Tornarà "El convidat"? La resposta d'Albert Om

Ara, la tarda, amb Francesc Garriga.

Des de quan sou amics amb l'Eloi Albert? Doncs deu fer 20 anys llargs. Sí, 2004. Si us coneixeu de treballar. Ens coneixem a través de la

Cristina Puig. La Cristina Puig havia estudiat amb l'Eloi, la Cristina treballava amb mi els matins de recu, i després una temporada, feu-li estiu, no?, Amb la Cris, i tu t'incorpores a l'equip, i després ja quan anem a fer el club a les tardes a TV3, després ja comencem a treballar junts, i és impossible estar a prop d'aquest home i no ser amic seu.

Absolutament, i el mateix em passa a mi. De fet, havíem coincidit anteriorment, abans de començar a treballar plegats, amb algunes trobades d'amics comuns, no?, el cas de la. El de la crisi ja ens coneixem i llavors jo me'n recordo perfectament quan arrenca el club a TV3 i l'Albert em diu, hòstia, et faria il·lusió venir i m'agradaria que t'incorporessis

a l'equip. El club de TV3. Hòstia. Quant temps feia que no sentíeu aquesta música? Nostalgia. Mira, es va acabar el 2009, 17 de juliol de 2009. Uau, fill de gallina. Puja, puja, puja, puja. De qui era aquesta sintonia, us en recordeu? Hosti, no ho sé. Marc Parrot.

Era de Marc Parrot? Sí, és veritat. I ara que deia això del 17 de juliol que vam acabar el club al Palau de la Música, us he de dir que cada 17 de juliol fem un recordatori, arriba un missatge, l'Albert que se'n recorda de tot, de les dates, absolutament de tot. Sí, ja s'ha vist ara, sí, sí.

Jo li envio un missatge que simplement dic, és 17 de juliol.

I el 17 de juliol va passar això. Eloi, la proposta que ens deies abans, que era, si un dia no teniu ganes de dormir a casa, us porto dues opcions. No, no, ara tirem el tall bo, era aquest.

¿Què és això? És que vam preparar una cançó. Aquesta és la veu de l'Eloi, primer. Això és d'Eloi Vila. Poder ja n'hi ha prou, no? No, no, no, m'està agradant molt. És que a sobre canta bé. És que s'entrada. Però va ser molt bo, per això vam preparar una cançó. És una versió. Bé, bé, bé.

Això ja som tots, eh? Sí, aquí ja es veu que hi ha alguna veu que 17 de juliol de 2009.

I tres dies després entraven els Mossos d'Esquadra al Palau de la Música Catalana, que jo crec que en el registre que van fer pel cas Milletes devien endur encara guions de l'últim club.

Però que bonic que un comiat sigui així, no? Perquè tenim associat els comiats a una cosa trista i vosaltres en vau fer una festa, amb una cançó així com també festiva.

Sí, això, l'Albert va. Tenia molt clar que havíem d'acabar. És que a més era el número mil, o sigui, és que era.

Sí, s'havia d'acabar allà. S'havien estat uns anys fantàstics. Eloi, com era tenir l'Albert de cap? Extraordinari.

Sí, extraordinari perquè davant d'un pollastre. Perquè quan fas un programa diari sempre hi ha molts pollastres, sí. Tenies sempre la capacitat de resoldre'ns amb la calma i la tranquil·litat.

Jo, quan més nerviós em foto, és quan no passa res. Serio, eh? Perquè tens por que passi alguna cosa. No, no sé, perquè, ai, no està passant res. En canvi, quan passa alguna cosa, quan se te'n va el programa en l'aire dos minuts abans, doncs llavors, no sé, m'entra com una calma per decidir, diguem.

Sí, o el mateix dia, allò, quan hi havia alguna cosa grossa i s'havia de canviar tot, la tendència, no?, és va, vinga, fem. I Albert és, no, un moment, abans de fer, parem un moment. Pensem. Pensem.

A part, bon jefe, no?, sense cap crit de dialogar,

de tu què en penses. No hi ha hagut cap bronca? No, bronques no, mai. T'he de dir la veritat, mai cap bronca. Li veies a la cara, si una cosa no I tu anaves

a la màquina de cafè amb els companys a dir.

Imposible. Mira, de fet, en un dia a dia, estava tot molt ben pautat i molt organitzat, que moltes vegades no ens vèiem pràcticament fins abans del traplató. Sí, és que tot l'equip,

comptant tota la part tècnica i tot, són 70 persones. I, clar, mobilitzar, allò era una falla. Cada dia dèiem que s'ensenia i es cremava. Era un programa on passaven moltes coses. Hi havia la secció de ciència, el Dani Jiménez, que llavors, quan va començar l'Hormiguero, deies que ens ho han copiat. Els tios ens han copiat tots els invents aquests. No sé, en fi, fèiem de tot. Van ser uns anys molt intensos, però molt divertits. Va ser molt xulo.

I després del club va arribar una altra bomba.

Aquesta música sí que l'havíeu sentit més vegades, eh? El convidat de TV3, 5 temporades, 65 convidats, Ondas el 2011, Premi Nacional de Televisió. Quins perquè també hi estava estuficat, no?

Sí, sí, ja formava part de l'equip. Quina feina havies de fer, tu? Preparàvem els guions, juntament amb la Carol i el Kirsa, dos companys més guionistes, i amb l'Albert, i preparàvem com seria aquell cap de setmana.

Bueno, ens repartíem, si hi havia 13 capítols per temporada, doncs cada guionista n'agafava 4 o 5, els que li toquessin, els que li agradés més, el que fos per afinitat, i llavors, clar, era preparar tota la feina de parlar amb moltíssima gent, de saber qui és aquella persona, i llavors hi havia una feina que sembla increïble, que jo crec que ara ho faria la IA, segurament, que és el primer que feies quan acabàvem el rodatge el dilluns al dematí, després de 48 hores allà a casa d'aquella persona.

Que és el primer que feia? Sí. Doncs anar a mirar a

veure com havia anat. Transcriure-ho tot, nen. Ah, sí, clar, clar, mirar tot el material. Transcriure dos dies de rodatge per fer un llibre que tenia com, jo què sé, 80 pàgines o 90 pàgines amb la transcripció de totes les converses. Ho hauries fet en 5 minuts i tindria alguna errada, però vaja. D'inscriure-ho tot, això era fantàstic, però és que era molt útil, perquè clar, llavors anaves a la sala de muntatge i deies, hòstia, jo hi trobo a faltar un moment que em sembla que em deia no sé què, llavors clar, clar, clar, el llibret, ah sí, mira, sí, és aquí, doncs ja tinc el punt, wow, 60-100 convidats, n'hi ha algun que no et vingués de gust fer-lo? No, cap. Tots et venien de gust? Molt de gust, sí, sí, si no, no el fèiem. O sigui, era condició que a tots dos ens havia de venir molt de gust, i de fet hi va haver moltes persones que no vam acabar fent-lo, o perquè ell no ho veia clar, o ella, o jo no ho acabava d'haver clar amb les condicions que potser posava, que eren una mica massa restrictives pel que es tractava del programa, que eren a totes, diguem. Recordes alguna cosa que.

Puguem explicar, eh? Vam intentar i no va haver-hi manera i m'ha quedat l'espina clavada.

Sí, home, jo ho he explicat, per exemple, jo que hi Maria Pujal, jo ho vaig provar, li vaig escriure una carta manuscrita, fins i tot, i vam anar a sopar, em va portar a la cabina amb un partit de futbol, no sé què, però va ser un no. Va ser el no més elegant de tots els que vas veure. Sí, em ha agradat molt, perquè jo sempre veia el convidat que era com una reversió, diguem, al cap dels anys del tomb per la vida que ell havia fet, no? Clar, clar. I que em semblava que era bonic, diguem, que llavors ell s'hi submetés. Però vaja, clar, si coneixes una mica Joaquim Maria Pujar, el veient que no ha sortit a cap programa ni a la TDT dels 50 anys, doncs ja et pots imaginar que la resposta era no, però s'havia d'aprovar, diguem, no? I ara que deies, algunes línies vermelles. Hi va haver gairebé tants nos com sis, això també t'ho dic.

Línies vermelles, quines línies vermelles t'havien arribat a posar? No, per exemple, dir, hòstia,

jo la família no és una cosa que no vull, o no sé, Saps allò que veies? Ai, sí, però no ho sé, clar, és que jo això no ho he fet mai. Ja, ja, és que clar, d'això es tracta, que no ho he fet mai. I la gràcia era una mica aquesta, que com que els catalans són poc donats a ensenyar-nos, doncs la gràcia del programa era ensenyar-te una mica. No s'impostava res. Tot era autèntic.

Bé, plantejàvem què fas un cap de setmana normalment, doncs mira, ens trobem per dinar amb la família, o vaig a a veure el Barça, o vaig a i llavors fèiem un cap de setmana vaig a la farmàcia,

va dir Eduard Ponset bueno, doncs anem a la farmàcia i tots us quedàveu a

dormir tot l'equip us quedàveu a dormir a casa de l'entrevistat no, no?

no ho sé, perquè l'Eloi on dormia? Doncs anàvem a un hotel, a un hostal.

Marta, però és que hi havia una situació molt curiosa que era, jo me'n recordo el primer dia que em va xocar molt això, que és, clar, un dinar, per exemple, no? Doncs l'equip rodava la primera mitja hora del dinar. I llavors se'n anava a dinar al bar que hi hagués més a prop de la casa aquella. Però jo no anava amb l'equip a dinar, jo continuava dinant sense càmeres amb aquella família, diguem, on havia entrat. Llavors era una situació curiosa perquè dius, hòstia, però si aquest pare no és el meu pare, aquesta tieta no és la meva tieta. Però allà descobries coses que llavors et servien per una entrevista o per una conversa posterior.

Compartir 48 hores amb ells perquè tu les comparties senceres et dona això, la proximitat i una confiança. Digues, digues.

No, el cas de la Pilar Rahola, recordo que va quedar molt gravat allò que havien trencat tres llits. Allò ha quedat, allò ha quedat. Allò va ser, diguem clar, jo evidentment que havia de saber, no? Però dinant, quan l'equip estava al bar del costat, és la seva mare, que em diu, escolta, ja t'ho ha explicat aquesta, que ha trencat I tu amb la llibreteta, puta. I jo dic, ah, no, no, no. Aquesta no havia sortit.

I llavors dic, home, però a la nit ja ens ho farem venir bé. I llavors, sí, sí. Oh, no, no, i va anar bé, va anar bé. Tu, Marta, eres un gran fan d'aquest programa, no? Jo és que me'l sé gairebé tots de memòria, i jo el recupero de tant en tant. Va ser una secció, on era?

Ho hem vist? Àlex Zela. Àlex Zela, sí, de recuperar capítols del convidat. El de Jordi Pujoles. Clar, és que alguns han passat a la història per declaracions que han envellit.

Sí, clar, clar, això no ho saps mai. Sí, sí, això, Pujol, encara sóc a temps d'espatllar la meva biografia. Només va passar una cosa, jo crec que Twitter a Catalunya neix amb el convidat. 2010, sí, clar. El primer programa que es veu i es comenta. És veritat, clar, clar. Sí, sí, sí. Inocència entre cometes del principi de Twitter. Amb menys insults. Sí, exacte. No hi havia tanta mala llet. No hi havia tanta mala llet. De fet, la primera temporada nosaltres no teníem compte de Twitter i ens el fem la segona temporada perquè veiem que la gent està començant a comentar allò, no? Ara que estan tan de

moda aquests rebuts, aquestes tornades, t'han plantejat des de la tele? Escolta, Albert. No se m'ha dit res, a mi.

I a tu t'agradaria. Senyor Trescat. Senyor Trescat. Senyor Trescat, aquí hi ha una trucada pendent.

No t'hi veus? Comenta molta gent. Hi ha altres noms que podries fer.

Ara un convidat en la Minyamal, per exemple, en aquella menció.

No sé si hi hauria moltes línies vermelles en la Minyamal.

És molt curiós que és aquest moment que l'altre dia ho compartíem amb l'Albert, que jo m'he trobat molta gent que m'ho ha dit. Precisament ara, no? Després de molt temps. Sí, sí, et suggereixen noms. Saps qui podria fer?

Ara la Rosalía. Home, home. Ara la truco. La Minya Mal. Una temporada que comencés amb Rosalía i la Minya Mal.

El que no surti d'aquí en trauríeu un. Seria increïble. Cada dia. Que en un moment on es treuen declaracions fora de context dels famosos, un convidat et permetria aprofundir una mica més en aquella persona, perquè ara tots ens pensem que coneixem la gent, però el convidat sí que et feia la sensació que podies arribar a entendre aquella persona.

Una de les coses que també ha canviat, allò era 2010-2015, sí que ja hi havia Instagram, comença el 2012, crec, Instagram, Però també amb una versió molt prehistòrica, diguem-ne. Ara tots aquests ja representa que s'ensenyen, no? Però clar, no té res a veure, diguem, de la manera que s'ensenyen o que es volen ensenyar ells. Ara els coneixem més que no els coneixíem llavors. Que hi posis una mirada, diguem, una mirada, no sé si objectiva, però periodística, diguem, no? Una mirada aliena, no? Uns altres ulls que entren a aquella casa i miren, no? A quina casa t'hauries quedat a viure? Home, per ser una casa bonica, la de l'Eduard Ponset, la que tenia l'Eduard Ponset a Fontet, al costat de la Bisbala, a més és la primera, allà vam fer el pilot, no és el primer d'emissió, el primer d'emissió va ser la Teresa Gimpera, però aquella va ser el pilot que vam fer, i va ser boníssim, perquè arribem allà i tot pensant, hosti, com ho farem? Mira, hem de gravar tocant el timbre, no? Clar, clar, sí, sí. Vale, doncs tocarem el timbre, llavors ens obrirà, tal. Bueno, ens obre la Carmen, te'n recordes? Sí. I dic, i el senyor Ponset? Diu, no està.

Comencem bé, noi.

És que bé, el convidat aquest, que ni t'espera, eh? I on era? Ah, va arribar una hora més tard. Va estar tot el que tenia coses a fer. I va arribar amb el cotxe ple,

te'n recordes? Però qui són, eh? Qui són aquesta gent? No, serà volgada.

Sí, sí, clar, que tenia aquesta cosa que tu ja et podies haver imaginat, però clar, la realitat t'empatia per un altre costat.

L'Eloi va treballar el convidat i més endavant els rols s'han intercanviat una mica perquè resulta que ha estat l'Albert Tom el que ha estat el convidat dels programes de l'Eloi, el cotxe i el quanta guerra. Albert!

Hòstia, quina il·lusió que em fa. Hòstia, a mi. Una abraçada.

La típica abraçada d'Eloi Vila. Hòstia, hòstia. Et va costar molt?

En Peyu sempre la trobo una mica llarga. La abraçada. Diu, està bé, eh? Hòstia, abraces molt bé. Diu, però una mica llarga, Eloi.

La fots I també ets molt

de acompanyar l'abraçada amb el cop aquell a l'esquena.

Sí, no ho puc evitar, eh? De fet, algú m'ha dit, hòstia, no m'agrada que abracis tant, eh? Hi ha gent, eh?

M'he trobat gent, però em surt, eh? És com d'un familiar. Com va ser això de trobar-te un ex company de feina?

Ah, no, bueno, us va haver de morir el meu pare perquè m'entrevistes. Això, el tanatori de Taradellas va produir aquesta conversa, però jo sempre. Me'n fotia entre cometes del cotxe i dic, hòstia Eloi, si no se t'ha mort un pare o una mare, veig que no fas entrevistes tu al cotxe. Sí, perquè quan va començar el cotxe, m'enviaves un missatge després de cada capítol. I llavors es va morir el meu pare i quan va venir el tanatori, a mitja abraçada, li dic a l'orella, dic, hòstia, ara ja em podràs entrevistar, Eloi. Això el tanatori, eh? Sí, sí, sí.

Emocionats, amb llàgrimes als ulls. Ostres, aquest moment no s'oblida, no? Sí, sí. Sí, sí.

Doncs és la relació entre l'Eloi Vila i l'Alberto, que avui ens visita, no només perquè ens fa molta il·lusió i perquè és amic de l'Eloi, sinó perquè té un llibre sobre la taula. Estàs de presentacions amunt i avall. Sí, sí, sí. Entrevistes. Et diverteix, també, aquesta part de la feina?

Molt, molt. M'agrada molt poder-ho ensenyar i comentar i parlar amb gent que ja l'ha llegit. Sí, sí, ara són unes setmanes molt agraïdes, diguem-ne. Què dirà la gent? Et preocupa molt què dirà la gent del què dirà la gent? Bueno, què dirà la gent era una frase, diguem, que jo me l'havia sentit molt a casa, jo crec que s'ha sentit en moltes cases, aquesta cosa, que té una explicació, perquè jo vinc d'una família, tant per part de pare com per part de mare, republicana, represaliada, llavors, clar, acaba la guerra, comença la dictadura, i dius, hòstia, clar, estan assenyalats que són els rojos, diguem, ells i tants d'altres, no?, i llavors la feina que tenen és o foten el camp a l'exili com tant es van marxar o es canvien de jaqueta que ells no ho van fer. Es disolen i no donen cap motiu es disolen entre per deixar de ser els rojos t'acabes convertint o t'acabes assimilant a no ser ningú a no donar mai motius per parlar ni per bé ni per mal perquè vés a saber què dirà la gent una de les històries que explico al llibre és que el meu pare que l'Eloi el coneixia molt i s'avenien molt perquè són iguals són iguals pastats. I el meu pare, una persona de Sant Calenta, va fer unes proves de jove per boxejar a Vic, i era dels bons, i el anaven a agafar, però llavors el cap local del Movimiento a Vic va dir "Este no, que es el hijo de un rojo". Llavors aquesta cosa. Saps? El que dirà la gent és una llosa que la generació dels meus pares l'ha patit molt i que nosaltres ens l'hem hagut d'expulsar de sobre com hem pogut. I per això em va agradar, diguem, que el títol fos aquest per reflectir una mica tota una època.

Això de fill d'uns pares que honoraven la memòria oral dels seus avantpassats. El que fas tu al llibre és també seguir aquesta. Totalment. Aquesta trajectòria.

Sí, o sigui, el llibre és com una memòria familiar estructurada a partir de la llengua que jo vaig mamar a casa, de les paraules, de les expressions, no? Mira, avui, per exemple, o sigui, l'és alert d'ara. Abans, els meus pares, quan començava una tempesta d'aquestes, Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara, no ens deixeu. Això era una frase que se sentia sempre a casa i ja corrien a desconnectar la tele, a baixar els ploms O sigui, era com. Hòstia, el que venia del cel també era molt perillós, diguem. Hi havia com una por a les tempestes molt exagerada i sí, les frases, clar, les frases estan és que no és només el play lingüístic de les paraules, és a dir, aquest català genuí popular d'Osona als anys 70 sinó que és una manera de pensar a través de les

frases com una llengua explica un món i aquest món que és el teu món però és el món de molts diguéssim que és una història és que a mi m'encanta, és un llibre excepcional. Bé, i a més es connecta una mica també amb el silenciadetat, amb el teu llibre. En el fons tenen punts en comú. Totalment. Sí, sí, totalment, però és com a partir d'aquesta llengua que m'ha amat l'Albert i que ens és present també en moltes generacions, que també som d'un entorn determinat i que té les seves diferències de llengua, les seves particularitats, però que és un català molt genuí, molt autèntic, com a partir d'aquesta llengua, l'Albert explica, doncs això, un retrat d'un país, d'un món, d'una manera de fer, que és extraordinari, no? Hi ha, per exemple, a mi m'agrada molt una frase que dius que. Perquè al llibre hi ha com unes càpsules, és tota una successió de càpsules, i n'hi ha una que jo trobo extraordinària, parla del seu pare, diu, el meu pare no sabia parlar castellà ni escriure en català, no? I és un retrat d'un moment.

Passava a Catalunya moltes frases passava això moltes frases, la meva mare en tenia una que m'encantava, la meva mare tenia una ironia molt fina i una de les seves frases preferides que l'aplicava a qualsevol cosa a qualsevol cosa, a la vida mateixa que és, anant bé, malament. Ho trobo boníssim. Perquè la vida ja és això.

Per més bé que et vagi, al final acabarà malament. Al final acabarà malament, no?

Aquest anar bé malament, que tant li servia per unes proves mèdiques com pel que fos, no? Sí, sí, ara t'ha anat bé, no? Mare, hòstia, molt bé, sí, sí. Bueno, anar bé malament, saps? I això, clar, diguem, transpua una manera de ser, una manera de fer, no? Abans que parlàvem del molt català, això és molt català. Això és molt català. Totalment. Ets el Renoc de la Godellada.

Qui t'ho deia, això? El Renoc de la Godellada. Què vol dir, això? Saps què vol dir o no? Home, puc entendre que vol dir que tens tela marinera, diríem ara. No? No. Renoc.

El Renoc de la Godellada. Jo jugava a futbol amb els elevins del Taradell i dels elevins era una categoria com moltes que hi havia en dos anys, diguem, no? I llavors jo era de l'any més jove i a sobre soc de l'octubre. I això l'hi vaig explicar a un amic del meu germà que treballava a l'escorxador de Taradell, en Toni, i quan l'hi vaig explicar que jo era el més petit de tots els que jugàvem a futbol, diu, hòstia, així digues que tu ets el Renoc de la Godellada. Vol dir, de tots els godalls que apareix la truja, n'hi ha un que és el Renoc, que és el que ha quedat petit. Uau, clar, clar. Però clar, quan això t'ho diuen amb 9 o 10 anys, hòstia, jo dic que hi ha imatges que jo les he perdut, les he esborrat, la meva memòria ja no les ha gravat, però en canvi hi ha frases que tota la vida, o sigui, el Renoc de la Gudea m'ha acompanyat sempre.

A més, deuen anar molt per zones i per pobles. Deixa'm preguntar-li a la Lídia Heredia si a Badalona també en tenien d'aquestes.

Lídia Heredia, bona tarda. Ai, ai, ai, un moment, bona tarda. És que ja estava aquí notitzada sentint l'Albert.

Deixa'm sumar la Lídia, que a més els coneixes bé. Hola, Lídia.

Què tal? Hosti, com estàs?

Quant temps. L'altre dia vaig parlar amb en Toni Puntí de tu. Ah, sí? Sí, sí. Bé, suposo. Home, molt bé. Com vols que parli en Toni Puntí de tu? No, no, molt bé.

Quina il·lusió sentir això d'aquest llibre i quines ganes de llegir-lo. És sensacional, Lídia.

Sí? Sensacional. Estem aquí tots els dies encofornats. Ah, clar, sí, sí, la meva mare. La meva mare tenia un repertori d'adjectius.

Encofornat, això no ho havia sentit jo, eh? Una coforna. Encofornats, que m'imagino com tancats, com. Ve de coforna, una coforna un lloc tancat, petit, no sé què, i quan ja el meu pare estava fotut i sortien poc de casa, la trucaves i què? Doncs aquí inconformats, saps? I amb el meu germà, que anava amb moto i portava barba i no sé què, li deia que era un esfutressat, volíem dir que era un deixat, no? I esgarrinxat i esgalabrat i. Saps? O sigui. Els seus adjectius eren una cosa que jo no he oblidat mai, com tampoc els renecs del meu pare, que és una cosa que explico, que els homes semblava que per demostrar la masculinitat en aquella època havien de renegar molt, i també era una manera de treure tota aquesta pressió de la moral catòlica que impregna tot el llibre, com el nacionalcatolicisme aquest entrava, perquè, clar, Franco era molt lluny, la dictadura era lluny, però el capellà estava allà al costat, i una mica el que transmetia. Aquesta cosa, aquesta repressió a la població, doncs eren els capellans, no? I que el meu pare, o sigui, renegava, però amb una cosa que baixava tot, eh?

A més, és un llibre que segurament, potser vaig tard, eh? Tu talles, eh, Garriga? No, digues, digues. Però provocarà segurament en moltes famílies o en molts entorns, no cal que sigui de famílies, d'amistats o de coneguts, Fer aquesta arqueologia. Aquest exercici, exacte.

Ha de recuperar, clar, clar. És que jo dic que és important, escriguis o no escriguis un llibre, preservar la memòria familiar, d'alguna manera, no? Perquè, o sigui, jo el que dic, el que intento amb el llibre, o el que explico, aquestes frases no les he recuperat pel llibre. Nosaltres en la família parlem així, perquè quan diem esfotreçat, la mare està viva, està allà una altra vegada, saps?, perquè ens fa riure parlar o renegar com renegava el meu pare entre nosaltres. Llavors aquest mantenir-los vius, i jo dic que morts, encara sembla que els sentis, que continuen parlant.

Això, Eloi, en el fons, això de recuperar aquestes històries antigues, és una mica també el que has anat fent tu, també. Trobo que teniu aquests punts de connexió que fan que aquesta amistat encara tingui aquest element extra. Com ha viscut de la guerra, aquest. És bona aquesta, eh? Està bé perquè els amics ho poden dir a la cara. Això l'hi diu un qualsevol a Twitter. I diu l'Albert Tom i aquí riem.

Què em deies? No ho sé, ja no sé què et deia. De mirar el passat, sí. Home, jo crec per això que va molt amb la nostra vocació, no? El periodisme també és mirar enrere. I tu li deies que aquest llibre convida molt a mirar-nos d'on venim, i és el que em va provocar després de llegir-lo, no? De recordar allò que tens tan present, però que a vegades no en fas una reflexió, de dir, hòstia mirant enrere, mirant a casa com parlaven, com es comportaven, com vivien, com reaccionaven davant de la realitat i com puc explicar un moment històric concret, doncs he fet aquest viatge a reflexionar.

I que també ens explica a nosaltres, diguem, perquè som fills d'això, venim d'aquí, llavors també per entendre't una mica com ets tu o quina motxilla portes, també està bé això.

Però no sé pas si els fills d'ara ho podran fer dels seus pares.

Per què? Bé, si no mantens la.

La llengua, d'entrada la llengua, per la salut del català. I la transmets. Mira, hi ha un moment, també, quan expliques que a casa el diumenge s'escoltava música, i entre la música s'escoltava, s'escoltava el disc del Llach, gener del 76, a casa passava el mateix. A banda de la Trinca i el Raimon, el disc que sonava més era aquest, no? I tu expliques en el llibre, hòstia, aquelles cançons amb els crits de la gent en aquell moment de fa 50 anys, que ets un nen i te n'adones i dius, hòstia, alguna cosa passava, no?

Jo crec que em polititzo aquí perquè, clar, diguem el. L'avi patern, diguem, havia estat a la Model, havia sigut regidor republicà a Vic, i abans de morir-se amb 50 anys va agafar els dos fills i els va dir, pobres de vosaltres, que us fiqueu en política, com em vaig ficar jo, no us deixeu entendre mai. Jo al meu pare no li vaig sentir mai una opinió política. Per tant, jo vaig créixer i em vaig polititzar amb la música, diguem, perquè amb 10 anys senties aquelles cançons del llac i ells en directe i dius, hòstia. Jo crec que passa alguna cosa, no se m'ha explicat encara, però passa alguna cosa que haurem d'anar descobrint, no? I deixa'm dir, que abans me'n fotia de l'Eloi d'això, que si sabem la història del meu avi que van matar a la guerra al front del Segre, és, en el meu cas, i en tants altres a Catalunya, és gràcies a la feina que va fer l'Eloi, perquè si no nosaltres, tota la vida és que ni se n'havia parlat o es havia dit que. A l'Ebre segurament havia mort, no? I va ser la feina que va fer l'Eloi que ens va permetre saber exactament on havien matat l'avi.

I estàvem fent el convidat, llavors. Estàvem fent el convidat i jo vaig començar a treballar amb.

Sí, vas fer el primer llibre, les cartes des del front

I aquí recordo el dia que vas venir. Hosti, que fas coses de la guerra? El meu avi va anar a la guerra, no va tornar. I què en saps? A l'Ebre. Sí, sí.

Doncs mira, al Segre. Què dirà la gent al llibre

de l'Albert Tom? Farem una pausa, Lídia. Ara, quan tornem, venim amb tu a Washington i ens poses al dia. Una pausa ràpida, ràpida. Ara venim.