Un 61% de catalans creuen en l'amor per a tota la vida

Roger Tugas, com estàs? Molt bon dia. Amb el Roger, cada dilluns d'estiu el que hem repassat són dades relacionades amb les relacions sexoafectives. N'hi hem dit en Amodades. Totes aquestes dades les trobareu a anamodades.cat.

Sí, sí, de moment la web es manté. Mentre vagi pagant la URL, fins que em cansi, es podrà recuperar tot.

Allà hi són totes aquestes dades, els estudis, també hi ha una mena d'interactiu per veure si. Qui vulgui entrar està a la mitjana del país o per sobre o per sota, no?

És que ens passem estona dient xifres, dient números, citant estudis I al final hi ha molta gent que diu que tot això s'ho inventen. La majoria no. No, ni una.

Allà ho trobaran tot. Exacte. Doncs tot això ho tenim a namudades.cat. I avui és l'últim dilluns ja de l'estiu, és l'última secció. Què farem avui per tancar el capítol?

Doncs tancarem parlant de relacions de parella, que és un element que va vinculat sovint amb tots els altres aspectes que hem anat parlant aquestes setmanes, d'amor, sexe, família, i a més a més també és un àmbit en el qual hi ha bastantes dades suculentes amb les que ens ho passarem bé.

Relacions de parella, avui en Amudades. De fet, no només és un element que hi va vinculat, hi ha molta gent que quan pensa en amor o en sexe, pensa en relació de parella, directament. Fins a quin punt donem importància a tenir-ne o no tenir-ne?

Doncs donem bastanta importància, però no una cosa espectacular, diguem. Sí, en una enquesta recent del Centre d'Investigacions Sociològiques, ens van preguntar això, fins a quin punt és important tenir una relació amorosa o sentimental. Un 31% dels catalans responia que molt, i un 43% que bastant. Per tant, 3 de cada 4 se situen en el bastant o el molt. Però, amb altres preguntes que hem anat citant aquests dies, el molt tenia molt de pes. Per tant, és això de. Sí, és important, però tampoc segurament és la clau de volta de la publicitat. De fet, hi ha fins i tot un 26%, un de cada 4 catalans, que diu que és poc o gens important, no? El que segurament sorprendrà més d'un és que els homes clarament diuen que és molt important en un 50% més que les dones. Hi ha un 38% d'homes que creuen que és molt important tenir parella per un 23% de dones. Que bo, que interessant.

Això no coincideix, per tant, amb el que veiem sovint, com a mínima, sèries o pel·lícules, on el tòpic, que ja n'hem combatut uns quants, n'hem desmuntat uns quants, però el tòpic és la dona, que persegueix, d'alguna manera, el fet de tenir parella, pel·lícules i sèries. Sí, sí, sí. Pel·lícules i sèries d'una certa època, sobretot.

Bueno, encara ara, hem parlat més d'una vegada de les comèdies romàntiques nadalenques, que s'han de mirar també com amb les ulleres de l'Eclipsi, però també amb les ulleres de trencar també una mica els estereotips de gènere, que de fet fa una setmana, Antena 3, ja va passar una comèdia romàntica de Nadal,

hem obert la temporada de comèdies romàntiques de Nadal, al mes d'agost. A finals d'agost ja estem en comèdies de Nadal, Déu-n'hi-do.

Però en tot cas, hi ha una altra que és molt mítica, que és How I Met Your Mother. Mira, l'estic tornant a mirar. Jo l'he vist tres o quatre vegades, Como conocí vuestra madre, en castellà, que és una sèrie que hi ha moltes coses que amb els ulls d'ara, diguem, serien censurables o cancelables, que se'n diu, però, en canvi, en altres temes, trencava una mica alguns estereotips de gènere. Per exemple, Ted Mosby, que és un personatge que és conegut, entre altres coses, perquè té moltes ganes de tenir parella i sovint espatlla les possibles relacions que té perquè corre molt i diu t'estimo a la primera de canvi. La noia s'espanta. Diversos estudis han analitzat a nivell internacional, van començar als Estats Units i després van seguir a altres països, i en general això passa sovint. Els homes són els primers en dit estímul a la dona en les relacions heterosexuals, s'entén, i és una cosa que passa a la majoria de països, com a mínim, occidentals. No hi ha diferència en quan l'home o la dona sent l'amor, comença a sentir amor en la parella, més enllà d'una certa atracció, No hi ha diferència en quan comencen a dubtar si expressar-se aquest amor o no, això passa cap als tres mesos de relació, ni tampoc en la felicitat que senten un cop es confessen aquest amor. Però, en canvi, els homes l'expressen abans. I per què? Hi ha alguna explicació? Els investigadors tenen dues teories que estan relacionades. La primera, en el cas de les dones, és que són més selectives, perquè quan confeses el teu amor a algú no és per deixar-lo al cap de res, generalment és perquè vols construir un projecte, que després pot anar bé o malament. Però en el cas de les dones, hi ha un punt que un error en la tria pot ser pitjor, perquè hi ha l'embaràs, i aquí sí que l'home pot desaparèixer, pot anar per tabac i no tornar. La dona ho té una mica més complicat. Per tant, s'ho poden pensar més d'una vegada. I a més a més, en el cas dels homes, doncs, clar, hi ha un punt també, sobretot en algunes edats, en alguns països, que confessar l'amor pot ser una via d'entrada per trencar alguna barrera que per anar cap al llit. Diguem-ne, és allò de dir, bueno, si em veu no com un rotllo puntual, sinó doncs. Ho tindré més fàcil per anar al llit. Sí, és un testimo utilitarista, diguem-ne, no? Però lliga una mica, per exemple, amb el que la gent jove en diu ara, el lovebombing, que allò que hi ha, sobretot nois, que omplen de. Ho fan sentir la noia superespecial i a la que ja han passat pel seu llit desapareixen i fan el gòsting, no? Exacte. Doncs una mica diferent, però això també passa. Però vaja, també hi ha un punt cultural, segurament, no? Vull dir que també estem acostumats. Fins i tot quan hi ha algú que demana matrimoni, sempre és l'home, o acostuma a ser l'home, el que és a genoll, amb l'anell, no? És l'estereotip. Això també és de pel·lícules i de sèries. T'estimo, també. És el que s'espera.

Estem parlant avui de relacions de parella amb el Roger Tugas. Quants catalans estan aparellats avui en dia? Ho sabem, això?

Dos de cada tres catalans tenen parella avui dia. Per tant, un de cada tres no en té. I en cas que n'estigui buscant, doncs, escolti, cada tres fitxes que tiri, segurament una, com a mínim, no serà una persona aparellada. Però clar. També, això, cuidado, perquè amb el tema de l'edat canvia molt. Per tant, doncs, has de tenir tolerància amb el tema de en quines franges d'edat busques parella. Clar, en el cas de franges de 35 a 54, un 80% dels catalans, és a dir, quatre de cada cinc, sí que tenen parella. És una edat en què hi ha més gent aparellada i, per tant, és una mica restreig de fauna protegida, buscar algú que valgui la pena. Els amics meus d'aquesta edat em diuen que el mercat està bastant malament en aquestes edats i és una mica més complex. En canvi, la gent més jove, menys de 25, o la gent més gran, de més de 74, doncs diguem que el percentatge de surtés ja és del 50%. A partir de certa edat anar a buscar gent de menys de 25 és una mica creepy i podríem criticar-ho una mica. Leonardo DiCaprio ho fa sovint, però no seria el referent. I per gèneres o per sexes? Per sexes, normalment fins als 34 hi ha més dones aparellades com a, segurament també allò perquè en diferència d'edat acostuma a ser més normal que el home sigui més gran. Hi ha una gent gran, hi ha més homes aparellats, bàsicament també perquè moren abans i deixen vídues a més dones, en el cas de relacions heterosexuals. Tot i això, també és veritat que, pel que fa a orientació sexual, els homes heterosexuals estan més aparellats que els no heterosexuals. I ara ve 20 punts de diferència. Per tant, els homes no heterosexuals solters ho tenen més fàcil per trobar parella, com a mínim a gent soltera,

que vulguin o no comprometre's i que encaixin, és una altra cosa. Això encaixa, avui que parlem sobretot dels tòpics i de les sèries de televisió, de les pel·lícules aquestes de Nadal i tot això, la pregunta és si les persones que estan en parella són més felices o no. O és un tòpic, desitgem el que no tenim, allò de.

No sé si són més felices, però sí que són més sanes. És a dir, ja també s'ha investigat molt, les persones aparellades tenen una més salut, i de fet. Salut física, eh? Salut física, salut mental, salut. En concret, un estudi molt molt interessant, i de fet, amb una mostra molt gran de mig milió de britànics, per tant, estem parlant de molta gent, va avaluar 164 elements externs a la persona que feia que envellissin abans, és a dir, que semblessin més vells del que són, o que morissin abans. I vam començar a veure 15 en els que realment tenien impacte. En vam trobar 25 que tenien impacte. I d'aquests, viure en parella. Era clarament un dels que teníeu un impacte més positiu per tal d'envellir més tard i viure més anys. Més o menys a l'alçada de l'activitat física. Ostres, que bo. És a dir, que si ets sedentari com jo, però tens parella. Ja tens alguna cosa guanyada. Ja tens alguna cosa guanyada. Però una mica en línia amb el que ja vam parlar a primera secció, ja fa vuit setmanes, que també. La gent que té amics també és més sana. També els amics curen. Al final és tenir un entorn social, és tenir gent que et cuidi. Però en el cas de tenir parella, fins i tot, dormir amb parella fa que dormis millor. Això també s'ha estudiat. Malgrat que te'n retiri al nòrdic quan fa fred. O faci calor i totes les coses. O et piqui cops de cosa. Sí, eh? Sí, sí. Un 10% més de son REM, que és la bona, i a més més llarga, menys tallada. Per tant, sí, sí. Sembla mentida. Bueno. Si ronca, potser ja és una altra cosa.

Aquí hi ha altres factors externs. Però vaja, el que t'anava a dir és això és, si es té parella o si es té parella i a més

a més n'estàs enamorat. Amigo, amigo, perquè no és el mateix. Aquest és el tema. De fet, en termes generals, 7 de cada 10 catalans estan enamorats. És un percentatge O diuen que estan enamorats. És un percentatge molt gran. Aquí quan anem a mirar entre els que tenen parella i els que no, hi ha un 93% dels que tenen parella. Que diuen estar enamorats. Per tant, hi ha un 7% que hi ha entre comoditat i no sé com deixar-ho i tal. Tot i que un altre cop jo miro el meu entorn i crec que que hi ha més comoditat que el 7%. I després hi ha un 13%, és a dir, un de cada vuit catalans que no té parella i també està enamorat. Ojo, perquè això és xungo, eh? Sí, jo, la gent que està enamorada i que no.

Bueno, que t'has penjat d'algú, diguem-ne, no? Sí, sí, jo. Vaja. Sí, sí, sí, déu-n'hi-do. No ho has de passar massa bé, diguem. No. I per edats, allò que dèiem, que també és interessant de destacar?

Sí, per edats, la gent jove, hi ha més dones enamorades que homes, i en canvi, la gent gran, hi ha més homes enamorats que dones. També és veritat que quadra, perquè al final són aquelles edats en què hi ha més dones en parella joves i homes en parella grans. Bueno, pot anar per aquí, la cosa.

Un altre dia vam parlar, ara no fa pas gaire, de la quantitat de parelles sexuals que es tenen al llarg de la vida i de parelles, diguem-ne, sentimentals. Hi ha dades d'això? De quantes se'n tenen? De mitjana, 3,3. 3,3.

Al llarg de la vida, 3,3. El 0,3 aquest no és la parella que no hagi començat, sinó que estem parlant de mitjana sempre. Sí, sí, sí. I, vaja, te'n recordes quan parlàvem de parelles sexuals que els homes en tenien més que les dones? Doncs aquí torna a passar el mateix. De mitjana, els homes 4,2 parelles i les dones 2 parelles i mitja. Fins i tot en el cas de les persones heterosexuals es manté, vull dir que no és una qüestió que els no heterosexuals en tinguin més o menys, no? I, de fet, també amb l'edat canviem moltíssim. En el grup de 18 a 24 anys, 4 de cada 5 ja han tingut alguna parella. De fet, de mitjana n'han tingut entre dues i dues i mitja parelles, entre 18 i 25 anys. Però, en canvi, a partir de 65, el més comú és haver tingut només una parella en tota la vida. Per tant, canvia moltíssim la freqüència de canvis de parella, que abans la generació gran, la primera parella, doncs podia ser la que fos ja per tota la vida. Ara això cada cop és més estrany. Abans era fins i tot allò d'aquelles parelles que es diu que tendien a assemblar-se amb el temps, que s'anava acostant una mica com amb els gossos, que et vas assemblant. I això també s'ha investigat i és mentida. És mentida? No, no la dels gossos. Una de les parelles. Les parelles mentir. Els gossos crec que és veritat. Ah, sí? Però això que t'endeixen a semblar-se és mentida, les parelles? Sí, sí, sí. Això, clar, el que es deia és que tu després de molt de temps convivint amb algú i compartint, per tant, un entorn, una dieta, unes activitats, fins i tot imitant certa persona que fa l'altra teva companyia, no?, et pots anar assemblant. Però llavors una gent, uns investigadors, van analitzar imatges facials de 517 parelles a l'inici de la relació i després d'entre 20 i 70 anys de relació. I llavors, tant entre el que deia la gent de forma subjectiva o fins i tot en programes d'aquests de similitud, informàtics, etcètera, el que veien era que sí, s'assemblaven, però s'assemblaven ja a l'entrada. És a dir, no és que anessin convergint. Sinó que allà es buscava gent una mica similar d'entrada. Per tant, jo crec que té un punt de narcisista, fins i tot, no? I no sé Freud què diria en aquest cas. Exacte, exacte. De buscar algú. Que s'assembli una mica. No sé què és pitjor, allò, de qui busca la dona,

que és com la mare, o de qui busca algú que és com ell mateix, no? Les dues coses, Freud segurament hi sucaria pa. Absolutament. En tot cas, ara que ja no és tan habitual, com deies tu, Roger, la parella allò de tota la vida, els mites romàntics amb els quals hem començat, com aquell que diu, van de cap a caiguda, també, o encara no?

Van parlar l'altre dia, fa dues setmanes, crec, sobre la mitja taronja, que també tenia encara molt de pes, però encara hi ha altres mites, per exemple, que la morbaritat dura tota la vida. Encara hi ha un 60% de la gent, dels catalans, que creuen que és així, malgrat que cada cop és menys. Hi ha un 64% també, que més o menys sigui igual, dos de cada tres catalans, que creuen que l'amor veritable ho pot tot. El 36% restant es divideix entre els que no ho creuen i entre els que celebren que no sigui així, com els terapeutes de parella i advocats de divorcis, que llavors també hi suc en pa, gràcies a això, si no es quedarien sense feina. Exacte. I després hi ha un altre, que no es ben bé un mite romàntic, és una cosa més acomodaticia, que ho creu 40% aproximadament de catalans, creuen que l'amor és només una fase en les relacions de parella. Jo dic que papallones està molt bé. Però s'acaba. Però s'acaba i al final, escolta és còmode, el que dèiem abans, i si està més o menys bé. Però bueno, és similar entre homes i dones, eh, també, vull dir que no pensem allò que les dones tenen el cap més rosa, no, no, no, en aquest sentit, homes i dones, és bastant similar. L'esquerra ho creu menys, en els mites romàntics, i per experiència pròpia, els divorciats encara menys, perquè veuen que això no furulla.

A mites o sense mites, Roger, les parelles passen per moments complicats, com és evident. No tot és fantàstic, més aviat al contrari, hi ha etapes de tot, ara ho deies tu.

I els enganys de parella són una de les dificultats que passen moltes parelles. Aquí també hi ha una onada molt curiosa, que van preguntar a la població de Catalunya i de l'Estat què creien que era una infidelitat. I és bastant interessant, perquè, clar, hi ha un 93% que creu que tenir una relació afectiva i sexual amb una altra persona és infidelitat. Home, si això no és infidelitat, ja em diràs què és infidelitat. Un 89% que creu que és infidelitat tenir una relació sexual ocasional. 80% que creu que tenir relacions sexuals però sense contactes, allò sexting, no?, internet, no? Després, dos de cada tres que creuen també que és infidelitat tenir converses pujades de to també a distància. I a partir d'aquí ja hi ha més debat. És un petó als llavis. Un 55% creu que és infidelitat i un 45% no. Enamorar-se d'algú altre, però sense que hi hagi sexe. La meitat creu que sí, l'altra meitat creu que no. Que no, eh? Que no. Caram. I fins i tot un de cada cinc creu que parlar o quedar amb l'ex parella és una infidelitat. I el que és més curiós és que malgrat que és força similar entre sexes aquestes consideracions d'infidelitat, en gairebé totes les categories la gent jove detecta més infidelitat en tot això. És a dir, la gent gran és més tolerant en pràcticament totes aquestes accions. Fins i tot en el cas del petós llavis, que és una població dividida, Fins als 34 anys, 3 de cada 4 joves creu que és infidelitat. Però a partir dels 45, menys de la meitat ho creu. I fins i tot, a partir dels 75 anys, un de cada 4 creu que tenir una relació sexual ocasional amb algú no és infidelitat. Un de cada 4? Directament. Tenir sexe amb el guatre. Els més grans 74, això. Els més grans de 74. Jo crec que ja estan tan curats dels pans, ja ho han viscut tot, ja han dit, mira, escolta. Si no ha de tornar a passar mai més, doncs escolta'm. Sí, sí, escolta'm. Acceptem que els no heterosexuals són especialment oberts a acceptar totes aquestes accions. Per tant, també hi ha diferències en el que fa a l'orientació sexual.

Perquè se sap quantes vegades s'enganyen les parelles, més o menys? Se sap la freqüència de la infidelitat?

És una pregunta complicada de fer. La gent ha de dir sí o no. Aquí també hem parlat aquests dies molt de la gent que menteix en les enquestes. Crec que això és el cas número 1. Però més enllà d'això, si mirem estudis globals que s'han fet, Dues idees. Una, els homes enganyen més, i sobretot, malgrat que sembli contradictori, els enganys són més emocionals que sexuals. Ostres! És a dir, pel que fa a infidelitat sexual, un 25% dels homes hauria enganyat alguna vegada, i un 14% de les dones. Però pel que fa a l'emocional, un 35% dels homes hauria tingut sentiments per algú que no és de seva parella, i un 30% de les dones també. Per tant, més. Malgrat que no es consumin aquests sentiments, no?, diguem.

És interessant que es reconegui, perquè això és incoadmet. Hi ha gent que diu, sí, sí, em vaig penjar d'aquella o.

Són estudis que, més enllà de la pregunta, busquen altres maneres d'intentar treure-ho.

Això és una cosa molt interessant. Que no pregunten només que vostè s'ha enamorat d'algú altre, sinó que van fent preguntes de dir, vostè pensa quan torna a casa, pensa en alguna companya de feina O pregunta babada

enmig d'un grup de preguntes. Bueno, hi ha maneres, no? Tot i això, també, la diferència entre homes i dones s'ha anat reduint al llarg de amb les noves generacions, per tant, ja ara les dones i els homes ja un diferenciament és gran, per tant, no, els nois no enganyen més que els noies, o almenys no tan diferent. I el que també s'ha estudiat, s'ha comprovat, és que les infidelitats passen sobretot a l'estiu. És una cosa que jo no entenc, perquè amb la calor que fa. Això hauríem de fer estudis ara post-canvi climàtic. Jo crec que el canvi climàtic és un gran aviat de la monogàmia i de la fidelitat en la parella.

Ah, jo també ho trobo, jo també ho trobo. A veure, la diversitat de parella sexual, Roger, no sempre es considera engany. Fins a quin punt estem oberts a relacions no monògames? Ja no estem parlant d'infidelitat, eh? Exacte, acceptat.

Acceptat. Pactat d'abans, això, eh? Hi ha certa gent que fa un discurs de dir que la família, la parella tradicional, està en risc i no sé què, no sé quantos. Aviam, un moment. Quanta gent ha tingut a la seva vida, quants catalans han tingut alguna relació oberta fins ara? Doncs un 13%, és a dir, un de cada vuit. Tampoc són tants. Quants han tingut una relació poliamorosa? Poliamorosa no és amor entre policies, no és el que feia Rosa Paral, sinó que una mica sí, però el que seria pactat serien relacions sentimentals, és a dir, tenir diverses parelles a la vegada i acceptat per cadascuna d'elles, només un 5%. Només un 5. Poquíssim. Quanta gent ha participat a orgies? Un 5%. Intercanvis de parella? Un 3%. Poquíssim. I fins i tot si et fiques en el grup de 25 a 34, diguem, de gent jove, tampoc és tant. Només un de cada quatre ha tingut relacions obertes, només un 8% relacions pujamoroses. Per tant, jo crec que és una mica allò que passa als terians, que va a sortir molt, però que al final no n'hi ha per tant. Al final la gent és més clàssica del que volem que sembli, no? Ara bé, partjant el tema del poliamor, em sembla una cosa súper complicada. Els amics que tinc que ho han fet, hòstia, un problema amb el Google Candlelander bastant espectacular per quadrar-ho tot. Entre d'altres coses. Entre d'altres coses. Però tot i això, els estudis que s'han fet diuen que no hi ha diferència de satisfacció entre la gent que té relacions monògames o, consentidament, no monògames. És a dir, no són més feliços. Ni més feliços ni menys. Perquè aquesta és l'altra, també. No, perquè clar, tot és molt complicat. Jo ho trobo complicat, però mira, si tu ho acceptes i et va bé. Exacte. Sí.

Roger, tu, Gas, mil gràcies per totes aquestes anemodades, que recordeu, les teniu a anemodades.cat, totes aquestes seccions del Roger, les dades, els informes i tot plegat.

Moltíssimes gràcies a tu, Frederic, m'ho he passat superbé, espero que a tu també, que a l'audiència també, i escolta, només una cosa, al final, aquí hem parlat de moltes dades, moltes xifres, hem parlat de normalitat, clar, hem de subratllar, sobretot, que normalitat en estadística és allò habitual, però normalment, En normalitat, a nivell social, hi ha un deix també, com de que està bé o no està bé i que s'intenta equiparar també el que és habitual. I no és així. És a dir, que al final, totes les relacions d'amor, de sexe, si són amb respecte, si són amb acceptació activa per part de tothom i si són amb peu d'igualtat, doncs estan molt bé, més enllà de que ho faci un 5 o un 80% de la població. Per tant, més enllà de xifres, que són molt divertides, estimem-nos lliurement, sisplau, i fem-ho molt, perquè és preciós. Roger, mil gràcies. A tu.