T4xC3 - Mariaelena Roqué: l'art de ser indomable

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast. Inclassificables. Amb Ricard Planas.

L'art és per a tothom, però només uns pocs ho saben. L'art ens interroga i alhora ens emociona. Fotografia, videoart, cultura, pintura, escultura, arquitectura, disseny. Compartirem històries d'anècdotes i secrets de ments inquietes i ho farem dins els espais que els donen cabudar. Un podcast per descobrir el món de les arts com no l'has escoltat mai. Inclassificables. Amb Ricard Planas.

Inclassificables, una nova temporada i una nova protagonista i en aquest cas amb Maria Helena Roquer i estem a la Galeria Rocío Santa Cruz. És una galeria especialitzada en moltes coses però també a reivindicar les dones artistes i en aquest cas Maria Helena, nascuda a Tarragona, però de ben petita un exili cap a Venezuela que li va fer entendre la realitat de tota una altra manera. És una dona polifacètica, energia pura, artista transdisciplinar. Que és aquesta paraulota que ens hem inventat per intentar explicar a artistes que són inclassificables i que treballen la dansa, la coreografia, la performance, l'escultura, tot, una mica tot. Tot el que es pugui. Maria Helena, moltes gràcies per ser avui aquí. Gràcies a tu. Com comença aquesta existència vital i aquest voler apropar-se al món de les arts? Què volies expressar? Per què aquest món? I per què començar a batallar per aquest món?

És un interès, en primer lloc, des de molt petita, la cosa natural de ser lliure, de fer lo que tu vols fer, i les arts evidentment estan ficades en això, en principi. Volia ser ballarina des de ben petita, però me'n van porta cap a les ciències, perquè tenia un besavi científic. I les ciències m'agraden molt també i vaig estudiar, vaig anar enfocada a això. Però les arts perquè evidentment l'ésser humà és la cosa que més m'interessa al món. I la natura, eh?

I la natura també. I la natura.

Y en principio, comenzando por mí mismo, que ya tengo bastante en mí. Cuando me dicen, ¿qué tú no tienes video? No, no, no, ya tengo bastante conmigo mismo. No, no, no, por favor, ya tengo bastante conmigo. Sí, pues eso poco a poco se va haciendo. I vaig anar desenvolupant diferents tècniques, indagant en la dansa, en performance, en això, el vestit, l'altre, l'altre, l'altre I a poc a poc tot això va conformar un món, un món el més ampli possible que pugui ser. Per expressar-me com dona, com ésser humà, sense límits, sense límits de ningun tipus. I amb això te trobes amb tot el que te trobes. He indagat molt. El tema del cos, el tema del sexe. Sí, tot, tot. La vida misma, la vida mateixa. Res més que la vida mateixa i sempre sense cap límit. És el que cerces de. De atrapar, però la vida és la que és, el sistema, los sistemas son los que son, las cosas van y vienen a todo alrededor, pero tú ets siempre amb tu, si estás vivo, tú ets lo que tens a mà, y eso es lo que he fet amb mi mateixa, Sempre com a axis, com a eix, de tot el que ha anat desenvolupant i amb molts amb moltes troballes molt interessants amb molta gent durant tota aquesta trajecte. I és lo que una mica estic una mica no, molt. Jo no faig nada que sigui una mica. Si no hi ha el 100%, me quedo mirant el mar a casa meva, a l'aire.

Jo tenia apuntades unes coses. El cos com a protagonista, el vestit és una escultura, una mirada feminista. En què t'hi sentiries representada amb algunes més, menys? El cos, clar, el cos és una meravella. Com has dit, tu com a ballarina, el moviment, tot el que has simbolitzat, les escenografies, les performances, tot en el fons té una certa unitat.

És molt natural a l'home, dona, en aquest món, ballar sempre ha sigut algo natural, és un goig ballar. És un goig, però com tot el que arriba a passar, també entres aquí, entres allà, i hi ha un moment que n'hi ha límits. No, això ha de ser d'aquesta manera. No, aquesta tècnica és d'una altra manera. I acabes que també té límits, també ja no balles com voldries ballar, i bueno, vas cercana a altres, altres tècniques, altres coses. Però el cos, el cos, l'ànima. Y la imagen, como se dice, un desdoblamiento del alma. Cada vez que desdoblas un pedazo tuyo, hay una imagen que surge. No hay una imagen que surge, no hay una imagen en la que tú representas a aquellos que has visto o que has visto. O que tu sents o que percibes d'altres i ho poses en imatges. I això és el que he fet tota la vida, he posat en imatge i he acumulat moltes imatges, moltes imatges, moltes imatges que me representen a mi, però representen a altres persones també.

I com veus aquesta vida avui en dia, no? Tan atrafegada que les imatges ens interpelen de manera.

No m'interessa gaire. No m'interessa gaire això. Això s'atura, no? És més intoxicació que coneixement. No, no, tot és igual, no? No hi ha temps per l'individuo que s'expressi amb un llenguatge propi. Jo vaig sempre, he anat i vaig, i he estat molt jove, també he estat invitada a moltes acadèmies i universitats per tot arreu, perquè el que m'interessa de tothom és el llenguatge propi, perquè tu mai pensaràs com jo penso, i tu em sorprendràs a cada moment, quan estic parlant de tu, com ha fet ara mateix que estem parlant, amb imatges i coses que jo no havia pensat, i això és una meravella. Llavors, tota aquesta gent que ara s'està fent tota igual, i conduïda, com abans, per l'Iglésia, pels influencers, m'horroritza. M'horroritza, aquesta cosa de que s'ha de fer això, s'ha de fer. Sembla en Xais, d'un ramat, no? Ramat, sempre ramat, però també s'ha d'acceptar. Que no tothom té naturalment o amb la vida que ha viscut la força per lluitar per la seva pròpia llibertat, identitat, llibertat, per no deixar-se sotmetre a tota aquesta invasió que et fan contínuament des de fora.

Aquí es demostra que ets una dona combativa. Combativa. Sí, combativa i t'agrada explicitar coses.

Lo he sigut desde que me'n recordó de mi. Que és curiós, això. Revelar-se contra la vida. Cada escú té una té algo que lo porta ya de petit, no? I no han pogut admirar. He lluitat tota la meva vida, i tal.

Una mica tot aquest imaginari es pot veure en aquest magnífic llibre que es titula Una dona, una, que va ser una exposició. I aquí es fa una cartografia, una radiografia. Assumpte Rosés fa una bona recopilació del que ets, entre cometes. Són moltes coses, però en aquest llibre es pot arribar a trobar una mica la teva identificació. I avui que estem a la Galeria Rocío Santa Cruz, que a més és la impulsora de la Firars Libris. Aquest llibre és com un petit miracle, editar i que et compilin. Què t'ha sobtat més de compilar tota una vida o part d'una vida i del teu bagatge artístic en un llibre? Què t'ha sobtat més? He fet moltes coses. O has sigut molt coherent? Potser és una de les

coses que es veuen. L'assumpte, Roser, ha volgut fer una biografia, molt rigorosa, perquè ella m'ha dit, hi havia altres llibres d'abans, catàlegs, exposicions molt ben fetes, el Museo Teixida Indumentaria i altres, abans, grans exposicions que he fet a la Fundació Miró, tot això, però ella m'ha dit, ja fa anys d'això, la gent que sàpiga ara, d'on tu vens? I ella va indagar molt en d'on jo vinc. Jo clar, jo vinc de Venezuela, un país que va ser molt vanguardista en el seu moment, perquè tenia molts de diners per portar artistes i a tothom a la ciutat. I ella va fer una indagació molt forta d'aquest temps, del temps a Catalunya que vaig tindre amb la companyia, amb el Santos, el músic, que va ser el meu company, i el que vaig fent els últims 20 anys. I sí, és interessant, però per a mi l'interessant, al final del llibre jo faig una reflexió sobre les imatges que he trigat i he posat al llibre. I hem fet un treball molt fort amb el museu i el dissenyador també, tirant les imatges, perquè jo volia que el llibre fossi també un objecte d'art i ells també lo volien. I en aquestes imatges ja no és aquella cosa cronològica, però el contrast de la dona, d'una dona a una, que pot ser qualsevol dona, en el pas del temps. Passes per molts estats diferents d'ànims físics, amb el cos, amb la teva bellesa, amb la teva etat, amb les teves projeccions, amb la teva ànima, que va canviant segons el que has viscut. I això m'interessa molt. Porque eso se puede leer en el libro. Lo ves, cuando agarras el libro y abres el libro, y lo abres, obligues, donde vivo dicen obligues, y obligues el libro, y obligues el libro, vas encontrándote todos esos tiempos que se rebotan, que se encuentran, que son una mena de boomerang. Una mena de boomerang, on tot el que he fet retorna cap a mi. I he fet obres, he fet una obra visual a més jo, també. Menos o menos, Dona Ulls, Dona Ulls. Ulls, ojos, ojos, ojos, ojos, ojos. Ojos, mirando, ojos. Sí, todo eso, ¿no? Es así. Però això està molt bé,

sobretot perquè fas que la gent obri els ulls. Sembla que anem cegs pel món. Has parlat de dues coses que jo trobo molt importants. Una, que la teva educació va estar també a Venezuela, i tens aquesta disafàlia tan interessant de veure les coses en perspectiva, que algunes vegades és el que costa més. I després has apuntat una altra cosa, la creació durant molt de temps en Carlos Santos, I la meva pregunta, com a segona pregunta, és això va afectar una mica la visibilització de la teva realitat? Perquè algunes vegades succeeix, no? En unes societats tan patriarcals, algunes vegades, no? Tu no has tingut preocupació del teu ego que sobressortís, no? O el teu nom amb més intensitat i algunes vegades poder. T'has invisibilitzat, no? Tinguent una potencialitat impressionant. Les teves obres ja parlen per tu, no? Són dos. Dos petites preguntes.

Sí, se parla molt de la invisibilització, però jo no crec que per a mi, més que la invisibilització, potser vaig tenir obstacles per continuar fent altres obres dins l'òrgan que havíem construït junts per aquest fet patriarcal, Però tot i tot, fins i tot, per a mi l'important és l'obra. Que l'obra parli. Que l'obra parli. I l'obra sempre ha parlat. I la obra parla. I existeix. I l'has feta. Però encara parla d'un altre costat que també sempre ha estat a dins. És el costat puro i dur de la dona. De la dona que ha construït molts personatges reflectant, reflectant moltes altres dones i moltes altres homes i moltes altres coses que passen cada dia en la nostra societat. Per això a mi això no me preocupava, a mi lo que m'agrada com a bona catalana és treballar i treballar molt. Sí, això ho dic, i quan un català no treballa no el puc suportar. No el puc suportar, eh? El mataria.

El mataria directament. A més, el divertit és això, aquesta bicefàlia, no? Que has estat educada a Venezuela, a Catalunya, no?

Puc ajudar amb aquestes. No, no, no, amb aquestes dues coses. Però el que t'he dit és que sí, sempre hi ha hagut aquesta aquesta meravellosa amb el Santos, amb Carles. Va ser una eclosión instantánea, porque estaban alineados en el mismo lugar como artistas. Él era músico y director de escena, también era artista visual y yo era ballarina, artista visual, ambos, dos, multidisciplinarios. Yo voy a decir de seguida que aquella música no tenía imagen, No hi havia una imatge coherent en lo primer que vaig veure i li vaig dir, jo vull fer això. I vam fer això i cadascú treballava pel seu costat. I això va ser molt bonic, molt bonic treballar sense parlar, sense imposicions, sense res. Anàvem per aquí, anàvem per allà, anàvem més enllà. A poc a poc, això va anar tornant a una mirada cap a dins d'ell, és el que li va passar, i van empezar a sortir totes les creus i tota l'educació religiosa i franquista que ell tenia. Jo no tenia aquesta educació. Tan forta. Bueno, és per això que parlem que tu has pogut estar a dos llocs i. Però és interessant, però també per. Apartenho a aquesta cultura cristiana, evidentment. Correcte. Vaig lluitar amb monges tota la meva vida. Les arrancava el tocado cada dia. Sí, elles me cortaban la falda y yo les arrancaba el tocado. Cada dia, cada dia, cada dia. Y cuando me castigaban me hacían dibujar vírgenes. Eh? Por eso hago esta virgen no virgen, bacana. Virgen no virgen. Seguro, no? Y bien, bien sexual.

I tant. Has parlat del tema de la sexualitat, avui en dia anem a una regressió sobre els temes quan es parla de sexe i del cos humà i fins i tot la xarxa. Per a mi és tan natural el sexe. Però ara ho estàvem dient amb el realitzador, per exemple, depèn de quines fotografies. A la xarxa les poden arribar a reprimir. El naixement del món d'en Corbet. El poses a Facebook i et poden arribar a tancar.

I al mateix temps un nen agafa una noia del costat del col·legi i la posa en pelotes i la publica. És increïble. Són contradiccions. Para mi el cos siempre ha sido algo natural, yo cuando estoy nua soy lo más feliz que hay en el mundo, porque es una maravilla, y sí, sí, sí, ganaría nua siempre, ¿no? Como la ley digo diva, si el cabello se va a hacer, si me hubieran crecido 7 kilómetros, 7 kilómetros de pelo, ¿no? Ineficientes. Y aquí en el meu gos, en el meu gos azrúbila, no? Com la Maria Alianza que tinc aquí, que és una dona lliure de l'imaginari col·lectiu venezolà, no? Sense cap límit, tota la religió, sé tota la religió, sé tot lo que vulguis, tot lo fa. Lliure, com ella sola pot ser. Bueno, pues sí, això. Entonces, no, lo importante es l'obra, el trabajo. Y no para mal, mai, de trabajar. Y si ahora estoy visibilizada, porque me han venido a buscar, me han venido. Van vindre a buscar-me allà, a la meva closca, on visc, a les cases d'Alcanar, que també tinc això, puc ser un cangrejo orbitanyo, dins de la closca, i això també m'agrada molt. O una iguana, que em quedo quieta i no em mou. Puc passar mesets sense comer i sense res. Quieta, mirando el horizonte. Sí, sí, hago eso, lo hago, te lo juro.

Bueno, és molt catàrtic, no? I aquesta relació tan potent amb la natura, m'explicaves, no? Que vas fer una aventura des de Caracas fins a Perú, no? Fins a Perú, sí.

Travaixant selves A peu, amb militars, amb indios, amb tota mena de gent, amb tota mena de. Però no vaig fer la única vegada, vaig fer abans petits viatges, viatges curts, però aquest va ser sense temps, mesos. Però m'has dit que potser

la cosa més dura és arribar a Perú, per exemple, o a altres ciutats que vas recórrer i països, I veure, potser el més dur de tot, eh? És veure aquest masclisme i aquesta, algunes vegades, divisió de classes, no? Sí. Tan profunda que encara hi ha. No només a Europa i a altres llocs, sinó veure en ple segle XX i segle XXI que encara hi ha aquestes. Racisme.

Sí, aquestes escletxes. I masclisme també de les dones, eh? Perquè el masclisme, quan parlem de masclisme, del mateix aquí com allà, n'hi ha molt de dones masclistes, n'hi ha moltes de dones masclistes també. La societat és masclista, està feta així. Per què ho creus? Tu has reflexionat molt sobre aquest tema.

En aquesta instal·lació tenim. Aquestes pelis ulls que ens estan mirant i intentant

dominar contínuament. És aquesta història del poder, de l'ésser humà que no és com ara, que fa aquests homes que estan governant el món amb el que fan. És que ara, després de tot el que ha passat al segle XX, No evolucioné, siempre ni aquella historia del poder, de yo soy más que tú, siempre soy yo, soy más, y porto yo y soy más, y dale que te pego. No, no, eso es una manca de educación. Yo tengo una madre que va a ser educada en la Madrid republicana, en el Instituto de Escuela y es una dona que me aprecia de una manera tan natural la igualdad y la tolerancia entre seres humanos. Ella no se despeina, yo me despeino toda, pero ella no se despeina. ¿Sabes? No se le mueve un pelo y no pierde un ápice de su respeto por nada. Acepta y entiende que hay cosas que no cambian. Y bueno, ella, claro, ella va a vivir una guerra civil, pues ella se va a quedar un poco en ella a sobreviscut. Yo no tengo aquel problema, porque yo no he visto una guerra y no me importa lo que me pase, lo que me arribe a Capioc, ¿no? Pero eso fue muy. Tornar a aquellos países. Me llena el desprecio tan gran a las etnias, a las culturas originarias. Que son un enriquecimiento impresionante. De llenar una sabiduría, una sabiduría, un equilibrio, pero en un. ¿Cómo se dice sufrimiento? ¿Sufranza? Sí, sufrimiento. En un sufrimiento tan bello. Que de repente tú dices, pero es que ya portan 500 años de jeans, ¿cómo puede ser tan caro? Les fascina eso. Evidentemente se encuentra toda esta estupidez general de poder, de clases, de marcas y de tonterías. Si te compras una marca porque te agrada lo que te dona, es cómodo o es bonita, la belleza estética es interesante, pero la estética no banal. La estética como un producto, un producto. De lo mejor del ser humano para concebir algo. Eso es otra cosa.

El otro tema és ideologia i conductivisme cap on es vol, les grans marques, aquesta pressió que tenim tots, tots homes, dones, avui en dia, sobre el culte de l'estètica i sobre un tema, la joventut. Sempre volem ser joves, ho pots ser interiorment, et pots rodejar de gent jove, esperit jove, tot això que diguem, però com entens tu aquest concepte?

Avui en dia volem ser eterns. Jo tinc 500 anys ja. Així que no em preocupa gaire. Això no em preocupa gaire i no me poso ni bòtox ni res de res. No, no. No, es una pérdida de temps. El temps és molt valuós. I és tan interessant aprofitar cada moment amb les eines que tens, amb la teva edat, que penso que és una pérdida de temps. Posa temps a tratar de ser lo que eres y ya no vas a volver a ser más nunca.

En això tens com uns escuts que fas servir que són el vestuari. Hi ha vestuaris que són escuts, escultures. Veig algunes de les teves peces i recordo la Montserrat d'en Juli González, que és com un escut per protegir les coses o per fer una mica de màscara, no sé.

No, tinc un altre concepte d'això. Tinc un altre consell. He treballat molt amb el vestit perquè evidentment.

Ara vinc d'una exposició d'equífer, que també els vestuaris I m'han agradat aquestes relacions que fins i tot he vist amb les teves peces, que és maco com aquests universals s'entrecreuen. Fixa't, aquesta peça que veus

aquí al final és la Venus Primitiva. Es hermafrodita, es afrodita, la madre de los hermafroditas, claro. Ella y Hermes hicieron a la hermafrodita, ¿no? Això és la conclusió. Això és el meu últim vestit.

El meu últim. No faré cap més. Passem d'un barroquisme punkipotent. Bueno, però sempre n'hi és,

la Venus Primitiva. Correcte. És molt ancestral, això. Sí, la trobes a totes, hasta tens la Montserrat, que és negra. N'hi ha una a Bogotá, també. Exacto, ho veus. No, el vestit, evidentment, Quan agafes els temps literalment, identifiques un temps de la humanitat, més barroc, menys barroc, més minimalista, més abstracte, com la pintura, com tot l'art. Hi ha un reflex de les línies que van dominant, que són també les línies del pensament, les línies de la música. Tot això té un eco que t'identifica els temps. Però a mi m'agrada aquesta cosa ancestral pura, que és la forma pura de l'home i de la dona, com són, el cos. Però parlant del vestit com a eina per treballar, n'hi ha una cosa que m'agrada molt que vaig trobar quan en ciència vam descobrir el concepte interstici, que és una membrana que vam descobrir que tenim entre la part de fora del cos i els òrgans i que lo comunica tot a dins. Entonces yo voy a decir, ah, yo lo que he hecho en mis vestidos es una experticia. Que comunicas el interior con el exterior a través de la capa que posas, que es un vestido. Claro, eso es complejo, porque la forma tiene que tener cada concepto que quieres transmitir poéticamente, porque la poética es la clave de todo, la poética visual es la clave de todo el trabajo. Què traspasses de l'ànima aquest vestit? Què traspasses del teu estat en el món? Què vols dir? Com ataques això? Pots experimentar més? Sempre hi ha experiments, perquè s'ha d'innovar. Si ets un artista. No pots quedar. No, és fascinant innovar. Vas redescobrint. I trobar coses noves que no has encara trigat, etcètera, etcètera. Por això, el vestit és aquesta eina, aquest útil per comunicar, i no necessàriament literalment, sinó des de dins de l'ésser humà. Entonces, eso ya te pone el problema de cómo haces el vestido, que parte, que sea fantástico, pero que no sea superficial en ningún momento. Tienes que propulsar a la persona a hacer lo que aún no se atreve a hacer, propulsarla. Això és molt interessant. Tens una peça molt icònica

ara que parlem de vestits, que són unes sabates amb uns talons que tenen forma de creu i són molt icònics, molt potents i que de segur van portar controvèrsia, no?

Bueno, siempre que n'hi ha una creu, porta controversia, porque encara estem donde estem, jo me he posat a molts temes forts, que sempre los vetan, cuando parlo de això. Yo ahora lo faré a ver si tú lo vetas también o no. Y es. Yo no. Y es. Enric ja pateix. I és tota la cosa de la religió catòlica. I ara vaig fer a Tortosa. Hi ha un pont que a ti t'agrada l'arquitectura? Fantàstic! Perquè el museu, el que és fantàstic és el museu que és a dins la pota del pont. Llavors tu entres a dins i és una catedral brutalista. Brutalista, en concreto, formigó. Y claro, ¿qué tengo yo al gozar del pont? La diócesis de Tortosa. Y ¿qué tengo del otro costado? La N340. ¿Qué ha pasado en la diócesis? Un montón de nens y nenas violadas. ¿Qué ha pasado en el 340? Un montón de dones traficadas, prostituidas. Y me voy a casarme. Yo iba a una catedral brutal que entrabas adentro y te transportabas, tú no sabías a dónde. A la bicha, gobernando. A la bicha, pero eso era el doble de recorrido, ¿no? Porque ellos son sabates. Domas y omas y omas y omas.

Cal contextualitzar que està parlant d'una instal·lació fantàstica, molt iconogràfica.

Cada vegada que jo habito un lloc amb un dels meus personatges, que evidentment tenen un vestit, o no, o estan nus, com són les fotos, amb mi mateixa, pensava en aquella pobre dona Giselle. Aquella pobre dona, pero que es muy rara la manera en que va a reaccionar amb tota aquesta violació col·lectiva que el seu marido aporta cada nit. Com no te dones compte? Em pregunto jo, com no te dones compte el de Matisse o el que te han violat? Això és raro, no? Però en tot cas, això em va pensar i vaig posar totes aquestes sabates. Pero ella, la respuesta que yo hago es una respuesta, como ella va a hacer, fuerte, tornando de vuelta, enumerando y exponiendo lo que pasa. Bueno, pues eso. Tot això ara se me'n va anar la bola.

No, no, estaves explicant com els homes, en aquest cas de radicalisme, que la dona com podia ser que en comptes de quedar-se petita potenciés i ho reivindiqués.

Jo com a dona he viscut moltes coses, potser no aquestes coses, Pero me he sentido violada muchas veces y lo que más me ha afectado para mí es la violación intelectual, cuando más demandaba. Estaba invisibilizada la violación intelectual. Perquè és meravellós el món entre homes i dones. La societat és plural. Transgèneres i tots els gèneres que vulguis. Els indis americans ja tenien sis sexes en aquell temps, imagina't. Sis, ho tenien claríssim. Hi havia un guerrer que sortia a la guerra, era el més feroç, i arribava a casa i se posava un vestit de la dona i era una altra dona. Això és veritat, això va existir. Bueno, va ser això. No sé, había otra cosa que había que hablar, pero se me van a. Bueno, no passa res,

perquè estem amb tantes idees i tantes energies i tantes coses, i el temps ens ha fugit. Ah, molt bé. Tempos fugits. Sí, sí, entre una cosa o l'altra. Así es la vida. I nosaltres, abans de tancar aquest capítol, sempre demanem a l'entrevistar que faci una reflexió final o que faci el que li doni la gana. Nosaltres fem silenci i tu fas el que vulguis.

Malditas cucarachas, malditas cucarachas, malditas cucarachas, malditas cucarachas.

Inclassificables. Enric Art Planas. Una creació de bon art cultural. Realització i muntatge Enric Borrast. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de la Fundació Lluís Coromina i Zern. Inclassificables. Un podcast per descobrir el món de les arts com no l'has escoltat mai. Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.