Talat Hamdani: "Vull que honorin el meu fill i reconeguin el seu sacrifici en l'11S"

Passen dos minuts de dos quarts de deu. Tornem ara a situar-nos als Estats Units, 25 anys després d'aquell atac de l'11 de setembre contra les Torres Bessones. 100 milions de nord-americans no havien nascut aleshores, però és d'aquelles dates que, qui més qui menys, tothom que sigui una mica gran, se'n recorda exactament d'on era. És d'aquelles dates que es prenen també com a referència per dir que el món ha canviat i és d'aquelles dates que encara deixen ferides qüestions obertes o ens permeten conèixer noves històries. Connectem amb el nostre corresponsal dels Estats Units, Oriol Serra, bona nit. Hola, bona nit, Manel. Ahir teníem a Dallas, ara ja has tornat a la teva ciutat, podem dir, o allà on treballes. Per cert, tu, què estaves fent aquell 11 de setembre del 2011?

Doncs sí, del 2001, eh? Del 2001.

Jo estava tornant. Exacte, exacte. Que no li caigui 10 anys, que no són pocs. 2001. No, el 2011 va néixer el meu fill gran, per tant, a mi me'n recordo d'on era. Doncs mira, doncs tornem al 2001.

Sí, sí, sí, me'n recordo perfectament. Suposo que tots ens en recordem de què fèiem aquell dia, perquè. Jo estava tornant de la Costa Brava, em van xampar el cotxe, escoltant la ràdio, escoltant Catalunya Ràdio, i bé, vaig començar a sentir la notícia, i els companys que treballaven aleshores també patien molt per explicar-la, perquè tot just acabaven de sortir les primeres informacions, i després ja vaig arribar a casa, a Barcelona, en aquest cas, i bé, va continuar tot. Són moments que ningú oblida, eh? I aquí als Estats Units també tothom t'explica on era aquell dia, què feien, perquè els va canviar la vida amb ells, però al final ens la va canviar a tots.

Exacte. Avui, a més, ens presentes la història d'una persona, perquè ens la va canviar a tots, però hi ha gent que els hi va canviar especialment o de manera molt contundent. Tu ens portes la història avui de Talat Hamdani. Va perdre el seu fill als atemptats i en comptes de ser considerada una víctima que ja seria prou dur, va passar a ser considerat com un sospitós. Tu has pogut entrevistar la seva mare, eh? Què va passar?

Mira, aquesta història, Manel, és doblement trista, evidentment, perquè parlem de la mort d'un noi de 23 anys, a qui, a més a més, se'l va considerar sospitós de terrorisme, com deies ara, durant molts mesos. I bé, fa uns dies em vaig trobar amb Talat Hamdani, la seva mare, em va rebre a casa seva, a Long Island, a uns 80 quilòmetres del nord de Manhattan, perquè les distàncies realment a Nova York, de seguida estendides, Long Island és més llarga que Mallorca, evidentment, vull dir, és tot molt. Aquesta gent vivia a Queens en el seu moment i ara ha decidit, aquesta senyora, allunyar-se una mica de tots aquells mals records. Té 76 anys, és d'origen paquistanès, és la vídua d'un excorresponsal del Paquistan als Estats Units, viu sola i, com et deia, arrossega aquesta tristesa que li provoca el fet que no s'hagi fet justícia amb el seu fill. L'11 de setembre de fa 25 anys, ella es va assabentar dels atemptats per les companyes de feina a l'escola del districte de Queens, que és on treballava, I de seguida el primer que va fer va ser trucar al seu marit.

Ell plorava, jo també plorava.

Ell plorava, jo també plorava. Vaig dir, en Salman és allà, el meu Salman és allà. Ell va dir, en Salman no treballa allà, treballa al carrer 65. No ho entenia, però allà és on van trobar les seves restes.

Mohamed Salman Hamdani s'havia iniciat a la policia de Nova York, tot just era un cadet i tenia molta motivació per ajudar els altres. Els seus pares estaven convençuts des de l'inici que s'havia desplaçat a la zona zero per respondre a la convocatòria d'emergència de policies, bombers i personal sanitari. I de seguida que van poder, es van desplaçar al World Trade Center.

No podia entendre el que passava perquè durant els següents dies, després de l'11S, el meu marit i jo vam estar buscant a la zona 0. Evidentment, amb aquell nivell de destrucció, ningú no podia reconèixer ningú.

I ara ve la segona part d'aquesta tragèdia. Un dia una amiga els va dir que havia vist un cartell amb la imatge d'en Salman i un missatge de cerca i captura. És que el fet que fos musulmà el va convertir en sospitós i, de fet, la trucada d'un congressista pel seu districte els va acabar d'enfonsar.

Vam rebre un missatge del congressista Ackerman. Ens va preguntar si pensàvem que el nostre fill podia haver fet alguna cosa. Li vaig dir que esclar que no, era un ciutadà molt patriòtic.

Això va dur l'Atalat i el seu marit a canviar l'estratègia. Tot i que sabien que era impossible que fos un terrorista, van decidir anar a Guantánamo, a l'illa de Cuba. Ho van fer per visitar aquesta presó d'alta seguretat que hi tenen als Estats Units. Ells sabien que hi detenien persones innocents, però es van trobar amb aquest missatge.

Encara estàvem pregant i vam anar a l'abadia de Guantánamo a veure aquells detinguts d'Al Valor. Ell no era allà. Els oficials ens van dir, senyor Hamdani, no és aquí, va morir.

Bé, la situació domenal, com veus, dels Hamdani no podia ser més angoixant.

Sí, sí, és terrible tot això que expliques pel sol fet de ser musulmà, passar a ser sospitós, que això enllaça amb algunes coses de l'avui, que ja en parlarem després, però en quin moment hi ha un punt d'inflexió aquí? Quan es comença a veure que hi pot haver hagut un error?

Doncs mira, el moment va trigar 5 mesos a arribar, és a dir, a mitjans de març del 2002, quan ja feia temps que s'havia deixat de buscar supervivents, els Hamdani els va arribar la notícia que confirmava oficialment la mort del seu fill a les Torres Bessones. Havien trobat les seves restes gràcies a les proves d'ADN.

Ja no buscaven supervivents.

A les 11 de la nit ens van contactar de l'oficina forense. Ens van donar els taxans i el cinturó d'en Salman. El meu marit ho va reconèixer perquè anaven de compres junts.

D'alguna manera van confirmar el que ja sabien i alhora es van esvair les sospites injustes sobre el seu fill.

Déu-n'hi-do. No sé si has trobat que aquesta dona, la Talat, ha pogut tancar la ferida, si està enfadada, si. Com l'has trobat?

Sí, no l'ha tancat, no, eh? La mare de Talen Hamdani, la mare d'en Salman, que per cert té dos fills més, considera que ja va ser hora que reconegui que el seu fill va ser un heroi. Finalment es va inscriure el seu nom entre les víctimes de l'11-S al memorial de Nova York, en aquestes fonts gegants, aquestes caigudes d'aigua que hi ha. En els perímetres de les Torres Bessones, però encara no consta entre els herois que s'hi van deixar la vida en les tasques de rescat. I de fet, ho ha demanat l'alcalde Zoran Mamdani, també musulmà, que ara ho comentàveu, però no hi ha hagut èxit.

Si vol, ho pot fer. I vaig contactar per aquest tema.

Si vol, ho pot fer. I vaig contactar per aquest tema. Nosaltres ens diem Mamdani, ella es diu Mamdani, però cap resposta.

Som Mamdani, ell és Mamdani.

Bé, diu que confia molt en l'alcalde Mamdani i que va celebrar la seva victòria a les eleccions de fa un any, però el cert és que, com diem, té 76 anys, jo l'he vist amb bastantes males condicions físiques i es va acabar cansant d'anar a les commemoracions de l'11-S.

Vaig anar al primer aniversari l'any 2002 i vaig anar també pel desè aniversari

i vaig fer un discurs. I ja està.

Talán Hamdani es va acomiadar de Catalunya Ràdio amb un missatge per a les autoritats de Nova York.

Honorin al meu fill, reconeguin el seu sacrifici, sí, reconeguin el seu sacrifici,

això és tot. Déu-n'hi-do, de Hamdani a Mandani, parlàvem ara d'aquest 11S, d'aquests 25 anys, i també del context d'atenció política als Estats Units. D'entrada, l'alcalde de Nova York ha patit islamofòbia, també, ni més ni menys que del seu antecessor, el 2001, que aleshores s'eslluava com havia actuat. Què està passant?

Mira, aquesta commemoració de l'11S s'ha anat enverinant els darrers anys, i enguany, amb un alcalde musulmà a Nova York, hi ha persones que han fet això, han mostrat la seva pitjor cara, i és el cas de Rudolf Giuliani, precisament, l'exalcalde republicà de Nova York, que també va ser l'alcalde durant els atemptats. Es veu que, des de feia dies, estava pressionant perquè l'alcalde Mamdani s'abstingués d'assistir als actes commemoratius, i, evidentment, Mamdani ha acabat assistint, s'han saludat, però s'ha viscut tensió a l'ambient.

Saludem els membres de les forces armades que treballen ara mateix per garantir que el principal patrocinador del terrorisme al món, la República Islàmica de l'Iran, no tingui mai sota cap circumstància un arma nuclear.

Bé, aquest aquí sentíem és Donald Trump, que també ha volgut tenir la seva dosi de protagonisme en aquesta data tan assenyalada. No ha anat a Nova York, perquè des de fa anys, en aquests actes commemoratius, es va decidir que no hi hauria discursos polítics, però ja saps, Manel, que Donald Trump no se'n pot estar, ell ha de tenir la seva dosi de protagonisme, i el que ha fet ha estat tornar també de Dallas, com he fet jo, ell, evidentment, a l'Air Force One, però el cas és que ha vingut fins a Washington i ha anat al Pentàgon, aprofitant que va ser un altre dels escenaris d'aquests atacs terroristes, un dels quatre avions que es van estavellar o que va fer estavellar el terrorisme en aquell dia, doncs ho va fer contra el Pentàgon i aleshores ha aprofitat per anar allà, allà ell sí que té l'última paraula, de fet és el Ministeri de Defensa dels Estats Units, I des d'allà feia aquest discurs, un cop més, adaptant una mica la narrativa als seus interessos i lligant l'11-S amb la guerra de l'Iran i fent aquelles coses que fa ell, que a vegades no acaba les frases, que connecta un tema amb un altre pràcticament sense punt i apart.

En fi, deu ser la primera vegada que un president dels Estats Units, des que hi va haver aquests atacs, no va a Nova York. Ara parlaves de Dallas, que el titular de Dallas van ser aquells 5.000 dòlars a tothom qui voti Republica si guanyem. Sí. Però m'han dit que el comiat que ha fet d'aquesta convenció que s'ha tret de la mànica també val

la pena escoltar-lo. Uf, sí, sí, val la pena perquè, en fi, sembla que no es pugui superar, però es va superant. Va prometre el primer dia que la seva intervenció. La coluenta no seria tan llarga, el primer dia va parlar durant una hora i gairebé 40 minuts, llegeix prompte, és a dir, va seguint un guió, però també improvisa, i quan improvisa no ho fa gaire bé, i aleshores la cosa se'n va pel pedregar sempre, i bé, realment va complir, va passar a fer 25 minuts el segon dia, però es guardava unes a la màniga que crec que val la pena que el sentim en la versió original.

Please raise your right hand. I pledge to the greatest president in the history of the United States.

Bé, el sentim, sentim a Trump aquí demanant als assistents a l'acte que facin un jurament en nom del president més important de la història dels Estats Units, que evidentment és ell mateix. I bé, era un espectacle realment, jo diria que surrealista. I que havien de jurar, perquè aquí és Madrid alçada i que havien de jurar. Sí, sí, havien de jurar. Fins raó, havien de jurar que votarien en aquestes eleccions, i va afegir, encara que hagueu de fer trampes. Perquè, clar, com que els demòcrates en fan moltes, va dir, doncs, encara que hagueu de fer trampes, aneu a votar, perquè aquestes eleccions, ja saps que s'han de guanyar sí o sí. Va subratllar moltes vegades que són unes eleccions decisives molt importants perquè els republicans, és a dir, ell pugui tenir la majoria al Congrés, que li permeti tirar endavant la seva agenda política, I bé, el cas és que una darrere l'altra, no és que repeteixi mentides, és que jo vaig sentir mentides amb la veritat a darrere d'ell mateix. Per exemple, afirmant que les fake news, com anomenen els mitjans de comunicació en general, tots aquells que no són la Fox News, que havien publicat que no s'havia omplert el pavelló de les Mavericks, que hi havien seients buits, però no és que hi haguessin seients buits, és que hi havia tota una graderia buida darrere d'ell. La quarta graderia d'aquest Palau d'Esports estava completament buida, i això es veia mentre en parlava. Però tot i així, ell afirmava que la premsa menteix. És una parada, però busquen el missatge, i realment la intenció és que aquest missatge funcioni, que aquest missatge tingui el seu efecte, i veurem si la setmana que ve, les primeres enquestes post-convenció, veurem una crescuda o no del suport al Partit Republicà de Donald Trump de cara a aquestes eleccions del 3 de novembre. Ja ho veurem.

Esperem que puguis descansar aquest cap de setmana. Una abraçada, Oriol. Una abraçada, Manel.