Taula d'alcaldes: Manresa, Cornellà de Llobregat i Vic

6 minuts seran dos quarts d'11 del matí. Ens acompanya avui a aquesta hora Antoni Belmón, alcalde de Correllada de Llobregat. Què tal? Alcalde, com està? Bon dia. Marc Aloi, també alcalde de Manresa. Bon dia. Bon dia. I Albert Castells, alcalde de Vic. Bon dia. Bon dia. Com estan? Bé. Sí? Com el temps. Com el temps, inestable.

Estan inestables i és normal, la societat està inestable, preocupada, i per tant jo crec que les persones que estan aquí avui amb tu connecten molt amb aquesta realitat.

Avui els hem convidat entre altres coses perquè parlem molt de municipis, d'habitatge, per exemple, i al final vostès viuen de primera mà les demandes que els fan els ciutadans. L'alcalde sempre és la primera línia de front en molts aspectes, i en l'àmbit social, sobretot, que els traslladen les seves preocupacions i, per tant, també poden fer-nos una fotografia de com els seus habitants, en tres poblacions molt diferents, com és Cornellà de Llobregat, Manresa i Vic, quins són els principals problemes que tenen i que tenen de la seva ciutadania. Marc, així a grans trets, quines són les preocupacions que diria que té Manresa? Home, ara mateix jo crec que

unes preocupacions que hi ha arreu del país. L'habitatge és una preocupació importantíssima, la seguretat és una altra preocupació molt important i, en general, els serveis públics. I jo crec que hi ha molta feina per fer. És a dir, el país ha crescut en dos milions d'habitants en els darrers 20 anys. I els serveis públics no han augmentat en la mateixa proporció i en aquests moments les costures estan trencant totes en educació estan trencant en serveis socials els nostres avis quan demanen ajuda a domicili estem dos anys a donar-los la dependència i no s'han fet polítiques d'habitatge valentes llavors tenim un problema els alcaldes i alcaldesses som la cara visible de l'administració estem als nostres municipis coneixem els nostres veïns i qualsevol problema acaba a la porta de l'Ajuntament quan moltes vegades no en tenim. Les competències ni els recursos econòmics per dur a terme tot allò. Un exemple, en polítiques d'habitatge, la Generalitat de Catalunya, que és qui té les competències en habitatge, en els últims 20 anys no ha fet cap habitatge públic a la ciutat i hem incrementat la població en 12.000 persones. 12.000 persones més en 20 anys. 12.000 persones més en 20 anys. Els únics que han fet habitatge de protecció oficial són l'Ajuntament. I en els últims 4 anys, concretament, 120 habitatges de protecció oficial. Jo crec que això és una anomalia que no pot continuar així.

En el cas de Vic, l'alcalde ens havia dit que crec que havien augmentat unes 3.000 persones en 20 anys.

El Vic ha passat de 30.000 a 52.000 persones ja gairebé, estem creixent 1.200 habitants cada any. 100 habitants, 20.000 persones més. Aquest any 26, si res no canvia, que no canviarà d'aquí a desembre, tornarem a guanyar 1.500, de l'ordre 1.500 habitants, i aquest no és el problema, no és només el número, el problema és que. Gairebé la meitat o de l'ordre de la meitat no tindran papers per treballar ni habitatge per viure.

I en el cas de Cornellà, per exemple, que és una ciutat també molt propera a Barcelona, tot això també té un efecte multiplicador? A veure.

Jo suposo que tinc una memòria més. No selectiva, però sí del que ha anat passant les últimes dècades. I si aquesta entrevista la fessin al 90, al principi del 90, parlaríem de crisi econòmica, quan hi ha una societat que tenia 25.000 persones a l'atur, que no tenia cap futur, i per tant estaríem parlant del que era en aquell moment. És a dir, cada època. D'unes circumstàncies, fruit de la nostra transformació, fruit de noves demandes i noves oportunitats i elements que apareixen i desapareixen. I ara ens interpel·la una nova realitat i la nostra responsabilitat és intentar afrontar-la. I és evident que la calma que es va fer en aquella època ara no existeix, existeix com una pressió. Immediata, però que no té resposta pel que avui podem parlar. Jo reclamo això fa temps. Jo recordo quan fa un any i mig vaig participar en la jornada sobre habitatge, m'han preguntat la meva opinió i la primera declaració que vaig fer és espero que aquesta vegada se no vagi en broma. Perquè la política d'habitatge és. Multi, multi vol dir atacar moltes coses. No és una només. I els que estan aquí són conscients del que ha anat passant, no? És a dir, una persona perquè sigui, tingui una vida digna, ha de tenir un habitatge digne, no demanem més. Aquesta persona després reclamarà el servei públic, reclamarà les condicions de l'espai públic, tindrà la conducta, sobretot de deures, però també d'obligacions. I això ha passat, clar que ha passat, i estem davant d'aquesta situació que afecta al primer món, no afecta només a les nostres ciutats, afecta al primer món, i per tant de pensar que estem en una època de ruptura. I reclamar que un ayuntament digui resposta a tot això no és viable.

Hem d'anar d'arreu del problema. He insistit com a alcalde des del primer any d'aquest mandat i he interpel·lat el president Illa. De fet, tinc hora, per fi, aquest 7 d'octubre, presidència amb el secretari dels governs locals, Xavier Amor, perquè si no ataquem el problema d'arreu, que és l'arribada massiva de ciutadans d'arreu del món a la ciutat de Vic i al país, però en el cas de Vic. El creixement demogràfic, sí. El creixement demogràfic tenim gairebé 4.000 persones empadronades només amb passaport. Per tant, això és inaguantable. El pla de barris ha rebut 15 milions, crec, que rep. Un pla de barris de 25 milions, però torno a l'origen del problema. No solucionarem el problema d'habitatge, el problema de l'ascensor social. Tots els problemes que tenim no els solucionarem si no parem l'arribada massiva de ciutadans sense cap possibilitat de prosperar. Aquesta és una qüestió capdalt i urgent, que el govern de la Generalitat hauria d'haver demanar ja les competències d'immigració i esperar aquesta arribada.

No pots frenar l'arribada de persones. No tens eina. Per molt que vulguis frenar-ho, això no ho pots fer.

En tot cas, el que segur que pots fer és coses. No fer res segur que no soluciona el problema.

En tot cas, tampoc crec que sigui l'únic factor. És a dir, ara la crisi de l'habitatge està impactant de forma molt important a persones que tenen finalització de contracte, que tenen recursos econòmics, però que resulta que, amb aquesta especulació que parlava el Pablo Feu fa una estona, l'habitatge, doncs no poden llogar un altre habitatge. I aquest és un problema gravíssim, perquè se'ns està quedant gent al carrer, que a més a més, hi ha un altre problema, que és que quan la Generalitat, a la mesa d'emergència, els autoritza, els otorga un habitatge amb aquestes persones, resulta que passen vuit meses fins que aquell habitatge no es pot ocupar realment. Qui paga la factura durant tot aquest temps, que hauria de ser competència, torno, de la Generalitat? Els ajuntaments. Nosaltres no podem estar assumint tots els recursos de competències que no són nostres, de decisions que no hem pres nosaltres. Jo crec que el Parlament, el Congrés, haurien de legislar tenint molt més en compte els municipis. Jo crec que aquest és un dèficit històric que als municipis se'ns donen moltíssimes responsabilitats i no se'ns fa gairebé mai partícips de les decisions i menys encara de la transferència econòmica per desenvolupar aquestes responsabilitats.

Les competències municipals en habitatges són limitades. No sé si en aquest sentit creieu que hauríeu de tenir-ne més i tenir més eines, com ara reclama també

l'alcalde de Manresa. Aquí estem en diferents realitats. Nosaltres fa anys que estem fent habitatge. Abans l'he explicat, Mesa i Cunha va ser la primera ciutat de Catalunya, no sé si a Espanya, però a Catalunya sí, que era una empresa municipal, van començar a fer promocions d'habitatges socials en aquell moment. I hem continuat fent nosaltres un mandat de fer uns 400, més o menys, d'habitatges. A l'àrea metropolitana ha estat l'única administració a tota Catalunya que ha continuat fent habitatge. Jo soc responsable també d'aquesta política que ha fet d'habitatge a l'àrea metropolitana, tant en lloguer, com en venda, com en altres actuacions, fins i tot en l'època de la crisi, l'àrea metropolitana va destinar diners a defensar les empreses municipals per continuar mantenint aquest patrimoni públic. La política d'habitatge té, com explicava abans, moltes realitats. Abans a Cornellà, les persones que volien accedir a l'habitatge de protecció oficial eren economies molt modestes, i a Cornellà hi havia altres economies, que podien accedir al mercat lliure. El problema que tu tens ara és que volen accedir als que tenien i continuen tenien l'economia modesta i els que abans podien accedir al mercat lliure ja no poden. Per tant, només en aquest àmbit ja s'ha incrementat. En lloguers socials, nosaltres tenim 300. Nosaltres tenim una actuació municipal que paguem nosaltres, que lloga l'Ajuntament, que és el que té el contracte, el seu nom, i després posen famílies que paguen una quantitat econòmica d'un 185 euros al mes.

Ho aniran fent perquè consideren que aquesta pressió, tota aquesta pressió, li haurien de buscar una solució. I, per últim, l'infrahabitatge. Quan parlem de senseiarisme vol dir que l'infrahabitatge ja està ocupat. Ningú vol viure en una agenda campanya al costat de l'àrea metropolitana, que jo veig cada dia que vaig allà. Això vol dir un fracàs, però no de Barcelona, això passa a moltes ciutats. Per tant, donar resposta immediata a totes aquestes realitats no és viable. I després rehabilitació. Tornar a recuperar, que és el que estem fent des de l'àrea metropolitana, i a Correia en concret, en un barri, és rehabilitar allò que es va fer l'any 60, no?, Jo convido que es vagi a veure a la Cornellà una actuació de 1.500 habitatges on aquesta gent recuperarà per 30 anys o 40 anys més la dignitat d'aquest habitatge. Tot això, ho comparteixo, són molts diners, són molts recursos econòmics. I això no ho pot entomar l'administració local. És impossible. Nosaltres ho detectem. Fins i tot. Cooperaré. La llei de barris. El govern dona diners, però tu has d'aportar també. No tenim cap problema. Però el que volem és que tot això també s'entengui, que no és immediat.

Aquest és el principal repte que tenen. A més, són els mes de maig municipals. La ciutadania entén que hi ha una urgència, sí, però que les eines tenen el tempo que tenen. I que, per tant, fa difícil I vostès aquí tenen una responsabilitat, que és com. Mantenen aquesta confiança amb l'administració de que el sistema no els fallarà, que els seguirà acompanyant quan hi ha aquesta crisi habitacional, com ara explicava l'alcalde de Corrallà.

Però precisament, com que és urgent, hem apostat per la rehabilitació des de Vic, amb un milió d'euros des del govern municipal per la rehabilitació. Tenim més de 2.000 habitatges buits a la ciutat. Per tant, el camí més curt per aconseguir aflorar habitatges és ajudar tot aquest habitatge i rehabilitar-lo. Gestionem també un dels parcs de lloguer assequible més grans del país, més de 400 pisos de protecció oficial des de l'empresa pública municipal d'habitatge, més de 300 pisos de lloguer assequible i jo demanaria, faig una petició també, la Sareb té a la ciutat 167 pisos. Estem lluitant perquè se'ns transfereixi això. Ara ha aparegut un projecte gestat a Madrid, amb una invasió clara de competències de la Generalitat, que és Casa 47, amb una empresa pública que administra 167 pisos a la ciutat. Per tant, si parlem de polítiques concretes, que se'ns traspassi la gestió al municipi d'aquests 167 habitatges, que els destinarem a les llistes d'espera que tenim de joves i famílies a la ciutat de Vic.

Perdona, vull recordar que l'Estat es va gastar 30.000 milions d'euros rescatant aquests habitatges i aquests habitatges n'estan fent negoci ara un privat, que amb la Sareb a nosaltres també ens ha incomplert un contracte per cedir-nos 60 habitatges i fa 4 anys que l'està incomplint, que ha estat impossible arribar a acords amb la Sareb. I que ens hem de trobar fórmules imaginatives i aquestes fórmules passen per fundacions, promotores socials, que és amb qui estem fent feina, cedint sol a l'Ajuntament, participant en aquestes promocions amb l'Associació de Sol i és l'única manera que estem generant habitatge públic en aquests moments o habitatge de protecció, habitatge cooperatiu. Evidentment, el Pla de Barris ajudarà, Manresa també. La meitat del Pla de Barris el destinem a ajudes a la rehabilitació. Tenim dones grans de més de 80 anys amb dificultats de mobilitat vivint en edificis al centre històric que no tenen ascensor, que tenen moltes dificultats per accedir a casa seva i esperem que aquesta mobilització de gairebé 10 milions d'euros ens permeti fer molt més habitables aquests habitatges. Aquest és un dels principals

problemes de la gent. Segons el CEO, un 31% de la ciutadania situa l'habitatge com el problema més important del país. N'hi ha d'altres que tenen menys percentatges d'interès per la ciutadania, però també és important la percepció, per exemple, d'inseguretat. Dic percepció perquè, com hem explicat també àmpliament en aquest programa, una cosa són les dades de seguretat, que algunes són bones, d'altres la percepció que pot tenir la gent, degut segurament els discursos interessats que les xarxes promouen i aquestes informacions que alimenten també una percepció que a vegades estem més insegurs que no. Ara ho debatrem. En tot cas, fent referència directa a l'alcalde de Manresa, ahir Sílvia Oriols va parlar del cas de l'assassinat de Carles Vilajuan a Manresa de fa unes setmanes. Deia això al Parlament.

Ningú va preparar-lo ni protegir-lo per afrontar les conseqüències del volem acollir. Va pagar amb la vida el preu del relat multicultural que vostès prediquen i imposen a la societat. Avui la seva família el plora i enyora desconsoladament, mentre els corresponsables seuen en aquestes cadires emballotades, distesos i despreocupats.

Què li respon, alcalde? Que és vergonyós. Que és vergonyós que un representant de la ciutadania, un representant del Parlament de Catalunya, faci un discurs com aquest, quan sap perfectament que aquestes dues persones no eren migrants, que una d'elles, totes dues eren nascudes a Manresa, que una era amb noms i cognoms catalans, i que més enllà del seu origen, l'important és que hi ha hagut uns fets i que aquests fets s'han de condemnar i han de tenir unes conseqüències immediates. I estan jugant amb aquest tema des del primer dia. Em sembla que és lamentable. I en tot cas, nosaltres hem de demanar explicacions a qui correspon. És a dir, estem parlant d'uns joves que tenien uns casos, delictes gravíssims ja, i que estaven al carrer, i que hi ha un jutge que ha pres unes decisions que ningú entén. Però que són joves que estan exclosos del sistema, sense referents familiars, menors, que estan desemparats. Que falla del sistema? Estem parlant d'errors, jo crec, greus, no? De falles molt importants del sistema. Hem de treballar l'absentisme escolar. Hem de treballar que els joves no vaguin amb armes blanques pel carrer. Cada vegada tenim joves més agressius i que van amb armes blanques. I a Manresa, malauradament, va acabar amb un fet tràgic, amb la mort del Carles Vila-Josana. Torno a donar el condol a la família. La ciutat ha estat molt conmoguda durant tots aquests dies. Però demà pot passar a qualsevol altre lloc. De fet, la setmana passada va passar a Terrassa, la mateixa setmana que a Manresa va passar a Balaguer, un fet molt similar. I això, malauradament, passa de tant en tant a alguns dels nostres municipis del país. La setmana passada, cinc apunyalaments en un sol dia a Barcelona. Per tant, des de Manresa hem demanat un pacte contra l'arma blanca. No pot ser que hi hagi menors que vagin amb armes blanques. I si cal revisar elements de la llei del menor és important. Però el que és més important és que els delictes tinguin sempre conseqüències immediates, perquè si no genera una sensació d'impunitat que la gent no és capaç d'entendre. Com ho diu en aquest cas a Cornellada del Llobregat, alcalde?

Bueno, jo crec que és inaceptable generar por, no? La gent indefensa. Jo crec que és que estem aquí contendent perfectament i no podem compartir el que va passar amb l'Andresa. El que no podem fer és generar, ja sabem que la multinacional de la por no cotitza bolsa, però domina la vida de les persones. I és un gran negoci. Econòmic primer i després polític. Perquè tot això pot passar en qualsevol lloc. El que seria inaceptable és que un deixi créixer marginació, deixi créixer inseguretat, deixi créixer gent que pot fer lo que vulgui i ningú actua. Això sí que seria inaceptable, però. Nosaltres actuem i de forma dura. Jo he defensat sempre l'autoritat. Fa anys que tenien unitats especials a Cornellà. He sigut criticat per forces, sobretot d'esquerres. Crec que s'equivocaven i tant que s'equivocaven. Perquè un ciutadà s'ha de sentir segur. Ara hi ha una cosa que nosaltres no podem fer, que és tot allò que es manipula des d'un punt de vista comunicatiu. Una imatge que mai ha passat a Cornillà, com a mi fa 20 anys, d'una persona gran que pugui ser agredida o robada en un vestíbul, d'allà on de Cornillà, fa poc, en una reunió que va estar entre 150 vins, pensava que si jo havia passat al costat i algú li va dir deixa de veure alguns programes pel matí, no? Aquesta és la que domina, i tens raó, perquè les dades, nosaltres avaluar les dades no de dos,

per comparar, no l'estadística, per comparar, per actuar. Nosaltres a Cornia tenim una proposta que ja fa anys que treballem, que és. Tecnològica, no? És a dir, la tecnologia ha vingut ajudant-nos en aquest cas. Com en altres coses en la nostra vida, nosaltres tenim en aquests moments un sistema de seguretat en el qual hi ha més de 46.000 persones a la ciutat que participen. Que estan ahí presentes, que t'ajuden. I la Guàrdia Urbana i els Mossos d'Esquadra, la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, que és la que estan a Cornella, actuen. Pots jugar amb la por. I la por, el problema que fa és que la persona la fa més feble. I t'interpel·la que ha passat algo en una ciutat. Sí, clar que és dur, molt dur, però cuidado. Cuidado. Cuidado en ubicació contra una gent, contra un sistema, contra una forma de fer. El corresponsal de tot això té noms i cognoms. Té noms i cognoms. I es diu pobresa.

En tot cas, la ciutadania percep un problema real que tenim en aquest país, que és amb la delinqüència. Al món de la droga jo crec que és evident que tenim un problema també, i aquí cal un enduriment de penes. Jo permetem que faci una crítica també als governs d'esquerres a l'excés d'abonisme dels darrers anys, perquè vaig desplaçar personalment a Madrid a l'inici d'aquest mandat municipal, conjuntament amb altres alcaldes per demanar la llei de multireincidència. Va costar dos anys. Al final ens n'hem sortit i ara comencem a veure els efectes. Per tant, jo crec que aquí cal fer autocrítica, prendre consciència i fer aquest enduriment de penes de tot el que té a veure amb la col·laboració també amb la delinqüència. I poso un altre cop exemples molt simples, amb el control de la ciutadania que ja tenim en aquest país, amb la renovació dels permisos de residència, per exemple, hi ha tràfic de números de llistes d'espera per entrar a renovar un IE. Per tant, aquí hi ha comerços a la ciutat de Vic que trafiquen amb un número per anar a renovar un permís. Això són màfies associades a tot aquest sumón que estic d'acord que la pobresa al final és la base de tots els problemes. Doncs ataquem amb solucions concretes. Anem a combatre la màfia que trafica amb números per anar a renovar un permís de residència.

Per al·lusions només, eh? Ho dic perquè comparteixo que l'Esquerra a vegades no ha tingut un discurs prou ferm, però tots aquells que som alcaldes fem el mateix discurs. És a dir, tenim un problema amb la multireincidència. Jo no sé si ha de ser endurint les penes, però tenim un problema a la justícia. No pot ser que tinguem els jutjats col·lapsats. No pot ser que detinguem 5, 6, 10 vegades una persona que ens crema contenidors i que no tingui una conseqüència immediata. No pot ser que els jutjats de menors estiguin col·lapsats. I en aquest sentit, Manresa necessita un jutjat de menors. Perquè tenim problemes amb menors. Per tant, és imprescindible que donem eines als municipis, que donem eines al territori, que no tot ho centralitzem a Barcelona i que la justícia l'enfortim.

Precisament, quan hi ha un cultiu de marihuana, de droga. Al final allà hi ha algú que ha llogat uns terrenys, unes naus, hi ha algú que ha fet algunes instal·lacions elèctriques de climatització. Aquí ens cal un durament de penes per a tothom qui col·labora amb el narcotràfic i amb la delinqüència en general. No es pot permetre que un comerç a Vic vengui números d'una llista d'espera de la Policia Nacional per no veure un permís. Això és inadmisible i això és una feina administrativa i policial que es pot anar a fer avui mateix. Per tant, jo crec que la població que percep un fet real, que és un problema que tenim, doncs li hem de donar solucions concretes i

reals des d'avui mateix. Justament avui la fiscal especial antidroga, Rosa Anamoran, ha dit a la SER que Espanya no és un narcoestat, però que hi ha el risc d'acabar-ho sent si no s'intervé en aquest sentit. Són molts els reptes que tenen com a alcaldes, eleccions al mes de maig, molta sort pel temps que els ve, i encerts, sobretot encerts.