Una dona i la seva filla, recloses en una casa de l'Anoia amb el cadàver del pare: què en sabem

Nosaltres volem parlar molt de llibres, però tenim una col·laboradora que és fixa ja al programa aquesta setmana perquè Catalunya ens està donant notícies molt dolentes de forma repetida.

De fet, donen per escriure molts llibres, les històries que ens explica la Rebeca Carranco. Rebeca, bona tarda. Hola, què tal? Bona tarda. Estem escrivint moltes pàgines molt fosques últimament. Tu que t'hi dediques ja fa uns anys. Sí. És que jo tinc la sensació, perquè ara ho miro més, que passen més coses complicades, per no dir xungues, amb mal dit, o últimament ens estem cobrint de notícies molt, molt complicades?

Jo crec que és una barreja, estem més pendents, les xarxes socials ens donen moltes imatges, pensem en aquell segrest de la P7, això fa que una cosa que potser fa uns anys no haguéssim vist, hagués passat igualment i no ho haguéssim vist, això ens fa estar més atents i sí que és cert que hi ha una violència que s'exhibeix més,

que també s'ensenya més. I després casos que demostren que hi ha algunes històries que si veiéssim a la tele ens semblarien exagerades i que ens trobem que passen a la realitat.

Atenció a aquestes, si no heu escoltat la ràdio encara us quedareu de pedra. La policia ha trobat el cadàver d'un home que feia dos anys que era mort a casa seva, a Cabrera de Noia. La parella i la filla convivien amb les restes de l'home al domicili, des d'on no sortien. Des de la pandèmia, cada frase que anava dient anàvem afegint una mica més de complicació.

Sí, jo això me'n vaig ensabentar ahir a la nit i vaig reaccionar una mica com tu. El que sabem d'això és que són els veïns qui avisen d'aquesta situació al 112 i truquen de manera reiterada, no la primera vegada que avisaven. Perquè aquesta família vivia a una casa, viu a una casa d'una urbanització de Cabrera de Noia, i ja es veia només la casa a veure-la, ja tenia com tot de matolls i herbes que havien crescut molt, estava molt deixada, un cotxe que s'havien comprat aparcat a la porta i que mai es movia, però sí que sentien sorolls dins, llavors tenien el neguit de saber què passava allà dins, si tothom estava bé, quina situació hi havia. Llavors els Mossos ahir finalment a les 5 de la tarda truquen a la porta, i és veritat que la dona els obre la porta, una dona de 59 anys, i els explica que viu allà amb la seva filla de 22, que no surten, com tu dius, des de la pandèmia, que tot ho compren per internet, i expliquen que aquí és el seu marit, va morir el 2024 quan era al sofà, que el van tapar amb una manta i el van portar a una altra sala. Llavors, els Mossos, en una casa que. Sí, això la senyora ho explica directament, eh? Sí, llavors, en una casa, en una situació de brutícia, ens expliquen de moltes caixes pel mig, difícil, bueno, troben al final aquest cos en estat de descomposició i aquestes dues dones se les enduen a l'hospital perquè rebin atenció física i psicològica.

Dos anys, un cadàver sense mescla tapat. Allò ha de ser una cosa inimaginable, no? Sí, estava. Ha de fer una molt mala olor, per començar.

Sí, tot parla d'un context familiar, doncs, d'alguna mena de desajust i desequilibri que ara estan mirant segurament de salut mental, no? Llavors, sí que és veritat que aquest home té un perfil que moltes vegades no respon al prejudici que tenim d'aquesta mena de situacions. És un metge. Ella va estudiar Medicina, es va licenciar, tenia una consulta aquí, es va especialitzar en homeopatia i tenia 77 anys. Llavors sí que portava un temps jubilat i el que no sabem ben bé, i ara els Mossos estan investigant, és què va passar des de la pandèmia o si abans hi havia algun senyal que fes que aquesta família acabés tancada, recluïda, a més amb una filla. Tan jove, 22 anys. Fa posar els pèls de punta.

Sí, jo crec que aquí ho hem d'analitzar des del que deia ara la Rebeca, l'aïllament social, la desvinculació comunitària. Si una persona pot estar morta tant de temps a casa sense que l'entorn realment ho detecti, amb una manca de connexions socials sòlides amb veïns, amb famílies. En institucions i de vegades el que hi ha, doncs aquest senyor va morir, són processos de negació davant d'un fet traumàtic. I algunes persones, d'una manera, diríem, inconscient, desenvolupen mecanismes psicològics de negació. Si el tens a casa, el tens. D'alguna manera, no?

Sí, però com que hi afegim el fet que fa 6 anys pràcticament que no surten al carrer, ja indica que aquí segurament hi ha això que dius tu i encara més coses. Encara més coses,

que diríem s'han d'anar mirant, diríem. Si més no, podem parlar de malaltia mental, doncs realment no sembla, no? Algun problema com a mínim, segur. Sí, sí, i que s'ha anat cronificant i que no han trobat una altra manera de sobreviure que aquesta, eh? Perquè, Rebeca,

no sé si hi ha cap indici de criminalitat aquí o realment és.

Hores d'ara no n'hi ha cap. És cert que intentaran fer l'autòpsia al cos i veure si hi ha alguna cosa més. Però nosaltres el que ens explicaven és que no hi veien cap indici clar de criminalitat i el fet és que aquestes dues dones estan sent tractades, elles a l'hospital i amb atenció psicològica. I no han sigut detingudes ni ningú fins ara ha posat un nombre de sospites sobre el que hagi pogut passar.

I en aquesta línia a mi em sembla com important no estigmatitzar-les, és a dir, elles també necessiten ajuda, elles també estan malament si han arribat a conviure amb el cadàver del pare o del marit, eh? I no assenyalar-les, no dir mira què hem fet o això, sinó pensar que necessiten comprensió.

Bé, això ha passat a Cabrera de Noia, però tenim un altre nom propi que també ens acompanya setmanalment. En aquest cas, amb justificació, perquè ha parlat per primera vegada l'advocat d'una de les parts que més focus ha tingut les últimes setmanes. Va parlar amb periodistes i avui l'han pogut escoltar, per exemple, el matí de Catalunya Ràdio amb el Ricard Ostrell. Francesc Llofresa, l'advocat de la famosa terapeuta Júlia Julia Luderwald.

Això de fer un judici paral·lel amb una investigació penal senzillament pulveritza les garanties a les persones submeses a investigació. El que hem dit i hem protestat i estem estudiant què fem, perquè clar, és una situació insostenible. Us prego que mireu el titular d'un article a pàgina sencera, amb un periòdic tan important i tan efectivament al que estic vinculat com és La Vanguardia, que el títol és. La terapeuta que conduce al barranco. Un titular que le imputa una excepcional, ¿no? No creas que siga broma eso.

Això és l'advocat apuntant directament a companys teus, no? Com la Maika Navarro i el Toni Muñoz de La Vanguardia. Ha parlat d'una campanya de desprestigi contra la seva clienta. Estan molt enfadats.

Sí, és cert que ahir el Toni Muñoz també el que va explicar és que no volien imputar-li cap mena d'assassinat, sinó que aquell titular el que volia indicar és que aquella ruta es troba per indicació d'ella que busca aquelles rutes, no que.

I això no s'ho inventa en el Toni Muñoz de la Maica Navarra, això ho treuen del que expliquen testimonis, no? Sí, exacte.

Té el doble significat, però no siguem ingenus.

Es pot llegir de moltes maneres, però no hi ha una imputació directa.

No, però es pot interpretar de diverses maneres perquè un titular ha de ser efectiu.

En tot cas, l'advocat diu que s'està desprestigiant sense justificació la meva clienta.

Ell el que ens va explicar i els periodistes que ens va citar al seu despatx és que la seva clienta estava passant un molt mal moment en tota aquesta situació, que ella considerava que s'estava fent un judici paral·lel i també va afegir que creia que hi havia un element fins i tot de xenofòbia pel seu origen, pel seu aspecte, pel fet de ser equatoriana, que deia que si fos un estereotip de nòrdica que segurament ella no tindria com aquest focus posat a sobre. Llavors, ell no va voler entrar en tots aquests elements que s'ha anat explicant, aquestes teràpies i si realment ella va estar implicada en buscar aquestes rutes. Però és veritat que avui sí que ha anat un pas més enllà i ho ha negat. Ha dit que ella no tenia com una relació directa amb aquesta dona que buscava les rutes, que és una cosa una mica contradictòria amb el que sabem de la investigació. Però, en tot cas, ella ha insistit que està estudiant tot el que s'ha publicat per veure si presenta denúncies civils o penals, i també es va queixar que es desvetllés algun dels clients de la Júlia. És a dir, que els mitjans també haguessin explicat alguns dels clients i alguns detalls de persones que s'ho metien a la teràpia amb ella. A veure, el que jo veig és.

Pel que explicaves tu, Rebeca, però, arran d'això, era la pròpia Júlia la que anava dient, jo treballo amb aquest, jo treballo amb aquest.

Qui és que ho ha dit? Ella? Si no, com es pot saber? És a dir, no sabeu qui hi ha a la consulta. No ho sabem si no ho diu algú que està a la consulta.

Clar, algun client sí que ha explicat això, que en algun moment ella als seus clients els havia explicat això. Bueno, en tot cas, també li vam preguntar una cosa important, que era quina titulació té, no? És llavors que ella és psicòloga o és psiquiatra, llavors ell sí que va dir que no, que cap d'aquestes dues coses, però que ella no s'ha presentat mai ni com a psicòloga ni com a psiquiatra, sinó que és una mediadora familiar i que sé que té una titulació que no ens va dir quina era i que estava vinculada amb la psicoanàlisi. És a dir, que no era ni psicòloga ni psiquiatra, però que sí que tenia com una gran experiència en això i que s'havia fet mofa del que ella feia, que portava 30 anys dedicant-s'hi i va dir amb grans resultats.

Tampoc és psicoanalista. Una que és licenciada en psicologia no està donada d'alta al col·legi de psicòlegs. No és psicoanalista, no és psiquiatra, i quan algú diu que és terapeuta és una manera de dir que ajuda la gent, però certament la paraula confon. Per tant, no és una casualitat que es presenti d'aquesta manera. Perquè si no diria, soc un ajut de persones. Tindria un altre valor. Deixem que digui que l'advocat el que fa és la seva feina. La Butlac fa la seva feina perquè està ben bé en la lluita pel relat, no? I el que està fent és variar el focus de manera que ens presenta aquesta senyora, ajuda persones, no? Diríem com que se l'està estigmatitzant i llavors passa a ser considerada com a víctima. I què més passa? Doncs que quan hi ha successos tràgics i difícils, tots plats les persones tendim a buscar figures crítiques que ajudin a donar sentit al que ha passat, de manera que aquesta senyora es podria haver convertit en la figura simbòlica perquè apareixia vinculada a les relacions familiars que s'estan investigant. Això és el que està passant i ell fa la seva feina. I una altra cosa, entre la presumpció i la sospita, nosaltres o la gent pot tenir una percepció del que va passar. Després veiem que la policia no treballa d'aquesta manera, sinó que treballa amb indicis i amb proves que ha d'anar confirmant. Són dues coses que van amb camins absolutament diferents.

Aquesta compareixença és òbvia, el que diu la Sílvia. Aquí volen imposar una manera d'explicar aquest relat, però tu, Carles, has vist ja també de tots colors. Això vol dir que o temen alguna cosa o esperen que el següent pas del jutge pugui anar per un costat o per un altre.

Li van preguntar si ell tenia por en algun moment que la seva clienta. Encara de moment és només testimoni. Ella és testimoni en aquesta causa i de fet ell va al·legar això per dir que no sabia contingut de la causa, que hi havia moltes coses que no podia respondre perquè les desconeixia. Llavors, davant de la possibilitat que ella fos investigada, que canviés aquest rol, ell el que ha dit bàsicament és que creu que no, perquè si fins ara l'han cridat com a testimoni i no hi ha cap element que l'impliqui directament en res de tot això, que hi veria molt estrany que que la investiguessin. No sabem si tot això és, bueno, posar-se la vena abans de la ferida, però, bueno, veurem.

En Jofreza és un molt bon advocat. El coneixes? Sí, sí, sí. Moltes vegades l'hem entrevistat. És molt bo, és a dir, aquesta senyora sap molt bé el que ha fet, i hi estaràs d'acord, no? Mentre anava de testimoni, no podia mentir, és a dir, si mentia, allò li anava en contra. Si realment arriben a posar-li el focus sobre ella, llavors pot dir el que vulgui, mentir tant com vulgui, per defensar-se. I no respondre, sí.

Doncs ho anirem explicant. Rebeca, en principi demà jo et donaria festa.

No, no, jo no, eh? No hi soc, apago el telèfon. Però clar, t'hem vist gairebé cada dia aquesta setmana. Ah, no res de festa. Tindrem síndrome d'abstinença,

si no et veiem. En tot cas, si passa alguna cosa, ja en parlarem. Rebeca, moltes gràcies. Gràcies.

Amb la meva nena aquest matí. Ella ha comprat llibres. Ella ha comprat llibres. Bueno, els he comprat jo. Anava a dir, carai, quina vella més espavilada. Un plaer, diríem, estar amb tu, Rebeca.

Rebeca, gràcies.