"Tot això ho faig perquè tinc molta por", d'Empar Moliner

Contes per anar a dormir, amb Anna Maria Ricard.

És un dels moments preferits de la setmana, ho he d'admetre. És saber amb quina vindrà, amb quina obra, amb quin llibre, amb quin exemplar vindrà l'Anna Maria Ricard sota el braç. M'encanten les sorpreses. Bona nit, Anna Maria. Bona nit. Com estàs? Molt bé. Després de diada, tres dies seguits. Això es nota una mica, eh? Tres dies es noten. Sí, que es noten. Sí, estem contentes. Es noten tant, estem contentes. Es noten tant que tu avui em sembla que has vingut allò amb una de les grans, no? Sí, perquè feia temps que

la volíem portar al contes per anar a dormir, Marta, i ja la tenim aquí. És l'Empar Moliner, i seguint la nostra tradició, hem escollit un recull de contes que li va valdre el Premi Marcet Rodoreda 2015. Uh, fa temps, eh? Sí, es diu, té un títol que m'agrada molt, tot això ho faig perquè tinc molta por. M'encanta, m'encanta. No sé si ens cal parlar de l'Empar Moliner, perquè la coneix tothom, per la seva carrera com a escriptora i també pels seus articles i intervencions als mitjans de comunicació, però sí que vull destacar que la seva primera obra publicada va ser un recull de contes, que es deia L'ensenyador de pisos que odiava els mims, un altre títol. Únic. Sí, va tenir molt èxit tant de crítica com de públic. Estem parlant del 1999. L'any següent va guanyar el Premi Josep Pla amb la novel·la Feli Estaticien. Després va publicar un altre llibre de contes, T'estimo si he begut, Premi Lletrador 2005, i la pleg de cròniques periodístiques Busco senyor per amistat i el que sorgeixi. És que m'encanta. I el 2012 va conrear la literatura per nens i va publicar contes infantils contra tot pronòstic. I va fent, va escrivint, va tenint èxit i premis. L'últim, el premi Ramon Llull per la novela Benvolguda. I l'última obra publicada és Instruccions per viure sense ella. Molt bé. I si pensem, Marta, en l'Empar Moliner, què és el que ens ve al cap de seguida? Mira, doncs a mi em fa gràcia. Cada vegada que la veig acabo rient. Exacte. És el seu sentit de l'humor. Correcte. I aquesta acidesa també que la caracteritza. I també que és una contista que ens explica i ens retrata el món contemporani. En aquest recull, tot això ho faig perquè tinc molta por, ens trobem amb les neurosis dels diferents personatges que eviten els seus contes, amb les seves pors, amb la manera sovint maldestra de solucionar els problemes que se'ls presenten, i els seus protagonistes són professionals liberals, entre els quals no hi falten escriptors, articulistes, gastrònoms, periodistes, professors d'economia en presència a la ràdio, els habitants d'un món que l'Empar Moliner coneix. Perfectament, molt bé. Exacte. Escolta'm, i amb quin conte vols començar la setmana? Doncs a mi m'agradaria començar amb el que dona títol al recull, que es diu Tot això ho faig perquè tinc molta por. Molt bé. I abans de llegir-lo, demà llegiràs un conte protagonitzat per una tal Maritxell Romagosa. No, de veritat? Una dona que ha d'escriure un article i no sap de quin tema. D'acord. Però he de dir, Marta, que aquesta Meritxell Romagosa no s'assembla gens, però gens a tu. Ah, no? D'acord.

O potser és una mica ella, això d'un article. Un article no sap de què, potser és una mica ella. Doncs vinga, va, tot això ho faig perquè tinc molta por. El recull de comptes amb què en Parmolini va guanyar aquest Mercè Rodoreda, publicat per Proa.

Sé que el sofà, com m'han dit, i m'espero, com m'han dit, sempre faig el que em diuen si considero que el que em diuen és raonable. No hi ha ningú més, només jo. L'oculista està fent una revisió allà dins, en una d'aquelles cabines. Quan surti, m'atendrà. Em dirà què vull i jo li diré que vull el paquet de lents de contacte per sis mesos. Sé que l'oculista és allà dins fent una revisió i que quan acabi sortirà per la porta i em veurà per força, però tot i així estic alerta, per si de cas. No llegeixo el diari, el llegiré quan l'home m'hagi vist i em digui que de seguida estarà per mi. Ara encara no, per si de cas l'home surt i no em veu o em confon amb algú que ja estan atenent. No és per la pressa que tingui, no en tinc, puc esperar-me una hora allà si cal. Puc llegir, puc escriure, m'agrada esperar-me. Estic contenta esperant-me. El que m'intranquilitza i no em deixa descansar el cos és pensar que si l'home no em veu. I m'hauria hagut de veure, m'hauria d'aixecar, travessar tota la sala d'espera amb aquest terra brillantíssim i anar-li a dir, perquè tot estigui en ordre, però procurant, com a des temps, no semblar que sóc algú exigent que no és capaç d'esperar el torn. Però llavors l'home surt per anar a buscar alguna cosa a la cambra, amb pica i aixeta, sabó de mans, o no et fan passar quan has de provar lents de contacte i no t'han de revisar els ulls. Em redreço i somric, dic hola, i ell també somriu i també diu hola, m'ha vist, es recorda de mi de les altres vegades, sap que hi soc, sap que m'haurà d'atendre quan acabi el que està fent. I jo llavors se'n respiro i m'aclofo al sofà, trec els diaris, els bolígrafs per subratllar les notícies que m'interessen, la llibreta per si he d'apuntar coses, el telèfon per si vull veure els tuits. Quina pau, saber que tot està en ordre, saber que no he d'estar pendent de la porta, que bé que estic ara. Puc fixar-me en els detalls, llegir cartells i prospectes, veure com treballen les dependentes tan polides i imaginar-me la vida que jo tindria tan agradable si fos una d'elles. Com m'agrada esperar-me quan no hi ha res d'imprevist. Tinc veritable talent per esperar. Només l'he vist, aquest talent, en alguns jornalers que esperen ser triats pel capatàs.

Arriba una dona i se m'asseu al costat. Per sort, no és una dona de les que no pregunten res. Aquesta sí, aquesta pregunta. Vostè és l'última? I jo, molt somrient, li dic que sí. Hi ha vegades que la gent arriba i diu bon dia, però no pregunta. I llavors sempre dubtes si deuen saber que van al darrere teu o si al contrari no han preguntat res perquè els han dit que vagin al sofà del fons i s'esperin i no calculen que hi ha algú que s'està esperant des d'abans. I ja els veus amb la manera de seure que es pensen que són els primers i que no es preguntaran mai què hi fa l'altra gent que és allà. Per sort, ara no ha anat així. Algún cop m'hi he trobat a la cua del metge per agafar un volant i la sensació d'injustícia i revolta m'ha accelerat el cor i tinc propensió. L'oculista torna a sortir per anar a buscar algun aparell i em somriu una altra vegada. Quan entra de nou al recambró, mentre tanca la porta, sento que diu "És normal a l'edat que tens que tinguis vista cansada". Penso que si estigués escrivint això que està passant, canviaria "a l'edat que tens" per "a la teva edat", per no repetir el verb "tenir". Per això compartiria la frase en "menys genuïna", perquè en la nostra llengua els possessius no en són tant de genuïns.

Però la dona del meu costat toca l'ase i s'aixeca i ja m'interromp els pensaments. "Vaig un moment a posar diners al parquímetre i ara torno, eh?", diu. Somric de compromís. La dona és una d'aquestes dones atabalades per fora. Se'ls veu que van atabalades. A mi, en canvi, no se'n veu, perquè vaig atabalada per dins. Se'n va. Però llavors arriba un home i s'asseu al lloc on seia la dona. Que és el lloc natural on tothom s'asseuria, diu hola i agafa un prospecte dels que hi ha a la tauleta baixa. És un prospecte sobre la importància de revisar-se la vida. Ha dit hola, no ha dit bon dia, no és algo tan formal. No em preguntarà si soc l'última. I jo ara hauria de dir-li que hi ha una dona abans que ell que ha anat a posar diners al parquímetre. La dona, quan arribi, dirà que m'ha dit a mi que marxava un moment i que ara tornava. Esclar que jo puc defensar-me dient que no m'ha dit que li guardés la tanda, ha dit que anava al parquímetre. Que jo ho he entès com una informació, però no com una invitació o un ordre a guardar-li la tanda. Però ha dit "eh" després de dir "parquímetre", i aquest "eh" era una demanda de compromís per part meva. Si quan ha dit que anava al parquímetre jo no hagués estat disposada a guardar-li la tanda,

li hauria hagut de dir, li hauria hagut de dir "però si ve algú, jo no vull saber-ne res", i d'aquesta manera expulsar-me la responsabilitat de sobre. És clar que dir això costa tant com dir-li ara a l'home que hi ha una dona que va abans que ell, però que ha marxat un moment. Totes dues coses són igual de costarudes. Però també serà costarut que arribi la dona del parquímetre i es trobi l'home. Perquè llavors s'haurà, i potser em dirà, gràcies, i es posarà a esperar. L'home no ha preguntat si soc l'última, no ho preguntarà, perquè si ho hagués preguntat jo li hauria pogut dir "Em sembla que hi ha una dona que ha anat al parquímetre". Com si no n'estigués segura. I d'aquesta manera, quan la dona vingués, deixar que s'ho arreglessin entre ells. Però no diu res, i dir-li això sense que ell digui res no em surt. Si jo ara li dic, em sembla que hi ha una dona que ha anat al parquímetre, estic acceptant la convenció que la dona va primer que ell. I ell amb tota la raó em pot dir que li és igual, que quan ella ha arribat no hi havia ningú més que jo, i que per tant ell va darrere meu. Que sin aquesta òptica hi hagués hagut un dispensador de torns seria una bona idea. Ell simplement hauria mirat el panell lluminós fins que hi sortís el seu,

però com que no n'hi ha, ell va darrere meu.

Ara començo a notar la suor a les aixelles. El que potser puc fer és callar, esperar que em toqui. Quan l'oculista em cridi, anar-hi. I un cop ja tingui les lents, marxar corrents i deixar que els altres dos es barallin. O potser arribin a un acord pacífic. Marxar de pressa. Quan tingui les lents, tant em farà el que passi. El problema és que potser la dona arriba abans que m'atengin. I si arriba i em diu gràcies per haver-li guardat la tanda que ha donat per fet que li guardàvem el seu E, tan innocent i pervers, esperarà que jo digui alguna cosa. O qui sap si li dirà a l'home, gràcies, jo vaig abans que vostè, oi? O a mi, gràcies, doncs jo vaig darrere teu abans que aquest senyor, oi? Era una dona expansiva, ja se li veia. Un altre hauria dit que sortia un moment, però no hauria especificat què anava a fer. També podria ser que la dona hagi mentit, que hagi dit que anava al parquímetre, però en realitat hagi decidit que no es vol esperar. Venia a buscar unes lents de contacte, si no hi havia ningú, però veient que l'oculista feia una revisió i que hi havia una dona al davant, que potser també es volia revisar la vista, ha pensat que no té temps, però no ho ha volgut dir. El que passa és que no puc basar-me en aquesta suposició,

més aviat un desig que no pas una suposició, per quedar-me tranquil·la durant una estona més. Aquesta mentida se li diu a una dependenta per no ferir-la momentàniament, tot i que a la llarga la fareixi, però no a una clienta. Ara probablement vindrà. Fer veure que parlo per telèfon per no haver d'escoltar com em diu gràcies, si és que m'ho diu. Però això és una sala d'espera, és molt estrany parlar per telèfon aquí dins amb aquest silenci. Hauré de penjar, de fer veure que penjo en algun moment, i llavors la dona em dirà el que sigui, no es quedarà sense fer-ho. Si la dona arriba quan jo sigui dins la consulta, estaré salvada. La dona, per força, li dirà a l'home que ve abans que ell, i ell dirà que no en sabia res, però jo ja seré dins. I quan surti, si m'increpen, faré. Ah, no he entès que havia de guardar-li tanta. I si tingués coratge, afegiria, em sembla terrible que vostè m'encolomi una feina que no volia fer, tan tranquil·la que estava, i el que hauria hagut de dir-li és que no pensava guardar-li tanta. Per tant, si ara sóc loculista i em criden, entraré a consulta. El problema serà si ve la dona abans que em toqui. Puc anar al lavabo i des d'allà vigilar si l'oculista surt de la cambra i quan surti anar-hi corrents. Però és molt arriscat.

No tindré valor d'anar corrents des del lavabo a la cambra quan s'obri la porta. Deixant de banda que per veure la cambra hauria de mantenir la porta oberta i si la porta estigués oberta em veurien a mi també. I deixant de banda que si me'n vaig al lavabo li hauria de dir a l'home o es pensarà que me n'he anat i que li toca a ell. La sala d'espera és plena de miralls. Per un dels miralls veig la dona del parquímetre que torna. Em noto el cor accelerat i sento olor de tronc tallat amb serra mecànica. Em passa sempre que estic molt nerviosa. S'acosta al sofà. M'aixeco. Podria fer veure que em desmaio. Sempre he pensat que si fos actriu i no recordés el paper, podria fer veure això per evitar el ridícul. Ja estic dreta. Què puc fer? I llavors dic, jo també vaig al parquimetre. Agafo les coses i marxo corrents. M'esperaré al bar del davant. Tornaré al cap de tres quarts d'hora, quan hagin atès l'home i la dona. Sí, llavors tornaré.

És que és tan bona. Molt. Tot per no enfrontar-se. Pam, pam, ja se'n va.

Molt. És molt divertida. Molt exagerat, però jo m'hi he vist reflexada en algunes coses.

No t'atreveixes a A dir segons què i et vas fent una muntanya russa aquí dintre, no? I t'ho vas fent gros, gros, gros. Al final dius, jo pujo d'aquí. Ja s'espavilaran. I ja tornaré d'aquí una hora, no? Mare meva. Déu-n'hi-do. Molt bé, Ana Maria, doncs fins la setmana que ve disfrutarem aquesta setmana. Sí, que disfrutareu, sí. Vinga, bona nit. Bona nit.