T4xC4 - Miquel García: alçar la pols de la memòria

Cataluña Ràdio. Cataluña Audio.

Som podcast. Inclassificables. Amb Ricard Planas.

L'art és per a tothom, però només uns pocs ho saben. L'art ens interroga i alhora ens emociona. Fotografia, videoart, cultura, pintura, escultura, arquitectura, disseny. Compartirem històries d'anècdotes i secrets de ments inquietes i ho farem dins els espais que els donen cabudar. Un podcast per descobrir el món de les arts com no l'has escoltat mai. Inclassificables. Amb Ricard Planas.

Doncs benvinguts de nou als Inclassificables, quarta temporada, i en aquest cas estem molt ben acompanyats, estem a l'Hospitalet, a la Fundació Rens Bravo, una fundació que es va fundar el 2006-2007, si no recordo malament, i en aquest espai que és del 2009, un espai que està al cantó del Tecla Sala, del TPK, un ecosistema molt interessant, aquí a l'Hospitalet, a les noves centralitats, no perifèries. I estem amb el nostre artista de capçalera, Miquel Garcia, i estem amb l'Albert Mercader, que és el director des de fa molts anys, impulsor d'aquest espai de la Fundació Rens Bravo i també president de l'associació de crítics d'art. També, també. Aquests que critiquen. Exactament. Com sabeu és una tertúlia distesa, són 30 minuts, intentem fer una radiografia una mica a grans trets sobre el nostre convidat i també parlarem sobre les activitats de la Fundació, però anem ja pel gra. Miquel, moltes gràcies, ets un barceloní nascut el 75 que viu a Girona. I per altra banda has estudiat a la Massana, has fet cursos a la Cooper Union de Nova York, has fet un màster en recerca i producció artística a la UB. I soc doctor en Belles Arts. I doctor en Belles Arts, i ara m'estaves dient que havia sigut professor teu en Gabriel, l'escultor, que aquestes coses estan molt bé, artistes amb artistes, buscar totes aquestes dinàmiques. Però fem la pregunta nuclear, d'on neix? Aquestes ganes, aquesta motivació de dedicar-te a l'esquizofrènia del món de l'art?

No sé d'on és la pulsió. Vull dir, jo vaig començar quan tenia 18 anys a estudiar Julleria i va ser com el meu primer contacte, diguem-ne, amb el que després esdevendria dedicar-me a les pràctiques artístiques. Jo crec que neix de la inquietud i del fet que jo sempre he sigut una persona molt moguda, amb molta curiositat, amb ganes de conèixer.

No seràs TDAH, perquè avui en dia. No ho sé, això és molt comú ara, no? Jo m'ho vaig diagnosticar l'altre dia, dir,

sí, tu sí, ho ets, va, d'acord. No, però bé, té tot un. Hi ha com tots uns antecedents en el moment en què jo decideixo fer joieria. I crec que aquí va ser com una mica la porta a poder accedir sobretot a assignatures que no coneixia, la història de l'art, la creació de projectes i també treballar des de les mans, que és una cosa que sempre m'ha interessat. Aleshores, podria situar una mica l'origen aquí. Després hi ha tota una trajectòria que també és molt anòmala, perquè jo, per exemple, vaig estudiar Julleria d'Escola Industrial, després vaig estudiar a l'Escola Massana, Vaig fer també un curs de direcció d'art a l'abau, un seminari així petitó. I després vaig estudiar també un segle formatiu a Massana, d'escultura, on estava el Gabriel. I després em vaig dedicar a moure amb el meu treball, presentar-me a convocatòries, fer residències. Fins que el 2011 vaig tornar a Barcelona amb 35 anys, perquè vivia a Brasil, havia fet diverses residències, i aleshores vaig tenir com que.

Una epifania. Eh?

Vas tenir una epifania. Sí, bueno, vaig tenir com que refer. Bueno, vaig tornar perquè el meu pare es va morir molt ràpid. Vull dir, ell estava malalt, tenia càncer, jo vivia a Brasil, vaig venir aquí en quatre setmanes i va morir. Aleshores. Jo vaig decidir quedar-me aquí i va ser quan vaig començar a estudiar Belles Arts, perquè jo no havia fet Belles Arts i vaig fer Belles Arts, el grau, el màster i el doctorat tot seguit.

Però això és l'interessant, que moltes vegades la creació contemporània no necessàriament té aquest canon reglat, vas a la facultat de Belles Arts, sinó surten de molt de llocs i a més tu estàs tocant, has dit la joieria, que és microescultura, però. Entens la recerca és part de l'obra, per exemple. Sempre. I els arxius, els documents, els testimonis, totes aquestes coses, com podem veure en aquesta exposició. Albert Mercader, explica'ns per què el vas seleccionar i una mica aquesta exposició.

Bé, aquí ens agrada molt que neixin les coses d'una manera molt espontània. També ja fa molts anys que treballem, que som un centre d'art de referència a l'Hospitalet i intentem també a l'àrea metropolitana. Ja la gent normalment ens ve a trobar o ja es donen aquestes afinitats. I amb en Miquel va passar així per moltes coses, algunes de les quals n'acaba de parlar. Amb en Miquel que ja ens coneixíem doncs la cosa es va donar d'una manera bastant natural, ell ha parlat de la joieria si em coneixes Ricard és un tema que jo soc fill de joier de fet descendent de joier i de pintor però darrerament la joieria l'estic valorant molt perquè era exactament joieria d'experimentació vull dir que he treballat molt la joieria he treballat de joier encara que no ho sembli. Sí, te s'anota amb les mans, eh? Exactament, tinc mans de Jullet. No em facis llimar res, però. Llavors, amb aquest tema, després també el tema de l'Hospitalet, no? El Miquel ha dit Barcelona, però no ha pronunciat Hospitalet, perquè seria el següent capítol de la seva vida i és que va passar uns anys aquí treballant a l'Hospitalet. En aquesta Fundació sempre ens hem volgut vincular amb el moviment artístic que està passant, com a cosa espontània i natural, ho trobem absolutament orgànic. Sempre estem mirant el que està passant, des del dia 1 que vaig entrar en aquesta casa, sempre estem mirant el que està passant i fent exposicions d'artistes que estan per aquí. Ja feia anys que ens coneixíem, ja parlàvem, I llavors el detonant final va ser un tema que també em va tocar la fibra, que és els castells. Ara entrarà el tema i no penso desvetllar res més, però esclar, a part de fill de Juller, sóc fill de Ballenca. Llavors ja hi havia massa temes. Però esclar, no podia ser una cosa tan de valls i d'aquesta afiliació personal, sinó sempre de tenir un rotllo més. I, esclar, quan vam anar desgranant quin era el seu interès actual o algun dels seus projectes que tenies entre mans sobre el tema dels castells, que és donar-li la volta i buscar la cara bé del castell, que ara us explicarà el meu cap, ja ho tenim, no? Podem fer un projecte que hi hagi joieria, hi hagi compromís, hi hagi el tema dels castells, que ho puguem lligar també amb l'art de Ranz Bravo, que ell coneixia així més o menys, però que s'hi ha hagut de submergir i, per tant, en l'exposició tenim amb l'obra de l'Eduard, que hi hagi potència, per tant. I bé, amb aquest còctel, doncs ja està, ja tenia els suficients. Hi ha d'haver ingredients, no? Però escollir un artista, ja saps tu. Hi ha d'haver diferents ingredients interessants, i ja en teníem tres o quatre, i vam dir, vinga, som-hi.

I ell fa una pràctica transdisciplinar, no? Són moltes materials, vídeo, foto, documentació, pintura, si cal, tot, tot, tots aquests registres, dibuix, però sobretot hi ha una cosa, eh?, treballes especialment sobre la memòria col·lectiva i les llacunes del relat.

Sí, a mi m'interessa molt com treure la llum allò que està ocult o que ha sigut silenciat, que no ens han explicat, vull dir, d'alguna manera com crear una narrativa contrahegemònica, un nou relat, una possibilitat, una possibilitat. Jo penso que l'art o la pràctica artística. No dona respostes, sinó que proposa suggerències, interrogants exactes. Jo parteixo sempre molt d'aquí. En aquest cas d'aquesta exposició, jo no era conscient ni de la relació que tenia amb la joieria ni amb els castells, l'Albert. Tot flueix, el cosmos s'interactiva. Però sí que és cert que el meu treball és molt multidisciplinar, he tingut la sort o la inquietud o la curiositat de tenir una formació molt multidisciplinar, tant el que deia, joieries, cultura, belles arts. Aleshores treballo molt per idees, per conceptes i pels meus processos de recerca. I crec que són aquests processos de recerca els que acaben determinant la formalització a les obres, sempre. Per això hi ha moltes peces que, com tu deies, a la memòria històrica, per exemple, que tenen una participació, com és el cas del projecte d'exhumació, que són llistes fetes amb una recerca bastant rigorosa de persones soterrades en fosses comunes, executades pels franquistes després de la guerra, en la que jo aquestes llistes les intervinc amb una pintura negra termosensible, és a dir, que tu no pots veure el contingut, I hem traslladat els llocs on van a fosellar la gent, com a la Casa Paterna, que van fosellar 2.238 persones,

o a fosellar les Pedreres, on hi ha una fossa comuna amb més de 1.700 persones executades a Barcelona, tant al Camp de la Bota com a la Model, o al Cementiri de Tarragona o a Madrid, que també ho he fet. Aleshores, he treballado en aquests llocs i contacto amb les associacions de familiars, de persones executades. Treballes amb les comunitats, no? Exacte, i és a partir d'aquí, per exemple, que en aquest tipus de participació el que m'interessa molt és que el col·lectiu sigui el protagonista. És a dir, jo proposo una situació amb una obra, que en aquest cas és aquesta llista, que el que fa la gent i els familiars és interactuar. És a dir, fregar aquesta pintura negra, i a mesura que van fregant, van exhumant, van traient a la llum allò que ha estat ocultat, i surten els seus noms, i a partir d'aquests noms hi ha com una dignificació simbòlica, és com un acte ritualístic. Aleshores, la participació, tornar al que m'estaves dient, està molt vinculada amb el Montevall. També hi ha una participació, m'interessa molt, que és el tema de la meva tesi doctoral, les metodologies assembleàries, tancar les verticalitats de la participació artística, sobretot, buscar com més horitzontalitat, una participació més real, involucrar els col·lectius i la gent que hi participa, diguem-ne, entre cometes, des de la base. No tant de, jo vaig amb una idea predefinida,

vull fer això. Busques una idea que es predefineixi en aquest procés de treball. Després també aquestes relacions, com ha passat aquí, relacionar-se o revisualitzar l'obra d'un artista com la Rans Bravo o les col·laboracions com has fet amb Cabo San Roque. Com t'hi poses? Com ho veus? Com ho treballes, això?

Amb Caos d'en Robert no vam col·laborar. Vam fer una exposició junts, comissariat per l'Engrid Guardiola al Bòlit, que compartíem un espai a la Rambla de Girona. Com em poso en el fet, per exemple, d'aquesta exposició? Hi ha una cosa que és molt curiosa, que és que. Primer, aquest espai no m'ha semblat fàcil, no és un espai fàcil. A més, arquitectònicament havia canviat de les dues darreres exposicions. I després, clar, hi ha la figura de la Ranz Bravo, que volgui dir, no pesa molt. I, clar, amb l'Albert vam parlar de fer aquest diàleg, aquesta relació amb el meu treball i la seva obra, Jo vaig partir una mica també de la meva praxis de recerca, per dir-ho d'una manera, i em vaig empapar dels seus catàlegs, em vaig llegir la seva biografia que ha escrit el Jordi, i aleshores, a partir d'aquí, diguem-ne que hi ha com una cosa que és una mica estranya, però que la seva influència és present en l'exposició, no només en l'espai, sinó com a artista i com a pintor. Primer, perquè hi ha tota una sèrie de peces seves que jo he escollit a través de catàlegs que és relacionat amb obra meva, I segon, per com jo he anat configurant l'exposició, és cert, o sigui que hi ha una pintada a la paret, que està feta d'una forma una mica barruera, o diguem-ne com si fos una pintada al carrer, allò que fas amb una broixa, no? Però també hi ha una cosa que és curiosa, que és que aquí hi ha una sèrie de plotters que parlen sobre l'esclavatge i tots dos tenen color, un gris i un de color rosa. I això no és val a dir, això no és casual, això té a veure també amb. És causal. Sí, totalment. No és causal, si hi ha la veu de les rancs. Color, color. Bueno, també hi ha una peça textil jo no m'acostumo a fer, però hi ha una peça textil que surt d'un inici d'una peça basada en una altra obra que és Mides universals de l'Eduard. Vull dir que aquest repte, que és molt divertit i molt interessant, i jo l'he gaudit molt, d'estar en una fundació on hi ha la figura d'un altre artista, que en aquest cas és la dona de l'Empravo, que és pintor, però pintor sí que és el que feia escultures i alguna performance, però és molt pintor, Doncs és prou interessant perquè crec que també hi ha com un diàleg, que és un diàleg que tu tens amb l'artista d'una forma totalment, diguem-ne, subliminal però a la vegada directa.

I no és fàcil, no és fàcil perquè la figura de l'Eduard és molt dominant. Com tu has vist, ja només entres a la Fundació, tens un pati de 100 metres quadrats completament pintat. Ell era barroc i no parava, llavors la seva presència és molt dominant. De fet, darrerament, abans hi havia molta més obra, des que va morir, desgraciadament, ara fa tres anys, Diguem que posem bastant menys obra, la posem més en diàleg amb els artistes que convidem, però els que coneixeu l'obra de l'Eduard sabeu que una sola obra ja omple tot un espai, que té una energia concentrada brutal i no és fàcil entrar en diàleg i en un treball, de tots els teus treballs, aquest és un treball més conceptual, o més d'arxiu.

Què t'ha sobtat més de l'aproximació que ha fet ell sobre l'obra de. No, a mi m'ha semblat un diàleg. El pots rejar, el pots rejar. O li pots tirar floretes, cap problema, hi ha confiança.

No, ell ho sap, ell ho sap, a més parla molt clarament. Jo estic encantat d'aquest diàleg, perquè a més no ho hem fet gaire, perquè saps com era l'Eduard? En vida ell no dialogava, amb alguns sí, amb alguns. Es fusionaven, fèiem obres junts, però normalment els artistes que convidàvem, ens posàvem una paret i el que faci l'artista després és el meu, no? I per tant no es produïa en diàleg. Jo crec que és una de les aportacions de les darreres temporades aquí, és que ja posem en joc aquest diàleg, perquè hi és un diàleg transgeneracional, que creiem que és molt fèrtil, perquè creiem que l'Eduard va ser un dels grans de la seva generació, durant molts anys va ser un referent, Tot i que a Catalunya

això amb els referents tendim a extinguir-se. Tenim problemes amb els referents. O aniquilar-los. Doncs és una llàstima

perquè si són referents són per alguna cosa vol dir que van fer alguna cosa diferencial en el seu moment. I és una llàstima extingir-ho, això, perquè realment hi ha grans missatges, hi ha poderosos I el currículum que té,

i les intervencions, i la lògica que havia fet també a Cadaqués durant molts anys. Sí,

jo crec molt en les cadenes de l'art, en les transmissions també transgeneracional, també que uns es neguin als altres, això també, encara més, però tampoc crec en la negació total i en cremar-ho tot i que passem pàgina i no ha passat res abans, no? Som especialistes en aquest país. Som especialistes. Llavors, clar, aquí cal defensar aquests projectes de fundació perquè és només aquí on es pot donar aquestes situacions amb un artista i dialogar amb artistes contemporanis, que en un diàleg molt fresc. Aquesta és una mica la idea.

Jo crec que en el meu cas ha sigut molt interessant, vull dir, revisar aquesta obra de la Rams Bravo, conèixer-la també, apropar-me més, i d'alguna manera també hi ha com una sensació, una sensibilitat de respecte, és a dir, jo és un artista que no conec gaire, potser la seva obra no m'havia interessat, però no estàs deixant d'exposar la seva fundació.

Ets més de la tradició, a Catalunya tenim Ignasi Ebelli, Francesc, Francesc Torres, Francesc Sabat, etc. Sí,

hi ha artistes tant catalans com de l'estat espanyol que sí que m'interessen. L'Ignasi Abadí era profe a l'Escola Massana, per exemple, i el Francesc Sabat ha tingut treballs que d'alguna manera sí que a mi m'han interessat. El del Camp de la Bota em sembla un treball molt bonic i segur que té una influència en la meva obra. Seguríssim. L'Antoni Montades també és un artista que, sobretot la seva primera obra als anys 70 i 80, m'interessa molt. Vull dir, crec que hi ha molts bons artistes també aquí a Catalunya i que potser, i això té una mica en relació amb el que estaves dient, que potser moltes vegades miren cap a fora, però això també acostuma a passar amb la gent quan viatja. Vull dir que a tot el territori hi ha llocs increïbles, però en canvi hi ha com continua aquesta visió d'anem a fora, que sempre és millor, o que no tindràs l'oportunitat perquè ho tens molt a prop. Aquesta idea de no vaig a veure l'exposició, que tinc al costat de casa perquè aniré qualsevol dia, i el dia que hi vas està tancada.

Sí, i el que dius tu és una

mica una vegada parlant amb en Pere Jaume que deia el prestigi de la remotesa. Ell ho implicava en el món de la natura, però com més remot, més ignot, més estrany i més complicat, i en canvi una cosa que tens a casa a prop, ultralocal, això és el que costa més.

Jo crec que també hi ha com el concepte aquest de l'exotisme. Cuant més lluny me'n vaig, més exòtic soc.

Sí, o quant més Instagrams. Quina relació tens amb el món de les xarxes socials, amb el món de la intel·ligència artificial? Estàs començant a qüestionar, estàs començant a implementar-ho pels teus recerques, els arxius. Tot això avui en dia és un gran tema.

El tema. Vull dir, són moltes preguntes, en si, eh? El tema de les xarxes socials, us reconec que no ho porto gaire bé, perquè s'ha d'invertir molt de temps, o jo, per lo menys, no soc una persona molt àgil, i a vegades a mi això de publicar, de posar vídeos, de tal, i jo sé que és algú que pot beneficiar laboralment, dins del sistema de la comunicació contemporània, No soc molt donat, no soc molt d'Instagrams, o sigui que tinc un Instagram, òbviament no penjo res personal, no m'agrada aquesta idea del self-portrait, de sempre estar donant informació de com és la teva vida, crec que amb la meva privacitat. I crec que justament aquest tipus de xarxes el que han fet és aprofundir amb una soledat.

I els problemes psicològics que se'n deriven avui en dia.

També, això és un altre tema. Les utilitzo d'una forma, però com he dit, no soc molt àgil. De fet, tenia un compte a Instagram i me'l van eliminar. I em vaig haver d'agafar una altra. Per no activitat, no? No, no, me'l van alimentar pel tipus de contingut polític que hi havia, suposo. A més, va ser molt divertit perquè. Les censures. Va ser molt fort, eh? Perquè m'estaven eliminant el compte mentre jo ho veia. O sigui, jo estava mirant el compte i veia com anaven desapareixent les fotos. Saps? Allò in-streaming.

En un amic meu, amb el naixement del món d'en Corbet. Li van censurar el Facebook. Estàs parlant d'una peça que teòricament ha passat el grau de puritanisme de les xarxes.

I de fet tots els vincles amb Israel, amb diferents lobbies. Jo no entraré, però ja sabem com funciona. I sobre la intel·ligència artificial, és un debat prou interessant. És cert que no l'estic seguint molt de prop, Però, clar, crec que hi ha diferents tipus d'intel·ligència artificial i sí que és cert que hi ha una intel·ligència artificial que és la que genera operacions, no continguts, operacions que són molt més àgils, no? Com per exemple, jo faig llistes, doncs potser endreçar una llista alfabèticament per mi és una eina, és una eina de facilitació. Però, per una altra banda, també s'està donant el cas que la intel·ligència artificial, el que jo entenc que està fent, és amagatzemar documentació, dades de molta gent, entre ells artistes, dissenyadors, escriptors, de molta gent que ha creat un contingut cultural i un contingut de pensament, inclús d'un pensament crític. I aleshores la intel·ligència artificial s'alimenta d'això, però tota aquesta gent, tots aquests creadors, tots aquests músics, tots aquests artistes, tot aquest col·lectiu de persones que és infinitament immens i mundial, o com els llibres, per exemple, que han estat destruint algunes empreses, llibres perquè ja no estiguin. Crec que tot aquest contingut. Sobrepassa per una banda la nostra capacitat de poder-lo assimilar com a fons i per una altra banda no està tenint tampoc cap tipus de retorn cap a aquelles comunitats a les que d'alguna manera els està usurpant, perquè els està usurpant el coneixement i la creativitat i més. I crec que això és un problema, vull dir, crec que la intel·ligència artificial pot ser una eina que ens doni facilitats. Però fins a cert punt també hauríem d'intentar, cadascú i cadascuna, no crec que sigui una cosa només dels estats, crec que aquí hi ha una cosa que té a veure més amb la personalitat, amb el fet subjectiu de cada persona, intentar modelar el seu ús. Tens un cartell de l'aniversari de la teva filla i el cartell te fa allà i quina il·lustració més bonica que m'ha fet amb una nena que anem a la festa de l'aniversari, tal i qual. Però allò ho ha tret d'un cartell que algun dissenyador X va fer en aquell moment.

Aquí hi ha tot el tema dels drets d'autor, de la propietat, no? De la propietat intelectual.

Per una altra banda, jo crec molt en la cultura d'una manera horitzontal. O sigui, amb la meva web, La majoria dels meus treballos són accessibles.

Creative Commons, llicències d'aquestes més obertes. Sí, perquè també hi ha un debat. Ens trobem els metges de comunicació perquè algunes vegades també això pot restringir la capacitat de poder difondre I també perquè en el meu treball,

per exemple, jo considero, abans parlàvem d'aquesta pulsió, d'aquest origen de les pàtiques artístiques. Amb el meu treball jo considero que hi ha també una certa militància política. Jo vaig formar part dels moviments socials durant molts anys, en diferents col·lectius, i crec que amb la meva pràctica artística continua havent-hi aquest compromís social, polític. En Xavier Barral

sempre diu que qualsevol acte és un acte polític. Qualsevol que fem, si fas o no fas, t'estàs posicionant.

Totalment d'acord. De fet, hi ha una anècdota molt divertida sobre el concepte polític i el seu origen.

Estava fent la pausa per seguir.

Crear expectació. Ha quedat bé. Ara ve quan l'acabo, no?

Bueno, l'error és part del fet artístic, no? Gràcies a l'error hem creat moltes coses.

A mi una I ara acabes de. Una de les coses que em va atrapar, més enllà de la broma que hem fet, que no és tan broma, de la joieria i de l'hospitalet, i bueno, això són uns ítems, Però és el compromís polític i social, que jo ja coneixia molt bé del seu treball, des del treball que sempre n'hem parlat de l'assemblea de 2014, 2015, no sé quan és, que ja em va semblar un artista diferencial de com s'apropava en aquell moment, després del 15M, després del 2010, que tots de sobte vam començar a veure que no podíem seguir d'aquella manera, tots isolats cadascú a la seva talaia i que, de fet, part de la solució, part de la resposta era vinga, o baixem a la plaça, o ens tornem a trobar, o ens fem d'associacions, perquè així no, la cosa no tira. Tampoc al món de la cultura i tampoc al món de l'art. I per mi el Miquel, en aquell moment, jo era un dels artistes que seguia més i sempre m'havia fet il·lusió treballar amb ell. Mai vaig pensar que exposaria a la Fundació Razz Bravo per temes de registres

artistes que són molt diferents. Però en realitat, quan ens vam retrobar. Jo no he fet cap intercanvi.

Aquí tens una taula i per sota.

Estan passant moltes coses, eh, Ricard? Sort que la ràdio no ho ensenya tot, tot i que fent microvídeos i tot això.

Estem molt horitzontals. Quan ens vam retrobar fa un any i vam començar a parlar i intercanviar i viure els projectes com a procés, que això també ho defenso molt, van sortir coses i em vaig adonar que hi havia un lligam més fort del que semblava amb l'esperit del que passa aquí. Perquè en el fons l'Eduard, i tu saps molt bé, Ricard, que tu coneixes com era l'Arnald Bravo, ell és d'una generació. Que segurament és la generació més compromesa socialment, que tenim des d'un punt de vista col·lectiu o més propera entre art i societat.

Ell no va voler anar a la Bienal de Venècia a l'època franquista. A l'època franquista, i va fer moltes altres coses. Després hi va anar, però molts altres que es postulaven com molt d'esquerres, doncs van claudicar.

I fins i tot hi havia la generació del grup de treball, més conceptual, que evidentment tenia un treball políticament molt més clar, Però fins i tot els que es reivindicaven més com a pintors, com era el cas de l'Eduard, el Bartolòs i el Llimós, etc. Ells també, era un moment tan fèrtil des del punt de vista de compromís social i polític, que tot el que feien també tenia una cosa que sacsejava la societat. La mateixa Fàbrica Típel, que és el cas més conegut de l'Eduard, va ser la fàbrica pintada més gran del món en aquells anys, amb estil psicodèlic, que el franquisme va intentar enderrocar. I que hi va haver una mobilització social per salvar aquelles pintures i només això jo sempre m'ha interessat la vessant política i social de

l'art sempre i tot ho has dit per mi el tècnic ens diu que estem acabant. El temps es fugit, tot passa molt ràpid. Tenim dos minuts i normalment amb els acabaments del podcast li demanem a l'artista, aquesta paraula sacrílega del segle XIX, que també la podríem repensar, que ens digui, ens faci, ens pensi o el que li doni la gana. Nosaltres fem silenci i li deixem el micro, aquesta. Reminiscences fàlices que diguem dels micròfons raros. Un psicoanalista està boig amb mi. És molt fluidiar això.

Doncs mira, recupero l'anècdota que t'anava a explicar sobre polític i el seu origen. El concepte polític és un concepte que històricament ve d'Atenes, de les ciutats-estats d'Atenes, oi? I és polis, entenar la ciutat, i ticos, que seria entenar la gestió de la ciutat. Però el que és interessant, i crec que això té a veure amb l'exposició, amb la meva forma de treballar, el que és interessant és que el concepte polític, políticos, es crear com una diferenciació d'un altre tipus de política que es feia. Que no era política, òbviament, però em refereixo a gestió. D'un altre tipus de gestió dels béns comuns de la ciutat, a més a les democràcies de la ciutat de Grècia, els polítics o la gent que gestionava la ciutat no cobrava, era voluntària. A més, les dones, els migrants, i els esclavos no podien votar. Si no eres ciutadà i tenies una sèrie d'avents, tampoc podies votar. No hi ha tantes diferències segons com veiem. El terme polític es va crear per diferenciar un altre terme, que era idiotico. Que idiotico eren aquelles persones que estaven dins de les assemblees, de les polis de Grècia, que el que feien era pensar pel seu bé. Idiotico. Pensaven, o sigui, d'una manera més egoista, tot allò que eren les menys comunitats que es gestionaven, es pensaven sempre cap al seu benefici. Aleshores em sembla molt interessant qüestionar això i d'alguna manera repensar si realment en la societat contemporània o en l'estat espanyol o el territori català ens estan governant polítics o idiotiquis. Està bastant clar. O diuen tecnòcrats. Que cadascú faci, no? Però bueno, em sembla una forma com interessant, d'alguna manera, tornar a l'inici, jo crec que és interessant parlar des de les subjectivitats subalternes, parlar, crear nous relats, qüestionar el sistema hegemònic establert, anar a contracorrents, anar a contratemps. Per mi les assemblees són un contratemps perquè d'alguna manera el que fem és ens gestionem processos de decisió col·lectiva. Separant-nos de la imposició del temps, de la decisió, i del que comporta arribar a acords amb discussions que es poden prolongar i que, d'alguna manera, també apunten cap a una crítica del mateix sistema en el qual funcionem.

Inclassificables. Amb Ricard Planas. Una creació de bon art cultural. Realització i muntatge, Enric Borràs. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de la Fundació Lluís Coromina i Zern. Inclassificables. Un podcast per descobrir el món de les arts com no l'has escoltat mai. Som podcast. Som podcast.