T4xC8 - Miki Espuma fa sonar el vinil

Amics i amigues, benvinguts al podcast de Catalunya Ràdio. Us parla Jaume Escala. Parlarem de vinils, parlarem de música, parlarem, parlarem amb el Miki Espuma. Miki Espuma. Espuma, per què Espuma?

Espuma Galàctica, vaig fer una cançó que deia Espuma Galàctica omple l'univers, desenterra tenebres, provoca el temporal. Una cançó així una mica. Què passava?

Què passava amb aquesta cançó? Provoca el temporal? Bueno, jo sempre he sigut molt explosiu. Quants anys fa d'aquesta cançó? Època, edat, Miki?

Sí, això devia ser el celeste, els anys. Just a morir-se la nano, el 78, el 79, que ja el Víctor Jou i el Rafael Mollón m'han donat l'alternativa. I són els que em van ajudar a actuar. Jo vivia com un rei perquè tenia bolos cada fi de setmana gràcies a Celeste. Clar, actuar al Celeste. Actuava a Premià, actuava a Poblets, vaig actuar al Maddox, que és una discoteca mítica dels. Abans que jo, dels 60.

Sí, tu comences amb les teves cançons, a part d'aquesta cançó de l'Espuma, que després et dona el teu nom. T'ho posa algú, el Miki Espuma, per la cançó, o t'ho poses tu?

No, no, no. Jo era molt jove, també jo estava treballant amb el Panotxa. El Panotxa és un que després ha muntat l'Hombre de Pequi, l'Eutatudita, tants grups de rock experimental. I teníem un bolo l'endemà i teníem un grup que es deia Family Life. No sé si te'n recordes que hi havia una pel·lícula que es deia Family Life que era d'art i assaig. Molt complicada, una pel·lícula anglesa sobre les paranoies d'una família i tal. No ens agradava gaire. Havíem d'actuar el picat. Lleida. La qüestió és que no sé qui ho organitzava, però hi anàvem tot un autobús de gent. Actuàvem i després marxàvem. Aquí venia el Panocha, també.

Panocha, un personatge que és la primera vegada que es nomena a vinils, però que també va ser tot un. Home, jo crec que n'hi deus una, el Panocha, també. T'explicarà coses úniques. És d'una època boníssima, molt abans de la movida madrilenya, que en diuen. Sí, sí, sí. Sí, sí, i un adelantat Hot Panocha, l'Hombre de Pekín, Peligro. Ultratruita.

Nosaltres vam tocar junts a La Truita Perfecta. Que va ser anterior a l'ultratruita. Hi havia una certa obsessió sobre les truites. Sí, explica.

Què vol dir la truita perfecta i l'ultratruita?

La truita perfecta era un grup que, juntament amb la Fura, la Fura dels Baus estava actuant a la plaça Catalunya, al metro, Tot això és després de. Abans de l'Emili. El 78, 77, 78. Aquell cinqueni. Aquell llustre que va ser dels més lliures d'Espanya. Es va morir el Franco i abans no van començar les eleccions i tot això. El país vivia una anarquia divertidíssima. Fèiem el que volíem. Era un despiporri. Si entrem en temes polítics, jo crec que podríem seguir vivint així. La gent diu el caos, el caos. Però no, no. És que tampoc era, no era un caos. En aquell moment es va muntar l'associació d'actors i treballadors de l'espectacle. Sindicat de música. El que passa és que jo era tan petit que no tenia ningú.

Clar, i et anava a dir, escolta, estem parlant de la truita aquesta d'abans d'Ultra Truita, però tu quants anys tens amb tota aquesta muda? 16, 17, 18, abans de la mili, abans d'anar a la mili. És l'edat que els pares ara et diuen tu, seu, mira això, estudia això i tal, però no.

Ara la canalla deixa de ser canalla als 30 anys. En els anys 70 es deixava de ser canalla als 15. Ràpid. A mi em van pagar el primer volo als 16, o als 15-16. Als 14, inclús. Amb l'Enric Arnaet havíem guanyat ja uns quants concursos. De cançó capellans, festivals que feien els capellans. Els capellans, hi havia diversos festivals de capellans. Sí, hi havia tot un festivalera que es podia seguir col·legi de col·legi i anar fent bolos. Que va ser quan vam començar amb l'Enric Arnae, perquè avui voldria fer-li un homenatge. Sí, home, i tant,

i parlarem de l'Enric, i parlarem de tot. A més a fet, va fer molts bons discos, però ara ens centrem un moment en A casa teva. Tu manes, tu manes. No, no, mana les cançons, els vinils, i el que cadascú ha viscut. Tu estàs a casa teva, ets petit, i veus el papa o veus la mama, qui venia amb els discos, quin equip teníeu, què recordes d'això? Éreu més de ràdio, de caset?

Potser els que van influir més van ser els quatre germans, tres germans més que jo, més grans que jo. Jo me'n recordo perfectament el dia que l'Artur, el gran, va portar el primer Sgt. Peppers als Beatles. Que acabava de sortir. Estem parlant del 69, jo tenia 10 anys. El disco ja em va semblar la portada, una flipada, aquella portada plena de gent i tot allò. I després la música a mi em va. Mira, se'm posa la pell de gallina ara, imagina't en aquell moment, escoltant el La Flerrita o qualsevol. I llavors els germans grans són els que porten la música a casa. Després va arribar un piano a casa. I el meu pare ja tocava el piano. I ma mare cantava molt bé. Quina música cantava? Cantava la Rosó o una que es deia La Guapa, que era una cançó d'aquestes de taverna. La guapa, la guapa, un cuchillo le clavó. Era un drama horrorós, però sempre li dava anar amb la guapa. Devia ser una copla. Sí, sí, potser sí, però potser anava més enllà de la copla. Em sembla que era una espècie de tango, perquè era un drama horrorós. Cuchillo le clavó. Total, que a casa sempre hi ha hagut afició per la música. Ens passàvem els estius al.

Disculpa, ta mare també comprava vinils? Sí, anàvem a Andorra a buscar-los. Com anàveu fins a Andorra amb cotxe?

Estiuejàvem a la Cerdanya. Ah, explica, explica. Passàvem l'estiu a la Cerdanya. Els nens començàvem al juliol i acabàvem al setembre. Ens hi estàvem tres mesos. És fantàstic. Alp en aquell moment, el poble, Alp. Hi havia tota una colla d'amics, de famílies, anàvem amb bicicleta a tot arreu. Jo havia anat d'Alp a Llívia, que per almenos hi ha 30 quilòmetres, amb bicicleta. De petits, eh? O sigui que era comú anar amb bicicleta. Llavors anàvem a Andorra i compràvem els discos que estan prohibits a Espanya. Compràvem el Paco Ibáñez a l'Olímpia. El Raimond a l'Olimpia, l'Sticketfinger dels Rollings, que la portada estava prohibida. La portada de la bragueta vas comprar. Sí, exacte. La que es podia obrir, la bragueta. I obrir la bragueta. No. Els espanyols van fer una que sortia dins d'una llauna i era més lletja o més provocativa, per mi gust, aquella que no la bragueta. En fi, no ho sé, aquestes coses que fa la censura. També vaig comprar, recordo, el disc a Colón del Getratul, que havíem prohibit una cançó. El Locomotive Red estava prohibida. Per què van prohibir aquest tema? Ho saps? Perquè és de caràcter sexual, diuen. Es diu La respiració de la locomotora. No l'he traduït mai, però jo que aquell, el censor, va pensar que. Era. Estava prohibida. Sí, sí, sí. Lo de la censura era una cosa. No s'entén, no. Estranyíssima. Era molt rara. A mi em prohibien dir el fill de puta i em borraven puta. Però fill de no. Fill de no, només no podies dir puta. Això és com el fill de la serra, el Quico, que per comptes de dir merda, deia verda. O els fills de Buda.

Els fills de Buda, exacte. Els fills de Buda volessin una mica d'enganyar la censura, però bueno. Però d'una forma tan ingenua i tant, i tant.

A mi em semblava com si els censors no tinguessin

cap. Fossin més transgressors, inclús. Sí, sí. Més transgressor fill de Buda, perquè després es va posar de moda.

Com més ho prohibeixes, és com la llei seca americana. Com més ho prohibeixes, més beuen. Més els agrada. Al final demostres que prohibint. El que fas és.

Donar-li color, propaganda. Estem allà dalt, entre les muntanyes bicicletes. Allà teniu el vostre grup de músics, de gent que us agrada la música, per fer les festes, no? Bueno, sí, en general. A Alpi hi havia molt ambient. Sí, però no un ambient musical. A Puigcerdà.

No un ambient musical. Màxim, el que hi havia a Puigcerdà era una discoteca de molt estil francès. Es deia la Gatzara. La Gatzara de Puigcerdà.

Música francesa, però d'aquella època. Però d'aquell moment era modíssima.

La François Jardí, el. John Holiday. El Johnny Holiday, exacte. Claude François. Hi havia músics boníssims a França. Tota la chanson francesa.

Hi havia la part també més comercial, diguéssim, menys. Més moderna. Digue-li, més moderna.

Com es diu el que va fer el Getem, el. Sí, home, el Gainsbourg. Gainsbourg, eh? I la Birkin, i tots allà. Eren els més moderns. Entre els anglesos i els francesos A més que

és una època que la música francesa, italiana, la catalana, no com ara, que no sabem. Jo soc un fan del Batisti.

A mi m'encanta el Batisti. I tant, mio canto libero. I vaja. L'altre, el Conte, el Pablo Conte.

Vas anar a buscar el Mio canto libero, te lo vas anar a comprar?

Sí, el single. En aquell moment, potser els meus singles preferits eren el Black is Black dels. Bravos.

El Black is Black, Bravos, i el cantant era el Mike Kennedy.

El Mio canto libero, el Walk on the Wild Side de Lou Reed. Todos somos singles y después también de Los Bravos había el Brick of a Little Loving. Que després el de Pulp Fiction. El Tarantino. L'ha fet servir per.

L'ha fet servir 30 anys després. Era una vegada Hollywood. És un tamasso. És que el tema és molt bo.

Però aquí, per exemple, a Catalunya també hi havia grups molt bons. Aquests, els Relàmpagos, que van fer La Santa Espina, van fer Nit de Llampecs, o els Canarios. Ponte de Rodillas. No recordo.

Aquesta era boníssima. Semblava guiri, que dèiem. Sonava guiri, total. Sonava Bloodsweet Antiques. Ah, ja està, no sonava. Banda collonuda, tenien músics molt bons.

I l'Honestar. I l'Honestar, els brincos, els mustangs. Tot això t'ho compraves. Home, jo no tenia molta pasta, perquè estem parlant que jo era un nano de 10 o 11 anys, tot això.

Et feies cintes de casetes?

No, recordo haver estalviat per comprar-me un comediscos. Que era per singles només. Sí, va sortir el comediscos aquest. Era una capsa psicogona que només hi cabia el single.

I feien un anunci a la tele que podies anar a menjar al camp i emportar-te el comediscos.

Era el primer Walkman del món. I va desaparèixer casualment això del comediscos. Perquè saltava molt. Era molt difícil. Si el portaves a la. Ja ho diu la paraula, comedisco. No, dura dos vegades. La bulla, pobreta, anava de cul. Però existia i a mi m'encantava. I després ja vam tenir l'Elbe. Marques, vols dir? Sí.

Home, l'Elbe potser és el més antic. Elbe, que era monoaural, era mono. Sí, aquelles paraules de so que quedaven. Estart, monoaural.

Estereofònic. Estereofònic. Inclús hi va haver un moment que vam fer el quadrofònic. Sí, aquest. Jo recordo festes amb 12 o 13 anys a casa d'una gent, perquè el rotllo de les classes socials no existia. Hi havia gent molt rica, però com que érem tots de la mateixa colla, anàvem a les cases riques. I aquests tenien un quadrofònic. Que no sabies ben bé. Havíem de fer discos expressament quadrofònics

per poder sentir les quatre. Però sembla que hagis de tenir quatre orelles, perquè jo mai vaig entendre que dos bafles davant, dos bafles darrere, era una mica com vol dir cap a on giro el cap, no ho sé.

Per fer festes era collonot, perquè tenies música a les quatre cantonades de tota l'habitació.

I teníeu DJ a aquella època? Era jo. Eres tu? Aleshores no era DJ, era el pringat que posava la música. Però jo m'ho passava bomba.

Fins que arriba un moment que m'enamoro del Frank Zappa i la gent comença a protestar. No ens tornis a posar aquest fill, que és un pesat. La gent es tornaven bojos amb Zappa. Perquè era. Llavors feia un tros lent. La gent volia ballar

Mai plou al sud de Califòrnia. I tu els hi poses el Zapa. És com posar el Chic Corea, diguéssim. L'apostroz del Zapa, que per mi és un dels millors discos del món. Que són per escoltar Tranquil a casa. No. Home, amics. És per riure. Bueno, però per ballar. Així vas començar fent, el que en deia llavòrens, punxadiscos. Punxadiscos, però també lligava. No pensis que només posava discos. Però la fama era del que posava els discos, és el que no lligava. La qüestió és què poses.

Si poses algo que totes les nenes. Recordes què posaves? Sí, home, sí. Al marge del FAPA, eh? Quan va sortir el Walk on the Wild Side de l'Urrit. Era un tema que tothom es va quedar espaterrat. Tum, tutum, putum, tum, putum.

Sí, anava introduint, com el bolero aquest de rebel. Aquell baix, aquell baix. Anava començant a poc a poc i anava introduint en una cançó. Sí, sí, sí, té això aquest tema.

O el mio canto libero en italià, que era un romanticisme alucinant. Inclús més abans, el mondo, i el mondo. La música italiana en aquell moment estava molt de moda italiana, francesa el que dèiem abans de la gazzara hi havia un munt de temes veiables els Beatles els Procol Harum amb aquella cançó la

cançó va triomfar el modi blues tenies molt per escull però parlem de lents lents,

lents jo soc de lents més que dents. Bueno, si vols parlar de heavy. Ah, no, no, no, del que vulguis. Jo dic que ara això era el lens. El Deep Purple també, d'arribar un moment, que ens fa flipar amb el Highway Star, que és un tema rapidíssim. Però també ara, quan he dit això de temes ràpids, em ve a la memòria els Golden Erring, Redderlof. Redderlof. Redderlof.

El Redderlof era un gran tema tant per disco com per ballar com per escoltar. Boníssim, boníssim. Encara s'escolta. Jo el vaig escoltar ahir. Mira si s'escolta. Sí, sí, grans cançons. Creus que va ser aquells anys una gran època del vinil i de la música? Sens dubte. Parlo a nivell de qualitat, eh?

De qualitat i de quantitat. Diferent, o sigui, tu ho acabes de dir, tants estils diferents al mateix temps, perquè tenies el Bob Marley per una banda, el Jimi Hendrix per una altra, els Rawlings, els Beatles, això et dien els més populars, eh?

No, no, inclús molts cantautors com el Cat Stevens o el Lurrit, que eren tan diferents, però que també entraven dins del rock i molts grups de rock també entraven dins del cantautor. No tant amb la vessant, potser, italiana o francesa, que també, com el Gainsbourg, però Déu-n'hi-do, hi havia un ampli concepte de la música. El Neil Young,

per exemple, que ja havia fet el Heart of Gold, que és un tema lent, Jo, a mi, les balades em tornen boig. De fet, quan vaig fer de taloner de Dr Philgood. Tu vas fer taloner del

Dr Philgood? Del Dr Philgood quan tenia 17 anys, a Badalona. Déu-n'hi-do. Me va portar el gai.

I què? Com va anar? No gaire bé. No gaire bé. Què va passar? Sempre donaria excuses i tal, però sí que en realitat eren dos estils completament antagònics. Jo era un cantautor rockero i aquells eren Rockabilly, Duró, el Wilco Johnson. Quasi punk. Quasi punk. I llavors, de sobte, quan jo tocava una cosa lenta, hi havia una bronca de collons. Te'n recordes que hi havia una època, i tu segur que ho has viscut, que la gent cridava, marxa, marxa, marxa. Quan fes alguna cosa més que baixava una mica del ritme natural, ja et començaven a cridar. Jo vaig tenir el primer fracàs, diguéssim, als 18 anys. Que això no m'ho treu ningú com a experiència. Aquest volum, doctor Filgut. I també a Canet Rock. Però no és un fracàs. Les crítiques de l'endemà van ser horroroses. Això és igual, les crítiques. Home, per tu potser sí, però un nano de 18 anys compres el Vibraciones i et diu que ets una merda. Hòstia, et baixa la moral fins a. Home, podíem haver dit que no lligàveu, però no que eres una merda, home. Podíem haver dit. Els crítics eren crítics i eren molt d'usos, i a mi em van dir de tot.

La revista Vibraciones, anem a dir quina. No, home, anem a parlar.

També ets tu mateix que dius, hòstia, no ho has fet prou bé, saps?

Ja que has dit Vibraciones, és una època de revista. Vibraciones, Popular 1, Discos Press. Que la va fer el Jordi Sierra i Fabra, que ha passat pel programa, i el Popular 1 crec que també.

El qual li tinc molt de carinyo, jo els l'hi explicava. En el Dani, que és el nostre tècnic. Que a més, al·lucino que sigui el fill. Perquè ell va fer una enciclopèdia al rock. Sí, sí. I m'hi va posar. Jo acabava de començar, o sigui que ni m'ho mereixia.

Bueno, però vol dir que ja et va valorar. M'hi va posar, m'hi va posar. Tu m'has dit abans que tires cap a Pau Riba, cap a Sisa, Oriol Trambia, a més de cap a una cançó. Amb l'Oriol érem molt amics, encara ho som, vaja. A més d'anar cap a la cançó, diguéssim, que aquí, entre cometes, més que ve de la francesa, tu tires més cap a un aire electrificat anglosaxó. Sí, exacte. Com va anar això? Vaig fer un volo alt,

que clar, com que jo era estiuejant, el públic estava molt a favor meu, de taloner de la Maria del Mar Bonet. Llavors, la gent. És que tu t'ho busques, eh? No, no. Ah, va, va anar bé. El Xavier Serrat, que és un actor molt conegut.

La Bonet va fer incursions, eh, també, amb el rock. Sí, home, algun tema amb el Toti Soler té. Sí, sí, jo em donaria qui en volgués.

Ell em va dir, quan va acabar el Bolu, que allò que fas, ja els artistes anem a fer una cervesa o una Coca-Cola, perquè jo tenia 14 anys, ho dic, no? Una Coca-Cola. Diu m'ha agradat però tens un massa influència anglosaxona massa influència americana i és veritat perquè jo escoltava el Bob Dylan i a més jo era un fan d'aquell disco que vam fer del folk 1 i folk 2. Que s'havien fet versions. Del grup de folk de qui? De Bob Dylan, van ser els primers que van traduir.

Exactament. El Chesco Bosch, el seu germà, l'Estivill. Aquests traduïen cançons angleses. Clar, clar, per mi no té res, diguéssim, dolent tenir influència americana.

Amb ell era una purista de la música mediterrània. Sí, sí, clar. I semblava que no d'allò. No, però em va dir que no li agradés. Simplement recordo aquest comentari, que jo potser m'ho vaig prendre molt a pit. I vaig dir, aquesta què diu? Perquè jo tenia el meu caràcter. Tu anaves a la teva bola i vas dir. Encara el tinc, veia. Si em toca el que no sona.

També contesto. Bueno, però està molt bé. T'ha fet també de talonero de Maria del Mar. Sí. Els 14 anys, sí. Home, i tant. I tant. És que, clar, vas començar molt jove. Sí. Continuem parlant d'aquesta línia que tens amb aquests músics. Actues amb ells? Arribes a conèixer aquests músics catalans com el Sisa, Músics Seus o el Pau Riba? Més o menys, sí.

Vam anar fent variacions. Jo vaig muntar una banda. Amb amics, però també molt bons músics. Recordo que tenia un guitarrista, que es deia Ramon García, de música, ell era de música clàssica, però tocava el que li donés la gana, vull dir, que li ensenyaves una peça i la treia al moment. I després es va fer psiquiatra. I va preferir la psiquiatria a la música. Era un gran guitarrista. Joan Maria Escribano, que és un baixista que després no va tocar més. Un tal Pepe. Sempre he volgut recordar. Últimament, al meu Facebook, Miquel Bedosa, he penjat una foto que estic tocant a Canet Rock. El Canet Rock dels 76. El mític. Sí, que se'm va anar la llum. Com va anar allà, el Canet Rob? Tampoc, no gaire bé. I a més va ser just després de lo del Dr Phil. Se'm va anar la llum. Va actuar un grup de Lleida que es deien Atila. Home, els Atila. A Canet van arrasar.

Eren molt bons. I van ser molt innovadors i eren molt bons, els Atila.

Jo havíem d'actuar en una carpa d'un circo. El Canet havia crescut. El 75 era una cosa i el 76 al rock ja hi vam posar tres escenaris. Hi havia un escenari al fondo, la carpa aquesta i el gran. Jo actuava a la carpa, després dels Atila. Hi havia hagut tanta gent que havia enxafat els cables. Vaig sortir jo i se'm va anar la llum. Llavors vam estar com mitja hora esperant que tornés. I vas tenir, però vas actuar al final? Com més nerviosos, més nerviosos fins que em van dir, va, ja hi ha llum, ja hi ha llum, va, foli! Llavors quina música estaves.

Però tu després vas a la Fura. Sí. I a la Fura has fet uns discos boníssims.

Entre aquesta etapa de cantautor i la Fura començo a tocar també amb el Panoig, que és on hem començat l'entrevista, a la plaça del Pi. Sí, sí, ja us recordo, ja us havia vist jo a la plaça del Pi. La truita perfecta. Érem un grup. Familia o seguidors dels Incredibles String Band, o els Crosby Steel, acústic. O sigui, jo tocava la mandolina, imagina't. I tocàvem cançons fetes

per nosaltres. La mandolina va estar molt de moda també a la rondalla de la Costa, aquest grup català. La mandolina és un instrument que, inclús la Mirasol Colores, alguns temes del Víctor Amano. Sí, i tant, i tant. El Tó de Re. El Tó de Re, que són. Per mandolina i clarinet. Per mandolina i clarinet, que són temes immortals. I després la mandolina s'ha anat perdent. El Quico Palomar encara la toca, el nostre amic Quico. Encara té una mandolina. Jo ara toco el xarango.

Ara hem fet un, bueno, ja fa 6 o 7 anys.

Interessant el so, però el xarango és complicat, no? No, és que és un acord. Sí, però. Bueno, esclar, tocar-lo bé sempre. No dic l'acord, precisament, dic l'altra mà, la del ritme. Sí, sí, sí, aquesta potser seria. Seria una mica més complicat.

Estic muntant des de fa uns quants anys un concert, performance, que es diu Free Bach, que toquem una cantata de Bach i entremig hi barregem cançó flamenca, electrònica, i un dels temes, jo toco el xarango, que també he descobert que és un instrument tan antic, quasi bé com la música de Bach, potser era un llaüt, No era un xarango. Però hi ha aquest tipus de música improvisada de Bach que anomenen les follies espanyoles. No sé per què és espanyola. Follies espanyoles. Que són quatre acords i la gent improvisa. Hi ha en el segle XVI, XVII.

Hem d'acabar, mestre. Ens ho hem passat molt bé. I l'homenatge a l'Enric. Has dit que volies escoltar una cançó que havíeu fet plegats per acabar. Quina cançó és?

Aquesta és una cançó mítica des del meu punt de vista. Es diu Coqui. La vam fer per la mort d'un amic quan havíem de tenir 14 o 15 anys.

Miki Espuma, escoltarem aquesta cançó. Us dèieu llavors el duet Somni? Somni, exactament. Tu i l'Enric Hernáez cantant aquesta cançó de Coqui, un homenatge al Coqui i a l'Enric Hernáez. Ens ha deixat fa poc i encara no s'entén,

perquè primer m'hagués tocat a mi, que jo soc més borratxo que ell.

Senyor Espuma, gràcies per haver estat aquí amb nosaltres a VINILS, al podcast de Catalunya Ràdio, i parlarem més. Adeu. És un plaer. Gràcies. Adeu.

Recordo aquells moments en temps passat que ja no poden tornar. I ara que no hi ets, la vida segueix. Però sé que dins del meu cor, jo sé que dins del meu cor recordaré els temps passats. Aquí ya no pots retornar. Espero un reunión.

Som podcast.