Tot és polític

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast. Ja m'entens,

el programa LGTBIQ i més de Catalunya Ràdio.

Hola a totes! Aquesta setmana al Ja m'entens, tot és polític. Aquesta setmana que arrenca la campanya electoral per les eleccions generals, volem saber quins partits ens defensen, quins no ho fan i quins sí, però no, però vinga va, potser m'ho penso. Ho farem amb la periodista i activista pels drets socials, la Carme Porta, amb el periodista de la CN i membre de l'associació de famílies, la FLG, en Rafa Garrido, i amb l'autor del llibre Porrojos y Maricones, en Nacho Esteban. També és polític a entitats com el Front de Lliurement Gai de Catalunya, el FAC, que enguany celebra els seus 50 anys de trajectòria. I ho fa amb l'exposició Estima Com Vulguis. La comentarem amb el comissari d'aquesta exposició, en Jordi Muñoz. I tancarem el capítol d'aquesta setmana amb la carn, el trasllat al cinema de l'obra del mateix nom. En parlarem amb l'actor, en Lluís Garau, i amb el director d'aquesta pel·lícula, en Joan Porcel. Per escoltar aquesta entrega dels amantents, ho podeu fer si teniu clar el vot, si voleu fer una jornada de reflexió o no. Però l'únic que us demanem és que estigueu a punt perquè comencem.

Que les persones del col·lectiu LGTBIQ+, som una arma política, tampoc descobrim res de nou. N'hi ha que lluiten pels nostres drets, i n'hi ha, hi ha partits que en fan bandera, i n'hi ha d'altres que no s'hi oposen en contra, però diuen que això hauria de quedar en la intimitat de l'habitació de cadascú. Però realment, quins partits polítics lluiten a favor dels nostres drets? Quins fins i tot ho han portat al seu programa polític i quins no? Intentarem treure'n l'entrellat amb el periodista de l'ACN i membre de la Junta Extensa de l'Associació de Famílies, la FLG, en Rafa Garrido. Hola Rafa, què tal? Hola, molt bones. Com estàs? Bé, aquí, molt a gust. Gràcies per ser aquí al Jamantens. A vosaltres per convidar-me. També tenim la periodista Carme Porta. Moltes gràcies, Carme, per ser aquí. Gràcies a vosaltres per convidar-me. Ets periodista de La Independent i també has format part de la. De IDM TV.

Bueno, hem estat 12 o 13 anys fent en televisió online.

Però també anava a dir que també has estat a l'altra banda, també has format part de la política. Sí, també. Vull dir que també pots explicar també la cuina de com es tractaven en aquella època tots els temes en perspectiva de gènere. I tenim a l'altra banda del telèfon Nacho Esteban. Hola Nacho, què tal? Com estàs? Hola David, muy bien. El Nacho Esteban ha fet un llibre que l'hem recomanat moltíssimes vegades, però és que és veritat, que és un llibre molt i molt bo, que es diu Porrojos y Maricones. És un llibre que explica per què els partits de dretes s'han oposat moltíssimes o tantíssimes vegades a totes les lleis que fan referència al col·lectiu català. LGTBIQI+. I és un llibre de l'editorial Egales. Tots tres, abans de començar, Nacho, Rafa i Carme, amb quins pronoms voleu que ens dirigim a vosaltres? Carme. Ella, ell, ell. Doncs així ho farem i així ho respectarem. Rafa. Ell. I Nacho. Ell també. Doncs així ho farem i així ho respectarem. S'acosta el 29N, dia que hi ha convocades les eleccions generals. Aquest programa s'ha gravat el 2 de novembre i fins ara el col·lectiu LGTBIQ+, no estem sent una arma llancívola dels partits polítics. Tot això ja s'han anat desgranant algunes pindoletes que n'anirem parlant durant la conversa. Que no siguem el tema central d'aquesta campanya, és bona o mala notícia, Rafa?

En general, hauria de ser dolenta, però tenint en compte que la política últimament està molt polaritzada i que no tothom, o sigui, el debat no seria segurament fins on avancen els drets LGTBI, sinó si els deixem igual, els avancem o els fem retrocedir, jo quasi estic content que no siguem el centre

de la polèmica. Carme? Bé, no som al centre, però ho hem estat fins no fa gaire. És a dir, la pre-pre-pre-pre-campanya que portem vivint ja fa més de tres anys, hem estat al centre, precisament, amb tots els temes de feminisme, LGTBI, i altres drets de les persones discapacitades, etcètera, doncs estan al centre del debat polític, perquè hi ha un parell de partits que els posen en qüestió.

El que tampoc hauríem de perdre de vista és que no ser el centre de la polèmica no vol dir que no se'n parli ni intentar que no se'n parli. Això és diferent, eh?

Espera, Carme, ara m'has obert dos melons. Has dit, hi ha dos partits que ens posen en la conversa. Jo faré veure que no sé res i que baixo de l'hort. Quins són aquests dos partits que ens posen en el centre de.

Bueno, de forma diferent, un seria, evidentment, Vox, no? I l'altre seria el Partit Popular, que. Ha tingut sempre un posicionament diferent, però que s'ha anat també escurant cap a l'altra dreta.

Ara en parlarem, doctor Plagat.

Nacho. Sí, en perspectiva històrica, en realidad, se podría decir que nos ha venido bien cuando las cuestiones LGTB. Estaban en el centro de la discusión, a pesar de que eso generaba esa reacción de la visibilidad en contra, pero en términos de políticos nos ha venido bien. Es verdad que también hay que pensar que no solo somos políticas, que somos personas. Entonces también hay gente que experimenta mucho sufrimiento cuando se está discutiendo desde el Parlamento Europeo. Su identidad, sus derechos, y que en el corto plazo tienen que vivir y necesitan una serie de políticas que si la derecha está empeñada en acabar con esas leyes, pues pueden dificultarles mucho el día a día hasta que logramos esas grandes leyes.

Carme, vas ser diputada, ara ho comentàvem, d'Esquerra Republicana entre el 99 i el 2003. Aquells anys costava que es tractessin els temes de diversitat sexoafectiva i de gènere?

Bueno, hem de partir de la base que eren moments molt diferents. Hem avançat en els últims anys, hem avançat molt pel que fa a la legislació i també a estructures, o sigui, a organismes responsables. En aquell moment, per exemple, hi havia l'Institut Català de la Dona, que no es parlava ni de feminisme, sinó que es parlava de de polítiques, no sé, de dones, no es deia polítiques de dones, ara no recordo, d'igualtat, no? Llavors, no hi havia ningú tampoc que assumeix temes com les famílies monoparentals o les polítiques LGTBI, anàvem fent cosetes. El que sí que teníem llavors. Era un altre rotllo també al Parlament i teníem com una subcomissió de gent que ens anàvem a dinar de tant en tant que parlàvem d'aquests temes. Hi havia el que és ara president del Parlament, en Rull, hi havia el Dani Xerera, que després va venir el Rafa López, hi havia el Roberto Lavandera, hi havia la Dolors Comas, jo mateixa, i llavors més o menys parlàvem. Escolta, estaria bé fer una proposició de llei perquè hi hagués una oficina de suport a les persones, és a dir, estem parlant d'assistencialisme pur i dur, en aquell moment, és a dir, estàvem molt a les beceroles, no hi havia absolutament res. De fet, ni el matrimoni igualitari, no? No, no, en aquell moment, el 99, no. El 2003 es va començar a avançar, de fet, el 2005 s'aprova el matrimoni, abans hi ha una sèrie de reconeixements, el tema de l'adopció, etcètera, etcètera, però fins al principi estàvem a les beceroles total i absoluta.

I segurament en els últims anys la política ha estat marcada per la llei LGTBI a Catalunya i la llei estatal 2023 i també la llei trans, no, Rafa?

Sí, abans quan parlàvem de si estar al centre és beneficiós o no, jo posava una mica en dubte en el moment actual, precisament perquè de ser al centre no seria com en aquestes ocasions, perquè qui obre el meló són partits o governs que proposen avançar en drets, que proposen obrir noves institucions. Línies polítiques adaptades a realitats que no tenen un reflex directe, sinó que ara mateix qui està més envalentonat serien els que obririen el meló de camí contrari, de la regressió i de tornar enrere. Però això em referia. I sí que és veritat que últimament, els últims anys, hi ha hagut partits i governs que han apostat per aquestes polítiques. La resposta ja l'hem vist tots, tampoc no cal que fem aquí una tesi doctoral per saber què és el que ha passat. I ara, en el discurs polític, hi ha determinada gent que sí que planteja directament canviar aquelles lleis. I tampoc és que ho facin d'una manera dissimulada. Directament diuen, derogarem aquesta llei, o la canviarem, i a més ho lliguen amb amb altres avenços. Lliguen també això amb el dret a l'avortament o amb avenços de caire feminista. Per tant, tampoc és que descobrim la sopa d'ai, diguéssim, i ells tampoc no se n'amaguen gaire.

Segons un estudi de 4DB, per la FLGTBI, és un estudi del 2025, El col·lectiu LGTBIQI+, va votar al PP un 12,5%. Al Partit Socialista, un 32,9%. A Vox, estem parlant del col·lectiu LGTBIQI+, el gent del col·lectiu que va votar aquests partits. A Vox el van votar un 7,2%. I a sumar, que ara no es presenten, que es presenten amb la coalició de Frente Amplio, els van votar un 16% de la població del col·lectiu LGTBIQ+. Nacho, creus que aquestes xifres, en aquests tres anys passats, creus que ara canviarien?

No esperamos que cambien radicalmente, porque esto parece ser una tendencia general en todos los países occidentales. Las cifras son muy parecidas, rondando entre el 20 y el 25% con las circunstancias tan peculiares que tiene cada contexto, evidentemente con sus propias inercias históricas y sociales, pero no tenemos motivos para pensar que haya crecido en una gran proporción. Seguramente crecerá exactamente en la misma proporción que la población en general, porque al fin y al cabo. Están en el poder, siempre desgastan mucho a los gobiernos, pero lo más probable es que tanto en estas elecciones como en las siguientes veamos unas cifras relativamente similares, no un gran cambio radical.

Carme? Sí, bé, jo crec que no deixa de ser normal. És a dir, primer, perquè quan tens un dret, possiblement no tens consciència de com s'ha arribat a que tu puguis exercir aquest dret. I, per tant, el fet de ser lesbiana, gai, trans, ja té una mica més. Però estic segur que també hi haurà alguna persona trans que també votarà aquests partits. Sí, sí, possiblement. Tot i que ho pateixen més en primera persona actualment, estan més al centre encara del debat. Doncs el fet de tenir un desig sexual per una persona del mateix sexe no vol dir que no et converteix en revolucionari. Llavors, si tu no tens consciència que estàs exercint aquest dret, i a més a més t'assenyalen com a. Com allò que tu estàs per sobre, no? Si tothom és igual, per què tu tens aquest dret i nosaltres no, no? Per què les dones tenen el dret a accedir a un lloc de feina en lloc d'un home quan som iguals, no? Per què han d'haver-hi quotes? És a dir, són. En lloc de reconèixer que són drets per combatre la discriminació, s'està dient que el que s'ha de fer és anar amb igualtat. És a dir, s'està utilitzant d'alguna manera un judici perquè la gent pensi que realment estàs per sobre de la mitja en drets.

També sol passar que gent que acaba votant opcions que teòricament o sobre el paper van en contra dels seus propis interessos per ser persones LGTBI són persones amb un alt grau de privilegi a nivell social o econòmic. No pateixen tan directament altres discriminacions i per tant no les acaben vinculant del tot. Tot i així, és veritat que, bé, l'argument aquest sobre la taula de, bé, és que jo no només soc gai, jo no només soc lesbiana, jo no només soc bi o trans, no? Te'l poden posar molt a sobre i segurament, és veritat, tu no només ets gai, no només ets lesbiana, però si ningú, com me deia la Carme, si ningú t'explica que suposa que posis per davant altres interessos de la teva vida o del teu entorn socioeconòmic. Si ningú t'ho explica, o si tu no ho has patit o no ho has vist de prop, segurament no en tens aquesta consciència directa.

Abans us comentava que en la precampanya no se n'havia parlat massa del col·lectiu LGTBIQ+. Sí que se n'ha parlat, per exemple, ho va fer Santiago Bascala 4, el programa En Boca de Todos, i va dir coses com aquestes.

Si usted llega al gobierno, ¿prohibirá la fiesta del orgullo? Y si no la prohíbe, ¿la sacará a un polígono industrial para que no la vean menores?

La última parte de tu pregunta está la respuesta. Hay derecho de manifestación, pero también hay derecho de las familias y de los menores. Y yo creo que no todos los gays se sienten identificados con este tipo de celebración ni con una bandera en concreto. La mayor parte de los gays en Francia votan a Marine Le Pen. Y va a llegar el momento en el que la mayor parte de los gays españoles van a votar a Vox, que somos los únicos que queremos echar de España a los que quieren lanzarles a ellos desde una azotea o colgarles desde una grúa.

Y Rafa, yo creo que también como miembro de la AFLG a Toca de Prop también va a decir cosas como estas.

Las personas homosexuales tienen en España los mismos derechos que el resto de los españoles y yo quiero que sea así. Pero la fiesta del orgullo sería un polígono. Pues yo creo que hay que ver cómo se comporta la gente en ese tipo de fiesta. Yo creo que no debe haber determinadas manifestaciones sexuales en plena calle ante familias y menores. Si uno va con un niño de la mano y se encuentra eso, pues tiene que empezar a dar muchas explicaciones y no hay ninguna necesidad de escandalizar a los niños. ¿Usted prohibiría el matrimonio homosexual? Nosotros hemos dicho muchas veces que estamos a favor de las uniones civiles entre personas del mismo sexo, aunque pensemos que eso no se llama matrimonio. Era una obsesión de zapatero y yo creo que además muchas personas gays están de acuerdo con nosotros.

Rafa, hay que darle muchas explicaciones a las familias

y a los niños. Creo que es de las cosas que más me sorprenden de estas declaraciones. ¿Se le han de dar muchas explicaciones? Seguramente sí, se le han de dar muchas explicaciones, entre otras cosas porque si a aquella persona como adulta le molesta. Veure això és perquè molt a casa no n'ha de parlar, no?, habitualment, i per tant, doncs segurament sí, s'han de donar moltes explicacions i seria bo que s'hi donessin. No sé si aquesta persona seria la més adequada per donar-les, també t'ho dic, però evidentment sí. És curiós perquè diu diverses coses, no?, diu que el dret dels menors i de les famílies hauria d'estar per sobre, no?, tant de bo. Tant de bo el dret de la meva família o del meu fill com a menor estigués per sobre del teu d'intentar imposar que determinada cosa a tu te molesta a la vista o que tu no vulguis donar-li explicacions al teu fill. O quan parla que són els únics que volen fer fora gent que els penjarien. Algú li hauria d'explicar també que molta gent que ve aquí de fora ve precisament fugint de determinades situacions de discriminació precisament per ser LGTBI no crec que ell sigui, potser no l'he vist diguéssim, defensar que aquella gent pugui viure la seva identitat en llibertat aquí o allà o enlloc, no? I després, clar, diu les persones LGTBI tenen els mateixos drets, potser no tots però és veritat, en tinc molts, el que voldries com a mínim seria mantenir-los. I equiparar-los, no? Com a mínim. I clar, quan ell planteja, per exemple, que ell està a favor de les unions civils però no del matrimoni, és que només el fet que no sigui exactament igual ja implicaria una sèrie de perjudicis a nivell, una cosa com molt pràctica, a nivell d'herències, a nivell de, o sigui, si una persona mira jurídicament quin efecte té ser parella de fet o ser matrimoni, Ja hi ha diferències, i per això existeixen les dues figures. Per tant, el fet de diferenciar-ho ja implica que tu, aquella persona, vols que tingui un altre règim diferent.

Nacho? La verdad es que, más allá de lo que dice Rafa, con lo cual estoy totalmente de acuerdo, me aburre Santiago Abascal. Me aburren estas declaraciones que quedan muy bien en cortos de TikTok, y me aburre que recurra. A clichés estúpidos como que la mayoría de los gays en Francia votan a Le Pen, no es verdad. No tenemos datos que respalden eso y sí que respaldan lo contrario como indicaba antes. Lo único bueno que tenemos en este sentido es que precisamente por este juego que hace la derecha española diferenciar. De la derecha de otros países donde sí que se está produciendo una repolitización y una resignificación de la identidad LGTB. Desde la derecha le tratan de dar un nuevo significado. Eso no es lo que está sucediendo en España. En España lo que está sucediendo con las personas LGTB de derechas es el movimiento contrario, es una despolitización. Mi identidad sexual no es lo más importante. Soy otras cosas, soy español, soy nacionalista, soy un tecnócrata, cualquier otro tipo de identidad. Y esto estratégicamente es una ventaja que tenemos de momento porque el PP y Vox hasta ahora no han sabido hacer una política dirigida expresamente, no les han dirigido un discurso a sus votantes LGTB más allá de estas cuatro tonterías de que vienen a colgarnos en grúas. No han entendido la sociología electoral de sus propios votantes y creo que no se están dirigiendo a ellos en unos términos diferenciados que al resto de sus votantes. Ahí puede encontrar su ventaja precisamente en la izquierda.

Como que yo no puedo decir si me aburrejo o no a Pascal o no, porque hay que ser neutral, el que sí que nos hemos de felicitar, Carme, tenemos una nueva persona aliada en el feminismo. ¿Sabes quién es? Alberto Núñez Feijo.

¿Mantendrá el Ministerio de Igualdad? No, no, no. ¿Se lo va a cargar? No, lo voy a meter dentro de otros ministerios. Yo no voy a mantener 22 ministerios. O sea, que elimine el Ministerio de Igualdad. No, no, no elimino el Ministerio de Igualdad. Si no lo mantiene. No, le voy a decir a la ministra o el ministro que lleve igualdad que se encargue de otras cosas. Entre otras cosas. Que se encargue de otras cosas, no solamente igualdad. Es que la ministra de Igualdad no puede trabajar de 8 a 3 e irse a Valladolid en el AVE a pasar la tarde. ¿Se considera feminista usted? Sí, como no voy a ser feminista si me he criado en mi casa con muchas más mujeres que hombres.

Deixem-me dir un parell de coses. Aquestes declaracions les va fer a l'Oll por Oll de la cadena CERN i clar, també deia això, que vol eliminar el Ministeri d'Igualtat, cosa que també s'alinea amb Vox.

Bé, clar, és el que deia una mica, que han anat fent O sigui, mai han estat d'acord en masses coses, però cada vegada estan menys, no? I a més a més, clar. Jo crec que tenen un tipus de votant. De fet, el Partit Popular va tenir en el seu moment, bueno, inclús una petita sectorial, LGTB i tal, no? Que, per cert, ja no. La van treure en un moment donat i ja no hi és ara, no? I a poc a poc han anat escurant-se. Llavors ells suposo que volen tenir aquesta part i són com de centre. Llavors parlem també de drets i no volen dir. El que realment faran, però ho fan amb això, ho fan amb les pensions, ho fan amb tot, no? I aleshores, amb el tema dels drets, primer, segueixen parlant d'igualtat com si tots fóssim iguals i no hi haguessin discriminacions, no? Amb tota la hipocresia del món. Bueno, el fet que s'ha criat amb dones és tremendo, perquè, clar. Pot ser veritat. Sí, bueno, clar, a la casa de Bernard d'Alba del Lorca també eren tot dones, i era una presó de dones, fins aviat, no? És a dir. Hi ha tota coses que, primer, jo crec que no entenen cap concepte del que vol dir feminisme realment. I després, el tema de drets, ells sí que són persones amb privilegis, són persones d'una classe social alta, que viuen fa molts anys a les institucions, a la política, i que tenen una sèrie de prejudicis de classe. I com a heterosexuals, de quines famílies parlen, de quina persona LGTBI parlen que no tingui problemes si es droga en les lleis, de quines dones parlen si és droga en la llei el dret a l'avortament, de qui parlen que no necessiti el dret a la igualtat d'oportunitats i de drets, no? Ostres, és molt hipòcrita, no?

S'ha de dir també que és veritat que ell parla d'eliminar el Ministeri o d'incloure'l dins d'un altre. S'ha de dir també que tenir un Ministeri tampoc t'arregla res, moltes vegades. És veritat, és una marca, és un posar el focus, donar-li un Ministeri en exclusiva a una determinada àrea. S'ha fet també amb altres i de vegades és més important potser les polítiques que s'impulsen i que es fan que si depenen d'un Ministeri en exclusiva o no, eh?

Si es poco importante el hecho de que haya un ministerio dedicado a ello, el PP nunca se ha atrevido a acabar con los ministerios de igualdad. Siempre lo mete dentro de otro ministerio y tenemos nombres cada vez más largos de los ministerios. Y efectivamente, a pesar de que figure ahí esa coletilla en el de asuntos sociales o en el de. Sanidad vemos que efectivamente apenas se hacen políticas de igualdad durante los gobiernos del PP porque utilizan la marca un poco precisamente en ese sentido fetichista para que parezca que hacen algo y que no se lo han cargado, pero efectivamente no hay políticas durante todos sus gobiernos dedicadas a ello.

Aniré molt ràpid perquè no ens vull passar de temps i perquè crec que desgranar i fer un operu de tots els partits i de tots els programes que tenien crec que es farà molt llarg. Però, per exemple, els grans. El Partit Socialista en les anteriors eleccions era el que tenia en el seu programa, va dedicar més punts. El tema del col·lectiu LGTBIQI+. Per exemple, va dir que volia abordar aspectes de la salut pública com el chemsex i acabar amb l'estigma del VIH, fer un pacte d'estat contra la lluita LGTBI fòbica, fomentar i facilitar l'adopció per part de parelles igualitàries o crear un arxiu de memòria democràtica històrica LGTBIQI+. El Partit Popular deia que s'havia de fer una nova llei trans. Això en l'anterior programa. Parlem dels anteriors programes perquè el 2 de novembre encara no estaven tancats els programes actuals. Doncs deia això, que s'havia de fer una nova llei trans i lluitar contra qualsevol discriminació a les escoles. Després, també, Vox. Només tenia tres punts que feien referència al col·lectiu LGTBI. Però aquests tres punts, sorpresa, no eren positius. Directament era suprimir el Ministeri d'Igualtat, suprimir les intervencions quirúrgiques i hormonals alienes a la salut i abolir les lleis ideològiques com són la LGTBI i la llei trans. Després, a grans trets, Junts va dir que volia fer un compromís per combatre la LGTBI-fòbia, recolzar el col·lectiu LGTBI en àmbits rurals i la defensa de drets i de llibertats del col·lectiu. I esquerra, reconeixement de les persones no binàries, incloure el tractament de les persones trans a la sanitat pública, prohibir les teràpies de conversió, la inserció laboral per a persones trans. El frente amplio tenien a sumar, però com que ara són frente amplio, no els podem dir per raons lògiques. Què us semblen aquests posicionaments i quins creieu que poden ser els punts. Però no anirà a aquesta campanya electoral. Rafa, tu que has seguit molt la política.

Moltes vegades el programa electoral és una cosa i el que fas quan arribes al govern també és una altra. Això, els que portem en el periodisme polític un temps, ho hem vist moltes vegades. Però està bé que se'n parli en els programes electorals. No a tots els programes electorals se'n parla i no a tots es parla, com heu vist, en el mateix sentit. Ha arribat un punt de la situació del col·lectiu en què actualment hi ha una sèrie de partits que el que proposen és, com dèiem abans, obrir el meló de la reversió. Doncs. Jo crec que els altres el que haurien potser de proposar és anar més enllà en un salt qualitatiu. Per exemple, abans parlàvem, jo soc membre de l'FLG, de l'Associació de Famílies LGTBI de Catalunya, Nosaltres els hem proposat que directament reformin la Constitució, que incloguin la igualtat, la situació d'igualtat de les persones LGTBI, de les famílies, perquè ningú pugui revertir-ho o no sigui tan fàcil revertir-ho. De moment ningú ho ha proposat. O una llei orgànica que garanteixi de la mateixa manera que teòricament, i dic teòricament, hi ha una igualtat respecte de les persones LGTBI amb la resta, que la situació de les famílies LGTBI també sigui per llei igualitària. Això ajudaria també a que jurídicament quan algú té un problema pugui anar més. I de moment no ho he vist enlloc, per exemple. Nacho Molbraumen.

Bueno, efectivamente hay un salto entre los programas y las políticas. Sí que observamos que en los programas de la izquierda se han eliminado algunas referencias, pero eso obedece a que ya se aprobó la ley de 2023, entonces tenía sentido. Veremos qué dice el siguiente programa, dónde se centran. Los programas del PP siempre viven al rebufo de las circunstancias, entonces efectivamente lo que nos encontramos en su último programa era básicamente acabar con la ley trans bajo la excusa de reformularla y algunas referencias a reformar todo el deporte para que no pudiesen participar las mujeres trans. Y en el caso de Vox, pues como siempre, cada vez más menciones a acabar con todas las leyes de supuesto adoctrinamiento, la nueva ley de familia, las leyes LGTB, etcétera. Jo crec que al centre

està tot el tema de la supressió de tot, perquè deien supraïmim el Ministeri, que possiblement el nom no fa la cosa de vegades, però sí que simbòlicament vol dir moltes coses, perquè darrere va la supressió de les lleis que ens protegeixen. La supressió de lleis que estan intentant avançar en drets, perquè potser eren plans primer, eren plans antidiscriminació, etcètera, etcètera, que s'han hagut de convertir en lleis, i com deia el Rafa, possiblement hem d'escalar més, perquè si no tot allò és reversible, és a dir, el problema és que els nostres drets els volen fer reversibles, i això vol dir tornar molt enrere, i com deia l'Inis i el Nacho, em sembla, nosaltres, més enllà de col·lectiu i més enllà de votants, som persones que necessitem tenir una vida més o menys normalitzada.

Si abans començàvem amb la banda sonora de House of Cards, ara ens volem acomiadar amb una més positiva, la de Politician, perquè tant de bo el 28 de novembre els nostres drets no siguin reversibles, com deia també la Carme, en Rafa i en Nacho. Avui hem comptat amb la periodista Carme Porta. Carme, moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres. També hem comptat amb el Nacho Esteban, autor del llibre Porrojos y Maricones de l'editorial Legales. Nacho, moltíssimes gràcies. Gràcies sempre, David. Nacho, ens queda pendent una cosa, un treball que has fet, i en comentarem en una propera edició del Jamantens, que has treballat amb gent, votants de la dreta, i que són del col·lectiu LGTBI. En parlem en properes ocasions, vale? Espero que pronto. I Rafa, també, moltíssimes gràcies. A vosaltres. Us esperem també a l'FLG, que esteu de celebració.

Estem de celebració, estem fent 25 anys, i aquests dies tenim 3.000 milions de coses, i tenim molt per celebrar, però tenim també molt per fer.

I don't mind, I don't mind.

T'endresa insumisa de Diluvi, és la cançó que ha escollit en Jordi Muñoz, el coordinador de l'exposició Estima Com Vulguis, que celebra i explica la història dels 50 anys del Front de Lliberament Gaic de Catalunya, el FAC, i que es pot veure aquests dies al centre de la Model de Barcelona. Primer de tot, Jordi Muñoz, què tal, com estàs? Molt bé, molt bon dia també, gràcies. Moltes gràcies per ser aquí al Jamantens. A vosaltres. I primer de tot, aquesta tendresa insumisa, per què l'has escollit?

Bé, l'he escollit perquè és ben evident que el que transmet és un missatge que va molt en la línia dels objectius de l'exposició. Estima com vulguis, amb motiu dels 50 anys del FAC. Hem volgut, precisament, en aquesta exposició, que és itinerant, i sense una mirada endogàmica, és a dir, per consum propi, sinó per explicar tant a la gent del col·lectiu LGTBIQ+, com a altres persones que la vulguin conèixer, la història d'aquestes cinc dècades del Front de Lliberament Gai de Catalunya, amb una voluntat didàctica d'explicar i ensenyar. De fet, és una genealogia visual, la primera genealogia visual del fac, que és el fac qui parla, qui explica i narra la pròpia història, massa vegades emmodida i també invisibilitzada.

Jordi, que t'he preguntat el tema de la cançó, però també t'he de preguntar una altra cosa, que és que a totes les persones que passen pel Samantens us preguntem pels pronoms. Amb quins pronoms vols que em dirigeixi tu? Jordi Muñoz i Borzón, pronom ell. Doncs així ho farem i així ho respectarem. Jordi, ara comentàvem, també és una exposició sobre els 50 anys del FAC, però també crec que és una exposició. També ho deies, que no és una exposició endogàmica, però crec que és una exposició que explica també la història nostra com a col·lectiu LGTBIQI+.

Exacte. De fet, comença l'exposició amb Stonewall, és a dir, els fets d'Stonewall. El 28 de juny, la matinada del 28 del 69, com a punt d'inflexió en el que va ser i el que ha vingut posteriorment?

És que clar, no hi pensem, però és que els fets d'Stonwell són la llavor de tots els orgulls i perquè se reivindiquen els actes de l'orgull cada any a finals de juny. Que després el Pride decideixi celebrar-ho a mitjans de juliol és una altra cosa, però que els actes d'Stonwell i tot plegat ho van marcar tot.

Exacte, tal com dius. I a més, tenint en compte que aquí a casa nostra, el 26 de juny, un diumenge a la tarda, 26 de juny de 1977, va haver-hi la primera manifestació convocada pel FAC, la Rambla de Barcelona, el FAC encara en la clandestinitat i la manifestació no autoritzada, prohibida, pel govern civil i pel govern estatal, i que va ser també un altre punt d'inflexió recollint aquesta torxa de Stonewall, de la revolta a Nova York, i que el fa que ha procurat i ha intentat, i a més a més ha dut a terme, que aquesta manifestació del 28 de juny des del 1977 es dués a terme la convocatòria d'una manera ininterrompuda al llarg d'aquests 50 anys.

Anem desgranant altres coses que hi trobarem, per exemple, la repressió franquista, o, per exemple, també quan es va legalitzar el FAC, o l'assassinat de la Sònia Rascalbo, que també han estat altres coses que ens han marcat la història.

Tal qual respecte a la repressió franquista és important donar-ho a conèixer i saber que gais, lesbianes i trans van patir una dura repressió amb pallisses, amb assajaments, amb tortures, amb violacions, i precisament vam voler inaugurar el 26 d'octubre l'exposició a la Model com a lloc de repressió, actualment un lloc espai de memòria, però va ser un lloc de repressió on molts gais i dones trans van patir maltractaments, pallisses i violacions. I també cal recordar les lesbianes, que es diu sovint que no van patir repressió perquè estaven més invisibilitzades i, en canvi, s'està veient en aquests darrers mesos com el Patronato de Protección de la Mujer va reprimir d'una manera també fèrria les lesbianes enviant-les a congregacions de monges i aquestes, quan la noia es seguia mostrant rebel o persistent en la seva expressió sexoafectiva, les enviaven a psiquiàtrics.

L'altre dia va ser el 26 d'octubre que vau fer tota la inauguració a la Model i vau convidar a la Fanny Vidal, que és una activista i que va passar a la Model i que la van detenir per ser una persona trans, deia una frase que ens va fer molta gràcia, però també darrere hi ha com molta història dolorosa, com a rerefons, que deia. Estarà en el hotelito, lo de la model.

Sí, va explicar que havia tingut dos apartaments, les dues vegades empresonada, allà dos apartaments d'una manera irònica però dolorosa. Des del FAC pensem que no s'ha reparat encara moltes de les persones que van patir repressió durant el franquisme. I postfranquisme, hem de recordar que l'ombra del franquisme és molt allargada i arriba fins als nostres dies i esperem que a partir del 29 de novembre no hi hagi una involució i aquesta ombra es reactivi en involució en drets i llibertats en tants àmbits de la nostra vida. Hem de dir que des de l'inici el FAC es va voler enxerxar i establir complicitats amb molts altres moviments socials. Amb el moviment feminista en primer lloc, d'una manera molt estreta i al llarg d'aquestes cinc dècades, però també en el moviment veïnal, el moviment sindical, les organitzacions d'esquerres, el moviment antimilitarista,

etc. I clar, estem, per exemple, d'una exposició que també explica això, els 50 anys del FAC. El FAC es va legalitzar el 16 de juliol del 1980 i també hi ha un altre punt que em va agradar molt i li vaig fer fotografia i tot, i que deia. El 2004, que és quan hi va haver la llei del matrimoni igualitari, i el 10 titulat una cosa que em va agradar molt, que és I què més voleu ara, si ja us podeu casar? Bé, va ser.

De fet, l'exposició té. Són 20 plafons, és exposició itinerant, per tant ja han demanat diversos espais poder-la mostrar, Lleida, Girona, Tarragona, aquí a Barcelona també centres cívics, hi ha visites guiades que ens han demanat des de la universitat i altres espais, i aquest és l'objectiu. Doncs l'exposició són 20 plafons, com deia, i clar, no s'atura un any a cada plafó, no hi ha 50 plafons, seria impossible, sinó blocs d'esdeveniments, i un és aquest, el 2005, l'aprovació del matrimoni igualitari, que no és l'objectiu de lluita del moviment LGTBIQ+, sempre des dels inicis, amb el manifest del FAC l'any 1977, es deixa evident que el matrimoni heteropatriarcal, canònic, actual, no té cabuda en les reivindicacions del FAC, no és l'objectiu del moviment, però sí que és una. Una conquesta que a moltes persones els ha servit i els ha anat bé. Per tant, què més voleu ara que us podeu casar? Doncs moltes altres coses, un alliberament que, malgrat tota la legislació, el Parlament de Catalunya o l'Estat espanyol amb la llei trans, d'alguna manera el que fa és donar uns drets contra la discriminació i els delictes d'odi, malgrat això segueix havent-hi LGTBI-fòbia.

És una exposició que tal i com has dit es podrà veure fins al 29 de novembre i has esmentat les eleccions. És una cosa que ha sigut buscada, aquesta data clau d'acabar aquest dia?

No, no, no, és absolutament casual. De fet, són cinc setmanes les que des d'inici agraïm a l'Espai de Memòria i a les persones, a les dones que porten totes les activitats de la Model. Va ser 5 setmanes, començar a finals d'octubre i acabar el 29 de novembre i desmuntar-la el dia 30 perquè hi ha altres mostres, exposicions empareulades. Però esperem que es pugui tornar, de fet ja estan empareulades dates per altres llocs, i que. Si més no, el dia 29 no haguem de plantejar el que és evident en drets i llibertats i hàgim de tornar en aquesta involució que, mira, de fet, hi ha hagut alguns d'aquests partits, Partit Popular i Vox, que han dit que si arribaven al govern, doncs, tirarien enrere. A les conselleries, regidories o al Ministeri d'Igualtat. Per tant, ja és un avís a navegants que si això succeeix ens hem de tornar a agrupar i a plantar cara perquè mai més cap crim d'odi, mai més cap involució en drets i llibertats com el moviment va patir i encara pateix, sobretot en bullying als instituts o discriminació laboral o en els espais públics gais, lesbianes i trans.

Sovint no els demanem als convidats que passen pels amantents que ens escollin cançons per obrir i per tancar les entrevistes i en aquest cas també me'n curioseix molt. Ocas Grasses, que els acomiadàvem també fa gairebé un mes. Per què els has escollit?

He escollit perquè a més aquesta cançó a mi m'agraden, m'agradaven, però m'agraden perquè han plegat, però la seva música continua, és evident, és a dir, han deixat Estel a rastre. M'agrada molt aquesta, m'agraden el cas Grasses i aquesta cançó, perquè el que explica és que és un cant a l'autoafirmació, és un cant a dir, escolta'm, No serveix de res que la resta del món et vegi bé tal si tu no t'estimes a tu mateixa. Per tant, aquest cant a l'autoafirmació, a l'autoestima, és imprescindible.

Doncs estem parlant de l'exposició Estima Com Vulguis, és una exposició que explica la història del col·lectiu LGTBIQ+, i també explica d'una manera paral·lela la història dels 50 anys del front de llibrament gai de Catalunya, el FAC, així que també per molts anys fes arribar a totes les persones que hi ha al FAC actualment. I també gràcies per tota la feinada que heu fet, i per enhorabona, perquè és una exposició xulíssima, i que també té un cartell que de debò que us hi enamorareu, perquè és una preciositat.

Qui l'ha fet, aquest cartell? És obra de l'artista, la pintora Mariona Millà, és preciós, i vàrem demanar. David, em deixes fer un últim apunt? I dos, i dos. A la darreria de l'exposició, al penúltim plafó hem volgut mostrar una imatge, unes imatges que a mi no només m'entendreixen sinó que em posa la pell de gallina i m'agraden molt. I és una fotografia de la primera manifestació l'any 77 amb una de les pancartes que s'ha fet amb un lema molt publicitat i molt explícit que és "Nosaltres no tenim por, nosaltres som". I al costat hi ha unes fotografies del 2026, aquest any, el 28 de juny d'aquest any, on diverses persones, molt joves algunes, porten cartells, pancartes, escrits, dient, nosaltres no tenim por, nosaltres som. Això és impressionant, és a dir, agafen el testimoni, se senten hereus, hereves d'aquesta història, aquesta herència, aquesta memòria, per construir present i futur.

Si has caigut aquí, és per alguna cosa. Ja m'entens, amb David Ávila. ¿Que estás aburrido? ¿Y tú? También. Haciendo el tonto. Hola. Qué bonito, cabrón.

Hola. Hey, ¿me oyes? Esto te gusta. Uf. Tú es ballarino, yo te vi por xarxos.

Me ha dado el ballar. Me ha dado el ballar donde vamos.

Aquest divendres, 13 de novembre, arriba Sales la carn, la pel·lícula basada en l'obra de teatre del mateix nom i protagonitzada per Lluís Garau. Però qui s'esperi trobar el mateix que al teatre, ja us dic jo que no, que us sorprendreu i moltíssim. Lluís Garau, què tal? Com estàs? Hola, bon dia. Moltíssimes gràcies per ser aquí al Ja m'entens. Gràcies a vosaltres per convidar-me. I tenim a l'altra banda del telèfon el director de La Carn, Joan Porcel. Hola Joan, què tal, com estàs? Hola, què tal, com va tot? També, moltíssimes gràcies per ser aquí als Amantents. I abans de començar a parlar de La Carn, a totes les persones que passen pels Amantents, us preguntem amb quins pronoms voleu que ens dirigim a vosaltres. Amb ell, amb ella, amb ell i. Ell, està bé. Joan? Ell, ell també. Doncs així ho farem i així ho respectarem. Lluís, ara ho dèiem, la carn arriba aquest divendres als cinemes, però arriba avalada amb premis com la Bitnaga de Plata millor pel·lícula espanyola i millor actor al Festival de Màlaga, o també la millor pel·lícula del Mallorca Film Fest. Això gairebé és arribar per la porta no gran, directament per la porta central. Ens diuen multipremiados,

que és una cosa que em fa molta gràcia i una paraula que m'agrada molt.

I com et sents això de dir, ostres, estrenem amb tota aquesta collita?

Bé, jo els premis ja t'he dit que els he vist amb molta alegria i, en fi, òbviament, quan t'adonen un premi. És una cosa molt guapa, però sí que és cert que sempre pens que la feina parla per si sola i que s'ha de continuar fent feina malament no te reconeguin amb un premi. Tinc la sensació que els premis quan te'ls adonen estan molt bé, però quan no te'ls adonen pots caure en aquesta trampa. I crec que això, crec que els premis són una arma de doble fila.

Joan, la carn explica la història d'un jove que participa en una plataforma, podem dir-ho, no? Una plataforma tipus xarrolet, i es va trobant amb gent. I a partir d'aquí passen moltes coses. I dic un jove perquè la gràcia de la peli és aquesta, que qui és el protagonista, com se sent i tot plegat. No sé si teniu aquesta impressió, Joan i Lluís. Va, Joan.

Sí, jo crec que, per una banda tenim la història del Lluís o del personatge que encarna el Lluís, perquè ens agrada dir que la pel·lícula arrenca sent una mena de documental de la seva peça teatral, però es va desdibuixant a mesura que ell va entablant converses amb diferents personatges i persones de l'altra banda de l'ordinador, però també jo crec que fa un retrat de tota una generació que hem crescut enfront d'un ordinador i que d'alguna manera ens hem refugiat en moments de soledat davant de la pantalla.

Talla, no? Lluís, com t'hi has trobat en aquest salt de la carn al cinema?

Bueno, molt còmode, sobretot per el respecte que ha tingut en Joan i l'equip cap a jo i cap a la meva intimitat, que crec que és el fonamental per aquesta pel·lícula. I. M'he sentit molt còmode imaginant una altra història, saps? Perquè realment és ver que no té res a veure. Sí que té a veure amb l'obra de teatre, però és una altra història. L'hem coescrit amb un amic nostre que s'anava en Pere Sastre i els tres vam fabular sobre el calor que li podia passar en aquest personatge, no? I crec que això ho hem aconseguit.

Ara en Joan deia el tema de la soledat que tots hem tingut amb l'habitació, amb l'ordinador i tot plegat. I és una cosa que crec que des de la pandèmia, abans també passava, eh? Creure que tot ha passat des de partir del 2020 també és un error i crec que això ja fa molts anys, des que van començar a proliferar tot tipus de plataformes i abans del mòbil també passava, eh? Vull dir que això que parlem de la soledat dels joves davant de les noves tecnologies i també com explorar també el sexe.

Bueno, César Humas s'ha sentit tot sol des de fa molts anys. Però crec que el que ens passa ara és que és una soledat estranya, perquè estem connectats amb la gent i sabem perfectament el que li estan passant a les altres persones, però hi ha una incomunicació dintre d'aquestes xarxes.

Joan, quins eren els dubtes que més vara obtenia a l'hora de traslladar una part de l'esperit de la carn del teatre al cinema?

Bé, jo crec que no van ser tants dubtes, sinó moments d'exploració. Va ser tot molt orgànic. Vam anar fent-nos moltes preguntes sobre com era fer una pel·lícula sobre una obra de teatre sense rodar l'obra de teatre. I llavors el que plantegem és agafar tot l'univers que el Lluís havia definit molt bé a la performance, a les alces escèniques, i el que comentava abans el Lluís, van començar a fabular què seria tot aquest univers que queda fora del teatre i que amoina i preocupa el protagonista. I aquí és on tot això ho vam escriure i ho vam rodar. Pensant en què podia passar-li el personatge, també tenint molta informació del que ja li havia passat damunt de l'escenari. Totes aquestes converses que havia tingut, totes aquestes reaccions que havia generat amb els usuaris del xat, i també la relació que havia generat amb el públic a la sala, perquè teníem ja molta informació de com vivia la sala cada cop que el juí s'enfrontava a una conversa que era realment en directe i amb gent de veritat.

I Lluís, en aquest cas, clar, l'obra de teatre sí que anaves explorant i si et coneixien pensaves, ostres, aquí ja m'ha enxafat una mica la gràcia de l'obra. En aquest cas, com ho ha fet? Són actors, totes les persones que participen en aquesta plataforma, és que ja et dic, no sé si es pot dir la plataforma o no, o és una inventada?

Bueno, mira, farem una cosa, això ho explicarà en Joan, jo només explicaré que bàsicament ho explica millor que jo i no la vull liar. Jo l'únic que vull dir és que el nostre projecte vol demostrar, o sigui, el que explotem és la meva soledat i no vol en cap cas retratar i exposar la gent que hi ha en aquella plataforma, que ja t'he dit que és una web per fer videotrucades amb gent aleatòria per internet. I crec que això és la nostra prioritat. No tenim cap tipus de voluntat d'escarnir o de assenyalar qui habita aquest espai. No, és senzillament veure quina experiència he tingut jo com a intèrpret i com a ballarí dintre d'aquesta plataforma i obsessionat amb ella i traumatitzat, també, clar, evidentment, tant en la meva vida personal com en la meva vida artística. Joan, endavant, t'explico.

Sí, per nosaltres, com comenta el Lluís, era molt important també mantenir l'anonimat d'aquestes persones, però sense perdre l'hora, el realisme i la veracitat del tipus de conversa que es poden arribar a mantenir en un espai com aquest. Al final, el treball que vam fer va ser un gran treball de postproducció, de modificar cares, modificar fons, modificar veus, lo suficient i eliminat qualsevol dada personal que pogués identificar la persona amb la qual estàvem parlant. Però tu quan vas a veure la peli veus cares humanes, veus fonts humans que s'han treballat en postproducció, que no són cares de ningú, però que podrien ser de qualsevol persona que és allà. Per tant, hem trobat aquesta solució, perquè al final nosaltres pensàvem pixalar cares o esborrar cares, ens semblava que d'alguna manera criminalitzava els usuaris d'aquesta plataforma. I per mi, al final, no estan fent gens dolent, més enllà de mantenir un espai cibernètic amb altres usuaris a la xarxa. Anem a desgranar un parell

de coses que apareixen en la pel·lícula sense fer masses espòilers. Per exemple, hi ha un dels moments de la pel·lícula en què un dels testimonis li diu a aquest protagonista, li direm Lluís, et sembla bé, Lluís, que li diguem Lluís? Li digo, eres muy confiado. Y es veridad que en un moment crec que tots abans érem molt reticents a, primer, a mostrar-nos, després, a passar coses, fotos, no sé què i tal. I ara crec que hem baixat la guàrdia i que ja no només passem fotos, dades, adreces, gairebé ens falta passar el número de compte corrent i el número PIN.

Que ho fèiem a vegades, també. No en aquesta plataforma, però, vamos, internet, estan totes les nostres dades. Sí, sí, sí. Què en penseu? Sí, jo, mira, ara m'agrada que diguis això, no m'ho havíem demanat. Cert que les nostres generacions estem molt sobresposats, però a un nivell que fins i tot nosaltres mateixos hem perdut aquesta por a la sobreexposició i ensenyar-nos les xarxes. Jo estic molt obsessionat amb les xarxes socials i com a joves, sobretot, gent més jove que jo, s'exposa d'una forma radical a les xarxes, sense cap tipus de por ni complexa, i crec que és perquè, bé, hem entès que és el nostre llenguatge, el llenguatge del futur, i qui no s'adapti a aquesta d'això no estarà fora. I és cert que és perillós, però no és menys perillós. Que altres perills que hi ha hagut anteriorment, saps? És simplement que, bueno, crec que lo més perillós de tot és perdre's a dintre d'aquesta exposició i això passa en molt de casos.

Joan, diu en Lluís, el més perillós de tot és perdre's en aquesta exposició.

Va, remata. Jo crec que, bueno, no ho sé, sí, potser aquesta idea. Per un altre, jo sempre m'agrada pensar, apliquem sentir comú el que fem en el dia a dia, perquè si no ho fem al carrer, per què ho hem de fer a internet, no? I després hi ha un altre dels pensaments que sempre em ve al cap, que és, si això no t'agradaria que ho fés ta mare, no ho facis, no? A partir d'aquí, crec que hi ha alguna cosa que té molt a veure amb l'educació dels més joves, amb com s'han relacionat amb la tecnologia. A nosaltres ens va arribar, sent adolescents, aquesta connexió a internet, però ara els nens de 0 anys ja estan fent scroll als iPads, ja estan pràcticament consumint audiovisual des del minut 0, i bueno, és una relació que al final s'ha de treballar, i potser sí, estem molt sobreexposats, però també és veritat que d'alguna manera la societat ens està portant cap. Camino, pràcticament tot ho hem de fer ara a través d'una pantalla. Per tant, ja hem normalitzat totalment el fet d'explicar les nostres intimitats o pràcticament, el que deia el Lluís, exposar el nostre número de compte a qualsevol post d'Instagram.

Clar, però també ens trobem que encara ara també hi ha, no sé, per exemple, hi ha plataformes o aplicacions per lligar i que encara ara, fins i tot a Barcelona o a pobles, et trobes que també hi ha molta gent que té por. I això també es mostra a la pel·lícula. Gent que té por a mostrar-se, a parlar amb gent en un lloc en el qual esteu d'iguals.

Bé, jo crec que al final també el que ha possibilitat aquest tipus de xarxes i d'aquest tipus de plataformes és el fet de construir una identitat virtual o digital, no? Que no es correspon molts cops amb la persona que tu ets al món físic, no? I això juga entre la figura del desig, la figura de la fantasia i la figura de l'anhel, no? Per tant, hi ha molta gent que se sent molt còmoda refugiada amb un avatar. Amb una imatge segurament editada o fins i tot amb unes converses que no transcendeixen del plano digital i que no aterren mai a un plano físic. I això segurament ha servit de refugi per a molts, però alhora també els ha condenat a que no tinguin una altra manera de relacionar-se. I és una mica el que anem trascant a la nostra pel·lícula amb el personatge del Lluís. Un noi guapo, un noi atlètic, un noi que balla genial. Però que és incapaç de transcendir el món físic per mantenir una relació emocional amb un altre ésser humà. D'aquesta manera nosaltres fem aquesta reflexió a la pel·lícula, però com comentes, jo crec que això ja s'ha estès d'una manera bastant generalitzada i que hi ha molta gent que sent incapaç de mantenir una relació en el plano físic.

I també en la pel·lícula, un altre dels temes que es troquen és el tema dels perills del sexe per sexe, el que es coneix com el cruising. Fa un any, per exemple, al programa també se'n va parlar molt d'aquell article del País en el que criminalitzava el cruising. Tampoc s'ha de criminalitzar. Hi ha molta gent que considera que el cruising és un espai segur en el qual trobar gent d'iguals i d'altres també és una arma de doble fil en la que també vés a saber qui trobes i vés a saber què pot passar.

Bueno, però és que jo crec que precisament aquestes és el que han sexualitzat i el que han convertit en un morbo. Tu explicàveu això, que hi ha gent en aquestes plataformes que no ensenya la seva identitat, però és que precisament és aquest el punt d'interès, no? I el punt d'entrar allà en aquest espai sense saber molt bé que te trobaràs. Jo crec que no hem de rompre aquest imaginari sexual col·lectiu, perquè a més enllà dels perills que hi pugui haver, és que hi ha una relació molt directa amb el sexe i el perill. I crec que precisament entrem en aquelles bandes perquè hi ha aquell perill. Jo estic molt a favor de continuar fabulant i continuar imaginant un món en què, sí, la violència i l'oscuritat estan relacionades amb el sexe.

Joan? Sí, el juez té molta raó amb el que diu, que molts cops també identifiquem aquests espais o aquests entorns, com poden ser els cruissings, els quarts foscos, on el perill o el no saber què t'has de trobar forma part de la fantasia i de la fabulació sexual, però alhora també. Hi ha un altre tema, que més enllà, ja no entrarem al tema de si hi ha una sèrie de París o no, apliquem sentit comú sempre, té molt a veure amb la cultura queer. Vull dir, els espais, els codis, les maneres de relacionar-se han servit durant dècades perquè part del col·lectiu i part de la comunitat queer pugui tenir un lloc de trobada, diguem entre cometes, segur, perquè d'alguna manera eren uns espais que només estaven habitats per aquesta comunitat o pels homes que tenien sexe amb homes. En qualsevol cas, no hem de. D'alguna manera no hem d'oblidar-nos això, que d'alguna manera la comunitat queer i la història de LGTB, aquests espais l'han construïda. Per tant, nosaltres ho hem retratat en un plano molt més digital, que té a veure amb els últims 15 anys d'evolució de com es produeixen aquestes trobades sexuals, però molt més enrere, bueno, hi ha quantitat de literatura i quantitat de pel·lícules que retraten a la perfecció aquests codis, aquests espais, i crec que no ens haurien d'oblidar ni els haurien d'esborrar el mapa.

Aquest divendres 13 arriba a Sales la carn. Dèiem que a les plataformes vés a saber què hi pots trobar. En el cinema hi podrem trobar una pel·lícula que no és eròtica, tot i que hi ha molt erotisme, però quin gènere li posaríeu? Va, Lluís o Joan.

A mi m'agrada dir que és un documental de creació que té thriller, que té sexe i que té bai, no? I a partir d'aquí aquests són els ingredients i es barregen d'una manera que mai saps que el que estàs veient és veritat, és mentida, és fantasia o és realitat, no?

Sí, jo estic d'acord amb en Joan i afegiria experimental, perquè és cert que tot i que faci por aquesta paraula, l'espectador s'enfrontarà a una pel·lícula que no li donarà les respostes que pot ser que des del principi, no? I és una pel·lícula que, bueno, que juga en què l'espectador també se perdi, com jo m'he perdut en el procés d'aquest projecte.

Sí, però a la vegada, Lluís, també et diré que això que dius d'experimentar, m'agradaria portar-ho a viure l'experiència amb tu, perquè durant 80 i escaig minuts viuran amb tu el viatge, i això és molt important. Totalment d'acord. I he de dir que quan

hem posat el tràiler, t'has anat tapant, vull dir, et fa cosa? No, no, no. Bueno,

jo no la puc veure, la pel·lícula. Ja la vaig veure tant en el procés d'estrenar-la a festivals i tal que no la puc veure. Me fa riure o no? És que me fa vergonya, no puc, no sé.

Lluís, amb la carn, la pel·lícula, en aquest cas, vull dir, poses punt i final en aquesta etapa d'aquest projecte o no? O tornaràs a fer la carn?

Tinc algunes dates que ja estan compromeses a ciutats que encara no he arribat, com Sevilla, que és una ciutat que sempre he volgut fer sobre i no l'he aconseguit fer. Però el que estic posant punt i a part és a la web, en aquesta web amb la qual han creat la plataforma Xarrolet, ja crec que és el moment de dir-li adeu, per trobar-me amb altres plataformes. No abandonaré el món d'internet, clar, però sí que es verà què ha de passar a pàgina.

I Joan, a futurs projectes, on et podrem veure treballant?

Bé, ara mateix, mentre estem acabant d'estrenar la carn, tinc diverses coses al forn, estem donant-li voltes, tinc tres projectes en marxa i veurem quin és el primer, però bé, més aviat tindréu notícies, segur.

He perdut el meu la mansó He perdut tot.

Avui hem comptat amb l'equip de La Carn, una pel·lícula que arriba aquest divendres a sales i que us deixarà clavats, i ho dic de debò, a la butaca del cinema i de debò que us animo a anar a sales a veure-la. Avui hem tingut amb el director de La Carn, en Joan Porcel, i amb l'actor protagonista, en Lluís Garau. Moltíssimes gràcies, Lluís i Joan, per passar avui pels amantents. Moltíssimes gràcies, una abraçada. Bé, ja m'entens.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.