T4xC6 - Ramon Moreno fa sonar el vinil

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.

Amics i amigues, benvinguts a una nova edició del programa Vinils, el podcast de Catalunya Ràdio. Us parla Jaume Escala. Tenim un bon amic, en Ramon Moreno. Ramon, des d'on has vingut? He vingut des de l'Estartit, des de l'Empordà. Perquè a l'Empordà i a l'Estartit, que també no se'n parla tant, també va haver-hi. Un naixement d'una moguda de vinils, d'equips de so, una afició, unes botigues de discos. Quina botiga de discos recordes de petit que anessis per allà? A l'Estartit, perquè ets de l'Estartit, per algun lloc a remirar o.

De fet, no en teníem, a l'Estartit no hi havia botiga de discos. Veus? No hi havia. No, no, no. Esclar, jo soc d'una època que hi va haver una botiga de discos a Terruella de Montgrí. Que, ara no recordo el nom, que era una botiga com molt inaccessible, perquè jo era jove, no tenia diners, els discos eren cars i no m'agradaven, perquè era aquell moment de la música més discotequera i més d'allòs. Llavors jo vaig descobrir, o m'hi vaig enfonsar més, o amb el que m'agrada, com vaig venir a estudiar a la carrera a Barcelona. Llavors allò va ser un món musical obert, però és que a l'Empordà llavors era molt tancat. Hi havia una escena musical a l'Abisbal, certament, que vivíem, hi havia hagut una escena musical a l'Empordà que també en vam viure, i jo soc molt de l'època, en aquell moment, de les maquetes. Per exemple, quan ets jove, que tens 16. Llavors, concerts, una maqueta, que era una cosa, bueno, una cosa. La cinta de caset. La cinta de caset, amb quatre, cinc I la maqueta anaves allà fotocopiada, la portada fotocopiada, així. Jo encara tinc una maqueta de sopa de cabra. Jo tinc la primera maqueta de sopa de cabra. La vermella o la negra? La vermella. Igual que jo. Sí, sí. Llavors aquell moment, quan teníem 17 o 18 anys, organitzàvem la Festa Major de Terroella. I era el canvi aquell que deixar de fer música de ball a començar a portar grups de rock. I llavors havíem portat el Sopa de Gabra, per exemple, amb un remolc, amb un remolc del tractor. No té res a veure la música de ball amb la música de rock. No, però parlava com a concepte, no? Com una festa major allò de, bueno, de ball, i després fer una cosa més jove, més, més, bueno.

Van venir orquestres de ball molt abans de la moguda, del rock català, com la salseta, la plateria, evidentment, i moltes orquestes que també van fer molts discos, molts vinils. I molt interessants. I a part que aquestes orquestres, no sé si estaràs d'acord, però amb molt repertori hi havia molt rock també. Sí, molt, molt,

i descobrir moltes coses, tota la salsa la descobreixes a través de la plateria, no? Vull dir, coses que te la fan més propera, diguem, no? Sí, el famós tema Jack the Knife, no? Ai, per exemple, no? Sí, sí. Clar, llavors, tota la música sempre t'acaba ruint alguna porta o una altra, eh?

Escolta, hem dit que a l'Estartit no hi havia manera de trobar discos. Els trobes a Barcelona. Per allà no us movíeu per Girona, per algun lloc que potser sabíeu d'una discogràfica? Hi havia alguna cosa?

A Girona hi havia alguna botiga de discos, però a Girona ja quedava com molt enllaç. Quan ets més jove, com que vens a fer la carrera, als 18 anys vens a Barcelona, diguem. Passes de l'Institut de Palafurgell en aquell moment i vens directament cap a Barcelona. I on anaves? Jo sempre anava a discos a Castelló, per exemple. El carrer Tallés era un lloc fantàstic. Què buscaves allà al carrer Tallés? Jo sempre he buscat molts Beatles. Beatles, sobretot quan no tens massa diners, perquè el vinil era una cosa cara quan ets jove, i havies d'anar molt a tret segur, perquè si t'equivocaves havies gastat una pasta amb un vinil que no t'agradava. Llavors, com que sempre els Beatles ja van començar a agradar de molt petit, anava a Beatles i després molt de rock americà, sí, molt, molt, molt de rock. Bon exemple. Primers Springstings, recordo la meva tia era anglesa i em va descobrir un noi que era a l'Springstings i no havíem sentit el Nebraska, coses així. Molt rock americà, la Marshall Tucker,

moltes coses així. La teva tieta, nord-americana. Anglesa. Ah, anglesa, disculpa. Sí, sí. Et descobreix el Bruce Springsteen, però aquí més. Segur que tenia més grups.

Sí, sí, sí. Després ja me va venir tota l'època dels Smiths. I a mi m'han agradat molt sempre els Clash, per exemple. Tinc un record molt viu i molt nítid del London Calling, per exemple. És un grup que m'ha agradat sempre molt. Però en general m'agrada, sobretot tendeixo molt a la música americana, Bob Dylan, Stones, en tant que també tenen uns arrels molt evidents, i la meva passió col·leccionista és més pels Beatles, però amb els anys també te fas obres molt amigables. El rock català va ser molt important també, perquè, clar, quan ets jove i tota la música t'arriba de certs llocs, de cop i volta t'arriben grups en català amb la teva llengua, no? Alguns dels quals tocaven a l'Empordà, a l'Empordà hi havia. Hi ha una cançó que es diu. Sí, a l'Empordà, llavors aquella cosa, el Sopa de Cava, a la Bisbala hi havia el Comando Moril, és cosa que, hòstia, aquests tios fan música al costat de casa teva i són com tu, diguem-ne, no? Ja no és algú que, hòstia, a Manchester o, no sé, no a Nova York, no? No, era al costat de casa. Això t'obre moltes mires, no? La música és molt important per moltes coses per això, perquè t'obre fronteres.

Ramon, però el rock català ja havia començat molt temps abans amb la música layetana, no? Sí, sí, sí. No sé si tu.

En aquella época era molt més jove. Clar, tu eres potser més petit. Sí, després he estat, evidentment, fan de. El Iceberg. Iceberg, Pegasus, havia vist el Max Sunyer, que en parlàvem fa una estona, l'he vist unes quantes vegades en directe. El Pau Riba, també vaig escriure un llibre sobre el Pau Riba. Pau Riba, com a precursor, com un dels primers. El Diu Tria és el primer, el disc fundacional del rock català. Oriol Trambia. Oriol Trambia, no? Però allò com per la joventut em quedava lleugerament més lluny i llavors sí que jo vaig viure de manera vital tot l'esclat del rock català, diguem-ne.

Passa que potser sí que l'esclat aquest del rock català té molta influència americana i abans amb una elèctrica d'arma té més influència de la música popular catalana. Tot i que també té les guitarres elèctriques i té un so molt americà i molt rockero, però també potser portar un instrument com aquest saxo soprà que toca el Joan Fortuny, potser el rock català es va definir més només amb els sons més americans. O sigui, tu què penses?

Sí, sí, sí. De fet, era una connexió molt evident. En tot cas, m'agradava i ens agradava per aquesta connexió més americana. Això ara hi ha totes les músiques més urbanes en català que em queden més lluny, diguem-ne, conceptualment, diguem-ne, no? Vull dir, em sento molt més identificat amb tots aquests grups que. Bueno, de fet, era rock català, no? Vull dir, amb tot el significat de la paraula,

no? Escolta, quin recordes, ara anem allà a la sala, tu ets petit, quin equip de música tenien els teus pares, si en tenien, o quina ràdio? No en tenien, tenien una ràdio,

o diverses ràdios, recordo una ràdio, típica ràdio, amb un gravador de casets, i em passava moltes tardes. Ah, d'aquests. Sí, d'aquests, sí. I sense tocadiscos, només caset i ràdio. I després ja de més jove vaig tenir un equip molt primari que era un Elbe, un Elbe, que el vaig tenir molts anys. Marca mítica. Marca mítica catalana, no? Ah, sí? No ho sabia. Sí, sí, a la tònica Beltrán, sí, sí. I el vaig tenir molts anys, que em va funcionar molt bé i després vaig incorporar altres elements com un Pioneer, com el CD, després que em va sortir el CD, eh? Vosaltres, allà a l'Empordà,

la vostra joventut, intercanvieu discos, intercanvieu informació entre els joves, feu festes, el que abans se'n deia, no sé quina traducció tindria en català, guateque, però jo crec que s'ha quedat guateque, no sé que sigui una bona. Com a concepte serveix, sí. Una bona farra, una bona festa. Us trobàveu i parlàveu d'aquest tema dels diners?

Sí. Amb la meva colla, diguem-ne, ens agradava a tots la música, diguem-ne, i més que fer festes, el que intercanviava eren molts casets. Casets? Casets gravats, bueno, casets gravats a tonelades, diguem-ne. Gravaves cançons, cançons gravades, jo n'he fet un, faig una còpia i poso tres cançons d'aquest, tres de l'altre, bueno, això era una cosa que corria com. Has portat això? Sí, sí, exacte.

Novetats de fora, si anàveu a l'estranger, em portàveu a.

Sí, algú em portava. Compra aquest disc. Hi ha una peculiaritat que t'explico, és que a l'Estartit, a banda de ser un lloc turístic, hi havia hagut molts bars musicals durant els anys 60 i 70, però hi havia una peculiaritat, és que hi havia una base militar americana, una base de telecomunicacions, que era una base laurent. Vol dir que els americans, els soldats americans, portaven música que volien sentir als bars, diguem-ne. I portaven discos, no?, I allà tenim una sala mítica, històrica, que aviat farà 50 anys, que és la Sala Mariscal. Que ha estat programant, deu haver muntat 7 o 8 mil concerts de rock al llarg de la seva època. En directe? En directe, des de l'any 79, que es va obrir, i ha anat muntant a l'estiu, fa concerts cada dia, i esclar, amb tota la influència.

Perdona, qui ha passat per allà, per exemple?

Ha passat des de la Nina Hagen fins al Herman Hermits, fins als primers Sopa de Cabra, quan es deien Copacabana, Amaral, per dir alguna cosa, els ha donat. També en Llorenç Massagué, que és el propietari, el precursor, ha donat veu a grups que no han fet res més, a grups joves d'aficionats, fins a grups que han tingut una carrera més o menys consolidada. A l'estiu fa pràcticament concerts cada dia, el cap de setmana. Max Sunyer va ser el primer o el segon concert en directe que es va fer al Mariscal, per exemple. Com a Max Sunyer? No recordo. Llavors els que ens agradava la música sempre anàvem al Mariscal. I encara està obert. I continua fent. I allà sempre hi havia, a diferència de les discoteques més estigüenques que era música disco, allà sempre hi havia música més rock o més. Ell té molta devoció pel country americà, tot i que van passar èpoques heavy i metal i coses així que a mi me són com més distants. Però aquesta era una peculiaritat interessant perquè hi havia molts locals de música als 60 i 70 que. Es nodrien de la influència o del que portaven els soldats americans que teníem a la base de l'Estartit. I això fa que hi ha un cert tipus de música. Escoltar Pink Floyd en una discoteca no és gaire normal. No ho era. Allà l'escoltàvem, diguem-ne. Aquestes coses així.

Escolta, tu dirigeixes un festival, i montes un festival, ja fa uns quants anys, de música dels Beatles. Això és passió, primer de tot, per un grup com els Beatles, però també és passió pels vinils. Sí, sí. Això també és una passió. Tu escoltes vinils encara? Sí, sí, sí. Sempre? No has renunciat? No, mai. Ara que surts al CD, vas tenir un disgust quan va sortir el CD?

No, vaig tenir un problema. És a dir, esclar, quan. És a dir, és un nou paradigma. En aquell moment era un nou paradigma. Semblava que, bueno, CDs I el vinil es va deixar de fer, no? Llavors, bueno, tinc milers de CDs. És així. Per què? Perquè en aquella època. Bueno, vaig veure que deixes de comprar més música general en vinil, sempre he comprat música dels Beatles en vinil, molts singles, que és el que més m'interessa, diguem-ne, però també tinc. Per què t'interessen els singles? Els singles també perquè cada país feia la portada diferent, diguem-ne, clar i hi ha una varietat cromàtica. Les cançons són les mateixes, perquè és la mateixa producció, però la portada de cada país és diferent i cada país, bueno, hi ha milers i milers de discos diferents dels Beatles en single. Amb vinil, amb LP ja és més uniforme, no? I vas pels mercats buscant. Sí, compro coses i més o menys, si puc, i em va bé, perquè també els preus. Hi ha alguns preus que estan una mica exagerats, inflats.

Que pot costar un preu exagerat d'un cingel.

No, un cingel normal, d'allò més normal, són 30, 40, 50 euros, que també t'ha de venir molt bé de gastar, te'ls diguen una cosa que pots. Però bueno, vull dir que més o menys anem comprant coses estranyes, o algun cingel de Yugoslavia que ja no existeix, coses així, no hi vaig més o menys més enllà de comprar el que va sortint pòsters també, retratos pòsters, programes de gira memorabilia discos pirata també sí, allò que en deien botlex concerts, en tinc uns quants de concerts avui dia amb el format digital bueno, ja és un dels discos més pirates o botlex, com ho vulguis dir ja corren més en format digital però sí, sí, és una passió interessant, sí, sí.

Explica'ns una mica aquest festival basat en els Beatles que organitzeu a l'Estartit i que venen tants artistes i que ha tocat tanta gent coneguda,

tant de casa com no. El Beatles Weekend, aquest any 2026, l'any que ve, farà 20 anys, el fem sempre al juriol, la segona setmana de juriol, 20 anys dedicats exclusivament als Beatles. Amb concerts en directe, evidentment, i també amb exposicions, amb xerrades, amb presentacions de llibres, bueno, una mica això. I sí, hem portat gent, més enllà de portar grups d'aquí, com els Abbey Road, que estan considerats un dels grans grups de versions dels Beatles, els Flaming Shakers, hem portat els Quarrymen, que era el primer grup, el grup fundacional, el primer grup del John Lennon, hem portat el Pete Best, fa dos anys, em sembla, dos o tres anys, sempre intentem portar en tant que pressupostàriament puguem portar algú de fora, molts grups d'aquí, encarreguem moltíssimes coses, és a dir, no és un grup per posar 25 grups que facin les mateixes versions, per exemple, aquest any passat en Neto Figueres va fer unes versions de piano i veu fantàstiques. Sí, sí, vols dir que incluïu estils diferents, respectin el. El plus, tot, vull dir, ho fem. En Masoni va fer un repertori fantàstic, triat de música més rock dels Beatles, va ser un concert increïble. Has tret algun disc d'un d'aquests festivals? No, sí, mentida, sí, sí. Un vinil? Vam produir un CD, que en el casal vam fer un CD, amb música més jazz, blues, de veu, de la Montse Cristau, sí, sí. Però vaja, no. Hem fet un, em sembla, si no vaig equivocant, hem fet un, sí. I això ho fem cada estiu, anem fent xerrades, conferències. Com surt la idea d'aquest festival? Doncs surt, a l'Estartit surt d'una manera com més anecdòtica, perquè ara farà, doncs, 21 anys, em van demanar de muntar una petita exposició amb el meu material de col·leccionista, i volguis que no, doncs això dels Beatles, bueno, a qui més que menys li agrada, no? I el material de col·leccionista té la seva cosa, portades, no sé què, un clauer, pòsters, tal, i bueno.

Quedava com. ¿Quina és la cosa, com a col·leccionista dels Beatles, més estranya que tens a la teva col·lecció?

Mira, no ho sé, com que som una colla de friquis, tinc. Bueno, o algú que diguis. No, jo, per exemple, tinc una cosa, jo em vaig escriure amb el Fada McKenzie, que surt citat a la cançó de l'Eno Ripby, Fada McKenzie, de charge, doncs tinc unes cartes amb ell, tinc la. Sóc amic, o tinc relació amb el Rod Davis, també un dels membres del Quarryment, que ens parlem tot sovint, encara no fa gaire, em va enviar un vídeo saludant, bueno, coses d'aquestes, després tinc discos, tinc programes de gira, tinc coses així, però aquestes coses com més personals, diguem-ne, autògrafs, sí, uns quants autògrafs, dels vídeos no en tinc, perquè no estan a nivell prohibitiu, vull dir que. Tampoc m'interessa molt gastar-me. Què pot? 7 o 8 mil euros un bon autor, si està ben autentificat. Una filmeta. Això se m'escapa una mica, però sí que en tinc, de gent diversa vinculada als Beatles, diguem-ne. I això té més gràcia, perquè, esclar, si estàs amb el Pete Best i t'afirma un disc i tal, això té la seva gràcia, diguem-ne, que és una cosa que m'agrada, diguem-ne.

Saben els Beatles de que l'existència. Bueno, els Beatles ara ja. Paul McCartney. Deuen tenir molts festivals. Sí, això ja els queda molt. Us coneixeu entre els que munteu aquests festivals?

Sí, amb la gent de. Sí, sí, sí, tenim molta relació. Amb un festival que es fa a França. Ai, perdona, a Bèlgica. Ens anem intercanviant informació i coneixem. Aquest any fem això, algun contacte, escolta, tal. A nivell de contactes amb el Festival de les Tertines ha obert molt la porta al conèixer Rod Davis dels Quarrymen, perquè havia intentat moltes vegades portar el Pete Best, per exemple, i quan ells van venir aquí va dir, La setmana que ve parlo amb el Pit Best i li dic que som un festival petit, perquè som molt petits, diguem-ne, no és un festival.

Però ve gent de tota

Catalunya i deu venir de França, d'Espanya. Sí, sí, del País Valencià, de Madrid, del sud de França, de Catalunya Nord. Sí, sí, nosaltres al concert principal sempre en planem més o menys unes 800 cadires, que és el que hi cap en el concert. I els diferents concerts, en general, sempre estan plens 300-400 persones. Sí. Sí, sí, estem contents perquè ja. Clar, també és un festival molt adreçat a tothom, a la gent que li agrada la música dels Beatles, que és més o menys tothom, a tothom li agrada més o menys, després ja el fan aquell més específic, més col·leccionista, que si montes una exposició

de vinils ja mira aquest. Si al festival també deu haver-hi mercat de vinils o mercat de samarreta. No en tenim gaire.

Un any ho vam muntar i no ens ha acabat de funcionar per fer venir paradetes de discos i no ens va acabar de funcionar i llavors no ho hem fet. Fem exposicions. Sí que és veritat que les botigues de l'Estartit tenen camisetes o tenen, en fi, marxandatge, llibres, tasses.

Quantes cançons dels Beatles en català s'han gravat? N'hi ha. A veure si ens en dius alguns.

Els tres tambors en tenen. Recordo que vam coproduir un CD amb la revista Enderrock que hi havia d'una banda versions en català dels Beatles, de grups de l'època, i de l'altra versions dels Stones. I vam fer un Beatles Stones, diguem-ne, no? És un CD que anava encartat amb la revista, i està molt bé perquè n'hi ha cosa que no és gaire. Clar, en aquella època, difícil cantar en català, evidentment, estem parlant dels anys 60, i llavors la majoria de versions eren, evidentment, en castellà, molts grups sud-americans, no?, que era la manera d'entrar al mercat fent una versió, i n'hi ha, n'hi ha, sí, sí, sí. La Germana Ross, també, sí, sí. Actualment, grups.

Escoltis, creus que. Han versionat Beatles o altres grups? O estan pocs versionats aquests autors anglesos? No, no, si els Beatles sempre és com un valor.

El disc de la Maradona algun any ha fet algunes

versions de Beatles, Harrison. Un artista que ho tingui en un vinil o en un.

No sé si hi havia els Glaucs que tenien alguna cosa. Ja et sona, eh? Sí, ara que recordi així. Però sí, n'hi ha, abans es van fent versions. Un músic molt betlemanià que és en Masoni, per exemple, que acaba de fer un disco fa uns dies, i és un reconegut betlemanià que no se n'amaga de la seva influència. Ui, perquè s'ha anat apagant. No, la reivindica tota la música als anys 60 com a escola, diguem-ne, no? Com veus tu,

com a organitzador de festivals, com a editor de llibres, col·leccionista, l'estat de les nostres discogràfiques amb el tema de les baixades d'internet, les poques ventes que hi ha?

Jo crec que no sé les ventes que hi ha de discos, però suposo que la majoria de gent deu tenir la tendència d'escoltar-les a les plataformes, m'imagino, Spotify o Amazon, que és una manera bastant pràctica d'atrevar-ne. I d'escoltar la música als concerts en directe, que a l'estiu n'hi ha moltíssims. No sé si la gent té tant d'àvit de comprar, no sé si vinils, m'imagino que vinils no massa, i CDs no sé, potser tampoc, no? Jo crec que els hàbits de consum han canviat bastant. Abans la manera d'escoltar música era a través de la ràdio i quan escoltaves algun grup o algun tema que t'agradava anar a buscar el disc. Ara ja ho tens tot amb un clic, com si diguéssim, i és bastant més fàcil.

La volta al rock a 33 revolucions. Ramon Moré. Ens has portat un llibre. La volta al rock a 33 revolucions. Ramon, què ens expliques?

No, res, aquest és un llibre que vaig fer. La idea era buscar 25 discos, no que fossin els millors, sinó que fossin importants o que haguessin obert camí, explicar el disc. Explicar el contexte del disc, perquè el contexte del disc és molt important, el contexte, com es va fer, en quin contexte social, musical, explicar les portades, perquè moltes d'elles, ara crec que estàs mirant els Sex Pistols, explicar les portades, com es van fer, perquè el disc era també, no només eren cançons, sinó que hi havia.

Com tens accés, per exemple, a com es va fer la portada. Com tens accés a certes informacions.

Romanant. Ara comentàvem, per exemple, un dels mestres del periodisme musical, que era el Jerry C. Ray Fabra, que va obrir camí. Que ha passat pel programa, també. I que ha vingut al Festival dels Beatles a l'Estertit, Bueno, una mica això remenant, interessant, perquè tota aquesta història interna del rock m'interessa moltíssim, diguem-ne, la intrahistòria, de com s'han fet les coses. I un dels problemes que tinc d'escoltar música, jo quan treballo no puc escoltar música, perquè si sento una bateria. Qui és aquest bateria? Va, ja t'interessa? Oh, que bateria és tal? I vas estirant com el fil. Jo a través dels Beatles, per exemple, que són les meves passions, a través dels Beatles arribo a Buddy Holly, arribes a Chuck Berry, arribes a molts grups a través dels Beatles. Van versionar el Buddy Holly. Qui era el Buddy Holly? T'interessa? T'agrada? I la música és això, no? Una mena de relacions que es van fent, no? Si tu pots dir, home, no, és que els Ramones estan influenciats pels Beatles, i tu dius, home, no fotis, no pot ser, no? Un dels Ramones feia servir el Paul Ramone, està agafat el Paul McCartney, diguem-ne. I tot en la història del rock té una relació, no? Comença el Chuck Berry, el Buddy Holly, el Elvis Presley, i a partir d'aquí tot va caient, no? Un escolta això i fa un estil, no sé. I és com una cascada tot plegat. I aquest llibre volia ser això, 25 llibres que són importants, que siguin els millors, això és molt relatiu perquè tothom té els seus preferits, però que són importants perquè han obert un camí, sense. El primer disc d'Elvis Presley, no s'entendrien moltes coses. Quan l'Elvis Presley surt el Ed Sullivan a la televisió americana, que llavors es remetia a la televisió anglesa, aquell dia estaven mirant el programa el Mick Jagger, el Keith Richards, el John Lennon, el McCartney, que no es coneixien entre ells, el Bob Morrison, i d'allà surt tot això. Un munt de gent que després. Això, ostres, quin impacte, no? I tot això és una cosa que m'interessa en general de la música, no?

I segons tu, el rock ha tingut el camí que es mereixia la història de la música?

Sí, sí. El rock també ha estat molt domesticat per la indústria, perquè arriba un moment donat que està domesticat i també està explotat comercialment. Aquest trimestre que ve, a finals d'aquest any. Sortiran coses dels Beatles, del McCartney, del Ringo Starr, coses noves, llibres dels Wings, clar, la indústria necessita, però jo crec que sí, al marge dels grans noms, el Bruce Springsteen pot ser avui dia, és molt comercial, sí, sí, però és el Bruce Springsteen, ostres, cuidado, els Stones, un disc dels Stones el firmaria, el pitjor disc dels Stones el firmaria qualsevol grup que comença, diguem-ne, però bueno, és una indústria, evidentment, sí, sí, sí.

I ara, grups d'aquí o no d'aquí, al marge del llibre que has fet, de la volta al rock a 33 revolucions, grups de rock actual que diguis, mira, aquest m'agrada, però d'ara, que hagis conegut, o no tens cap referència, o poques. Per exemple, quina ens recomanaràs?

A banda del Masoni n'hem parlat, que m'ha agradat tota la vida, i m'ha agradat el disco, no està molt bé, per exemple, la Lupin Banga és un grup que m'agrada molt, jo crec que. Catalunya té molts bons músics. Sí que és veritat que sembla que el rock català o la música catalana va a modes, o ara el rock, després la música urbana, però hi ha molts grups que. La Loving Band, per exemple, m'agraden moltíssim.

I grups anglosaxons, americans, nous, pots recomanar algun que t'agradi a tu?

Ara no sé què dir-te. L'últim disc de la Susan Vega m'agrada molt, per exemple. És que en general m'agrada molt tot, eh? Vull dir que sí, sí, soc bastant obert. Soltes tot tipus de música. Sí, hi ha coses que no, eh? Quin equip de música tens a casa? Tinc un Técnica, ara, que em van regalar fa uns anys els meus fills, i segueixo tenint el Pioneer, el CD Pioneer, que encara tira des de fa 40 anys, està allà, vull dir que. Sí, sí. I l'últim vinil que has posat al plat? El tinc posat al plat. Encara no l'has tret? No, encara hi és. Jo soc molt. Bueno, certes coses d'aquestes. El poso allà. L'Enric Arnaiz, que ens va deixar no fa gaire. Ens vam conèixer a una època determinada. I va fer grans discos. Va fer grans discos, grans discos, i el tinc posat allà.

Quin tema, quin disc tens posat?

Ara tinc. Com es diu? Hi ha la carta. Sí, La tardor a Pequín. La tardor a Pequín, perdó, sí, sí, sí. És un disco que m'agrada molt, bueno, sí, sí, sí. Una nit de Sant Joan en. Una foguera de Sant Joan. Bé, sí, sí, a més, crec que era un músic molt interessant com a creador. Sí, tens el de O Poeta Salvajes. O Poeta Salvajes, també, que va fer. Crec que aquest el tinc en CD. Sí, sí. I durant una època va córrer per l'Estartit, també, i vam coincidir I jo, amb els discos, jo soc molt mitòman. Sí, els tens firmats. Els discos firmats, perquè això m'agrada molt a mi, els discos firmats, això és un valor més, no? I ara estava escoltant l'Enric Arnaz, que no l'he deixat escoltar mai, però ara, amb la seva mort, sempre fa un petit homenatge molt personal.

I també has revisat les cançons. Revisat una mica les cançons. Escoltar-lo, això també passa. Ramon Moreno anirem a l'Estartit al Festival dels Beatles llegirem el llibre A la volta al rock a 33 revolucions gràcies per venir al podcast de vinils i abans de marxar, per sentir una miqueta de música què escoltem Ramon?

si voleu podem escoltar l'Enric Hernández la carta, ara que parlàvem d'això que és un tema que crec que és extraordinari i que m'agrada molt més enllà de que sigui històrica m'agrada moltíssim,

per exemple doncs perfecte i moltes gràcies a reveure, fins ara, gràcies.

Desvistada entre la gent, clandestinament amagada. De Río a Barcelona.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.