"Tip toe" i "L'uniforme"

Un capítol i a dormir amb Sílvia Comet. Doncs vinga, va, que després de la aturada estiuenca tornem a posar també les sèries al damunt de la taula. La reentré també ens porta les nits de sofà i avui volem recuperar algunes estrenes d'aquest estiu per allargar una miqueta més l'hora d'anar a dormir. Sílvia Comet, bona nit, ben tornada. Hola Marta, bona nit. Aquí estem, contenta de tornar als Ignorants. Com ha anat l'estiu? Has vist moltes sèries

també per anar-nos allò fent les recomanacions? Sí, sí que n'he vist, n'he vist unes quantes. Tot i que trobo que no ha estat un estiu especialment esplèndid pel que fa a les sèries. Ah, no? També s'ha de dir que jo al juny moltes vegades estic superintoxicada i aprofito l'estiu per descansar una mica dels capítols i mirar pel·lis. Això també ho he de dir. La televisió descansa una mica a l'estiu i es guarda els cartutxos importants per la tardor hivern, però sí, sempre n'hi ha alguna d'especialment recomanables, clar. Si et sembla, comencem per un drama, un retrat inquietant de moments que estem vivint i una sèrie que us farà pensar quan s'acabi cada capítol. És Tiptoe, de puntilles.

¡Buenos días a todos! ¡Buenos días, boss! Así que, esta mañana, estoy encerrado en mi propia casa. Así que voy al lado de la puerta. Ahí está el hijo del vecino, fresco de la bañera. El chico al lado de la puerta, buscando sexo online y mentiroso sobre su edad. Su papá está en la escalera, la electricidad. Pero su papá no conoce su gato, no ve nada. Yo solía caminar a una habitación y simplemente ir. ¡Taná! Ahora tinto.

L'acció ens porta a Manchester, arrenca amb una escena impactant que convé no revelar, i immediatament ens n'anem un parell de dies enrere per conèixer dos veïns que viuen porta en porta. Són el Clive i el Leo. Tots dos ronden els 60 anys. El Clive és un electricista amb problemes de diners, infelizment casat, i que té dos fills. I el Leo és un home gai, propietari d'un pub freqüentat per la comunitat LGTBIQI+. Aquest local, però, és molt més que el seu negoci. També és el centre de la seva família escollida, podríem dir. Una comunitat de persones amb qui ha construït bona part de la seva vida. El Leo es troba en un moment de fragilitat personal, però és una persona amable, divertida i encara que no sigui perfecte, actua sempre amb bones intencions. Un petit incident domèstic fa que l'aparent relació quotidiana, una relació normal entre veïns, canviï totalment. El fill petit del Clive és homosexual i queda enlluernat per la vida del seu veí, del Leo, El Clive, el seu pare, és un home conservador, terraplanista, amic de les notícies falses i això acaba erosionant cada vegada més la relació entre els dos veïns fins a convertir-la en un conflicte obert. Així la sèrie va d'un conflicte veïnal o hi ha alguna cosa més al darrere, Sílvia? Hi ha molta, molta cosa al darrere, perquè aquest conflicte es transforma en una història de terror. La sèrie parla dels prejudicis, de la radicalització,

de la por i de com les tensions socials poden entrar a dins de casa. El que comença com un conflicte entre veïns acaba plantejant moltes preguntes sobre la societat actual. Algunes poden semblar exagerades. De fet, tota la sèrie té moments de pura exageració, però la clau de la història és el procés, com un incident domèstic pot acabar desencadenant l'odi envers tota una comunitat, i com prejudicis que podríem pensar que estan superats continuen vigents o és que no han desaparegut mai, de fet. I també parla de com la desinformació i l'ús de les xarxes socials poden donar lloc a una autèntica escalada de tensió i intolerància que pot tenir conseqüències terribles. L'estructura de la sèrie de fet va en aquesta línia. El primer que veiem és com s'acaba, però el que la fa interessant és com s'arriba fins a aquest extrem. I darrere de les càmeres aquí tenim. Doncs el creador de la sèrie és Russell T Davies, una figura fonamental de la televisió britànica contemporània, especialment pel que fa a la representació LGTBIQ i més. Va començar a treballar com a guionista de televisió als 80, però va saltar definitivament a la primera línia a finals dels 90, amb la sèrie Queer as Folk, que trencava molts tabús en mostrar la vida quotidiana d'homes gais sense convertir-los en personatges secundaris o estereotipats. Després arribarien altres de les seves grans joies, com Es Pecat, que van poder veure a TV3,

una sèrie fantàstica sobre la crisi de la sida del Regne Unit dels anys 80, o Years and Years, que va obrir el ventall de les trames a canvis polítics, econòmics i també tecnològics. I amb Tiptoe, de puntilles, Davis torna a un dels grans temes de la seva trajectòria. Què passa amb la comunitat després d'haver conquerit drets, visibilitat i representació? La seva pregunta de partida és contundent. Si hem aconseguit la igualtat i la visibilitat, per què encara hi ha gent que ens rebutja? Tot i això, Davies ha dit que, a banda d'aquesta denúncia, podríem dir, el que volia fer és un bon thriller, encara que la sèrie abordés qüestions socials i polítiques. I pel meu gust, la veritat és que ho aconsegueix. Escolta'm, Sílvia, els protagonistes aquí són coneguts? Sí, força, força coneguts. Són dos grans actors, un tàndem excepcional. Tots dos tenen una experiència molt sòlida en cinema, televisió i teatre. En la pell del Clive s'hi posa David Morrissey, és conegut internacionalment sobretot pel seu paper de governador a la sèrie The Walking Dead, però si sou fans de les sèries britàniques segur que l'heu vist mil vegades. I al Leo l'interpreta també de forma brillant Alan Cumming, potser el recordareu pel seu paper d'assessor polític a The Good Wife, però també és un actor molt vinculat al teatre musical. El seu paper a Cabaret li va valer el Tony a millor protagonista. El contraste és magnífic. Cunning aporta energia, humor i extravagància.

Aquesta és una idea molt habitual a les sèries de Russell T Davies, el fet d'incloure moments divertits i lluminosos enmig de moments de foscor. I Morrissey hi aporta justament foscor, foscor i frustració. És una sèrie curteta de cinc capítols que trobareu a HBO Max.

Doncs va, anem per la segona recomanació. Què més has vist aquest estiu que t'hagi deixat allò bones sensacions?

Mira, doncs, una altra sèrie que m'ha agradat molt aquest estiu, un thriller policial danès que es titula L'Uniforme.

En el primer camp, em porto a casa com a rector. Si ets nerviosa, doncs t'ho puc explicar, que ho soc jo també.

La sèrie comença amb la incorporació d'una nova directora a l'Acadèmia de Policia de Copenhague. La seva arribada coincideix amb un moment especialment delicat per a aquesta institució, perquè durant una intervenció un dels cadets dispara contra un jove de 17 anys. A partir d'aquest fet s'obre una investigació que posa sota sospita no només qui ha disparat el tret, sinó també tots els seus companys i l'Acadèmia en general, l'Acadèmia de Policia. El Departament d'Afers Interns intenta aclarir què va passar en el moment dels fets alhora que la pressió dels mitjans i de l'opinió pública va creixent i va creixent. I mentre estan a dins del cos, les versions dels diferents agents que van participar en aquest incident no acaben de quadrar. És una sèrie sobre un cas policial o en realitat sobre com funciona la policia des de dins? Totes dues coses. També hi veiem el dia a dia dels cadets, entre ells el noi que dispara contra el jove, i mentre patrullen a les ordres d'agents veterans aprenen què significa ser policies i que la teoria que els ensenyen a l'acadèmia i les decisions que han de prendre els carrers, doncs de vegades no coincideixen gens. I a tot això, la nova directora de l'acadèmia ha de decidir si complir els seus superiors davant l'opinió pública o, si per contra, ha d'anar fins al final sense importar-li les conseqüències que això pugui tenir per a l'acadèmia i la institució policial en general. Alguna de les trames pot ser una mica previsible, però tracta temes interessants com el corporativisme, la lleialtat entre companys, de vegades mal entesa, o la responsabilitat individual. I a més a més hi ha aquesta investigació, la resolució del cas policial, el que us anireu preguntant al llarg dels capítols. Com va anar això? Una de les gràcies són els diferents punts de vista, no tant el de l'espectador, sinó d'un dels protagonistes de la història, que no acaba de tenir clar les coses com van passar. I els espectadors encara les tenim menys clares, és clar. No és que reinventi el gènere, però passa molt bé i a més a més és curteta. Té cinc capítols que trobareu a Filmin i està subtitulada al català.

Doncs avui, dues estrenes recents d'aquest estiu, Tip Toe de puntilles i l'uniforme. Gràcies, Sílvia. La setmana que ve, més propostes. Fins la setmana que ve.