T4xC5 - Christophe Farnarier: mirar la vida sense presses

Cataluña Ràdio. Cataluña Audio.

Som podcast. Inclassificables. Amb Ricard Planas.

L'art és per a tothom, però només uns pocs ho saben. L'art ens interroga i alhora ens emociona. Fotografia, videoart, cultura, pintura, escultura, arquitectura, disseny. Compartirem històries d'anècdotes i secrets de ments inquietes i ho farem dins els espais que els donen cabuda. Un podcast per descobrir el món de les arts com no l'has escoltat mai. Inclassificables. Amb Ricard Planas.

Benvolguts una altra vegada a un podcast dels Inclassificables. En aquest cas estem al Museu d'Arqueologia de Banyoles i tenim com a convidats en Christophe Farnarier i en en Lluís Figueres. En Christophe és fotògraf i cineasta, nascut a Marsella el 1963. I establir-la és de fa quasi 20 anys al Pla de l'Estany. I ens acompanya Lluís Figueres, que és el director del conjunt de museus d'aquesta ciutat, que no s'acaba mai, museus, recintes arqueològics. Moltes gràcies a tots per ser aquí en aquesta tertúlia que voldrem que sigui una mica socràtica, diàleg i tot el que faci falta. Comencem per en Cristof. Cristof, les teves obres, tant fotogràfiques com cinematogràfiques, tenen aquest pols del temps, de la vida quotidiana, dels silencis. Explica'ns, en primer lloc, per què et vas dedicar a aquest sector i, segon, aquestes referències, com les vius i com les afrontes.

Home, em vaig posar en aquest sector molt jove perquè vaig agafar la passió del cine sent adolescent i el meu avi em va regalar una càmera de Super 8 i vaig començar a fer petites pel·lícules amb el meu germà i la meva germana. I d'aquí, bum, bum, bum, van passant els anys i la passió es va fer més gran i més gran. Fins a fer-me director de cine. No està malament. Bueno, molta feina. Aquí ningú t'espera. Tampoc no hi ha un camí marcat. Hi ha escoles de cine, hi ha universitat. Jo vaig estudiar bastantes coses que envoltaven el món de l'art, però ningú t'espera, i encara menys en un país que no és el teu.

Com és ara quan dius. Bueno, ara ja ho és una mica més, el tio. Sí. Fa 20 anys. Ara és més aquí que allà. L'exili de Marsella cap al Pla de l'Estany?

Bueno, no vaig venir directament. Després de Marsella vaig estar estudiant a Aix-en-Provence, el país de Cézanne. Després vaig estar estudiant a París, molts anys. A Bèlgica, a Bruxelles, vaig fer una escola de cine. I em vaig enamorar d'una noia i en el seu DNI posava bavanyoles. I aquestes coses I això ja. Determina. Sí, vam muntar una família, vam estar visquent un temps a França, després vam venir aquí, ens vam instal·lar al Premià de Dalt durant uns quants anys, fins que vam tornar cap aquí, perquè amb nens petits la vida quotidiana era molt més agradable. Que al mig de Barcelona. I jo, com la meva feina es pot fer a molts i molts llocs, estava molt bé, molt a gust aquí.

Avui ens trobem aquí, en un espai increïble, rodejats d'arqueologia i aquesta bicefàlia, no? Arqueologia i en Cristof, que ens fa la pulsió de la vida i del moviment, no? Lluís, moltes gràcies per ser aquí avui. A vosaltres. Aquest espai es va reinaugurar el 2025, hi ha quasi 1.600 peces, és un museu de referència a nivell comarcal. Explica'ns una mica quines dinàmiques feu i també aquest punt que es va introduint el concepte de l'art contemporani en algunes de les propostes.

Bé, jo volia començar amb un paral·lelisme amb el Christophe, que el Museu Arqueològic, així com la resta del patrimoni que tenim al territori, tant l'arqueològic com també el natural, és un patrimoni molt fotogràfic i molt cineasta. Gràcies a l'entorn natural que tenim i al patrimoni que hem arribat a conservar, hem convertit aquest territori també en una mena de plató de cinema i fotogràfic on s'hi fan molts anuncis, pel·lícules, vull dir que realment si tens un entorn que propicia aquests aspectes més del satè art, doncs això és gràcies també a la tasca de molta gent que indirectament ha conservat tot aquest patrimoni natural i cultural i que al final ens en podem beneficiar per molts altres aspectes. I com deia, fa un any que vam inaugurar aquest museu, amb aquestes 1.600, i ens atribuiríem a dir que ja no només és un museu de referència comarcal, sinó nacional. És un museu que conservem unes peces úniques al món. Les tenim aquí a Banyoles. Les 1.600 peces són originals, molt sol·licitades per altres museus d'arreu d'Europa i que de moment no les deixem perquè les tenim aquí perquè la gent del nostre entorn les pugui veure. Ja les deixarem més endavant. N'hi ha una de molt particular, que a més a més en aquests moments s'està debatent encara ara avui dia a qui pertany la famosa mandíbula de Banyoles. Hi ha hagut un congrés fa 15 dies a Tapuerca, en el qual sembla que s'ha avançat una mica amb l'estudi de la mandíbula i possiblement d'aquí uns dies, setmanes, puguem tenir dades diferents de les que teníem fins ara, perquè ara sempre hem cregut que era una dona sapiens o neandertal. És possible que ja sapiguem de quina de les dues espècies es tracta i també de quin gènere. Per tant, d'aquí unes setmanes ho sabrem.

Christophe, hem parlat, en Lluís acaba de parlar sobre el patrimoni i tu has tractat molt la natura, el patrimoni, la interacció de l'home. Com ho has afrontat des de començar fent amb intervencions el 2006 de director de fotografia d'Honor de Cavalleria amb l'Albert Serra fins a dirigir El Somni, que és el retrat d'un pastor transhuman. Sempre has tingut una connexió molt especial.

Tot va començar abans, diguéssim, ja als anys 80 jo vivia a França i tenia amics que tenien problemes de salut amb el tema de la sida i de les drogues i això va ser el tema del meu primer cometratge. Uns anys després, quan vaig ser immigrant d'una certa manera, encara que del primer món vaig venir aquí, em va interessar la situació dels immigrants africans que s'havien afincat aquí a Banyoles, la primera generació que va venir pels Jocs Olímpics. Més endavant, quan em vaig afincar aquí, al Pla de l'Estany, definitivament, vaig mirar el meu entorn i dir, mira, la pagesia és el tema número un aquí. I llavors, bueno, va ser buscar un pastor, trobar un pastor transhuman, que era l'últim, i a partir d'aquí es va començar a fer aquesta peliola. Jo sempre he tingut interés por uns temes molt humanístics, i gent viu, no gent morta, diguéssim. Però a partir d'aquí, a poc a poc, vaig inventar el meu llenguatge cinematogràfic de manera a plasmar aquesta realitat, aquests lligams que hi ha entre el passat i el present, el present i el futur, com estarà el món, com es vivia abans. I en una pelicula com El somni també toquem molt el tema del lenguatge i de les palabres. El món del pastoreig té tot un vocabulari que desapareix amb els pastors. També el paisatge, com aquí s'ha trinxat molt el paisatge a nivell de costes, per exemple, però si vas cap a dintre, al Ripollès, per exemple, a la Garrotxa. Jo estic enamorat de la Garrotxa a Ripollès i he fet quatre pel·lícules allà. No, el Pla de l'Estany. El Pla de l'Estany el poso a dintre.

Li havien dit que es podia haver dit la Baixa Garrotxa, no? Sí, sí, sí. Això en Joan Solana, alguna vegada parlant-ho,

l'exalcalde. Anant del mar fins a dalt a la muntanya, als preperineus, amb el ramat de Schäufer en la Transhumancia, vas passant per una multitud de tipus de paisatges. Tenim aquí una riquesa en paisatge que és incalculable.

156 unitats de paisatge, deia en Noguer, en Joan Noguer.

I llavors les persones va donar el cas que el món de la pagesia, quan vaig fer el somni ja fa 18 anys o alguna cosa així, Estava malament, però amb 18 anys més ja està fatal. És que ara està fatal, s'està perdent quasi 20% de les finques cada any. És un deliri. Aquest interès, jo trobo que és molt xulo trobar ponts entre el passat, el present i el futur. I el cine té la capacitat de fixar les coses i deixar-les per sempre tal com són. D'una manera, en Pipa, el pastor de la meva pel·lícula, sempre caminarà per les muntanyes. D'aquí 30 anys encara serà passar la pel·lícula i el veurem caminar per les muntanyes. El cine és màgic, el cine fa reneixer els morts.

I per fixar la memòria, no només hi ha el cinema sinó la fotografia, en el 2024 al Museu del Cinema de Girona vam poder veure una magnífica exposició de fotografies, o el blanc i negre també, com a no color és una de les.

Sí, són fotografies que vaig fer als anys 80 i 90 sense cap planificació, sense cap projecte. Bàsicament jo em passejava tot el dia amb la càmera, viatjava molt, tenia molts amics por all i anava fent fotos de la gent més coneguda. També la càmera de foto a mi m'ha ajudat molt, soc una persona molt tímida i m'ha ajudat molt a apropar-me de la gent. Perquè em semblava que estava una mica dissimulat al darrere de la càmera. Tot aquest treball no s'havia vist mai, jo tenia moltes ganes d'ensenyar-lo, han passat molts anys, als anys 80-90 ja és història, I llavors també aquestes fotografies tenen algun document històric d'una certa època, final de segle XX.

I què trobes amb la fotografia que no trobis en el cinema? I com ho planteges? Com l'afrontes?

Al principi de tot és molt senzill. Per fer una pel·lícula fa falta un equip, una càmera, una pel·lícula, un laboratori, un montador un productor, un distribuidor, uns actors, un decorat, uns vestits. Ja m'he cansat, eh? I un guió, un director de fotografia. Per fer fotos, tu i la càmera. Llavors, això va ser com una solució. Quan vaig veure. Que era molt complicat muntar pel·lícules, la càmera a mi em salvava. I llavors anava a por all i anava fent fotos. I només aquest acte allà a mi se'm posava bé. I aquestes fotos no tenien cap destinació. Després feia uns revelats i regalava a les persones les fotos que els havia fet, als meus amics. I així durant molts anys. Fins que un dia un amic meu em va dir, però Cristof, estàs boig. Si aquí tens 25 o 30.000 negatius, segur que has d'ensenyar més. I llavors és quan vaig fer el treball aquest Vivim sobre la Comunitat Africana de Banyoles, I en un any vaig fer 7.000 fotos. I en un any vaig aprendre a dissimular-me, a fer-me desaparèixer, ser invisible quan estic filmant i també apropar-me molt de les persones de maneres que les persones ja no tinguin aquesta cosa d'un refugi i la càmera està fora, sinó ficar la càmera en el lloc vital de les persones. Jo crec que això és molt característic del meu treball. I per què el blanc i negre, no? El blanc i negre, deia Robert Frank, és el color de la fotografia, no? Por això.

Fotografiar vol dir dibuixar amb la llum i anar a

buscar l'essència de l'estructura, no? Sí, el blanc i negre és un invent, no? Perquè no correspon a la realitat, la vida no és tan blanc i negre, però una fotografia en blanc i negre té molt de poder, molta capacitat visual.

Has parlat d'una sèrie que va ser premiada, no sé si és aquesta sèrie o una altra, per la Fundació La Caixa, que després va itinerar tot. Sí, el Fotoprés. El Fotoprés. I has parlat de la comunitat negra, que hi va haver una problemàtica molt important amb el negre de Banyoles. Lluís, com la vas viure? Com la vas veure? I com estem en aquests moments? La pregunta no és fàcil, evidentment. No, no, no. Hi ha un documental que va sortir a TV3, etc. Per sort,

haig de dir que la vaig viure lluny d'aquí. Jo estava estudiant en aquells moments i, per tant, no vaig participar directament de la polèmica, si es pot dir així. Però és clar, de fet, quan es reinaugura el museu l'abril de 2007, aquesta polèmica, aquest fet, no ha deixat d'existir mai en el museu. Els primers anys la gent preguntava molt encara per si hi havia la figura del Bujimà. Poc a poc la cosa es va anar diluint, però ara sembla que els últims anys, els últims mesos, doncs bueno.

Tens publicitat o.

Sí, sí, publicitat indirecta, no sé si de la bona, perquè la veritat és que del documental d'en Fèlix Lomé no en podem estar contents. L'Ajuntament en aquest sentit va declinar a fer declaracions. Però sí que és veritat que internament des del museu és un documental totalment indocumentat es diuen autèntiques barbaritats a més a més s'entrevista aquí s'entrevista un documental molt direccionat a fer mal potser als banyolins que, en opinió personal, l'any 92 els banyolins tenien una manera de pensar i 30 anys més tard en tenim una altra, com a tot arreu. Per tant, sí que és veritat, i això puc avançar una mica, que a nivell polític hi ha la intenció que aquesta polèmica un dia la puguem explicar bé des de la distància i per tant a través segurament d'alguna exposició i d'activitats paral·leles en puguem fer una bona difusió. Sí que voldria dir, i marxo una mica de la teva pregunta, però que m'ha semblat molt interessant el Christophe com enfocava el tema de la transhumància, el tema de la pagesia i el tema de la transformació d'aquest paisatge, i això encabalca molt també una mica el que expliquem en aquest museu i el Museu d'Arder. El Museu d'Arder explica més el fenomen natural, de la formació de la Conca Lacustre, però el Museu Arqueològic explica precisament l'arribada de l'éixer humà i la transformació que fa d'aquest paisatge des de l'època del Paleolític fins als nostres dies.

I en època romana és una època de molta transformació, i que a més a més el museu tracta com la romanització també a través de la pagesia i a través de les viles romanes va transformant aquest paisatge i seria una mica els inicis. Aquí busquem també, fent el paral·lelisme amb el que deia en Cristof, I estàs fent un encàrrec, no? Bueno, són coses que poden sorgir en el futur. Els arqueòlegs, quan excaven un jaciment, troben una fotografia del lloc. I com deies tu, una fotografia, una persona sola pot fer fotografies. I es fa la fotografia perquè tens exactament allò que va passar fa 2.000 anys, 5.000 anys, i el que ara fa l'arquil·logia és una mica, fent, normalment, el pluralisme, és com el cinema. A través de moltes disciplines, a través de la biologia, l'estudi dels pòlens, de les plantes, estudis químics, arquitectes, és a dir, és un món interdisciplinari, intentem, s'intenta donar-li moviment diguéssim, aquesta fotografia del jaciment concret que s'ha trobat. Això es fa a la Draga, es fa a la Vila Romana de Vilauva, es fa a Encarcal, el moment que es troba el rebost de Vilauva, és un rebost ple d'olles i cassoles que tens la fotografia, llavors tu has d'interpretar a través de tot el que trobes allà, a través de tots aquests estudis interdisciplinars, li trobes el moviment, aquesta cosa del cinema, en què li hem de donar

un diàleg i un relat a la història.

En Cristof, La Primavera fa el retrat de la vida d'una família de pagesos, i en el fons fas aquesta visió d'aquesta realitat quotidiana.

Sí, de fet, primer vaig fer El somni, que és el retrat d'un home transhumà, és a dir, és una pel·lícula en moviment constant, Es un walking movie. I llavors, quan puja a la muntanya, va a passar l'estiu en una família d'amics seus, a la Serra Cavalleria, i aquí, el mateix em va portar al personatge següent de la pelicula següent, que és la Carme, que és una dona de pagès, casada, amb fills i qui tota la vida ha treballat a la masia, a la muntanya, ha portat els animals, l'hort, la casa. Tot el que faci falta i encara va treballar al migdia en un restaurant a Ogassa. I em va fascinar aquest personatge femini que feia tot, diguéssim, a l'ombra dels homes. Hi havia clarament un I vam decidir enfocar aquesta dona amb la càmera, perquè jo filmo de manera bastant obsessiva, quan la meva càmera va a por algú, ja no el deixa. Durant el que faci faltar. La primavera vaig estar filmant quasi un any i mig i fer 200 hores d'imatges pel projecte. Per això sou amics amb l'Albert Serra, no? Sí, amb l'Albert som molt amics, sí. I hem fet una. Ara que ho dius. Hem fet una pel·lícula que jo crec marca l'arrencada del cinema. Contemporània i catalana i el marca molt. Honor i Cavaleria és una peça molt especial. Estic tot el dia a la muntanya amb aquesta gent i em dono compte que aquesta dona fa uns gestos cada dia, que els va repetint, i que aquests gestos es perdran. Aquests mateixos gestos, el fet de sembrar, per exemple, estem aquí quatre o cinc persones, cap de nosaltres sap sembrar. I això és el que ha donat la vida al món.

Bueno, la renúncia del món de l'agricultura és un perill

per les dependències de les societats. Passarem encara. Doncs, trobava fascinant perquè ell ja era al seu quotidià, però semblava que ell ja estava vivint com al segle XIX. No hi havia gaire canvi entre els seus antepassats al segle XIX i ell ja al principi del segle XX, XXI. I en el fons jo sabia que estava filmant un llenguatge que estava desapareixent, uns costums que estaven desapareixent, vull dir, matar el porc s'ha fet tota la vida i ara no es pot fer, vull dir, ara s'ha passat pel veterinari, és molt diferent. I tota aquesta, la matança del porc és un món en si, perquè es reuneixen les famílies, es reparteixen els embotits, tothom participa a la. Bueno, és molt especial, no? Ets un arqueòleg visual, eh? Sí, d'una certa manera, sí. Sí, sí, sí. I a mi, si et dic la veritat, quan vaig venir aquí al principi, Abans que l'estany, el que em va fascinar era el poble neolític. Pensar que jo estava vivint en un lloc on 35.000 anys abans hi havia gent pescant, fent foc, reproduint-se. Marsella és una ciutat que està fundada fa 2.600 anys per la mateixa gent que va venir aquí a Empúries. I 2.600 anys ja fa respecte, però 35.000 o 34.000, vull dir, això fa encara més respecte. I cada vegada jo a casa tinc una llar de foc, un foc a terra, com diuen, i cada vegada que encenc el foc, penso en aquesta gent del neolític, que feien el mateix. Havien cuit quatre fustes, les posaven, feien foc, amb això tenien calor, si havien de coure algun menjar, del que havien cassat. Vull dir, vale, anem a la lluna, anem on tu vulguis, però continuem encara molt a prop dels nostres avantpassats. Venim d'allà,

En aquesta vessant de desenvolupar, després d'aquesta acció i d'aquest documental, després passes al Perdido, que és una altra reflexió sobre la condició humana. Explica'ns una mica. El Perdido neix.

Que vas rebre uns premis. Jo vaig llegir diverses vegades el llibre de Walden d'en Turó i em va fascinar i llavors

és fascinant aquest llibre

van venir uns guionistes de Madrid que tenien un projecte basat en una història real que un tio s'havia perdut. En les serres de Jaén i havia passat uns 20 anys allà amagat en el bosc i tal i qual. I volien reproduir aquesta història. Llavors els vaig dir, a mi em sembla fenomenal, però si entrem en el món de la ficció, d'entrada, també portem cap als paisatges meus, que són els d'aquí, No tinc lligam jo amb Jaén, por anar a filmar Jaén, i en contrari vam filmar un altre cop, La Garotxa, El Ripollés, El Pla del Estany i l'Empordà, que és el meu. Hàbitat natural. El meu carreràs, no? I El Perdido és ficció en el sentit que. Ficció documental, no? Sempre hi ha aquest. És un actor que representa el personatge. Pero es una película que está hecha de una manera muy especial porque yo no sabía lo que, cuando filmaba, por ejemplo, le decía, ves aquí línea, ¿no? I se n'anava a acollir la llenya. Jo no sabia on aniria a acollir la llenya. Llavors la càmera està sempre a l'await, esperant a ver què passa, on anem i tal. I vaig jugar molt amb regles del món de la ficció com regles del món del documental. Llavors és una pel·lícula que és una mica entre els dos. Però és una pel·lícula molt especial, perquè no hi ha ni una paraula en tota la pel·lícula. El repte és que la naturalesa genera tot el so de la pel·lícula, és tot en so directe, i en cap moment, això és com una sinfonia de la naturalesa, més el personatge, que en realitat és un veí meu, un amic meu i una persona que el mateix tenia el somni d'anar a construir una cabanyana al bosc. Llavors vam agafar tot aquest conjunt i vam fer aquesta pelicula. I la veritat que ha quedat xulíssima. No, no, ho dic sincerament, ha quedat molt maca.

En aquest sentit, perquè la gent pugui veure les pel·lícules, es necessita saber on les podem anar a buscar. Hi ha diferents plataformes. I la pregunta, ja saps per on te va, i on es veuen aquestes pel·lícules?

Sí, jo em trobo la gent que cada vegada em diu Cristóbal, encara no he vist la de Xonzi, on la puc veure? Doncs mira, si te l'has perdut al cine, si el dia que la vam passar a TV3 no l'has vist, a priori ja està fotut, no pots ver-la. I llavors això em va molinar molt perquè crec que no anem en la mateixa liga el cinema d'autor i el cinema comercial. El cinema comercial es gasta en un milió d'euros en publicitat. I clar que tenen gent que va al cine, perquè l'han anunciat tant que la gent hi va al cine. El cine d'autors és molt complicat. Aquí encara teníem la sort de tenir el Cinematofor i a Barcelona hi ha algunes sales com els Unzei que cuiden molt els autors, però és que aquí hi ha un niu d'autors de cine. Aquí mateix Banyoles, està l'Albert Serra i l'Isaquiel Acuesta, perdona, dos campions. I aquest cine d'autor no té sortida, no té finestres, no té lloc de visibilitat. Llavors vaig pensar que YouTube podia ser una solució, en el sentit que penjant una pelicula a YouTube, primer és gratis, la gent pot mirar-la sense tenir cap cost, Tu pots estar a Austràlia o a Itàlia i veure la pelicula en les mateixes condicions. YouTube ara pots posar les pelicules en HD, en alta definició, el so és boníssim. Si la mires a casa teua estàs quasi, quasi com al cine. Només falta el senyor del costat que té tos, però si no I a partir d'aquí vaig ingeniar un canal a YouTube que té el meu nom, Christopher Nayer, I en aquest canal, des de l'estiu passat, hi vaig penjant totes les meves pel·lícules. És com una mini cinemateca del meu món cinematogràfic.

I si algú vol fer alguna contribució perquè el món de l'art es financia, perquè no és gratis,

com es pot fer això? No ho has contemplat? Que em truquin i enviaran un taló, però això no passa. Un bisum. Jo sé que tu estàs en un món en què hi ha gent generosa, però en general, en el món del cine, som molt poc generosos. Però és igual. No, no, jo no faig pas això pels calés ni molt menys. Faig això perquè. Si demà, per desgràcia, tinc un accident de cotxe i m'hi quedo, doncs les meves pel·lícules són visibles. No hauria de fer res més. A la Filmoteca de Catalunya

no hi són? No.

Mal fet. No,

perquè aquí tinc un petit problema, és que a França sóc català i a Catalunya sóc francès. Hosti. Tens doble nacionalitat. A mi, amb totes aquestes pel·lícules, no m'han agafat mai els gaudis. Uf, seleccionant mai. No, no, perquè no faig part. Me'n recordo l'antiga directora de l'acadèmia dir-me, però tu ets francès. Si tu dius. Si tu dius. Clar, si vaig a França, em diuen, bueno, però és que fas pel·lícules en un idioma que ni està registrat a nivell europeu. Sí, però el català és molt important. Catalunya és més gros que. Dinamarca, perdona, Catalina no és un país, això ja ho he après ràpid. Ho he après ràpid i a més a més a pañoles és difícil no entendre que això és un país. I llavors aquest país té les seves històries, té la seva reserva de mitologies. I espero haver participat una mica i que en Pipa, per exemple, siguis ja un pastor transhuman forever, no? Por sempre. De fet, ell ho va dir en una entrevista. Va dir, ara jo em puc morir perquè en Cristof m'ha filmat i m'ha fet etern. I és maco, eh? És maco. El meu pare era metge i el meu pare va salvar moltes vides en la cirurgia. I va salvar moltes vides. I jo no puc, jo només de ver sang, l'hospital, l'olor, tot això, ja no puc fer això. Però sempre he pensat que amb les pel·lícules també estem ajudant una mica la gent a estar més feliç. A salvar les vides. A fer-los preguntes, a rumiar les coses. Participem, vull dir, el cinema és cultura total, és un art, no és una broma.

Jo agafo la pilota aquí perquè sempre intento ara buscar els paral·lelismes i el que has dit darrerament ens quadra molt. Nosaltres podríem fer aquest paral·lelisme del cinema d'autor amb els museus petits. En el món dels museus ja sabem que hi ha els grans museus internacionals que ho acaparen tot, econòmicament també i de públic. Però és en els museus petits on a vegades, i és amb el que s'està treballant ja darrerament des de fa uns anys, és on s'ha demostrat que també la gent quan els visita és feliç i per tant estem en aquest projecte de museus i salut, en el qual jo crec que li falta molt poc perquè el metge de capçalera recepti visitar museus i centres d'art, perquè et puguis recuperar diguéssim i puguis ser més feliç i de fet el que intentem i quan jo vaig estudiar museologia era una de les primeres coses que m'inculcava un dels professors que era en Jordi Pardo és que els museus fem feliç a la gent i està demostrat que quan la gent visita el museu i aprèn coses que no sabia i s'interroga i interpretem i l'ajudem a interpretar la gent ha de sortir d'un museu amb moltes preguntes evidentment ha de sortir relaxadament i feliç d'haver conviscut en un relat que intentem explicar-li. Agafant una mica el paral·lelisme, una mica el que deies. I als petits ens passa una mica el mateix. Tenim poques finestres, intentem defensar-nos com podem. L'administració, els que depenem de l'administració, potser a vegades ho tens una mica més fàcil o més difícil segons com, però al final la gent quan visita aquest tipus de museu, si tu has tingut l'oportunitat de reformar-lo com hem pogut fer nosaltres aquí al Museu Arqueològic i al darrer en el seu moment, ostres, dius, caram, aquesta gent estan aquí en un poblet que és el centre del món, i tots ho sabem, aquí a Banyoles, no?, Nosaltres som una reserva índia dintre de Catalunya. I dius, hòstia, aquesta gent té un patrimoni per caure d'esquenes. I això és una mica el que intentem.

Senyors, se'ns ha passat ja el temps. Això va ràpid. Sempre en el convidat nosaltres fem silenci i li demanem que digui, faci o que pensi el que vulgui com a reflexió final, com a píl·lac d'aquest podcast. Christophe, tot teu.

Doncs res, agrair-vos l'entrevista i dir que jo crec que el cinema és una cosa molt seria, és patrimoni de tots i que les pel·lícules petites s'han de poder fer, s'han de poder veure, és molt important arreu. Jo m'he nutrit de cinema durant anys, he menjat cinema, anava tres cops al dia al cine. Clar, a París era fantàstic, perquè hi havia una sala de cine a cada cantonada, ara mil o més coses en internet, YouTube o Filmin, però jo crec que la gent ha de pensar que el cine no és només entertainment, sinó que la part artística és molt important, i sobretot que no mori, que continuï a fer plantejaments per ajudar el cine d'autor a existir.

Inclassificables. Enric Art Planas. Una creació de bon art cultural. Realització i muntatge Enric Borràs. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de la Fundació Lluís Coromina i Zern. Inclassificables. Un podcast per descobrir el món de les arts com no l'has escoltat mai. Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.