T4xC5 - Isona Passola fa sonar el vinil

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.

Amics i amigues, benvinguts al podcast Vinils de Catalunya Ràdio. Us parla Jaume Escala. Avui tenim una convidada, Isona Passola. Isona, què hi ha? Molt bé, gràcies. Es pot dir que tu ets com un vinil, quasi bé. Clar, ets de la família de vinils, perquè la teva família resulta que són fundadors d'Edixa. Com va ser que els que van pensar en fundar una discogràfica catalana. Què recordes? És molt petita.

El que recordo, perquè ho vaig viure molt intensament, era petita, però totes vivien molta passió. Estem als anys 60. Que es comença a aixecar el cap del desastre i de la tristesa de la guerra, es comencen a publicar petites coses en català i apareix un fenomen que és molt important, que és el de la nova cançó, que és quan, diguem, la veu del català es fa pública amb un mitjà modern i més de masses, no? Llavors, jo recordo el primer recital de la nova cançó, que devia ser molt petita, que hi vaig anar amb els meus germans i amb el meu pare, que va ser el Cercle Lleidatà, que cantava l'Espinàs, el Porter i la Ramai Margarit. Quin any devia ser? Va ser el primer. Ara he llegit, i no em facis dir l'any, que va ser la primera vegada que es va cantar en públic el Cercle Lleidatà. Jo me'n recordo que va anar perquè el meu pare estava entusiasmat, que va començar a dir que. Va ser quan van començar a plantejar-se que havien d'anar molt seriosament amb el tema de la cançó, perquè cada recital podia esdevenir un míting, perquè era una manera de donar un prestigi a la llengua que havia quedat totalment, diguem-ne, sotmesa. I en l'àmbit domèstic, que és el que pretenia el franquisme, i en canvi la cançó era un element de prestigi de la llengua, Recordo molt com em parlaven, amb quin apassionament i amb quina. Una criatura. Es pensen que les criatures no sabem res o no sabíem re, ho pescàvem tot, no? Llavors, doncs, a poc a poc, doncs, bueno, evidentment, cada disc nou que sortia, cada cosa nova que passava, i després el meu pare va estar molt fort, això ja ho recordo molt més, en l'etapa de concèntric. Quan de Dick se va sortir concèntric i van crear la cova del drac amb l'Espinàs, amb el Vilaseca, amb una colla de gent, el meu pare tenia l'obsessió. Perquè ell viatjava molt, perquè tenia una botiga de mobles i d'objectes de regal, i veia Londres, i veia París, i veia Dinamarca, i veia a quina velocitat anaven, no? Va descobrir els dracs, Tors, del drac se'ls va acudir fer la cova del drac.

El teu pare portava música de fora, quan viatjava? Sí, portava molta música francesa. Recordes quins títols, quins artistes?

Sí, tots, tots els francesos. Adamo, François Zardí, tot això ens portava. Però és que, a més a més, la Bàrbara. Home, he dit Piaf, tots aquests, Bressens, moltíssim Bressens, inclús Reggiani. Era del Boris Vian. Era del Boris Vian. Totes aquestes cançons sonaven molt per casa. Llavors va ser quan, inspirant-se en la cançó francesa, van sortir els primers jutges. I després, recordo d'una manera fantàstica l'aparició del Pau Riba, que allò va ser. És a dir, el Llach, la Maria del Mar, estaven en una orbita.

Incluso a Rafael Subirach, com un pare li agradava molt de cantautors. Però de cop va aparèixer el Pau, que va ser com una llum allà al mig, perquè agafava una onda molt més moderna, però molt arrelada a la tradició, que és aquesta cosa tan magnífica quan la tradició i la modernitat s'ajunten. Perquè no deixava de ser el net del Pau Riba, tenia una formació poètica fortíssima, Era un poeta com la copa del que vulguis. I representava tot un moviment molt menys tràgic, molt menys trist, molt més obert al món, amb un revolsiu tremendo en les lletres. Va ser brutal. L'aparició dels discos del Pau va ser fantàstica. Els primers, que eren preciosos, ja amb el dioptria, va. Sí, aquell disc va ser trancat. Sí, i després també recordo molt d'aquella època els festivals aquests del Mediterrani, el Serrat i la Maciel, quan el Llac, quan la Salomé va cantar el San Banà, tot el moviment que hi havia perquè guanyés una cançó en català com fos. Això ho recordo molt perquè me'n recordo més que a l'escola. Quan va guanyar el Sant Banà, jo no sé quants anys tenia, però me'n recordo que van venir a buscar la meva mare i tothom felicitava perquè havia guanyat el Sant Banà. Jo pensava, però si tothom estava com molt content. Aquests èxits de quan el català treia una mica el cap públicament, que eren tan compartits, no?, Me'n recordo molt, sí.

Va ser una. El que passa és que nosaltres, les criatures, érem un número, eh? Tu eres una nena molt petita. El que passa és que el que ells no sabien és que estàvem al cas de tot. Clar, ho sentíeu tot el que passava. Cantàvem totes les cançons de memòria. Perquè arribava el meu pare amb un disc nou, ens podia portar el Guillem de Fac i cantàvem tots el Jordi Roca, la balada del Jordi Roca, o el Dimoni Cucarell, o arribàvem una d'allà, com una del Maria del Mar, o les del Pau, les cantàvem totes, perquè és el que sentíem. Vivíem, i després, també recordo, quan jo ja era més adolescent, allò que ells en deien els grans mítings que representava fer un festival de la nova cançó. Amb tot el públic aplaudint dret, amb la censura, quan els prohibien les lletres i només tocaven la música i no deien la lletra i tothom cantava del públic. Era molt excitant perquè tenies la sensació que estaves fotent unes hòsties, parlant en plata, al règim impressionants. Tant si era el Palau, com després hi van haver els grans festivals de folk, el Parc de la Ciutadella. Home, va ser una època en la qual tenies la sensació que tot allò era molt útil perquè veníem d'una misèria mental, cultural. Tot l'altre dia vaig veure que 500.000 persones van fugir de l'estat espanyol a l'exili.

Entre ells, tota la intel·lectualitat. És a dir, som una generació que es va trencar la baula de la cadena que ens connectava. Amb els moderns, amb els cultes, es va trencar, ens la van segar. I de cop comencen a aparèixer edicions 62, després, clar, amb l'excusa de l'Església, publicacions de la dia Montserrat feia al Serrador, i de cop ja eclosiona, eh? Ja no es podia més, i la gent va vehicular molt per la cançó, clar. Cada època històrica, el sentiment de la catalanitat, del catalanisme, que ha estat tan bagatejat, tan prohibit i tan matxacat, reacciona per la banda que pot, no?

Després de dir-me tot això estic reflexionant i penso, com ho veus ara? Tot el tema del que és la música en català, les discogràfiques, quina és la teva opinió?

Actualment amb les ràdios. Després han passat moltes coses. La ràdio ha sigut fantàstica. La ràdio és la cosa més normalitzada que tenim. I el teatre? El cine no. El cine tenim molt encara justet. El món editorial.

Sí, perquè tu també ets productora de cinema. Sí, sobretot jo he fet cinema. Pel·lícules molt bones, Compa Negra. Jo he fet cinema,

he intentat fer un cinema molt bo, que anés pel món. He intentat fer pel·lícules que poguessin anar a Hollywood, Compa Negra, amb un nivell d'exigència molt alt, amb directors bons com el Villaronga. Però, tot i això, soc conscient que el cinema encara està de totes les. Les vessants, indústries culturals, com vulguis dir-li, és la que està més enrere, sobretot en català, perquè, escolta'm, estem parlant dels mitjans de comunicació fantàstics, de la música. La música ha fet una evolució normal després que jo ja no vaig seguir tant, però que va ser fantàstic tot el període del rock català. I ara cada dia surten gent que canta en català i que són bons. No sé, surten des d'aquests que fan cançons romàntiques fins als més rappers.

Ets consumidora d'aquesta música? Busques discos d'ells? M'interessa molt el rap perquè estic treballant

en temes de connexió amb la migració, que és el gran fenomen que. Que aquest país ha d'abordar ara, que no és nou, perquè hi ha hagut èpoques que hi ha hagut tants migrants com hi ha ara, no? Però la migració en l'època de la globalització té la seva complexitat i, per tant, el crear vincles amb la gent que ha arribat perquè s'apuntin a la catalanitat com s'hi van apuntar tots els migrants dels anys 60, eh? Doncs això es fa amb la música també, no? I a l'Ateneu que presideixo ara estem treballant molt amb temes d'emigrants, no només fem classes de català, sinó que els volem vincular amb totes les activitats culturals de la casa perquè només vinculant la gent es fa d'un lloc, no? I és veritat que hi ha una situació, diguem-ne, que ho complexifica tot, i és que tenim uns migrants que venen com a mà d'obra molt barata perquè s'ha apostat per un model com el turístic i com el de la construcció, que fa que a la gent que ve li costi molt accedir al món de la cultura, no? I a l'Ateneu estic intentant crear vincles amb tots els migrants perquè a través de la cultura facin el que va fer el Candel i tota la colla de migrants que van venir als anys 60, que es van vincular amb el país a través de la cultura per aspiració i perquè.

I ara estic treballant molt en això. El meu gran tema d'interès és no només ensenyar català, perquè si ensenyes català la gent no s'integra. A França els ensenyen francès i està ple de guetos i estan en dues comunitats enfrontades. Com crees vincles? A Catalunya tenim la societat civil més important d'Europa, una societat civil que ha fet grans heroicitats a part de l'1 d'octubre. Jo crec que en aquest moment que la qüestió més important que tenim al davant dels nassos és com vinculem aquesta immigració que necessitem, perquè si no el país seria molt decadent econòmicament i culturalment, com els vinculem a la cultura catalana i com els fem sentir la cultura com a seva, que no vol dir. Que no escoltem les seves de cultures. Però vol dir que les escoltem des de la nostra òptica i per enriquir a ells que han vingut a un lloc que s'hi han de sentir vinculats. Aquest és el tema que estic treballant ara, tot el tema de la migració i la cultura i la llengua a la Catalunya dels 8 milions. I la música és molt important. Aquest estiu la teniu. Van venir uns joves a aprendre català, no? Doncs, quan ballaven i cantaven en català i aprenien a dir bon dia sentint els pets, o escoltàvem músiques dels seus països i les ballàvem i després escoltàvem en català, no saps de quina manera

penetrava l'entesa, saps? La música és fantàstica. És el mitjà més abstracte però el més proper.

Anem a quan tu eres adolescent. Tirem una mica enrere. Eres de discoteques? Eres d'anar a ballar?

M'agradava molt ballar. M'agradava molt ballar però les discos no m'agradaven gaire.

El gènere de música discoteca, vols dir? No,

jo ballava com una boja a tot arreu, però jo no era discotequera, no. Suposo que era una mica més capficadeta, no ho sé. No era molt discotequera, però quan la posava a ballar, ballava com una boja. Què t'agradava ballar? Tot. Saps que l'altre dia vaig veure una pel·lícula. Que m'agrada moltíssim. Saps tots aquests del Carib i tots aquests que tocaven aquesta música, que eren molt pobres, però que tocaven aquesta música tan. No sé, com es deia? El Belafonte, tots aquests. Aquests eren fantàstics. Vaig anar a Texas, que estan passant un documental sobre aquesta música. Com es diu aquesta música? Té un nom.

Bueno, el Harry Belafonte podrían dir que potser va. Per una banda, música africana, els calipsos. Els calipsos. Música. Després es pot dir, potser, salsa, que se li va a dir, però bueno, té vàries. Aquesta música tan energètica. La música energètica m'encanta.

El jazz també m'agrada, eh? Però la música aquesta tan energètica, que el. Parlem de reggae, ja.

Del Bob Marley. Bob Marley m'apassiona.

Ara bé, si tu em dius un que tant que a tu t'agradi, jo et diré Paolo Conte. Jo diré Paolo Conte, jo diré els italians, m'encanten. Igual que m'agrada molt el cine italià més que el francès. Digues més. Però jo escolto tot el més barrejat que vulguis. Més italians, digues més italians,

que ens està escoltant la gent i potser.

No, a mi tots, tots els italians, però el que més aquest, perquè tenen una cosa tràgica, però a l'hora vital, no?, que m'agrada molt. Els francesos són com més superficials. Ara em mataran. Però han tingut una música i sobretot unes lletres, perquè a mi m'agraden molt les lletres. És a dir, a mi m'agrada la música, però quan hi ha aquestes lletres que són poesia pura o que són vida pura expressada, que són històries, m'agrada molt. I amb això el conte és un mestre. No sé si tu escoltes el gelato de limón, no? I amb aquelles frases de dona que has vingut a la meva vida amb una baleta, pena de perplexitat, aquí trobaràs algun home que alguna cosa et donarà. Ara t'ho anava a dir en italià, però m'ha fet vergonya perquè m'hauria equivocat. Estàs a casa teva, pots parlar l'italià. No, no puc rebre l'italià perquè faria un disbarat. Ets la convidada. No. I m'agrada molt Bach. Tinc un amic íntim que durant molts anys hem anat cada any al Festival de Leipzig a sentir Bach. Ens anàvem a un d'aquelles esglésies alemanyes o a un d'aquests palaus que ofereixen una sala i vas a sentir Bach i dius. Això què és? O sigui que soc amb això molt diversa. M'interessa la música tota. Tota. Perquè no saps com m'agrada el jazz. Una època que vaig estar a Nova York, anava cada nit a les caves de jazz.

Tu anava a dir, no ets de discoteques, però si has estat de llocs on hi ha jazz en directe.

Em vaig fer molt amiga del David Rosenthal, que era crític del jazz, del New Yorker, i que va ser el que va traduir el tirant lo blanc del català a l'anglès, i en aquella època es venia als supermercats, com una novela de cavalleria, és importantíssima. I quan vaig estar a Nova York, que no hi vaig estar gaire temps, un parell de mesos, em convidava a tots els concerts de jazz, perquè era crític de jazz del New Yorker. Jo vaig viure uns concerts de jazz, per exemple, de gent que només picant amb els peus feia música d'una font que hi havia, com una tarima de fusta, unes coses. M'agrada molt el flamenc. És que, a veure. No em facis triar. No, no em facis triar. Quina pel·lícula t'agrada més? No em facis triar.

Escolta, quan pujàveu al cotxe dius que us posaven música clàssica perquè us portéssiu bé. Sí, perquè així callàvem. Ens posàvem Vivaldi,

ens posàvem Albinoni, la Daggio, perquè érem set germans tots comprimits en un cotxe. Però això, veus, l'època de les cassettes al cotxe. Vam començar a sentir molta més música clàssica. Ja no era com a casa que sentíem allò que produïa el pare, no? Sí, a casa sentíeu molts discos de Dix. Sí, però música clàssica no recordo a casa. En canvi, jo després n'he escoltat molta, també. Recordes l'equip de música de casa dels teus pares? Quina vieta! Sí, era un vieta. Suposo. Ah, no ho sé.

Suposo que era un vieta. Era un vieta, recorda, si era gran, petit, si tenia. Era un vieta,

el remenava amb tots els nens, suposo que estava destrossat. Que tots hi fotíem mà allà dintre.

Discos per la casa, també. Play. Play.

Molts singles. Quan arribava un long play, allò. Sí. I després recordo molt els sobiracs que cantava, potser perquè les cançons eren molt eròtiques. Els sobiracs que cantava el. Això era preciós, el Salvat Papa Seid. Aquelles, la gent em diu, com és que saps tots els poemes del Papa Seid de memòria? No, no, el que em sé són les cançons que cantava el Sobiran. Sí, no, la música jo crec que ens ha acompanyat molt a tots. I després me'n recordo les cançons que se sentien pel barri, les que cantaven les minyones, el pintor que pintes con amor, los angelitos negros, tot això m'encanta, també feia molta gràcia. Hi havia molts boleros

a aquella època. Molts boleros, sí. S'ha anomenat l'Antonio Machín.

Sí, això se sentia pel cel obert.

Sí, eren les músiques que generalment posaven a les ràdios que se sentien en aquella època. Has estat una persona de tenir pòsters a l'habitació d'un cantant, no ho sé, l'Elvis Presley o el Sinatra, o el Pau Riba, com has dit,

que també tenia un pòster. Això és diferent. Jo recordo que les meves amigues. Esforraven els carpesaros o les carpetes de la classe amb actors, amb cantants famosos. Jo, l'altre dia que endreçava a casa, dic, però jo tenia un quadro del Miró forrat a la carpeta, i dic, això no em tocava, o sigui. Vivia en un ambient culturalment molt marcat. Era una còpia, no? Home, clar, evidentment. Estava forrat amb iron fix. Estava forrat amb plàstic.

I què et deien les amigues? Perquè el Miró havia fet portades de discos.

Clar, i el Miró, i el Tàpia. El Tàpia, és per això. Jo vivia en aquest ambient. Malgrat que el meu pare, quan anava a París, portava Solilio Copen, que era la revista que hi sortia en la França, el Gena i Hòlida, i tots aquests. L'Adamo, el meu pare va portar l'Adamo, també. I sentíem cançó francesa. Però. Jo no. No, per exemple, me'n recordo que un dia em van fer treure una frase que tenia al sur de la meva habitació, que era una frase del Pavese que deia vindrà la mort i tindrà els teus ulls. És un poema. Un poema. Què fas posant això, que tens 16 anys? Tens. Teu pare. Sí, però per què poses això? Bueno, doncs no ho sé, si vaig posar això és perquè això em cridava l'atenció, el que em dius. Que t'agradava. Érem molt rebels. Érem molt rebels. En el fons érem molt rebels tots. I el règim ens va marcar molt. El franquisme va poder canalitzar tota la nostra ràbia, tota la nostra rebel·lia per aquella misèria descomunal que ens havia tocat de viure. Insuportable. Insuportable. Tu no ho has viscut? Jo soc una miqueta més jove.

Tot això que et vas estalviar. Jo començo, evidentment, amb la cançó catalana, a part de fer cançons, però. Ara parlem una mica, jo. Em toca més, potser una mica més consumidor de rock, l'època de Pink Floyd. Home, això està molt bé. Bob Dylan. Bob Dylan, sí, clar, segur. Però clar, Bob Dylan és de totes les èpoques. I l'Hurrit. I l'Hurrit. Amb aquests també els consume. No estem parlant, en el cas de Dylan i l'Hurrit,

de poetes. Home, és que a mi quan la lletra, quan hi havia la lletra, per exemple, els Beatles, estava molt de moda, però les lletretes. Però l'Hurrit, Bob Dylan, estem parlant de gegants, eh? Encara ara, Bob Dylan m'impressiona moltíssim. Però molt. De tant en tant, veus aquelles lletres i dius, ostres, en quin món, no?

¿Recordes haver agafat i haver anat en unes, com deien, guateques amb alguna festa dels amics a la teva adolescència i de ballar, ara que parlàvem de rock? No érem el guateque. No eres de guateques. No.

Jo crec que tenia una gran preocupació cultural i intel·lectual i la meva colla eren tots els poetes, inclús a la facultat, gent que es dedicava al món de la literatura i aquests no. Aquests no eren gens guatequeros. Home, en fèiem moltes de molt grosses, eh? De molt grosses. Expliquen una de grossa. No, però vull dir que. Que fèiem el que ens donava la gana i vivíem amb una llibertat total, total, al marge de les convencions. Però, per exemple, el futbol i els guateques i tot això no era el nostre. Parlàvem molt. Ara, mira, als 16 anys el meu pare em va fer de l'Ateneu i he acabat presidenta de l'Ateneu. L'Àngel, que estava al bar en aquella època, diu, qui m'havia de dir que quan venies amb uniforme acabaries presidenta? Em fa molta gràcia això. Acabaries sent la presidenta. Sí, però me'n recordo que anàvem a l'Ateneu a estudiar perquè, clar, a casa vivíem allà al barri, érem molts germans a casa i ens va fer els 16 anys sòcia. Llavors, de seguida, a l'Ateneu, que tancava a quarts de dotze de la nit, llavors, ens vam començar a trobar tota la poetada i tota la gent que tenia preocupacions literàries, polítiques, culturals. Llavors, amb l'excusa que estaves estudiant a l'Ateneu i acabava a quarts de dotze, en lloc d'arribar a les deu arribaves a l'hora que volies. I anàvem tots a passejar per la Rambla, quan la Rambla era la Rambla de la ciutat. Com qualsevol rambla de qualsevol poble del Maresme, entens? No com ara. I recordo que, sí, passejàvem molt. Després va venir l'època que anàvem molt al Born. Primer consumíem barri gòtic. Jo més vaig néixer al barri gòtic. La ciutat vella, en ve alta, que dic que és una meravella, encara ara, malgrat el turisme i malgrat tot. Però després hi va haver una època que de la ciutat vella vam tirar molt cap al Born.

I aquests locals que hi havia de música en directe. Bastials. Havies anat. Això, clar. Jo m'havia colat d'adolescent a la cova del Drac. Veus? Això està bé que ho expliqui.

Això, amagada darrere les cortines del senyor Tordera. Senyor Tordera? Deixava entrar, amagat dels meus pares, per sentir els cantants. Això, a la cova del Drac. Però després ja vaig anar al Celeste i vaig anar a tot arreu, m'entens? Sí, clar. Després ja vaig consumir tota la música que podia en viu i tant com podia. Tota l'època del. També anàvem al Jambore, eh?

La música laietana, el Celeste, amb aquells grups. Fa poc hem tingut aquí. El Toti. El Toti, s'ho lembra, el músic.

Recordaré tota la vida el Toti, el Celeste, cantant aquella cançó meravellosa, em dius que el nostre amor, quina cosa, quina cançó, com la cantava, amb quina sensibilitat. Jo vaig enamorar del Toti, però que estoma, com era el Toti, com és el Toti, perquè està ben viu. I és un gran músic. És un gran músic, i com tocava la guitarra. Com la toca. Com la toca. Sí, perquè fa poc va venir la Taneu, encara va fer el Corall Romput. I després, quina altra cançó hi ha? Aquelles cançons, es fa llarga esperar, aquelles cançons. Aquestes d'en Pau Riu. Sí. Però bé, la música ens ha fet molt feliços a tots en aquesta vida. Què vols que et digui? M'imagino aquesta vida sense música. Què seria?

I Sona, gràcies per haver vingut, presidenta de l'Ateneu, entre moltes coses, productora de cinema, una persona amb gran cultura, molt sensible, una cançó que diguis, mira, per dir-vos adeu, fins una altra, escollo aquesta cançó, aquesta música, per a vinils.

Te n'acabo de dir. Home, si no vols que repeteixi, et diria. Tu digues el que vulguis. No, no, em dius que el nostre amor, si no et diré el Noia de Porcelana del Pau Riba. M'encanta. Doncs gràcies per haver

vingut i posarem la Noia de Porcelana.

Ai, sí!

La noia de porcelana buscava un ànima dintre teu, i això era com buscar papallones blanques damunt la neva. Noia de porcelana, la teva entranya és plena de vent, una brisa de maig amb pètals de roses, aire inocent. Noia de porcelana, tot el teu cos és un recipient, A punt per ser enflert d'aigua i posar-hi un miri quan ve el bon temps.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.