T4xC10 - Sílvia Cóppulo fa sonar el vinil

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.

Nois i noies, amics i amigues, benvingut al podcast de Catalunya Ràdio Vinils. Us parla Jaume Escala. Avui tenim la Sílvia Còpulo, periodista, psicòloga, que a més a més hauré d'anar amb molt de cuidado perquè m'ha explicat. Sílvia, m'acabes de dir que fas. Home, fas com unes classes. Sí, però els oients no ho han sentit encara. Però explica què fas, explica què fas.

Bé, primer, molt contenta, Jaume, que m'hagis convidat aquí al teu vinil. L'honor. No, l'honor és meu, molt contenta. Què faig de classes? A veure, jo, banda de fer ràdio, tele, escriure en premsa escrita, com que d'origen, em vaig doctorar en comunicació, però d'origen em vaig licenciar en psicologia, doncs hi ha molta gent que pateix quan ha de parlar en públic, que no sap com fer-ho, que comencen a tenir taquicàrdia, que se'ls envalca dient de dir. S'ho passen molt malament. Això és una habilitat comunicativa. Això és una mica el que

vam veure en aquella pel·lícula, el discurs del rei. Té traumes. Pot ser també traumes de petit. Hi ha de tot. Hi ha de tot.

Pot ser, però en tot cas és molt poques persones. Finalment, jo crec que la bona notícia és que les habilitats comunicatives s'aprenen. Es diu, neix amb més o menys habilitat, però això s'aprèn. I és com aprendre a conduir un cotxe. Tu te'n recordes? Condueixes tu de la primera vegada que et van posar un volant, una cosa aquí a la dreta, una palanca, coses amb les mans, cotxes. I al cap de 20 hores anaves per una autopista a 120, només en 20 hores. Doncs d'aprendre a comunicar i estructurar el pensament i després les frases i com avançar progressivament, se n'aprèn. I, per tant, diríem, a poder tenir sota control tot el que seria el taquicàrdia, que comences a suar, perquè t'envaeixen les pors. Por a no fer-ho bé, por a equivocar-me, por a tenir fred, a tenir calor.

La respiració, el que has dit, jo crec que és el fonamental, de vegades per la suor, el fred, la calor, la hiperventilació, precisament. Mira, quan jo vaig començar a estudiar música, el silenci, la negra, la blanca, era importantíssim.

Saps de què parlo, no? Parlo jo d'estudiar música, també. Té algun similar? Sí, perquè hi ha un moment en què has de poder dir el silenci i parar. Atorga sentit el que diràs després a la frase musical o a la frase parlada, no? Ser capaç de obrir, obrir, obrir, obrir, obrir. Sí, tot això, ensenyo això i ensenyo també coses com tenir converses difícils, per exemple, a la feina o a la vida, aquí molt basat en la comunicació no violenta de Marshall Rosenberg. La setmana passada em va agradar molt perquè vaig haver de. D'estudiar i de preparar-me molt, els metges de família, que estan agrupats a la Canfic, feien una jornada sobre obesitat, que és una malaltia que, a més a més, és de perdida, la pots tenir sota control, com la comunicació pot ajudar els pacients de manera que no se sentin avergonyits, no se sentin culpables i, diríem, es puguin adherir al tractament. En definitiva, i només per dir una frase, seria. Des de qui són i des del que ells són capaços d'anar-se comprometent i anar fent junts, com si balléssim amb el metge o amb la infermera a la vegada. Però ha de partir, l'has d'anar donant el peu, no diríem, del que poden fer. Has de fer això, has de caminar tant de dia.

Te'n vas. Quan vas a un recital de música en directe, et fixes molt en el que diu el líder del grup o qui parli, si està atent, si està nerviós, com presenta les cançons o no. O és important també o t'ha passat que algú et pregunti alguna cosa?

Això és un problema perquè acabes tenint com una certa deformació professional. Diu, no, aquí estic per passar-m'ho bé. De vegades. Em fixo sovint en com interactua amb el públic i amb la resta de la banda. Sempre els primers minuts que comencem qualsevol activitat són els més difícils, per això els futbolistes escalfen per la banda, mentre que els músics, els presentadors sortim immediatament. Sí, m'hi fixo. Jo recomano sempre començar sol al lavabo davant del mirall i quan ja estiguis una estona que ho has fet, llavors escena. A l'escalfament.

T'ho havies cantat a la ràdio, també. A veure, explica. Això és una història.

Jo vivia a Mataró, jo soc de Mataró, i fa mil anys, o dos mil, hi havia un programa que es deia. Bueno, dos programes. El primer era La comarca no es visita, i jo era del Maresme. I llavors anàvem a cantar amb la meva germana, amb la Lídia, que és la que en sap, eh? I la que té no sé quantes octaves, diríem, de la nota més alta a la nota més baixa, és la que en sap de cantar, eh? Sí, sí. Després ella ha estat a l'Ugopeda. Anàvem a cantar allà amb cançons que s'inventava la meva mare. Era la compositora, diríem, la meva mare, en català i castellà. I després, de la comarca no es visita, vam anar a Radioscop amb Salvador Escamilla. Sí. Salvador Escamilla. Sí, sí, sí. Gran amic. Radioscop, sí. Gran radiofonista. Em trobaria després de gran, ja, de gran estona, jo diríem, a Ràdio Associació de Catalunya quan la Generalitat va poder tornar a fer servir la freqüència que era l'única legal en aquell moment. Parlo de l'abril del 84. Jo vaig començar a Ràdio Associació de Catalunya i d'allà vaig canviar de despatxet i vaig anar a Catalunya Ràdio. Això era l'abril del 84.

Tornem a les cançons que feia la teva mare. Vau gravar algun vinil? Estem a vinyls. No, no vam gravar cap vinil. Però explica'ns si vau registrar autors a alguna cançó. Si algun artista us va demanar alguna cançó. Quin estil de música feia la teva mare? O vosaltres? O lletres? La meva mare cantava a casa. Que cantava. La meva mare era capaç

de cantar La niña de l'estación. Imagina't, ho baixava a todos, los de la Concha Piquet i coses així. Podia cantar coples, però podia cantar la Salomé, també, per exemple. El que cantava la Salomé. Podia cantar-ho tot. La meva mare era filla de murcians, però ja va néixer a Mataró i, de fet, jo vaig aprendre a llegir en català amb un llibre que ella va guardar de criatures de l'època de la República. Jo vaig fer traslació fonètica amb el que llegia, arran del que la meva mare, que era més catalana, que ningú ja es deia Encarna Martínez Martínez, doncs ens va buscar. No, no, què feia? Ella gravava. Vam gravar dues cançons. Una era Anem a les muntanyes del Montseny. Anem a les muntanyes. Anem a les muntanyes, anem a les muntanyes del Montseny. Llavors, esclar, com que tot en català allà, imagina't tu, això era anys 60, era molt difícil, llavors se'n va inventar un altre en castellà també. Com era la castellana? Ara se me va inventar la capa. Ah, sí, era sobre el tren de Mataró. Era molt bona la meva mare. Era un senyor llamado. Llamado? Sí. Que vecino hijo de Mataró. Y un día aquel tren. Lo dejó. Sí, sí. Allò va tenir la idea d'inventar-se. El tren de Barcelona al Mataró. I vosaltres posàveu la música? La música la posava ella, la inventava ella, i jo recordo que llavors no sé qui li passava amb una partitura, però acabàvem assajant amb el mestre Espeita perquè tot això era a Ràdio Barcelona. Nosaltres érem socis de Ràdio Barcelona perquè a casa meva la ràdio vivia. I la Ràdio Barcelona, que va ser la primera a Catalunya, el 14 de novembre del 24, jo vaig néixer el 14 de novembre també, com la Ràdio Catalunya, doncs editaven una revista que es deia Ondes. I teníem molta relació amb Ràdio Barcelona, però també, doncs, jo me'n recordo la meva mare rentant els plats i jo passant el dial del transistor, perquè per les veus s'havia això és Ràdio Peninsular, això és això, això és allò, i la ràdio, doncs, per mi era de menuda tambor, tambor, tambor, el conte, o Matilde Perico i Periquín, totes aquelles coses que sentíem. Llavors era un món, i clar, poder anar-hi a cantar i veure l'estudi Toreschi, allò era brutal.

I els senyors que hi havia a la ràdio en aquelles èpoques.

Sos senyores con la voz engolada i les senyorites que deien l'hora. I jo vaig pensar, de què diré l'hora jo? De què diré l'hora?

Perquè les noies tenien un rol molt subordinat i en general no presentaven programes i estaven allà per dir són les 5 i 5 minuts de la tarda. Estan vostès escoltant vinils? En castellà, no. Clar, la ràdio era essencialment en castellà fins que no hi va haver ràdio 4. La ràdio en català es va acabar quan van entrar les tropes nacionals el 26 de gener del 39. Que de l'antiga radioassociació llavors la van convertir en Radio Espanya. Sí, sí, tot això. És a dir, les tropes nacionals arriben i fan començar a parlar en castellà. En castellà. Fins aquell moment, doncs, compta-t'ho, hi havia radioassociació, que era EJ15, era la ràdio més o menys oficial de la Generalitat, i es parlava en català, i eren uns cracs. Perquè ara que no connectem aquí i allà i ens surt malament, connectaven amb concerts, connectaven amb tot, amb els mitjans tecnològics que hi havia. Has dit concerts.

Creus que falta presència de vinils, de música, a la ràdio? Sí. No t'has fixat que als controls no hi ha plats?

No, clar, jo havia fet. Quan jo vaig començar a la ràdio el 77, a la ràdio, és a dir, jo vaig guanyar les oposicions, per dir-ho així, a Ràdio Mataró, quan va començar el 15 de desembre del 77, és la data oficial, i jo feia self, i tenia dos plats a la dreta, la taula de mescles al mig, amb un micròfon a sobre, i a l'esquerra hi tenia tres magnetofons amb cinta oberta, Revox. Sí, aquí a baix. I les falques? Encara no. Encara no hi havia cartutxera. Per això t'he dit, amb Revox, amb cinta oberta, una a una, falca a falca, i havies d'anar molt de pressa mentre et sonava la segona o la tercera, provaves a la primera per proves, en el canal de proves, i que no t'equivoquessis. Havies de ser molt ràpid, eh? Amb tot això. Bé, doncs, l'any 88, que jo ja era a Catalunya Ràdio, me'n vaig anar a la BBC, que feien un curs per broadcasters, I jo recordo, érem 13 o 14 de tota Europa en aquell moment, jo me'n recordo que els col·legues deien que era molt estrany que féssim els magazines sense música. Creien que hi faltava música. Llavors jo que vaig tenir l'oportunitat de ser tots aquells dies, tres setmanes a la BBC, es treballava més música. Jo trobo a faltar. Música, i a la música donant-li funcions diferents, fins i tot. Hi pot haver-hi com alguna música més breu per passar emocionalment d'un tema a un altre, una peça que sigui per escoltar i tranquil·litzar-te o per gaudir, una altra que sigui per assaborir alguna cosa que té un sabor especial. Per això se n'ha de saber. S'ha de saber ràdio i s'ha de saber música, les dues coses, però, per exemple. A Catalunya Ràdio tenim excel·lents muntadors musicals que hi són poc, com si diguéssim a l'antena. Nosaltres què fem? Al divan, si m'ho permets, posem música els diumenges de 9 a 10. La música que la gent vol i la deixem sonar una mica. Però primer em diuen 5 segons i fora. No, no, com a mínim a veure-la, saps?

5 segons i vinga, va, que s'espavili el músic i tal. O la gravació. Sí,

però és com tenir por de la música, no? Com si la música fes por i seguies omplint tot amb paraula. Amb paraula parlada, diríem, no? Jo crec que aquí ens equivoquem. La reflexió està molt bé,

que la por de la música i que la paraula s'imposi, no?

Potser volen dir moltes coses. No, jo crec que és. Hi ha hagut en els últims anys com una manera de fer que s'ha anat estenent i llavors t'has de parar a pensar què faig, per què ho faig què vull provocar tu que fas aquestes converses de sentiments, amb quins elements i saber jugar a la música i ser el presentador jo no en sé de música doncs no en sap, deixa't portar per qui en sap a l'altra banda dels vidres deixa't portar per un músic com tu.

Com ho feies amb els plats? Com t'ho feies? Quan començaves, eh? Quan començaves a la ràdio. Perquè el disc, el vinil era gros, no era petit.

Sí, el vinil era gros, però hi podien haver també singles. Llavors, amb una escuma entre el plat i el vinil perquè pogués moure una mica. Davant de la ràdio. I el preparava i després, això ho feia en el canal de proves, quan havia de sortir per antena, donant-li una empanteta al plat per agafar la velocitat d'arrencada que ja fos la bona, ni massa ràpida ni massa lenta. Era una cosa molt artesanal tot això quins discos

recordes haver punxat personalment que t'agradessin a tu que diguessis mira

aquesta cançó la poso avui que havia de venir aquí he pensat calla que això has de mirar quines cançons a mi m'agradaven les escollies tu.

Ana, quan començaves o feies programes que et deien?

Bastant, sí, però mira, jo he pensat a la meva vida, o sigui, a la meva vida jo, què sentia a casa? Per exemple, abans de la meva mare cantant, doncs a les quatre estacions de Vivaldi, ens posava els diumenges a la novena de Beethoven, A casa jo recordo que potser els primers discos que van entrar van ser d'en Llach, d'en Raimon, d'en Serrat també, en les primeres cançons.

Qui porta aquests discos? El pare, la mare, tu, la germana?

La mare, la mare, la meva germana, jo, sí, jo, sí. A la ràdio me'n recordo sentir Cecília, la Cecília. La Maria del Mar, aquesta jo la punxava molt, l'àguila negra de la Bàrbara, no? Però la Maria del Mar, jo és que, com si diguéssim, a Ràdio Mataró jo era la catalanista d'esquerres, per dir-ho així, no? Què volen aquesta gent? En recordo després el Te Recuerdo Amanda, del Víctor Jara, no?, Recordo quan em va agradar tant Laura, que en aquell moment aquesta la punxava jo, perquè la trobava que ho era tot, era una cançó d'amor, era una cançó d'amistat, era una cançó de nostàlgia, de camí compartit. M'agradava molt i molt, encara no sabia que era per la Laura i Mari. Vaig aprendre francès a cinquè de batxillerat. Jo vaig fer batxillerat elemental i batxillerat superior, cinquè de batxillerat a l'institut i ens vam posar en Nomekitpa de Jacques Brel. O sigui, aprendre francès amb Nomekitpa de Jacques Brel va ser un luxe. I llavors em van començar a agradar molt les dones potents cantant l'Edith Piaf, O quan vaig veure la pel·lícula Cabaret, que jo crec que tenia 13 o 14 anys, pensava, què vol dir això que la vida és un cabaret? La Laisa Minnelli, la Nina Simón. Crec que va venir a Barcelona. Jo tinc un record així com. Ara no t'ho sabria dir, però segur que. El Born. Si no era ella, era alguna altra també de les cracks, la Tina Turner, l'Aretha Franklin. Suavement em mata amb la cançó Lella Fitzgerald i per exemple ara que tenim tot això de l'Spotify m'agrada molt Juvée de Zaz m'agrada molt aquesta idea de les dones que volen dir coses però punxava molta música anglosaxona jo aquella època si anava a dir

Dylan American Pie American Pie tot aquell Neil Young

tot això no. I tot això. Tot això t'entrava o no? M'entrava als anys 80 punxant-ho a Ràdio Mataró però esclar, m'entrava perquè estava de moda llavors Mike Alfield m'agradava també veure què més m'agradava Dire Straits Ah sí, jo recordo anar a comprar un disc de Tom Waits. Tom Waits i Bobby Brinton. Imagina't tu. Però el Tom Waits és d'una època ja. El devia ser de set. Era molt jove aquell moment. Recordes on el vas anar a comprar? Si al carrer Tallers, si a Escorial. No, a Mataró. Vaig a comprar-lo a Mataró. Jo és que soc de Mataró, m'entens? Jo no he viscut aquí.

Jo soc de Mataró. Però vull dir, no baixaves de bar. Quina botiga hi havia a Mataró?

Quina botiga recordes? Si el robafaves.

Si el robafaves, venia. Però jo crec que ja venia a CD's.

Alguna a La Riera, però ho recordo com molt poc. Alguna, però no recordo ben bé ni on, perquè havia anat com relativament poc encara llavors.

I portades de discos, recordes una que diguessis era preciosa, em va agradar molt? Jo no soc gaire mitòmana, gens. No, però. Recordo que encara tinc

tota una col·lecció de música clàssica que vaig comprar a Regentona, me'n recordo que anava amb el nen que era menut i ell voltava a la plaça i jo comprava cada setmana un disc, no sé, 100 discos de música clàssica i els tinc tots en vinil encara. Sí. No, no. Recordo el Lluís Llach molt jove, Joan Isaac, també et recordo Adrià Matú. Saps, tots com molt joves, el Sisa, amb aquella cara de criatura. La Marina Rossell, que me la van prohibir a Ràdio Mataró. Perquè va fer unes declaracions una mica com abrandades contra el règim i llavors el director, el Francisco Palacens, va dir, està prohibido punxar-la

i la vam tenir. Ho va dir així, ara que t'ha dit que s'havia explicat al principi, diries, no, així no ho havia de haver dit.

Home, no, i sobretot no havia de censurar una cantant perquè no li agradava el seu posicionament ideològic, oi? Però esclar, jo vaig veure el cop d'estat del 81 a Ràdio Mataró, és a dir, 77, que tot just acabava de morir Franco, feia dos anys, això, todos éramos muy demócratas, però estava tot per dibuixar, en aquell moment, ni Constitució ni Estatut, encara. Imagina't tu. Discoteques,

eres una noia de discoteques, 15, 16, 17.

Jo estudiava, la vida, jo estudiava. Jo, sincerament, estudiava. Home, però. Poc, poc, poc, poc de discoteques, de més joveneta. És que això que estudiava no és broma, però jo vaig entrar a la universitat amb 16 anys, o sigui, no és broma, jo. Estudiava i treballava, estudiava i treballava. Abans d'això, una mica, sí sé que havíem anat a Premià, havíem anat a Arenys de Mar també. Sí, recordo les boles aquelles, no? Diríem a dalt del sostre. Les de los vidres, aquelles. Sí, sí. Sí, que era la sensació que entraves en un món diferent, no? O sigui, entraves a la discoteca on es prenaven cubates i era un món molt I es fumava. Tot era de vellut. Ah, sí, una pudor de tabac, cafè i allò. Sí, sí, sí.

Els gots del cubalibre, que hi ha uns gots que són típics de l'època del vinil. Són aquests llargs. Llargs, sí. Que es trencaven. Els pots canviaven.

Que es trencaven contínuament. Això sí que ho recordo, que es trencaven. Sí, una mica, això de les discoteques, però no gaire.

I la música disco no va ser gens.

Ni la recordo gaire. Si me la poses, la recordo. Disco samba. Bueno, sí, perquè a mi m'agrada molt ballar i llavors aquest tipus de cosita m'agrada molt, sí i el rock and roll m'agradava molt jo havia fet ball, dansa i expressió corporal i a més és que era una afortunada de la vida perquè havia fet dansa amb en Cesc Gelabert havia fet expressió corporal amb en Jordi Serra que ja ha mort al cop a Mataró per tant, sí, ballar també i continuar encara amb ser els vuit passos del rock and roll.

O un 2, un 2-3 de. Però a les discoteques. No es ballar, això. Rock and roll no es ballar, es ballaria més Bonnie Amp. Bonnie Amp, sí, però a mi m'agrada.

O sigui, és com. Deixes anar i llavors es tracta de moure-te. Sí, m'agrada. I ara a casa tens equip de música de Nils? Sí, en tinc. Me l'ha tornat a regalar el meu fill fa relativament poc i per tant ara estic en la fase d'agafar tots aquells discos i tornar a organitzar bé que vagin a l'amplificador bo i que puguis disfrutar de la música. Sí, en tinc. És un regal, eh? Tornem al vinil. Quina marca fa servir? No sé dir-te la marca, és terrible, però no ho sé. No ho sé.

Recordes les marques de casa teva, de petita? No, recordo la caixa. Com era la caixa?

Era un tocadiscos de caixa, d'aquests que es plegava i, per tant, te'l podies. Una maleta. Una maleta, sí. Com si fos un ordinador portàtil. De fet, eren tocadiscos portàtils, perquè te'ls podies endur a tot arreu i els endollaves a tot arreu.

Estaven fets així per les festes.

Clar, ara mira, aquesta setmana que baixava per l'Avinguda Tibidabo, vaig dir, jo aquí havia vingut a una festa, jo vaig fer cou a Barcelona, a l'Acadèmia Penyalbert, amb uns. Perdó, eh? Però m'encantó dos, però eren uns pijos rematats. I vam muntar una festa allà a l'Avinguda Altividava i m'ho vaig mirar com amb enyorança, no? Perquè jo després havia de trobar la manera d'anar a Mataró o on hem dormit. Clar, no tenia ni edat de conduir, eh? Encara. I sí, alguna d'aquestes festes particulars i. Un altre que recordo molt que és la primera vegada que vaig estar desperta tota una nit hi ha un moment quan ets adolescent que allò

és allò et dona una alliberació de dir no he anat a dormir

era hora i he vist com de la nit neix el dia com una cosa extraordinària i això no passa res i el dia que veus néixer. És bonic, és com tots els dies. Doncs així ens tenen, eh, noia? I això va ser al corredor on vam fer, a prop de Canyamás, de Dos Rius, tot això, alguna muntanya. Això és la muntanya. És muntanya, un santuari, i allà sé que vam dormir en una casa, i allà per terra, amb els sacs de dormir, i que abans dels sacs de dormir va haver-hi una festa amb música, i qui portava els discos, qui porta els discos i qui punxa els discos.

Va ser el dia que us us va fer de dia. Sí.

Quants anys tenies el dia que. Suposo que 13, 14, una cosa així, però una cosa, ho recordo encara ara. Una cosa important. Sí, com entrar al. Et semblava que entraves al món dels adults. Sí.

Bueno, és un món que deixes una mica de ser un nen, una nena, i controles més tu que no pas el sol a l'hora que es pot, no dic jo, o si surt la lluna, o bueno, jo continuo fent el que em ve de gust, una mica, no?

Bueno, es pot fer, o sigui, diguem, no te n'has d'anar a

dormir a una hora de terme. Ho vas fer més vegades, ja, o només. Jo no ho sé, potser sí, però recordo aquella, eh? Recordo aquella, sí. Després no va ser de ni cabanes, d'Universal, de Luz de Gas. Clar, és que això era a Barcelona. Sí, però no venies a Barcelona. Jo venia a estudiar i me'n tornava. Però, home, encara que estiguessis treballant a la ràdio. Luz de gas hi havia anat alguna vegada. Hi havia uns clubs, el Harlem, Tarantos.

Sí, sí, és veritat. El Jamboree, clar. El Jamboree sí, però hi ha estat molt més gran, moltes vegades. El jazz sí, també. La música en directe, vull dir, també, el jazz. I a l'Utegas també, mira, l'última vegada veient el Pep Sala, que a més som amics, no? Algunes sí, però a la Pandaun anàvem a vegades a acabar la vida en un xip de TV3 amb el Puyol. Imagina't tu anant a la Pandaun a sopar, no? Que se sopava en un lloc i es ballava en l'altre. A l'Oliver, aquell restaurant. Sí, sí. Sí, però. Les discoteques no han estat importants a la meva vida, no.

No ho sap greu, però no. No, no, no. Jo crec que l'important en si no és si vas a discoteca o, per mi, o fas la festa, com has dit, a la muntanya. La qüestió és que tu, la música és important a la teva vida. Sí.

Sí, hi ha moments que estan lligats clarament a una peça musical, sí. ¿Recordes el primer lent que vas ballar? Era molt sorprenent allò de ballar lense. Sí, era en una discoteca de premiar. Jo, que era una nena de monges, els nois que t'ha parat, tia, allò, allò, t'agafaven. Ja m'estava normal. La respiració, oi? La respiració. I era molt sorprenent. Allò era com descobrir l'adolescència, la música, el sexe. Era tota la vegada. Eren tots els sentits.

¿Recordes la cançó, o no, que vàreu ballar el primer lente?

Jo és que abans que t'he dit Bobby Binton, i jo recordo que n'hi havia una que es deia

sellado con un beso. És que som del mateix any, oi? Sí, som del mateix any. Bobby Binton era sellado con un beso. Con un beso. I en castellà.

Sí, perquè ens ho traduïen

tot en castellà. No, bueno, és que el single mai va sortir en català, segellat per un. Però era en anglès, no? Cantava. Ah sí, la cançó era en anglès. Però us traduïa en castellà. Però la portada estava traduïda en castellà.

Clar, jo me'n recordo un moment en què ens vam començar, o sigui, vaig començar a dir, però per què ho he de dir en castellà jo si l'original és en anglès? No? Per això ja era com una mica de consciència. Sí, segurament era una d'aquestes, o Alona Gain, Nacho Zili, Sullivan.

Gilberto Sula. Un altre cop sol.

Sí. O, esclar, els ponts, el Simon& Garfunkel, tots aquests. Era aquella època, per això era. Ostres, faia temps que no recordava això.

Sílvia, estem ja, que ja acabem. Ai, perdona. Gràcies per haver estat a vinils. Però, abans d'acabar. Allò que diem, no cinc segons, a veure si podem una miqueta més, una cançó que t'agradi molt, una música, el que vulguis.

The Best, d'aquesta de. Espera, què t'ho he de dir? De la Tina Turner. Tina Turner, com?

The Best. The Best. Gràcies. A tu. The

Best.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.