T4xC3 - Ana Mas fa sonar el vinil

Cataluña Ràdio. Cataluña Audio. Som podcast.

Ben trobats, amics i amigues, amants del vinil. Us parla Jaume Escala, el podcast de Catalunya Ràdio Vinils. Tenim avui amb nosaltres Anna Mas. Hola, Anna. Hola, guapíssim, què tal? Perquè us poseu. Perquè sapigueu qui és Anna Mas, evidentment ens ho explicarà tot ella, però jo us poso. Sabeu què és, per exemple, el Festival Mas i Mas de jazz, sabeu què és la Boat. Molts d'ells ja no se'n recordaran, oi, Anna, de la Boat? Home, fa.

Mira, jo tenia 42 anys quan vam tancar la Boat i ara en tinc 63, o sigui que fa bastants anyets. Per què la vau tancar, la Boat? Mira, que era un local. Doncs teníem un contracte, vam fer un contracte de 15 anys i es va acabar. I llavors, per renovar-nos el contracte, ens demanaven una fortuna que no era pagable amb el que. Amb els diners que es feien. I llavors vam tancar-lo.

Jan Boré, Tarantos. En fi, tot això ens ho explicaràs tu. Déu-n'hi-do, una família, unes persones que han fet molt per la música en directe a la ciutat de Barcelona, a tota Catalunya i a tot el món, perquè segurament ha vingut gent actuada a tot arreu i ha vingut gent també als vostres locals de tot arreu. Anna, quan tu eres petiteta, saps que això és vinils, a casa teva. Ara fem una mica de psicoanàlisi, sessió de psicoanàlisi. ¿Recordes quin equip de música tenien els teus pares?

El meu pare tenia un equip d'alta fidelitat, que era un Philips, em sembla que era, i a ell li encantava el jazz i la música clàssica. Llavors, quan tornava a treballar, per relaxar-se, s'estirava a terra a la sala on teníem l'equip, es posava un mocador sobre els ulls i sentia música. Llavors nosaltres no el podíem molestar. I la meva mare sempre amb un radiocasset escoltava el Serrat mentre planxava i feia les coses a casa.

O sigui que el pare era el de l'equip de música d'alta fidelitat. Exacte. I la mare era la senyora del radiocasset. Sí. I mai li vau dir res a les senyores?

No, perquè també el podíem utilitzar nosaltres si volíem. No era seu. El va comprar i ell és el que el disfrutava més.

I no li vau preguntar mai, papa, per què t'estires a terra i no seus al sofà? O era com una mena de ioga que li venia bé?

Jo penso que és això, que era com una meditació. Es treia tots els plomes de sobre, s'estirava, es tapava els ulls i arrexava, tancava la porta, llavors no entrava, no el molestava i estava escoltant música. El meu pare ja de jovenet li agradava molt és de la generació del jazz

i llavors perdona, perdona, abans de parlar del jazz però llavors vosaltres podíeu tenir accés a l'equip quan li demanàveu permís o.

No calia demanar permís. La quimera a casa i si volies posar un disc tu, doncs el posaves. Que tenia una habitació per sentir la música, ell? Era a la sala d'estar. Hi havia els sofàs, hi havia una alfombra així de luxe, i llavors a ell li agradava més estirar-se a terra.

Perquè devia ser de luxe, potser era més dou que el sofà. Exacte. I des que escoltaves jazz anaves a parlar del jazz, clàssic però també jazz, que era quan, al moment de l'oclusió del jazz. Exacte, llavors el meu pare havia

estat al concert que va fer el. El Luis Armstrong. El Luis Armstrong a Barcelona i era superfan del Luis Armstrong i llavors, bueno, sempre a casa s'ha sentit molt jazz.

I la teva mare? Tinc entès que de ja res, però la cançó catalana, més aviat.

La meva mare, el que li entusiasmava era el Joan Manel Serrat. I sempre. Bueno, era constantment. Sentia, tenia casets del Joan Manel Serrat, i mentre es planxava i mentre feia les coses de casa, els sentia.

La teva mare mai va comprar vinils d'en Serrat? Tot era casets? Tot era casets.

Algun vinil petit, algun single, però al quarto de la planxa, que és on sentia ella la música, hi havia el caset.

Al quarto de la planxa. El pare a la sala d'estar i la mare al quarto de la planxa. Exacte. I allà sentia el serrat. Exacte. I tu, per exemple, quan ja comences a ser més gran. Et compres el teu equip de música, compres els teus primers discos, primers casets, perquè ara vinils també parlarem de casets, a més a més, amb el que sé jo de tu, que és tan interessant, així una mica Telma i Lluís, pel que m'has explicat amb els casets, tu recordes quina és la primera cançó que vas anar a comprar-te amb disc, el primer disc, els primers autors o artistes?

Mira, jo a casa, com que el pare cuidava tan bé el seu equip i la seva història, doncs mai a la vida l'he utilitzat. Però quan vaig fer 14 anys els vaig demanar un radiocasset, d'aquests lloros que dèiem abans, i llavors me'n van regalar un i llavors sentia a la ràdio. Escoltava la ràdio, apretava els botons i em feia jo les meves llistes. I a mi el que m'agrada d'aquella època no té res a veure amb el jazz ni res. Era chichos, chunguitos, amaya, tono gitano, chiquitete. Després músiques, el soul, el funky.

I com et ve l'afició per la rumba, per aquests autors que has dit, no? Xicho, Zamaia, Chiquetetes. Rumba catalana, el Zamaia, però. Aquesta afició per aquesta música. Hi havia algú o tu comències

a sentir-ho? Mira, jo de jovenet era una mica gamberra. I llavors anava a estudiar solfeig i piano al liceu. Llavors feia campana. I anava pels bars que hi havia per allà. I llavors allà hi havia els aparells de música, bueno, allò que posaves monedes.

Les jukebox. Però bueno, la màquina dels discos.

Exacte. I llavors allà. El boniem estava super a la moda. Belfast, Belfast. Jo m'emocionava, ho veia, super de gent gran i tal. Llavors aquí em vaig aficionar moltíssim a aquest tipus de música. Sí, tu ja t'havies de guardar

els teus cinduros d'aquella època, no? Perquè jo crec que la màquina d'aquella època devia costar cinduros. Mira, doncs I ara els hi escollies.

Hi havia un bar que es deia Texas, que llavors em van dir quan tenia 15 anys si volia treballar-hi. Llavors era una barra americana. Jo pensava, clar, perquè està plena d'americans. Perquè era l'època que hi havia els. Però una barra americana d'americans o una barra americana de les altres? Una barra americana de les altres. I no et vas adonar? Jo era molt jove, tenia 14 anys. I als 14 anys et van oferir treballar? Em van oferir treballar al Texas. Llavors, allà. Estava a la plaça Real, baixaves unes escales, després va ser el Sidecar. Ah. I llavors allà no em pagaven res però em donaven una cerveseta i podia posar la música que volgués i tal. Llavors vaig. Clar, era l'època que venien els marines. Bueno, els. La flota americana. Exacte. Jo entenia que era barra americana perquè hi havia americans. I no era així. Hi havia americans, però anaven a buscar el que anaven a buscar.

Escolta, quina música sonava per allà, per aquells locals? En el Texas? No, una cosa és el que tu et poses, però allà, per exemple, suposo que hi havia més música americana, rock and roll, o no?

No, el que sonava és això, era molt Bonnie M, o sigui, en aquella època el Bonnie M sonava moltíssim, llavors els Chichos i tot això. Jo ho veia com un món nou i això de servir cerveses i portar-les a les taules m'emocionava moltíssim.

Però, en canvi, els locals que més endavant, i en poc temps obrireu amb el teu germà, amb els germans, vaja, són locals que fan molt jazz, molt ritme en blues i molta música d'origen americà, com és el Jan Boré, com va ser la Boat, per exemple, allà van desfilar molts artistes de jazz, blues, ritme en blues. Aquí suposo que, ara ens ho expliques, el germà també intervé, l'altra germana, o com us ho combineu l'estil dels locals?

Nosaltres, diguem, jo als 20 anys van obrir l'Universal i em van agafar de camarera. Llavors, just davant hi havia una cantonada amb un local tancat que pensava, ostres, això estaria molt bé agafar-ho. Llavors, el meu germà era músic de patxanga. Que actuava en un restaurant que es deia El Trio Mam, de Mambo. Llavors feia música de ball i tal. La meva germana estava de fregaplats i de camarera en un restaurant i jo de camarera en un restaurant de nit, en un bar de nit. Llavors ens vam unir els tres i vam muntar un bar que es va dir el Mas i Mas davant de l'Universal. Que tenia 90 metres, i vam començar allà. Llavors, el meu germà. Quina música sonava al Mas i Mas? És això, com que el meu germà era músic i venia molt influenciat amb el meu pare, molt condicionat amb la música que havia sentit i tot això, i a mi m'agradaven molt les discoteques de música negra, doncs vam començar, ens vam inclinar cap a la música negra.

Recordes discoteques a Barcelona, a Catalunya, que hagis anat de música negra? Per què?

El Jóveni, la disco guai de la Calle Llull. Sí, anava. Quants anys tenies de la disco guai de la Calle Llull? Doncs 15, 14, d'aquestes que anaves per la tarda i bevies lugumbes. I era música funky suposo i era tot funky llavors aquí a mi em vaig tirar molt cap a la música negra o rumba i el meu germà era música negra jazz o música de ball de negra també. I de la música negra

igual el funky i altres aspectes de la música negra com l'afro jazz o així o només el funky

o estàs oberta tot això de l'afro jazz va venir més endavant amb el womat més o menys potser va arribar. Però clar, quan t'agrada la música negra, tota la música negra li trobes la gràcia. Després la música africana també m'ha agradat molt. Però he tingut més una tendència a negra. Els meus amics eren rockeros i tot això, i a mi no m'interessava per res. La rumba per les lletres que deien i la cosa delinqüent i el vaquilla i totes aquestes històries i la música negra m'agradava molt veure com ballaven els negres i bueno el

look també la música, els vinils va molt lligat també al look a l'estètica anaves amb aquesta estètica discotequera de la música negra. Una mica fly, Robin Fly, o no? A veure, jo me'n vaig anar de casa molt jove,

que era molt rebel, i me'n vaig anar de casa als 17 anys, que era l'època punky. Llavors jo anava. La meva estètica era punky, anava amb cresta, he sigut ocupa. Sí, sí, no, però. Però la música, diguem, la música que a mi m'agradava i el meu ambient no tenien

res a veure. És el que anava a dir. Tu tens una estètica punky, Però t'agrada la rumba.

Exacte, no tenia res a veure el meu ambient i la meva estètica amb la música que m'agradava. Els punks tenien un altre gust musical. Ho trobava horrorós, jo. Em semblava soroll. Només t'agradava l'estètica punk. L'estètica i la vida. Com era la vida punk? Som l'escònia de la societat, som ocupes, no ens dutxem. Bueno, això que no es dutxa, hi ha gent que no és punk i també. Ja, però bueno.

Ets jove, ets jove, i tens inquietud, ets rebel I llavors, també me'n recordo que. Alguna anècdota de l'època punk? Alguna actuació divertida? Perquè t'havies anat actuacions,

Panky. Doncs mira, fins i tot vaig actuar en una actuació, Panky, en una comuna d'aquestes que hi havia, en un pis ocupat, hi havia uns anglesos. Que eren músics de punking. Llavors tenien una actuació a la Plaça de Toros, a la Monumental, i ens van agafar. Jo en aquella època. Recordes aquest grup d'anglesos? Ni idea, el nom. Com si actuaven a la Monumental.

Bueno, era un festival.

Era un festival que actuava molta gent. Llavors els van agafar i ens van posar. Més per atrezzo que per músiques, una amiga i a mi, que teníem el cabell pel cul i érem jovenetes i mones, llavors ens vam posar aquí amb uns bongos, a tocar els bongos, mentre les altres feien la seva música, i nosaltres anàvem tocant.

No calia que anéssiu a temps, només l'estètica, la imatge.

Fins i tot ha sortit un article que deia que les noies del ritme se descomponien després de cada toque, perquè picàvem i amb la trompa que portàvem, doncs vinga a riure. I bé, diguem, aquest era el meu ambient, però la música que m'agradava era una altra. Tipo Johnny Guitar Watson, no? El Johnny Guitar Watson ha sigut el meu heroi. O sigui, jo, amb un pis de O sigui, quan tenia 17 anys, vaig sentir el Johnny Guitar Watson i dic, això no és rock, no és blues, no és. Què és, això? Llavors em van dir, això és funky. És funky, sí. Llavors, clar. Una mica de blues tenien. El Johnny Guitar Watson diguem de jove era un músic de blues i llavors va ser jo per mi va ser el primer que va començar a posar el ritme de funky sincopat dins de era una barreja de blues que es va anar. Evolucionant cap a. Tenies discos, vinils del Johnny Guitar Watson? Sí. Sí, diguem. En aquella època vivia amb un noi que era tècnic de so. Llavors teníem equip de música a casa, no em diguis ni la marca ni res, perquè era cosa seva. I teníem vinils i llavors jo sempre que sortia un del Johnny Guitar Watson, Johnny Guitar Watson, i m'encantava. Vaig veure a la televisió com es movia el grup que tenia i el vaig trobar impressionant, impressionant. Llavors sempre he sigut superfan del Johnny Guitar Watson. I el vas conèixer.

Explica això, el que vulguis explicar.

Ja de més gran, ja teníem el Mas i Mas Café, o sigui que devia tenir-hi a 31 anys o així. Un dia la secretària em truca al matí, perquè jo, com que treballava de nit, fins a les 4 de la tarda no se'm podia despertar, i em truca a les 10 del matí i em diu. Dic, què passa? Diu, mira, que el Johnny Guitar Watson ve a actuar a Barcelona aquesta nit. I dic, ostres, doncs comprem una entrada i tal al poble espanyol. Llavors, al sortir de treballar, bueno, vaig plegar més d'hora, me'n vaig anar a veure el Johnny Guitar Watson al poble espanyol. Llavors, vaig veure que hi havia una gent. La televisió que li anava a fer una entrevista i em vaig enrotllar amb els de la televisió a veure si podia entrar com si fos de l'equip de la televisió i vam entrar per fer-li l'entrevista i miradetes ell i jo i tal i llavors quan va acabar l'entrevista ens vam fer amics i vam tenir com una aventura bonica bueno. I què tal era el Johnny Gitter Watson? L'artista, la persona, eh? Era un tio molt divertit. Era molt divertit, era molt elegant. Llavors, clar, jo l'havia vist molt amb fotografies, o ballant, o amb entrevistes, i portava les joies, el dol. Sí, sí, tota l'anàlisi. Brillants, la guitarra. Tot el look de funk. Era impressionant. Llavors, bueno, ell va marxar i llavors al cap de quatre anys o així ens vam tornar a comunicar i llavors em va dir que se n'anava al Japó. I que després havia de gravar un nou disc i que si el volia a l'abogat vindria a tocar un mes sense cobrar res, només pagant nosaltres els com si fossin assajos amb el grup, l'hotel i el menjar. I ell no ens cobrava res. Llavors vam quedar, els teníem tot lligats, se'n va anar al Japó i llavors va pujar en un escenari, va sortir a tocar i li va agafar un atac d'agor i es va morir. Però, bueno, penso que és una amor molt bonica, poder sentir-se aquí en plena estat, en un estadi ple, amb èxit, i content i feliç. Ella havia passat uns anys molt durs amb la droga, va estar uns anys sense poder tocar, rehabilitant-se, i llavors, bueno. Se em va sortir, va tenir una vida, uns anys bonics, projectes I va ser un gran artista. I penso que hauria pogut durar una mica més, però és una manera bonica de morir-se.

Explica'm això que em deies, que per les benzineres compraves la música. Quan agafaves l'autopista. Això s'ha de comprar a les benzineres. Explica-m'ho, això.

Sí, clar, jo tenia el meu radiocaset que m'havien comprat els meus pares, que era un lloro ja bastant gran. D'aquells platejats. No, era negre. Perquè avui vinils fem

una mica de viniquesets, amb l'Anna. Era negre.

Era negre, molt quadrat, perquè els primers eren més quadrats, després eren més rodonets. Però aquests eren ben quadrats i tal. I llavors, sempre que anava a una batzinera, quan paràvem de fer batxina, anava amb aquelles amb aquells cilindres que hi havia en tots els casets. Tancats a cantar. Tancats a cantar i deia, vull aquest.

Que deia junco, que deia los chichos.

Exacte, llavors jo tenia tots els dels chichos, tot el chiquetete, el tonil gitano, tot això m'encantava. M'encantava. I em posava a sentir les.

Jo parlo del ritual de la compra, perquè no els anaves

a comprar amb tics. No, mai, mai. Jo mai he anat a una botiga a comprar amb tics. Enganxaves la carretera per comprar casets. Sí. O aprofitaves? La meva il·lusió era parar en una carretera. En aquella època anàvem molt amb moto, els joves. Llavors sempre tenies el nòvio motorista i jo era el paquet. Llavors paràvem a la batzinera, un grup, que en aquella època es podia beure, i anava sense casc. Llavors paràvem a una batzinera, ens preníem una cervesa, comprava, jo mirava si hi havia algun que no tingués i continuàvem.

Escolta, quin era el teu artista que t'agradava més de la rumba o de. Chichos. Chichos. Jo era súper xixos. Xunguitos.

Xunguitos, els Amaya també, els Caramelos, tots m'agradaven, però els xixos eren els meus. T'agradava el paret? M'agradava, però m'agradava més la rumba de baix,

que era la catalana, diguem. Que era una mica més carcelària, no? Sí. Aquells problemes, aquelles rumbes de lletres, que parlaven de droga, de presó. De droga, de presó. De ego, butxantazo, totes aquestes paraules.

Sí, i les paraules que no eren castellà, sinó que eren com gitanes, ho veia com un misteri, una cosa meravellosa. I mitificava aquest món, que després, per exemple, vaig conèixer el Chichos i Tela Marinera. Una decepció absoluta, no? Per què? Clar, jo els tenia mitificats. Llavors, tenia una amiga que se'n va anar a estudiar a França i va fer la tesi de final de carrera sobre els xixos. Llavors vam anar a un concert dels xixos a conèixer-los i per fer-los una entrevista, per la tesi i tal, i ens trobem uns tios amb calçotets. Mira, aquestes ties más buenas intentant-se foder a mà, que no podies fer-los cap pregunta. No podies entrar en sèrie. De tota aquella cosa mitificada vaig veure la realitat i dic, ostres, no té res a veure, no?

Bueno, són èpoques, són coses, són moments, però bueno, també Déu-n'hi-do. Escolta, eres persona de tenir pòsters a l'habitació dels xixos o dels xunguitos? Clar, jo me'n vaig a casa molt jove. Encara que no sigui a casa dels pares, a casa teva. Bueno, després era ocupa, vull dir que no. Clar, ocupa no.

No estava jo per pòsters ni res.

A veure si ho enganxo. I després de ser ocupa. Després de ser guapa. Suposo que quan estaves dirigint la guat o. Després ja. Más y más no eres guapa.

No. Ah, va. Llavors ja. Bueno, vam agafar un pis, els tres germans, que eren molt joves, que cada un. No, a Còrsega. Còrsega. Bueno, el carrer Còrsega. Per allà a l'altra cantó de Passeig de Sant Joan. Sí. I llavors. Allà ja tenia 20 anys o així i mai he tingut un pòster de res. Mai?

Bueno, l'únic és el Jean Paul Belmondo, que és el meu altre ídol. Ja has tingut un pòster. Pensa que els pòsters van molt lligats a l'època del vinil, a l'època dels cassets.

Jo no tenia pòster, tenia una foto retallada d'una revista que la vaig posar amb cartró sota i la tenia als peus del llit per dormir cada dia acompanyada de Jean Paul Belmondo.

I de músics cap. De músics mai. Ara, de músics, en 10 o coneguts, molt. Amb molts. Per exemple, el T.T. Montoliu, m'has dit. I tant.

El T.T. Montoliu va estar.

Ets un vinil dedicat, però no el vinil firmat per ell, sinó que tot el que ell va composar és per tu.

O com va això? Diguem, quan ja portàvem un parell d'anys amb la Boat, ja fent música en viu i tot això, vam muntar una petita discogràfica. I el primer. L'UBN va ser el primer que va fer un disc. Llavors, el Tete venia a actuar cada setmana a la Boat, i érem molt amics, i llavors, bueno, vam tenir com un afer, ell estava com enamorat de mi, llavors, així com de. Et dedico un disc. I llavors, va fer una cançó que es diu Blues Forana, que està dedicada a mi, i llavors vam fer, amb la discogràfica, un disc que es diu Music Forana. Bueno, un disc no era CD, aquella època ja. L'època del vinil ja havia passat. Ah, bueno, sí, esclar. Sí, aquella època. Ara s'ha tornat a posar. Ara s'ha posat, sí. Però l'època que em va dedicar el disc era CD. Llavors, va anar amb Lidys Muhammad i el Haim Van Der Gain i vam fer, bueno.

Home, Lidys Muhammad era un gran artista. No és baix. És la bomba.

I el Haim. Lidys a la bateria, el Haim Van Der Gain al baix i el. Bueno, va ser una cosa meravellosa.

Home, és un plaer i un luxe que el teu nom, encara que no fos editat en vinil, per si ha de ser, es tornés a editar, possiblement, i molt treball del T.T. Montoliu es reeditaria en vinil. Com era el T.T. en persona?

El Tete era molt simpàtic, molt divertit i com una criatura. Era un home que sempre l'havien posat entre cotons i llavors no sabia fer res. No sabia ni posar-se la samarreta, ni tallar-se el bistec, ni res. I era molt egocèntric. Llavors era com un nen capitjós. Però molt divertit llavors un dia a la setmana que anàvem a casa seva jo portava per Nil ell portava vi i sentíem música tenia un equip impressionant amb unes torres allà recordes quin equip de música tenia? És que jo pels noms soc un desastre i pels marques era impressionant. Era una cosa caríssima que tenir unes torres amb uns ventiladors perquè no s'escalfessin. I llavors anava posant música des de boleros, qualsevol tipus de música.

Anna Mas, gràcies per haver vingut al programa Vinils i parlar una mica de música, d'equips de música, encara que tinguis mala memòria per les marques, és igual, sobretot d'aquests casets que compraves a la carretera. Hem de despedir el programa, però posarem una miqueta de música. Què posem? El que tu vulguis.

Una cançó. A veure, doncs posem el Johnny G. T. Watson. Molt bé. Doncs quin tema? A veure, a veure. Sexy Motherfucker. Gràcies per haver estat aquí, Anna. A tu, guapíssima. Adéu.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.