Un de cada quatre càncers és d'origen digestiu, i van a més en el cas dels joves

La Medicina que ve, amb Rafael Vila-San Juan. Rafael Vila-San Juan, què tal? Bon dia. Bon dia, Ricard, com estem? Bé, i tu? Bé, molt bé. És bo. Anar fent no és molt bé, eh?

No, home, sí, anar fent, dic, perquè, escolta'm, amb tot el que hem de parlar, totes les coses que ens venen en temes mèdics, doncs, moltes vegades,

diu, bueno, queda molt per fer. Evidentment, hi ha molts reptes per millorar. Sempre ens portes, acostumes a portar-nos a les investigacions, notícies positives, però avui hem de començar amb una dada que és preocupant.

Sí, amb una dada dels càncers gastrointestinals, una dada que aproximadament, per dir unes xifres, després durant la conversa podem precisar més, però que afecta, hi ha nous casos a Espanya, uns 70.000 cada any. I tot i que són un quart de tots els càncers que es diagnostiquen.

Un de cada quatre cancers que es diagnostiquen. Sí, és gastrointestinal.

Gastrointestinal. És a dir, tot el tracte digestiu. Digestiu. Tret de la boca, però tot el tracte digestiu. És a dir, l'esòfag, l'estómac, el fetge, la bilis, el pàncreas i el colorectal, que és evidentment el més conegut, el que té més incidència. Però fixa't una cosa, un de cada quatre, però en canvi, en mortalitat, està a un de cada tres, és a dir, puja. Són càncers que tenen una mica més de risc i, per tant, tenen menys, diguem-ne, ara parada, solucions. Tot i que, haig de dir, que venen nous tractaments, que hi ha un munt de gent que està investigant i que tenim, com a mínim, dues coses molt bones, a part de moltes petites o menys conegudes, com ara tot el que són els screenings, tot el que són els diagnòstics no invasius. Però sobretot venen el CRAS, que podríem dir que és com un medicament dirigit a aquells que són més difícils i que està molt personalitzat, o fins i tot els anticossos conjugats, que són el que en diem cavall de Troia, que et fiquen al cos un anticoss que a dintre porta una substància que ataca la cèl·lula gangerígena, que és una quimioteràpia que si te la donessin per tot el cos seria terrible, la toxicitat seria increïble. Però s'ha volgut focalitzar ara. Aquest anticós el que fa és que la dirigeix directament a la cèl·lula.

Demà, precisament a Barcelona, es farà una simposi organitzada per pacients amb tumors de les vies biliars i també càncers de pàncreas. Això es fa al Palau Macaia, es diu Com Vivir, i perquè ens quedi clar, Rafa, el que estem parlant és d'uns tumors, d'uns càncers que preocupen molt la gent. Per aquesta mortalitat que deies, però també perquè afecta moltíssim els joves. L'augment de casos de joves està augmentant.

Molt. Les últimes dades que jo he revisat és que l'última dècada aproximadament va pujar entre un 15 i un 19%, depenent dels països, l'afectació entre 20 i 50 anys. I això, evidentment, doncs, no hi ha, en fi, una norma que digui és per això, però, evidentment, hem de pensar en canvis de conductes de vida, d'alimentació, els productes prefabricats, etcètera, etcètera, el consum d'alcohol, en fi, tota una sèrie de qüestions que ens posen davant de la situació que els joves estan incrementant un càncer que abans no era tan incident.

La Teresa Macarulla és cap del Servei d'Oncologia Mèdica del Clínic. Què tal? Bon dia. Molt bon dia. I gràcies per acompanyar-nos. A vosaltres. Estan preocupats, doctora?

Estem preocupats, és un tema que veiem des de fa temps a les consultes i que compartim amb els diferents professionals que ens dediquem al càncer, que realment aquest augment d'incidència, és cert que ja heu anomenat les potencials causes, però és cert que hi ha, a dia d'avui, molts projectes d'investigació intentant entendre per què hi ha hagut aquest augment tan marcat amb tumors, amb càncers, amb tumors digestius, amb gent per sota dels 50 anys. Perquè això, quan jo vaig començar en oncologia, no ho vèiem, i realment hi ha hagut un canvi. Preocupa, preocupa, però bueno, hi ha molta investigació al respecte específicament per aquest tema.

Perquè el càncer digestiu més freqüent ara mateix a Espanya, quin és? El càncer de colon.

Aquest és el tumor més freqüent a Espanya i a Catalunya a nivell de. De fet, és el càncer més freqüent en global en homes i dones i és el digestiu més freqüent. Per tant, cal insistir en la revisió, no?, allò que sempre diem. Tenim la gran sort de tenir un programa de screening que funciona molt bé a Catalunya. El screening pel càncer de colon és molt senzill, t'envien una mostra a casa perquè facis la femta i la portis a la farmàcia. Així és que jo animo que aquesta és la manera de poder detectar aquest tumor de forma precoç i és la manera, per tant, que puguem curar a més gent. Per tant, tenir la sort de tenir un programa de screening que funciona bé, ben implementat al nostre país, animo a tothom que rebi la carta a casa que es faci a partir dels 50 anys les proves de screening.

El Rafa parlava d'estil de vida, parlava d'entorn, l'envelliment de la població també deu contribuir-hi?

L'envelliment de la població ha estat sempre una de les causes de càncer, les cèl·lules envelleixen i això fa que sigui més possible tenir un càncer i de fet els càncers segueixen sent més freqüents, amb gent gran, per sobre dels 65 anys, tot i així amb gent jove no hi ha explicació, que una persona de 30 anys o de 25 anys tingui un càncer de pàncreas, un càncer de colon, això no hi ha explicació amb l'envelliment. Això, més evident, hem de pensar, com molt bé dèiem, els canvis de vida, l'alimentació, el tipus d'alimentació, el canvi de la flora intestinal, tot això probablement altres tòxics potencials pot haver influït. Genètica també podria influir. Hi ha un percentatge. Sempre que tens gent jove, el primer que has de fer és descartar un síndrome genètic perquè és més freqüent amb gent jove que amb gent gran. Però és veritat que és un percentatge relativament petit del total de gent jove que té càncer. Però sempre s'ha d'estudiar. Avui ens acompanya també la

Mònica Tomé. Què tal, Mònica? Bon dia. Bon dia. Tu ara tens 50 anys i fa 5 anys que en tenies 45. Això no falla. I eres, per tant, una d'aquestes persones considerades joves, mèdicament parlant. Què és el que et va passar?

Em començava a trobar malament, em van fer una ecografia i em van. Malament quins símptomes tenies? Dolors, però eren primer com inespecífics, diarreas, fenta líquida. Sense motiu aparent? No, dolor, el dolor aquest del cinturó pancreàtic, que primer no associava, evidentment, cansament. I em van fer proves i van diagnosticar un càncer de pàncreas inoperable, perquè em tocava l'artèria massantèrica i en aquell moment no es podia operar. Aleshores, vaig tenir la sort de topar amb un bon equip d'oncòlegs i de cirurgians que van pensar que, podent-me donar una quimioteràpia potent, es podria separar el tumor de l'artèria i seria operable. I així va ser.

Quan et cau aquest diagnòstic, com reacciones? Perquè, clar,

quan sentim parlar d'aquest tipus de càncer. Un té la sensació que li escapsen la vida i és una sentència de mort, no? Un té la sensació de rebre una sentència de mort. Però jo recordo molt bé les primeres visites amb la doctora Macarulla, que em va començar a fer moltes preguntes, em va enviar també a la cirurgiana, es reunien en comitès, i la cirurgiana, recordo la seva primera visita, em va dir, la doctora Macarulla i jo tenim molta fe en tu. I aquella frase per mi va ser com lapidària i va obrir com una escletxa de llum a tanta foscor. Vas començar a tenir fe. I vaig començar, sí, sí, a creure'm que.

Potser necessitem això, no? Són moments en què potser no necessitem saber què ens passarà, sinó de dir tens la confiança i podràs intentar-ho amb nosaltres i t'ajudarem, no? No estàs sola en això. No.

No, la veritat és que em vaig sentir molt acompanyada. Valoro molt tota aquesta trajectòria que he fet amb ells, d'empatia i humanitat, que això és capdalt. És a dir, per un pacient i sobretot quan et trobes en circumstàncies tan delicades i moments de la teva vida que la tens penjant d'un fil, això és crucial i no té preu. Ara com estàs? Ara estic bé, estic lliure de malaltia he tingut algunes recaigudes però jo el que vull transmetre és als pacients que els hagin diagnosticat un càncer de pàncreas que tinguin fe i esperança que cada dia hi ha més tractaments personalitzats la ciència avança contínuament i que és veritat que cada pacient ha de recórrer el seu camí però que no perdin l'esperança.

Perquè ara mateix, quin percentatge hi ha de superació d'un càncer de pàncreas?

Les xifres que tenim del càncer de pàncreas són francament complicades. La supervivència de 5 anys és menor del 13%, està al voltant del 12%, quan tenim en compte tots els malalts diagnosticats. Si bé és cert que, com diu la Mònica, tenim nous tractaments, i n'ha parlat també el doctor. Rafa, no? Parlant de l'invios de carrals que estan venint, és a dir, que tenim una esperança amb el que està venint, no? I pensem que això canviarà, això va passar amb altres tumors, com el càncer de pulmó, com en el seu dia el càncer de mama, no? Que ve un tractament que et canvia realment el pronòstic i creiem que estem en un moment important per aquesta malaltia per canviar els tractaments.

Aquests tractaments, que ara estan al Carràs, per exemple, no? Que és, no al Carràs la població, eh? Carràs, es diu, el que passa és que aquí es diu Carràs, que és un tractament, diguem-ne, miraculós, en alguns casos de. Tot això, quina utilitat tenim? Perquè tenim això, tenim els anticossos, tenim vacunes que arribaran personalitzades, és a dir, podem dir als pacients que ara comencen, teniu més esperança que la que tenia la Mònica quan va començar?

Absolutament. Tenim molta més esperança de la que teníem en aquell moment, perquè en aquell moment el que havíem millorat era la quimioteràpia i teníem millors quimioteràpies que a temps enrere i per això la Mònica va poder-se operar, perquè va tenir una bona quimioteràpia. Però ara parlem d'un altre tipus de fàrmacs, com l'havies dit, no més personalitzat. Anem a dirigir-nos contra aquell gen que fa promoure la malaltia, que és el carrasc, el càncer de pàncreas o també el càncer de còlon. Anem a dirigir-nos contra determinats antígens, com tu molt bé has dit, i donar aquests anticossos que van dirigits, o aquestes quimioterapies, que van dirigides a la cèl·lula tumoral. Això és la personalització de la medicina.

I aquí a Catalunya estem al capdavant? O encara ens queda una miqueta més d'inversió, de recerca pròpia, etcètera?

Aquí, jo crec que a Catalunya hi ha una investigació clínica, vol dir d'estudis clínics, pionera. Som pioners no només a Espanya, sinó també al resto del món. Per tant, això vull transmetre. Tenim uns investigadors que lluitem per tenir aquests fàrmacs aquí perquè els nostres pacients es puguin tractar amb ells. Si bé és cert que la investigació és complexa, necessites molts recursos per investigar. Tenim, novament, en aquest país, investigadors de primer nivell amb tumors digestius, però necessitem recursos, evidentment. Si no, és impossible. I no tenim els recursos que tenen altres països. De veïns nostres.

El teu exemple, Mònica, és un exemple claríssim de superació, també pel procés personal que em deies que feies, que entenc que també ha sigut necessari per trobar aquesta fe, aquesta força per tirar endavant amb tot això. Quin missatge enviaries a una persona jove, jove o no, que ens estigués escoltant que tingui una malaltia de càncer de pàncreas en aquest sentit de construir esperança, de dir lluiteu perquè val la pena intentar-ho.

Sí, lluiteu perquè val la pena intentar-ho. Vull dir, que facin cas a tot el que els diuen els metges i que siguin positius. Que intentin fer la vida el més normal possible. No deprimir-se, no quedar-se a casa. Intentar tirar endavant com si, entre cometes, no passés res. Però no reclaures ni quedar-se al sofà, ni quedar-se a fer els vincles, els vincles. Personals són molt importants, a mi m'han ajudat molt. No deixar que la malaltia guanyi el terreny social, per exemple. Exacte. I ajuntar-se amb persones positives, persones que ens aporten, fer coses que ens agraden i no pensar massa, tampoc. Perquè si un comença a pensar massa, viure el dia a dia, gaudir, gaudir en la mesura del possible i. I deixar-se acompanyar pels metges, que són els que. Que en saben.

Que en saben. Tot això serà part del convivir demà, d'aquest congrés que feu tota l'associació de pacients d'arreu d'Espanya, que us trobeu aquí al Palau Macalla.

Sí, jo crec que agrair a aquestes associacions de pacients que facin aquest tipus de trobades, on posem junts els pacients, els professionals, metges, sanitaris, infermers, psicòlegs, nutricionistes, i puguem parlar de tot allò que preocupa i que ajuda, per altra banda el poder fer-se encàrrec en els malalts, com és la nutrició, com és el suport psicològic, com és el conèixer en quin estat o què passa amb els fàrmacs, com s'estan aprovant els fàrmacs al nostre país. Tot això és el que es discutirà demà, una miqueta fent comunitat també de pacients.

Teresa Macarulla és cap del Servei d'Oncologia Médica del Clínic i Mònica Tomé, supervivent de càncer de pàncreas, que avui ens ha vingut a compartir el seu testimoni. Gràcies per ser avui aquí. De veritat, molta força. Gràcies. Rafa, fins la setmana que ve. Fins la pròxima setmana.