T4xC7 - Mireia Ros fa sonar el vinil

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.

Hola, amics i amigues del podcast de Catalunya Ràdio Vinils. Us parla Jaume Escala. Com sempre tenim convidat, convidada. Avui tenim Mireia Ros. Què hi ha, Mireia? Hola, què tal? Ets molt de vinils? Ho havia estat. Ho havies estat. Encara una bona col·lecció. I ara no? No, ara no.

Jo què sé, perquè suposo que els temps canvien. I a més és curiós, ja no escolto tanta música com abans. M'agrada, m'agrada escoltar-la, però he de recordar-me, perquè escric molt, suposo que és per això, i penso massa. I aleshores necessito necessito suposo que d'aïllament amb la petarda que soc i llavors quan

poses música quina eina fa servir el Spotify?

el mòbil? poso les meves, les que tinc jo tinc unes bones llistes de músiques tinc crooners sí, però com les escoltes?

pel ordinador, pel mòbil però que això

no fa servir no, però no tant. I a vegades el que faig és teràpia, em foto aquella cançó que m'agrada i em foto ballar com una loca. Ja no diràs quina. Quina cançó que és aquesta que tens? Do you remember in a Saturday night? Per exemple, entre d'altres. Qui eren? Ai, ai, ai, els. Sí, sí, que m'ho sé, que m'ho sé.

Bueno, ja farem memòria. Ai, quina ràbia. Ja farem memòria. Escolta, quan eres molt petiteta, molt petiteta, els teus pares. Què tenien a casa? Recordes si eren de ràdio o eren de caset? Jo recordo la ràdio. Hi havia equip de música?

Sí, era de ràdio i també d'equip de música, de tocadiscos. Perquè el meu pare va començar a col·leccionar ja de jovenet discos de jazz. I més gran es va comprar el tocadiscos, els bafles i tota la bandanga. I allà escoltàvem de tot. Escoltàvem sobretot música de fora. La meva mare era la part, anem a dir, popular del seu moment. Era la que cantava couplets i els cantava ella per casa, cantant. I estava cantant tot el dia. A mi també em diuen la veïna cantarina.

Ara et diuen la veïna cantarina? Però qui t'ho diu, això? Els veïns.

Perquè no soc conscient, ara ho soc més, però quan no era conscient és que no. Jo baixava cantant, pujava cantant, amb l'ascensor en aquest cas, però a la finestra. Una vegada recordo un veïnet, petitet, de 8 o 9 anys, que em va dir pel salver. Senyora, callese! I vaig fotre un berrido. Quasi em traumatitza. No, no, se'm dona bé també cantar. I aleshores el papa era la tendència del soul, del blues, del jazz. Després, clar, amb una família de nou, la Nuri, la gran, va portar els Beatles. La música també italiana corria molt per casa i la francesa hi havia grans grans cançons ja

ho saps grans autors, grans cançons és una època de.

I tot això em fa que tingui un arxiu interior que de tant en tant surt. Soc més de la melodia que de les lletres. He descobert amb els anys, darrerament. Imagina't si han passat anys fins que m'he adonat.

Escolta, i quan hi havia aquest equip i eres petita, tu miraves, posaves algun disc, et deixaven entrar a l'equip, era només del papa o. Sí, sí, sí.

Fins i tot el meu germà Ivan, que tenia síndrome de dauna, i era petitet, i el tio era una de les coses que perquè ell no era molt, diguem-ne. No sé com dir-ho. Era emocionalment molt ple, però la iniciativa de fer les coses, a part que era el petit de vuit germans que li anaven per endavant, estava més mal acostumat que ni te cuento. Però veure'l amb ell, agafar i posar-se a Lady Gourmet i el trio Los Panchos, posar-lo. Aquells boleros. Allò que l'enganxades, però dius, què ha posat el tocadiscos? I veies Salivant que picava l'agulla, que a l'aixecar-la es posava en marxa sola, el ficava i senties una mica de. Senties el rock. I de sobte sonava que se quede l'infinito i de sobte anava cantant amb una sabateta a la mà, amb el mono. I els altres germans? Tots cantants. Pensa que a casa hi havia un ambient sempre molt festiu, molt agradable, i el que em sap greu és que, clar, no pots estar robant els moments, ni saps en quin moment vindran. Però recordo amb molt de carinyo l'última etapa del meu pare, que estava malaltet, i que anàvem a veure a casa, i posar la taula, entrenar la cuina i posar la taula, i la Nuri, la gran, començar una cançó, i totes seguir-la. Això de les pelis, que veus les pelis, que queda tan bonita, no. Això jo ho he viscut, ho he viscut des de petita. La família Trapp. Sí, o el Vive como quieras.

No, una mica. Canten tots. No, que canten tots.

Ah, bueno, vale. No, era més assilvestrat, lo nostre. Casa era. Vive como quieras, la peli de Capra, que era una pelicula més o menys que reivindicava una mica aquesta llibertat de. D'expressió i dintre d'una petita societat que és la familiar. Si no em falla la memòria, perquè sempre ho cito com a exemple, fa anys que no la veig. I aleshores m'agrada molt aquest títol, també per això, perquè a casa progressivament es va anar domesticant i transformant la família. Perquè els meus pares venien d'una idea més clàssica de la parella i de la forma de viure. Però després el papa era molt innovador, la mama era l'alegria de la casa i hi havia un ambient molt maco. Jo recordava el funeral de la meva mare. El meu pare ja havia mort i em va venir un flash que vaig aixenar que era que mai a casa meva els últims anys no estic parlant dels a veure què 80 70 mitjans dels 70 80 al llarg dels 80. Entrava tot Déu. Hi havia dies que trobaves el passadís amb gent dormint, amics, amigues. O sigui, era una casa molt divertida, molt oberta. Però clar, en aquell moment jo era jove, també venia de Londres, o sigui, era com normal. Sabíem que no, però ho vivíem com una cosa normal. Però realment, després miraves el veïnat del costat en un barri, tot era com més. Quin barri? Castillejos, quan la plaça de les Glòries no estava guapa com ara. O sigui, barri, barri, barri maco, barri, però barri. I em vaig adonar que els meus pares mai, mai es van queixar d'això. Jo no recordo que diguessin "bueno, ja està bé, no porteu ningú més", no sé què. Nòvios, parelles que teníem, perquè nosaltres marxàvem de casa però tornàvem, aquestes coses que toca tornar, però venies amb un nòvio i bé, érem set noies també, s'ha de dir. I bé, hi ha hagut aquest ambient, no vull dir que sigui ideal ni deixa de ser-ho, era una cosa molt peculiar d'aquesta manera de viure.

I tu et vas fent gran, no? I et deus comprar. El papa té discos de jazz, la mare pot tenir coples, com deies, no? La mama tenia gambo. A la gambo, franceses. Però tu, clar, arriba un punt també, no?, que et fas un adolescent i et vas a comprar els teus discos. Bueno, el que és cert és que

jo he heretat molt del meu pare, dels germans també, però jo no els utilitzo, és el que et dic, els tinc guardats.

No, no, però no em referies al que tens. Recordes quan tu vas dir aquesta cançó m'agrada, la vull comprar? Ai, sí.

Algú que es posés de moda. Honestament, era el Cat Stevens. Tea for the Tyler Man va ser un disc que em sembla que me el van regalar. Un altre va ser My Sweet Lord del George Harrison. I fora d'això ja no recordo més perquè a casa circulaven molts discos. Molts. O sigui, la Nuri eren els més grans els que compraven. Jo vaig marxar molt jovenet a Londres i aleshores allà vaig estar. Ara et passa d'una història a una altra. Allí vaig estar a uns festivals que lo flipes. T'ho anava a dir. Perquè eren els anys 73. Explica'ns aquests festivals, quins vas estar. Pues mira, vaig estar a Wimbledon, que estaven Caravan, Elton John, Rod Stewart, The Band, Van Morrison, m'encanta el Van Morrison, que és una de les meves cançons preferides, la Brown Eyed Girl. I uns infinits més que ara no em vénen al cap. O sigui, per exemple, vaig veure.

Uns grans bruxos mítics. Sí, sí, sí. I cantants mítics. Sí, sí, sí. Dels millors.

I vaig estar. Jo vaig veure els 10 CC, 10 CC. Ten, sí, sí, en aquell temps allà hi havia un hotel que a la part de dalt feien actuacions, hi havia com un petit escenari. Vaig estar també amb. Te recordes aquell músic que té com paràlisi?

Joey Cooker. No, no és el Cooker, és el. Ja traurem el nom.

Aquest també el vaig veure en directe, que no sabia ni qui eren en aquell moment. I el tens així, que tampoc eren desconeguts, feien actuacions així. I vaig veure el Rocky Horror. Ah, ja en duri. Ja està. Continua, perquè així estava. Em vien recordar del Do You Remember, que són. Ai, que sempre que són tres noms. Earth, Wind and Fire.

Earth, Wind and Fire. Fallones, què feies a Londres? Estaves estudiant per actriu? Estava estudiant per l'anglès. Vas estudiar alguna cosa o era tot festival?

Sí, sí. No, no, no. Estava treballant d'Opergel, tio. Tenia 16 anys i mig. Vaig estar un any i tres mesos allà. De què treballaves, dius? D'Opergel. Què és això? Opergel era el que fan, l'explotació que feien, i suposo que encara la fan, que et porten a casa d'una família i fas allà de xatxa, cuides els nens, planxes la roba, a vegades tens que cuinar, mantenir la casa, allò, el. Bueno, vaig estar sis mesos, em vaig enfartar, vaig pensar, em torno a Barcelona, però abans acabo una mica més, i em vaig quedar en total un any i mig. Però aleshores ja me'n vaig anar. Sí, sí, no, clar, i em vaig fer dona, persona, vaig complir els 18 anys allà, que no era major d'edat, aleshores. I aleshores vaig anar a parar al King George VI Youth Hostel a High Street, Kensington. I allà vaig estar els últims nou mesos de l'any i mig i em vaig passar teta. Me lo va a ser que lo flipas. Explica, explica.

Això pinta bé per vinils. Música, festes. Estava allí fregando,

washing the dishes i servint els esmorzars a la gent que venia cada quatre dies. Era un youth hostel. I cada quatre dies canviaven a la gent. Venia gent nova. Tenien que tornar a entrar, registrar-se si algú volia quedar-se. I vaig conèixer molt de gent. Vaig fer amistats. I això. No sé què més dir-te. Tu no t'amunis que jo t'ho preguntaré. Vaig moure'm per allà, anava a Portobelo, vaig viatjar per Escòcia fent autostop.

Sí, una hippie. Estaves ficada dins de tot aquest moviment que comportava també un moviment

musical molt concret. Bueno, perquè tu anaves a actuacions, anaves a pubs, anaves a llocs, però al cine també. Jo al cine vaig descobrir aquí. Al teatre vaig descobrir el Rocky Horror Picture Show, que encara no havia arribat. Vaig flipar, Pepín. Però Pepín els flipé. Per què? Perquè. Perquè aquí jo sortia que estava franco. Estava feta una mòmia, però estava franco. I el franquisme. I anaves pel carrer o et trobaves un gris. Jo me'n recordo anar pel carrer i trobar-me un bobi, un poli d'aquests, que són quasi de dos metres i tal. I vas canviar de sobte, et somriu, et guinya un ullet i fas. M'ha guanyat un noi, un policia, i m'ha somrigut. Digo, ¿esto perdón? Clar, venia d'un món en aquest aspecte més cutre, més fosc, no? I allà, en aquell moment, no com ara, amb tot el que està caient, que era al·lucinada, hi havia una llibertat brutal.

Recordes el primer lent que vas ballar? Sí. O el segon?

Tenia 15 anys. Veus? El meu primer petó.

A veure, ho veus? Això on va ser? A Londres o a Barcelona? A Barcelona amb 15 anys, a casa d'una amiga. Amb un guateque. Amb un guateque, sí. A veure, explica, explica. Et recordes quina cançó sonava aquest lent? Sí. Home,

és important per aquestes festes. No recordo jo quina era la cançó. Oh, quina pina, no me'n recordo. No me'n recordo. Però recordo que el noi m'agradava moltíssim i anava comptant els petons, jo. I quants en vas fer?

Vuit. Ah, bueno, mira, deus. Això és que la cançó era llarga, però no recordes si era el Camilo Sesto o el Harry Nilsson o el. En aquella época,

per les cançons que estaven de moda i les lentes, quines eren? És que jo t'he dit. Quan jo era més grandeta. I de tornada de Londres, oi, Lili? La lenta per excel·lència Procol Harum. Però no era aquesta la que tocaven allí. Quina sonava en aquella època? Moltes, en van sonar moltes. Moltes lences. No te'n recordes, no?

Moltes. Recordes tu alguna? Home, clar, he dit abans del Procol Harum amb la seva blanca. Els 15 anys. Pelidez. Sí, una de aquesta. Aquesta és típica. El Nilsson. El Nilsson. Without you.

Sí, sí. En uns lents típics.

I clar, aquí hi havia també els croners o música lleugera que hi havia a Espanya o a Catalunya. La cançó catalana no es ballava, diguéssim, a. Era més de música reivindicativa. Sí, sí. I llavors tu tens el teu equip de música?

En aquell moment, no, el meu no, el de casa. Encara vius a casa els pares quan ets adolescent? No, i me veig amb 16 anys i torno amb 18. I als 19, 20 ja va ser quan vaig començar a independitzar-me.

I ara has de tenir molts pòsters a l'habitació de. Sí que en tenia, però.

Quins pòsters tenia? De nani i jo, perquè compartíem habitació. De nani segur que se'n recorda. Quina pena que no m'ho hagis dit abans. El crític pòster del Che Guevara. Ai, sí! Oh, per favor! No, no, no.

A veure el volum de la. No, no, ha quedat molt bé. Va, per favor.

Perdona, que la família, lo que te digo, la familia o bien maradat. Mira que el Che Guevara no era cantant. No, no, no, no. I el coneixies segurament molt poca gent, però és el que et dic. Jo soc la del mig de nous germans. Aleshores, la Nuri era de les que. No anava a la universitat, però tenia molts amics a la universitat. I anava moltes O a escoltar classes o a fer allò. Bueno, recordo que a casa venien els caps de les. Venien els caps de les manifestacions, s'amagaven a casa meva. Per això em vaig entendre amb 40 anys, que tot això que ella pendia de guapos, jo tenia 10 anys i me'ls mirava amb un ojito, ja fes tu, i jo, que guapo, com l'Helena, no sé què. Parlant de no sé què, i diu, si estaven a casa meva. La germana em va descobrir que s'amagaven allà. Dit això. Era un punt de reunió. Perquè estaven fugint de la policia. Era quan després, quan venien les hòsties. De córrer davant dels grisos, un punt de trobada. Vaig anar a casa del meu pare i la meva mare. I allà ens fotíem en aquella habitació i parlaven de coses que jo no entenia, però jo suposo que anava pillant. I jo el que tenia. Jo estava enamorada del Che Guevara, perquè una altra germana meva venia a una col·lecció de llibres molt interessants, on vaig veure per primera vegada la cara del Che Guevara mort. O sigui, la foto típica. Sí, sí, foto típica de gestirats. De ser 56 més 15. Què? No ho sé. Bueno. Jo soc sincer, ara, així no era el meu. 15 anys, vull dir, què més 15, Melona,

que tenia 15 anys. 67, o 60, 70.

I jo ja. Jo dibuixava molt, no pintar, dibuixar. I jo recordo haver fet una botella de fruco, que no sé si te recordes com eren les botelles de fruco abans, que tenien una forma una mica així com de torre, de torre tipus Tesla. Sí, era una ampolla molt curiosa. I jo havia dibuixat el típic pòster del Che Guevara, que era en blanc i negre, te'n recordes? La fotografia. La fotografia aquella, però amb negatiu i negatiu. I jo això ho tenia gravat i havia fet una botella amb això, amb 14 o 15 anys. En 14 anys segur, perquè jo ja li deia aquestes coses.

Hi havia més pòsters a l'època d'aquest. Recordes el Jimi Hendrix? També. No ho sé, jo t'ajudo una mica.

Beatles, Rollings, els Creedence. Els Creedence me volvía loca bailando.

A on? A on ballaves? A l'habitació o anaves a discoteques? A Pushkin.

El Pushkin és el que és ara el Ludegas. Que érem petites. Jo penso i dic, però si jo tenia 14 anys quan anava al Pushkin. Jo tenia 14 anys quan anava al Pushkin. Explica, explica.

Quina música posaven al Pushkin? Aquesta, els cridents,

tot el que hi havia nou allà es posava. En aquella època en deien Yeye. No, jo crec que Lleier és anterior, no? No sé si li dèiem Lleier. Bueno, potser aquesta seria més rock, ja. Hi havia altres discos, que no me'n recordo un nom ara, eh? El Bum Bum, era un altre, em sembla. Hi havia un cos de Bum Bum. I, bueno, més cap aquí, doncs, el Bocaccio. Metamorfosis també era de quan tenia 15 anys, el Meta. I tant, el Meta. Este sí que era el més, el Meta. El Meta jo anava amb 14 o 15 anys, abans de marxar a Londres, i quan vaig tornar encara estava supervigent. Que tenia el Xavier Masvagà, de Disyoki, que era molt amic nostre, perquè havia sigut noviet de la meva germana Nani. I allà havia anat, és la meva discoteca referencial. Que ara està ara no sé com es diu ara la que està hi ha una altra i per allà hi havia a prop dos o tres també que estaven molt bé. Però, bueno, tindria que. No perdemos el tiempo, porque. La cosa és aquesta, que, clar, el que es ballava era tot el més últim de la música, sobretot anglò, no? No recordo escoltar. Música en català. Sí, home, serrat, sobretot. I després teníem els discos del Pau Riba, del Sisa, teníem del Raimond. Jo amb. 12 anys, amb 12-11 anys, vaig cantar al vent a l'Acadèmia Sercom, que anava allà a estudiar. Quan vaig sortir de les monges vaig anar a l'Acadèmia Sercom. No, primer, abans d'anar a les monges anava a l'Acadèmia Sercom. I en aquesta acadèmia, era una acadèmia familiar, allà vaig cantar al vent la cara al vent. T'acompanyaves tu de la guitarra? Sí, el capellà. El feia de puta mare. El tenia els propis flipant. Està allò. Bueno, jo no és que flippés, jo estava molt nerviosa i molt vergonyosa. Però la vaig cantar. Me recordo amb les mans enrere i traient tot el A veure com. La cara al vent. Els ulls al vent, les mans al vent. Encara ho feia millor que ara.

I quan comences a estudiar o a fer d'actriu? Quan dius, jo soc actriu?

Jo m'he fet actriu. M'he anat fent amb el temps. De fet, vaig començar. Als sis anys ens pilla pel carrer. Primer, el meu tiet era soci d'una empresa que es deia Fissec, que feien postals, no sé si em sembla que encara existeix. Encara les trobes, aquestes postals a les Rambles. I a botigues, escudo d'oro, es diuen. Sí. Les escudo d'oro. I hi ha moltes d'aquestes, que hi ha una catalaneta a Montserrat, que hi ha pessebres, que hi ha naixements, pastorets. Doncs moltes d'aquestes fotos som nosaltres, les senties les que apareixem. De pastoretes, de verge, tenen Jesús, que era la Sònia, que tenia uns rinxos, però rinxos d'aurats, eh? Una cosa increïble. I a mi em feien fer de pastoret. Jo de pastoret. Era tímida. Tímida no. Només tinc una imatge d'aquestes postals que estic de nena. I mira, amb el poc temps baixa. I en guardes alguna d'aquestes postals? Sí, sí, les tinc. I després tinc pel carrer van parar la mama. Que anava amb la nana i amb mi. La mama era superguapa, però guapa de veritat. Sí, però de veritat. I molt rosa. La nani també i jo una mica més castanya, i van parar la meva mare i li van dir si li agradaria, li interessaria que nosaltres apareguéssim en una cosa que feia la televisió que no he trobat en els arxius, ho han intentat, de moment no ho han trobat, potser no està. Nuestro amigo el libro,

un programa que es feia a Miramar, els dissabtes a la tarda, Jo diria que era a la 1, clar, era a TV1. I fèiem de sirenetes, la meva germana i jo, teníem 6 i 7 anys. I la sirena del. Eren contes que adaptaven, i aquest era La sirenita i el mar. Del Christian Andersen. I nen, fa tres anys o així, tres, màxim quatre, que vaig trobar la Sílvia Tortosa, que ja no està entre nosaltres. I em vaig enterar, vaig tenir una conversa amb ella per telèfon, perquè per uns temes i tal, I recordant coses, vaig descobrir que la sireneta gran, la prota, la que explicava el conte i era la sirena que es transformava en dona, era ella. Vaig flipar pepinos. Vaig flipar pepinos. Bueno, pues eso. Això, que a partir d'aquí jo ja me'n vaig a Londres i el que vull fer és donar la volta al món. Torno amb 18 anys i dic, m'estic un any a Barcelona, estalvio una mica, agafaré un barco que em porti als Estats Units i jo em volia marxar a Califòrnia. I per què volies anar a Califòrnia? Perquè era Califòrnia. California. I ja me veia por ahí amb tots els meus amics, amigues, que havia conegut allò California Dreaming, you know? Sí, sí, sí.

I explica què va passar. Porque no me fui. Ah, no? No. N'hi vas donar la volta al món?

No, és que em va sorgir de sobte aquella publicitat, vaig conèixer l'Enrique Guevara, l'Enrique Guevara amb l'Isidor Llorca, i vaig començar a fer amb el Destape. A fer publicitat o pel·lícules? Vaig fer publicitat, perquè vaig fer publicitat entre mi, i fent publicitat vaig conèixer l'Enrique, Guevara. I bé, doncs em van introduir en aquest tema i em vaig apuntar. I si em dius per què, no t'ho penso explicar perquè ho deixo per a una altra cosa que tinc i no vull desvelar-ho. Bé, la cosa és que vaig fer destape i vaig començar a sortir revistes, més revistes que pel·lícules vaig fer. Quines revistes vas sortir, per exemple? Un 90%. Bueno, posa 80% de tot el que es publicava en aquell moment. Home, sortia. Tenia aportatges amb pilotes a dintre. En l'interviu aquell. En l'interviu tinc un aportat que va ser una vegada que vaig intentar ja cobrar, perquè mai cobraven, per això té nassos la cosa. I jo tampoc et sabia si acabaria sent actriu o no. Saps què vull dir-te? Passa que em va pillar també amb l'Alicia, l'Espanya de les Meravelles. Saps? Tot plegat. Una pel·lícula que ara és de culte. Absolutament icònica. La gent encara es fa creus que a poc després de morir Franco es podés rodar aquesta pel·li perquè es va rodar el 76. Es va començar a rodar el 76 o por ahí. El 77 s'estrenava amb un pòster superescandalós que va tenir molt d'èxit a Cannes. Vam anar a la quinzena de Cannes. Va tenir un article de doble pàgina, però mai he pogut recordar quina revista era aquella, ni sé com trobar-ho. Mireia Ros, ens queda un minut. Un minut? Uau, nen, pues no te lo he explicado todo.

Hem d'acabar. Quina cançó t'agradaria que posessin per despedir el programa?

Home, ara mateix la del John Lennon, la Imagine, perquè tal com està el pati.

Molt bé, doncs gràcies per haver vingut a Vinils. Mireia Ros, un plaer. I, bueno, fins aviat. Fins aviat.

I jo em vull despedir amb un gest de conscienciació del que està passant a Palestina, a Ucraïna, a Sudan. Congo, Rojinhas. Bueno, no pararíem. Però que hem d'estar molt amatents, perquè estem en uns temps molt, molt grisos, tirant a negre. I, bueno, espero que estiguem prou preparats i espavilats com per alçar-nos, perquè haurem de reaccionar a les persones. No reaccionarà ningú més que nosaltres. We the people. Gràcies. Imagine there's no heaven.

It's easy if you try No hell below us Above us only sky.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.