T4xC2 - Francesc Galí fa sonar el vinil

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.

Amics i amigues, ben trobats al podcast de vinils de Catalunya Ràdio. Soc Jaume Escala. I com sempre tenim un convidat, el senyor Francesc Galí, d'aquest tema que ens apassiona tant a tots els que anem escoltant i seguint aquest podcast, que és el tema dels vinils, el tema dels discos, que tantes alegries, tristeses, enamoraments, balls, danses, tardes. Francesc Galí, hola! Hola, què tal? A veure, Francesc, véns des de Roses per parlar vinils. Sí, vinc des de l'Empordà, des de l'Empordà. Francesc, tu ara què estàs fent? A què et dediques? Jo soc directiu en una empresa d'alimentació i porto tots els temes de comercials, marketing, comunicació, em dedico a això. M'he dedicat tota la vida amb diferents empreses a això. O sigui que de moment res a veure amb la música. Poca a veure, poca a veure. De moment poca a veure. O sigui que ahir m'has dit també. Que vens d'una família per això, ja que tens aquests abans passats, preocupats per les lletres a Catalunya i per la pintura. Ens expliques una mica, que la gent sàpiga una miqueta qui ets tu. Mira, precisament ara el meu besavi, Francesc de Cisgalí, que va morir fa l'any 65, però ara, precisament, al Manac, hi ha una exposició retrospectiva de tota la seva obra. El meu besavi va ser el comissari de l'exposició del 29, va ser mestre de Miró, de Llorenç Artigas, de Llimona, de tota una generació

que va marcar l'art català de principis del segle XX. A més, va ser el director de Belles Arts de la República Espanyola, va ser la persona encarregada de traslladar les obres del Museu del Prado a Suïssa. O sigui, un personatge molt potent, molt potent, que ara jo crec que se li ha fet justícia amb aquesta exposició i el Manac l'ha recuperat, no? No, però hi havia més. Sí, a més, ell. No has parlat de més gent? Sí. El Pompeu Fabra? Sí. Explica'm, explica'm tota aquesta família. Bueno, ell es va O sigui, ell, el seu mentor, diguem una mica, va ser el seu oncle, que va ser el Pompeu Fabra, que va ser. La persona que va fer la gramàtica catalana, o sigui, ell estava molt unit al seu oncle Pompeu Fabra. Això per una banda, després el que parlàvem, d'això per la banda del meu avi patern, per la banda de la meva àvia paterna també, haig de dir que la meva àvia era la cosina germana d'este nòvia camproví, dona del Premi Nobel de Literatura a Juan Ramon Jiménez. Llavors, també hi ha aquest vincle. Amb les lletres, o sigui, una mica del món de l'art, de la pintura i el món de la literatura. I d'aquí el llibre que ens has portat, l'Empordà Elèctric, potser, no? Et ve del Juan Ramón Jiménez? Bueno, jo diria que no tant, jo diria que no tant. O el Pompeu Fabra. Jo no crec que hi hagi

un vincle clar entre això. El que sí és que, bueno, la cultura ha sempre estat molt present a la nostra família i amb aquest llibre jo vaig ser rockero durant els anys 80 i llavors vaig tenir un grup. Encara ho ets, rockero. Encara ho ets, ho soc. És molt directiu que estiguis. Ho ets o no? I tant, i tant, i tant. Jo soc. Un carbónico, perquè el grup es de los carbónicos, y considero un carbónico. Los carbónicos. Bueno, ja en parlarem més endavant. Anem a vinils. Tu ets petit, estàs a casa teva, visualitzes com jugaves i tal, i dius, què teníeu? Un equip de ràdio, un equip de música, què hi havia a casa, els pares? Què recordes? Aquelles músiques. A casa dels pares hi havia una cosa fonamental, que és d'aquí en ve la formació musical, que hi havia l'habitació de la música. L'habitació de la música. Què era l'habitació de la música? Era una habitació que hi havia un equip d'alta fidelitat. I dues butaques i vinils. Llavors, el meu pare, agafàvem el dissabte al matí, vinga, a mi em deien Francis, Francis, anem a escoltar la sisena de Beethoven. I ens posàvem allà, pom, pom, pom, només escoltant música. Escoltant, escoltant amb profunditat. Que també escoltava música, vull dir, rock, eh? Per exemple, mon pare era un entusiasta de Supertramp, doncs arribava el The Crimes of the Century, no? Vinga, anem a escoltar. Sí, però aquí ja no eres tan petit.

No. Jo he dit de petit. De petit, de més petit. La música clàssica, va. Sí, música clàssica. Descriu-me aquest equip que teníeu. Marc, si te'n recordes. Aquest que hi havia allà. Sí, aquest equip és el segon que teníem. L'equip que era quan era més petit jo, quan tenia 6, 7, 8 anys, era un equip d'aquests de maleta, de vàlvulas, que s'obria i hi havia dos altaveus i que allà bé, d'una manera molt repentària però sonava bé, posaves el disc ja et dic, era portàtil de vàlvulas que s'ha perdut perquè després amb els anys he pensat, home, allò era una meravella una joia i escoltava música amb això, i amb la ràdio també recordes la marca d'aquest aparell? jo crec que era un Philips. Crec recordar que era un Philips. I era dels pares, eh? Era dels pares, sí, sí. L'havies agafat algun dia sortint-nos, agafo l'equip per anar a una festa. Jo agafo l'equip aquest i el meu pare em fot fora de casa, ja t'ho dic ara. Era molt estricte amb això, sí, sí. Ni se m'ho corria. Eren altres èpoques. Ara el pare igual a l'equip ja ni el tindria. Ja, ja, ja. Escolta, però encara de l'altre equip, que d'això de l'habitació de la música, ho veig una mica fraudiant, o sigui, era un estudi, en el fons, no? Sí, era un estudi. Com el que va al cinema, et tancaves allà, la mare també s'hi posava? No, no.

I les meves germanes, que en tinc dues, diguem que s'hi posaven poc, diguem. Ui, si em senten ara, llavors. Bueno, no sé si posaven poc, si posaven poc. Si posaven poc, perquè estaven per altres coses. Jo estava molt per escoltar música, sí, sí. I era dissabtes al matí? Sí, generalment dissabtes al matí, dissabtes a la tarda, sí, sí. Si fèiem això, la sessió. Musical i ja et dic ni llegir, res escoltar jo crec que la gent, jo no coneixo ningú que agafi un vinil de 40 minuts i se l'escolti de dalt a baix, sense whatsapp sense res, jo no coneixo ningú. No, encara hi ha molta gent, eh? Sí? Sí. Del meu cercle, no. Sobretot, sobretot. Bueno, quin tens un? Ara, sobretot, sobretot, en aquelles èpoques es feia més, potser. Sí, potser sí. El teu pare havia de portar la novetat discogràfica, o escollir un disc. Com teníeu xivats els discs? Amb una estanteria? Sí, en aquella època el meu pare no en tenia masses, però tenia molta clàssica, i sobretot li agradava molt el barroc. Bach, Vivaldi, tot això li agradava molt. Brahms, també, després Brahms, Mozart, però això ja és més. Escolta, i com s'obre Supertramp, més endavant? Bueno, no, també, també. El meu pare havia tingut un grup aquí a Barcelona, un grup de música. Havia tingut un grup de música. Sí, havia tingut. Ell, quan tenia 16, 17 anys, amb el seu cosí i el seu germà,

van crear el Vanguard Trio. Vanguard Trio. I aquest grup va tenir bastanta. Bueno, feien una mica, saps, els Elverly Brothers, els Simon& Ganfug, feien aquest tipus de música, en tres veus, i fins que els van proposar anar a Televisió Espanyola, a Miramar, a fer un programa. I llavors el meu avi no va veure clar i els va prohibir, que estaven, sí, prohibir anar a aquest programa perquè no volia que entressin dintre el món de la música moderna, no? Diguem, sí, sí. Carai, el teu avi. Sí, sí. El teu avi va anar a Cuba, eh? Sí. El catalans m'ha quedat. Sí, sí, sí. O sigui, el teu avi va dir. No. No. Música moderna, no. No, no. Ell era de clàssica i no veia gens clar això. I tenia algun. El teu avi que es dedicava, podem saber. Sí, el meu avi era arquitecte. Un senyor de caràcter, eh? De caràcter, sí, sí. Llavors, què van fer el. El teu pare els amics no ho van deixar ho van acabar deixant li van fer cas li van fer cas sí sí li van fer cas sí sí sí sí ells havien passat una època complicada perquè el meu avi amb el meu besavi que també els dos o sigui el meu avi no el meu besavi el meu pare es deia Francesc Galí els tres es deien es van es van exiliar o sigui van exiliar-se

van viure a Londres 10 anys o sigui el meu pare va néixer a Londres i ells van tornar a l'any 50 aquí per republicans. Bueno, passa aquesta faceta de música, que això és quan eres solter, evidentment, no quan tu havies nascut. Exacte, exacte. No, no, era solter, sí. Però bé, tota aquesta herència musical m'ha arribat, d'alguna manera. Evidentment, evidentment. Ara ja ets tu que dius, bueno, i quin equip et compres tu el primer? Quan ets adolescent, quan pots, quan vas de casa, et quedes. Vaig anar tirant d'equips senzillets fins que em vaig anar. Primer vaig tirar d'aquest equip que et deia de vàlvules. Vas heredar l'equip dels tuits. Sí, vaig heredar aquest perquè el meu pare s'havia comprat un Sony, una cadena d'aquestes. I llavons vaig anar a comprar-me equipets fins que fa xins 20 anys vaig entrar una mica dintre ja aquest món del hi-end, de la música, del so potent, diguem, i bo. I vaig anar a comprar-me, a millorar l'equip. Primers discos, vinils, primers vinils que tu. O a Roses, o a Barcelona, a Girona, on visquessis, vas a buscar pitant perquè li vaig a posar-lo al plat. El primer vinil que em vaig comprar, que si me'n recordo perfectament, la meva àvia vivia al carrer. Tothom se'n recorda. Tothom, eh? És curiós, eh? Perdona, com la comanió. És una mena de vinil. Sí, sí. El primer vinil que em vaig comprar A més, hi ha molta història

que ara t'explicaré perquè és molt interessant. El primer vinil que em vaig comprar. Nosaltres ja vivíem a Roses, però la meva àvia vivia al carrer Bartana, al Puiget, vivia allà a Sant Gervasi, però nosaltres som d'aquesta zona. I hi havia una botiga de discos al carrer Creibinkel, que es deia Ràdio Creibinkel, fa molts anys. Bueno, estem parlant dels anys 78, devia ser 77 o així. I el primer disc que em vaig comprar era "Qualsevol nit pot sortir el sol" del Jaume Cisa. És el primer, que encara el tinc, encara el tinc. En 14 anys, o 13 o 14 anys, em vaig comprar aquest disc. Encara el tinc. Single. No, no, a l'LP. A l'LP. A l'LP, sí, que qualsevol nit pot sortir el sol. Llavors, és molt curiós, si vols, perquè. Sí, sí, no, explica, explica. Perquè anys després, bueno, la portada del disc, no sé si la vau visualitzar, però són les fonts de Monsduic, amb el Palau Nacional, que la cúpula està pintada pel Francesc Galí, pel meu besavi. O sigui, el que surt allà, la cúpula està pintada per ell. Això, primera connexió. O sigui, el teu besavi. Va pintar la cúpula cupla del Palau Nacional, que és una meravella que convido a tothom que la vagi a veure. És el pintor de la cupla del Palau Nacional de la foto de la portada del disc dels 6, que jo no ho sabia en aquell moment. Home, al·lucinant. Però et diré més.

La portada, que és una foto colorida amb unes lletres, anys després m'entero que la fa la Sílvia Govern, que és la mare del meu cosí. O sigui que. És un disc que, saps, una mica ho connecta a moltes coses, sí, sí. Clar, però clar, tu quan el compres. No sabia res, no sabia res, no sabia res. En aquelles lletres en color rosa. Sí, sí, sí. Que jo crec que aquestes lletres les va escriure el meu cosí, el Sami, quan era, que devia tenir 3 o 4 anys. Perquè tu te'n recordes, segur que recordes una sala que es diu Celeste, no? Te'n recordes de la tipografia? Te'n recordes de la tipografia, Celeste? La lletra d'un nen? Sí, sí. Això és del Sami Galí, del meu cosí. Ah. Sí, sí. Que li va encarregar el Víctor. No, no sé, li va carregar. El treball el va fer la Sílvia Govern, que era la seva mare, i m'ho explicava l'altre dia, m'ho explicava. Li vaig dir al Sam i diu, té, escriu Celeste aquí com vulguis. I va escriure Celeste. Ja li has dit tot això amb el Sis, amb l'autor del disc? No. Tu saps que la portada. La portada sí que sap que és de la Sílvia Govern, sí que sap. Les portades dels vinils, dels discos, que normalment són molt importants, defineixen inclús la venda d'aquest disc. Evidentment, és el packaging del disc. I hi ha vinils que són una autèntica meravella,

hi ha portades que són obres d'art. Quines trobes tu obres d'art? Mira, per exemple. Del gènere que siguin o de l'època que siguin. Sí, per exemple, totes les de Pink Floyd són una meravella, amb un estudi de disseny molt conegut de Londres. Quines més m'agraden? La dels Beatles, hi ha alguna que està bé, el Royal Soul està bé, el Revolver està molt bé, hi ha algunes que estan bé. Dels Stones. No sé si destacaríem per les seves portades, per exemple. Supertramp té bones portades. Supertramp té bones portades. Per exemple, un autor que ha sigut referent meu i que estimo amb profunditat i ha sigut un dels nostres referents en el grup, era el nostre referent, que era el Neil Young. Les portades són molt dolentes. Hi ha portades molt dolentes dintre la seva discografia. Hi ha de bones, però la majoria són molt dolentes. Bueno, no sé, hi ha una mica de tot. Hi ha una mica de tot. Bueno, però dèiem això, que són importants. Hi ha portades com aquella del Getro Tool, que és el diari. Sí, sí, sí. Hi ha portades que defineixen molt un grup. Sí, sí, sí. I l'estètica, no? L'estètica. Per exemple, tu agafes totes les portades del hard rock o del heavy metal i tenen uns còdics, tenen uns còdics, tenen uns còdics tal. O si agafes discos de. De rock progressiu, tenen els seus còdics.

La clàssica té un altre còdic. Els de jazz tenen un altre còdic. És curiós. És veritat. Els de jazz són molt com de la premsa. Molt blanc i negre. Destaca molt l'autor amb l'instrument. Amb la foto. Amb la foto, sí. El jazz, ets fan del jazz? Sí, sí, soc bastant fan, sí. Quins vinyls tens de jazz? Tinc bastants, eh? Tinc bastants, però bueno, m'agrada molt Bill Evans, per exemple, és un dels meus referents. Sonny Rawlings, també m'agrada molt. Què escolto? Bueno, Kate Jarrett, també. Bueno, canto molt Art Deley, també. Sí, sí, sí, tota aquesta penya. M'agrada molt el jazz dels anys 40-50. Un jazz clàssic un jazz clàssic, un jazz que no falla un jazz de nit jo crec que cada època cada època. Si tu repasses la història de la música, cada dècada ha tingut el seu tipus de música, no? Ara no estàs pel jazz que s'està fent, diguéssim? Estic poc pel jazz que s'està fent ara, sí. No, no m'interessa. T'estàs comprant vinyls per això ara actualment? Sí, constantment. No només vinyls, sinó que ara he entrat amb la. Bueno, la meva dona ja deu estar desesperada. Ja no tenia prou amb els 1.300, 1.400 que tenia de vinyls. Que ara he entrat a comprar molts discos, mal anomenats discos de pedra, de 78, de 10 pulgades, 78, això de gramòfon, perquè ara m'ha entrat per aquí, mira, m'ha donat per aquí. Però tens un gramòfon.

Tinc un gramòfon, m'he cobrat un gramòfon, l'he restaurat. Explica això, explica, explica, això ja no és vinils, això ja és disc de pissarra. De pissarra, de pissarra, sí. Això ja és. Això, Jaume, és de nota, ja, eh? O sigui, el vinil ja està molt banalitzat. O sigui, el que es porta ara és el disc de pedra. A veure, explica això, explica. El que es porta, o sigui, la gent. Bueno, i tot va començar. Jo ja he fet temps que me'ls anava mirant, saps? Perquè has d'anar buscant els discos de pedra. Sí, perquè me n'he estat a França i vaig trobar tres discos maravillosos. Sí, no, això va venir fa. No fa massa que estic ficat en aquesta nova droga, vull dir, això fa relativament poc. Fa dos o tres anys, no ho sé. Tot va anar a Verges, al poble de Verges. Sí, sí. Allà fan el dissabte, el diumenge al matí fan un mercat d'antiguitats que està molt bé. Hi vaig anar, hi havia un traficant de gramòfons allà i un tio suís que té una parada que està força bé i em vaig enamorar d'un i el vaig comprar i em va regalar uns discos. Què et costa això, per exemple? El gramòfon va costar. És un portàtil, eh? Però funciona. Perfectament què pot costar això? aquest em va costar uns 350 euros el vaig restaurar per això em vaig gastar 200 més i vas comprar i llavors he començat

a comprar discos primer, la meva dona que és holandesa la seva família, ella havia agradat uns quants discos de pedra de 78 del seu avi i tal, aquests ja els he anat treballant i he sortit meravelles. I ara intento comprar discos de. Intento buscar discos de jazz, que costa moltíssim, de blues, que costa moltíssim. Bé, estic amb això. I també música dels anys 20, 10. Però pensa que, clar, aquesta música. O hi ha el disc de Pedra o no hi ha. No és com el vinil o tal. Són gravacions comuniques. Llavors això ho fa realment superinteressant. Com funciona el mercat aquest? Com ho busques? Internet? Viatges? Com ho fas? Sí, quan viatjo, per exemple, ara vaig estar a Amsterdam. He estat quatre dies a Amsterdam i allà ja tinc les meves botigues que són de vinils portant una secció de 78 i allà vaig comprar. L'últim dia vaig comprar un parell de discos de jazz. Si viatjo a França, per exemple, que vaig ser també a Marsella, allà vaig comprar aquest de Lady Piaf, bueno, he comprat algunes coses, però vaig buscant. Sempre hi ha llocs que tenen aquest tipus de discos, i llavors posar-los i escoltar-los, sempre amb gramòfono, no amb un altre tipus de. I t'haig de dir que el gramòfon, jo tinc la sort de viure davant del mar, llavors tinc una terrassa, llavors venen amics, per exemple, i prenen després de sopar

una copa i els poso el gramòfon davant del mar. I és una. De veritat. No, no, no, no. Ara ja me vaig a parlar en sèrio. És com una experiència mística, t'ho juro. És algo. Difícil d'explicar. Experiència mística. Sí, mística. Sí, perquè connectes. Sí, perquè és un so molt pur, el del gramòfon. És un so molt pur, perquè no hi ha cap interferència electrònica. És un so que s'ha gravat directament. Llavors, això fa que la gent connecte, connecte. És molt curiós, de veritat. M'ha passat moltes vegades, eh? O sigui, m'ha passat moltes vegades que. Bueno, mira el que em va passar fa poc, que van venir uns amics, que ni col·leccionen vinils, ni. Ni estan amb aquest rotllo. Ja els vaig fotre la meva tortura particular, que després de sopar, ara escoltareu uns quants discos. És que ho hem de fer, eh? De 78, això és flipant, eh? Davant del mar. I van dir, no, no, és que ens hem de comprar un gramòfon ja. Llavors, hi ha una botiga a l'Abisbal, només de gramòfons, per si algú ho sap, al carrer aquell que estan totes les botigues de ceràmica, hi ha una botiga només de gramòfons, i els vaig acompanyar i es van comprar el seu gramòfon. I bueno, això ho diu molt d'ells. I allà, i allà. No, no, escolta, tens tota la raó. Cadascú, vull dir, no. Ens han anat venent sempre progrés abans i progrés. No diré que amb l'equip d'Agulla,

però potser el CD no se sentia tan bé. No, no, ja et dic que no, perquè tu. Perdó, amb els vinyls. Sí, sí. Però jo m'he quedat sorprès de. Jo que tinc un molt bon equip a casa, en parlem de música i escolto amb molta fidelitat, clar. El Garrafón és el contrari, no és precisament Alta Federitat, té molt soroll de fons, però hi ha alguna cosa allà que se m'escapa. De veritat, que és un exercici. D'introspecció i de connexió amb la música més directa que es pugui tenir. Per la gent que ens escolta del país, on poden comprar, dius, el gramòfono, torno a dir. Hi ha una botiga a l'Abisbal que en tenen. Si volen gramòfonos, no? Sí, però després a les fires, als volcanters i tal, en tenen. El que passa és que el gramòfono està en bones condicions. I els discos? Els discos els trobes de tot. No, però on els pots trobar? Ah, no, no, també als brocanters, a botigues de discos de vinils. Alguns en tenen, de discos. Jo n'he trobat, n'he trobat. Sí, sí, no és gens difícil, eh? En els mercats de discos de Segurabat. Hi ha gent a Basque que té un petit apartat de 78. I vas a aquests mercats? I has trobat discos allà? He trobat discos, sí, sí. A quins mercats has anat, per exemple, que facin per allà dalt a Girona? Per exemple, el de Salrà, he anat al mercat on

vaig comprar aquest de Verges, també n'hi ha. Després hi ha un que s'ha fet catar a Bàsquera, que també n'he trobat. A Figueres, a la Rambla, fan la ferida de col·leccionisme una vegada al mes, també n'he trobat. En trobes, eh? El problema no és trobar-los. I molt baratos de preu, a més. El so d'aquests discos que estem parlant de Pissarra, ¿no tenen un punt més nostàlgic, inclús a les cançons? No, evidentment. Quan escoltem la cançó francesa, quan escoltem alguna peça clàssica A més a més, són fragments de peces clàssiques o cançons, com a molt, n'hi pot haver-hi una per cara o dues, però és molt. Sí, el disc que gravo dura 5 minuts, com a molt, 5 minuts, que són 10 pulsades. Hi ha de dues mides, de 10 pulsades i de 12 pulsades. Els de clàssica eren de 12 pulsades, que duren 7-8 minuts, i els de pop. Pop o música popular, són de 10 pulsades. Això està diferenciat, molt diferenciat. I a més, i després hi ha. Bueno, és que és tota una mística això, eh? Per exemple, tu no pots controlar el son, el son no el pots controlar, perquè és el son que surt, però sí que el pots controlar, amb les agulles. O sigui, hi ha fins a cinc tipus diferents d'agulles que segons l'agulla que poses, hi ha de soft tone, hard tone, hi ha diferents tones, pots conseguir diferents tones canviant l'agulla. Jo ja m'he comprat tot

l'equip d'agulles per si, per exemple, un disc que sona molt fort, doncs és una agulla. Serien els greus i els egus. Sí, una agulla dura un disc. Un disc. Això m'he anat entrant, perquè ara dono una conferència un dia d'aquests sobre el gramòfons, ara t'ho explicaré. Sí, sí. El negoci està més amb les agulles que amb el vent de gramòfons. En sèrio. No, no, no, no en tinc ni idea. Sí, sí, era com el consumible. Era el consumible. Bueno, però una cosa porta a l'altra. Sí, sí, i tant. O sigui, que el negoci que fan aquí, a part dels equips, que feien, bueno, ara també, perquè si hi ha molta gent que col·lecciona, és les agulles. Les agulles. El secret està en les agulles. I l'agulla dius que només dura un cop. En teoria només pot posar una o dos cançons. Com a molt. Com a molt, però es pot utilitzar més, eh? Però per si vols obtenir un sobor, un o dos cops. I tu posa, eh? Les capsetes que són precioses, són les capsetes metàl·liques precioses, quan l'obres, utilitzi només una vegada per discos per tenir un sobor. Sí, sí. Llavors les compres de diferents tonalitats. Explica aquesta conferència, explica això que donaràs. Bé, dono una conferència en el marc del Beatles Weekend, que porta el títol dels Beatles a 78 revolucions per minut. Això on es fa? Es fa a l'Estatit, cada any. I aquest any m'han convidat a parlar d'això.

Perquè resulta. Quins dies són? Això és a l'Estartit, a la plaça de l'Estartit, i és el 12 i 13 de juliol. Sí, sí. Llavors dono una conferència sobre els Beatles del 78 perquè resulta, ara ho explico molt ràpid, eh? Sí. Que hi ha un disc dels Beatles, tots els discos van fer en 45 o en 33, no? Però a la Índia, a la Índia i a Filipines, què va passar? Que els Beatles van fer famosos l'any 63, 64, no? En les zones rurals de l'Índia no hi havia electricitat. I la gent encara anava amb gramòfons. I per això es van editar alguns discos dels Beatles, bastants, em sembla que són 17. A l'Índia amb 78, de pedra i això està super buscat pot costar 5, 6.000 10.000, 15.000 euros el que demanin està super buscat això i explico tot, la conferència va d'això explico com és possible que hi haguessin discos dels Beatles per gramòfon si un altre cop se'n va la llum i un altre cop ens quedem sense res tu pots escoltar clar, clar, clar, evidentment això és una meravella. Ostres, això que acabes de dir no ho havia pensat. No ho havia pensat. Escolta, m'has portat un llibre. Sí. A l'Empordà Elèctric. Francesc Galí, explica'ns què és aquest llibre de l'Empordà Elèctric, ja per anar acabant l'entrevista. Així breument i resumit. El Empordà Elèctric és un viatge als anys 80 a través de 12 bandes de rock que van aparèixer

a l'Empordà. A l'Empordà va haver-hi tota una moguda musical. Paralelament amb la moguda madrilenya, la moguda de Vigo, la moguda d'Euskadi, va haver-hi tota una moguda de grups, de gent que sortia de l'època del postfranquisme, que va ser molt notòria i estava poc explicada. Llavors jo he intentat posar en valor aquesta moguda a través de 12 grups i el que faig és, cada grup és d'un lloc diferent, Quan parlo d'un grup de Figueres explico què passava a Figueres als 80, que molta sexe, molt de droga i molt de rock and roll, perquè als 80 van ser bastant foscos. La gent suposo se'n recorda, però. Què passava a Portbou? Un lloc interessantíssim on es va transfrontar, on arribaven els hippies amb trens, es quedaven dos o tres dies perquè havien de canviar de via, la via era diferent, es quedaven allà i allà connectaven amb els indígenes de Portbou i allà anaven amb guitarras a la platja i entraven les influències. Per això es va crear el primer festival rock de les comarques gironines, es crea a Portbou. O a un altre lloc que passava coses similars, a Sant Traït, a la Junquera, i allà neixen al Sant Traït. Doncs explico una mica què passava a l'Empordà en aquelles èpoques. Francesc Galí, hem d'acabar, se'ns acaba el temps. Gràcies, sí, ja en farem un altre. Escolta'm una cosa, aquell llibre, Empordà Elèctric, quina cançó per despedir-nos d'aquesta interessant xerrada aquí al podcast de vinils?

Quina cançó tries? Jo triaria la primera cançó del primer disc que em vaig comprar. La primera cançó del primer disc que em vaig comprar del Jaume Assis es diu El fill del mestre, i jo soc el fill del mestre, el meu pare era mestre. Molt bé, moltes gràcies. A reveure, Francesc. Gràcies, gràcies.

És un germà que sona en riu repugnant.

Mestres tiran ropa.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.