T4xC2 - Conceptualitat, rigor formal, ús del negre són espai d'experimentació: Enric Ansesa

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.

Inclassificables. Amb Ricard Planas.

L'art és per a tothom, però només uns pocs ho saben. L'art ens interroga i alhora ens emociona. Fotografia, videoart, cultura, pintura, escultura, arquitectura, disseny. Compartirem històries d'anècdotes i secrets de ments inquietes i ho farem dins els espais que els donen cabudar. Un podcast per descobrir el món de les arts com no l'has escoltat mai. Inclassificables. Amb Ricard Planas.

Quarta temporada dels Inclassificables aquí a Catalunya Ràdio, i aquest cop a Girona, en concret al Vòlit, un dels espais que té el centre del Vòlit, i amb dues persones que ens donaran a parlar. L'Oriol Fondevila és el nou responsable d'aquests espais. I com no, l'invitat artista, en aquest cas, l'Enric Ancesa. Girona, 1945. Estàs molt seriós. Jo ho sé, que ets molt seriós, però estem en una tertúlia socràtica, quasi. Pre-socràtica. Pre-socràtica, és veritat. El negre com a detonant, Enric, la teva trajectòria cavalca fa molt de temps, són quasi 50 anys. Es va fer una triple exposició al vol i també hi va participar. Ets dels artistes catalans i gironins que té la seva repercussió també a nivell internacional, malgrat. Sabem les limitacions que té l'ecosistema i l'esfera del mercat i de la dimensió i de les dinàmiques artístiques. Explica'ns una mica què et motiva després de 50 anys a entrar en un taller.

Jo hi vaig cada dia, o sigui, de fet, jo aconsellaria a tothom que el que faci, faci el que li agradi fer, però que ho continuï fent mentre ho pugui fer, que no deixi de fer-ho mai, que ho evolucioni tant com vulgui, però que no ho deixi de fer, perquè de fet és una manera d'atrapar també el temps, i a mi de vegades em penso que tinc 17 anys, Això està bé. Exigir-ho, però crec que és molt important. És clar que vas tenint algunes limitacions, però moltes menys de les que habitualment la gent parla. Jo crec que és important i el cap que estigui actiu i això és clar, només es pot fer si tens el cap bé jo crec que això això sí que és bàsic però jo crec que és molt interessant això i jo crec que el panorama malgrat totes les coses que tots podem dir en contra. És una evolució o una velocitat cada vegada més asseverada que probablement és el que ens despista més per entendre què passa.

I avui ens trobem al Bòlit. Abans havia sigut la Fundació Espai, un espai molt singular i tot el que havia sigut. Una referència. Sí, sí, hi havia hagut un premi, hi havia hagut una revista, s'havia fet una trajectòria d'alguna manera o altra, tots, de la generació Oriol, aquests de Manresa del 78. Vulguis o no vulguis, curador, investigador, director bienal de Venècia, també en un moment donat et va tocar treballar-hi. Avui estem sense exposició, un espai en buit, un white cube. Com planteges aquest nou escenari del Bòlit?

Un nou escenari del bòlit. Sí, hi ha d'haver un nou escenari. Sí, sí, és clar. No és fàcil el bòlit, jo crec. És un centre d'art que encara té molts reptes per davant. Ha passat moments brillants, però també moments de profunda crisi. També és un espai que fins i tot, si l'observem a nivell urbà, que l'Enric és un bon expert, penso en la transformació urbanística del núcleo antic de Girona, i ha tingut directament a veure. Però el mateix bòlit veiem que funciona gairebé com un subtext, no? És a dir, aquest espai mateix se'l reconeix a nivell de Girona i sobretot la sala artística com la Fundació Espais, un espai mític gairebé, no? I ara també és l'espai del bòlit. L'espai de Rambla o se'l reconeix com les sales municipals o pitjor, com l'oficina de turisme, i n'ocupem un petit espai, o si no la capella de Sant Nicolau, un espai emblemàtic del romànic català, i nosaltres també l'ocupem a nivell d'exposicions. Això d'una decisió interessant, és com un espai camaleònic, un espai infiltrat, però que també comporta certs dèficits després de reconeixement, d'articulació amb l'esfera pública, de poder fer, de ser un espai més de reclam, inclús a nivell territorial i fins i tot més enllà. Jo crec que sí, que té molts reptes per assolir encara el bòlit, moltes vegades a nivell polític, a nivell social, es lamenta la possibilitat de tenir un bon espai, i és veritat, jo també apostaria per

fer un espai gran, un espai que centralitzi les funcions, no és fàcil gestionar aquests espais disseminats, però també la disseminació, també aquest fet que siguin espais oberts directament a places, que donen directament a carrers, també es donen oportunitats per incidència social. Diré que el bòlit, a nivell de reptes així com molt sintetitzat, crec que n'hi ha un que l'heu parlat en relació amb l'Enric Ancesa, l'aposta internacional penso que és molt important, és a dir, Catalunya ha generat un circuit intern d'artistes que hi ha un capital molt important però que no l'arribem a externalitzar bé, és a dir, això no hem estat capaços les institucions. També articular-lo socialment cap a portes a dintre, és a dir, també això en el mateix es veu, hi ha una capa de la població que sí que reconeix el bòlit però és una capa mínima de població. És a dir, tenim molta part de població que ni reconeix l'espai ni reconeix l'art contemporani com una pràctica que pot ser significativa. I aquí ens queda fer molt treball a nivell comunitari, a nivell escolar, a nivell fins i tot regional. És a dir, Girona, no oblidem, és capital, és capital de província i aquí també penso. Girona té una cosa molt interessant. Jo només fa un any que visc aquí, però una de les coses que m'ha sorprès positivament és tota la xarxa d'espais que té a nivell regional i d'espais autogestionats per artistes.

El Bòlit ja fa temps que col·labora i penso que això també s'ha de reforçar. També és una línia de treball molt interessant. També potser per acabar així el resum, crec que el bòlit, tal com l'entenc jo, en tant que centres d'art, els centres d'art actualment tenen una agenda més que mai marcada o que s'hauria d'orientar cap a donar suport a un teixit artístic cada vegada més precaritzat. I això vol dir potser no produir tantes exposicions com produir més projectes artístics. És a dir, s'ha de treballar més estretament amb els artistes i s'han de transferir recursos al teixit artístic directament.

Enric, fa 50 anys això devia ser molt més complicat.

Sí, trobo interessant la reflexió que has fet. Jo t'hi diré algunes coses. Crec que estem en una situació, nosaltres els catalans, que estem sempre en una escala que no sabem si puja o baixa. Tenim un conflicte molt gran que és Espanya, que és Madrid, que és la que obre obertament en el concert de les Nacions Internacional i nosaltres hem intentat generar una cosa autònoma. Som els pares de. De coses molt especials. O sigui, a la Bienal de Venècia hi hem d'anar com a Catalunya, no hem de llogar un lloc. Jo soc partidari d'això. A Madrid o hi anem o no hi anem. Però, esclar, estem sempre amb aquesta ambigüedat i amb això ho portem anys. Després hem creat zones, aires, grups, grupets, historietes i la veritat, la veritat del país no la sabem. O sigui, per exemple, a Girona jo crec que necessitaria amb urgència fer una exposició que comencés el 1910 o el 1915 i acabés el 2010, 2010, 1999. Que agafés el bloc i que estudiés el bloc i d'aquell bloc tragués el que hi ha de veritat. O sigui, perquè esclar Girona ha passat situacions molt interessants i molt difícils i a l'art gironí ha passat anys que ha estat pràcticament soterrat domesticat i això encara ho està una mica.

Tu vas ser fundador de l'ADAC, del 76 al 78. En aquell context, altres ciutats de Catalunya, com Granollers, Banyoles, també van començar a agafar moltes dinàmiques en aquest compromís social. Tu sempre hi has estat, d'una manera o d'una altra. I això s'explicita no només amb les teves pintures, sinó amb les instal·lacions. I en tot el que has desenvolupat. Ara tenim un concert aquí fora, que és gràcies a la meteorologia, ens està fent una performance, no és de Cabo San Roque, però podria ser tranquil·lament. Ens està empadregant. Ens està empadregant. Com ho contextualitzes?

Jo crec, per exemple, que la DAC, l'Assemblea Democràtica d'Artistes, És un fenomen molt interessant, que s'han fet algunes coses, bàsicament les ha fet el Narcisselles, però no s'ha fet una cosa a fons, perquè el drama que té l'ADAC a dintre és que l'ADAC era molt forta políticament i mentre l'acció artística. Va ser el subterfugi de la política, va funcionar. Però com va entrar la política, de veritat, es va neuronalitzar, la DAC va quedar tapada. I aquest tapament l'ha fet que quedés com una referència estranya, com una làpida en un carrer que no existeix. I jo crec que l'edat és molt important.

Oriol, en aquest sentit de compromís social, tu també, amb les teves noves dinàmiques, les exposicions que estàs vertebrant, aquest imput té un valor afegit. Com veus el compromís de l'art? Com ha d'interpel·lar temes del quotidià?

Sí, no, clar, això és bàsic. I aquí crec que les institucions hi tenim molt a veure, com les organitzacions. És a dir, moltes vegades pensem que l'art per si sol pot generar grans impactes. Evidentment, l'art pot aconseguir moltes coses, però crec que les institucions aquí tenen molt a dir, no? A vegades. Fins i tot Catalunya potser ha estat cruel que experiències d'associacionisme fins i tot les ha oblidat i només ha reconegut les grans patums, grans noms. Que venien potenciades per fora, eh? Probablement. Però amb això ha significat que la política cultural catalana en realitat s'ha pogut recolzar en grans noms i no pensar que precisament requereix d'un teixit articulat i donar-hi suport. Crec que les institucions, això, abans us deia, vull dir, el bòlit no només ha de fer una programació pròpia o ha de treballar directament amb artistes, que també, sinó també ha de treballar amb aquests espais que els artistes autogestionen. I això crec que és molt important, això també és un reconeixement que la missió que té el Bòlit no només la compleix el Bòlit, la busquen de fet molts altres espais, per tant hem de col·laborar. En relació amb la DAC, concretament aquí penso que Girona, no sé si aquest meló es pertinen d'obrir, té un dèficit important també en un museu d'art modern, un lloc on reconeix aquest relat, aquest relat històric de Girona, que això també ens aniria molt bé quan a Bòlit. Sí, perquè també rebem molta pressió. Aquí fa un any es celebrava, per exemple, una exposició del Pere Noguera, una exposició molt bona, però evidentment no era l'espai on fer una exposició així. El moment, un homenatge a Enric Ancesa, per exemple, crec que requereix d'altres plataformes, en realitat. El Bòlit ha de ser més una aposta per allò que neix i allò que es consagra hi hauria d'haver un altre espai. Però sembla que a Catalunya, de fet, mai arriben aquests espais de la consagració. Costa,

tenim un bon exemple amb Lleida, amb el Museu Morera, en Jesús Navarra s'ha passat 20 anys i ara sí que hi ha aquest punt amb la Panera, Museu Morera, Museu Dios, està molt més ben articulat. Jo crec que Girona també en aquest sentit, com has comentat, necessita reinventar o. A nivell estructural, fer un canvi de paradigma. Tu l'has viscut, Enric, l'has vist. I a més, has pogut exposar molts llocs i veure les seves dinàmiques. Què és el que t'ha sobtat més quan has estat exposant als Estats Units o quan has estat exposant al Regne Unit?

És diferent. Jo crec que. Quan estàs exposant en un lloc, estàs en un contexte. En el contexte del nostre món. Després, el nostre món, fins i tot aquí, és ric. Ara, el problema és el que el nostre món genera en el gran món. Jo, d'entrada, sempre he cregut que la gran lluita de veritat és social. I això només es guanyarà mitjançant la cultura. I l'ensenyament. Jo crec que aquesta és la batalla fonamental. I després cal entendre molt bé, i caldria explicar-ho, que l'art no és habilitat, és concepte. La gent confon l'habilitat del que pot fer un retrat d'un amb un artista, i no té res a veure una cosa amb l'altra. El que passa és que l'art durant molts anys va haver de fer la crònica gràfica del que passava, però un cop va sortir la fotografia, ha sortit el cinema i han sortit moltes coses, ha passat. Doncs això són coses que han anat passant però que encara estan immerses. Perquè, per exemple, l'art, les vanguardes, què fan? Preparen a la gent. Per als canvis que venen. Ara fins i tot hi ha una part de les vanguardes que han sigut segrestades per una sèrie d'artilugis estranys. O sigui, que aparten la realitat del concepte amb inventaris de coses, amb treballs d'historiografia, que de vegades són més tesines que obres d'art. Amb això estem plens d'aquestes coses. I un dels problemes que pot ser té l'art és que és de franc veure-ho. Potser hauria de ser diferent, no ho sé.

Oriol, què n'opines? Porta-li la contrària. Moltes coses. És l'home del negre, és l'home del negre i de les energies telúriques, però li han de portar la contrària. L'art és debat.

No ho sé, no sé si estic preparat ara mateix per poder parlar de tot això. Són coses molt complexes i molt grandiloquents, no? Dit així és. Com t'ho diria? Clar, jo per una banda penso que sí, l'art és concepte i hi estic d'acord. L'art de vanguarda té aquesta missió de transformar la societat o preparar-la per la transformació, com bé has dit, també hi estic d'acord. Però també crec que no estem en el moment de les vanguardes històriques, en el qual l'art estava per davant, però que a vegades també potser l'art. Pot tenir unes missions a vegades fins i tot més reparadores, no només revolucionàries, sinó que l'art també és allò que vetlla pel sosteniment de la vida, allò que fa possible fins i tot afrontar certs conflictes, certs problemes, i que l'art a vegades potser no només ha de tenir aquesta funció d'estar al capdavant, sinó que potser a la red de guarda també hi ha molta feina a fer i crec que també hi ha un compromís important amb això, això per una banda. Per l'altra, el tema del concepte, em feia pensar que. Cert, l'art és concepte, jo també ho penso i el Bòlit, per exemple, està compromès amb això, però l'art per expressar bé un concepte o fins i tot articular-lo bé socialment, multiplicar-lo, necessita de la qualitat tècnica o de la qualitat. És a dir, també hi ha d'haver una habilitat, finalment. És a dir, aquest divorci entre qualitat tècnica. O material i concepte, jo crec que també les últimes generacions d'artistes o l'art contemporani, crec que això d'alguna manera també podria ser que hagués entrat en qüestió. És a dir, si el cinema de Hollywood aconsegueix l'efecte social que té, en realitat és perquè està molt ben fet. I a vegades, ho diré clar, qualsevol merda argumental i conceptual acaba guanyant molt efecte, molta eficàcia per tot l'embolcall que té. És a dir, des de l'art no sé si ens podem permetre aquest calvinisme conceptual, aquesta cosa tan seca. És a dir, crec que. Bueno, crec que potser buscar altres embolcalls també per presentar-nos en societat potser també és una cosa interessant a qüestionar-nos.

Sí, jo crec que sense entrar en el que flota una mica, que seria l'acadèmia, la formació, crec que cada autor, que cada autor. Ha hagut de trobar el mitjà per expressar el que vol fer. I això ha superat moltíssimes vegades moltíssimes coses. I aquest és un procés personal, íntim, que quan el Pere Noguera va trobar en una màquina de fotocòpies una manera d'expressar el que a ell li agradava, va trobar un llenguatge. Aquest llenguatge triga molt a ser acadèmic, però de vegades com és acadèmic es converteix en rutina. És quan en l'existència del món domèstic, que ha sigut el món digital el que ha portat, tothom es pensa que pot ser dissenyador, que pot ser grafista, que pot fer cine, que pot fer fotografia i tot això, i no és això. Per això a l'hora de la veritat en la construcció per exemple que és una cosa real o l'enginyeria si no ets enginyer no pots calcular una cosa i si no ets paleta no pots aixecar una paret a nivell i a plom i jo crec que aquestes coses l'art sempre reuneix. Un ofici i un concepte. I és el concepte que busca un ofici per poder-lo aplicar. Jo crec que això és molt interessant d'explicar-ho perquè de vegades sembla que la gent no ho sàpiga, això. Enric. No, i una altra cosa. La teva generació, jo crec que per les generacions anteriors, inclòs la meva, ha entrat excessivament tard en joc.

Per culpa de la vostra? Més que de la nostra. Més que de la nostra. Jo crec que són d'unes generacions que vénen darrere la nostra. Què vols dir que hem entrat en joc tard? Hauríeu d'haver entrat molt abans a poder participar de veritat en el món. Abans això era un números clausos. A Catalunya hi havia 7 persones que ho portaven tot. I no dic que sigui negatiu, ni almenys. Però dic que l'aportació aquesta jo crec que ha sigut molt important. Perquè vosaltres, en el fons, heu avançat en el vostre camí, però hi ha tota una part del camí que tampoc ho coneixeu bé. I jo crec que en aquesta part del camí hi ha moltes claus del vostre camí. Vull dir és una cosa que jo crec no ho allanso no és que ho defensi em costarà molt respondre

això això ja se't fa molt gran entenc que estem parlant de coses que se suposa que no entenc per tant potser tampoc he de respondre d'elles.

Està bé, els camins s'han d'obrir, els autoconeixements també, i el camí artístic, estètic, conceptual de l'Enric Ancesa, hi ha hagut una paraula que és el negre. Sí, però el negre és. Darrere del negre quin concepte hi ha, o davant?

La llum. De les idees, és platònic això quasi. La llum i la idea de trobar i d'anar endavant. Jo he continuat estant en el mateix procés que estava fa 40 anys, avançant. O sigui, per exemple, en el boli de Sant Nicolau jo vaig portar dos peces que estan fetes amb leds. Els leds no són res més que els punts que són les peces meves dels anys 80, que venen de les cal·ligrafies. De la cal·ligrafia que té un punt, de la cal·ligrafia arriba un moment que es treca el punt i en segons moments la ratlla que ens surten les horizons lines i els punts. Dels punts venen els paviments Pirelli, dels paviments Pirelli venen les agulles i les agulles acaben amb els leds. I els leds ja tenen autonomia pròpia, són capaços de reproduir una imatge, que vol dir que poden expressar un pensament obertament ja. Vull dir, això, jo mateix, això ha anat passant sense que jo me'n donés compte. I ara ha arribat un moment. Hòstia, què dic, collons?

Què passa aquí, eh? Perdona aquest tall. També hi ha una altra etapa molt interessant, que són totes les instal·lacions que vas fer durant molts anys. Vaig ser la persona que va vertebrar les exposicions de la Fontana d'Or. No faré un espòiler publicitari. Per mi sempre serà la Fontana d'Or un equipament molt important d'aquesta ciutat i hem de remetre també en aquest pretèrit. És una obra molt conceptual, instal·lativa, hi vas jugar molt, hi vas aprofitar moltes dinàmiques.

Explica'ns una mica. Hi vaig aprofitar els mitjans i les possibilitats per aplicar conceptualment el que jo. Podia fer per ensenyar una cosa. Em sembla que és el Francesc Miralles, que diu que soc un conceptual que pinta.

Això ho podria dir també l'Oriol, eh? Per lo que ha afirmat, quasi també.

Sí, m'interessa molt, en realitat. Aquest divorci que hi ha hagut, i és un divorci com molt de Catalunya, per exemple, en contextos com el belga, no ho veuríem bastant, que els conceptuals no pintin. En canvi, el contexte català ha sigut com un divorci d'escoles. Fins i tot podria tenir a veure amb motius històrics, com l'enfrontament d'Antoni Tàpies amb la generació conceptual, a partir dels esdeveniments del TIN, És a dir, potser hi ha motius fins i tot històrics que podrien servir per argumentar aquest divorci, perquè no hi ha hagut una pintura conceptual catalana. Sí, però per exemple el Tàpies,

que jo vaig ser amic seu, el Tàpies i el Brossa, per exemple el Brossa va arribar un moment que va materialitzar gran part. Del seu poema visual amb accions conceptuals interessantíssimes, que a Alemanya van ser una gran sensació. El Joan Brossa i el Tàpies i el Brossa eren una de les coses que van quedar del mític Dou al Set, el que va quedar és això, perquè l'altre es va anar divulguent. En canvi, això és el que va quedar. Després, és clar, pensem que nosaltres tenim uns referents importantíssims. O sigui, el Picasso, pràcticament, és català en gran part de les coses. El Miró, que per mi és el pintor més gran del segle XX, no, del XXI. El Dalí, que des de la retòrica conceptual del món surrealista, és un intel·lectual d'una magnitud impressionant, que està tapat per un món d'anècdotes. El Dalí, el que és important és entendre el Dalí de veritat, el concepte de viniar i el món de viniar. O sigui, a part que el Dalí necessita explicar tant les coses. Que arriba a detallar coses increïbles. Jo hi havia parlat quatre o cinc vegades, bastant de rato. A més, eres molt amic de l'Enric Sabater, no? Sí. I el Dalí explicava que, en altres vegades, com es plantejava una cosa, es plantejava si era Dretau o Esquerral que pintava. Doncs, hòstia, això és una cosa que, hòstia que impressiona una mica, no mentalment. I del Dalí només coneixem anècdotes. I el que generen les visites als seus museus. Però jo el Dalí el considero un referent intel·lectual de primer ordre a Catalunya.

Estem acabant, el temps passa molt ràpid, el temps ha fugit i això és veritat. A mi m'agradaria acabar amb una pregunta amb l'Oriol, amb aquest diàleg que ha estat molt bé. M'ha agradat perquè hem situat un nou espai aquí a Girona que s'ha de construir d'alguna manera. Portem 30 anys intentant-ho aconseguir, a veure si ens en sortim. He sentit moltes coses. Però n'hi ha una amb la teva vessant d'investigador, que és una vessant. La investigació sobre el món de l'art costa molt, perquè és quasi d'autoposar-se i un mateix autofinançar-se. Com veus la investigació, la relació amb la universitat, aquest joc, des de la teva experiència?

Clar, parlaré des de la meva experiència, perquè. Si has fet una cara dient. No, no, clar, és que generalitzar potser és una cosa que cada cop em costa més, eh, de dir. Però. Clar, precisament has començat parlant de la Fundació Espais i de la sèrie d'assaig que va publicar. Correcte. Una sèrie molt interessant. Jo en aquell moment estava acabant els meus estudis d'Història de l'Art i era una absoluta referència el que publicava Espais. I ara mateix costaria trobar una sèrie d'assaig a aquest nivell, no? És a dir, què trobaríem actualment? O trobarem una crítica d'art que es publica als mitjans de comunicació, que normalment fa més de periodisme, i hi ha molt bons periodistes culturals, jo no diré que no, però crítica d'art, diguem, que gairebé es pregunta per l'aproximació humana a l'art, aquesta pregunta gairebé més en clau distancialista, podríem dir, o fins i tot distancialista, o social i sociològica, eh? Ens la trobem poc, és a dir, ens trobem poc una crítica que interrogui, sinó que promociona en tot cas. I per altra banda, quan accedim a textos més profuns, ja caiem en l'àmbit acadèmic, ja són papers que publiquen revistes especialitzades que fins i tot has de pagar molts diners per accedir-hi, hi ha un tema bastant cruel en la publicació universitària, i llavors sí que hi ha un buit en el pensament, un pensament potser més intuïtiu, més empíric fins i tot, i no tant, diríem, que depèn, no? És a dir, l'economia universitària, per exemple, porta que hagis de citar contínuament els autors de referència, no? És a dir, s'ha establert un academicisme en això, en el pensament contemporani, o fins i tot en el pensament artístic, que penso que a vegades ho fa no sé si poc interessant és a dir, em costa trobar autors i autores interessants en art actualment i fins i tot que assenyalin coses pertinents, que sàpiguen observar que sàpiguen trobar alguna cosa nova o diferent en el que està articulat, és a dir pot ser que l'art actualment tingui més recolzament institucional encara que aquí en el nostre context és deficitari però això també ha portat una institucionalització de tendències artístiques i de pensament, cosa que no sempre són per celebrar-ho.

Enric, ja per anar acabant. Què vols dir? No ho sé. Normalment intentem quedar-nos en silenci i que el nostre convidat digui el que vulgui,

o faci el que vulgui. Jo crec que. Catalunya és un país que plàsticament sempre ha sigut més o menys important, bàsicament en pintura, traslladat a pintura o a noves manifestacions, no separo res, Crec que, malgrat tot, les generacions que ara estan moguent els centres de difusió i d'estudi cultural, per al problema reflexiu que tu mateix ja has expressat ara, fareu una part molt gran d'una feina que no està feta. Perquè el món de les arts anteriors, en gran part, era el món de la presentació de l'artista, era quan el món de l'art estava portat per les galeries. Les galeries eren les que feien que els mitjans tinguessin planes. Les galeries han passat a un segon, tercer terme, i tot aquell món s'ha esforçat. I ara queden submons que no representen la part, diguéssim, brillant de l'art. I aquesta part brillant s'ha tornat críptica i oculta. Jo crec que és una mica el que passa. I el que hem de fer és intentar socialitzar al màxim l'art i tota la família del món de l'art.

Un podcast per descobrir el món de les arts com no l'has escoltat mai.