Tancades per sortir de festa en ple franquisme: "L'Església encara no ha assumit responsabilitats"

Hem explicat moltes històries de la repressió durant la dictadura franquista, però algunes encara continuen silenciades o mig silenciades. Realitats que anem coneixent com les que van viure milers de noies joves tancades en centres i escoles religioses repartides arreu de l'estat. El motiu? Arribar tard a casa, portar minifaldilla o perdre la virginitat quan no tocava. Te van a castigar otra vez. No, si tú no dices nada. Documentación, por favor. De momento va a tener que acompañarnos. ¿A dónde? Ara històries com aquestes es podran veure Ruega por Nosotras, la nova pel·lícula de Daniel Monzón protagonitzada per la Zoe Bonafonte que s'estrena als cinemes el 6 de novembre, això és aquest divendres no, l'altre. Zoe Bonafonte, bona tarda. Bona tarda. Interpretes l'Anna, una noia de 19 anys de Barcelona que els seus pares decideixen tancar en un d'aquests centres per rebel. Què feia l'Anna per ser rebel?

Doncs tenir l'edat que té, aquest és el major crim. Malauradament l'Anna la posen en un d'aquests centres per sortir de festa i per tenir nòvio, que era un dels motius pels que podies acabar tancada al patronat.

La història de l'Anna, que interpreta la Zoe, no és un cas aïllat o una història única. La van viure milers de dones que en època franquista i també durant la transició van estar tancades en centres controlats pel Patronato de Protección a la Mujer. Maria Forns, bona tarda. Bona tarda. Què va passar el 17 de juliol del 72?

El 17 de juliol del 72, els meus pares em van portar al centre de les Hermanas Adoratrices, al carrer Casanova de Barcelona, i m'hi van deixar tancada. Uf. Durant quant temps? 11 mesos. I tu quants anys tenies llavors?

16. I aquesta data la tens marcadíssima. Sí. Tu històries com aquestes, oi? Les havies sentit mai abans d'interpretar aquest paper?

Malauradament només havia sentit de Peña Grande, que és el centre a Madrid més conegut pel tema del roba de bebès, que és una mica més conegut dins dels aspectes del patronat, tampoc tothom ho sap, però jo no havia escoltat del patronat com a tal, no havia escoltat la de centres que hi havia, ni molt menys les coses que passaven a dins.

Maria, ¿per què t'hi van tancar? ¿Sorties de festa o què feies? Els teus pares van decidir.

No feia res, feia campanes a classe, llegia coses que no havia de llegir, es veu. Per exemple? Recordes alguna cosa que deies, potser era per això? No, bé, jo vaig anar descobrint autors que sembla que moralment eren indesitjables, posa-li Allen Ginsberg, posa-li Jack Kerouac, posa-li, jo què sé, Arthur Blake.

Tu tenies 16 anys, com accedies a això? Entenc que els teus pares no et donaven aquests llibres.

No, els trobava jo, m'atreien, per alguna cosa m'atreien, i els llegia. I et van enxampar, perdó, et van enxampar, entenc. Un dia llegint aquests llibres i et van dir, això no toca. No, és una història més complicada, perquè hi havia el rector de la parròquia, que era com el meu guia, llavors jo em vaig anar separant de la seva guia, la vaig anar rebutjant, I ell va considerar que tot això m'imperjudicava, per tant va recomanar als pares que em tanquessin. Com va ser aquests 11 mesos allà, en aquest centre? No t'ho sabria dir, perquè en tinc molt poca memòria. Jo recordo coses, recordo que el dia a dia estava molt reglamentat, amb horaris molt estrictes, que es basaven sobretot en pràctiques religioses i treballar. Però recordo poques coses però creus que és perquè

ho has volgut esborrar de la ment perquè és un record que encara et fa mal?

no, perquè he anat recuperant memòria el que passa és que jo crec he arribat a la conclusió que vaig estar més medicada que no em pensava perquè tinc molt poca memòria de coses quotidianes i als 11 mesos en surts?

sí i saps per què? no. I amb els pares en devies tenir alguna conversa després? No. Mai en vau parlar?

Mai. Durant 50 anys no n'hem parlat mai. Jo només, quan he començat a parlar-ne públicament, en vaig parlar amb la meva mare, el meu pare ja era mort, i la meva mare em va reconèixer que s'havien equivocat.

Passats molts anys. Sí. I et va servir d'alguna cosa que la teva mare et digués això? Els has perdonat?

Sí, quan algú reconeix que s'ha equivocat, pots perdonar. Abans, no.

Zoe, entenc que sentir aquest testimoni d'algú que tu interpretes ha de remoure i més sent una dona jove que aquesta realitat per sort queda. Hi ha uns problemes encara, però diguem que són diferents.

Sí, sí, és que al final nosaltres ho diem molt. Aquesta pel·lícula és una peli, es diu la prota de la peli, sempre ho diem que al final les protes no som nosaltres. Nosaltres simplement. Som un mitjà pel qual transmetre les emocions d'uns personatges creats perquè la gent conegui la història del patronat. Però realment les protes són elles i són les persones que van patir realment les conseqüències d'estar en llocs així. Llavors és. Escoltar-ho és horrible, perquè al final, com a actriu, interpretes i pateixes a una escena, però després arribes i marxes a casa, saps? Sí, és així.

Tu, Maria, has vist la pel·lícula? Sí. I què has sentit quan l'has vist? T'ha portat records? Ho has visualitzat?

No ho he visualitzat però sí que he sentit he recuperat la sensació que tenia o algunes de les sensacions que tenia la sensació d'opressió o el principi de la pel·lícula. Que hi ha una fuga, una fuga de casa, llavors això sí que m'ha fet reviure el que jo havia passat.

L'any passat vau crear amb unes companyes l'associació Contra l'oblit, és la presidenta, i vau aconseguir el compromís del Parlament per investigar què passava en aquests centres. S'està investigant això i no sé si ja anem una mica tard.

Anem tard, anem tardíssim, però la comissió d'investigació ha començat a treballar aquest setembre, és a dir, abans de l'estiu es va aprovar el pla de treball de la comissió, hi ha hagut dues sessions de compareixences, en la darrera vam compareixer diversos testimonis i ara la següent serà pel novembre.

Clar, no deuen quedar, però, responsables d'aquests centres. Perquè pràcticament no, devien ser gent ja més gran, que ja per dates en deuen quedar pocs.

Depèn de qui consideris responsable. El que no queden, segurament, en queden molt poques, són monges de les que regentaven els centres.

Perquè això, hi havia monges a dintre, eh? Era un centre religiós 100%. Bé, el patronato no era religiós.

El patronato era un organisme estatal. El que passa és que, com que tenia molt pocs centres propis, funcionava a través dels centres col·laboradors que eren convents d'una sèrie de congregacions religioses. I amb aquestes congregacions religioses ja heu parlat? S'ha intentat. S'ha intentat. Truques a la porta i no obren. No els agrada pas gaire parlar d'això.

Si no han assumit responsabilitats. No, no, no. I són ordres religioses que encara avui dia estan implantades, eh? Vull dir que no són. Estan a Catalunya, en algun cas.

Sí, sí, i no només hi són, sinó que, a més a més, reben diners públics per, per exemple, ocupar-se de dones en situació de vulnerabilitat o amb menors.

Avui. Avui. Els mateixos que us tenien tancades fa 50 anys.

Les mateixes congregacions religioses. Diuen que el funcionament és diferent. Home, clar, només faltaria. Sí, però clar, no sabem fins a quin punt la religió intervé aquí i no sabem quins criteris fan servir. No ho sabem.

Allà entenc que has oblidat però no sé si vau poder fer una mica de xarxa entre les que estàveu allà internades com per ajudar-vos o com era la vida allà perquè la gent es pugui fer una idea era com estar en un hospital.

Depèn de com estiguis a l'hospital. Bàsicament, hi havia moltes dificultats per relacionar-nos entre nosaltres, perquè una de les coses que no es podien fer era explicar a les companyes per què estaves allà. Això estava absolutament prohibit. I tampoc no podies fer una amistat durable amb cap companya, perquè a la que detectaven que hi havia una amistat naixent, doncs separaven les noies. Em recorda també el documental de la Mònica Terribas de l'Opus, això, algunes coses.

Bé, és que hi ha alguns punts en comú, a vegades, que malauradament la història d'aquest país i, vaja, de tants països, venen marcats per això. Zoe, vaja, això és un paper contundent. A tu et vam conèixer fa, què, un any i poc, no?, amb el 47. Sí, dos anys, així. Et vam descobrir allò al gran públic, amb la nominació als Goya com a actiu revelació. Com t'ha canviat la vida des de llavors?

Home, sí, aquest matí parlava precisament d'això. Fer una pel·lícula com el 47 amb el pes social també, no només dintre del cinema, sinó una pel·lícula de cinema social que va tenir un impacte al públic, també em permet fer aquest tipus de pel·lícules. El Daniel Monzón em va conèixer veient el 47 dos mesos abans de l'estrena, el director de Ruega por Nosotras. Llavors aquest tipus de coses jo n'estaré eternament agraïda, perquè al final quan et coneixen amb un paper així, les probabilitats que tens d'interpretar altres papers en aquesta línia són més altes. Que saps tu, no? Sí. Per què fas aquesta cara? Cantes molt bé. Ho passo una mica malament escoltant-me, la veritat. Home, està bé, no? I ens agradaria a nosaltres poder cantar així. Sí, tant.

Maria, t'agraïm molt que ens hagis vingut a explicar aquesta realitat tan dura, perquè crec que per la gent que, per sort, no hem hagut de viure la dictadura, encara ens impacta escoltar històries d'aquestes, i agraïm que els que les vau haver de patir encara les vulgueu explicar perquè no quedin a l'oblit. I no sé si la generació en jove haurà de sortir l'altra dreta, que banalitzen i que veiem a TikTok que hi ha gent que preferiria que tornés a la dictadura. La dictadura era això. La dictadura era que els teus pares, guiats pel mossèn, diguessin "saps què, aquesta nena que no va pel bon camí, la fotrem a un lloc". I quan en surtin ni se'n recordarà. I encara de sort que tants anys després pots venir amb un somriure, Maria. No, no, de veritat, s'agraeix que facis aquest somriure, perquè si no fas aquest somriure és molt difícil fer una entrevista sobre aquest tema. Vull dir que ens has fet una mica més fàcil poder parlar d'una realitat tan dura, així que t'agraïm que hagis volgut compartir, Maria Forns, aquesta experiència tan complicada. Gràcies. Zoe Bonafonte, et veurem aviat en algun altre projecte o estàs treballant en algun altre projecte així que es pugui explicar o no?

Sí, tinc per estrenar una peli que es diu Veleta, que és una peli sobre la primera futbolista. La primera futbolista. Crec que mínim a Espanya, però potser també a Europa, encara no se sap, però sí, i una pel·lícula també que es diu La Facultat, que, bueno, aviat ho sabrà. Ara estic rodant a Tenerife, llavors, molt contenta perquè tinc feina. Molt bé, que duri. Molt agraïda, molt agraïda, la veritat.

Doncs oi, Maria, moltes gràcies per acompanyar-nos aquesta tarda d'octubre. A vosaltres.