"Tot fent la bella Helena, una festa per celebrar els 50 anys del Lliure

Abans de l'estrena Amb Sílvia Andrés.

Fa uns dies em vaig infiltrar a una acampada ben especial la que la trupe del col·lectiu Miserable havia muntat al Teatre Lliure de Gràcia abans que estrenessin tot fent la vella Helena.

També volíem donar les gràcies a les persones que van fer possible aquesta casa i que van aixecar un espectacle tan emblemàtic com la vella Helena l'any 1979, els fundadors del Teatre Lliure.

Us he d'explicar com em vaig trobar lliure de gràcia, perquè no és habitual. Un hall ple de matalassos i tendes de campanya, actors acabats de llevar, el bar convertit en un menjador, 17 persones convivint. Poder veure la campada va ser molt divertit, però encara va ser més interessant parlar amb tres d'aquests ocupes lliures. El Miquel Masdafiol, director i dramaturg de Tot fent la vella Helena, explicar com ha anat aquesta convivència.

Te seré sincero, el primer dia va ser un desastre. Vam intentar dormir i érem tots aquí, dormint a l'escola. Justament estaven dormint per la nit i va caure un cartró damunt el cap de la gent, perquè tenien cartrons per guardar la intimitat mentre dormien. També teníem aire condicionat posat, estava a tope. Jo vaig tenir un fred que em vaig morir. No duia pantalons llargs i vaig passar un fred. Vaig estar en un refredat tot el dia. I després, per organitzar-nos, perquè teníem una vitra ceràmica, vam volar bullir pasta, la pasta estava crua. O sigui, va ser una sèrie de catastròfiques desllitges. Però, es verà que a la llarga, a mesura, ara ja duim aquesta és la nostra quarta nit, a mesura que va passant, bueno, estem començant a disfrutar-nos, a començar a gestionar millor, a jugar a les associacions, a les assemblees, no? Es verà que les assemblees són llargues, perquè, clar, remetem també cada vegada, cada final d'assaig, a les deu i mitja, mentre sopant, fem una assemblea, un poc com a esdent lliure, doncs.

El Gerard Frank, actor de l'obra, que després us explicaré quin paper fa, afegeix.

En realitat està anant millor del que ens pensàvem, perquè ens pensàvem que seria molt dur, molt complicat, que ens costaria dormir. Vam parlar molt sobre la importància de descansar en un projecte com aquest, que és tan gran, i de sobte imaginar-te dormint amb 17 persones en una mateixa habitació, que no és una habitació, que és el hall del Teatre Lliure de Gràcia. Tot encartronat perquè no entri la llum amb el camió de la bessura que passa per davant. I com en aquest sentit volíem repetir una miqueta l'estructura de la cooperativa que tenien abans, ja decidirem a les primeres assemblees si això es manté o si tothom cap a casa i tots contents i cap mena de problema. Però està sent bastant fàcil, vull dir que amb la companyia, amb tots ens portem molt bé, també hem fet molta pinya amb els tècnics del teatre de per si.

També vaig parlar amb la Mireia Cinta, responsable d'escenografia i il·luminació, que avisa d'un perill de la vida assembleària.

Perquè al final també ens hem adonat que hi ha un perill de romantitzar. Aquella manera de fer de no acabar mai la feina perquè sempre es poden fer coses i amb què dormir al teatre i continuar assajant té coses boniques però també té coses que potser avui en dia ens hem adonat que cal descansar, cal decidir quan s'han de fer les coses, cal decidir quan un creatiu ha de tenir un temps per treballar i els altres no. Vull dir, vivim aquí però amb una certa consciència d'organització.

Ara us deveu preguntar, però per què acampen a Lliure? Aquesta temporada el Teatre Lliure celebra 50 anys. Un dels muntatges més exitosos de la seva història va ser l'any 1979 amb la vella Helena. Al capdavant d'aquest projecte hi havia un grup d'artistes entusiastes que van crear aquest esperit lliure sobre el qual s'ha construït la identitat del teatre. Recuperem un fragment de la vella Helena del 1979.

Ho heu resolt amb molta vigència i gran augur, perquè veig paris no té cap possibilitat ni la més mínima.

Tot fent la vella Helena és un tribut al lliure i a la seva gent, a 50 anys fent teatre. El Miquel Mas de Fiol recorda que la vella Helena, quan es va estrenar l'any 1979, va ser molt disruptiva.

El llibre venia de fer moltes coses serioses. He de Gabler, pum, Brecht. I per un moment van dir, no, no, anem a fer una cosa frívola, divertida, cabaretera, molinera. I és vera que tant Tigma Colomer, com Anna Lizarán, com Montselcanyís, anaven vestides lleugeres de roba per als quatshomes també, vull dir. Juanjo Puigcorbe anava amb un slip i poca cosa més, perquè era una època de divertiment. En el fons el argument de la vellalena és les passions i l'amor per damunt de tot, i l'amor també implica sexe. I què hem fet nosaltres avui en dia? Sí, és vera, seguim mantenint una mica les connotacions sexuals d'aquell moment, però li posem una mica d'òptica de dir, ostres, és que en aquell moment potser les dones eren més classificades, evidentment, i, ostres, bueno, si mos han de classificar, mos classifiquem tots i que hi hagi setze per un tubo i feliços.

L'obra actual és una festa teatral esbojarrada amb música en directe, reforçada per una part audiovisual que permet viatjar pel passat i el present. El Miquel reconeix que els homenatges sempre són complicats.

Si me poso a pensar en la pressió, entenc veus per totes bandes. Per una banda, la gent que vulgui escoltar Offenbach, escoltarà Offenbach, però l'escoltarà d'una forma diferent, respectant Offenbach, però evidentment no farà amb la vella Helena. Llavors, els que vulguin veure la vella Helena oficial, malament. Els que vulguin veure també la vella Helena com la van fer l'any 79 exacte, fil per randa, punt i seguit, punt i coma, punt i a part, no ho podran. Veuran tot fent la vella Helena. I els que vulguin veure un homenatge en el lliure de 50 anys crec que quedaran molt contents.

També explica les reaccions que rep quan diu que està fent una versió pròpia de la vella Helena.

La vella Helena, jo vaig inaugurar-me, és el primer espectacle que vaig veure, ostres, que icònic. Hi ha gent que recorda gags, fins i tot, hi ha un gag de Nana Lizarán, que Nana Lizarán no arribava a una nota i ella assenyalava dalt, cada vegada que era aquella nota, com que no arribava, assenyalava amunt i amb la música feien pim. I ella no hi arribava i tothom se desbotsava de rialles.

El col·lectiu Miserable ha fet una feina d'arqueologia teatral amb molts aprenentatges inclosos.

No sabia qui era Fabià Puig Cervell i el que més m'agradava va ser, sobretot, investigar sobre la filosofia de cooperativa. O sigui, que van començar sent una cooperativa als anys 70, després de la mort del dictador. Un grup de joves volien dedicar la seva vida al teatre i se van ajuntar en una cooperativa. Analitzaran Lluís Omar. Montserrat Canyés, tots aquests que són grans referents del teatre, van començar molt joves embrutant-se les mans, pintant amb en Fabià, cosint talons. Però en aquesta investigació,

el Miquel ha descobert moltes xafarderies del lliure, que un altre dia ens les haurà d'explicar. Seguim per aquest viatge a través de l'espai, temps, del lliure, de la mà, de tot fent la vella Helena.

El Gerard Frank tindrà el repte de fer de la vella Helena d'Esparta, personatge que encarnava l'única i enyorada Anna Lizaran.

Sí, un home fent d'Helena. El Gerard Frank ens explica el seu paper i com van començar a treballar l'espectacle.

Doncs el meu personatge és la vella Helena, Helena d'Esparta, que en el seu moment interpretava l'Annalisa Arant. I ha sigut bastant fort perquè en Pablo, Pablo Ruz, que és el director musical, volia que jo cantés en tessitura de soprano durant tot el muntatge. Que és l'original, diguem-ne. Vull dir, la vella Helena és una dona, soprano, llavors està escrit la partitura per soprano. Jo en tenia moltes ganes, a mi m'agraden els reptes, llavors li vaig dir sí, sí, endavant, provem-ho, tirem amb això. Llavors estem fent una miqueta el que podem, també, perquè òbviament a nivell vocal és bastant exigent. I no només això, vull dir que els muntatges del Miquel també, entre el crit, el corre, el baixa, el puja i després el canta, aquí també, doncs és tot un què. Música. Vam agafar aquella gravació i, de fet, el primer exercici que vam fer a sala d'assaig va ser recrear exactament el muntatge que vam fer el 79, bueno, el del vídeo, que segons ens consta és d'un bolo, que no és en si del muntatge que vam fer aquí a Gràcia, i vam reproduir exactament els moviments, les posicions, les entonacions, absolutament tot el qual estava en el vídeo. Això va ser com la primera setmana d'assaig i a partir d'allà va ser com vam començar a segmentar-lo i agafar aquest trosset sí, aquest trosset no, això ens ho quedem, això ho traiem.

El Gerard comenta com ha treballat el paper de la inoblidable analitzarant.

Apropar-se a ella d'aquesta forma i també com fer-li un homenatge, que qui vingui a veure la peça ja ho veurà, amb un toc de burla, perquè sempre està bé i ens agrada això a nosaltres, de burlar-nos de nosaltres però també dels altres. I jo la tenia present a l'Elisaran, no l'havia vist mai en directe, això és veritat. Però redescobrir-la i veure una miqueta d'on venia, sent ella d'Esparreguera, jo d'Olesa de Montserrat, les passions, vull dir, hi ha tot de connexions aquí darrere.

El Gerard és camaleoni, com la resta de la companyia, canta, balla, salta i es canvia de vestits no sé quantes vegades. Esperit lliure absolut.

Antigament el teatre era millor. Sí, sí, els espectacles eren plens de colors, de vida, de música en directe. Hi havia carn.

Hi havia sentit de l'humor. Hi havia històries.

A tot fent la vella lena, l'escenografia juga un paper clau. L'ombra de Fabià Puigcerver, el lliure, és molt gran. La Mireia Cintas, escenògrafa i responsable d'il·luminació, admet que aquest repte era majúscul.

Incloent un homenatge a tots els oficis teatrals. A nivell escenogràfic hi havia d'haver alguna cosa que responia més a l'artesania teatral dels anys 70, que no pas a les escenografies, que també estan bé, però no era la nostra opció, que responen més a les projeccions, als espais buits i a l'escenografia del teatre postmodern. Volem tornar una mica a l'artesania, als talons pintats, a les cortines venecianes, a les politges, i clar, tornant a això,

és tot un tema. La Mireia explica un detall que no us pot passar desapercebut.

El Fabià va agafar aquesta idea dels frisos dels temples grecs on hi havia imatges iconogràfiques que representaven escenes de la mitologia. I la escenografia de la vella Helena del 79 va fer el mateix però amb escenes eròtiques, perquè al final l'opera de la vella Helena va sobre la passió i l'erotisme. I jo vaig dir, quina idea tan bonica agafar uns retaules, uns frisos i fer iconografia amb cossos d'escenes eròtiques. Llavors, jo el que he fet és, en lloc de fer cossos qualsevols, vam fer una sessió fotogràfica i els he dibuixat a ells. I els actors apareixen en forma d'escenes eròtiques en els retaules d'aquest temple que hem construït.

Tot fent, la vella Helena troba certs moments en què la vella Helena és masclista. La Mireia ho explica.

Si tu veus el muntatge original de la vella Helena, veus escenes de l'Anna Lizaran, de l'Imma Colomer, de la Montse del Canyís, on dius, ostres, vols dir que ho havíem de fer així? I nosaltres, de fet, ens hi vam trobar quan hi ha moments de l'espectacle que recreem escenes tal qual de l'any 79 i fan vergonya a l'Iena avui en dia. A mi també em passa que veient aquella època veig un director home, un escenògraf home, un il·luminador home. I encara arrosseguem aquella cosa de, sí, en el disseny de vestuari hi ha molta més presència femenina, en la il·luminació hi ha molt poca presència femenina, i en l'escenografia potser és més mig-mig, però si t'hi fixes, els grans noms d'escenògrafs solen ser sempre masculins.

Però no vull deixar de destacar un entremés que us trobareu a l'obra, una encertada autocrítica molt satírica, perquè en 50 anys han passat moltes coses. Només diré xapó. Per acabar, el director de l'espectacle, el Miquel Masfiol, posa la cirereta final.

Tinc esperit lliure!

Estimats oients de la nit dels ignorants, a mi m'encantaria, com a director i dramaturg de tot fent la vella Helena, convidar-vos a venir a veure aquest espectacle. De veres, riureu molt, vos ho passareu molt bé i si teniu ganes de viure sa passió de forma intensa i teniu ganes un poc de fer feina i divertir-vos i riure, veniu i crec que no vos decebrà.

Ha estat un plaer ser una infiltrada de la trupe del col·lectiu Miserable. Gràcies. He descobert un grup de franc tiradors que encomanen la seva passió pel teatre. Aquesta trupe la trobareu fins al 18 d'octubre a Gràcia per celebrar els 50 anys del Teatre Llibre.