Tecnooligarques i poder: la conxorxa dels megarrics

El podcast d'actualitat internacional de Catalunya Ràdio amb Cèlia Cernades.

Mai en temps contemporanis els mil milionaris havien dominat el món com ara. Segons Forbes, que elabora la llista anual dels més rics, els mil milionaris empenyen els polítics, les polítiques, els mercats bursaris i la histèria de la intel·ligència artificial, que el seu temps els ha propulsat a nivells de riquesa difícils d'imaginar fa tan sols uns anys. 20 persones estan dins del grup més selecte, els que tenen més de 100.000 milions de dòlars. I d'aquests, segons Forbes, gairebé la meitat són els que es coneix com a tecno-oligarques. Els homes, perquè gairebé tots són homes, que han fet la seva fortuna amb la tecnologia. Arrenquem, doncs, amb un primer diagnòstic que ens arriba des de Seattle, la capital de l'estat de Washington, als Estats Units. Honor Bacener, hola, gracias por estar con nosotros hoy.

Hola, es un placer, gracias. Mi nombre es Honor Bacener, soy profesor de Ciencia Política y director de Tecnología y Ética de la Universidad de Seattle.

Honor Buckner, com sentíem, és politòleg i director de la Iniciativa Ètica i Tecnologia de la Universitat de Seattle.

La desigualtat al món, i especialment als Estats Units, ha crescut fins a nivells similars als dels anys 1900, els temps anteriors a la Primera Guerra Mundial. Des de llavors, la desigualtat econòmica s'havia anat reduint de forma sostinguda, però en els últims 30-40 anys ha tornat a créixer i ara afrontem una desigualtat enorme. I en aquest context tenim un grup de mil milionaris que són molt poderosos, no hi ha dubte. Al principi eren reticents a unir-se a batalles polítiques o moviments polítics, però a poc a poc han anat fent tot el possible a favor dels polítics que els agraden. Crec que alguns d'aquests tecnomilionaris, i estic pensant en perfils com Elon Musk, estan escurats a l'extrema dreta i sempre donaran suport a causes de l'extrema dreta, passi el que passi. Però altres, crec, són més oportunistes. Si un polític és poderós i exitós en un determinat moment, llavors construiran bones relacions amb ell, sense comprometre's realment amb les seves polítiques. De totes maneres, el problema més gran, més enllà de les seves personalitats, és el fet que existeixi

tanta desigualtat i que estigui normalitzada.

Tothom coneix Elon Musk, un geni, l'home més ric del món, amb una fortuna estimada de 900.000 milions de dòlars, fundador de Tesla i de l'empresa aeroespacial SpaceX, que gestiona la xarxa de satèl·lits Starlink, vitals per a Ucraïna, i propietària més de la xarxa X abans Twitter. Ha estat el principal contribuent a la causa republicana a les eleccions de mig mandat del novembre als Estats Units. Tothom coneix també Mark Zuckerberg, del grup Meta, que inclou Facebook, Instagram i WhatsApp, o Jeff Bezos, fundador de l'imperi Amazon i de Blue Origin, també empresa aeroespacial, i Amu, del diari The Washington Post. Aquest és el trio més famós segurament, amb les seves extravagàncies i portades de tant en tant a la premsa rosa. Però hi podem afegir altres noms, o Oriol Serra, corresponsal de Catalunya Ràdio a Washington.

Sí, sí, tu ho deies ara. Elon Musk potser seria el número 1, el cap de munt d'una llista molt llarga. Després tenim noms que potser no són tan coneguts a nivell comercial, podríem dir-ho, però que tenen molta influència i molt poder. Peter Thiel, per exemple, que és el cofundador de Palantir, en parlarem d'aquesta empresa. Després tenim a Jensen Huang, d'Envidia, també aquí tenim la intel·ligència artificial sempre present, Sergey Brin, cofundador de Google, Sam Altman, d'OpenAI, Satya Nadella, de Microsoft, en aquest cas també parlem de contractes de govern, una altra de les qüestions molt controvertides aquí als Estats Units, perquè parlem d'unes quantitats estratosfèriques de dòlars. Tenim a Tim Cook, d'Apple, i després també podríem esmentar, per exemple, David Sachs, que és un dels principals influenciadors de la Casa Blanca, amb una connexió total entre Silicon Valley i el centre de poder neuràlgic d'aquest país, que és evidentment la Casa Blanca.

En aquest episodi del podcast Mapa Mundi ens fixem, doncs, en els tecno-oligarques. Qui són, què fan, què pensen i quin és el seu impacte en la política, la democràcia i les societats del segle XXI. Amb ell s'ha inaugurat l'època de la Il·lustració Fosca que el politòleg francès Arnaud Miranda dissecciona al seu últim llibre traduït al català. Monstres o visionaris? Fins on arriben els tentacles dels tecno-oligarques? I com seria el món que s'imaginen i que ambicionen? Per seguir aquest podcast, quedeu-vos sobretot amb aquest nom, Peter Thiel, fundador de l'empresa de dades de seguretat i defensa Palantir, i el del seu soci i amic, Alex Karp. El podcast per saber què passa al món. Hola. Converso ahora a Ariel Goldstein, doctor en Ciencias Sociales de la Universidad de Buenos Aires y autor del libro La nueva oligarquía tecnológica, poder sin límites en la postdemocracia, de la editorial Marea. Ariel, ¿qué tal? ¿Qué tal? Gracias por la invitación. ¿De dónde proviene este interés por la tecno-oligarquía?

Bueno, viene de estudiar los problemas del poder, de la dominación y de cómo ese poder y esa dominación se han ido transformando en el siglo XXI. Ya el poder no está en los lugares donde estaba antes y está en gran medida concentrado en estos tecnoligarcas que un poco vienen a romper la promesa democrática de mayor participación popular, de mayor igualdad, inclusión y la idea de la democracia social. Todo eso está en cuestión y en realidad y ahora lo que tenemos son los tecnoligarcas que concentran cada vez más poder, rechazan la transparencia pública, el escrutinio, saber. Por qué hacen lo que hacen, qué datos concentran, qué decisiones toman en nombre de millones de personas.

O sea,

quieren refundar un nuevo régimen, me parece, que no necesariamente excluye todos los componentes de la democracia. Pero sí los disminuye, los reduce. Es una especie de régimen de la eficiencia tecnológica elegido en valor supremo, donde lo que importa son criterios de eficiencia, de optimización, a partir de captura de afectos, del vínculo con el Estado y la coerción. Por eso, a ver, para mí el modelo más claro de todos estos tecnoligarcas, y eso lo serían en el libro, es Arabia Saudita, las monarquías del Golfo, porque ahí tenés. Una estructura profundamente concentrada, monárquica y conservadora que convive con centros de datos de última generación, convive con fondos soberanos y convive con estas cortes oligárquicas, ¿no? Ves a Elon Musk, ves a Cristiano Ronaldo, a Gianni Infantino, el de la FIFA, y a Trump y a Sam Altman. Dices, ¿qué tiene que ver todo esto? ¿Qué es esto? Esto no es el funcionariado norteamericano del siglo XX, el Departamento de Estado.

En tu libro distingues cuatro tipos de tecnoligarcas, ni son todos iguales ni cumplen la misma función en, digamos, este universo paralelo de multimillonarios. Empecemos por aquellos que defines como los ideólogos o filósofos.

Sí, yo lo que digo es principalmente que Peter Thiele es un arquitecto del régimen, ¿no? El régimen tecnopolítico, donde hay un vaciamiento democrático y mayor concentración del poder en los tecnoligarcas. Ese es el régimen tecnopolítico. Pero un arquitecto del régimen, como Peter Thiele o como Alex Karp, son aquellos que son filósofos, como decía, que diseñan los límites y los contornos del régimen y particularmente están ligados a un tema que es un tema central, En el tema de las oligarquías es el tema de la coerción, quién ejerce la coerción y cómo. Weber definía al Estado como aquel que ejerce el monopolio de la violencia legítima. Bueno, hoy esa coerción está ejercida. Por las grandes empresas tecnológicas a través del Estado, en asociación con el Estado, y por eso digo que son los arquitectos del régimen, porque después de Palantir, muchos estados dependen del software de esta empresa para poder ejercer esa tarea básica del Estado, que es la represión, la coerción, el control, la vigilancia, la guerra en el siglo XXI y demás.

Oriol Serra, parla'ns dels vincles de Palantir amb el Pentágono que apuntava Ariel Goldstein.

En el cas de Palantir parlem d'un software que dona una capacitat de planificar les operacions, d'obtenir informació secreta i fins i tot de prendre decisions. I aquí és on el tema s'agreuja més. És a dir, això va més enllà de la producció d'armament, que seria el cas de la famosa Lockheed Martin, que es dedica a fabricar des de radars, sensors, drons i fins i tot avions de combat, sempre treballant pel govern, perquè clar, qui comprarà un avió militar si no és el govern? I en el cas de Palantir, doncs, clar, tenen la capacitat, no físicament, però sí la seva tecnologia de seure directament a la taula on es prenen les decisions per part dels altos comandaments militars. Mira, pensa que actualment en Palantir hi ha 75 contractes en dansa amb la Casa Blanca, amb el Pentàgon en aquest cas, i el valor, el sostre, això no vol dir que s'ho hagin gastat, però és un sostre que està pressupostat en aquests 10 bilions de dòlars, que són 10 milions de milions.

Ariel, en todo caso, tanto Elon Musk como Jeff Bezos están invirtiendo millones en la exploración del espacio exterior. ¿Se debe a que estos mil millonarios buscan refugios de futuro?

Sí. Ellos creen en el apocalipsis, muchos de ellos, de que va a haber una tercera guerra mundial. La verdad es que no sé si creen en eso o es también parte de una narrativa para justificar lo injustificable. Porque todo se vuelve justificable si pensamos que el mundo camina hacia la destrucción. O sea, ellos contribuyeron también a esta concentración de la riqueza, a esta destrucción de la democracia. Y una vez que los efectos de ese saqueo y de esa destrucción se producen, están pensando en irse a Marte o construir búnkers. Entonces, bueno, quieren refundar una especie de utopía tecnológica, estilista, sin conflicto social. Sin democracia, ¿no? Es un poco eso lo que parece.

Sí,

yo justamente para Musk señalo que es un operador carismático, ¿no? Para mí, Musk hace una sociedad con Trump porque Musk es como un Trump pero 30 años después. Donald Trump entendió que era clave el tema de los reality shows y la televisión, el tema de la imagen, porque Trump es un gran constructor de imágenes. Elon Musk entendió que en el siglo XXI el carisma se produce de forma algorítmica. Para mí, Elon Musk no es exactamente un ideólogo, no es un filósofo. Tiene ideas, pero lo que caracteriza a Elon Musk como a Trump, sobre todo, es la acción. Es más intuitivo en ese plano, más parecido a Trump para mí.

Oriol, una relació difícil, la que uneix Trump amb Musk.

Sí, tots miren de sempre ser molt a prop del poder, no se n'amaguen. En el cas d'Elon Musk, ja sabeu que hi ha hagut aquesta relació d'estirar i arronsar, d'ara estic amb tu, ara no hi soc, ara t'elogio, ara t'insulto. I aquí Musk es va plantar, va deixar de col·laborar amb Trump, però és que ara ha tornat. Ara Elon Musk ocuparà. Un càrrec de responsabilitat a l'exèrcit dels Estats Units. És a dir, estarà al capdavant de la unitat de guerra electrònica de l'exèrcit nord-americà. Per tant, no poden viure els uns sense els altres. És una relació, no et diria que viciada, però sí que ja és una relació impossible de trencar, sobretot tenint en compte cap on van les coses.

Efectivament, Elon Musk és codirector del projecte Meridian, que per encàrrec del Pentàgon estudiarà la guerra automatitzada i basada en intel·ligència artificial dels Estats Units, les capacitats militars futures dels Estats Units. Oriol, en aquest sentit s'ha produït una evolució ideològica de Silicon Valley, que històricament era més pròxim políticament als demòcrates, i hem tingut dues fotos de família clares. La de la presa de possessió de Trump el gener de l'any passat i la recent cimera sobre intel·ligència artificial a la Casa Blanca, on hem vist Trump envoltat d'aquests tecno-oligarques.

Tot plegat està molt barrejat i que ens costa moltes vegades d'imaginar-nos què passarà quan hi hagi un canvi d'administració en aquest país, perquè tots aquests gurus s'han posat tan al costat de Donald Trump que costa d'imaginar què passarà si un dia els demòcrates tornen a la Casa Blanca.

Ariel Goldstein, hablemos ahora de Jeff Bezos y de su mujer Lauren. Hace tiempo que Amazon dejó de ser solo un portal de ventas online, ahora ofrece incluso servicios de almacenamiento de datos a gran escala. Bezos, además, es propietario del periódico The Washington Post, un clásico, digamos, del periodismo tradicional. ¿Cómo se ha notado la irrupción de Bezos en estos nuevos ámbitos?

Bueno, yo tanto para Bezos como para Zuckerberg señalo la categoría de administradores, ¿no? Administradores, lo que ves a través de la nube de Amazon, que le proporciona servicios de logística en el ciberespacio, digamos, y de almacenamiento de datos a muchas empresas, es estratégico y ahí es el dispositivo que permite la reproductibilidad del régimen, que el régimen continúe, se haga reproducible, continúe y se mantenga.

Cuando escuchamos que el Estado debe controlar la inteligencia artificial, conviene recordar algo elemental. El Estado no es una criatura abstracta, sino hombres, funcionarios y burócratas. Y concederle el control sobre la innovación es conceder a algunos la facultad de limitar lo que los demás pueden crear.

¿Qué está pasando con Argentina? Peter Thiel, a quien nos definías como el filósofo de los tecno-oligarcas, se ha comprado una casa en un barrio bien de Buenos Aires, parece que temporalmente vive allí con su familia y además tiene vínculos estrechos con el presidente Javier Milei.

En Argentina está pasando que la vieja relación centro-periferia, como se pensaba en la teoría de la dependencia históricamente, de centros donde se produce el know-how, la tecnología, bueno, se está reacomodando de acuerdo a las transformaciones tecnológicas. Entonces tenemos un centro donde están las grandes corporaciones tecnológicas, pero hay algunos límites institucionales todavía frente a lo que se puede hacer, y periferias del mundo que son más explorables, experimentales para estos oligarcas, tecno-oligarcas. Entonces la Argentina de Javier Milei es un caso muy, muy especial en ese plano donde yo vivo justamente porque Milei tiene estas ideas libertarias que intenta aplicar a través de la doctrina del shock desde el principio, reorganizar a la sociedad a través del ajuste económico, de toda una refundación también. Entonces Mimilea aparece como una figura refundacional, totalizante y por supuesto para Thiel eso es muy atractivo porque permite llevar a cabo experimentos. Que no se pueden llevar a cabo con esa intensidad probablemente en el centro del mundo, en Estados Unidos, aún con Trump. El caso de Próspera en Honduras, la ciudad que construyó Chile en Honduras, es un ejemplo del tipo de experimentación que quieren producir. Y el propio Milley que salió a decir varias veces. Que hay que producir una desregulación total de la inteligencia artificial, lo cual coincide con la estrategia de Trump.

Escuchemos a Peter Thiel hablando de la Argentina de Milley.

Creo que estamos todos fascinados por la Argentina porque nos preocupa que su pasado sea nuestro futuro. Un pasado en el que la Argentina va a tener, no un crecimiento cero, pero sí un crecimiento insuficiente durante un siglo. És una història complicada, veure què va fallar, però té a veure amb la història del peronisme i d'un líder carismàtic amb moltes idees dolentes. Ara mateix és un interrogant si Milley aconseguirà capgirar l'Argentina o si el reelegiran. Jo crec que sí, perquè la gent ha entès que la qüestió és existencial i que no hi ha marxa enrere. La qüestió per nosaltres és què podem aprendre de la història de l'Argentina de manera que no ens calguin 100 anys de declivi a arribar on ell són ara.

Sí, sí, por eso para todos estos tecnolígarcas. El modelo europeo es como el anticristo, como diría Till. O sea, es algo que ellos que hay que evitar, que hay que odiar, que hay que destruir, porque ellos se oponen a todo tipo de regulación y a todo tipo de pago de impuestos y a todo tipo de transparencia. Bueno, eso es lo que estamos viviendo, me parece, en este momento, que es una transformación muy grande de cómo la tecnología empieza a modificar gran parte de las actividades humanas.

Els ultrarics no volen impostos, ens deia Ariel Goldstein. Els ultrarics, de fet, estan invertint un milió de dòlars al dia per tombar la iniciativa Prop 40 que impulsa l'estat de Califòrnia. Es tracta d'una taxa única del 5% sobre el total de la riquesa per destinar els diners a salut i educació. Un dels oponents més actius d'aquesta llei és Peter Thiel. De Peter Thiel, el filòsof, del que pensa i de la seva visió del món en parlem ara. No és només que els tecnoligarques tinguin molts diners, també volen reconfigurar el món i la societat.

El teu últim llibre? El meu últim llibre és Democràcia i Apocalipsis, publicat a Tusquets.

Jordi, qui són Peter Thiel, Alex Karp i Curtis Yerbin?

Peter Thiel, per dir-ho ràpid, és molt famós perquè és un inversor de capital risc i és l'home que fa possible que existeixi una cosa tan coneguda com Facebook. És el creador, juntament amb Elon Musk, perquè s'ajunten per no competir entre ells, de PayPal, i com a inversor en qüestions, sobretot tecnològiques, acaba fabricant, produint una gran empresa. D'intel·ligència artificial aplicada en gestió de Big Data i qüestions de seguretat i defensa, que és Palantir. Ell és el president i Alex Karp, un antic company seu de la Universitat d'Estàndford, és el CEO, o conseller delegat, o com vulgueu dir. I què ens pots dir de Curtis Yarvin? És un intel·lectual, en un sentit bastant clàssic del terme. És un provocador, és un tio que és capaç de dir barbaritats del tipus desgraciats, els pobres i els improductius d'aquest món. Només serveixen per acabar sent biodiesel. També defensa una cosa tan demencial com és una monarquia als Estats Units. Jo crec que és el pallasso de tot aquest sistema, el que la diu grossa, el que escandalitza. I té unes certes connexions amb el que ells mateixos han anomenat il·lustració fosca. Quan dic ells mateixos, no penso tant en Peter Thiel o Alex Karp, sinó en aquest món intel·lectual. Hi ha una figura que és la de Nick Land, que ve d'un món acadèmic britànic relativament estàndard, però que trenca amb l'acadèmia, de fet l'acadèmia trenca amb ell, que és el gran teòric de l'acceleracionisme. La idea bàsica de l'acceleracionisme. És que les coses no es poden arreglar, s'han d'accelerar per assolir el nivell de destrucció que fa possible inventar coses noves.

Ja de jove, com a estudiant de la Universitat de Stanford, Peter Thiel exhibia idees llibertàries, influït en aquell moment pel filòsof René Girard, i hi ha qui el considera un dels ideòlegs de la dreta més influents dels últims 20 anys. Què n'opines?

A veure, Peter Thiel, igual que Alex Karp, tenen una formació acadèmica bastant sòlida, per no dir molt sòlida. Peter Thiel a Stanford és doctor en Dret, però també es gradua en Humanitats. Alex Karp es coneixen, i de fet Alex Karp era d'esquerres i Peter Thiel ja des del començament era de dretes, però es fan molt amics. Alex Karp intenta doctorar-se a Frankfurt amb Habermas i al final s'acaba doctorant amb una tesi sobre qüestions de sociologia amb una col·lega de Habermas. Per tant, estem parlant de gent d'un nivell acadèmic màxim. I sí, és un tio, és llibertari. De fet, té un text molt famós que es titula El credo d'un llibertari i afirma que la seva idea de llibertat és incompatible amb la democràcia, per exemple, que és una frase que s'ha citat molt d'ell. I després, la seva influència política és tremenda. Jo diria que encara que soterrada, molt superior a la d'Elon Musk.

Sí, aquest article es va publicar el 2009, recordem, en un diari d'un think tank llibertari de Washington, i així s'hi referia, de fet, fa poc, el mateix Peter Thiel, en una entrevista amb el conseller general del grup alemany de comunicació Axel Springer, que el va premiar, li va donar el seu premi anual pel seu esperit innovador.

El que jo defensava era una certa despolitització, una desintensificació de la política. L'article anava dirigit contra els libertaris que posen massa fe en la política i que volen canviar les coses, que volen canviar el món, guanyant eleccions. I jo penso que aquestes idees purament llibertàries, en què jo crec, penso que no són fàcils d'aconseguir en una democràcia. No vaig dir res que Montesquieu no hauria dit.

I no vaig proclamar en cap cas que la democràcia estigui desapareixent ni res similar.

Et faig la mateixa pregunta que li feia Ariel Goldstein. Són antidemòcrates els tecno-oligarques?

Els tecno-llibertaris i els tecno-oligarques i els tecno-financers i els tecno-totalitaris, els tecno-feixistes diguen com vulguis, són gent que es mou pel negoci. No hi ha més secret que una idea boja, jo penso que és una idea boja, de ser molt rics. La idea boja és que tu amb 10 milions de dòlars no ets feliç. I després hi ha una altra qüestió de fons que em sembla molt més interessant i que ens obliga a no caricaturitzar ni Til ni els seus col·legues, que és que ells parteixen d'una idea molt simple. La tecnologia és irrenunciable des del punt de vista del progrés. Primer, perquè no la pots frenar. I segona, perquè no hi ha progrés sense tecnologia. El que passa és que aquest progrés pot ser incompatible amb una idea equitativa, no diré igualitària, una certa idea de justícia social. És a dir, és un progrés que pot tenir dimensions destructives. Aquí ve el punt on s'interessen per la política, perquè els interessa estar a prop dels poders polítics que hauran de gestionar tot el descontentament social que les revolucions tecnològiques poden generar. Aquest és un punt fort i s'ha de tenir clar que és un càlcul d'empresaris que preveuen que amb els seus productes, els quals consideren que són irrenunciables, es produiran unes transformacions socials que demanen un tipus de política, diguem-ho clar, repressiva o de reconsideració sobre certs drets.

I és d'aquí que sorgeix l'aliança dels tecnoligarques amb Trump?

El Trump està allà navegant, però per mi l'interessant és fins a quin punt fan servir Trump de punta de llança destructiva. El que hi ha darrere és un pla clarament de considerar que la democràcia no està a l'altura per fer el que han de fer. Entre altres coses, el gran argument, perdona perquè ara m'allargo, però Alex Karp publica un llibre importantíssim que és "La república tecnològica", I per entendre aquest llibre, que era el llibre que es posava a la taula per si guanyaven els demòcrates, per si guanyava Kamala Harris, i per seguir sent influents en l'administració americana, aquest llibre, el gran argument és que no podem perdre la pugna amb Xina. És una cosa que ara tothom té molt clara. No poden ni imaginar que els xinesos els passin al davant.

Peter Thiel, de fet, va ser l'únic de tots els noms de qui estem parlant que va apostar per Donald Trump el 2016. I aquí Thiel explica per què ho va fer.

Una aspiració era desviar el Titanic de l'iceberg cap a on es dirigia. Quan algú com Trump i Rom dient que fem Amèrica gran un altre cop, és aquesta una agenda positiva, optimista, ambiciosa? O simplement és una constatació pessimista que els Estats Units ja no són un gran país? Jo no tenia grans expectatives sobre el que Trump podia fer en un sentit positiu, però vaig pensar que per primer cop en 100 anys teníem un aspirant republicà que no ens oferia la mateixa ximpleria ensucrada de George Bush.

I Peter Thiel, a més, ha estat un dels principals padrins del vicepresident dels Estats Units actual, J.D. Vance. Llavors, el pla avui és destruir la democràcia, podem dir, en benefici del progrés tecnològic sense límits i disfressat, a més, de lluita geopolítica?

La meva idea és que per ells. Que Trump. Jo, per exemple, descobreixo que existeix Peter Thiel. Això ho explico al llibre. El 2019, ja vaig pensar que arribava tard, perquè en un diari suís parlen del filòsof Peter Thiel que considera que Trump no ha anat prou lluny. I jo vaig dir, qui collons és aquest tio? Però Peter Thiel estava desencantat del primer Trump. I Elon Musk va trencar amb el primer Trump perquè Trump sortia dels acords de París sobre el canvi climàtic. Per tant, hi ha una transformació i una decisió estratègica per donar suport al segon Trump. I el segon Trump és un home que està, en fi, no cal dir-ho, ho veiem cada dia als diaris i a la tele, està absolutament desfermat i la caga contínuament. És un pallasso. I tenen aquest pallasso que és com tenir un. Que t'està fent la feina bruta. I la idea és que Trump, la idea que jo m'imagino que ells en algun moment tenen, és que Trump destruirà coses que ells després podran gestionar de quina manera es deixen ja destruïdes o reconstrueixen a la seva manera.

Obrim ara un altre capítol. Davant dels límits i regulacions de la democràcia, el mateix article que esmentàvem abans, Peter Thiel instava els llibertaris a buscar nous llocs per evitar, deia, des de l'espai exterior, i recordem la idea de convertir el planeta Mart en un paradís llibertari, o fins i tot illes enmig del mar.

Sí, però tot això em sembla que també forma part d'una distracció, és a dir, és una maniobra de distracció. Que ell hagi comprat una gran extensió de terreny a Nova Zelanda no és tant una distracció, perquè si el món se'n va a la merda, que se'n vagin a Mars. Que se n'hi vagin ells. Però, en canvi, Nova Zelanda, amb la idea que Nova Zelanda pot quedar preservada d'una catàstrofe, doncs mira. O també el projecte de les Seasteading Cities, ciutats flotants en el mar. Tots els multimilionaris tenen el seu pla de fuga perquè molts d'ells han desenvolupat una idea que no és tan paranoica que pot haver-hi en efecte. Una pandèmia aterradora, pot haver-hi algun cataclisme natural, pot haver-hi un desencadenament d'una guerra atòmica. Però aquestes idees de sortida no deixen de ser també una qüestió menor comparada amb la idea de reconfigurar políticament com es gestiona, com s'organitza una societat. I aquí jo crec que ells són clars i descarnats.

Peter Thiel ha fet xerrades des de fa un temps mig secretes sobre l'adveniment de l'anticrist. Què és o qui és l'anticrist per Peter Thiel?

Bueno, per l'anticrist, perquè Peter Thiel és exactament Greta Thunberg. Però això és una cosa que, en realitat, jo penso que Peter Thiel, tant quan parla d'apocalipsi com d'anticrist, està fent marketing. Està embolicant la troca perquè la gent s'exciti, perquè són paraules que exciten. Hi ha una cosa que també l'hem de tenir clara. Ell no és idiota i sap perfectament que la figura de l'anticrist, els textos del Nou Testament on apareix que és pràcticament només els actes dels apòstols, l'anticrist no és un dimoni pelut i amb banyes i una cua molt llarga. L'anticrist és justament un que es fa passar per un Crist o per una figura bona i. Podríem fins i tot tenir en compte, des del punt de vista de l'Església, que tot el procés de secularització propi de la Il·lustració. No de la ilustració fosca, sinó de la ilustració lluminosa dels segles XVIII en endavant, que és en realitat un procés de secularització d'ideals clàssics de l'Evangeli, tipus fraternitat, justícia. Tot això és un engany, perquè en realitat t'ofereixen aquests ideals desvinculats de l'element de salvació i de transcendència que implica la creença religiosa pels que la tenen.

Però per què Greta Thunberg és l'anticrist? Què representa per Peter Thiel Greta Thunberg?

Justament perquè ella defensa des del punt de vista molt, molt. Molt caricaturitzat que en fa Peter Thiel, ella defensa un món on s'atura el creixement en nom del benestar planetari, en nom de l'ecologia, d'aturar la crisi climàtica, el canvi climàtic, etc. Per Peter Thiel, el dimoni és el decreixement, l'estancament econòmic, la renúncia al progrés tecnològic.

I el transhumanisme de què parla Peter Thiel? Explica'ns què vol dir, Jordi.

Bé, el transhumanisme, per entendre'l ràpid, és la idea que els humans poden vèncer la mort. Això és una cosa absolutament boja. Però es pot invertir en biotecnomedicina que faci possible una grandíssima longevitat i aconseguir uns éssers humans que siguin com cyborgs que visquin, jo què sé, 200, 250, 300 anys. En fi, un planazo, eh?

Tornem als Estats Units per parlar amb Honor Buckiner, politòleg i director de la Iniciativa Ètica i Tecnologia de la Universitat de Seattle, que de fet obria aquest podcast. Els Estats Units estan presidits per un multimilionari i els Estats Units viuen 15 de les 20 persones més riques del planeta. I els Estats Units lideren de moment la cursa de la intel·ligència artificial davant la Xina. Cada tecnoligarca té els seus negocis i aventures empresarials, però la intel·ligència artificial és el centre de totes i tots batallen per frenar qualsevol regulació pública. Un dels membres del Club dels Tecnooligarques, Sam Allman, el CEO d'OpenAI, l'empresa creadora del xat GTP, es referia així al futur de la intel·ligència artificial en una entrevista recent al podcast Decoded de Politico.

El món hauria d'acceptar que passaran coses dolentes a canvi de gaudir dels beneficis d'aquesta tecnologia i de que la gent en tingui el control.

Realment ha de ser així, Honor Buckiner?

No, no ha de ser així. Crec que Alman està presentant una falsa dicotomia entre innovació i regulació. En el seu marc mental, si un invent tecnològic o una empresa es regula, llavors no serà capaç de treure al mercat productes nous, innovadors i útils. Però històricament això no ha estat veritat, de cap manera. Tenim incomptables exemples, com ara en l'automòbil o els avions, on el fet que els governs hagin forçat les companyies a assumir part de la seguretat dels artefactes ha conduït a més innovació, i no a menys. La idea que cal sacrificar moltes vides humanes per crear abundància em sembla una mentalitat gairebé de l'inici de la revolució industrial.

Però poden els tecnoligarques reclamar que les seves empreses són privades per defensar la seva autonomia i la necessitat que els poders públics els deixin en pau o, en tot cas, també hi ha capital públic en el sector? Sí, sí,

aquesta ha estat la contradicció central de la regulació tecnològica als Estats Units durant molt temps. Molta de la tecnologia relacionada amb els ordinadors es va inventar per a l'exèrcit i, per tant, el govern dels Estats Units va ser un dels principals inversors, si no el principal, en molta tecnologia de software i hardware. El que va aconseguir la revolució de Silicon Valley a partir dels anys 60 i 70 en endavant va ser canviar el pes de la inversió del govern cap a la inversió privada. I aquí hi ha la contradicció. Però encara que estiguem parlant d'empreses que fabriquen productes, molts d'aquests productes són en realitat infraestructures públiques. És impossible, per exemple, pensar en Internet només com un producte a vendre de forma privada, perquè Internet és la infraestructura del nostre ecosistema informatiu.

I això què implica? Doncs que al públic la

gent té molt a dir sobre com haurien de ser aquestes tecnologies i com haurien de ser desplegades i utilitzades. Però aquesta ficció segons la qual les tecnologies van ser produïdes des del sector privat sense cap diner públic i sense conseqüències públiques ha acabat arrelant d'alguna manera. La reticència dels polítics a regular res als anys 80 i 90 en els principis d'internet,

en el període web 1.0, encara s'arrossega avui. Les empreses senten que tenen via lliure.

En tot cas, al marge de l'aliança amb Trump o de qüestions d'afinitat personal o dels antecedents que ara ens comentaves, ¿hi ha altres factors que expliquin les reticències a regular la intel·ligència artificial als Estats Units?

A veure, ja sabem que Trump té un estil peculiar, però no crec que la situació que tenim avui la provoqui només la seva personalitat. Ara mateix, els Estats Units estarien en recessió tècnica si no fos per l'expectació actual al voltant de la IAEA. Un parell de companyies amb components d'IA han impulsat entre el 35 i el 40% de l'activitat a la borsa l'últim any i mig. De fet, amb la guerra de l'Iran i el tancament de l'estret d'Hormuz, els Estats Units tenen dificultats econòmiques, i això no li convé, esclar, a un polític al poder. Així que, senzillament, Trump no vol que s'aturi la IA. Avui el que està mantenint viu el bombo de la IA és l'expectativa que un dia la IA es convertirà en quelcom molt millor, molt més gran, molt més útil. Per això, mantenir aquesta expectativa

és crucial per als polítics dels Estats Units i, sobretot, els que són al poder.

En aquest punt, quines iniciatives innovadores es plantegen per afrontar l'enorme concentració de riquesa i poder dels tecnooligarques? Doncs una figura destacada del debat és l'economista francès i professor de Berkeley, Gabriel Zucman, que proposa un impost mínim del 2% sobre la riquesa per als que tenen més de 100 milions de dòlars. La proposta, de fet, ja s'ha debatut al G20 i s'ha aprovat al Parlament francès. De moment, però, els multimilionaris marquen el pas, així que tanquem aquest podcast sentint de nou Peter Thiel i el seu veredicte sobre l'època contemporània i l'estancament econòmic que tant detesta en una entrevista al podcast del New York Times, Interesting Times.

Hi ha moltes raons de fons que expliquen l'estancament actual, però si no trobem el camí de retorn cap al futur, la societat s'enfonsa, deixarà de funcionar. Jo definiria la classe mitjana com la gent que espera que els seus fills els vagi millor que ells. I quan aquesta expectativa es desploma, deixem de tenir una societat de classe mitjana. Potser podrem tenir una mena de societat feudal, on les coses sempre estan estàtiques i encallades. O potser hi ha una manera de canviar i crear una societat radicalment diferent. En tot cas, aquest no és el camí que el món occidental i els Estats Units han seguit durant els primers 200 anys de la seva existència.

Un podcast de 3Cat Info amb Célia Cernades i montatge musical de Josep Lluís Santisso.