Trump i les excuses de mal perdedor

Avui amb Sílvia Cópulo i Oriol Farrés volem reflexionar sobre la primera reacció pública de Donald Trump a l'ensorrament electoral dels republicans a les eleccions de mig mandat dels Estats Units. Sílvia Cópulo, bon dia. Hola, bon dia, bon dia. Oriol Farrés, bon dia. Hola, bon dia. És una de les notícies de la setmana.

Felicitats als demòcrates. Han fet una bona feina. Feia 11 anys que buscaven això i finalment ho han aconseguit. Però no ho considero un cop contra mi. Crec que hem tingut gairebé dos anys magnífics.

I aquesta és la frase que ens porta a parlar de l'espina de l'actualitat. Sílvia. Doncs efectivament,

fixa't que quan sentim Donald Trump diu sí, sí, sembla que feliciti, no? Però que hi ha alguna cosa que grinyola, no? Una aparent contradicció que en realitat pot estar molt calculada, perquè té diversos moviments. Primer, la felicitació. Sí que reconeix el rival, però no li concedeix la victòria moral. Fixem-nos que diu, felicitats als demòcrates, han fet molt bona feina, que és una manera de reconèixer, de reconeixement, que fins i tot podria semblar esportiva i generosa, però llavors Trump el que fa és afegir-hi una explicació que modifica el significat del reconeixement. No diu que els demòcrates hagin convençut els ciutadans amb una proposta millor, sinó que porta la interpretació cap a una altra banda. Cap a on? Cap a aquests 11 anys de feina dels demòcrates que converteix una victòria en una operació, diríem, de llarg recorregut. Per tant, el resultat deixa de ser necessàriament una conseqüència del que ell ha fet i passa a ser el producte del que els altres han preparat. Una operació prolongada, una acció intencionada, fa desplaçar el focus i com qui no vol la cosa, afegeix, no considero un cop contra mi. I què fa? Despersonalitza la derrota per protegir el lideratge al seu. O sigui, Trump el que fa nega que el resultat sigui un cop personal, però en fer-ho, això té perills, perquè al esmentar-ho introdueix precisament la possibilitat que sigui interpretat com un cop contra ell, i més amb aquests resultats tan grans. Però sempre intenta protegir el seu ego, gestionar la vulnerabilitat, no aparèixer com afectat, derrotat o qüestionat. Fixa't que fins i tot sembla que riga i vol controlar una mica la interpretació. Ella intenta establir el significat polític del resultat abans que ho facin els adversaris o els mitjans i sobretot preservar l'autoritat. És a dir, a vegades diem popularment salvar la cara, que és això del face saving, salvar la pròpia imatge pública davant d'un resultat que és molt desfavorable. Per tant, el que hi ha aquí és una contradicció. Reconeixer i negar al mateix temps.

Diuen que reconeixen el resultat, ho han fet molt bé, però això no vol dir que ho hagin fet malament. No té res a veure una cosa amb l'altra.

Clar, i perquè si han estat 11 anys, diríem. O sigui, perquè és una cosa de llarg recorregut, saps? Esclar que el fet d'intentar, diríem, crear aquesta interpretació no vol dir que realment ho aconsegueixi, però en fa una causa fora d'ell. Construeix, això sí que és cert, un adversari persistent i vol projectar de si mateix una imatge de soc fort, soc victoriós i no estic qüestionat. Reconec que heu guanyat, però ho explico que ho heu fet, diríem, amb molts treballs i per tant desconecto aquesta victòria de la meva pròpia autoritat. És molt hàbil, eh? I a més a més ho fa rient, jajajajaja, perquè, esclar, com que això queda fora, i ell es vol mantenir allò que deia després, no? Si el meu nom hagués estat a la papereta, hi haurien uns altres resultats.

És que sempre cau de peu dret, aquest Donald Trump. És a dir, passi el que passi. Sempre intenta que no passi res, que no quedi la seva imatge tacada per res, que no caigui mai del pedestal. Però realment aquests resultats han estat clamorosament en contra de les seves polítiques. I ha patit Donald Trump un correctiu evident a les eleccions de mig mandat. A veure, sempre s'havia interpretat que aquestes eleccions són un termòmetre per calibrar el grau de satisfacció o descontentament de les polítiques del president dels Estats Units en el càrrec. Però ell diu que la cosa no va per ell, com deies tu, Sílvia. Felicita el contrancant, així esportivament, però Trump continua reivindicant-se. Jo no sé, darrere, el partit, si està d'acord amb aquesta posició que està marcant Trump. Queden dos anys per veure qui el succeirà, la Casa Blanca, si un republicà o un demòcrata. I jo penso que sí, que bufen béns de canvi. És a dir, que aquí hi ha un canvi de cicle, tot i que segurament encara és massa aviat per assegurar res.

Amb la línia que dius tu, Oriol, a veure, les derrotes diem sempre que són orfes i les victòries que tenen molts pares i moltes mares. I també notem que intenta desvincular les seves polítiques, les guerres que encara està duent a terme i les conseqüències amb la benzina, d'ell mateix. És a dir, les polítiques són una cosa fora d'ell, perquè el que vol mantenir és la imatge de lideratge.

Ell havia projectat aquella fer Amèrica gran una altra vegada. I en lloc d'això els ha donat els ais reprimint impunament pels carrers, l'augment del cost de la vida i aquest desastre d'ormús que continua. Per tant, diguéssim que el balanç de la seva gestió és molt negatiu. I és evident que tot això té molt a veure amb aquesta victòria demòcrata en les eleccions del midterm, perquè realment l'avantatge respecte als republicans sembla que és molt gran.

Què ens diu la mentida de la política d'avui en dia? Perquè sempre hi ha sigut la mentida. És un element que s'ha jugat molt. Aquí no es va ben bé de mentida. Des del meu punt de vista és una altra cosa diferent. Una fal·làcia l'argument que fa. És fals. No hi ha nicotomia.

Trump, per mi, és a dir posant-me una mica en aquesta cosa de la comunicació és que ell va fent declaracions, parla juxtaposa paraules hi ha un llibre fantàstic de la Laura Camargo que és el trompisme discursiu que justament el trompisme consisteix en polaritzar i provocar, entre altres coses i aquí el que està fent és provocar. Perquè, i de fet hi ha un concepte de la filosofia que ens va molt bé per parlar d'això que fa Trump, que és aquesta mena de parlar sense dir res o dient qualsevol cosa. I és el concepte de bullshit, literalment caca de vaca, però que en realitat significa parlar per parlar, ser un xarlatà. Trump té molt de xarlatà. El concepte aquest del bullshit el devem al filòsof estatunidenc Harry Frankfurt, en el seu llibre On Bullshit. Jo em preguntaria, realment està felicitant, sincerament, els demòcrates? De fet, diu que els anys del seu govern han estat magnífics, els anys de Trump, great, han estat magnífics. Si és així, per què hauria de felicitar el rival? En teoria, si és així, el rival no podria guanyar amb avantatge un esmit term. I després, com qui no vol la cosa, es reivindica Trump. En el seu missatge hi ha, per tant, com deies tu, Susilvia, una contradicció latent. Però a això a ell no li importa. Si fa bullshit és perquè es desentén de la veritat o de qualsevol criteri de validesa en la comunicació. Ell deixa anar un missatge que només està pensat per sortir del pas. Així, Trump, deies tu, és un mentider? Jo diria que no exactament. El mentider sap quina és la veritat, li reconeix una importància i decideix amagar-la o alterar-la deliberadament. Per mentir, per tant, cal sempre respectar la veritat, almenys prou per saber quina és i fer l'esforç d'apartar-se'n. Estar, per tant, sota el domini de la veritat, el mentider. Té en compte la veritat per tal de contradir-la. Suposem que avui plou, Ricard i Sílvia, i vosaltres encara no heu sortit de casa. Jo us podria dir que avui fa un sol espaterrant. Sé que és mentida, i menteixo deliberadament, per exemple, perquè no agafeu el paraigua. Això no és exactament el que fa Trump. Trump no fa una mentida. Per cert, que això del paraigua, això, Sílvia i Ricard, no us ho faria mai de la vida, eh? No sé, no sé, no sé. El que fa bullshit, el bullshitter, és una altra cosa. No li importa absolutament si el que diu és veritat o mentida. El seu objectiu no és transmetre fets ni amagar-los, sinó persuadir, impressionar, quedar bé, aquí hi ha molt de quedar bé amb Trump, o projectar una determinada imatge de si mateix. Fixeu-vos que és exactament això el que fa Trump. No li importa felicitar el contrincant, no li importa la valoració del seu mandat. No li importa res de tot això. No entra a discutir res de tot això. Directament, Salim refot. Projecta una imatge de líder invencible, només això, una imatge d'algú que està per sobre del bé i del mal d'aquestes midterms.

Però mira, Ricard, amb la línia del que diu l'Oriol, nosaltres sentim molts altres polítics, i no cal anar als Estats Units o analistes de l'actualitat, que si tu t'hi fixes bé, t'adones que no estan construint un discurs que tingui sentit. Però, en canvi, van d'una idea a l'altra, però, en canvi, provoquen sensacions, provoquen emocions, i funciona. La clau és que si provoquen emocions, funcionen. I tu dius, però en realitat, què diu? Diu, no ho sé, però m'ha agradat o no. No m'ha agradat, però generalment m'ha agradat.

És precisament el que volia explicar, és a dir, el contingut de l'afirmació no importa. Importa el que fa amb les paraules, i el que està fent amb les paraules és una imatge de face-saving, de quedar bé. És una cosa que podríem dir que és performativa. No importa el significat, només importa la imatge que transmet.

És les emocions com una forma ja de comunicar que és clara, diguéssim,

en el món en què estem, Sílvia. Sí, sí, bueno, sempre hem dit que si la comunicació no toca l'emoció, doncs no està, no arriba. Pot ser una transmissió d'informació, però ha d'arribar al cor i al cap de les persones. Quan deliberadament només vol provocar emocions, jo penso que el que és, és sobretot manipulació. I això, de cap de les maneres, ens permet ser lliures i ens porta als extrems.

Doncs és una espina complicada. Tot i que, també, veient el resultat, doncs potser la gent va aprenent que l'espina, si te la menges, et pots ennuagar i te la pots clavar, i és perillós perquè després et costa respirar.

Oriol Ferrer, Silvia Copoló, quines dires? I anava a dir, fixa't que al final els votants dels Estats Units, que fa dos anys van pensar que Donald Trump. És igual, la lletra és igual, eh? Uo, uo, uo. Els podia treure d'una situació econòmica molt complicada i que molt probablement ara, novament, diríem, s'hi han posat d'esquena, no dir de cul, perquè aquella situació econòmica que els va prometre és encara avui molt pitjor. I ell va dissimulant,

com si no passés res, com si no anés per ell.

Sí, no, perquè no hi era el seu nom a les paperetes.

Exacte, no anava d'ell, això, no anava pas d'ell.

Gràcies.