T4xC4 - Gemma Recoder fa sonar el vinil

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.

Hola, amics i amigues, tots els que escolteu el programa Vinils, us parla Jaume Escala, el podcast de Catalunya Ràdio. I tenim avui una persona que és una gran aficionada als vinils i una gran professional de, no dels vinils, sinó de la música i tot el que engloba la música, festivals i moltes coses. Gemma Recudé, gràcies per estar aquí amb nosaltres i benvinguda. Gràcies a vosaltres, encantada d'estar aquí. Directora del Canet Rock. Sí. Quant temps porteu ja fent els Canets?

Doncs aquesta serà la dotzena edició. Ens en vam saltar una, que va ser l'any de la pandèmia, però l'any següent de la pandèmia, que gairebé no es van fer concerts a Catalunya, es va fer al Cruïlla, al Vida Festival, i Canet Rock. Va ser un any molt especial, molt especial, on els músics ploraven a l'escenari, perquè després de tant de temps de no de no pujar a l'escenari, doncs va ser un moment que recordo molt emocionant.

Tornar a casa. Exacte. Ja estic trepitjant la fusta de l'escenari. I també al Lodegàs has fet. Bueno, i has fet molts més festivals.

Bueno, festivals, concerts, concerts així com el. Vam començar. Organitzàvem molts concerts a Lodegàs. I així, com el més gran després, va ser les nostres cançons contra la sida al Palau Sant Jordi. Després d'allà, el concert per la llibertat al Camp Nou, després el concert per la llibertat dels presos polítics i exiliats, a l'Estadi Olímpic. Perdona,

hi ha un discurs de tot això? Existeix?

El concert per la llibertat sí que es va fer. El concert per les nostres cançons contra la sida sí que es van fer cedes, no vinils. Perquè encara no era com la moda de fer vinils com es fa ara. Després, el Concert per la Llibertat, jo crec que també es va gravar. Sí, seguríssim, ho recordo, perquè a més ho va gravar el Pep Sala. Estava allà en un estudi que havien improvisat allà al Camp Nou i es va gravar. El concert per la llibertat de presos polítics i exiliats. No crec que hi hagi un disc d'això. I després, una de les coses que em sento així més que crec que va ser, ara que parlàvem de la pandèmia, que crec que va ser molt especial, va ser el concert que vam organitzar en plena pandèmia al Palau Sant Jordi, sense distància de seguretat, tothom amb mascareta, 5.000 persones, amb Love of Lesbian cantant, i ens vam ajuntar al Primavera Sound, Cruilla el Sónar Festival, el Vida Festival, la productora The Project i Canet Rock. I allà vam organitzar, junt amb el doctor Bonaventura Clotet i el seu equip de Can Ruti, un estudi, que era que tothom es feia un antígen abans d'entrar a l'estadi, i es feia a llocs molt insòlits, com l'Udegas, com el Razmatat i com la Sala Polo, I amb una aplicació, si tenies l'antigen negatiu, podies entrar i accedir al concert. I va ser molt espectacular, perquè veies la gent plorant per sobre les mascaretes. La gent que et deia que tenia ganes que em tressin una beguda per sobre, que em trepitgessin. I va obrir tots els TNs, telenotícies del món, pàgines de tots els diaris del món. Va ser una cosa molt espectacular, que en aquells moments no n'érem conscients del que estàvem fent tant, però va estar molt ben fet i, bueno, va ser com dir, ja per aquest món que havia patit tant, el món dels artistes, de tota la gent, tècnics de so, tothom, la gent dins del món de la música, va ser com que s'obria una llum al final del túnel, no? I va ser molt xulo, jo.

Tu m'has comentat fa un moment un record, no?, a la teva àvia cosint el jardí. Explica'm aquest record de sis o set anys, has dit.

Jo era molt petita, és dels primers records que tinc, i potser en tenia cinc, era molt petita. Això era Barcelona. No, era Canyamás, un poblet del Maresme, que els meus avis passaven els estius allà, després els meus pares van comprar una casa i també tota l'any vam passar els estius allà. I tinc molts records de tota la meva infantesa i adolescència allà, i recordo la meva àvia allà amb una taula al jardí, ella sempre feia ganxet, li agradava molt fer ganxet, i tenia un tocadiscos que era una maleta, recordo que era una maleta de color carbassa, que la tapa de la maleta era el bafle, l'amplificador, el bafle, i tenia uns discos, eren uns discos petits, que llavors eren uns vinils petits, que hi havia dos cançons per cara. I eren uns discos que ella posava i deia, aquest noi que maco que és i que bé canta, i tan jove, i quines cançons tan boniques que fa. I li agradava molt. I jo recordo, perquè la música és un record que et queda com gravat per sempre, que eren discos d'Encerrat. Eren les cançons del Serrat, que hi havia la meva guitarra, me'n vaig a peu, i era bestial. O sigui, tinc aquí el record, però gravat, gravat, que és que em veig ara i veig les tapes del disc amb ell, amb aquella piga que tenia, amb la guitarra i tal, aquell noi tan jove que després vaig tenir l'oportunitat de treballar amb ell diverses vegades i l'he conegut i. L'has explicat, escolta. Sí, sí, sí. I bueno, allà va ser una mica el primer contacte amb els discos, amb els vinils i amb la música, no?

Bens d'una família malòmana, que li agradava la cançó, que li agradava la música, pel que dius. Perquè l'àvia agafi un equip que pugui transportar al jardí, no ho fa tothom.

Al jardí anava amb piles, eh? Amb piles. Després, vosaltres, no sé si us en recordareu dels comediscos. Sí. Els comediscos, eh? Era la maleteta aquella. Dels anys 70. Exacte. Sí, recordo els comediscos. I els germans, tots. Nosaltres som nou germans. I tots, tots, tots som melòmans. Tots. Molts canten amb coros, hem fet moltes coses junts cantant, i per Nadal a casa és bestial. Però els meus nebots també toquen instruments, toquen el piano, toquen el violí, canten, o sigui, sí. És una cosa que sempre, sempre l'hem tingut. I l'adolescència, ja no t'explico, l'adolescència era música sempre, era portar la guitarra a tot arreu.

Aquests discos que dius que hi havia en dos cançons per cara, on són?

Uau, ojalà, que en de vos sapigués. Jo et dic, no ho sé, de la meva adolescència, però aquests no. Els primers discos que recordo. Mira, el primer disc que van portar els Reis a casa. Encara el tinc, que es. Estava traduït al castellà el títol, que era Que noche la de aquel día, que a Hard Day's Night dels Beatles, encara el conservo, i no existien els Beatles ja, els Beatles ja s'havien separat feia temps, però aquell va ser el primer disc, que és curiós que encara el conservo, perquè es diu Que noche la de aquel día, o sigui, li van canviar el títol, eh? I aquest per qui era? Si és de Reis, era per tu, era pel teu germà. Era per mi, perquè jo el tinc, i els meus germans cada dos s'han dut els seus, o sigui que. I vam portar, me'n recordo, dels primers records, un petit que era l'Edit B dels Beatles, l'Edit B que ja eren tots uns melanuts amb aquelles pintes, me'n recordo, de la portada, totalment, que eren amb unes pintes super hippies, amb els cabells molt llargs, amb aquells pantalons de pata elefante i amb uns abrics peluts i tal. I el recordo, aquests discos petits han desaparegut, han desaparegut, no sé, no sé on han estat, probablement els hagin llançat, però els vinils grans jo els guardo tots a casa, els tinc, i tinc un tocadiscos, no els faig servir molt, no els poso molt, però sí els tinc allà i són un tresor per mi, eh?

Però tens l'equip de música, tens el plat i pots posar-los.

No, no, tinc tot. Tinc un plat fantàstic. No em preguntis de quina marca és, perquè no en tinc ni idea, però sona increïble i tinc tot. I tant, i tant.

I al marge de la teva àvia, els teus pares també eren. Els meus pares posaven

música clàssica amb vinils, me'n recordo, hi havia una col·lecció de música clàssica fantàstica a casa, amb vinils, que aquests no sé qui els té, dels germans, jo no els tinc. I posàvem bastant música clàssica i després curioses, curiositats. Recordo a Canyamás hi havia un moble, que era un moble alt, que la part de baix del moble era l'altaveu i la part de dalt, que s'obria així, clinc, clinc, s'obria amb un tal, era el tocadiscos. I allà recordo els discos de la Trinca. I rient els meus pares, mira que graciosos que són aquests de la trinca. I després amb el Josep Maria, bueno, som família, hem treballat junts, li vaig demanar a ell permís per tornar a fer Canet Rock i tal, però en aquella època me'n recordo molt de casa els discos de la trinca.

¿Eres una noia que tenia pòsters a l'habitació? No, no era molt de pòsters. Mitòmena amb artistes d'aquí o de fora.

Eren molt de música, però no sé, els pòsters no. Eren molt d'escoltar música. I a més, de la manera que s'escoltaven els discos abans. Jo recordo amb el disco obert, amb el. Com un llibre. Ah, sí, llegir els crèdits, en sabíem qui era el bateria, qui eren els bateries d'estudi de tots els talent, en sabíem tot, tot. I doncs a la meva adolescència.

Això de Sapiguetot, a mi crec, s'acosta més al rock, no? Potser a un tipus de folk rock o.

A tot, perquè escoltàvem tot des de la nova cançó, que és el que vam començar a tocar amb la guitarra i tal, Jack, per exemple, molt Jack, els discos de Jack, que després també he tingut l'oportunitat de treballar amb ell i l'adoro, o sigui, és meravellós. L'última vegada vam muntar un concert al Palau Sant Jordi, l'última vegada que el Lluís Iac va cantar, que fa un parell d'anys, que va fer un concert al Palau Sant Jordi, que ho vam fer amb ell, i va ser meravellós. Me'n recordo el Lluís ensenyant-me la playlist, dient-me, Gemma, què et sembla aquesta playlist? I jo dient-me que algú m'ho passi, perquè el Lluís, que és un dels meus referents, i pel que m'he dedicat a la música, el Lluís i el Serrat, M'està preguntant què em sembla la playlist, t'entens? Després ens hem fet molt amics i és una persona meravellosa. Però. Què eren els discos que nosaltres tocàvem? I després tots aquells. Bé, els Beatles venien, ja ens quedaven lluny, però jo recordo molt Supertramp, els vinils de Supertramp, que encara conservo. I els vinyls de Genesis, i després hi ha Peter Gabriel, Phil Collins, Stevie Wonder, encara els conservo els vinyls, ha sigut la música que ens ha acompanyat i continua sent un dels meus ídols. I recordo un vinil especialment amb els que ballàvem, que posàvem a les festes, que tenia dos cares. Era un disco gran que em van regalar quan vaig fer 14 anys. Em va regalar un amic quan vaig fer 14 anys i era un disc de la Tambla Motown, de la Motown. I era un disc que per una cara tenia tot de cançons lentes i per l'altra cara tenia cançons ràpides. I eren totes d'una mica funky, de música negra, de la Moton. I hi havia de Diana Ross, Alistair Gondé cantant. You are the sunshine of my life. Totes aquestes cançons, llavors, a les festes, anaven enllaçades unes amb les altres, i quan posàvem els lents, posàvem una cara, i quan posàvem els rapis, li donàvem la volta.

Ho teníeu solucionat. Escolta, parlem de les festes. Hi ha molta gent que parla amb nosaltres, no? Sí. Takes, festes. Explica'm, a veure, per exemple, una pregunta que m'agrada fer. El teu primer lent, el recordes? Quina cançó era? Ui, sí. Quin artista era? El que vas ballar i el que vas comprar.

Jo no sé si era el primer, però si no el primer que me'n recordo era la cançó. Chicago era If You Leave Me Now? If you leave me now. Me'n recordo, perquè era un nen que m'agradava molt. Molt. Un nen que. El nen que em va demanar, perquè llavors eren tan idiotes, el món era tan així, que t'havien de demanar els nois per ballar. A tu mai se t'ocorrava. Et passaria pel cap anar-li a un noi i dir balles perquè és el que t'havien ensenyat que no ho podies fer llavors t'havies d'esperar com una idiota a que vingués i a més venia el plasta que no t'agradava i venia quan hagués sigut el món per sort ha avançat no tot el que necessitaríem que avançés i va venir ell. El que m'agradava molt. I bueno, llavors van sortir ocellets, saps com els cuentos de Disney, que surten cors, ocellets, estrelletes, piu, piu, piu, piu, piu, i me'n recordo aquesta cançó. If you leave me now, you take away the matter part of me. Uh, uh. Wow! Quina pena que no s'ho hagin lents, perquè era un moment meravellós. Sí, es van acabar. Sí, es van acabar, no es fa, no ho entenc. I és un temazo perquè encara és un temazo que has suportat és meravellós és meravellosa a les

discoteques hi havia una època que hi havia lens però després no sé què va anar passant que els lens els van anar eliminant sí, sí, crec que és un error

crec que si els redescobrissin i ara que les noies podrien anar a demanar podrien ballar amb el noi que volgués no s'haurien d'esperar encara seria millor.

Bueno, en aquella època eren coses que passaven. Jo recordo els valls de l'institut. A l'institut havíeu fet festes, també? No,

perquè jo anava a un col·le de nenes. Només eren noies. Ah, clar, no era mixta. Llavors no era mixta, llavors era molt avorrit, això.

I a les festes a casa d'amics?

Sí, a Canyamás, a aquest poble amb el que he parlat, on la meva àvia per primera vegada. Sí, a cases O sigui, a casa d'amics. Al costat de casa hi havia una casa, que es Camp Prats, una masia meravellosa, i allà fèiem guateques cada cap de setmana. Cada cap de setmana. I cada un portava els seus discos, que teníem com eren tresors, perquè. T'havies d'esperar t'anunciaven recordo molt el disc de Queen de Night in the Opera recordo molt esperar-lo que ho anunciaven que sortiria aquell disc i llavors t'esperaves llavors anaves a discos Castelló o anaves a no sé on. O anaves a tal, i te'l compraves, o no teníem diners, demanaves, t'esperaves que fos el teu cumple, o que fossin els reis, o que fossin el tal, i hi havia un que el tenia, llavors anàvem perquè ell el tenia, però tu encara no el tenies, o sigui, era tot un ritual, era tot un ritual, i llavors, clar, com tampoc en tenies tants, perquè no era tan fàcil aconseguir-los, que els escoltaves fins a prendre-te'ls de memòria, totes les cançons. I realment, jo dic que era una altra forma d'escoltar música i que era una altra forma d'escoltar-la i també d'aprendre-la, perquè aprenies a fer com un anàlisi musical. Sabies el que estava sonant en cada moment. Jo, com a mínim, a part de tota la part emocional, que la música és emoció, bàsicament també hi havia una part d'analítica,

que educaves l'oïda, de deies, ara mira el baix, quin patró més xulo que està fent, i aquí la guitarra està fent allò, i la bateria aquí tal, i qual, i t'hi fixaves en tot, i bueno, no dic que allò d'ara sigui pitjor o millor, però sí que. Era més lent tot, no? O sigui, podies disfrutar les coses amb més lentitud. Jo ara soc la primera, que és veritat que els vinils els tinc, m'encanta tenir-los, són un tresor per mi, és un objecte. Però jo escolto molt, molta música. Per la meva feina estic tot el dia, perquè m'agrada, i per la meva feina, per les dues coses. Estic tot el dia escoltant música. Però amb la rapidesa, amb rapidesa, moltes vegades. Vull dir que, per exemple, el disc de la Rosalía, l'altre dia que vaig anar a Madrid, mira, vaig anar a Madrid a veure els Radiohead. Que va ser un concertes. I tornant amb el tren vaig dir ara vaig escoltar el disc de la Rosalia sencer i amb cascos com s'ha d'escoltar un disc. O sigui, amb atenció completa. O sigui, no vaig escoltant música i vaig mirant altres coses i vaig fent altres coses, sinó jo estic escoltant aquest disc i me l'estic escoltant. Em faltaria. El suport, per veure tots els artistes que hi participen, per veure qui toca què, qui fa. Això m'agradaria, m'agradaria. I llegir les lletres. Exacte, i llegir.

Però haig de dir que és un discurs, eh? Per mi, eh? Per mi és un discurs. Però me'l vaig escoltar d'aquesta manera, però no ho faig sempre. Llavors sí que ho fèiem així, perquè no hi havia ni tant. Ni tan immediat, no? Havies de fer un esforç molt especial, o sigui, aconseguir un disc, aconseguir un vinil, perquè llavors eren vinils, era un esforç, i aquell esforç el feies valer, i tu pensaves molt bé quin compraves i quin no compraves, no?, eh?, I normalment compraves un vinil no per una cançó, sinó perquè era un vinil sencer. I és veritat que així que a vegades. Aquest disc de la Rosalía és un disc meravellós tot ell, però que a vegades passa que hi ha un disc que hi ha una bona cançó i que les altres no estan a l'alçada ni molt menys, no?

Passava més amb música més comercial, potser, això, no? Bueno, també,

sempre hi ha hagut música. Sempre hi havia música comercial. I jo recordo, per exemple, una de les coses que fèiem era, a la ràdio, intentar, al moment que. Quan hi havia. En el locutor no parlava, a veure si podies agonxar la cançó i gravar-la, no? I encara deia alguna cosa més, perquè ens obligàvem. Sí, sí. Per si la gravàvem, no? Perquè anéssim a comprar el disc, no? Però no és allò de "Cualquier tiempo pasado fue mejor", ni molt menys. Està bé que hi hagi aquesta accessibilitat a la música i que pugui accedir tothom i tal, però. Però potser la rapidesa amb què passen les coses fa que perdem a vegades l'essència, que no ens donem compte dels detalls, de les coses que enriqueixen la música, que enriqueixen, que hi ha moltes coses darrere d'una cançó, d'un tema, del que sigui, i que a vegades això ens passa per alt.

També pot ser que hi ha una tal superproducció de cançons ara mateix, no? Sí. Tanta informació, perquè també n'hi havia molta menys.

Però també hi ha molt de consum que abans no n'hi havia, que està bé. O sigui que tothom, tots els joves i la gent gran, i tothom consumeix música. I els concerts, abans no hi havia els concerts. Jo havia vist a Queen al Palau dels Esports, havia vist Polis dos cops al Palau dels Esports, al Palau de la Música. En el Baló de l'Esport hi havia 6.000 persones i no estàvem apretats, eh? És a dir, eres l'infant. Vaig veure a Badalona a Elton John dos cops seguits, dos dies seguits, eh? Ai, ara no em surt, però. Això, de veritat, la meva memòria. El de la cara, hombre. David Bowie. David Bowie. Bob Marley a la plaça Monumental.

Molts. Sí. A llocs que no estàvem tampoc gaire preparats. Sí. I que tampoc.

Me'n recordo, Stevie Wonder era la monumental, també. Però eren llocs petits i tampoc estaven tan plens. Avui en dia, ostres, mira, arauques grasses. Quatre Estatis Olímpics venuts amb no re. Pim-pam. Nosaltres els hem tingut a Canet Rock. No et puc dir el caché perquè te'n riuries. Perquè eren un grup desconegut. Els vam tenir el 2015 a Canet Rock. I ara acaben d'omplir quatre estadis olímpics amb no res. Haguessin omplert dos més. Això és bo. Això vol dir que a la gent li agraden a concerts, la gent escolta música. Llavors anàvem als concerts i ens trobàvem, coneixies a tothom quan anaves a un concert.

Sí, i de vegades aterrissaves amb algun grup que desconeixies i era boníssim. Exacte. Que també t'ho trobaves, que deies. Anem a veure amb aquest grup. No els coneixies i eren molt bons. Quan va néixer Celeste, ets molt d'anar al Celeste?

Jo era molt jove. El Roc i la Lletà? El Roc i la Lletà no el vaig enganxar, però sí que al final del Celeste sí que el vaig enganxar. Sí que el vaig enganxar. I, de fet, el que ara és el Razmataz, que va ser un temps al Celeste. Es va fer un concert, jo vaig cantar amb Loquillo y los Trogloditas, fent les veus del disc a Por ellos que son pocos y cobardes, el disc en directa, que va ser el disc que va tenir més èxit. Tu vas cantar la gravació del disc? No, no, jo estava ja en directa gravant el disc, fent els coros amb la Carmen Canela, a l'escenari amb la Carmen Canela. També vas fer dos discos. Vaig fer dos discos, sí. Va ser una etapa breva amb la música? Va ser una etapa. No, jo sempre. Jo vaig. Jo sempre. La música ha sigut el meu motor a la vida, és el que més m'ha agradat. Vaig anar als Estats Units, a Berkeley, College of Music, a Boston, vaig estudiar música allà també. Aquí vaig estudiar l'aula de música moderna i jazz. I després vaig fer dos discos, vaig col·laborar amb molts grups i tal. I després em vaig dedicar molts anys a fer música per publicitat. Anuncis, cantava anuncis. Molts, molts. Però molts vull dir que potser n'he cantat mil. O sigui, però molts, molts, molts, molts, molts, molts. Que ara A veure, a veure, home,

algun que hagis cantat. No sé, jo què sé.

Fuagras la piara, más buenos que el pan. Oh, para mi bebé, tarritos Nestlé. O jo què sé, queremos turrón, turrón, turrón. O sigui, sona. Exacte, molts, molts, molts. Vaig passar molts anys fent això. I organitzant concerts. I ara em trobo organitzant concerts que és el que més m'agrada. Si tant de bo hagués començat abans. M'encanta, m'encanta. És una feina que m'encanta, pujar a l'escenari, veure com els artistes creixen, veure aquell moment, la passió que es crea, aquell moment de. Que hi ha entre els artistes i el públic. Moltes vegades estic més mirant el públic que els artistes. A Canet Roca són 25.000 persones de públic. És bestial, els que canten, com s'ho passen. O sigui, és un món que m'apassiona.

¿Hi ha algun disc del Canet Roca. En vinil, que sàpigues, o un CD.

Es va fer un CD, ja fa anys, però no es va fer en vinil. No es va fer en vinil.

¿I no has pensat de fer algun treball, un doble disc o un disc d'aquests concerts?

És que cada any. Ho vam pensar a una època, de fer-ne un cada any i tal. De fet, en vam fer dos anys, ara que penso. Dos anys. Però és que la gent té Spotify. Bueno, però com a document. Ja, sí. Potser, eh? No, no. Un pensament en veu alta de dir. Jo. No ho veig gaire ara. O sigui, és com una cosa. Per exemple, jo tinc. Els Pets em van enviar un vinil quan van fer els. No sé quants anys. 30 anys feien d'escenari? O quants anys han fet dels escenaris? Serà potser 30 anys. Sí, 30 anys. I el tinc com una cosa. Com un objecte bonic a tenir, entens? I me l'he posat i m'agrada sentir, m'agrada sentir aquell. Allò té. Exacte, exacte. I això que el tocadiscos que tinc va molt bé, però t'ho dic per segons quines coses no té massa sentit fer-lo. Ja sé que estic en un programa que es parla de vinils i tal. No, no, si no és això. Però que a dir que per Canet Rock I no es fan tan bé es parlar de vinils. Que a Canet Rock no li veig molt el sentit perquè el nostre públic, que sol ser un públic bastant jove, no és un públic molt consumidor del vinil. Exacte, exacte.

Gemma Recudé, doncs, abans de perquè ja acabem. Sí. El temps passa, clar. Passa ràpid. Amb tu podem parlar de moltes coses. M'agradaria haver parlat més del proper canet que estàs organitzant, però hem de plegar, ja en parlarem. Però abans de marxar, quina cançó escoltem una miqueta que t'agradi, que diguis, mira, posem aquesta.

Ostres, una sola cançó. És molt difícil, eh? Però si en podem posar una. Doncs mira, posa. Ja que estem, posa. La gent que estimo, doques gràcies.

Doncs gràcies per estar aquí. La gent que estimo, doques gràcies.

Porto amb mi les coses que em vas dir el teu amor el meu verí una part de tu am floreix a dins el meu amor el meu destí. Sóc feliç, prop del perill. Només sóc un desig. Amor en aquest món i t'estimo molt i t'estimo molt i també tinc por ah.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.