"Un refugi al sol", un musical que vol contribuir a aturar el feixisme

El jazamín Sabràs de qui parlo perquè sóc la flor més bella del jardí Un rato el sol m'ha despertat La pluja m'acaricia el cap Puc ser cruel igual que tu Així comença aquesta estación.

Aquesta cançó es diu L'àrea de les flors i forma part del musical Un refugí al sol, una producció de Punta Teatre i la companyia Géminis que es pot tornar a veure a la Sala Versus Glories de Barcelona. I dic tornar a veure perquè es va estrenar l'any passat i ara ha tornat als escenaris avalat pel Premi al millor espectacle musical de proximitat, els novents Premis Teatre Barcelona i el Premi Revelació per Mireia Morera, els Premis de la Crítica de Recomana 2025. La Mireia és la veu de la noia que heu sentit res, la que sentiu ara de fons, vaja. Un refugi al sol és un musical. A veure si estaren d'acord, eh? Esbujarrat en sentit de l'humor, tendre i fins i tot emocionant, perquè a través del que hi passa revivim la memòria històrica d'un testimoni real de la Guerra Civil. Ells l'anomenen un cant a la resistència i a la celebració de la diferència. Són Mireia Morera, que també n'ha fet la música, el Pol Sanuí i la Son Planas, dirigits per Jumon R. Mireia, Pol, bona nit, benvinguts als Ignorants. Bona nit. Com esteu? Perquè veniu d'una funció, i quan un ve d'una funció. Està cansat, però vosaltres esteu com dues roses,

no? Sí, estem com sortint de la catarsi, no?, una mica. Una miqueta. Una mica constipats i tot, eh? Sí, sí. Estem aquí amb aquests canvis de temps que hi ha. Tenim el nas agafat.

I entre els aires acondicionats i les calors que torna a fer A veure, com heu estat capaços de situar en un mateix escenari. La memòria històrica, la reivindicació de la diferència, les cançons tendres amb tonades de melodies que són molt populars per a la gent de Catalunya, que hi ha moltes tonades que tu la cantes, que dius jo aquesta la he cantat quan era petita. Això d'on neix aquest projecte? Qui se li ha corregut barrejar tot això?

Doncs, o sigui, una mica a mi, estic com a punt de partida. Aquest projecte neix d'un moment en el que jo em vaig trobar amb el diari d'un soldat, que és el text del meu tiet avi, com molt ben has explicat. Ens ha encantat la definició que has fet. És perfecta. M'encanta, m'encanta. Doncs jo em vaig trobar amb el diari d'un soldat del Pere Balart, que és el meu tietavi, que me'l va donar la meva madrina Mercè, i jo vaig descobrir en aquest relat aquest jove que anava a la guerra civil amb 17 anys, però també vaig descobrir un jove sensible. Que intentava buscar el seu lloc en el món dintre d'aquest conflicte i a mi em va ressonar molt com a artista i just en aquell moment més o menys estava amb la Mireia fent la companyia i fent el primer projecte que és Artemi i llavors jo li vaig dir a la Mireia crec que hauríem de fer alguna cosa amb això i crec que la persona per fer-ho és el Jumont que era un mestre que jo tenia i ha sigut un referent per mi sempre. I amb el Jumon vam decidir que estaria molt bé no tornar a fer la història de la guerra civil de sempre, perquè ja s'ha fet i s'ha fet molt i molt bé, i ha guanyat premis. I el Jumon deia, amb el caràcter que teniu vosaltres, així com més atrevit, més fresc, més d'aquesta cosa pop, no?, generacionalment, per què no situem el conflicte ara? I com podem fer que un jove queer, que podria ser més o menys jo, però no ho soc, li passi alguna cosa semblant a la que li va passar? El meu tiet avi. El seu tiet avi de la guerra, en la guerra actual, per entendre'ns. Exacte, i aquest és l'origen o la llavor i llavors la Mireia es va sumar i com molt bé deies vam decidir que com a eix vertebrador a nivell de música seria molt, molt, molt bonic que utilitzéssim el cançoner popular perquè són cançons que ens han unit sempre, des dels petits fins als grans, des de la generació del meu tiet avi fins als que van anar a l'escola. Mireia, tu has fet la música.

Les lletres. Bueno, algunes m'han ajudat ells. També ho han coescrit i codirigit el Pol i el Jumont. I la veritat és que clar, a nivell dramatúrgic, sempre vas en paral·lel amb la música i la dramaturgia perquè tot s'expliqui en un tot i les cançons no apareguin com volets. Però bé, m'han donat molta llibertat creativa, també hi van confiar molt amb mi, jo també estic molt agraïda. I res, o sigui, era una mica. Si aquest espectacle pretén revisitar la memòria històrica, però des d'un punt de vista més fresc, més mamarratxo, que la gent reconegui les cançons, però alhora també vegi cançons de creació en català originals, per què no fer un mix amb tot això? Llavors, ara escoltàvem l'àrea de les flors, que s'ha escoltat Margarideta Llevatabatí, el Jan Petit quan balla. Són totes cançons que, a més a més, és graciós perquè el públic les canta. Perquè ens la sabem. Clar, sí, sí. I ha sigut com una fusió sorprenent, però sembla com que funciona. Llavors això ha casat i també ens ha sorprès en positiu a nosaltres.

Clar, però com fas una música tenint al cap la Margarideta llevat de matí, o el Jean Patricom balla, o totes aquestes cançons populars, com ho vas. Per què està tan ben barrejat? Quan tu ho veus, dius, com ha aconseguit fer. Arribar fins aquí, no? I que el públic ho canti, també.

Bueno, ha sigut un procés tant amb la dramaturgia com amb la composició de molta prova i error, de com, bueno, tenir com molt material sobre la taula i anar fent com proves sobre això, però és veritat que va ser un procés on de cop ho vam tenir molt clar, això del cançoner popular, i vam anar bastant com a atacar i és veritat que llavors hi havia tot un procés de dir, a veure, aquesta podria casar amb això perquè parla d'això i alhora volem parlar d'aquesta cosa, llavors. Ha sigut com un mix que ens ha funcionat.

He llençat un avió, ha fet fallir de l'alairar-se i he pensat que era una mica com jo. A vegades sento que trenco tot allò que començo, ja fa por ser algú. Mai sabrà volar. Si tu vas al cel en patinet em pots passar a buscar.

I fes-me un bon lloc i pujo jo. Aquesta també la cantava jo quan anava al cau, a l'esplai, no? Sí, sí. Escolta'm, perquè la gent ubiqui vosaltres, doncs Mireia i Pol, sou dos germans a l'obra, eh?

Sí. A la vida real també perfumem una mica com a germans, ja ho veig. Ens coneixem des que som petits i ara tenim una companyia junts, és molt fort. Hem crescut a casa, al costat de casa.

També, més amb veïns. Si sou veïns, us agrada el mateix, teniu una companyia junts, és que clar. Només fa falta que ens casem, és l'últim que falta, la veritat. Feu de germans i artistes, és que clar, ja és això. Per tu has dit que no sou vosaltres, que no, que no. I que esteu en un moment important de la vostra carrera artística i que un dels dos desapareix i es refugia a la casa familiar del Pallars, que això fa molta gràcia, on allà apareix la padrina Dolors que parla amb els esperits. I aquesta és la part com. És molt tendre, però hi ha moments que fan molt riure. Com ho expliquem als ignorants sense desvelar, sense fer cap espòiler, sense desvelar res important? És una gran pregunta aquesta.

Jo crec que és una mica com una espècie de casa de los espíritus, en el sentit que tenim aquesta figura de la padrina Dolors que fa les omplanes, com tu deies, divertidíssima. Que és com l'arrel del llegat familiar. Ella s'ha quedat allà a la casa familiar, al mas, salvaguardant una mica tots aquests relats de la família, que quan ella ja no hi sigui, doncs potser marxen aquests relats, si no han trobat un altre destinatari. I és una mica una frase que diu la padrina Alcai, el meu personatge, que diu les històries són com los virus, no? S'han de traspassar de generació en generació perquè si no s'obliden. I ella té aquest llegat, hem utilitzat aquest misticisme que els esperits li parlen, però en realitat és que a tots ens parlen els esperits, perquè tots tenim històries de la nostra família. Jo ara, de fet, arrel d'aquest espectacle he gravat els meus avis, per quan ja no hi siguin, i de fet un d'ells ja no hi és, i tinc les històries del seu poble gravades enregistrades en àudio per salvaguardar perquè quan ja no hi siguin ja no ho sabrem això

li passa a molta gent això fa temps que algú m'ho ha dit que la gent gran se l'hauria de gravar perquè el dia que no hi són. Clar, no recordes res, hi ha moltes de les històries que els han passat a la vida que es perden, no? D'on eren els teus avis? Mira, justament els que he gravat,

que he tingut la sort de conèixer perquè els altres no, eren de Galícia. De Galícia. I de fet ha sigut com una cosa que fins i tot ens ha ajudat a fer el dol familiarment perquè els escoltàvem. Jo escoltava el meu avi explicar relats de cima de a tant i era molt emocionant. Que bonic. Escolta'm,

al musical hi ha missatges que van, o jo crec, si no em corregiu, que van destinats directament als joves que potser el 29 de novembre votaran per primera vegada. Efectivament. Allò d'abans d'anar a votar, mireu d'on venim i què va passar.

Això podem dir-ho així? Absolutament. Nosaltres flipem que nosaltres al final aquest espectacle va sorgir, el Pol se li va acudir per primera vegada el 2020 i l'any passat el vam estrenar i va tenir molt bona rebuda i ara estem tornant i cada vegada és una barreja entre que ens fa il·lusió i alhora que ens fa una mica de por, que és molt actual i que hi ha moltes coses que penses, és que sembla que ho hagin escrit per al moment vital que estem vivint, perquè dius el feixisme i l'ultradret està tornant i estem tots preocupats per veure què passa, hi ha un virus estrany que està tornant a la gent en fatxa. I penses, realitat o ficció? Perquè clar. Clar, clar, clar, per això dic. Clar, clar. I clar, bé, si pot servir per ressonar una mica, una cosa que ens han dit molt, que ens ha fet molta il·lusió, és que la gent surt i conversa sobre l'espectacle, i s'obre debat sobre l'espectacle, i penso, que bé.

I era una cosa que també he de dir que teníem molt clar a nivell de creació, el Jumon, jo i també la Mireia, que volíem que fos una festa. Perquè moltes vegades crec que la història l'hem explicat des d'un punt de vista enfadat, perquè tenim motius per enfadar-nos i està bé que ens enfadem, perquè ens reconeixem en aquest enfado i sortim a votar. Però des de l'enfadament també és molt complicat canviar les coses llavors vam voler dir com podríem fer que tota aquesta estracanada i tota aquesta part tendra com tu deies de la guerra civil es fusioni i a part la gent surti amb la vibració altíssima de dir tinc joia de viure que és una cosa que molta gent ens ha dit és que surto amb ganes de viure i fas aquesta la intenció si hem aconseguit això som molt felices.

Make, make, make Cataluña. Picharrada again. Make, make, make Cataluña. Gay again. Largs.

És que no us heu deixat res, res de res. Jo crec que no falta res de típic català, no?, i de crítica social i de memòria històrica. O sigui, us heu deixat alguna cosa, realment? I de reivindicació de la diferència de. Som així i estem orgulloses de ser així.

No sé si ens hem deixat alguna cosa. El que sí sabem és que és un còctel que ens ha quedat com amb molts colors, no?

Realment. Sí, sí. Aquest és un dels moments de l'espectacle que ens ha regalat més bons moments, per no dir dels altres. Això és impressionant. Perquè el Mei Catalunya que hi haguent, que era aquest lema polític de quan el CAI estarà al seu màxim auge d'esplendor i té la idea de fer un partit polític on agafi la diferència de tothom. I ostres, és que les primeres funcions nosaltres també flipàvem molt de la reacció del públic, perquè el públic es torna boig en aquell moment, com comencen a cantar visca i a aplaudir i a cridar, és com, és molt guai. És que hi ha moments que has de riure i has d'aplaudir.

Entre mig de la cançó, que això deu fer ràbia, no?, perquè els que esteu cantant. Fa una mica de ràbia, però vaja. No, no, a nosaltres ens encanta que participin.

En aquest format de concert és divertidíssim. Sí, sí. És divertidíssim.

Que bé, que bé. Escolta'm, sereu al Versus Glories fins al dia 1 de novembre. 1 de novembre. I després, ja sé que l'any passat es va estrenar, que teniu aquests premis, que a més a més heu estat nominats als Premis Butaca Millor Musical i Millor Composició Musical. Per tu Mireia, i això em sembla que és el 23 de novembre. Exacte, sí. I que encara pot tenir. Per tant, pregunto, perquè clar, aquest és un programa que s'escolta a tot arreu. Jo pregunto, potser hauríeu d'anar, no sé, a Àger, perquè O hauríeu d'anar, no sé, potser hauríeu d'anar a algun altre lloc, no? O sigui, res.

Em faria més il·lusió que portar aquest espectacle a Ponent i al Pallars i, per favor, de fet, des d'aquí faig una crida a l'Ajuntament de Trem, per favor, a la Lira, a veure si ens poden programar. Tenim tancada una gira, que estem molt contentes. De moment estem tancant algunes dates i tenim la intenció, justament, també, de descentralitzar la Catalunya gay que hem de construir.

Tothom ha de baixar a Barcelona a beure segons què. No, no. I més d'aquest muntatge, no? L'espectacle no passa a Barcelona. Perquè la padrina parla del Pallars, no? Efectivament. Parla del Pallars. I tu també, en el moment.

Jo hi ha un moment que també ens hem assessorat dialectalment i jo és veritat que tinc família al Pallars. Però per nosaltres era molt important també parlar d'aquest de centralitzar la lluita, no? I de com podem fer que la Catalunya sigui de totes. Doncs que passi a tot arreu.

Que la reivindicació també pot venir dels pobles, que si no sembla que tot passi a les grans ciutats. I hi ha molta mobilització als pobles i, de fet, moltes coses que hem aconseguit en aquest país és gràcies a la mobilització de les comarques i dels pobles més petits.

Doncs vinga, a veure si ho aconseguiu. Si ho aconseguiu, m'ho dieu. Home, tenim molta esperança. L'esperança és l'últim que es perd. Totalment. Tanta esperança que heu muntat una companyia pròpia, i això no ho fa tothom, tampoc. També diré. Aquí hi ha un component de molta esperança. No sou dels que espereu que hi hagi un càsting per presentar-vos, que potser també, sinó que vosaltres us heu currat una companyia pròpia i munteu espectacles. I això ja em trec el barret. Moltes gràcies.

És la manera de poder dir coses que potser si et contracten d'una producció externa, al final tu, que és molt guai, però fas d'intèrpret, vull dir que I en canvi aquí ens qüestionem de què volem parlar, com ho volem dir i quines problemàtiques socials creiem que hem de posar sobre escena, que creiem que ara és un moment on políticament crec que el teatre és important que també es posicioni en certes coses. Molt important.

Doncs fins a l'1 de novembre al Versus Glòries Teatre, on Rob fugia al sol. Després la gira, la Mireia Morera, el Paul Senoy i les Somplanes. Amb aquest esbojarrat i tendre i divertit i tota l'hora petit musical de creació que és molt bo. Moltíssimes gràcies i molta sort. Gràcies a tu, Marta.

I caic a un pou profund de pena. No vull perdre un altre cop. Com se surt d'aquesta guerra? Vull escapar i parar el temps. Pot tindre sort si esquives la bala a temps.

Destinatari, un nom, un somni, una nit i un diari.

Que algú apagui els fantasmes del meu cap. De qui és aquesta lletra? Estic condemnat, un soldat sense retorn. Com sona la vida quan sents que ja no pertanys al món. Aquí deixo les restes del noi que molesta. Ha deixat d'importar-me perquè pot.

Un gran huracà que vol sortir. Caic, caic a un punt profund de pena. No vull perdre un altre cop. Com se surt d'aquesta guerra? Vull escapar i.

Com podria tornar si ara estic transformat?