T4xC1 - Max Sunyer fa sonar el vinil

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.

Hola, amics i amigues del podcast VINILS, a Catalunya Ràdio, us parla Jaume Escala. Tenim un gran convidat, tenim el senyor Max Unyer, que músic, mestre de música, càrrecs directius a molts llocs, com a l'AIE, es diu, no?, a l'AIE, a l'AIE, a les dos. L'aula de música moderna, membre de molts grups, després ja en parlarem. Comencem a parlar amb ell, parlem de vinyls. Si jo et dic vinyle, Max, quin vinil visualitzes ara mateix?

El primer de tots, no visualitzo un vinil, visualitzo un jukebox, una màquina d'aquelles que posaves una pesseta, que no sé ara si entendran el que és una pesseta, però una pesseta i triaves la cançó que volies sonar. I triàvem The Shadows, The Ventures. Elvis Presley, Ray Charles, i una mica més tard, Wes Montgomery. Home, i aquesta màquina on estava? Estava el Taíta, que és un bar que encara existeix, que està tocant a Catalunya Ràdio, precisament. Sí, en queda l'original. I era un lloc que ens deixaven anar, perquè jo tenia 15 anys, i ens deixaven anar al matí a prendre una Coca-Cola, perquè gastàvem diners a la màquina i no tocaven els collons, diguem-ne així de clar. Llavors, aquest va ser el primer vinil. El segon vinil que vaig veure va ser que els meus pares em van regalar un tocadiscos. Un tocadiscos de pataca, d'aquests que s'hauria.

Era portàtil. Els de la maleta. Sí. El Zenit o els Cosmos, un d'aquests.

Sí. L'altaveu estava a la part de dalt i a baix, per posar una LPE havies de treure la tapa, perquè si no, no hi cabia. Sí, sí. Va. Aquest va ser I llavors em vaig comprar discos. I em vaig comprar discos de The Shadows, que era el que més m'agradava, de. Elvis Presley, The Right Charles, I Can't Stop Loving You, que era una gran cançó, que no és d'ell, però ell sí la va fer popular. I els Teen Tops, que els Teen Tops eren rock and roll, però en mexicano, en castellà. Les versions de. Presumida, en fin, A Noche No Dormir, meravellós. I amb tot això. Els vinils formaven part. A quina edat parlem?

Estem dient. Estem parlant, jo tenia llavors, vaig arribar a Espanya el 61, en tenia 14, el 63, això va començar, 63, en tenia 16. 16. Clar, tu ten en compte que jo em vaig criar fins als 10 anys a la pobla de Massaluca, a Pagès, el meu pare era pagès, molt ric pagès. Als 10 anys vam marxar a França perquè el meu pare es va emprenyar molt amb el capellà, que li va fer deixar tocar l'instrument i el disgust de la família va ser que. Què va passar amb el capellà? El capellà era un imbècil, per no dir un fill de puta, o sigui, un integral, molt senjuliant, que va dir que la música propiciava el contacte entre els cosos i, per tant, el desig sexual i el pecat contra el sisè mandament.

Bueno, si propicia el contacte entre els cosos, també, què?

Una meravella, però. Però l'imbècil aquest. L'imbècil aquest. Nosaltres va marxar del poble, ja dic. Però al cap de quatre anys, quan ell en tenia 23 o 24.

Però el teu pare era músic, també.

Sí. I tocava amb l'orquestra del poble i amb la banda.

Aquest home el va perjudicar personalment. Totalment, perquè el meu pare va dir. Si ell el creia o era catòlic, el va afectar directe. Directe.

A més, el meu pare em va ensenyar a mi el solfeo de los solfeos, des del primer llibre fins al tercer, tot, de dalt a baix, el vaig solfejar tot. I em va ensenyar a violí. I em portava a cantar amb el cor, perquè jo tenia la veu blanca, era afinat, i, en fi. I el meu pare va ser renunciar a tot això al poble. Clar, això era un gran problema, perquè tot el poble en parlaria. Mira, mira, l'Antonio, el meu pare, l'Antonio.

Però i els altres músics, llavors? Que van quedar al poble amb el capellà i la música que ell deia que no era cosa.

Però va ser molt ràpid, eh? La decisió de deixar la música va ser l'any 57, el mes de febrer o març, i el mes de maig, abans que jo tingués els exàmens de preliminar, que es deia el primer curs, no?, entrar al batxillerat, doncs abans dels exàmens vam haver de marxar. Bé, jo, el que deia la família, doncs endavant. Llavors ells van decidir que marxaven del poble perquè allò era una vergonya, el meu pare no ho suportava, la meva mare, què pensaran de nosaltres, tu com pots deixar la música I la música va acabar allà. Vam anar a França a fer de pagesos i vam estar del 57 al 61 fent de pagesos. I tu també, la música fora ja. Fora, estudiant. Jo vaig estudiar els quatre primers cursos de batxillerat francès. I quan vaig acabar l'examen, el mes de maig, vaig juny, al cap de dues setmanes els meus pares diuen "Ei, que tornem a Espanya". Ah, sí? Anem a Barcelona, a una porteria. Bueno, anem a Barcelona. Per mi anar d'un costat a l'altre era normal i correcte. Imagina't, anar a una cultura tan diferent com la francesa, sense saber xerrar ni el castellà, només sabia la tabla de multiplicar i les preposiciones, ante, bajo, cabe, con, contra, desen, i 9x9, 81. Sí, sí, poca cosa. I xerrar català, i d'això a França. I allí a França la música no existia, només era la supervivència. Vam estar treballant

a dos cases de pagesos diferents, de masovers. I de sobte el meu pare, això que he dit, el 61, diu, tornem a Barcelona. Ah, a Barcelona, sí, a una porteria al carrer Galvet. Bueno, doncs no sé, com si volen anar a la Xina. I veu tornar i la música torna. Vam tornar, i al tornar a Barcelona la casa encara estava en construcció, o sigui, dormíem tots en un pis amb plàstics a les finestres perquè no entrés amb matalassos a terra, amb una dutxa per. I mentre estava allà em van intentar fer-me continuar els estudis. Però el batxillerat francès no tenia alternativa, no hi havia cap tipus de manera que pogués. Convalidar-me. I van intentar posar-me en una escola, no? Però els instituts dient que jo no tenia l'ingrés aprovat, per tant, havia de fer l'ingrés, que es feia als 10 anys. I no podia matricular-me d'ingrés perquè tots tenien 4 anys més joves que jo. I jo a sobre era molt alt, i van dir, no, no, això no pot ser, no pot ser. Si vol estudiar, s'ha de matricular en una escola privada. I vaig matricular en una escola privada que era l'abadia de Sant Antoni, el carrer Calaf-Santaló, que era de capellans. I allí sí, allà vaig fer ingressi primer i segon, però només fins a segon. Llavors ja vaig haver d'anar a una altra escola privada, l'Acadèmia Maragall, i el preu sí que el vaig

fer a l'Institut Menéndez y Pelayo, allà a la via Busta-Libau. I després a la universitat. Però parlem de la música.

Tornes aquí i quan recuperem la música?

T'he fet aquest previ perquè a l'acadèmia de Sant Antoni, aquesta dels capellans, vaig conèixer els xavals del barri. Jo vivia a Calvet, Rector Ubach. L'escola estava a Calaf amb Santeló. I allà venien tots els del barri de Galbany, venien allà a l'escola. I allà vaig conèixer uns quants i aquests quants em van fer partícip de la colla. La colla estava amb el carrer Avenir entre Calvet i Seguers. I com a molt allà, Amigó. Llavors, Aquesta colla. Anàvem a això, a escoltar discos, anàvem al

Turó al Parc a jugar. Recordes on anàveu a escoltar discos? Sí, al Teita. Ah, també al Teita. Ah, clar, era on tiràveu els diners, però no feíeu mai cap. No escoltàveu a casa de cap noi, res.

Llavors, això era el 61. Jo arribo al 62. El 63 és quan anem a escoltar discos i. Un bon dia decidim fer un conjunt, perquè llavors era un conjunt. Fem un conjunt, vale, i tu tocaràs la guitarra rítmica. Jo, que era el que en sabia més, li vaig dir a un, tu la rítmica, i cantaràs, perquè cantava bé. Tu reparties els papers? Sí, perquè ens coneixíem de les festes, de ballar, i d'escoltar la música allà al Teita, doncs.

Que ballàveu a les festes? No, que no. Rock and roll, twist. Lents, no. Sí. Un lent que te'n recordis.

Una que era en alemany, Sag Bagum, que és dime por què, digue'm per què, Sag Bagum. Que li díem el baile de ladrillo, perquè no havies de regejar la terra, no? I un altre de Sting Tops, Anoche no dormí, que era una balada, una versió d'una americana. La qüestió és que. La qüestió és que tu reparties el. Bueno, vam dir, fem un grup, i jo vaig dir, jo tinc una guitarra del meu pare, una guitarra espanyola, a la Pobla, la farem baixar, i assajarem al sòtan de la porteria, que allà hi havia un local que el meu pare tenia per deixar coses, i que allà podíem assajar. El meu pare em va dir que sí. I el Quimo, que era el guitarra. Quimo Domènech era el guitarra rítmic i el que cantaria. Ell també, el seu pare tenia una guitarra espanyola, el baix seria el Juani, Joan Niubó, però li diem el Juani, que tenia un local al carrer Avenir, abans d'arribar entre Calvet i Seguers, abans d'arribar a Seguers, que era, el seu pare era. Paleta i, a més a més, venia materials de construcció. Llavors, tenia com un sota encobert per taulers de fusta i a dintre tenia un local que ens el va deixar, no? I per entrar i sortir havies de passar pels taulers de fusta, aquells.

Quin nom teníeu? El grup Los Tumblers. Tumblers. I què? Vau fer actuacions? Vau començar? Vam començar. Què vau començar a assajar, per exemple?

Doncs temes dels Shadows. Ens agradaven molt els Shadows. Shadows veig que és la. Sí. També Cliff Richard, de Shadows, que també era un cantant de rock'n'roll, llavors, ell. Sí, sí. Tintops. I algun tema com La Bamba.

A on comenceu a actuar? A totes aquestes no teníem ni instruments ni res,

tot era la bateria, eren caixes de sabates i tapes de cobertures de cassoles. Llavors, bé, el 64 jo vaig treure molt bones notes, ja havia canviat de col·le, ja anava a l'Acadèmia Maragall. I treia molt bones notes, perquè clar, tenint en compte que jo tot el batxillerat fins al quart curs, tota la part de química, física, matemàtiques, tot el que no era local com geografia, història, gramàtica, tot això ho portava, era repetició de curs, o sigui, jo ja m'ho sabia tot, no? Llavors vaig fer diverses vegades dos cursos sols. I el 64, com que anava molt bé, el meu pare va dir, què vols parlar-hi? Jo vaig dir, una guitarra elèctrica. Ell veia que tenia molta afició, ens escoltava, perquè assajàvem allà al costat de la porteria, a baix, al sòtan. Va dir, doncs vinga, si tens bones notes, perquè clar, tu anaves per trimestres, no? Doncs et comprem una guitarra elèctrica. I sí, sí, vam anar a comprar una guitarra elèctrica. On vam anar a comprar? A la Casa Montserrat, que és el que després va ser Ibermusical a la Gran Via, i que després va desaparèixer. Aquí a Barcelona hi havia tres botigues importants. El Verdi, Newfono i Casa Montserrat. Tu te'n recordes d'aquell

anunci al metro de Plaça Catalunya de comprar-nos instrumentos de segona mà, la clave del sol? O la clave de do, o alguna cosa així? La clave de sol. L'altre dia pensant que hi havia una cosa I aquest no era important, els de la clave. La clave de sol era. De segona mà. Era una cosa així. O sigui, el.

El de la clave de sol, el amo, es deia. Quin clave?

Sí, ja el trobarem. Ja li trobarem el nom o no cal.

I tenia un fill, que llavors anava amb antelogurt, que després va continuar, i aquest. La clave de sol treballava molt amb instruments de vent i instruments de segona mà, amplificadors de segona mà, tot molt barat, molt cutre. Ell era campió d'Harmònica d'Espanya i formava part d'un quartet d'harmonicistes boníssims. El fill. No, no, el pare. El pare.

No ho sabia això i la marca de guitarra teva quina era?

era una Framus les Framus alemanes estaven molt de moda la portaven els Cyrex portaven tots Framus i els Mustang perquè era una guitarra s'assemblava a la Fender StatoCaster però era més barata i la Fender StatoCaster aquí venia d'Amèrica era caríssima i escassa. I aquelles, en canvi, eren vermelles, com les que portava The Shadows, que The Shadows portaven Fender, Stratocaster, vermella, un model que es diu Red Fiesta. I aquestes eren vermelles i el golpejador era negre. I, bueno, tres pastilles, una meravella, amb les clavilles totes a un costat, com la Fender Stratocaster. I llavors et van comprar l'Ampli, no? No, l'Ampli no. Teníem una ràdio de vàlvules d'aquelles antiques que no la fèiem servir, que l'havíem comprat a Espanya abans de marxar a França. El 55 l'havíem comprat. Que sonava de meravella i a França també sonava de meravella però al tornar aquí al cap d'un any els meus pares van comprar un transistor van començar a sortir els transistors un telèfon que era així petit era molt més portàtil i la ràdio la van aparcar i jo li vaig demanar al pare que si em deixava la ràdio per fer-me un amplificador.

I ell va dir, sí, sí. O sigui, tu vas construir de la ràdio la primera persona que parlem que d'una ràdio es fa el seu propi amplificador. Sí, però ell.

Això és molt divertit, també. Abans hi ha una cosa més divertida. El famós tocadiscos de pataca. Què vas fer amb el tocadiscos? Jo, clar, rascant l'agulla, dic, hòstia, això. Això sona. Això sona. Això és un micro. Sí, i era de vàlvula, tenia una vàlvula, perquè llavors no existia el transistor.

Tu vas rascar l'agulla i aquí passa alguna cosa. Aquí passa alguna cosa.

Llavors, el vaig obrir i vaig veure que hi havia un cable que anava des de l'agulla a l'amplificador. A la vàlvula, a tot això. A mi m'agradava molt la mecànica. L'electricitat, l'electrònica, m'agradava molt. I jo vaig dir, a veure, si jo tallo per aquí, li soldo un jac femella, li poso a la tapa del tocadiscos, faig un forat, soldo i torno a continuar, i vaig fer la prova, i sí, sí, Ulla seguia fent rac, rac, rac, i allà vaig connectar la guitarra i sonava. Per tant, vaig fer el forat a la tapa, li vaig col·locar en un lloc que no es trobés, que es pogués girar el braç del tocadiscos, i allà mateix sonava. Jo posava un disc de qui fos i podia tocar amb aquell disc. Allò va ser el descobriment. El següent pas va ser la ràdio. I li vaig dir, pare, que això sona molt fluixet i molt distorsionat, necessito. La ràdio no en feu res? Sí. Vaig anar amb un electricista que hi havia al carrer Rectorovac, davant del Neli, a 30 metres de casa. I li vaig dir, vostè podria fer un amplificador? Digo, home, sí, bueno, compraré una caixa i li posaré l'altaveu, que era una altaveu de 8 polsades. 8. I sí, sí, ho aprofitarem. I sí, sí, vaig tenir el primer amplificador, que era de color mel, color groc mel, amb un volum, perquè no tenia ni tos clar.

La ràdio. No hi havia res. Ni mitjos, ni greus, ni només el volum.

Però allí sí que sonava la guitarra.

Allò devia tenir com a mínim. Ni distorsió, ni guagua. Clar, no hi havia efectes, no hi havia res. Només pujava. El volum. Aquest va ser el primer amplificador i la primera guitarra. Després hi ha. És el bon començament d'un gran músic.

Bueno, gran, sí, perquè tinc 78 tacos.

Però bueno, Déu-n'hi-do. Llavors, en aquella època, quan estàs fent tots aquests invents, la música. Entra alguna cosa, a part dels Shadows o dels Teen Tops.

Sí, sí. Descorreixo a Ray Charles, descobreixo a Wes Montgomery. Descobreixo a René Thomas, un guitarrista belga que dissortadament va morir sobre els 50 anys, molt jove, a Lou Bennett, a Wes Montgomery amb diferents formacions, sobretot a trio amb Orgel Hammond i bateria només, guitarra. Descobreixo a Eddie Cockram, que era el guitarrista d'Elvis Presley. Descobreixo, després de Shadows& Adventures, Veig grups actuar, vaig actuar a Los Salvajes, vaig actuar a Los Mustangs, al Cyrex i alguns més, no els diré tots, Gatos Negros, en fi. I començo a tocar, llavors. Fent programes de ràdio, Ràdio Barcelona, a l'estudi Toreski, allà baix, fent programes a Ràdio Espanya, també, i quan està el grup començant a despegar, que ja.

Quin grup és, llavors? Encara estem parlant dels. Això era el 65, eh?

Un bon dia em crida el meu pare i diu, escolta, on has estat? Ahir a la tarda. Ah, no. A l'escola? Diu, no, a l'escola no. Bueno, no sé, tal vegada vam anar al cine, i tal dia i tal dia, i comença a fer una lectura de tots els dies que l'imbècil malparit del director de l'Acadèmia Maravall comença els dies, senyor Ibran, Ibran, me'n recordaré tota la vida, l'Ibran havia trucat al meu pare, li havia dit tots els dies que havia faltat. A l'escola, però les notes eren bones, perquè jo anava sobrat. I llavors li vaig dir, dic, no, no, és que hem anat a assajar, tots aquests dies que no he anat a l'escola, hem anat a assajar. I va dir, s'ha acabat la música, ves a l'assaig i porta la guitarra elèctrica, la guitarra espanyola, cap aquí. Per segona vegada s'acaba la música. Vaig cap allà i els hi dic, llavors ja teníem amplificadors Synmark, Sí, sí,

el Sigma, dels primers. Sí, els primers. Els primers amplificadors.

Per casualitat vam anar a parar allà al carrer Vila i Vila i el Coromines ens va dir, bueno, escolta, vosaltres comenceu, però us deixem uns amplificadors i. Amb el compromís que ens els comprareu. I sí, sí, vam tenir amplificador de baix, amplificador de guitarra, dos amplificadors de guitarra, amplificador de veus, amb les columnes, allà vas amb les columnes. Ens vam comprar un ecodinàcor de cinta, també, no? Bueno, el grup sonava, micros sonava de nasos.

Micros d'aquells de pinya, suposo. Sí. El xure de pinya. El xure de pinya. Encara en tinc. Encara en deus de tenir.

Sí. Total, que el meu pare va dir això, vés allà, i jo vaig arribar allà a la casa aquesta que venia amb material de construcció, vaig entrar i vaig dir, m'he d'emportar la guitarra, que el meu pare m'ha dit que m'ho emporti. Hòstia, i què passa amb el grup? Dic, no sé, però això s'ha acabat. I sí, sí, me'n vaig anar a casa, el pare va agafar aquestes dues guitarres, s'ha acabat la música, a estudiar. I teníem una caldera de calefacció, el meu pare va obrir la porta i va tirar les dues guitarres a dintre.

Va tirar la Framus a dins. La Framus i la Soda. I els discos, els vinils, els va tirar o no?

No, ni el tocadiscos. Tot això va continuar. No, no, no. A més, havíem fet festes a casa i tot. Però el teu pare continuava

tocant llavors? No. Però va deixar-ho ja per sempre? No, va deixar. De ser músic?

Bueno, per sempre O tocava de tant en tant? No, no, no, per sempre, de moment.

Comprava discos el teu pare? Sí. I per ell es comprava discos? Sí, a ell li agradava molt la música. Recordes que es comprava? Sí.

Òpera, zarzuela i música clàssica.

I tenia el seu equip de música més tard de

la meva de meu tocadiscos de pataca vam comprar un Grundig que era ràdio tocadiscos. Gran, eh? Un plat gran, o sigui, un aparell gran amb una tapa de plàstic, així acabes, amb un plat gran.

Recuperem, estem a que la Framus ha anat a la caldera. Se'n va a la caldera.

I jo dic, sí, sí, estudiaré, no us preocupeu, no. S'acaba la música, s'acaba la música. No sé com, un tio del carrer Londres-Casanovas, no, Londres-Villarruel, ja ho he dit bé, Londres-Casanovas, es diria Ricardo, em troba pel carrer i diu, Max, que vamos a hacer un conjunto, mi padre es abogado y nos compra todo el equipo. Jo dic, és que jo no tengo guitarra. No, no, no, no te preocupes, eren castellans. ¿El comprador del equipo? Sí, de verdad. Sí, sí. ¿Dónde? En Montserrat. En Montserrat. I sí, sí, un dia jo vaig dir, ah, pues sí, compra tot l'equip i jo vinc amb vosaltres. I vam anar tots a comprar l'equip i va ser brutal. Guitarra Stratocaster. Vaig demanar un Stratocaster. Vaig comprar un Stratocaster. El rítmic, un altre Stratocaster. El baix, un Precision Bass. Amplificadors, dos box AC30 i un box de baix, aquell que era vertical, que portaven els Beatles, també. Un equip box de veus i dos ecos dinacos. Un per la guitarra i un per la veu. I micros. I una bateria Premier. Allò era un equipazo. Un equipazo. Allò era I allò me ho vaig trobar, sí que sí. La loteria. Anava a assajar sense deixar les classes. I les notes, el curs anava tirant endavant.

Al teu pare no li vas dir això, mentrestant. No li vaig dir res.

I van començar a sortir actuacions. Llavors, aquestes actuacions. Una d'elles va ser anar a tocar tres mesos d'estiu a Arenys de Mar. Llavors, jo havia acabat el curs, que això devia ser el 65, doncs 61, 62, 63, 64, doncs havia acabat el. Quarta i la revàlida, amb molt bones notes. I entrava cinquè. Llavors vaig dir, estic tocant amb un grup que ens diem Los Puos. Ei, ojo al tanto, ara hi ha un grup que es diu Boas. Sí, s'ha de dir, ara hi ha los Boas. Jo tinc, i a més tinc postals, perquè ens feien postals, los Boas, amb la foto estem tots amb l'instrument, no? I els vaig dir que anàvem a Arenys de Mar a tocar i els meus pares em van dir, ves, ves, d'acord.

Continuàveu fent les versions de Shadows, Cliff Richard, alguna mica de Ray Charles, potser?

Sí, Ray Charles, Kings, The Kings. Ens agradava molt The Kings. En fi, allò ja canviava, no? I els meus pares ho van permetre. I vaig anar a l'any demà i el meu pare no deia res, perquè les notes eren bones. A casa no hi havia cap vestigi més que els discos i el tocadiscos. I resulta que el grup aquest, quan portàvem un mes tocant, tocàvem amb un club que es deia Rusk Club. Rusk és Penal d'Avelles. Sí, un Rusk. Rusk Club, que era de la propietària del Calissai, d'Arenys de Mars. I ella tenia aquest club al passeig del mar, a la carretera, i tocàvem cada dia. I eren molt gamberros, i jo no. Jo sempre he sigut molt de la conya, però gamberro m'ha costat de fer-ho. Però bé, n'he fet de camarades, eh? Estàvem allà tocant, per exemple, jo què sé, el Lullo, que era el bateria. L'escenari estava només baixar unes escales a l'esquerra. Després es baixaven més escales i hi havia una barra de bar i era molt petit, eh, el lloc. I el tio es va posar a tocar la bateria amb la verga, amb la polla, allà, a tocar la bateria. I el dia, Luyo, Luyo, hombre, va, aporta-te.

Però com que no es veia. Clar, no es veia res.

Total, que una nit d'aquestes, bueno, van fer bastantes animalades. I jo no m'agradava aquest. Una d'elles va ser agafar dues bicicletes que estaven aparcades davant del club a la tarda, que anàvem a assajar i tirar-les a la mar. Això a mi no em va agradar gens. I un dia, una nit, a la que va de tocar, vam tornar a la pensió, que estava a la Rambla, i a la pensió vam començar a fer una batalla de. Primer d'escopinyades, no? Després amb els puixins. I al final, el Ricardo, el baixista, es va cagar a sobre d'un llit, jo vull dir. Devien ser a les 4 de la matinada.

Precursors del punk, en privat encara, però una mica precursors.

I jo vaig dir, jo me'n vaig, jo me'n vaig. Jo no suporto més. I va dir, home, no te vayas, no te vayas. És que sí, que sí, que me voy. Vaig agafar, res, tenia una bosseta d'aquestes amb dos pantalons, dues camises i dues samarretes i uns mitjons. Tocaven bé aquests nois, almenys? El cantant i guitarra rítmica, sí. Que dius, bueno, eren molt gamberros. El guitarra, el Josa, que encara som amics, que era del Vendrell, sí, feia bé. El Luyo, també bastant bé. El baix, el Ricardo, fatal. Es perdia, fatal. El Luyo no, el Luyo li fotia la bateria. Però tampoc una O sigui, li agradava més fer el gamberro que no pas estudiar. Total, que davant d'aquesta acció jo vaig dir, jo me'n vaig a Barcelona. Vaig aixecar, no clar, per botó, no te vagues, no te vagues, que sí, que sí, va, ja volveràs. Baixo a la Rambla, arribo a l'estació, dic, hòstia, no tenia ni una peseta per agafar el tren. Llavors vaig pensar, jo me'n vaig a Barcelona caminant, me'n vaig a Barcelona caminant, amb la bossa, de nit, va començar a ploure, Vaig arribar a Badalona destruït, anava fent autostop, no parava ni Déu.

Home, aquella època és raro que a la nit no et parés ningú, perquè es parava bastant amb autostop.

Bueno, però jo portava els cabells una mica de melena, anava.

Bueno, però també hi anava molta gent hippie aquella època, vull dir, no era tan poc. Però bueno, no et van parar. No em va parar ningú. Es començarà a explicar quan comença a gravar el primer disc, el primer vinil. Max, en qui vas ser? Després d'aquesta època,

jo estava en molts grups, alhora, el que volia era tocar, tocar, tocar. El meu pare ja havia vist que jo tocava, em deixava tocar, vaig comprar una guitarra elèctrica, una Fender Jaguar, vaig tocar un grup que es deia Los Titanes, amb molts, molts.

Aquella que et vas poder comprar abans, la Stratocaster, la vas deixar, correcte?

Sí, perquè no era meva. Ah, val. Estava catalanant. De los búhos. Ah, val, era de los búhos. Al marxar jo de los búhos, doncs. La qüestió és que, perquè després hi vaig tornar, em van venir a buscar a casa, després de la caminata d'Arenys fins a Barcelona, em van venir a buscar, els meus pares. Estava dormint, els meus pares es van dir que. Que eren els búhos a la nit. I van dir que sí, sí, que t'han vingut a buscar, ves, ves, fill, ves a tocar. O sigui que ja ho acceptaven. Total, que vaig estar en molts grups, molts grups, los Titanes, los Black Star, i vaig entrar en un grup que es dia The Knights, i The Knights, el cantant era el fill del cònsul nord-americà a Barcelona, Robert Alman. I. I. Bueno, aquí hi havia el bateria dels tumblers, el guitarra que va entrar després meu als tumblers, i jo vaig entrar a tocar el baix, perquè el baix estava marxant, i havien de gravar un disc. Jo vaig dir, ah, doncs jo vinc a gravar un disc.

Quina discogràfica era el disc? Discofon. Discofon.

Però ens van dir que ens havien de canviar el nom i llavors ens van posar Grifos i jo toco el baix amb aquest disc és un single de dos temes nostres, no versions, sinó nostres cantats en anglès perquè el Robert cantava perfectament

Van ser èxits de ventes? Era comercial? No.

Ni era comercial, ni èxit de ventes, ni res. Perquè, a més a més, el grup aquest va durar una gota d'aigua, o sigui, res, jo anava saltant de grup, tocaven tres o quatre grups alhora, fins a arribar al Jordi Gerol Losgogó. Jordi Gerol Losgogó. Era un grup que venia. Primer eren los Go-Go, era un grup de rhythm and blues. I el cantant, tots van marxar a l'Emilis, va quedar el cantant, el Jordi Carol, que era més jove. I tenia una veu estil. Rajals, trencada, una veu de negre trencada, brutal, sí. Estil Wimbud, també, saps? Una veu maquíssima. I era blues i rhythm and blues. I amb aquest grup jo vaig entrar tocant el baix. Per què? Perquè el guitarra era el Miquel Estivill, que era un guitarrista que havia estat en los Cheyennes dels anys 60, i també amb los Polares, i jo vaig entrar a los Polares per anar a tocar a l'estiu a Lloret de Mar, però el baix, perquè ja hi havia ell que tocava la guitarra, i a mi el que m'interessava era tocar, tocar i guanyar pasta, no?, i la bateria era el Freddy que després va muntar l'orquestra. La salseta del poble sec. El Freddy. Doncs el guitarrista rítmic i el cantant eren de los Polares. I el guitarrista, el Miquel Estivill, era el solista de los Cheyennes que havia tornat de la mili, tocava de collons i ens vam passar molt bé i vam fer molta amistat. A los Gogó va entrar el Miquel de guitarra solista i baixista, no teníem baixista, i teníem un bateria. Que jo ja havia tocat amb ell, que era Artito Artigas, que tenia una Ludwig de doble bombo, una animalada, que havíem fet J.P. Hendrix amb ell i tot.

Quin repertori fèieu amb aquest grup?

Ritme en blues. Sí, blues en blues. Per exemple, jo què sé. AMN, de Spencer Davis Group, o. Molt rock and roll.

Com assajàveu els grups, llavors? Us posàveu A bars. No, no, com? Traíeu temes d'orella, o tot era? D'orella, però jo, clar.

Jo havia après, en molt part m'havia ensenyat solfège i violí, com ja he dit. Llavors, jo, l'ho d'escriure, ho tenia, i llegir, ho tenia. Tenies molt per la mà. No perfecte, però ho tenia per la mà. Llavors, sí, utilitzava l'orella, però també els guions escrits, no?, Però sobretot l'orella, eh? Sí, no,

l'orella pel ritme amb l'úsim, bueno, per molta música va bastant bé de vegades per treure cançons o cançons molt comercials o així. I quan arriba Vertice? I Vertice arriba perquè, estant amb

Jordi Quirol, el guitarra, el Miquel, decideix marxar. Que deixava de tocar i es dedicava a l'evanisteria. I jo dic, bueno, doncs escolta, em poso jo a tocar la guitarra. I el Jordi va dir, bueno, doncs toca la guitarra tu. Llavors érem trio, guitarra, baix, bateria i ell que cantava. De baixista va entrar el Pepe Fernández, que jo havia tocat amb ell abans en Black Stars, en un grup. I aquest grup comencem a tocar i amb un èxit brutal. Només et diré que l'Oriol Regàs tenia un local a Palamós que es deia l'Arboleda, que era un restaurant a l'aire lliure, amb moltes taules i un escenari. I mentre la gent sopava actuava l'Antonio Gades. I Jordi Galó i los Gogó, que jo mai m'ho vaig entendre, això. Un dia li vaig dir a l'Oriol. No va res estrany, eh? És un festival de jazz, diguis. A més, nosaltres, disfressats de hippies absolut, jo llavors m'encantava Jimi Hendrix, l'havia descobert i m'encantava Jimi Hendrix, i també el Peter Green de Flatwood Mac, també el Jeff Beck, i tot el que. Tocaven absolutament anticomercial. Jo tocava l'harmònica també perquè.

Bueno, anticomercial, però en aquella època això agradava també. Sí, però en un restaurant. Bueno, no ho sé, a mi m'hagués agradat. A mi m'hagués anat bé. Ara tens raó, en un restaurant.

Per anar de pressa, li dic, escolta Oriol, per què ens portes a tocar aquí? Aquí tots som turistes, i l'Antonio Gades i nosaltres. Diu, és igual que els agradi o no els agradi, a mi m'agrada el que feu i ja està, ja n'hi ha prou.

T'ho va dir clau. Veniu perquè m'agrada a mi.

Llavors, ens va venir a escoltar quatre vents l'Àngel Fàbregas.

Apolo Records. Era l'Àngel Fàbregas.

Tenia un AR, un que es dedicava a buscar grups, que ara no recordo el seu nom, però tant és. La qüestió és que ens va venir a escoltar, perquè algú els va dir el típic, el dime direte, i va venir a escoltar-nos a l'assaig. I va dir, graveu un disc, però us heu de canviar el nom, perquè jo dic que era el Los Hugo, això no mola. Llavors, havíem agafat un teclista, un organista, també, I van dir, bueno, doncs canviem el nom i els posem. No sé, vam parlar entre nosaltres i un nom que estigui bé en català i en castellà, que sigui Vértice, va, sí, perquè vol dir que neix a l'angle allà, va, és Vértice. I vam gravar un single quan Màquina acabava de gravar el Guai, també per ells, per Diabolo, era Diabolo el segell. També el disc de Màquina

també va sortir per l'Àngel Fàbregas, per Apolo Records, també. Sí, un segell que tenia que es deia Diabolo. I també aquella època hi havia molta música de fusió, no? Començava, començava molt. Hi havia molta música de fusió, no? Bueno, començava en el smash, smash. Sí, exactament. Smash. Smash eren del sur, no?

Sí. Era el Manuel que va ser de l'Ole i Manuel.

Exactament. El Manuel Montoya. El guitarrista de l'Ole i Manuel, també. Ah, no, l'Ole Montola i Manuel. Jo crec que és Manuel Muñoz, potser. Muñoz no. Ella és Lole Montoro. Sí, Lole i Manuel. I ell, Manuel.

Hòstia, ja t'ho diré. Ja sortirà. Era un grup que eren del sud, hi havia el Gualberto, Sí, o Alberto, que tocava el cítar. O l'Antonito, que tocava el baix, el bateria. Tots eren de Sevilla.

És la gran pujada de la música de. Bueno, els inicis. Els inicis i de la música de fusió, del rock. Produït. Sinfònic, també.

Produït per Oriol Regàs i l'En Miló, que llavors el va agafar per Boccaccio Records.

Boccaccio Records Boccaccio Records era del Boccaccio un

dia es va trobar l'Alain Miló i l'Oriol Regas l'Alain Miló és el famós productor del Black is Black del Mami Blue

és l'època del vinil però en plena eclosió en plena eclosió tu agafes en aquest moment. Ets un star. Bueno, tu i tots els grups.

Recordo que vam anar a fer la presentació del disc amb Màquina a Madrid, a la Boat del Pintor. Grup Màquina. Sí, també. El guitarrista era el Josep Maria París, l'Idien El Sueco, que acabava d'arribar. I va desplaçar el Lluís Cabanac, que el va posar de rítmica. El Jordi Batista a la bateria, el Tapi a la bateria, el Jordi Batista al baix i l'Enric Herrera als teclats, el Rehamon.

Com neix, anem a parlar d'Iceberg, el gran grup Iceberg. Amb aquestes grans cançons.

Això de Vértice s'acaba mentre estàvem gravant un LP al mes de maig, perquè tres se'n van a l'Emili. Entre ells, el cantant, el Jordi. I el marxar al cantant, o sigui, allò, no s'aguantava. La qüestió és que se desfà i jo me'n vaig a tocar en un grup de Madrid que tocaven a Mallorca tot l'estiu. I amb aquest grup de Madrid, que es deien Primer Vagón, me'n vaig a Madrid i visc un any a Madrid. I allà toco amb tothom. I acabo amb la Cristina de los Top 3, cosas ahí en la vida. Salud. Dinero, hi ha molt. També vaig passar pel Juinangranados, voy buscando a Lupita. Soy camino de México.

Però bueno, era Madrid, allò. Sí, sí, música comercial, cançons comercials i molts discos. Molts discos. Cogràveu per estudi, per sessió? Vaig gravar.

Vaig gravar, bueno, era molt al començament, llavors, jo no me'n recordo cobrar. Vaig entrar en Pequeñiques, vam gravar un single en Pequeñiques. Vaig fer unes quantes actuacions en piquiniques, però jo havia de viure, tenia la dona embarassada, vivia en una pensió, i m'havia d'uscar la vida. Llavors, allò, vaig estar un any, vinc a canviar, a qui pagava millor, doncs me n'anava amb aquell. Vaig conèixer els germans Gómez, el Raimon Gómez i el Jean-Pierre Gómez, que eren dos guitarristes extraordinaris, tenien un grup que es deia La Mosca, que van gravar. Vaig conèixer a los payos, a tothom, a tothom. Però al mes, això, vaig anar a Madrid el setembre, I al mes d'agost em crida el Pepe Fernández, el baixista de Vértice, que havien fet un grup que es dia Tapiman, que era el Tapi i Miguel Ángel Núñez, que era el guitarrista, que se n'anava a la mili i que tenien bolos i havien de gravar un segon disc, un single i un LP. I jo vaig dir, me'n vaig cap a Barcelona. Vaig deixar plantada la Cristina en ple mes d'agost, vam anar a Barcelona, vam fer Tapiman, vaig entrar a Tapiman, vam gravar un single, un LP i al cap d'un any. Tapiman era una casa de putes, la veritat. O sigui, allí el Pepe anava pel seu rotllo, el Tapi anava pel seu rotllo i l'únic que hi posava allà els collons sobre la taula era jo. I tot el que me'n vaig afartar i vaig dir, nens, això s'ha acabat.

Però vau vendre discos a l'època de Tapiman? Perquè jo crec que vau vendre molt. Sí, sí, molt famosos, sí, sí. Però es va acabar pel mal rotllo interior.

Sí, perquè no tenien ganes de. Cadascú tenia la seva història, ells dos. El Pep era anar-se de Juerga i anar de marxa. I una mica ja. Porros i farlopa. I el tapia era directament farlopa i porros. I sorollos. Quedàvem per assajar i l'únic que arribava a l'assaig era jo. I un bon dia els vaig dir, mireu, escolteu, ja no cal que vingueu mai més a l'assaig perquè jo deixo la banda, feu el que vulgueu. Així va ser. La qüestió és que busco la vida i em diuen que Tony Ronald necessita guitarrista perquè el Frank Bellvé, el Frank Mercader, se n'anava a la mili. I jo parlo amb el bateria que coneixia, el Francis Rabassa, i li dic. Ei, que. Diu, no, és que entra un amic meu, el Jaume Bogonyà, que. Ah, ja hem parlat amb el Toni. Vale, bueno, entra. Al cap de sis mesos em truca el Toni i em diu, escolta. Ai, el rebassa i diu que el Toni vol parlar amb tu. Jo dic, d'acord, i entro. Vaig a parlar amb el Toni i entro amb el Toni Ronald. Això era el 73. Entro amb el Toni Ronald i em fa fer el jurament que fe un jurament hipocràtic. Si entres conmigo és per quedar-te fins que Frank torna de l'Emili. O sigui, un any i tres o quatre mesos. Jo dic, d'acord. Prometo, y te lo juro, tranquilo, yo no me moveré.

Sí, porque me han hablado de ti, que eres muy volátil, muy volátil. Digo, no, no, no. Home, per mi, entrar en Tony Ronald era com, podria ser pel Jeff Beck o pel Peter Green, entrar amb el no sé, el. El cantant de blues. John Mayer. Però Tony Ronald era molt comercial, no? No, no, era molt bo. Tenia els millors músics. Sí, sí, la banda sonava molt bé. Tenia el millor equip. Tenia un equip de llums, equip de so, amb manguera, taula de so. O sigui, allò era ciència-ficció. Des del punt de vista d'un músic, allò era. Era one step more, no? O sigui, un grau més, i vaig entrar, i sí, sí, sí, Toni, el que quieras. Això era el mes de febrer, vam anar a Argentina, vam tornar, i vam fer un grup amb el Jordi Clua. L'Ivan Vargas, que era un bateria negra que corria, que tocava maluc i guri de jazz, que corria per aquí, per Barcelona. Ivan Vargas, el Kid Fluss, jo, el Jordi Clou al baix, i un cantant de Bitjan, negre, que vivia a París, que era amic del Vargas. Que ens vam dir second impression. I vam dir al Toni, Toni, nos vamos a Bitjan a tocar, a costa de Marfil, a costa d'Ibori. I va dir, hòstia, però si, si, me dijiste que I te llevas a Kidflux? Sí, sí, nos llevamos a Kidflux. Bueno, la qüestió és que l'altre va dir,

home, ho entenc, si vosaltres. Això era com la prèvia. Magnífic, doncs, clar, li vam dir, això és la possibilitat d'anar sis mesos a Àfrica i d'aquí al món. S'ha acabat ja el de quedar-se aquí a Espanya i fer-nos internacionals i. Aquest grup va durar tres mesos. Els tres mesos van trucar al Toni i va entrar amb ell, va entrar l'Uki Guri de pianista i el Luigi Camanac, el Lluís, de guitarra. I li van dir, Toni, ¿necesites piano i guitarra? Sí! Perquè, clar, la manera de trucar d'ells no era la nostra, no? I vam entrar amb el Toni una altra vegada. Això era. A finals de setembre del 73. Res, va començar a trampar, a trampar. Vam gravar un LP, el Toni, amb un tema que vam composar al Kit Flus i jo, instrumental. Quin LP? Com es deia? Soñar con los ojos abiertos. Aquí hi ha un tema que és instrumental, que era la sintonia que ens va demanar el Toni. Si me haces una sintonia xula, la ponemos en el disco. I vam fer un tema que es diu Kid Max, entre el Kid Furs i jo. I era la sintonia dels concerts i la va incluir en aquest disc. I això era ja. Començaments de la primavera del 74 i en un viatge em diuen, anàvem amb l'Àngel Riba, que era el cantant que tocava percussió i saxo amb Tony Ronald, l'Àngel Riba, el Kid Fluss,

el Primi i jo amb un cotxe, perquè anàvem dos cotxes a les actuacions. I em diuen, volem parlar amb tu i tenim una oferta que fer-te perquè havíem pensat fer un grup amb el Frank Mercader. Llavors es diria, Fran, bé, bé, no volem el Frank. Quan tornés de la mili faríem el grup, però hem estat parlant entre nosaltres, ens agrada molt com toques tu i com ets tu i et volem fer l'oferta que entris a fer una part de la banda. Jo vaig dir, sí. Sí, i em van explicar, no? Fer una banda amb música pròpia, amb un equip propi, que no sigui comercial, i temes tot nostre, amb un equip de llums, que ens el farem nosaltres. De quin any parlem ara?

El 74. El 74.

I sí, sí, vam decidir que sí, i vam decidir que al setembre deixàvem a Tony Ronald i ens dedicàvem exclusivament al grup. El Tony va tenir un gran disgust, una altra vegada l'ha dit. Hòstia, l'altra vegada em quedo sense el Quint Fusil i el Max. Bueno, i també el Primi i l'Àngel Riba, que li feia cors i li feia veus i de tot. Però ho va acceptar, va dir, ho entenc perfectament. Toni era molt bona persona, molt bona. A part d'un gran artista, era molt bona persona. I allà va néixer Issa Berg. Llavors vam anar construint temes, assajant, construint l'equip de so, l'equip de llums, que això dona com tres

o quatre programes més. Com es prenen les discogràfiques a Issa Berg? Com les reben? El primer disc. Veu que teniu oferta ràpid o?

Al primer disc vam parlar, clar, hi havia molta gent que estàvem en contacte. Hi havia el germà del Serrat, el Carles Serrat, hi havia el Trinidad Records, el Frank Andrada, que és un baixista dels Gatos Negros. Hi havia molta gent interessada en que allò funcionés. Vam fer la planificació de fer un disc conceptual, o sigui, que parlés sobre el Tutankamon, perquè va ser un pobre desgraciat, que a més a més tenia molt a veure amb l'època que estàvem vivint, que era el final del franquisme, de la dictadura, de la lluita de les classes socials, del poble, per la llibertat i tot això, i tot el disc, totes les lletres tenen a veure amb això, no? De tal manera que hi ha molts temes en anglès perquè llavors passava la censura. Perquè Déu n'ho diu el que arribem a dir allà. Perquè parlem malament del poder, dels polítics, el poble oprimit. Amb la censura, no? Fucking kind of life. Jodida. Manera de vivir, no?

La censura potser en anglès no. No, no, ens ho van deixar passar. Són cançons modernes de estos chicos. Llavors, bueno, aquest disc va ser la hòstia perquè, clar. Qui el va editar?

Això te neva. Que ens vam trobar amb el Marià Alvero, te recordes el Marià? Maria Álvaro era un cantant, cantautor valencià. Ah, sí, sí, sí,

el cantautor valencià, el Maria Álvaro. I tant, i tant. O l'amic del Serrat, del Joan Manel. Sí, sí, sí.

Llavors, li va dir, érem molt amics, tant així que jo l'únic disc que he gravat amb el Serrat es diu Pel meu amic i està dedicat al Maria Álvaro. Pel meu amic es diu. Sí que hi ha una cançó que es diu Pel meu amic. El disc es 186 i jo vaig ser la primera vegada que coincidia amb el Josep Maria Verdagí amb les guitarras, jo elèctrica i ella acústica o jo acústica i ella espanyola dos guitarras. No us coneixíeu tu i el Verdagí encara. Sí, perquè de l'època del Tony Ronald vam entrar com a músics de sessió i ens vam fer un fart de gravar tot el que et puguis arribar a imaginar.

Llavors allà. Molts discos, molts cantants, anuncis. Moltíssims. Molt, molt, molt. De tot. L'època del GMA1, dels estudis GMA. I de Perpinyà, els estudis GMA. Aquests estudis grossos. I els de la Belter. Homies.

Només et diré que el complanyo és feliç cada vegada que el sento pels parxís. Allò ho vaig gravar jo. Hòstia. Per dir alguna cosa, vaig gravar Manolo Caragol amb el Rafael Farina. Los Diablos, Diango, Lorenzo Santamaría, Miguel Gallardo, Amaya, Los Chunguitos, Rumba3. Amb el mateix.

Com van aquestes sessions de gravació? Et posen els papers? Sí, papers. T'ho tenen en papers? Sí, perquè I els músics d'estudi, no? Perquè la gent que ho escolta potser no ho sap. Se seu, mira dos o tres vegades. Bueno, a totes aquestes ens

hem deixat una part de la història, però bueno. Quan el meu pare, el 68, em vaig barallar amb el meu pare perquè vaig dir que no volia estudiar més. Estava a la universitat i jo no. Estava tocant cada dia, arribava a les 9 del matí a la central, allà a la universitat, i feia ciències, volia fer ciències. I, hòstia, ni càlcula infinitissimal, ni àlgebra, ni tal. I total, que el mes de maig li vaig dir al meu pare, pare, no em penso presentar als exàmens perquè ho suspendre tot, perquè jo vull ser músic. A totes aquestes, el meu pare havia començat a escriure música una altra vegada. Però ens vam barallar. Em va dir que si jo volia. Ell, que havia deixat tot per la música. Ai, per la música. Perquè tingués una carrera, havia deixat la música, havia deixat tot al poble, a França, amb una porteria. Perquè una porteria, segons com tu mires, pot arribar a ser molt humillant. I va dir, si vols ser músic, fora de casa. La meva mare es va desmaiar, en fi. Va dir, doncs d'acord, si vols ser músic, estudia música. I llavors em vaig matricular al conservatori del Liceu. A fer guitarra clàssica, piano i teoria. Llavors vaig arribar a fer cinc cursos. O sigui que.

Però tu ja vas arribar a fer guitarra clàssica sapiguent tocar guitarra. Sí, sapiguent tocar guitarra.

De fet, tenia de mestre el mestre Tarragó, el Gràcia Tarragó, i ens barallàvem sempre perquè et deia, Suñé, no posis la mà així, no posis el dit aquest per sobre, el pols per sobre del dit. No, no, l'ha de posar per darrere. D'acord i feia tots els. La mà dreta també la posava inclinada, no? I ell deia, no, no, l'ha de posar. Sí, l'ha de posar I un dia no vaig poder més i li vaig dir, perdoni, mestre, però sona? Jo no tocava com ell volia, però jo li vaig dir, sona? I m'adioma. Sona? Sona, però ha de corregir els defectes.

Tenien els clàssics, tenien les seves manies, i també estaven una estoneta en la classe, també.

Però ho dic per omplir aquest buit que la part teòrica de llegir i escriure la tenia molt, molt adelantada, perquè vaig fer mitja carrera. Llavors, tenia. El piano el vaig deixar al segon curs perquè piano i guitarra era massa exigent. Tenia un piano llogat a la porteria que estudiava allà.

I ara, Max, tens equip de música a casa teva? Tens un bon tocadiscos? Un bon aparell? Bona pregunta aquesta.

A veure. Jo tinc el que tenim tots, que és una merda d'ordinador que es connecta per internet i et baixa aquella merda de so perquè són freqüències digitalitzades, falten harmònics, falta de tot, però com tots els equips estan fets per reproduir d'aquella manera i ens hi hem acostumat, no tinc un bon equip de música. Tinc un tocadiscos, Tinc un bon amplificador, un Hardon Cardo, que és de l'any 70, boníssim, però no ho tinc connectat. Tinc connectat dues o tres cadenes d'aquestes que tenen caset, lector de CDs i entrada d'USB i ràdio i l'ordinador.

I quin és l'últim vinil que has escoltat? Bona pregunta aquesta. Però vinils ja no se n'escolten. Bueno, hi ha molta gent que n'escolta i tant, i s'escolta, clar. L'últim tema que has escoltat, l'últim que estàs escoltant ara, diguéssim.

Tot el que sigui bo, bo. Per mi bo és ben fet i que tingui. A la ratlla vermella de no comercialitat. Perquè el comercial i bo no m'agrada. Estàs renyit bo i comercial? Reconec? No, de vegades no. Reconec que hi ha fenòmens com la Rosalia, que té una veu prodigiosa, que a més a més, entre nos, és la que va comprar el piano del Jordi Sabatés. Un gran músic també, el Jordi. Quan va morir, la vídua se'l venia i ningú el va voler, ni al Museu de la Música, ni a la Generalitat, ni a res. Llavors, qui el va comprar? La Rosalia. Ojo, eh? Piano de Cuba, Steinberg. En fi, la qüestió és que. Reconec lo que està molt ben fet dintre del pop. M'agrada molt. Ara em faltaran els noms. Sílvia Pérez Cruz, la Rosalía, aquestes llogues germanes que una toca el piano i l'altra és cantant.

Molt guapes. No t'amoïnes si no recordes un nom. Judit Nederman. La Judit Nederman. Max, hem d'acabar ja. Bueno, per re. Ja ens han dit que queda poquet, però. Digue'm un tema que vulguis que posem. A vinils de final, de música de final, doncs anem marxant amb una cançó, amb un tema de jazz, un tema teu, d'iceberg o vertical, el que vulguis.

Jo posaria un tema meu d'un disc que vaig gravar que m'agrada molt, que es diu Nómades, que hi ha el Jorge Pardo, també. El Carles Benavent, en fi, tots els amiguets. I molt bons músics. I molt bons músics. I jo diria que féssim el merengue cremat.

Gràcies per haver vingut a Vinils. Ens irem veient. Max, vinga, adeu.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.