. Amb Ricard Planes.

Benvinguts a la nova edició d'aquest podcast de Catalunya Ràdio. És la quarta temporada. No és fàcil portar un podcast especialitzat en el món de l'art contemporani i anar a tots els diferents llocs del país. No ens quedem en un estudi, sinó que volem descobrir, enflairar, veure aquests espais tan increïbles. I avui comencem, com no podia ser d'una altra manera, en un espai que és de referència del món de la ceràmica, que és el Terracota Museu. És un espai singular, una fàbrica industrial. I per parlar de tot això tenim dues persones que en saben molt. Per una banda un artista que és polifacètic, que és en Francesc Ruiz, és un artista que aconselha el món de la pintura, que aconselha el món del dibuix, de l'aquarela i especialment des de fa anys, 2019 si no recordo malament, doncs el món de la ceràmica. I per altra banda ens acompanya el director del Museu Tarracota, Xavier Roques, i estem envoltats d'una magnífica exposició de Santi Moix, que això també ens dona a conèixer com els grans artistes contemporanis de casa nostra, com Miró, Barceló i molts altres han conreat aquesta modalitat del món de l'art, que algunes vegades pot semblar que es menys tingui, però té un poder impressionant. Esteu molt seriosos, m'esteu escoltant, està molt bé, però aquestes tertúlies són informals i una mica per trencar el gel, ja que parlem de ceràmica. Francesc, com et poses aquí, tu que estàs treballant a l'Abisbal amb en Reventós, que és un dels grans ceramistes, un barceloní exiliat, i que.

Doncs, no ho sé, com això, la ceràmica siguen, jo soc nascut a Palamós, llavors d'alguna manera l'imaginari cultural popular de la ceràmica sempre ha estat molt present, no? A les botigues de l'Abisbal, quan vas a acabar la carretera, o les ceràmiques d'arts i oficis, no?, que et vas trobant pel carrer. Llavors, d'alguna manera formava part del meu registre d'imaginari col·lectiu. I resulta que una noia, o sigui, la Ginebra Reventós, anava a mi a l'escola de petita i jo sabia que el seu pare era ceramista. És un tòtem. Llavors, un dia estava preparant una exposició a Valladolid, a una galeria que es diu Javier Silva, i vaig pensar, ostres, per què no faig una ceràmica, algo petit, per l'exposició. I just vaig trucar al Joan, ostres Joan, soc en Fran, el fill del germà, l'amic de la gent, i vam fer unes peces molt petites, que eren com unes tassetes, i ostres, em va semblar, o sigui, vaig trobar que el meu treball de dibuix i de pintura trobava com un espai molt interessant, que dialogava amb una tradició, dialogava amb la terra, amb els pigments, amb les formes, llavors vaig pensar que tenia un potencial plàstic molt fort.

Perquè la teva iconografia es basa en la natura, en l'aigua, i en tot aquest punt, algunes vegades sembla una actualització de l'auca de l'Amadas, o alguna cosa per l'estil, i té aquest discurs de pretèrit i de tornar cap al present.

Totalment, treballo molt amb arquetips i amb imaginaris col·lectius, llavors són imatges que es repeteixen al llarg de la història. Jo vaig néixer als anys 90, amb Menju Disney per un tubo, i Cartoon Network, i tot aquest dibuixos animats, com grotescos. Llavors, a mesura que vaig estudiant les imatges, pintant, dibuixant, em dono en compte que són referències d'altres coses, no? I com això veu de la mitologia, o com, no? El bestiari, o sigui, l'imaginari grotesc veu del bestiari, i del bestiari veu de l'auca de, no? De les auques, i de les auques veuen de, no sé, d'algú més antic, llavors. És tot com un cercle que no s'acaba mai. I el que faig és jugar amb aquests llenguatges, amb aquestes imatges. M'interessa molt aquesta idea d'allò que és familiar però desconegut.

I quan veies l'exposició d'en Santi Moix, també et vèiem com els seus orígens, no? En Santi amb bidimensionalitat, però que a poc a poc va agafant aquestes tres dimensions, no? La teva pintura també dialoga, no? Has fet exposicions a París, a molts llocs, t'acaben de premiar. Això diu molt de tu, no? I del teu. Moviment constant, ets un viatger, ets un nòmada i al final acabarà col·lusionant amb tres dimensions això?

Quinta más. No sé, espero, si és el de gran m'agradaria ser pintor abstracto i escultor.

Amb la ceràmica com a pretext. Estem en un espai molt, molt singular. Xavi, aquest projecte és un projecte que sigui en col·lectiu és molt personal. Sense la teva mà aquest museu no hagués adquirit aquesta rellevància ni s'haguessin fet les exposicions de ceràmica contemporània. Es dialoga molt passat, però es fa una aposta molt important pel futur. Començant per aquesta exposició que ha tingut relacions amb la Galeria Peis de Nova York, amb donacions, amb sessions molt importants. Explica'ns una mica com neix el Terracota, on som i cap on volem anar.

Bé, tens força raó en el sentit de dir que ja és un projecte força personal, perquè ja porto en aquesta casa com 33 anys, per tant. Només? Només, ja és d'alguna manera allò, haver vist tota la gènesi, la consolidació i també la projecció que en aquest moment està tenint. La nostra idea com a espai cultural, ja no te dic només com a museu, sinó com a espai cultural, és que en un mateix lloc es pugui explicar el passat, el present i el futur de la ceràmica. I en aquest projecte és el que nosaltres estem treballant. El passat, evidentment, seria la part més museogràfica entesa com a museu, explicant quina és la història de la ceràmica de l'Abisbal i, per extensió, la catalana. La part actual seria totes aquestes exposicions temporals que estem realitzant sobre ceramistes contemporanis, no només de la Bisbal sinó també del país. I la part de futur seria que hem establert un conveni amb el Departament d'Ensenyament de la Generalitat, en el qual hem cedit una nau que forma part de l'edifici del museu perquè s'hi hagi instal·lat un cicle formatiu de grau mitjà de ceràmica. Per tant, la idea és aquesta, en un mateix espai poder parlar d'això, del passat, present i futur de la ceràmica. Esteu dintre de la xarxa del Manatec,

és una xarxa dels museus de la ciència i de la tècnica de Catalunya, i algunes vegades fa el. Està molt bé que puguin haver-hi xarxes d'aquesta especificitat, però algunes vegades ens falta encara un pèl més d'especificitat, i potser la ceràmica es mereixeria, perquè hi ha un ecosistema, Coart, Camalda, per què passa amb el seu museu, després tenim Breda, i després tenim altres espais, com Argentona, que de fet té una col·lecció molt bonica, però no hi ha cap tradició darrere de la ciutat.

I és molt específica de Canti, no? A veure, la vocació nostra com a museu és esdevenir museu nacional. No hi ha a Catalunya un museu específic que expliqui la ceràmica en l'àmbit català i per tant la nostra aspiració és aquesta. En aquest moment formem part, com a museu col·laborador del Manactec, del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica, nosaltres. Ens interessa no tan sols la peça sinó com es fabrica, com es manufactura. Per tant, dintre del museu hi ha també un apartat important on expliquem com es produeixen les peces perquè pensem que aquesta part científica i tècnica també té un paper. I el que volem és esdevenir un museu-secció que s'interpreta com a museu nacional i en aquest procés hi estem. Evidentment, nosaltres no tenim dubte que en aquest moment som el museu més important a nivell català de ceràmica i la nostra voluntat seria que tots aquests espais que has comentat, tant el de Quart com Breda, com Argentono, doncs poguessin d'alguna manera tenir una relació preferent amb nosaltres, però nosaltres d'alguna manera portant la bandereta de Museu Nacional. En aquest procés estem i la veritat és que crec que. Ho dius amb boca petita. Bueno, estem ben.

És mil, dius, no, no, no, treu pit, que això és una aventura, els metres quadrats que hi ha aquí, pedregades a banda, que et van deixar el museu potes en l'aire. Diguem que estem ben encaminats,

que han sigut uns anys complicats, no només per la pandèmia que ens va afectar a tots, sinó també per això que comentes d'una pedregada que en 10 minuts ens va destrossar el museu i per tant ha sigut tornar-lo a refer i bé, jo crec que em nota.

Un museu important, té peces emblemàtiques, artistes ceramistes i d'art contemporani com Pere Noguera, però tornem a anar amb Francesc Ruiz, abat, perquè hi ha uns quants Francesc Ruiz dintre del món de l'art, i el teu nom genera una controvèrsia molt divertida, però això està molt bé. Parlem de museus. Tu has vingut, has visitat aquest museu moltes vegades. Quan un artista com tu, que té aquesta sensibilitat i és polifacètic en aquest sentit, entra a un museu d'aquestes característiques, què és el primer que el sedueix? Què li agrada? Es troba com a casa, és com una transposició del seu taller?

Sí, jo soc molt friki dels museus. Soc una persona que ha viatjat molt per veure museus només. Com és important, no? Per un artista. Sí, és una cosa, mira, no sé, una cosa més nerd que tinc. Però a mi el que m'agrada és buscar la genuinitat o la singularitat dels museus. Llavors crec que la col·lecció tradicional que tenen aquí és molt bèstia. I també és un aproximament a conèixer una mica la cultura, perquè el vol de la ceràmica que té és el territori, que cada ceràmica és específica depenent de la terra on es fa i dels minerals que hi ha. Llavors té alguna cosa molt popular i molt autèntica. I ara quan t'escoltava parlar pensava en el Museu de Cerf de Port Salen a la periferia de París. Vaig estar per unes jornades de patrimoni. Que és un museu de ceràmica, però també és la manufactura reial, la tassa de cafè de Macron la fan allà, i també fan residències d'artistes, també conviden artistes de l'escena parisina o francesa a fer peces que llavors queden a la col·lecció. No sé, pensava, com que has dit que teniu un espai de taller obert, em preguntava fins a quin punt aquest museu estaria interessat també en ser un espai de producció d'artistes del territori que es poguessin quedar

a la col·lecció o no sé. Mira, també, la veritat és que és un tema que no he explicat en la intervenció. Tampoc he dit que estem ubicats en una antiga fàbrica de ceràmica d'uns 5.000 metres quadrats, dels quals uns 3.000 són pati i uns 2.500 són coberts, per tant, és una magnitud important, amb uns elements industrials importantíssims, com els forns antics, les xamanelles, etc. Ho dic per la gent que no ens coneix, que generar-los interès. I respecte al tema que comentes de residència d'artistes, nosaltres tenim una vinculació molt estreta amb l'associació de ceramistes de l'Abisbal i Comarca. Aquesta associació, perquè us feu una idea, engloba al voltant d'uns 50 ceramistes, no només de l'Abisbal, sinó també de Comarca i Gironies, diguem-ho així, i per tant és una associació important. Tenim un conveni en el qual els han cedit un espai, també, dins el museu, en el qual tenen la seva seu social, però a més a més un taller. Un taller preparat per poder produir ceràmica, no només des d'un punt de vista industrial, sinó artístic. Aquest taller ja ha servit justament per alguna residència artística. És un tema que estem treballant i que.

Està bé que l'hagis apretat una mica, perquè així és la. Somriu, eh? És un bon periodista. Està bé, està bé. Però és veritat per practicar la ceràmica normalment un artista que es dedica a la pintura o a altres tipus d'art necessita un forn, un espai determinat és que mira,

jo treballant sóc treballant amb en Joan però vaig fer una exposició a Irlanda i vaig fer les peces a París per compte meu i és una aliada tens ciència física són moltes coses que. Treballar amb la ceràmica és un ofici en si.

Moltes vegades els ceramistes diuen, nosaltres a més de ceramistes som químics. Alquímia, ens fan alquímia. I d'alguna manera també és això. Aquest espai està preparat, tenim des de galeteres, taules de treball, tenim cilindradores, torns, forns, per tant és un espai. Pensat justament per això, perquè artistes que es vinculen o que tenen interès en la ceràmica puguin desenvolupar el seu projecte. I com funciona llavors? A veure, nosaltres, això que us comentava, és un conveni amb l'associació de ceramistes, el contacte és ells i, evidentment, després, d'acord amb el museu, doncs, triem artistes. Ara ja portem tres residències. Està molt bé aquest joc

de públic-privat, aquesta mixtura.

A més, amb un element afegit, que és que si la cosa surt bé, hi ha la possibilitat també d'exposar al museu. Clar, té sentit. Perquè un altre dels aspectes d'aquest museu, quan parlaven de la part contemporània, és que tenim una sala específica dedicada a la ceràmica contemporània, que és la peixera, i que cada tres mesos canviem d'exposició. Per tant, és un espai que, a més a més de poder ser un espai de treball, també ofereix la possibilitat de poder exposar tota l'obra sorgida d'aquest espai.

Serà una mica contemporània, has tret dues paraules claus. Atemporal, eterno. Com la veus tu? Quan algú s'hi aboca i la practica, dius, com la veus? Des dels ulls de generacions ben diferents, perquè en aquesta taula som tres generacions diferents.

Jo vinc del món de l'art contemporani. Llavors, jo el que observo a les fires contemporànias internacionals és que tant la ceràmica com el tèxtil són formats i tècniques que estan tornant a aparèixer. Art Basel París o a les fires, no? Veu ceràmica, cosa que abans.

El latinomèric encara més, té un pes molt específic i.

Fa deu anys no veia res de ceràmica i sempre la ceràmica dins el món de l'art ha estat, ha sigut com el cosilleig, no?

O el teixir, l'Olga de Maral, que té aquelles peces impressionants, però sí, sí, sí que és veritat, és ceràmica i tèxtil. Allò mal entès d'arts aplicades.

Sí, arts aplicades i a nivell de mercat és més barato una ceràmica que una pintura, encara que sigui més que ha de fer. Jo ho veig, que a mi és més mals de caps fer una rajola que fer un paper de 10x10, però a nivell de mercat és més barato la ceràmica. Però sí que sento que té a veure una cosa generacional de la pèrdua que estem tenint amb la realitat, amb lo físic, per les pantalles, per la intel·ligència artificial, etc. que hi ha una necessitat humana de tornar a tocar, de tornar als processos que no pots controlar. Tu fas una peça ceràmica, s'ha de secar. Si fa fred, tarda més. Si hi ha tramuntana, tarda menys. Això t'obliga a tornar una mica a una humanitat limitant, però que crec que és el que estem buscant. És allò matèric.

Sí. La gent jo crec que està tornant a cercar allò autèntic, no? Exacte. I no hi ha res més autèntic que la terra, no? Totalment.

Ell toca o el llit de la tela o el paper, que és pasta de paper que ve de la natura, i una de les qüestions claus en tota la teva iconografia han sigut els animals i la natura. Totalment. És com una mica en remollull, és una mica. Com Engrenyer o l'artista que feia servir els animals per explicitar, és una metàfora molt maca de la condició humana. Això ho has posat molt de ratllallu i després hi ha uns colors, el blau és un dels teus colors, suposo que el mar t'hi deu influir. Explica'ns la relació amb el tema animal i després la qüestió cromàtica.

Sí, bueno, el teu animal és tornar al que es deia del grotesc, d'aquests imaginaris dels dibuixos animats, com que m'he adonat que d'alguna manera l'animal acaba sent una metàfora de l'home, no? De fet, la primera pintura feta per un home són les coves prehistòriques i són animals. Llavors, hi ha algo molt poderós, a part que l'animal a diferents cultures té símbols, significats diferents, no? Però és un arquetip que es repeteix i que mai envelleix, perquè sempre li pots trobar lectures, no? I em serveix com a metàfora per parlar de nosaltres.

A nivell cromàtic? I a nivell cromàtic. Perquè també els roses, roses i blaus, són colors que t'ajuden. A més, ho fas de manera contrastada, no? Total. I potenciant molt, una mica expressionista, el centre europeu.

Clar, com que deies abans, aquesta cosa del nomadisme, del viatjar, també m'ha portat a entendre la història dels pigments, perquè els pigments no és que arriben a Europa, perquè sí, tenen una història, una història que té a veure amb el comerç colonial. Llavors, per exemple, el blau, que bé deies, jo vaig descobrir aquí a l'Ebisbal el blauet, que és el blau de Montserrat, però llavors vaig començar estudiant una mica d'on ve aquest color, i el blau de Montserrat és un blau ultramar sintètic, que és un color que s'inventa al segle XIX. Perquè el blau ultramar, ultramar és un nom, diguéssim, de comerç, que vol dir més enllà del mar, perquè aquest color venia d'Afganistan, de l'epislàtzuli. Llavors, al segle XVI aquest color era més car que l'or. Què va passar? Que a Europa, al segle XIX, van voler fer un concurs públic per trobar la fórmula química de fer sintètic aquest color. I van fer el blau ultramar, a França es diu blau ultramar francès, A Anglaterra es diu Brackets Blue, cada país li va posar un nom. I és quan el blau va entrar a la indústria tèxtil i a la indústria popular. Llavors arriba el Mediterrani, Palamós, Cadaqués, les Portes Blaves, i això ens impregna, i nosaltres ens creiem que som els inventors d'aquest blau de Montserrat. Hi ha una cosa en el meu treball, precisament, d'aquests arquetips i de la història circular, que és el mite de l'autenticitat, que m'he adonat que és mentida. Què és autèntic? Ni la dieta mediterrània és autèntica, és una invocció. Vull dir que també és com entendre, precisament nosaltres que som mediterranis, que el Mediterrani és un lloc de trànsit, de compartir i que tot té a veure amb l'altre, no? I que és una cosa que m'agrada molt de la ceràmica, també, que és que ens connecta amb una ancestralitat mediterrània que transcendeix la idea de l'estat-nació. La ceràmica arriba a la Península Ibèrica per la conquesta de l'Ándalus i abans ve de la Xina. Precisament el blau i blanc del cobalt és una còpia de la porcelana de la dèstia Ming, que els holandes del segle XVIII van fer una còpia a Delft perquè se'ls va acabar el negoci. Té moltes capes d'història, però els colors parlen d'aquestes històries.

El teu és que hi ha aquesta subtilesa quan veus la teva peça i veus aquesta intensitat, l'intueixes, però no hi ha aquest pòsit posat, sinó. Sí, és lúdic, més lúdic. Sí, és més lúdic, però per altra banda també aquest discurs d'avui en dia ser pintor també és com un acte de rebel·lia, encara, malauradament, fins i tot estàvem discutint que a grans equipaments museològics encara hi ha aquesta urticària, el fet d'aquestes coses ancestrals, la ceràmica, la pintura, no? I que la gent també la coneix, li agrada, la gaudeix i sembla que sigui antitètic ser modern i pintar amb un recurs que pot ser ancestral?

Jo cada cop ho trobo més preciós, com tornar a allò clàssic, no sé si és conservadorisme o què, però vull dir que al final, no sé, vaig estar a Itàlia fa poc, veient les pintures del Ghiotto i de Piero della Francesca, i és que és impressionant, no? Tot està allà, vull dir.

El que dius de Ghiotto és una meravella, Capello Scrovegni, i parlant de capelles, la d'en Santi Moix a Saurí, on Jacob va perdre l'Espardenya, però és que és un espai que convidem a tothom que visiti. Quan fas una capella? D'aquí poc, espero.

Audiència, volem capelles, capelles lliures.

Sobretot perquè és aquest joc d'actualitzar el discurs del patrimoni a través de l'art contemporani. Això és molt interessant. Algunes vegades aquest museu ho fa d'alguna manera.

Bé, és una mica aquesta ambivalència. Jo crec que la idea aquesta que hi havia fins fa poc de la ceràmica com una cosa carniclón, una cosa passada de la moda, jo crec que ha canviat en molt pocs anys. Una mica per lo que comentàvem Francesc, aquesta idea de la matèria, de tocar la realitat, i alhora també per les possibilitats artístiques que té. Per exemple, aquesta exposició que tenim d'en Santi Moix es pot veure perfectament com des d'un punt de vista absolutament contemporani es poden fer obres de.

Espectaculars. Espectaculars. Però això també és de tradició, perquè a França la ceràmica està. Molt reconeguda. Aquí hem necessitat els grans ceramistes que han treballat amb Barceló, amb Tàpies, amb Miró, Llorenç Artigas, Miró, tota aquesta relació, però falta aquesta sensibilitat. I mira que arribes a l'aeroport de Barcelona, la terminal més antiga, i veus aquell mural. Que caus de culs i és espectacular, no? I la ceràmica aquí hi té un paper determinant.

Tots aquests grans artistes catalans que han tingut una vinculació amb ceramistes, a veure, és ja una tradició, perquè realment estem parlant de tot el segle XX, no?

Tu et vas capficar amb això quan vas veure.

Sí, home, per mi són referents tots aquests artistes catalans dels grans murals, però és un tema que he anat explorant perquè el meu somni és fer un gran mural de ceràmica i he tingut tentatives però mai funciona i el que passa és que sento que en els anys 70-60 hi havia un vincle que l'arquitecte tenia un encàrrec i convidava un artista i ara no és així, ara l'arquitecte és l'artista d'alguna manera costa,

costa més no deixa ni parets per penjar-hi res l'arquitecte algunes vegades. Hi ha una tradició. És una crítica constructiva, però és la realitat.

Hi ha una tradició molt interessant d'edificis dels anys 70. Que hi ha aplicats la ceràmica. Allà on hi ha.

Ahir estava a Urquinaona, o a l'edifici d'en Bonet, el de la Ricarda, i tot està forrat de ceràmica com refractària.

Està canviant, això. El que va haver-hi és com un cansament, Suposo que va a modes, no?

Hi ha. De períodes, no? Sí, hi ha períodes. I d'indústria, aquí, això també va.

Va de ballar, no? El que veus és que, després d'aquest moment àlgid de la ceràmica aplicada a l'arquitectura, ve un moment en què tot és ferro corten i vidre. I ara jo crec que s'està tornant a revaloritzar la ceràmica com un element important d'envelliment també dels edificis. Per tant, jo crec que ara si haguéssim que. Dir quina és la situació actual de la ceràmica a Catalunya jo crec que és un moment interessant perquè des d'un punt de vista arquitectònic els arquitectes comencen a apostar novament per el tema i des d'un punt de vista artístic doncs. Joves creadors i no tan joves, comencen també a tenir relacions, vincles amb ceramistes i d'alguna manera es recolzen per potenciar la seva obra amb altres materials.

També a nivell de hobby, si us fixeu a Barcelona, quants tallers de ceràmica hi ha, de cafè i ceràmica, vull dir que també és una cosa.

No hi ha dubte que la ceràmica ara torna a estar de moda. Després d'uns anys de cansament, probablement també es va abusar tota aquesta ceràmica més decorativa del típic plat amb el peix o amb el gall, tot això va fer que hi hagués hagut un cansament i també com una manca d'idees. Jo crec que ara tot això s'ha superat i estem en aquest moment. És el moment de tornar a posar la ceràmica en el lloc que li correspon.

Has apuntat, Francesc, la relació tan particular quan et poses a fer ceràmica, quina transposició hi ha entre la relació quan fas dibuix o quan fas pintura, mentre que la ceràmica has puntualitzat que la treballes d'una altra manera. Ella mana.

És acollonant, la ceràmica mana. Jo que estic acostumat a treballar molt més immediat amb carbonet, aquarela, oli, que t'has de secar, però la ceràmica és una lliçó d'humilitat.

Em sembla que ho deia això, tots ho dieu, et frena el temps, et ralentitza la vida i dius, nois, això és una altra cosa. I es trenca.

Es trenca en el secar, en el forn, en el transport, es pot trencar a tants moments. Que has d'acceptar que,

bueno, desapareixerà en algun moment. És la història de la vida, no? És la història de la fragilitat, no?

I alhora és el que pot aguantar més el temps, perquè hi ha un incendi i això sobreviu, no? Exacte, exacte. Si és una metàfora,

no sé, és com una contradicció. És molt boig, no? Jo sempre dic, és una mica exagerat, però que la ceràmica és indestructible. Sí que es trenca, però cada fragment continua sent ceràmica. Exacte. Per tant, és una mica aquest concepte d'això, de perdurabilitat, malgrat que es pugui fragmentar.

Total. I hi ha alguna cosa amb la part decorativa, de la pintar la ceràmica, que la pintes, l'acceptes, va al forn, i llavors l'has de tornar a acceptar, perquè ella fa el que vol, també.

Estem arribant quasi al final del programa. Tempos fugit, eh? Mitja hora passa ràpid. Ho hem dit, eh? Tartúlia, socràtica, parlem, riem, ens posem feina, perquè aquí hi ha deures, eh? Un que vol fer un taller, també vol fer un mural gegant. Sponsors. Aparegueu. I uns que tenen taller. I uns que tenen taller, sí. La veritat és que és molt maco poder parlar de manera distesa, perquè algunes vegades el món de l'art té aquest punt de cripticisme i que ens falta una mica ser més normals. Està bé l'aure, ens fa diferents. Si tots fóssim iguals, deia en Dalí, seria molt avorrit. Però d'aquí a que no ens entengui ningú i entre un artista i un autista, quasi canvia un U per una R. Ara estic apretant en el sector, però sí que és veritat que poder parlar amb tranquil·litat sempre és molt edificant. Per acabar, sempre demanem a l'artista convidat, no li diguem amb avantatge perquè l'hem d'agafar desprevingut, que faci lo que vulgui, que digui lo que vulgui, com que ja has escoltat diversos inclasificables, ja sap de què va, l'haurem de canviar. Enric, el tècnic, ens mira. Aquest any hem incorporat més atrezzo, més possibilitats de microvídeos que ens trobareu a les xarxes. Francesc, nosaltres fem silenci absolut, però tu sigues creatiu, inventa. He d'inventar una frase O el que vulguis, aquí nosaltres no opinem. Visca l'art. Està molt bé.

I això, i endavant, no tingueu por. Més ceràmica encara que es trenqui.

Realització i muntatge Enric Borràs. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de la Fundació Lluís Coromina i Zern. Inclassificables. Un podcast per descobrir el món de les arts com no l'has escoltat mai.