Traiem la ploma de la història

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.

Ja m'entens, el programa LGTBIQ i més de Catalunya Ràdio.

Hola a tots. Primer programa de la setena temporada de Ja m'entens. Ens feia molta il·lusió tornar i ho fem amb les piles ben carregades. La setmana que ve s'inicien les classes i nosaltres comencem a fer repàs amb un capítol amb el que li traiem la ploma de la història. En aquesta entrega, el filòleg i escriptor Álvaro Sanjuan i el director de continguts i programes de Globamedia. Manuel Rodríguez, ens presenten el documental Grandes Mariques i Bolleres de la Història, on fan un repàs de les grans personalitats de la història i la seva vessant més queer. Ens endinsarem també amb l'exposició Repressió, Plaer i Llibertat. La lluita LGTBIQA més a Girona amb una de les seves responsables, la Sílvia Planes Mercè. I tancarem l'entrega d'aquesta setmana amb en Pere Faura, que ens presenta El Mètode Rosa, una obra, un musical, on fa un repàs també de la part més queer dels grans èxits de la música. Per escoltar aquesta entrega dels amantents ho podeu fer de camí a matricular-vos del que vulgueu, com si no ho voleu fer. L'únic que us demanem és que estigueu a punt perquè comencem!

Ja m'entens, el programa amb identitat LGTBIQ+, de Catalunya Ràdio. Y en un taller como este,

allá por el siglo XV, podríamos encontrarnos con una de las mentes más privilegiadas de la historia. Con el grandísimo Leonardo da Vinci. Una navaja suiza del arte. Lo mismo te pintaba, te esculpía, te diseñaba, te inventaba, te planchaba un huevo, te freía una corbata. Ramón, ¿tú qué crees? ¿Deberíamos incluirlo entre los grandes maricas

de la historia? Sin lugar a dudas. Yo creo que no hay ningún error si lo afirmamos porque hay suficientes datos para asegurar que a Leonardo le gustaban los hombres. Y mucho. Y mucho.

Dels grans personatges de la història ho sabem tot. Com van viure, qui els va finançar les seves obres, quines eren les seves afinitats polítiques. Ho sabem tot, menys la seva orientació sexoafectiva i de gènere. Ara, a Ràdio Televisió Espanyola, a RTV Play, podem veure el documental Grandes Mariques i Boieres de la Història, basat en el podcast i en el llibre d'Álvaro San Juan. I per parlar-nos d'aquest treball comptem amb el mateix Álvaro San Juan. Hola, Álvaro, què tal, com estàs?

Hola, bon dia. El primer de tot, encantada de tornar a estar amb vosaltres.

Aquest matí ho mirava i vas participar a finals d'octubre del 2022. Que ens vas presentar el llibre de Grandes Américas de la Historia. Hace cuatro años ya, ¿qué nos iba a decir? Sí, sí, sí, sí, sí, sí, perquè veigis, fixa't com han canviat les coses, que fins i tot l'èxit del podcast ha passat a llibre i ha passat a documental de la DOS.

Sí, sí, i tot gràcies a Globomedia i a Manuel.

Pere, doncs, també tenim a l'altra banda del telèfon el director de continguts i programes de Globomedia, un dels responsables que s'hagi pogut fer el gran desmaricas i bolleres de la història en audiovisual, que és el Manuel Rodríguez. Hola, Manuel, què tal, com estàs? Hola, què tal? Bona tarda, David. Moltes gràcies també per ser aquí al Jamantens en aquest primer programa de la temporada. Álvaro i Manuel, a totes les persones que passen pel Jamantens, us preguntem amb quins pronoms voleu que ens dirigim a vosaltres. Amb ell, amb ella, amb ell i el que vosaltres digueu, nosaltres us respectarem. Jo soc ei. Soc ei. Així ho farem i així ho respectarem. Álvaro, tal com dèiem, ara fa quatre anys que vam conversar amb tu i ja que havies tret el llibre de Grandes Mariques de la Història. Com va sorgir la idea de fer el documental?

Muy buena pregunta. Es una idea que evidentemente no surgió de mí, surgió de las ganas y de la inquietud de Manuel Rodríguez, que lo propuso hace ya más o menos. Un año más tarde del libro, lo propuso como una idea audiovisual muy, muy, muy interesante y la propuesta fue, la verdad es que intentamos que fuese la mejor acogida del mundo, pero no fue el momento hasta que unos años más tarde recibí una llamada de nuevo de Manuel y me dijo, pues mira, RTVE parece que está muy interesada en retomar este proyecto que ya habían visto hace unos años. O sea que el mérito de la máquina de tren, en este caso, pues el mérito lo tiene Manuel Rodríguez. O sea que él te puede comentar los entresijos mejor que yo.

Doncs Manuel, en el teu cas, com és que et vas decidir portar l'audiovisual al podcast de l'Otomàs?

Pues surgió porque el equipo de desarrollo que tenemos en Globomedia, uno de los compañeros, bueno, hacemos mucha búsqueda de podcast que se puedan adaptar a la televisión, al final entendemos que es un nicho súper importante para la productora, llevar los contenidos que ya se están moviendo en podcast, llevarlo a la televisión en una adaptación. Y me propuso este podcast y bueno, yo lo conocía, pero en ese momento me escuché todos los capítulos que tenía. Que tenía Otto, nos enamoramos del contenido y creo que también es importante la parte personal, el feeling que hubo entre Otto y la productora y en este caso conmigo, que trabajamos desde el primer día en cómo podemos hacer visual, que es el reto que siempre nos ponemos encima de la mesa, cómo hacer visual el podcast. Y bueno, lo hemos ido trabajando estos años, en los que el proyecto ha estado encima de la mesa de otras. De otras plataformas y otras televisiones hasta que al final ha sido Televisión Española la que le dio luz verde y también con el propio equipo de Televisión Española lo hemos ido trabajando hasta que el resultado ha sido el documental que podéis disfrutar ahora mismo en RTV Play.

S'ha de dir que el documental es va estrenar el dia 1 de juliol, que sembla com si fos ahir, però ja han passat dos mesos, i va fer una quota del 3,2% d'audiència i uns 324.000 espectadors, que per ser la dos està molt bé, i s'ha de dir que també és el documental més vist de l'any en la seva franja.

Y además en una noche, sí, además en una noche, David, que había Mundial de Fútbol, lo recuerdo, había partido justo a esa hora, en ninguna oferta de ninguna cadena llegó a las dos cifras en televisión en abierto, o sea que todavía el mérito es superior. Porque la 2 se hizo un hueco grandísimo y además la cadena pues la repercusión que tuvo la cadena está muy contenta porque bueno solo en una en la primera semana de campaña de redes sociales la campaña de lanzamiento del documental obtuvo más de un millón de visualizaciones o sea que no sólo ha sido el recorrido que ha tenido el documental en abierto que como bien ha sido el documental más visto dentro del contenedor DocuMaster de este año, sino que además en redes sociales ha tenido más de un millón de visualizaciones en solo una semana. Estamos muy contentos con el resultado. Es un tema que interesa y más que el tema, la forma de abordarlo. Esa mirada que hemos puesto en cada una de esas historias que se han contado en el documental, creo que ha sido el principal atractivo, encontrar ese equilibrio entre divulgación, entre historia, entre rigor, entretenimiento, humor, lo que ha calado en el público y lo que la gente ha valorado como positivo. Me están contando estas historias, pero poniendo la mirada en un punto de vista distinto.

Això vol dir, Álvaro, que hi ha ganes de parlar de diversitat sexoafectiva i de gènere. Vull dir que normalment o habitualment es diu que tot el que fa referència a la diversitat sexoafectiva i de gènere, que són temes molt de nínxol i que no interessen, i això vol dir que sí, que hi ha lloc i espai.

Ganas, muchas ganas, por mucho que haya gente que piensa que a nadie le interesa la orientación o la identidad de género de nuestros personajes del pasado, pero sí, sí, el interés es evidente y no hay más que ver los números, ¿no? Ha pasado tiempo, pero bueno, sigue comentándose en redes, muchísima gente reaccionó maravillosamente en Latinoamérica. Se emitió una semana más tarde por RTVE Internacional. Me consta por los fans, la gente en Instagram, etcétera, que también lo han visto, porque en realidad se necesita, o sea, hay muchas ganas de tener este tipo de contenidos. Y como decía Manuel, las cifras son clarísimas. No es que haya ganas, es que hay gente detrás que quiere ver esos programas y que hace número, porque al final son parte muy importante de la sociedad. Somos. Somos gente que también pagamos nuestros impuestos para vernos reflejados de alguna manera en la televisión de todos, en la televisión pública.

Anem a la teca. En aquest documental es fa un repàs de 16 figures històriques entre les que hi trobem Leonardo da Vinci, com sentíem abans, Frida Kahlo, Virginia Woolf o Cristina de Suecia i està presentat el documental pel cantant Rodrigo Cuevas. Álvaro i Manuel, ha estat complicat el fet de plasmar aquests personatges. Alguns d'ells segurament no hi haurien ni gens o res de material audiovisual.

Sí, no, bueno, no había nada. Y de hecho, bueno, hay que dar las gracias al excelente equipo de guionistas que trabaja en Globomedia y a Carlos Herrera, el director, porque la verdad es que desde el planteamiento que hicimos originalmente crearon una manera de narrarlo muy atractiva, muy dinámica, muy rápida, y es verdad lo que comentas, que. Aunque teníamos el respaldo del archivo televisivo de Radio Televisión Española y luego, evidentemente, museos, etc., era muy complejo tener que crear recursos audiovisuales de eso, de Cristina de Suecia, que es una señora que vivió hace 400 años. Entonces ahí se hicieron recreaciones excelentes con un rigor histórico impresionante. Ahí también hay que darle las gracias a Mónica Artigas, la realizadora, porque crearon un contenido realmente espectacular.

S'ha de dir una cosa, que és que parleu molt del llenguatge i de molts dels vídeos que estan fets per intel·ligència artificial, però fins i tot hi ha la participació de persones de l'actualitat, per exemple, hi trobem la cantant Maria Pelai, posa la veu Abril Zamora, i també hi participen cares conegudes de moltíssima gent jove, com és el comunicador i influencer Javi de Hoyos. Escoltem-lo, va.

Hasta ahora, claro. Os puedo contar que se han regalado un retrete real como muestra de. Me estáis flipando, ¿no? Pero sí, un retrete real, como muestra de amor. Y existen cartas, que las he visto con estos ojos, que atestiguan esta relación. He preguntado a Isabel y me ha dicho que ni confirma ni desmiente, pero que nunca dejará a su marido. Qué triste.

Qué triste y qué fuerte que es puguin comentar els temes de la reialesa i de l'aristocràcia ambiciosa, per exemple, de Javi de Hoyos, en aquest sentit.

Bueno, eso es parte del reto que nos propusimos, ¿no? Al final, esto era un programa de historia, partíamos de todo lo que había generado Oto, pero había que llevarlo a televisión, había que utilizar recursos. Actuales de la televisión y caras también con las que el público se sintiese de alguna manera identificado. Tenemos como un primer punto de partida que es, tenemos que recuperar historias de todos estos personajes y esa parte de la historia que ha sido invisibilizada. Buen punto de partida. Después estamos en una televisión pública, tenemos que entretener a la gente, tenemos que informar, tenemos que educar, tenemos que promover el conocimiento de la diversidad social y cultural, pero hay que hacerlo de una manera que sea muy atractivo para el público. Tenemos que modernizar la divulgación histórica si queremos, durante 90 minutos que dura el documental, mantener la atención por parte de los espectadores. Pero, por supuesto, conectar con las nuevas audiencias, ¿no? Al final, lo que sí tenía o tiene, mejor dicho, el podcast de Otto y su sello es un público y una comunidad súper potente en España y, como ha dicho él antes, fuera de España. Tenemos que conectar con esas audiencias, esa gente que escucha a Otto y que sigue su podcast y sus historias se tienen que ver identificados. Por lo tanto, tenemos que utilizar esos recursos que hacen que toda esa divulgación sea actual. Y por eso utilizamos, y si analizas todo el documental, pues hay muchas caras conocidas por el espectador, muchos recursos, se utiliza algún manipulado, se simula que Otto. Perdona, que Rodrigo Cuevas está entrevistando a una de las protagonistas. Al final era cómo contamos la historia de todos estos personajes, pero de una manera atractiva, para que no defraudemos al que ya es público de grandes maricas y bolleras de la historia y, por supuesto, atraer a nuevos públicos. Creo que ese equilibrio con la utilización de las nuevas tecnologías se ha conseguido de principio a fin.

Deixem dir una cosa, que és que anem dient el sobrenom d'Otomàs i és el sobrenom o l'alter ego de l'Álvaro San Juan. Ho dic perquè pot ser que hi hagi gent que no ho sàpiga. I en el documental s'explica, i una de les preguntes que es plantegeu és si s'explica que aquesta persona és LGTBI, perd valor aquesta persona? És una de les preguntes que us plantegeu. I Álvaro, també te la plantejo a tu. Creus que si s'explica que una persona de famosa històrica és LGTBI, perd valor?

No, todo lo contrario. La verdad es que el hecho de que podamos atribuir su sexualidad, su correcta sexualidad a estos personajes históricos, los enriquece, les da valor. Mucha mayor dimensión como personas y como personajes, al igual que se la dan a la heterosexualidad a los personajes heterosexuales. Lo que pasa es que a los personajes heterosexuales ya se da por hecho. Entonces, cuando tenemos que hacer el ejercicio de tener que devolver la sexualidad a las personas del colectivo LGTB, Parece que es como un drama. El argumento típico es, ay, qué me interesa a mí lo que hacía esta gente en la cama. De lo que hacía en la cama no hemos hablado porque no lo sabemos ni nos interesa. Y porque una persona pertenece al colectivo LGTB sin importar dónde se acuesta o con quién se acuesta. Eso va más allá. Lo que pasa es que la propia identidad LGTB. Que mediatiza de alguna manera tu experiencia vital. De hecho, influyó en todos estos personajes porque por causa de su identidad tuvieron que afrontar circunstancias que otra persona no tuviese que haber afrontado. Les da un valor incalculable.

De fet, Álvaro, molts d'aquests personatges sabem de la seva vida privada perquè van tenir relacions epistolars amb les seves parelles o amb les persones que tenien les relacions.

Viene muy hilado lo que decía, ¿no? Tenemos cartas de esta gente, luego ellos expresaban su realidad, ellos expresaban su ser. Entonces cuesta mucho tener que soportar que haya gente que diga, bueno, A mí, ¿qué más me da? No, no, es que esta gente llegó a escribirlo, porque era importante para ellos, porque formaba parte de su propia identidad.

De fet, tireu molt de la intel·ligència artificial i de la veu en off de l'Abril Zamora, però també hi ha moments de l'Arxiu de Televisió Espanyola, com per exemple, hem trobat. Una de les tretes de l'armari, una persona que va treure a l'armari a Jacinto Benavente, va ser Sebastiana, la mare d'Estrellita Castro. Escoltem-ho. Le digo, mamá,

mira, es nuestro premio Nobel. Don Jacinto Benavente, nuestro gran escritor. Y dice mi madre, sí, así, si yo lo quiero mucho a usted, don Jacinto, porque yo tengo un hijo como usted. Y le dice don Jacinto, ¿escritor? Dice, no señor, Mari, bueno, eso, ya me entiende.

Ya me entends, y Maymilio dit Álvaro.

Parece mentira que a estas alturas de la película, a estas alturas de la vida, tengamos que exigir doble, triple documentación a la hora de devolverle su identidad a esas personas, ¿no? Y la verdad es que esto es un regalo, escuchar a esta mujer contando esta anécdota sobre Jacinto Benavente es un regalo porque es un poco. Dar los morros a la gente que se niega a aceptar que las sexualidades no heteronormativas estaban ahí o no estaban ahí. Entonces, ese trabajo documental que se ha hecho para poder recuperar la memoria de los personajes ha sido espectacular. Y evidentemente el archivo de RTVE ha sido literalmente oro.

I de fet, en el documental també es mostra una cosa que també hem anat parlant molt aquí al Jamantens, és que la nostra orientació sexoafectiva ens marca i fins i tot ens pot influir en la nostra obra, les persones que són autors d'obres, no? I, per exemple, en el documental expliqueu que Hans Christian Andersen, autors de contes com la Negat Lleig, també va impregnar de diversitat el conte de la Sireneta.

Totalmente, sí, porque no escribí nada casualmente. El cuento de la Sirenita es la expresión de una identidad oculta, obligada a estar oculta y a disfrazarse de lo que no era. Ahora que lo vemos con los ojos. Que nos permiten descifrar lo que antes no se podía descifrar, lo vemos todo muchísimo más claro. Él cuando lo escribe también sabía lo que estaba diciendo y mucha gente de la gente que lo pudo leer, coetáneos a él, sabían de qué se trataba. Pero en general es cierto que al final es una metáfora muy oculta. Lo bueno que tenemos es que a día de hoy ya sí que se puede decir abiertamente sin que nadie diga, ay, pero ¿qué piensan los niños cuando leemos estos cuentos?

I també, clar, es toquen totes les lletres del col·lectiu LGTBIQI+. I, per exemple, una de les històries és que parleu de la història que va tenir Xabela Vargas amb Frida Kahlo i parleu que dieu que van ser les creadores del poliamor.

Y esto es muy gracioso, esto lo comentaba, se comenta en el documental, y es cierto que, bueno, en realidad el poliamor es una cosa que ha existido siempre, pero es verdad que el poliamor siempre solía ser un rey con dos queridas, pero nunca se daba la no heteronormatividad. Entonces es cierto que cuando de repente vemos que no es algo novedoso, que es una cosa que en los años 50, en los años 40 ya ocurría, bueno, pues es muy esclarecedor.

I també una altra de les coses que també ha existit tota la vida és el tema de tot el que fa referència a la diversitat sexoafectiva i el tema del gènere. I en el documental Valeria Vegas ens explica que hi ha hagut tota la vida, hi ha hagut personatges històrics com per exemple Lili Elbe o Antonio de Erauso, més conegut com la Monjal Fárez. Exactamente.

Bueno, lo primero de todo, Valeria, verás espectacular su parte del documental. Es un gusto escucharla porque es toda una estudiosa, sabe perfectamente todo lo que tiene que ver con el colectivo trans, que ha sido no solo invisibilizado, sino que ha sido muy perseguido y sigue siendo perseguido. Pero no hay nada más impresionante que ver cómo, por ejemplo, cuando habla de Antonio de Araújo, que cuando nació se le identificó como mujer, llegó a estar en una audiencia con el propio papá, que le dio permiso. Para vestir como un hombre y comportarse como un hombre. O sea, que esta es otra especie de zasca a esas realidades actuales en las que tenemos que aguantar cómo se denigra a estas identidades porque piensan que son un invento de la modernidad.

Álvaro i Manuel, abans d'acomiadar aquesta conversa, aquest estiu vau ser notícia perquè una exregidora de Vox de l'Ajuntament de Saragossa, Marisa Gaspar, actualment no adscrita, va escriure en una publicació a Facebook que, paraules textuals, dubto que els homosexuals i lesbianes necessitin aquesta brossa per reivindicar-se. I afirmant que Televisió Espanyola és Tele Sánchez, que difon una ideologia socialista i que està dirigida a un públic amb una deficiència mental evident. Què en penseu, Manuel?

A ver, yo creo que este tipo de publicaciones hacen todavía más necesario la producción de este tipo de proyectos. Y ahí quiero agradecer a Urbana Geria Sergio Calderón, directivo de RTVE, su apuesta por este tipo de contenido. Creo que. Álvaro?

Pues la verdad es que, sin ponernos agresivos, porque no tenemos ninguna necesidad, si Vox se enfada porque la historia de LGTBIQ+, aparece en la televisión pública, el problema no es el documental, es que siguen creyendo que nuestra existencia es solo aceptable si está escondida o si está de alguna manera heterosexualizada. Y luego que se quejen del hecho de que haya visibilidad. Del colectivo LGTB un miércoles a las 10 de la noche, cuando hemos tenido, cuando tuvimos en julio dos semanas de visita papal televisada, que también está muy bien, pues marca un poco cuál es la intención o la mala intención de ese tipo de comentarios.

Vivo en un mundo feliz en donde todos los días sale el sol. En los coles no estudian inglés y el tabaco no crea adicción. Los porteros de las discoteques traten con mucha educación. Los ricos no van al espacio y todo el mundo es maricón.

Avui hem comptat amb el filòsof i creador del podcast Grandes Mariques i Bolleres de la Història, l'Álvaro San Juan, i amb el cap de continguts i programes de Globomedia, en Manuel Rodríguez. A tots dos us vull donar les gràcies per atendre'ns. I per marxar amb un gust i un sabor més alegre, Manuel, ¿hi haurà possibilitat que es puguin fer més entregues com el podcast de l'Álvaro? Todo es posible.

Evidentemente los datos y el éxito que ha tenido y que está teniendo, porque sigue con muchas visualizaciones el documental, abre la puerta a que se pueda convertir en un seriado de pequeños capítulos o incluso de que podamos ver otra edición el año que viene. Maricas y bolleras en la historia hay muchos, tenemos muchos documentados y podemos seguir ampliando este universo que creó Álvaro en libro y en podcast en televisión.

I Álvaro, futurs personatges del podcast, digue-nos-ne alguns. A veure si podem esgarrapar algunes.

Muy buena pregunta. Yo siempre utilizo el verano para hacer toda la prospección del año siguiente, pero bueno, va a haber mucho personaje de este país, de España, que la gente se ofende mucho cuando metemos gente de la península ibérica, y bueno, y como siempre habrá diversidad en todas partes.

Doncs Álvaro Sanjuan i Manuel Rodríguez, moltíssimes gràcies per atendre'ns i us esperem en properes ocasions del Jamantens.

Moltíssimes gràcies. Fins aviat. I sobretot, visca la memòria, visca la diversitat i visca la llibertat.

Som podcast. Ja m'entens. El programa amb identitat LGTBIQI+. De Catalunya Ràdio.

Com t'ho podria dir perquè em fos senzill i et fos veritat que sovint em sé tan a prop teu.

Amor particular és un clàssic de Lluís Llach i també és una de les primeres cançons considerades de temàtica LGTBIQ i més en català. Ara estem sentint la versió que va fer Mariona Escoda al programa Euphoria. L'amor particular és la nostra història, com ara també podem veure part de la nostra història amb l'exposició Repressió, Plaer i Llibertat. La lluita LGTBIQ a més. A Girona. I per parlar-ne comptem amb una de les seves responsables, la Sílvia Planes. Hola, Sílvia, què tal? Com estàs? Hola, què tal? Molt bé. Sílvia, abans que res, a totes les persones que passen pel davant ens us demanem amb quins pronoms vols que ens dirigim a tu. Amb el pronom femení. Doncs així ho farem i així ho respectarem. Sílvia, aquesta és una exposició que es pot veure fins al 13 de setembre. Esperem que els reis avançats ens puguin regalar una pròrroga de l'exposició i que es pot veure al Museu d'Història de Girona, que hi podrem trobar.

Doncs mira, de fet, l'exposició planteja una proposta de recorregut a través de la història de la lluita LGTBIQA més en concret a la ciutat de Girona, però abasta, per dir-ho d'alguna manera, a països catalans i també hi trobem referències al que passa a Europa quan en aquest nostre petit país i en aquell més gran del costat no. No es parlava de totes aquestes coses i sí que se'n parlava una miqueta més en altres països d'Europa.

Aquesta és una exposició dividida en cinc fases. Ens podries dir quines?

Sí, una primera fase és precisament la fase d'introducció que hem anomenat identitats anomenades, precisament perquè és una descripció de què volen dir totes les sigles de LGTBIQA. Més. És un espai molt necessari, al meu entendre, des d'una perspectiva de persones que no saben o no sabem prou bé a què fan referència aquestes sigles, i és un espai d'introducció que em sembla genial, pensat per un de les comissaris, que és Líder Esquerdo, i que, per tant, representa bé quina és aquesta visió de què passa quan parlem d'aquestes sigles. Un segon espai fa referència a totes aquelles identitats reprimides i ens n'anem ja. A l'edat mitjana, a la nostra edat mitjana, a l'edat mitjana dels països catalans, i parlem d'alguns casos que hem detectat, extrets sobretot d'un treball que va fer Jaume Riera fa molts anys. Jaume Riera va publicar un llibre que es titula Història dels sodomites catalans, Ell era medievalista i fa un recull de tot allò que era considerat pecat de sodomia o crim nafant a l'edat mitjana. És un treball interessantíssim i és una de les úniques obres que treballa en aquest tema fins fa molt poc. Ara fa un parell d'anys han sortit obres noves que treballen també aquest tema, però fins ara era l'obra de referència, per dir-ho d'alguna manera. Llavors, tot seguit entrem en un àmbit que treballa precisament el que passa fora dels països catalans, on diríem que no actua la Inquisició des dels segles XVII, XVIII, XIX, fins al nazisme. Fins a la repressió del nazisme i els camps de concentració i els horrors que porta el nazisme. Després entrem en un altre àmbit que parla de la lluita LGTBIQ a més als països catalans, concretament molt basada sobretot en Barcelona, però que abasta una mica tots els països catalans. I llavors hi ha el tram final que parla de. D'aquesta lluita centrada en el col·lectiu de Girona.

En l'àmbit 1 fa referència a les persones del col·lectiu LGTBIQ+, a l'edat mitjana i la persecució de l'església. Clar, en una època en la que, ni de broma, la gent no explicava la seva orientació sexoafectiva i de gènere, com és poder-ho reflectir?

Bé, de fet, ho reflectim a través precisament dels processos. No, no és una novela, és un treball d'investigació, de recerca, però ho reflectim i ho recollim a través, precisament, dels processos inquisitorials. O sigui, la Inquisició o la legislació civil persegueix aquelles persones que no són binàries en tots els sentits o que tenen un comportament no entès dintre del que és considerat. Entre mil cometes, i permeteu-me l'expressió, correcta en aquell moment, en aquella època, per la legislació eclesiàstica, però també per la legislació civil, anomena totes aquestes persones com a sodomites i les castiga per cometre el que s'anomena crim nefant, que és un crim contra natura, sempre segons aquesta legislació eclesiàstica i civil. I per tant, el que podem saber de tot això és precisament a través de la persecució. Per això en aquest àmbit l'hem anomenat identitats reprimides, perquè és la repressió absoluta d'aquestes identitats. Sí que voldria dir, perquè jo soc medievalista i. I vull fer allò que diuen de llançar una llança, de trencar una llança a favor de l'edat mitjana, que fins i tot aquesta repressió és bastant més dura en els segles XIV, XV, XVI, XVII, que no pas en uns inicis d'edat mitjana com pot ser XI, XII, XIII. Penseu que un dels elements que reproduïm en aquest segon àmbit són precisament els lais de Maria de França, que ella escriu poemes i lais, contes curts dedicats a dones i des d'una perspectiva eròtico-amorosa molt clara i molt evident. O reflectim, per exemple, recollim els poemes de trobairits provençals que també escriuen en relació a aquesta relació eròtica, sexual, amorosa entre dones. Per tant, és també una mica de voluntat. Hi ha una voluntat de deixar clar que les coses han passat sempre i que les situacions han sigut sempre i que depèn del prisma des de les quals ens les mirem o depèn de qui ha escrit la història que aquestes coses, aquestes realitats han quedat més amagades o menys.

De fet, això ha passat sempre i també expliqueu i la gent es podrà endinsar en el cas de la primera dona transsexual que era de València i també de les primeres persones intersexuals que era Jaume Dom.

Sí, de fet, no sé si és la primera transsexual, és una de les primeres que tenim documentades, és un personatge interessantíssim, és una dona que es diu Margarida Borràs, ella havia nascut a Mallorca. Es trasllada de jove, de petitona, a València. Ella neix i, com a naixença, se l'anomena Miquel Borràs. Llavors, quan ella arriba a València, comença a vestir-se de dona i a actuar com a dona. I arriba un moment en què la Inquisició la persegueix, la legislació civil també la persegueix, els tribunals la condemnen i la condemnen a morir cremada. I és brutal la manera en què s'explica com es penja i com es crema, perquè primer se l'escanya i després se la crema, Marguerita Borràs, perquè és absolutament esfereïdor el text. És un senyor que es diu Malció, que escriu una crònica i s'entreté a descriure de quina manera va morir Margarida Borràs dient que se la penja sense cap vestit, sense cap peça de vestir de cintura per ball perquè tothom veiés que els atributs sexuals, doncs, corresponien a un home, no? I que ella, doncs, actuava com una dona i que per això es mereix, doncs, morir d'aquesta manera horrorosa. El col·lectiu LGTBI de València va fer un. Va construir va pintar un mural meravellós en una façana de València a inicis dels anys 2000 i quan va arribar el govern del PP van enderrocar aquella casa però nosaltres hem aconseguit la fotografia d'aquest mural i l'hem posada a l'exposició

és una peça meravellosa una peça molt abocadora i molt interessant. Pel que fa a Jaume Dom, no ens hem atrevit a dir que era intersexual, no ho sabem. Em vaig parlar amb l'idicomisari, amb l'idir Esquerdo, i ell va dir precisament que no veia clar que aquesta persona s'autoconsiderés o fos intersexual. El que diu Jaume Dom és que ell és un capellà, dic ell perquè és així com se l'anomena en els documents, ell és un capellà de Camprodon, que en els anys 60 del segle XIV, ell diu que és hermafrodita. Ho declara públicament i ho declara en els altres capellans de l'església de Santa Maria de Can Prodón. Llavors, el que fa el bisbe de Girona és fer-lo venir a Girona i el fa examinar. I s'ha conservat el document en el qual el bisbe diu, és una lletra episcopal, en la qual diu que l'han examinat metges i llevadores. I persones expertes, entre elles alguna jueva, que han determinat que els atributs sexuals d'aquesta persona són uns atributs que corresponen al sexe masculí. I ens quedem aquí. Per tant, el que sabem és que és una persona que diu que és hermafrodita, el bisbe el fa analitzar i declaren que té atributs sexuals masculins i fins aquí no sabem què més passa, però em sembla que és bastant eloqüent, ens ha semblat que era prou eloqüent com per posar-ho com un element, com un element més per definir i per descriure

què passava a casa nostra en aquests temps remots.

I si parlem de tot el que fa referència a l'actualitat més recent del col·lectiu LGTBIQ+, per exemple, a Girona tampoc va ser fàcil d'acceptar la diversitat i van haver-hi cremes com la del Triangle Rosa, el pont de les Peixateres Velles o l'incident de l'Hotel Immortal. Molt breument, perquè anem molt curts de temps, no sé si ens pots fer un tastet del que trobarem en aquesta exposició referent a aquests temes.

Sí. Sí, doncs mira, trobareu precisament les notícies sobre aquests fets i la reacció del col·lectiu LGTBIQA més en relació a aquestes accions. Sobre el tema de l'hotel Immortal és interessantíssim de veure de quina manera van reaccionar aquest col·lectiu. Van plantar un llit. Al mig de la Rambla i es van posar dins el llit les dues persones que van ser rebutjades per l'Hotel Immortal que no els va voler llogar una habitació per la seva condició d'homosexuals. Quan va ser això? Això va ser a finals dels anys 80. No recordo exactament la data. Inicis dels 90, em sembla. Vull dir, bastant cap aquí. I la crema del triangle exactament igual, per aquests anys.

I el que farem és convidar la gent a que vagi a veure l'exposició a Girona, al Museu d'Història de Girona, una exposició que es diu Repressió, Plaer i Llibertat, i trobaran també aspectes com, per exemple, un programa de ràdio molt abans que naixés el Jamantens, com un programa que es diu El Guirigai, o la primera revista gai a Girona, que es deia la revista Girona Gai. Tot això ho trobareu en aquesta exposició, que val moltíssim la pena mirar, i que, home, ja que ens explica la nostra història, endinsam-nos-hi, va.

Ens posaven l'uniforme bata de ratlles.

Estem sentint una versió de Sergio Dálmada, El meu col·legi, un tema mític de la trinca, en la qual ens aboca a una època en què la diversitat sexoafectiva i de gènere no era molt acceptada. Avui hem parlat de l'exposició Repressió, Plaer i Llibertat amb una de les seres responsables, la Sílvia Planas, una exposició que de debò val molt la pena de veure i encara tenim uns dies de la exposició. Per apropar-nos al Museu d'Història de Girona, una exposició comissariada per Pau Gálvez i Lídir Esquerdó. Sílvia, moltíssimes gràcies i enhorabona per aquesta exposició. Hi haurà possibilitat que es pugui prorrogar?

Ho intentarem, ens agradaria molt prorrogar-la almenys fins a Fires, que és a finals d'octubre. Moltíssimes gràcies a tots vosaltres i de veritat, sereu tots molt benvinguts a veure aquesta exposició.

I tancarem el primer capítol de la temporada amb una festa, la festa LGTBIQ+, que prepara Pere Faura amb el Mètode Rosa. Hola, Pere, què tal? Com estàs? Hola, què tal? Doncs molt bé. Escolta, Pere, abans que res, i no me'n vull oblidar, a totes les persones que passen pels amantents, us preguntem amb quins pronoms vols que ens dirigim a tu. Doncs ell o ella m'estan bé. Has vist, Pere, que el primer dia d'escola m'he vestit per l'ocasió. Vinc amb un polo rosa. I que bé que et queda. Has vist? Per què és important el rosa en l'obra?

El rosa és important per dos motius. Un, perquè defineix el col·lectiu i l'ha definit durant molts anys. El rosa abans, fa uns segles, era un color masculí i ara sembla que sigui un color només femení o per nens. I un bon dia em vaig posar una gorra rosa i va ser tan espectacular totes les reaccions que vaig tenir pel carrer aquell dia que vaig anar a la festa que vaig decidir que me la intentaria posar cada cop que tingués un esdeveniment important i llavors he versionat la cançó de l'Avien Ros explicant aquesta història, no? I no només això, sinó que després hi ha un altre llibre que es diu El mètode rosa, que també te'n puc parlar després,

si vols. Ah, vale, en parlarem, però encara estem amb això, que el rosa és per nenes i el blau és per nens?

Doncs tristament jo crec que sí, no? Evidentment hi ha hagut un canvi o hi ha hagut una mena de, sí, progrés en aquest sentit, i és diferent ara que fa 20 anys. Però és que jo vaig flipar aquell dia, i llavors vaig pensar que sempre que pugui intentaria portar alguna cosa rosa.

És que ara t'he fet aquesta pregunta, però aquest estiu em va passar a Palamós, que una amiga em deia. Jo portava un banyador rosa, i em deia. Ostres, m'agradaria que el meu marit també s'ho posés, però I vaig pensar, posa, què?

Posa, què? És que és tan fort. Sí, sí, una O sigui, la cançó de l'Avien Ros comença. Quan decidiu com us vestiu, els homes mai triau el rosa, que li deixeu sempre l'esposa per poder ser femenins. I bàsicament és això.

Pere, el Mètode Rosa és un espectacle que es pot veure aquests dies al Festival Internacional de Teatre de Tarragona, el 3 i 4 de setembre. Correcte. I la setmana que ve a la Fira de Tàrrega, els dies 11 i 12 de setembre. Però aquest espectacle crec que ja fa un temps que l'estàs fent.

És un espectacle que s'ha cuinat a foc lent, diguem, a partir d'una precarietat bastant gran a la qual vaig caure fa uns anyets, en què vaig decidir sortir del sistema de subvencions estructurals en el que estava i vaig intentar tornar a recomençar posant la música al centre de la meva pràctica. I fent un treball una mica més activista del que havia fet fins ara. I llavors primer vaig fer vàries presentacions a la Caldera, a qui agraeixo molt el seu suport, o en altres llocs, fins que vaig trobar el títol, que em va costar una mica també, però té a veure amb el llibre aquest. I, finalment, ho vam presentar al Mercat de les Flors el gener passat, que va ser quan vam acabar de trobar-li tota l'estructura i vam fer un vestuari completament nou i va agafar la forma que ara té.

I podem escoltar-hi cançons com aquestes. Va, escoltem algunes. Va, ens dónes permís? I tant. Va.

¿A quién le importa? ¿A quién le importa? Aquí li importa res del que passi.

Hem sentit el Laman Bandido de Miguel Bosé, a qui l'importa de Rafael i a qui l'importa també d'Alaska.

Sí, el Rafael que sabe nadie, que va ser una de les cançons que em va costar més traduir-les, perquè hem de dir que tot l'espectacle és en català, he decidit traduir totes les cançons, fossin en anglès. En francès o en castellà originalment, i que saber nadie era com aquesta expressió que a nivell de mètrica i a nivell del significat era molt difícil, i de sobte vaig trobar aquest aquí l'importa, que realment s'assembla bastant, però clar, era completament igual a un altre dels grans himnes que ens han acompanyat en el col·lectiu durant molts anys, i llavors per això vam decidir fer com aquest megamix, en el qual començo per Rafael, després el matxalàs, que després torno a Rafael, no?

I clar, t'hi has posat en un dels aspectes que és que has anat a buscar els grans èxits de queer a nivell nacional i els has traduït en català. Una de les coses que hi ha molta gent que diu, mare meva, què ha fet, què ha fet? Ai, que bé, que bé que ho diguin. Sí, no, no, no, però no sé si ho has sentit al pati de butaques quan vas cantant les cançons.

Sí, hi ha com. Sí, sí, he sentit en general hi ha molt bona acollida amb aquest exercici, que evidentment és un exercici estúpid comunicativament parlant, segurament perquè tots els que parlem català també parlem castellà, Per tant, no anava en aquest sentit, i tampoc anava en un sentit molt polític, tot i que soc conscient que és un gest polític, i tampoc és un gest lingüístic, sinó que per mi és un gest que té a veure amb una restauració d'una intimitat perduda. És a dir, jo quan vaig començar a sortir de marxa i intentar socialitzar com a persona. Sexual, doncs no hi havia un ambient català no parlant, no? O sigui, tot el món de la nit, tot el món de les discoteques, era en castellà, no? Llavors, quan trobaves una cançó que t'acompanyava, que parlava de tu, que et feia sentir protagonista del que s'estava cantant, de sobte sempre era en castellà, no? O en anglès o en francès. I llavors, per això, d'alguna manera, aquest espectacle intenta com fer aquest gest de restauració d'aquella intimitat, de dir, vale, doncs aquelles cançons que van ser importants per mi, que vam compartir, que van ser himnes o que van ser episodis de certs moments d'intimitat, doncs les tornaré a cantar en català per fer-nos sentir com hagués pogut ser sortir de l'armari en català.

En l'obra dius que has volgut tocar tres dels pals de paller de la música queer, com són Freddie Mercury, Miguel Bosé i Lluís Llach.

Sí, per mi Freddie Mercury és el top, bueno, ha sigut el meu ídol durant molts anys i encara ho continua sent. Per mi era la gran reina dins del món de machirulos rock and rolleros, no? Vull dir que ell a sobre feia rock and roll. Però diguem que la seva manera de cantar, la seva manera d'estar en escena, les seves entrevistes totes, estava claríssim, encara que ho digués o no, que ell era queer, independentment de si era homosexual o no, o sigui, ell era diferent. I després, amb Lluís Llach i amb Miguel Bosé, sempre explico que per mi són antagònics, en el sentit que. Miguel Bosé, per mi, musicalment, no m'interessa gaire, o sigui, crec que la seva música és bastant pobra, o si més no, a mi no m'ha interessat molt, però va ser molt revolucionari amb els seus looks, amb la seva manera d'estar en escena, que s'ho va copiar tot de veu, i està clar, però com que tenia la possibilitat d'anar a Londres en un moment en què ningú ho feia, doncs es va pentinar, es va tanyir d'arròs, es va sortir amb faldilles. I en canvi Lluís Llach per mi és al revés, musicalment és una flipada, Lluís Llach m'ha acompanyat des de fa molts anys, però a nivell de looks és com el Cari, haguessis pogut posar-te les piles.

Exacte. Em deixes que t'expliqui una cosa? Mira, en el llibre de les memòries de Kate Haring, ella explica que quan va arribar a l'estat espanyol, se'n va anar a Madrid, per tot el tema de la movida madrilenya, i allà diu que va anar a una festa de Pedro Almodóvar i que cantava un Spanish pop idol. Ah, d'acord, que devia ser Miguel Bosé. I va dir que no li va agradar gens. I que, en canvi, va venir aquí i que li va agradar molt la festa nocturna que hi havia aquí i tot. Ah, mira, que bé. I m'hi has fet pensar. I una de les festes que hi podem trobar en el teatre és el Método Rosa, en què també hi participa Nils Bekius i la Sara Anglada. Com ha estat poder treballar amb ells?

Mira, el Nils Beckhjus és una persona, Nils Beckhjus, que ho dic bé, el vaig conèixer quan vaig fer un màster de composició musical amb noves tecnologies a l'ESMUC. O sigui, jo vinc de la dansa però abans havia fet música i llavors de sobte vaig voler tornar a les arrels i vaig fer aquest màster on el vaig conèixer amb ell que venia de la música clàssica i del liceu. I és molt més jove que jo i llavors hi havia cançons d'aquestes que no les coneixia però ha sigut molt inspirador treballar amb ell a part que sap molta més música que jo i m'ha ajudat amb els arranjaments i amb tota la part instrumental doncs ha sigut una col·laboració super bonica i diguem que l'espectacle s'aguanta bàsicament entre nosaltres dos i llavors a cada espectacle hi ha una estrella invitada llavors perquè per mi he volgut fer en escèniques el que moltes vegades passa en l'escena musical que és que hi ha diferents col·laboracions entre artistes i llavors una d'elles és la Sara però també va venir el Jordi Vidal en un altre bolo o va venir la Clòria Rivera etcètera.

Pere, abans has dit, jo em dedicava a la dansa i tal, i vaig voler passar a fer espectacles més compromesos amb la meva realitat.

Ho has dit tu? Ho he dit jo, ho he dit així? Pot ser, pot ser. Sí, vaig tenir com una petita gran crisi, on es van ajuntar diferents crisis, diguem, artística, personal, econòmica, d'identitat, i em vaig adonar que això, que tota la meva feina com a coreògraf. Tot i que evidentment es pot veure que soc un artista queer i que tinc una mirada queer sobre moltes coses, no hi havia cap espectacle que fos explícitament per la comunitat o sobre la comunitat o així. Vaig decidir que en aquest nou recomençar, que és el Mètode Rosa, que és el primer espectacle de la meva nova vida, on la música té un pes més important, on ballo també i parlo, però la música és molt important, doncs havia de ser explícitament rosa.

I tinc la impressió que, no et conec, eh, et conec molt poc, però tinc la impressió que el Mètode Rosa també ha servit per ser una obra catàrtica, que t'has obert molt. En l'espectacle que he pogut veure t'obries molt i fins i tot traspuaves allò a emocions.

Sí, hi ha un moment, o sigui, això sí que és una cosa que ja havia fet anteriorment, o sigui, he practicat molt, diguem, la performance conferència, és a dir, jo no he practicat molt la quarta paret, no m'he convertit en altres personatges, tot i que ho puc fer, i he fet projectes més teatrals o així amb altra gent, doncs en el que és el meu treball no. M'agradava aquesta idea de, hola, t'estic a tu mirant als ulls, t'estic reconeixent com a públic i tinc unes cançons i unes danses que vull compartir amb tu, no? I llavors, a partir d'aquí t'he d'explicar més coses o menys de la meva vida, diguem, però sempre hi havia com aquesta relació d'identificació amb el públic i llavors en aquest espectacle havia d'alguna manera justificar. O havia d'explicar-los per què tenia aquestes ganes de revisar i de revisitar tot aquest material. Llavors al final acabo amb unes cançons populars catalanes amb les quals he canviat la lletra per poder explicar els meus xiquitraumes.

És la versió de Judy Garland del Somewhere Over the Rainbow, és una cançó de la banda sonora del Mac-2 i és una cançó que ara que venim de celebrar els 50 anys d'Estonwell, tu expliques en l'obra que la mort de Judy Garland va ser l'espurna. Que ho va cremar tot?

Sí, evidentment. O ho va abrir el camí? Exacte, evidentment. Bueno, hi ha moltes teories. Potser alguns historicistes una mica més acadèmics que jo dirien que no només va ser això, sinó que hi havia moltes altres coses, però sí que està clar que va coincidir, no? I que el dia que va morir Judi Garland hi van haver uns escorcolls. A Nova York, Stonewall, i la policia no va respectar el dol de la comunitat per la mort d'aquell gran ídol que havia estat fins llavors. I jo crec que això va influir en que aquell dol es va convertir en ràbia i en ira.

Una altra de les coses que, clar, quan es parla dels amics de Dorothy, en la sèrie The Crown hi ha la reina Elisabet, Isabel II, que li comenta a la seva germana, a la Margarita, li diu, què, aquest noi també és un altre amic de la Dorothy?

Ah, sí, mira, és que no l'he vist la sèrie, però sí, sí, això estava clar que era així, no?, i durant molts anys als Estats Units, després de fer-se la pel·lícula, entre els. 40, 50 i 60 per dir si algú era gai o lesbiana es preguntava si era amic de la Dorothy i clar, això indica que la pel·lícula, doncs, des del bon principi havia estat un referent LSDB molt important.

I en l'obra de teatre es parlen temes com, per exemple, la ploma de Rafael, que, clar, també es posa molt. No, no, no, i crec que és important parlar-ne. És meravellosa, sí, és meravellosa, m'agrada molt la ploma de Rafael. Clar, parlem molt de l'expressió de gènere i la identitat de gènere i són dos aspectes que poden anar molt diferents. Tu pots tenir una expressió de gènere amb molta ploma i que la teva orientació sexoafectiva sigui de ser heterosexual, que és el cas de Rafael.

Jo crec que hi ha hagut un moment que fins i tot quan la societat ha acceptat més l'homosexualitat encara hi ha hagut molta plomofòbia. Quan hi ha menys homofòbia, la plomofòbia continua existint. A mi m'és igual amb qui vas al llit, però sigues un home. Això em posa molt molt nerviós, i per això aquesta idea del rosa, de com de treure realment la ploma, i Rafael per mi és un gran referent en plan, és que és igual que estigui casat i tingui fills, és que això no té res a veure amb quina és la teva expressió, el teu humanarisme, o la teva manera de.

No sé si és una gran nit o no, però el que estic segur és que si aneu a veure el Meto de Rosa passareu una molt bona tarda, o molt bon vespre, o una gran noche, vés a saber. El Meto de Rosa es pot veure aquests dies al Festival Internacional de Teatre de Tarragona, els dies 3 i 4, i els dies 11 i 12 a la Fira de Tàrrega, i després, espera'm.

Després hi ha alguna data confirmada a Olot, el dia internacional de la dansa de l'any que ve, i algunes altres coses que no puc dir perquè no estan del tot confirmades, i em fa molta ràbia, però espero que es confirmin aviat.

Va, doncs creuem els dits perquè puguem veure molt a prop de casa nostra, sigui on sigui, el mètode rosa. I quan parlàvem de l'explosió de gènere, clar, deies, ostres, amb el tema del rosa, la ploma, la plomafòbia. Aquesta distinció de, bueno, aquest gai és el correcte perquè no té ploma i els que no són correctes, els que no són heteronormatius. És que és tan fastigós, això. I encara ara ho hem de sentir, això, no? No, no, completament. A veure si per aquesta nova temporada aconseguim també treure'ns aquesta pàtina dels gais bons, o les lesbianes, o les persones del col·lectiu LGTBI que no encaixen en la norma, no són els correctes.

Esperem que no. Esperem que no i anem cap al camí, però encara hi ha molta feina a fer. Doncs encara hi ha molta feina a fer.

Hem començat el primer programa de la temporada. Hem volgut començar amb la festa que fa el Pere Faura amb el Mètode Rosa. Pere, moltíssimes gràcies per passar avui pels amantents. Moltes gràcies a vosaltres per convidar-me. I també deixeu-me agrair a en Macià Closes que ens hagi ajudat avui a les.

¿Qué pasará? ¿Qué misterio habrá? Puede ser mi gran noche ¿Qué pasará? ¿Qué misterio habrá? Puede ser mi gran noche.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.