Toni Comín: "S'ha d'evitar una majoria de PP i Vox"

L'habitatge és un dels temes importants, preocupa molt la ciutadania i ara és un dels temes que també vull preguntar-li al nostre convidat com creu que això s'ha d'anar afrontant. Toni Comín, bon dia. Molt bon dia. Com estàs? Avui sí. Molt bé, content de ser aquí. Sí, és que havies de venir dimecres per haver-hi un accident i vam anul·lar l'entrevista i avui l'hem pogut fer. Quant de temps feia que no venies aquí?

Més de nou anys? Més de nou anys. Vaig venir l'última vegada, sí, quan era conseller, però me'n recordo quan vaig venir per primera vegada, perquè jo vaig començar a fer mitjans aquí. Jo vaig començar petitíssim, bueno, petitíssim, no tant, però ara quan venia pensava. Quan eres socialista? No, quan no era res, quan era el moviment antiglobalització, imagina't, perquè tenia 24, 85 anys i em va agafar de tertulià el Josep Maria Soler Sabate, en un programa que es deia

Pòsteres de Música. No te'n recordes? No havies nascut. Però fa anys d'això, fa anys d'això. Jo tenia 25, o sigui que en fa 30. L'estudi ha canviat, però el país també. No sé com ha anat aquesta primera setmana després d'haver tornat a casa.

Home, molt emocionant, clar, és preciós. Al principi. Què has fet? Els primers dies, els primers dies, tens un sentiment, dos sentiments, m'ho van pronosticar, molt estranys que a més semblarien incompatibles, perquè per un cantó tens la sensació. Que no és veritat que has tornat, que és un somni, que et despertaràs a la vaina. Bueno, ens va passar el mateix quan vam marxar, eh? No ens ho crèiem, que estiguéssim a l'exili. Vam trigar un temps a creure'ns-ho. Jo em despertaré a Barcelona. Clar, allò era un malson. Ara era com un somni, no? És un somni, és veritat. I de l'altra banda, tens la sensació que no te n'has anat. Entres a casa teva, jo visc al mateix pis on viví quan vaig marxar, al mateix barri, que a més és el barri on he viscut tota la vida, Castelldarsol, i dius, no, jo no me n'he anat. Dic, bueno, no, sí que me n'he anat. I aquests dos sentiments són molt forts, eh? El de no haver marxat mai i el de no creure't que hagis tornat són molt. Però ara no, ara estic a la fase de disfrutar, de gaudir, de retrobar els meus espais, els meus amics, etcètera. I una cosa que és molt òbvia, però deixa que te la digui, Clar, quan tenim coses meravelloses però ja les donem per descomptades, doncs les valores menys, no? Llavors, quan les perds, el dia que les retrobes, passen a tenir un valor infinit.

Els camins de Castellterçol que vaig poder passejar el cap de setmana no havia sigut mai tan feliç caminant per aquells camins que hi he caminat tota la vida, no? Però mai, mai, mai tan feliç com aquest cap de setmana. Mai m'havien generat aquest sentiment de felicitat tan gran, no? I el país com l'has trobat? És un país que ha canviat molt en nou anys. Sí, però és que hem estat, m'ho pregunteu i m'ho he de preguntar, hem estat molt connectats, moltíssim, no només amb la gent que ha vingut, els mitjans, hi ha uns telèfons que fan videoconferències, hem estat permanentment parlant, seguint, estudiant, llegint. Mirant els mitjans públics i els privats. O sigui, sabem què ha passat a Catalunya aquests nou anys. I en alguna part n'hem estat protagonistes del canvi nosaltres, perquè hem hagut de formar part de la vida política catalana i estàvem en el nucli. Per tant, és que estàvem vivint un directe aquest canvi, en part. Però després, bueno, sí, clar, el canvi demogràfic, l'evolució dels serveis públics, les infraestructures. La llengua, tot això, sabem molt bé el país que ens trobem. Una altra cosa és que no és el mateix saber-ho que tocar-ho. Fantàstic. Però saber-ho sabem. Ara ho comproverem, però saber-ho sabem. ¿Per què diries que l'independentisme ha perdut aquesta capacitat que tenia el 2017? Jo crec que ha après coses sense les quals

no es podria culminar el procés. Per tant, en certa mesura, crec que en el fons està millor, encara que sembli molt provocatiu dir-ho així. Perquè ha madurat. Perquè ha après una cosa que és que el preu és molt alt. Molt alt. Jo aquests dies he repetit una frase que tenir la convicció que la independència és possible avui té molt més valor que tenir aquesta convicció l'any 2017. Que l'any 2017 aquesta convicció reposava sobre unes premisses equivocades o unes hipòtesis equivocades. S'ha de mantenir aquesta convicció. No pot dir que no està avisat, diguem, de com és l'adversari i què està disporat a fer l'adversari. Si veus el moviment independentista com un moviment més conscient del que hi ha. Més conscient, sí, que ha fet un aprenentatge. Però també més desmobilitzat. Sí, sí, va junt, segurament. Quan descobreixes que el preu és tan alt, doncs el moviment potser s'està pensant si el vol pagar. El moviment vull dir les bases, eh? Aquesta meitat del país que pot simpatitzar amb la idea de la independència, home, és que va junt, perdona.

I no hi veus també un fracàs del model? Potser hi ha gent que ha dit això no funciona i potser busquem altres maneres de. Fins i tot d'entendre's en Espanya per aconseguir més competències. És legítim.

Nosaltres el que diem és que es pugui votar i que el resultat de la votació sigui respectada per totes les parts. Sí, és que no hem dit res més que això, per això hem acabat a l'exili. Per tant, jo sempre he respectat totes les opcions, el que s'ha de decidir això democràticament, no? Però ja et dic que la gent un cop entén que el preu és molt més alt del que creia, doncs canviar d'opinió fins a cert punt és lògic. I com treballareu a partir d'ara? Hi haurà molta gent que el vol pagar per el que sigui i potser hi ha gent que si el preu és tan alt no ho deu tenir clar si el vol pagar.

Es preguntava l'estratègia a partir d'ara. Vam veure com hi havia una fase de confrontació amb l'Estat que va portar a la situació que hem viscut durant aquests 9 anys amb persones com tu que has estat vivint a Brussel·les a l'exili. A partir d'ara com creus que tot això s'ha de transformar en política real? És a dir quin és el paper que ha de jugar Junts o l'independentisme en l'actual política, amb el que està passant a Rodalies, amb els preus de l'habitatge, l'independentisme, quin ha de ser la clau de volta en totes aquestes polítiques del dia a dia?

Sí, a veure, aquí hi ha diverses coses. Una és que ara acaba una etapa, perquè, i més des del meu punt de vista, tot i que els costos han sigut molt alts, acaba bé, en el sentit que és l'etapa de fer fracassar la repressió de l'Estat, fer fracassar la deriva autoritària. Per fi l'amnistia és això, és un Estat que anul·la les sentències del Tribunal Suprem perquè considera que no és la manera d'ajustar un conflicte polític.

Però no diries que la repressió ha guanyat en això? Si hi ha menys independentistes al carrer mobilitzats.

La repressió no ha aconseguit els seus objectius en el sentit penal. Que era l'arma principal que va fer servir l'Estat per reprimir-nos. Per tant, aquesta arma ha fracassat, és a dir, les sentències s'han anul·lat, jo torno lliure a casa sense passar ni un minut per una presó espanyola, president també, etc. Però no ho haig fora de casa. Bueno, però és el que he dit molts cops, tornar victoriós no vol dir tornar indemne. Pensem que tornar victoriós és tornar indemne, no? Escolta, hi ha moltes guerres que quan tornen els que han guanyat tornen plens de ferides, i això no vol dir que no hagin guanyat, i això no vol dir que no tornin plens de ferides. És compatible, és que si no, aquí ens equivoquem. Per tant, tornem indemnes? No. És una victòria, no meva, del moviment independentista en l'amnistia. Jo, insistint molt en això, sí. Per tant, què vull dir amb això? Ara comença una nova etapa. I l'independentisme ha de decidir, o els diferents sensibilitats de l'independentisme han de decidir per què ha de servir aquesta nova etapa. Llavors, és a dir, té a veure amb el dia a dia, totalment, perquè sempre la independència ha tingut a veure amb el dia a dia. Si volem, alguns són partidaris de que Catalunya sigui una república, és perquè sigui un país més pròsper, perquè sigui un país amb millors serveis públics, amb més justícia social, amb menys desigualtats econòmiques. On la llengua estigui més protegida mai ha deixat de tenir que veure la independència amb el dia a dia això ho hem repetit fins a l'extenuació que no té sentit separar l'objectiu polític no és una qüestió abstracta la independència va de coses concretes va de justícia social, va de prosperitat va de fer un país més culte, etc. no més lliure, etc. ara. Si la nova etapa ha de ser una etapa de represa, l'independentisme, doncs hem de veure quines són les condicions per fer possible aquesta represa. I estem. Jo crec que les condicions estan bastant clares, però el problema és que estem molt lluny. És a dir, segueix sent una condició per la represa de l'independentisme en el seu objectiu de culminar el procés, em refereixo. La unitat. Estratègica dels partits és que segueixen una condició necessària i en canvi estem anys llum d'això ara mateix. És una condició necessària preparar la gent. Per un grau de confrontació molt més dur del que preveia amb el 17, pacífic també estem molt

lluny d'això és una posició, l'independentisme un sentiment amb una posició política però no definitòria el que entenc és que hi haurà una dosi de realisme en dir, no tenim la majoria, no tenim la gent hem de construir un país que guanyi independentistes però en la política del dia a dia, entenc que va per aquí és compatible. Jo crec que és compatible implicar-te en. Fins ara no ho era.

Fins ara era hem d'anar a un xoc de trens perquè si no, això no va. Nosaltres no hem volgut anar mai a un xoc de trens. Nosaltres hem volgut fer un referèndum democràtic i que Espanya el respectés. I quan Espanya va avisar

que no el respectaria. Quan Espanya va dir no el respectaré i el vam fer igualment. Això és un xoc de trens. Democràtic, si vols, i per una qüestió digna.

El vam fer igualment perquè en aquell moment, per entendre'ns, hi havia dos escenaris possibles i s'havia de veure quin seria el que s'acabaria confirmant. L'escenari que després del referèndum l'Estat reaccionés de manera democràtica. O l'escenari que després del referèndum l'Estat reacciona de manera autoritària. Tu pots dir, no, ja es veia segur, segur, segur, segur que l'Estat reaccionaria de manera autoritària.

Però imaginem que fem una política d'habitatge pròpia catalana que garanteix el dret a l'habitatge a tots els catalans, no? I que això acaba el Constitucional. Per públic com a Dinamarca i com a Holanda, del 20%. No ho sé. I arriba el Constitucional i el Constitucional diu això no és aplicable. Catalunya ha de desobeir aplicar-ho?

Catalunya, d'entrada, dependerà de qui estigui governant en el moment

que es faci aquesta llei. I el que s'ha de fer

és construir un full de ruta que aprengui de l'experiència del passat. I et deia, aquest full de ruta en té una sèrie de condicions necessàries i et deia que aquestes condicions avui estan molt lluny. Perquè aquest full de ruta, ara hem entès que la independència no es farà només des de les institucions i prou, també és un dels aprenentatges. S'ha de fer des de les institucions. I des del carrer, si es pogués fer des de les institucions i prou seria fantàstic, però l'experiència ens demostra que no. I sempre estem parlant d'una estratègia radicalment pacífica i radicalment democràtica, que ningú faci interpretacions equivocades, diguem. Llavors, el que dic és que les condicions. Perquè l'independentisme pugui tornar a posar l'objectiu final sobre la taula, avui estan molt lluny. Tant en l'àmbit de les institucions, no hi ha una majoria parlamentària, no hi ha unitat dels partits, etcètera, com en l'àmbit de la societat civil que ha de poder estar preparada per coses per les quals encara no està. T'agradaria tornar a fer política a Catalunya? Fer política al Parlament Europeu és fer política a Catalunya, perquè jo ara seré eurodiputat fins l'any 29 i estaré representant 500.000 catalans en un lloc on passen moltes coses importants pels catalans, diguem, no? Però tornar al Parlament de Catalunya, t'agradaria? No ho tinc en els meus plans, ni molt menys. Per cert, per què vas anar a buscar l'acta d'eurodiputat a Madrid, abans?

Perquè si no corria la llista, perquè em van parar un parany, diguem. O sigui. Quan tu deixes de tenir l'ordre de detenció, Ells et suspenen, i per tant no fan córrer la llista, perquè tu tens un impediment legal per anar-hi, que en el meu cas era l'ordre d'atenció. En el moment. Que salta l'impediment legal? Que salta l'impediment legal, i jo els hi vaig demanar hora. Vaig dir, primer tornaré el 25, i el 28, senyors, m'agradaria venir a buscar. Vas intentar tornar després. Després, i van saltar la data del meu retorn, després d'haver enviat la carta demanant qui volia anar el 28. I llavors ells, amb ganes d'engegar fer punyetes al retorn, em van citar pel 22, amb un format. Que si jo no acudia feien córrer la llista. Em va explicar el meu advocat, que és extraordinari, i que ja sabeu qui és, que és el Gonzalo Boi, em va dir, Toni, és una trampa, i si no vas, corre la llista. Vaig pensar, bueno, no té més. Si els que estaven. Els que estaven amb cara de disgust eren ells, com va poder veure tothom que va veure aquelles imatges del jurament o de la promesa. Els que posaven cara de disgust eren ells, perquè havien fet tot el possible per impedir que jo sigui eurodiputat i han fracassat. I presentaràs alguna reclamació? Demanaràs responsabilitats judicials pel fet que no has pogut ser eurodiputat? Això està al Constitucional, ja ho vam fer des del

principi del mandat, ja ho vam fer el 2019, però com que vam acabar entrant va de caure, ara ho he tornat a fer i està en mans del Constitucional perquè entenem que és il·legal el que ha fet la Junta Electoral. De no incloure el meu nom a la llista, per entendre'ns, entenem que això és il·legal i, per tant, està en mans del Tribunal Constitucional. Pau. Què tal, Toni?

Molt bé. A veure, jo, sincerament, aquesta lectura de l'amnistia com una victòria em costa. No et soc sincer, em costa. Jo penso que la construcció nacional és una victòria, l'escola pública és una victòria, un hospital públic és una victòria, la independència és una victòria. L'amnistia és un pacte. En una part d'Espanya que, per cert, està a punt de quedar-se en minoria, que es dona en un context molt determinat, que jo celebro, celebro amb entusiasme, però que sí que et vull, entre cometes, posar una mica entre les cordes o qüestionar-te aquesta idea des d'aquí, perquè durant molt de temps, des del teu espai polític, s'ha jutjat a tothom que ha intentat tant dir ponts amb aquesta Espanya que ara es queda en minoria, com uns budiflers, com uns traïdors, com uns pactistes, com uns subordinats, a la lògica tal. Quan el referèndum, perdona, l'amnistia respon una mica a la mateixa lògica. Ho planteges com una victòria perquè també es dona en l'escena internacional, en molts àmbits i en molts tribunals que ha donat una batalla exemplar, però en el fons aquí el que hi ha també és la complicitat amb una esquerra espanyola que ha hagut de fer el que ha hagut de fer per pressions, estic completament d'acord, però vaja. Volia qüestionar-te això, fins a quin punt creus que és sostenible que l'amnistia es planteja com una gran victòria, i en segon lloc, si no creus que s'ha fet massa sang, pels que defenseu que hi ha d'haver unitat en l'independentisme, amb aquells que, entre els quals es compten, crec, amics personals teus, que han intentat dialogar amb alguna part de l'esquerra espanyola, que mereix totes les crítiques i duresa del món, eh? I que ara ha aconseguit coses, no? I, per tant, recordo, no?, aquesta picabaralla entre el tardà i el turull fa poc a la tele, que segurament se n'ha parlat poc, però que és molt representativa d'on venim, no? D'una part de l'independentisme dient-li a l'altra, escolteu, ens heu dit de tot i ara esteu recollint els forits també de la nostra lluita. Per tant, crec que s'entén una mica la pregunta entre línies, no? S'ha fet tot bé des del teu espai polític i realment, realment creus que l'amnistia és una victòria?

Mai es fa tot bé des d'un espai polític, des de Ciceró. És a dir, per definició, l'autocrítica de formar part de la política. No jo avui, per sistema, eh? Però contesto perquè crec que la resposta la tinc molt clara. Primer, fixa't, tu vas al primer. Al primer decadació política al Consell de la República, l'any 2018, i nosaltres posem dos objectius polítics, que és l'amnistia. I un referèndum respectat per Espanya. Ho dic perquè nosaltres ho vam posar com a objectiu polític des del minut 1 de l'exili. Tècnicament l'amnistia és anul·lar les sentències dels tribunals. Quan jo dic que és una victòria, ho dic en aquest sentit. Què és una amnistia? Que un estat que té un poder judicial, que ha fet unes sentències condemnant a la gent, els de dalt, els del mig i els de baix. Tots aquests tribunals, 400 i pico persones, han hagut d'anul·lar les seves sentències. Objectivament, objectivament, repeteixo, objectivament, l'estat està anulant sentències, està rectificant. Jo sempre, perquè entenguem per què parlo de Victòria, recordo les declaracions reiterades del Felipe González, que en aquest sentit em va ajudar molt per fer el meu relat, quan estava absolutament a favor dels indults i absolutament en contra de l'amnistia, perquè ell deia que no tenia res a veure. No tenia res a veure. Per què? I la seva frase era molt encertada. En el indulto el Estado perdona, con magnanimidad, en l'amnistia el Estado pide perdón.

Y el Estado español puede perdonar, pero lo que no puede hacer es pedirles perdón a estos golpistas. Molt bé, gràcies, Felipe. Per tant, ho té molt clar, i té raó. L'Estat espanyol ha rectificat. I això no és una victòria, molt. Ara, com de gran és, això ja t'ho deixo a tu. Cadascú jutge. Jo dic que, tècnicament, objectivament, és una victòria. Si és immensa, mitjana o petita, aquí cadascú. Pensi el que vulgui, no? Llavors jo crec que en aquest sentit hem d'entendre això, sigui la presó, per sort van aconseguir els indults, res a dir, mai ho vaig criticar. Busco una declaració meva criticant els indults. El que sí que els he diferenciat de l'amnistia i l'exili ha permès l'amnistia, perquè amb això també he insistit molt. Sense l'exili no hi hauria hagut l'amnistia. No és un tema dels set vots, que també és un tema que hi havia un consens europeu sobre. Aquesta idea de que la repressió no és la manera de gestionar el conflicte polític i el vam anar construint sentència a sentència, Bèlgica, Alemanya, Itàlia, Escòcia, etc. Per tant, és un mur que l'hem anat construint des de l'exili i que al final ha acabat portant a l'amnistia. Dit això, amb la responsabilitat que l'independentisme estigui tan dividit, doncs cadascú hem viscut el que hem viscut. Ja cadascú explicarà quan toqui amb el format que toqui, diguem. No, ja s'ha explicat en part, no? Però és veritat, a mi m'hauria agradat

molt mantenir la unitat. A les eleccions europees del 2019 jo volia que féssim una llista conjunta, Esquerra i nosaltres, per tenir-ne el. Concepte de Junts pel Sí. Pensava que potser el que no era possible a Catalunya potser hauria sigut possible a Europa, diguem. Vull dir que sí, que sí. Que sense unitat no hi haurà represa. Jo crec que això està clar.

Aitor. Sí, la setmana passada vam veure la candidata de Junts. I no sé si t'he contestat. Sí, i tant que sí. La setmana passada vam veure la candidata de Junts, Miriam Nogueras, fent tot un llistat de minivictòries, consideraven des del partit, en relació amb el que ha estat aquesta legislatura i el paper de Junts, que era determinant perquè poguessin passar o no passar coses. Vostè, no sé si serà el candidat. M'intento mantenir lo de vostè. Lo de vostè, no sé si serà el candidat a l'any 2029, però junts quina seria una victòria que li agradaria poder explicar als ciutadans, perquè vostè ara s'ha de posar a treballar. No he deixat mai de treballar, però no ho podia fer amb volia. No, però com a legislador, tot i que la iniciativa legislativa del Parlament Europeu pràcticament no existeix. Després, deixem que comparteixi alguna cosa també amb els oients. Hi ha un acord, no publicat, però públic, del PNB, que l'Estat es comprometia a no fer cap modificació d'acord amb la normativa europea pel que fa a la circumscripció electoral única. Però tots sabem que si tenim un govern de PP-Vox, una de les coses que faran. És modificar la llei, d'acord amb tal, i per tant les nostres minories no estaran ben representades perquè no és que no sigui proporcional, és que és injust, d'acord? Amb la realitat nacional o plurinacional de l'estat espanyol, que és el que farà l'independentisme en tant que això ha de ser un incentiu, no? I finalment, i una pregunta fins i tot jo crec que incòmoda per un servidor. Si Junts per Catalunya ha defensat la via Stammer, de cara al Partit Socialista, la via està mer. No hauria d'existir també dins de l'independentisme?

A veure, m'has fet moltes preguntes, deixa que sigui molt ràpid i molt sintètica contestant. La primera, estic molt d'acord amb A veure, la campanya la va fer la Míriam, que ho fa fantàstic, però potser puc fer una contribució a aquesta campanya, que és explicar que si a majoria PP-Vox i canvien la llei electoral i hi ha circunscripció única a Espanya per les eleccions europees, que això els costarà tres minuts fer-ho, els partits no estatals desapareixen del Parlament Europeu. I això val per Junts, val per Esquerra, val pel PNB, val pel BNB, etc. Aquest risc hi és, i ja l'explicarem amb més detall. Per tant, s'ha d'evitar un govern PP i Vox. Bueno, s'ha d'evitar una majoria de PP i Vox a Espanya, clar que s'ha d'evitar una majoria de PP i Vox a Espanya. Cal que siguin bastint un govern socialista. No ho sé, l'únic que sé és que jo no vull que hi hagi una majoria de PP i Vox de la mateixa manera. Si no hi ha una majoria, haurà de voler una altra. Però jo no entraré en els temes de la campanya al coral, ja t'ho dic. Però sí que deixes clar, Toni, que hi ha una cosa que sí que no la vols. No m'agrada, però qualsevol escena el convertirem en una oportunitat per a l'independentisme, perquè és la nostra obligació, també t'ho diré. És a dir, el tema és convertir en bona oportunitat per a l'independentisme tot.

Si Sánchez depèn dels vots de Junts, ha de ser aprofitat com a una oportunitat. Si hi ha una majoria PP-Vox. Però Junts, Toni, ha dit que ni Sánchez no entraré. No hi entraré, no hi entraré. No hi entraràs, però sí que hi has entrat. No, no, no. L'únic que et dic és que als demòcrates no ens agrada que hi hagi governs feixistes. Només em limito a dir això. Home, crec que és significatiu, sí. Però això ho comparteixen tots els demòcrates, diguem. I que s'ha d'evitar, també has dit. I que si passa s'ha de convertir en una oportunitat, també he dit. Sí. S'ha d'evitar, no des del punt de vista del meu partit polític, que les democràcies europees han d'evitar, ara s'entén millor, que l'extrema dreta pugi. Això és el que vull dir. El que hem de fer és treballar perquè l'extrema dreta no la voti la gent, perquè senyors d'extrema dreta n'hi ha hagut sempre. El problema és que ara la gent els vota. Alguna cosa deu estar passant a les nostres societats, que té unes causes molt profundes i unes errades molt profundes, que té a veure amb la desigualtat econòmica, des del meu punt de vista, principalment, i amb el deteriorament dels serveis públics, també, i molt, com perquè la gent que abans, de classe mitjana i classe treballadora, no votava a l'extrema dreta, ara la voti. Quan deia s'ha d'evitar, no em referia a l'estratègia d'un partit polític per

les properes setmanes, em referia a l'evolució de les societats europees. Jo que soc una mica acadèmic, eh? I jo, quan donava classes, anava d'això, diguem. De què passa? Mirar-ho. La història, la sociologia, les ciències socials han de permetre entendre perquè la gent ara vota l'estema dreta. Però contesto un moment el que em deia l'editor. El tema de la reforma de la LOREG és un problema i per tant jo el que dic és que ojalà la gent no voti l'extrema dreta aquí i a tot arreu després, la segona cosa és que jo crec que a nosaltres això crec que és molt important Europa amnistia i autodeterminació amb el tema de l'amnistia Europa veu les coses més aviat com nosaltres. No com a Espanya. Aquesta batalla, narrativa em refereixo, l'hem guanyat. Europa entenia que el tema de la repressió no va enlloc. Ho veien com nosaltres. En canvi, amb l'autodeterminació, encara avui, ho veuen més aviat com a Espanya. Què vol dir? Que pensen que no cap un referèndum dins de la Constitució espanyola, que el que vam fer el 17 és de dubtosa legalitat, etc. I com que jo tinc. La ferma convicció, després d'haver estudiat molt a fons, que el referèndum és compatible no només amb el dret internacional, que és qui l'empara, els pactes de Nacions Unides, és compatible amb el dret europeu, és compatible amb la Constitució Espanyola, etc. Tenim aquests deures. Jo, com a eurodiputat, hauria de ser una de

les meves feines. Ara hauràs de treballar en el Parlament Europeu, sí. I una de les feines principals és guanyar. O fer una pedagogia que encara està pendent, i guanyar una batalla que encara està pendent, que és que Europa entengui que si a Catalunya no es fa un referent d'autodeterminació, no és perquè no es pugui. De correlació de forces el Parlament Europeu està pitjor que el Congrés. Pitjor que mai. No és un tema de votar. No és un tema de votar. És un tema de construir un consens.

De fer entendre. Les enquestes a UK premien la via Stammer. La via Stammer se l'ha d'aplicar també.

La tercera pregunta que m'has fet és la de la via Stammer. Jo crec que no és comparable. Per situar-nos voldria

dir treure el líder de Junts. Els líders. De l'independentisme en general com sabeu

jo he donat i segueixo donant tot el meu suport per raons polítiques bàsicament al president i això és públic i conegut i no ha canviat però em sembla que comparar una crisi d'un partit polític a Regne Unit amb la que ha sigut l'història de l'independentisme els últims 10 anys no té gaire sentit en tot el meu respecte per tant és una comparació que a mi no em val.

De totes maneres, senyor Comín, això ho han fet no només per la via STEM, abans ja s'havia dit que tu has dit nova etapa. De l'independentisme. Ah, llavors jo entenc també nous lideratges. Però clar, és que després quan has explicat la posició de la senyora Nogueras, és com si la campanya electoral aquesta no fos amb tu i no fos amb el president Puigdemont. Perquè és allò de dir, no és cosa nostra, nosaltres estem en unes altres històries. I en el tema de l'amnistia, home, és una victòria de l'independentisme i tots els que s'han deixat la pell i les esgarrapades fortes arreu d'Espanya, com abans el Pau parlava de l'esquerra en general, o sigui, tota l'esquerra que ha votat ha tingut problemes, sobretot el Partit Socialista. I després, una altra pregunta més concreta. S'integrarà en el grup dels liberals? Perquè, clar, aquests dies hem vist informacions que deien que, home, que el grup dels liberals no està entusiasmat en la seva tornada per a la investigació que encara té oberta, no, que està en el Parlament Europeu i no sé si serà oberta, si no serà oberta, i en refereixo a una investigació sobre assegureixement sexual d'un assessor de Junts per Catalunya.

A veure, anem pas a pas. Quan dic nova etapa, em refereixo que quan l'amnistia, des del meu punt de vista, culmina. El que ha sigut el nucli de l'acció política de l'independentisme aquests anys, que ha sigut resistir i fer fracassar la repressió espanyola, objectivament, aquesta etapa s'acaba. L'etapa, diguem-ne, antirepressiva, si vols dir-ho així, s'acaba. Per tant, si s'acaba una etapa, en comença una altra. Això no vol dir que hagis de canviar els lideratges. No estava parlant de canviar els lideratges, estava parlant que l'objectiu polític de la nova etapa ja no pot ser l'amnistia. Perquè ja l'hem aconseguit, per tant haurem de decidir aquesta nova etapa, quin és l'objectiu. Després. La campanya electoral,

que s'han posat de perfil,

tant vostè com la senyora Puigdemont. No, no, però de perfil. Igual he fet una campanya electoral i he intentat que votés sobre mi, perquè les europees el candidat era jo i el que vols és que la resta t'ajudin i. I et deixen fer la feina. Per tant, a qui li toca fer la campanya electoral és el cap de llista, però això a qualsevol opció. Però sense el líder del partit, que no té ni el president Puigdemont, ho veus normal? Jo ho veig normal, perquè ell sempre va dir que volia que la seva tornada tingués un valor pel conjunt de l'independentisme, que tingués un valor unitari, que tingués un sentit suprapartidista, i si torna en plena campanya electoral. És impossible. És impossible. Per tant, jo des del minuto. Deixa tirar de la candidata. No deixa tirar de ningú. Des del meu punt de vista, la Miriam es val per si sola. No necessita l'ombra ni el padrinatge de ningú. Tercera qüestió, que no la vull defugir. El tema de la denúncia. Jo he explicat sempre que és una denúncia falsa. Falsa de tota falsedat. Que tinc proves sobrades, diguem, per demostrar aquesta falsedat. El que passa és que en el Parlament Europeu aquesta denúncia es va arxivar. Perquè jo no era eurodiputat exercint com a tal, diguem, i per tant es va quedar en aquella situació, però està arxivada, tècnicament està arxivada. Dit això, jo no he demanat l'ingrés al grup liberal, perquè aquest és un debat també molt més sofisticat del que alguns es pensen, que ho veuen d'una manera una mica pedrestre, i això no va així, és a dir, el grup liberal, d'entrada Junts és un partit transversal, que té tres corrents ideològics, i és per estatuts, jo estic al corrent d'esquerres. Això és un fet. Un altre fet, per cert, La majoria dels seus diputats actuals van formar part del grup liberal en el mandat anterior i quan s'estava votant el nostre suplicatori. És a dir, quan s'estava votant si havíem d'anar 13 anys a la presó, perquè des del punt de vista del Parlament el suplicatori volia dir això, van votar la majoria d'aquests diputats, per no dir tots, degudament intoxicats per Ciudadanos, a favor del suplicatori. Per tant, dius, a veure, un moment que està molt bé que el Junts hagi fet un acord i s'hagi integrat al Partit Democràtic Europeu, però una cosa és el Partit Democràtic Europeu i l'altra és el Grup Liberal, no és el mateix. Allà tot és una mica més complicat del que és als altres llocs. Doncs aquest partit està en el grup liberal, sí, però són coses diferents. I aquest grup eren uns senyors que fa quatre dies pensaven que jo havia d'anar a la presó 13 anys. Per tant, dius, espera un moment, aquesta edat també l'hem de tenir en compte. O sigui, hi ha una sèrie d'elements, i després també et diré una cosa, el liberal, el nucli d'ús del macronisme, Riniu, la majoria de. La delegació més gran de Riniu. Són els liberals francesos que són els del Macron. El macronisme, suposo que sabeu que és un espai polític amb descomposició. I el nucli principal de Junts, quin és, Toni?

No, Junts és un partit complicat. El teu pare se sentiria molt a fi amb la Míriam Nogueras, per exemple? Vull dir, és que va complexitar la veus a tot arreu, però a casa no. També, si jo no la nego. Sí, aquest era el socialisme cristià darrere el marxista

amb la zona Miriam Nogueras, Toni. Va, deixa'm contestar això. Si em cites al pare, jo vull parlar. Súper. Perquè és sagrat. Ja m'ho imagino, per això t'ho dic. És sagrat. Jo el que t'he dit és que Junts és un partit transversal, que té tres corrents. Però qui té la força? Tu deies que al Parlament

els liberals tenen la força, els macronistes, no? I jo et pregunto,

Junts, qui té la força? Jo et dic. Hi ha tres corrents. Jo estic al corrent d'esquerres. Intentem influir tant com podem. Intentem buscar una harmonia complicada entre diferents sensibilitats, perquè el que uneix aquests tres corrents és l'objectiu de combinar el procés d'independència, que per això es va fundar Junts. Llavors, igual que hi ha votacions en el Congrés o al Parlament, en les que els liberals deuen estar molt còmodes i nosaltres no ho estem tant, a vegades hi ha votacions que passen al revés, que tu potser aquestes no te n'adones, que els que estan incòmodes són els liberals. I els que estem còmodos som nosaltres.

Però les meves dades em diuen que el grup d'esquerres i el grup liberal són els dos corrents minoritaris pel que fa al número d'afiliats i en canvi el socialdemòcrata seria el més. És el majoritari. El que no vol dir que la influència del majoritari

pel que fa al número de socials sigui la més gran, eh? El més gran és el socialdemòcrata que doblaria el número de militants del liberal i del d'esquerres que tenen un número de militants bastant similar. I jo, quina és la meva feina? Intentar influir al màxim sense. Trencar les costures d'un partit tan complicat, si vols, en aquest sentit, tècnicament parlant, perquè és un partit que intentar mantenir la unitat política de gent de perfils ideològics tan diferents no és difícil. Llavors has de buscar sempre intentar ser el més coherent possible amb les teves posicions, però també entenent. Que no s'ha de portar l'atenció interna a uns nivells insostenibles, diguem, no? Molt breu, Toni, sí. Perdoneu, eh, perquè em feu preguntes que necessiten.

Una cosa molt breu, molt breu. Clar, abans has fet referència al Felipe González. Si el Felipe González hagués estat secretari general del PSOE, tu avui no estaries aquí. No sé què vol dir aquesta frase. Home, que no estaries aquí perquè no s'hagués aprovat mai l'amnistia. És que el Felipe González no mana en el PSOE. Malgru molt que no siguis secretari general. Ja ho sé, que el Felipe no hagués permès l'amnistia. Com abans ho feies, com a referència.

No, justament, que ell és el primer que està tan en contra de l'amnistia. Que, com molt bé dius tu, l'hagués impedit, i estan contra l'amnistia perquè reconeix el que jo dic, que és que l'amnistia és una victòria de l'independentisme

i és una rectificació de l'estat. De l'independentisme, sí, i de l'esquerra. De l'esquerra espanyola. No s'oblideu. Sense l'esquerra espanyola, insisteixo, això no es possible.

I de molts catalans no independentistes que estàvem a favor de l'amnistia i de posar un comptador a zero. Si l'independentisme no hagués estat definitiu, l'Estat no hagués pactat l'amnistia. Ja està, no passa res.

Deixem dir una cosa, Ricard. Jo entenc el que diu el Toni. Jo celebro que el PSOE i el PSC fessin un canvi en aquest sentit. I s'ha d'aplaudir aquest canvi, però també és que et recordi, ni amnistia ni nada, que ho va dir, i lo repito, perquè quede claro, ni amnistia ni nada, i que va dir això en castellà al president, que li tinc tot el respecte institucional, perquè a tots els presidents els mereixen que els diguin. Estava parlant de mi, eh? No, no, no, no. Hi ha molta gent com tu que estava d'acord amb l'amnistia, d'acord, i ho celebro, i després el Sánchez va dir, hacemos de la necesidad virtud. Per tant, ells són els primers que han hagut de fer un reconeixement que han canviat de posició.

Però li hauria estat, potser, molt més fàcil no fer-ho, eh? Parlant d'Espanya, eh? No hauria estat president. Bueno, però a lo millor hagués marcat una pauta. I hagués vingut Pepe Bocs. I hagués vingut Pepe Bocs. És molt important tenir-ho en compte, això. Junts es va menjar un gripau. Ha forçat una situació.

Ricard, només una cosa, perquè jo crec que és molt important. El president Puigdemont va dir jo no faré ministre, primer ministre, a Pedro Sánchez. I es va menjar aquell gripau per dos motius.

La pregunta és si farà ministre de Colau. Aquesta és la pregunta d'ara.

Mai. Nicolau es votaria a si mateixa, home. És la primera víctima. No,

sense que serveixi de precedent, jo entenc el que diu el Toni Bolaño. Per què? Si una victòria depèn de qui és secretari general del PSOE, no és una victòria teva. Això és el que intentava dir. És a dir, ell diu, si hagués el Felipe González donat l'any al PSOE no s'hagués aconseguit l'amnistia, com que hi ha aquest secretari per tota la lluita, per tota la pressió.

Això no vol dir que no sigui una victòria teva. És una de les condicions que fa possible. Deixa-m'ho dir d'una manera més fina. És una de les condicions que fa possible la nostra victòria, que és la victòria dels independentistes. I una de les condicions d'aquesta victòria és que hi hagi un senyor com el Pedro Sánchez disposat a canviar com un mitjó. Y donde dije Diego, digo Diego. Y ahora sí que farem l'amnistia i farem de la necessitat virtut. Ja està. T'entenc, t'entenc.

Doncs ho deixem aquí. Toni Comín, fins aviat. Gràcies per acompanyar-nos. Ben tornat. Sara González, Pau Llong, Toni Bolaño i Artur Arriaga. Gràcies també per acompanyar-nos. Una pausa i ara tornem. Adéu, bon dia.