T4xC9 - Reyes Torio fa sonar el vinil

Cataluña Ràdio. Cataluña Audio.

Som podcast.

Amics i amigues que escolteu el podcast de Catalunya Ràdio Vinyls, us parla Jaume Escala i avui tenim amb nosaltres a la Reyes Torío. Reyes, què hi ha?

Benvinguda. Ben allàdo, com es diu en català. Ben fallat, ben follat. Hola, com estàs?

Escolta, Dinamita Palospollos, Aleluya Records, DJ. Anem a pams. Anem a pams. Anem a poc a poc. Ets la senyora vinil, perquè has fabricat vinils.

He fabricat vinils. Soc una consumidora yonki de vinils.

Sí? Sí, sí, sí. I m'has dit que. Fa un moment em deies, quan fèiem un disc, de vegades hi havia. No, jo també vull el caset, que la família, els artistes. Què passava?

No, va ser aquest moment. Sí. Recorda't, als vuitantes feia només vinil, I casset, home, si era un artista amb molt d'èxit, vinit i casset. Si no, els de segona feien només casset, els de primera només vinil. Però als 90 ens va passar una cosa, i és que els independents ens vam trobar que havíem de fer els tres formats. Va arribar el CD, que jo ho digo amb tota la meva ànima, i havíem de fer. No m'ha agradat gens ni mica mai, em sembla un timo brutal. Ens van dir, no, no se raya como los vinilos. Hòstia, és que no. I pitjor, perquè el vinil, quan. Trapitza, li dones un copet així a l'agulla i continua la cançó. El CD, quan es queda en un. Ja no surts, o sigui, és una merda. El format no és bonic, les portades no són boniques. No, no, l'ho diu. No me quedaven totes les portades. I després té una cosa, també, que va ser el. Al ser un format ja digital, la compressió i el sistema de de masterització d'un CD. Implicava una sèrie de coses com, per exemple, que quan hi ha un silenci, encara que sigui de mig segon, és silenci absolut, cosa que no existeix a la música. Encara que tots acabem de tocar, la reverberació de tots els instruments continua. I a mi això em posava supernerviosa. Era una cosa. Ho diu el CD. Vaig estar tan contenta quan es va acabar. Molt fred. Sí. Quan es va acabar l'imperi del CD, vaig dir, bien!

Vas fundar Aleluya Record a Barcelona. A Barcelona. Tu vens del nord.

Jo soc de Bilbao i vaig arribar a finals de l'any 91 com a productora. Per altres discogràfiques catalanes independents, com els audiovisuals de Riad, etc. I després, al començament del 93, vaig fundar Aleluya Rego, la meva pròpia discogràfica, fins a finals dels 90. O sigui, encara vas fabricar vinils. És que havíem de fer, és el que et dic, de cada disc que traíem, de cada grup havíem de fer vinil, CD i cassete. I era una pasta gansíssima. Si tenies una mica de sort i el grup tenia una tirada i feia unes vendes, mira, però si no, la despesa era brutal. Era brutal. Quins grups vau fer amb Aleluya Records? Artistes, grups A veure, vam començar amb. Estandarte total de l'Eluia va ser al començament els Brahms, que és el primer grup de rock radical català. Una cosa que era molt basca, però. Altitot. Altitot. Jo vaig començar produint Brahms per audiovisuals de Sarrià, però després els vaig emportar cap a l'Eluia Records i Matamala, que eren els Brighton 64, que van canviar. D'estil, de músics i tal i qual, es van passar al català i van fer el grup Matamala. Aquestes van ser les dues primeres referències. I després vam fer absolutament de tot. En aquests anys vam fer indie, vam fer un subsagel que es deia Baobab, que era música ètnica. Hi havia músics africans, molt escarregues, també molt de músiques jamaicanes, català, grups anglesos com els Maroon Town o francesos com els Ejectes, grups de Bilbao, grups d'asturians, vam treure de tot, de tot, de tot. Jo soc molt eclèctica en els meus gusts musicals i això va ser la discografia que també era una mica un reflex a. Jo no estic encaixalada en cap estil si és música bona m'és igual excepte el reggaeton ho he de dir, ho sento aquí està el meu límit aquí ja m'ha

arribat però escolta. Anem a parlar, abans que fundes Discus, tu, evidentment, a casa dels teus pares, escoltaves música o ells sentien música? Sí, sí, sí. Que érem de ràdio, de. Bueno, explica-t'ho, explica-t'ho.

A veure, el meu pare era un. Hòstia, quins diumenges de la meva infància. Un apassionat de la zarzuela. Horroroso. La meva mare era més moderna. La meva mare tenia singles del Tom Jones, de. Li agradava molt Tom Jones, estava superenamorada, Rafael, evidentment, tal i qual. Llavors, els diumenges, perquè el tocadiscos, que és com es deia a Bilbao, no el podíem tocar nosaltres, les meves germanes ni jo.

Ja ha passat alguna. Sí. Sobretot convidada, que també m'ha dit, vosaltres el tocadiscos no el podíeu. No, no, el meu pare el tenia guardat sota clau. Llavors, els diumenges. Era com algo. Espera, espera, això és interessant. Sí, sí, sí. Era com algo sagrat, com un ritual per ell. Clar. Per què?

Doncs primer perquè era una cosa cara, era un luxe. I després, perquè el meu pare sempre ha pensat que nosaltres érem retraçades mentals, cosa que no és veritat. I ell era l'única persona pensant intel·ligent de l'univers, que podia tractar el bicup. Que podia posar bé l'agulla sense pensar. Netejava els vinils moltíssim, ens posava així a contrallum, a veure si estaven bé, tal i qual. I no ens deixava parlar. I allà sortia. La segura zarzuela d'aquestes que, francament, ho diu. I sé que musicalment estan bé, però és un trauma d'infància. Bueno, cadascuna. A ver, ven a la Paloma i mierdes d'aquestes.

La dolorosa, la dogaressa. Horrorosa.

Al cap d'una estona, la meva mare deia, ella em toca a mi, i ella posava Tom Jones, Rafael. Los Mismos. Te'n recordes de Los Mismos? Sí, sí, sí. Que eren tres. Sí. Què més teníem? La Cecília, la Jeanette. La meva mare era molt més moderna. Això quan era molt petita, eh?

Estàs parlant. Perquè, clar, les. Aquestes coses que dius que soltava el teu pare, la zarzuela singles no en tenia. No, no, no. Però ta mare devia anar a comprar singles. Sí, sí, la meva mare comprava singles. Ella els portava a casa, us ensenyava, mireu, he comprat. No, no, no.

Eren les sessions del diumenge al matí, punt. La resta de la setmana no es podia tocar perquè el meu pare posava el tocadiscos sota claus. I el meu pare tenia només, les azules eren LPs i a vegades dobles, perquè són llargues, i els comprava al círculo de lectores. No t'ho perdis. Saps que n'hi havia un club que podies, havies de comprar o llibres

o discos cada mes. Passaven per casa. Sí. No, devien de passar per casa.

La discogràfica del meu pare venia del círculo de lectores. I eren tot azules. Però bé, t'estic parlant d'una llibre molt petita, 5-6 anys. I el primer disc que jo vaig comprar tenia 8 anys i mai m'oblidaré perquè em va caure una hòstia brutal. I estàvem al Corte Inglés de Bilbao i jo era bastant pesadeta i la meva mare em va dir. Ves-te'n a comprar-te. Em feia falta una bufanda. I em va dir, toma la pasta i ves-te'n a la segona planta a comprar-te la bufanda i deixa d'una pel sac. I jo el que vaig fer va ser a la 0, que era on estaven els discos, i em vaig comprar el saplant Pogmoa del Plàstic Beltran. I clar, quan vaig tornar una altra vegada a la tercera, a la mare, i la bufanda, dic, ah, no, m'he comprat aquest single catapunt.

Et va caure. Déu n'hi do. No ho va entendre la teva mare, ella que tenia discos.

Home, després li agradava molt, però era. Jo vinc d'aquesta generació que desobeïa la mare, et queia una hòstia i punt, pilota. No tinc cap trauma ni em sento maltractada. Era una cosa supernormalitzada per nosaltres. Jo ja m'esperava la torta. Jo ja sabia que ho havia fet malament, no m'havia comprat la bufanda, m'havia comprat. Al disc del plàstic Beltrán i que em cauria un hòstia. Ho tenia claríssim. Però ja em venia bé, saps?

I van caure més hòsties, diguéssim, més discos. Com continues amb el vinil?

Ja des del primer he estat superobsessiva. També perquè el meu pare ja va començar a deixar-nos utilitzar el tocadiscos.

Quan va ser la revelació que el teu pare va tenir? Dius deixar-nos. Sí. O més germans, germanes. Som tres germanes. Tres germanes.

I. Home, jo crec, si no recordo malament, aquest single vaig tardar en poder-lo sentir de veritat a tocar discos com a mínim un any, eh? Però bueno, no massa bé. I una vegada que ja va veure que no el trencàvem ni passava res, doncs ja es va normalitzar. I llavors jo sempre que podia. Comprava discos. No sé si es pot dir això a la ràdio. Es robava també. Al Corte Inglés encara no hi havia alarmes. Llavors jo entrava, em comprava dos LPs i a dintre dels dos LPs anaven quatre singles. Ho sento. Tenia 12 anys i tenia molt poca pasta i al Corte Inglés no ha tingut pèrdues mai. O sigui, jo no he arruïnat el Corte Inglés per la meva conducta delinqüencial de petita. Però reconec que hi ha una part del començament de la meva col·lecció que em va sortir gratis. Sí, sí.

Quins discurs d'aquests LEPs, quins eren, per exemple? I després els que mangaves, o robaves, o afaitaves, que també es pot dir. Se'n queien a dintre de la carpeta. Els que se'n queien a la carpeta. El primer LEP. Quins artistes recordis tu que dius, jo per aquest robo.

Sí. El primer LEP. No, el primer LEP me'l vaig comprar. Perquè la tècnica era que si compraves el LEP que era gran. Ficaves els singles. Sí, sí, no, no entenc. I no hi havia alarmes, vull dir que era una cosa molt fàcil de fer. Llavors em vaig comprar, si no m'equivoco, el primer EP va ser Jesucristo Superstar, que era doble, a més a més. La versió original o. Sí, l'anglès, l'original. Encara el Camilo Sesto no havia fet la versió en castellà. Que per ser és molt bona. O sigui, en aquell moment em semblava com. Aquest esnobisme de quan ets molt jove. No, el Ted Nili, el Ted Nili. No, no, perdona, Camilo, és un cant de I va fer una versió boníssima, també. Però no havia sortit. Va ser el Jesucristo Superstar i el single, si no me'n recordo malament, que van anar a dintre del Jesucristo Superstar eren el Belfast de Bonnie M., I l'altra ja no estic tan segura. El Belfast. És que me'n recordo I a més, els tenia allà a l'estanteria i els mirava els meus discos, els meus discos. Qual va ser el segon? El Boniem, el Boniem. Ah, i Lady Writer, de los. No m'agraden gens ni mica. Però els ho diu. Els d'art estrells no t'ha agradat? No, gens ni mica. Però era el single del moment. No m'ha agradat, no m'ha agradat la música que fan. Mai m'ha agradat, no. Els tinc mania. Els trobes una mica tous, potser? I sobretot saps què passava? Que tots els que érem una mica raritos, una mica punks, una mica outsiders. Anàvem per altres estils i altres I els pijos eren els que els agradava d'ahir. Una mica també per rebuig dels fans d'ahir. Tu creus? Sí, del meu poble, sí. Tu estaves llavors a Vilbao. A Gecho. Bueno, Gecho està a 14 quilòmetres de Vilbao.

O sigui, allà podien dividir la gent amb els que eren punks.

Una mica o A veure, realment el 90, 9,9 eren pijos. I després estaven quatre patjats que eren outsiders, punks, tal. Hi havia un rocker, un mot, un punk i un tal.

I anàveu, el rocker, el mot, us ajuntàveu tots quatre. Sí, sí, sí. Perquè els altres anaven tots junts.

I ens ajuntàvem al poble del costat fins que ens van deixar, començar els pares deixant a Vilbau Capital. Perquè, clar, és 14 quilòmetres, però l'últim tren de tornada em sembla que era a les 9 de la nit, una cosa d'aquestes. Llavors, clar, si no agafes aquest tren, ja fins a les 6 de la matinada. Llavors jo deia, vaig a estudiar a casa de la meva amiga Maria. Mentida, estava a Bilbao. I aquí ja ens ajuntaven els modernos, diguéssim, de Santurce, Portugalete, Guecho, Pop, Massals de Bilbao, Capital, i ara amb Cent, per exemple, que ja era una xifra considerable. Intercanviava o discus? Sí, sí. Una altra de les cerimònies, per això jo crec que sóc tan fan del vinil, els vinyls bons eren molt difícils de trobar. No arribaven, com saps, ni al Corte Inglés, que era de les millors botigues que n'hi havia llavors. Llavors, Algú venia de Londres, ostia, tothom a casa de qui fos, de l'Ander que ha portat uns vinils nous i anava allà i era com una cerimònia, tots sentats. Això es diuen The Clash i és la bomba i tots. I immediatament sorties i dèiem que havies d'aconseguir un vinil de Clash com sigui. Però clar, si no anaves a Londres no era fàcil. Llavors hi havia una altra botiga a Bilbao, que era la Libreria Universal, que eren llibres i discos, i encarregaves el vinil de Clash, trigaven quatre o cinc mesos a portar-lo. I quan arribava era un tresor tan gran, per mi té una importància tan bèstia en la meva vida, que la pèrdua d'importància que li va donar el CD, per mi va ser com. No. I continua molt igual, eh? Continua igual, o sigui, el format, les portades. Sí, a l'època del CD va sortir molta música de relaxació. La Enya, la New Age, aquestes merdes.

Jo recordo, has de parlar tu, però recordo que sí que va començar, per això parlàvem d'això. Al principi hi havia músiques com la Enya, que has dit que sonaven bé, era una mica ortho-güey, però. Però hi havia alguna cosa que dius, però sí que és cert que. Escolta, llavors, les èpoques anteriors, Elvis. Jo vaig descobrir Elvis. Tot aquest tipus de música, el rockabilly, perquè també t'agrada.

Sí, però la vaig descobrir després. Els que vam entrar a la música com a punks, diguéssim. La teva estètica era punk? Sí. A veure, no punk de barriada, diguéssim. Veig una foto. Punk sinistre, no sé com definir-ho. Una cosa que toques molt els ous a la gent gran. I molt de negre, i molt de coses que no es podien trobar. I dintre del concepte de punk, que era molt ampli en aquell moment, és més bé, més bé, Nueva Ola, New Wave. Perquè al punk entraven els Sex Pistols i els Clash, però també entraven The Jam, que eren mods, també entraven Motorhead, que són heavys, també entraven Madness, que feien escape, vull dir, era un moviment. Molt ampli, perquè el punk era més era una actitud, una manera de fer. Sí, sí, sí.

Com a la seva època el rock. Exacte. I llavors, perquè a dintre d'aquest. Però vols dir que els mods tenien. Sí, sí, sí.

No, no, estètica no. L'estètica mod era mod, l'estètica rocker era rocker, però l'actitud. Les jams són superpunks. Absolutament. I Motörhead, he vist punks. I aquí teníem el titot. 25 anys després, t'estic parlant de l'any 80-81, t'estic parlant del Pleistoceno superior.

I van sortir grups allà al nord de seguida, recordes grups que t'agradeixen del nord? A veure si hi ha gent que ens escolta,

que li va a dir un panca. El que és més conegut del País Basc és el Rock Radical Vasco. I el Rock Radical Vasco, que té molt de punk i molt contingut polític i tal i qual, és de finals dels 80. No és de començament. Als començaments dels 80 el que hi havia eren grups siniestros, protopunk, tal i qual. Hi havia, per exemple, un grup que es deia Como Huele, una altra nueva religión, Tots aquests són els antecedents de gent, com després Paralisis Permanente o saps? I aquests van publicar vinils, eh? Aquests protogrups. No en solitari, però sí que es van fer un parell de recopilatoris. Que era l'època de les maquetes, també, que hi havia moltes maquetes. De fet, el nostre primer disc, perquè després parlarem de la meva carrera a dalt de l'escenari, el nostre primer disc, que va sortir en una independent bassa que es diu Discos Suicides, on van sortir Scorbuto, La Polla Records, tots anàvem allà. La primera edició era només cassete. I si anava bé, i passaves de 1.000 còpies, per exemple, la reedició ja. Els tios ja et feien un vinil de 500 còpies o tal. Però primer havies de demostrar amb cassete

que eres rentable. Que tu havies guanyat. I Dinamita pa' los pollos. Com neix aquest grup?

Doncs perquè això, igual que les tribus érem quatre i el delta mort. Tots fèiem música i llavors hi havia un intercanvi constant entre els grups tots anàvem hi ha un que té un local d'assaig de veritat i anàvem tots a l'assaig i nosaltres hi havia un grup de Nueva Ola que es deien La Babos y Turriaga que realment la música de Bilbao li de absolutament tot amb aquest grup. Perquè el seu local d'assaig es van fundar absolutament totes les bandes. Tenien un local d'assaig brutal, gran, amb amplis i amb de tot. I tots podíeu allà I tots, anàvem allà a assajar pel morro. I llavors ens barrejàvem. Llavors, a fer una. Vos deies, hòstia, el guitarrista aquest m'agrada molt el que fa, tal. Dinamita va sortir d'un. El guitarrista Roberto tenia un grup de música sinistra que es deia Males Tierres, amb uns altres amics meus. I de tant en tant mirava de cul a una cançó, així com més gamberreta i sarcasma i tal i qual, i la resta del grup li deia, no, no, no, aquesta no, aquesta no, aquesta no. I un dia jo vaig dir, oi, a mi aquestes que no li agraden, a la resta, a mi m'agraden moltíssim. Anem a fer tu i jo una banda amb aquestes cançons. I així va sortir Dinamita pa' los pollos. Pensant que.

Sí, tu agafaves cançons que amb aquest noi a la banda no els agradaven i tu vas dir, a mi m'agrada I a més

vaig posar el nom i vaig. Anem a fer. Com s'ordina el nom d'un grup? Era una cosa. Jo l'havia sentit amb un locutor de los 40 principales de Bilbao que es deia Jesús Mari de la Riba. Jo l'hi vaig sentir un dia i em vaig partir el pit. I. I vaig començar a repetir-ho i pensava que era una cosa molt més comú del que després em vaig adonar que era. Tothom ho entén, no, no. I servia per això, per les coses. Un vi molt dolent, li feies un. Quins tipus de música vau començar fent a Dinamita? Psychobilly. Començàvem fent Psychobilly dur, a més molt dur, i el primer disc aquest de Discos Suicides va ser en formato casset. Era molt Psychobilly, érem dotze a la formació, aquells eren uns indios. Però, sorprenentment, per tothom, eh? De la discogràfica, per nosaltres i per tothom, va tenir un èxit brutal. I llavors van arribar els de Draw de Madrid i van dir, eh, nosaltres us volem fer el segon disc. Paco Trinidad, que era el productor rei midas del pop espanyol en aquest moment, de Boncandú i Hombres, i tal i qual. Pensem que esteu bojos perquè qui entenirà aquesta. Déu-n'hi-do, Paco Trinidad. I a més a més jo el vaig penjar al telèfon. Y me dijo, mira, soy Paco Trinidad y quiero grabaros un disco. Y le dije, pues ahora nos va fatal porque tenemos exámenes clonk. Y colgué. Y el tío,

siempre lo digo, ahí me había pasado. Pero vuelve a llamar. Pero tú sabes que soy, bueno, castellano, porque es de Madrid. ¿Sabes quién soy? Sí, claro, Paco Trinidad. Yo soy muy melómana. Productor de hombres G, nunca dudé, tal. Y te estoy diciendo que os produzco un disco y me dices que no. Digo, que no, que ahora nos va fatal. Y además, ¿qué cojones va a comprar la mierda que hacemos nosotros? Bueno, eso es cosa mía, tal, bueno. Y después. Sí, va treure't gairebé la nit. Això és cosa meva. Pobre home. Sí que va fer una neteja brutal perquè va treure. Com us va anar amb el Paco Trinidad? Molt bé, perquè vam tenir molt d'èxit, però realment el que la gent coneix com a Dinamita para los Pollos, exitós, era només una petita part del que érem. Va treure tota la part super-psycho-billy, super-punky del repertori fora i mitja banda. De dos chants vam quedar en cinc. Va dir, aquest no, aquest no, aquest no. O sea, va fer com la RAE. Límpia, pula i d'esplendor. Doncs és això. Però bé, vam tenir molt d'èxit, va començar la meva carrera professional en la música, no em queixo, i els dos primers discos, que a més a més va respectar molt el que fèiem, o sigui que sonàvem millor, sonàvem més professionals, però no va tocar gairebé res del que fèiem, estic molt contenta. Quan ja va començar a

dir i ara anirem més cap al no sé què, el tercer disc, per exemple, a mi ja no em va convencer absolutament res la producció, no em va agradar. Ja no et trobaves identificada amb el que estaves sonant. Semblava molt. Diguéssim que era tècnicament estava molt millor fet però és que nosaltres mai havíem volgut ser. Tècnicament bons ni virtuosos. Nosaltres fèiem el que fèiem. I aquesta era la seva pràctica. I aquesta va ser el final de la història de Paco Trinidad amb Dinamita para los Pollos i de la meva, perquè vaig sortir de la banda jo també.

¿Te recordes la primera cançó lenta que vas ballar amb algun noviet o amb el noviet de tu? Sí. Te amo de Humberto Tocci. A veure, explica, explica. Institut, discoteca.

Guateque, guateque A més a més, molt fort. Guateque de la parròquia. A la parròquia de Cures, evidentment, de Sant Anna, que és un parc d'aquests on jo vivia, n'hi havia un local i era on feien les catequesis i coses aquestes i no sé qui van perquè realment va ser un engany, van enganyar el cura perquè ens la deixés els diumenges a la tarda, no sé què li va contar, que faríem oració, no ho sé, i el que fèiem eren uns guateques de cuidao i aquí veient. T'havia de demanar al noi una noia no podia demanar al noi per ballar i pobret les noies estaven com a la paret però també els pobres nois s'enfrontaven a una tanda de noes constant no, no no sé com tenen ganes de repetir demanar una tal por pobret. I la primera vegada el te amo de Humberto Tocci va ser amb el noi més lleig. Perdona, li vas dir que sí a la primera? Sí, sí, sí. Sí, perquè. No, no, sí, sí. I a més era el noi més lleig de tot el poble perquè em donava molta pena. I vaig dir, a veure si és un ball, no he de fer res més. I vaig dir, sí, sí, jo ballo amb tu. I ens vam fer superamics a partir d'això. Perquè el tio m'ho va. Tota la vida diu, mai t'agrairé prou, perquè a partir que tu em vas dir que sí, ja em comença a dir que sí moltes vegades als guateques. Jo li vaig dir. Més dins del poble, també. Clar, i. És que jo pensava això, em donava molta pena als nois. I jo deia, ostres.

Pobrets, no? Aquests nois tot era no, no, no. Però bueno, tu al final li vas dir. Hi havia molts nos o què? Per això molts.

Molts, molts, molts. Jo el que em preguntava és per què tenen la paciència de tornar a repetir. Pobrets, quina guante. Total, per fer un ball de merda. No, home, però.

Home, pensa que amb 14 anys. Te'n recordes encara. Sí. No un ball de merda, no, te'n recordes encara.

Sí, però que li dèiem agarraos i estaves amb un pal. Vull dir que no era aquello de refrote ni nada, una cosa molt naïf i molt innocent.

Quins autors més recordes que hagis d'aquella època? Que banyessis amb les lentes, sí.

Humberto Tocci, que era el rei, després la Braira amb Gavilano Paloma. No hi havia una altra lenta molt intensa d'aquesta. No me recuerdo el nombre del artista esta noche vengo triste y tengo que. Sandro Jacob el jardín prohibido efectivamente aquesta era una lenta torrida imagina't i la

història m'ha enganyat a la nòvia però no és culpa seva justificant la vida no l'ha inventado jo la vida és així no l'ha inventado jo. Ara, tu anaves ballant i ell que digui el que vulgui, no?

Estava igual. Van venir més guateques? Més guateques, vam començar a fer-los a les. Discoteques. I després les discoteques, clar, com que no teníem l'edat, ens disfressàvem realment. Miràvem d'assemblada 18 i teníem 15, i llavors gairebé mai ens deixaven entrar. I, bueno, tornaves cap a casa. Bueno, divendres que ve tornem a provar-ho,

tal. Ja estem arribant al final de l'entrevista. Quina música era la música disco que sonava?

Bueno, a Guecho realmente y a Bilbao en general no es posaba música disco a las discotecas. A las discotecas no sé per què. Ah, val. Posaba rock and roll, sí, sí. Bueno, por suposat. Eric Clapton, Rolling Stones O sigui, tot el tema de la música

disco italià, allà no sonava. No, a Bilbao no.

És una cosa que vaig descobrir quan estudiava al Mediterrani, a Altea, a Alacant. Aquí sí que vaig conèixer els Jackson 5, Earth, Wind& Fire, i tota la música disco, i la dona Summer, però va ser al Mediterrani. A Bilbao sempre hem sigut superprimitius. I fuck. La veritat, eh? O sigui, Altea,

el mateix dia tenies música disco italiana i el mateix dia Bilbao, rock and roll, però tampoc.

La discoteca problemàtica de Ghecho, que es deia Guandoline, només posava rock and roll. Y las lentes de Jacobi y compañía, pero no.

Ah, veus, les lentes de la Pabla Braguida sí que les colaven. És que. Sandro Jacobi, que pintava el Sandro Jacobi amb el rock'n'roll. Bueno. Sí, però bueno. Ja.

Era el meu poble, jo què vols que et digui? No sé què n'hi havia. Ara que ho penses, és curiós, eh? No m'ho havia plantejat mai.

Barreges curioses de que he hecho. Escolta, gràcies per haver vingut a parlar a vinils. Podríem parlar, podríem fer molts programes. Ara hem d'acabar. Quina cançó?

Sandro Jacobi, Sid Vicious, Dinamita pa' los pollos, Zarzuela. Ni de conya. Mira, Tom Jones. Que m'agrada molt, i li faig un homenatge a la meva mare, a la meva ama, i de Tom Jones, is not unusual. Perfecte, Reyes, un petonet, gràcies. A tu, carinyo.

No es inusual ser amado por alguien. No es inusual divertirse con alguien. Pero cuando veo a ti sentado con alguien, no es inusual verme llorar. No es inusual. It's not unusual to go out at any time But when I see you out and about it's such a crime If you should ever want to be loved by anyone It's not unusual, it happens every day No matter what you say You'll find it happens all the time.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.