"Una imatge val més que mil paraules"

Cites meravelloses, amb Josep Ignasi Vives.

Ja ho vam dir fa 15 dies que aquesta temporada teníem amb nosaltres el Josep Ignasi Vives, professor, jo diria que filòsof també, perquè sí, tots ho som una mica, però tu ets una mica més, i ens proposes cada 15 dies aquestes cites meravelloses que després tu. Vas agrupant-les amb allò que t'agrada més, amb allò que et va bé, per poder explicar als oients d'on ve una frase, on la fem servir, d'on procedeix, i quines ensenyances ens deixen una mica. Aquesta setmana, quina és la frase que has triat?

Doncs mira, porto una frase molt coneguda, molt popular, que és una imatge val més que mil paraules. Mare de Déu, tothom l'ha dit alguna vegada a la vida. Tothom. Segur, segur. D'on ve aquesta frase? D'on ve aquesta frase, va? Doncs, la frase és molt coneguda. Sí. I el que és curiós és que no té gaire més de 100 anys. La idea va néixer en el món de la publicitat nord-americana, en algunes conferències i cercles de publicistes dels anys 10, sobretot en formulacions diverses, però va quedar fixada l'any 1918, en una revista que es deia Printers Inc. Ben aviat van intentar colar que provenia d'un proverbi xinès o que fins i tot l'havia dit confusi. Ah, sí? És a dir, un fake ja, en aquell moment. Sí, evidentment, perquè a vegades això de posar-ho en proverbi xinès o que ho faci confús li dona un cert pedigrí a les frases.

Tot el que sigui oriental és com una saviesa ancestral. Exacte.

Però no. No és real. Apareix expressada de formes molt diverses, però sempre acaba cristal·litzant amb aquesta forma. Una imatge val més que mil paraules. I l'eslògan ha tingut èxit.

Doncs sí, perquè tothom el fa servir. I avui en dia més que mai, perquè la imatge té un poder brutal, però ja s'ha demostrat que també té molts, molts, molts riscos.

Immensos. A veure, fixem-nos primer en per què la imatge és tan poderosa. Per què? Una imatge. Quina gràcia té, que té un impressionant poder d'immediatesa. És a dir, a diferència d'enfrontar-se, per exemple, a un text en japonès, quan parlem d'una imatge l'accés és pràcticament instantani. Pot passar-nos que no coneguem algun dels objectes que apareixen en una imatge o que desconeguem plenament el context. Però pel que fa a la majoria dels elements, sempre tenim eines suficients per interpretar-los, ni que sigui mínimament. Sí, estem d'acord, sí, sí. En canvi, si seguim amb la comparació, és evident que és molt més fàcil gaudir d'una exposició de fotografia japonesa que no pas d'una novel·la en japonès.

Clar, perquè la fotografia tu la pots interpretar a la teva manera i la novel·la japonesa o sap japonès o no sap res. Exactament.

És a dir, una imatge, si és bona, pensem en un quadre, en una fotografia artística o en un reportatge d'un fotoperiodista, no?, és molt fàcil mostrar sense dir. És a dir, no calen paraules per mostrar idees. Com és possible, si no, que puguem emocionar-nos davant d'un quadre o d'una fotografia de guerra que ens constanya el cor a vegades sense saber res del context. Sí, correcte. Clar, prescindint del llenguatge verbal, les fotos fan emergir als nostres ulls idees, emocions, conceptes que costarien molt d'expressar eficaçment en paraules. Però les imatges no són només tot això de bo. Sota aquesta aparència de veracitat, de retrat imparcial, hi pot haver narratives, distorsions o fins i tot trampes malintencionades. El que dèiem ara, tots aquests fakes que dèiem, no? Evidentment. El fet que la frase triomfés en el món de la publicitat jo crec que ja ens hauria de prevenir una mica. Pot tenir usos magnífics i poderosíssims. Però també pot ser emprada per la manipulació, per el mal. Dic que això de les notícies falses, del deepfake, té molts anys. I els humans controlen aquests recursos des de fa molts segles, no? Recordeu, per exemple, les estàtues d'Octavia August, sobretot si recordeu la de Prima Porta, que està al Vaticà. Sempre jove, serè, elegant, fortíssim. Clar, falsificaven la realitat, perquè hi havia milions de persones que mai podrien veure en directe l'emperador.

I llavors el posaven jove, el feien jove perquè la gent es pensés que sempre era així. Clar, és a dir,

si tu mai podràs veure en persona l'emperador, l'emperador pot triar amb quina imatge vol ser vist. I si l'estàtua és un tio impressionant. Allà queda, l'emperador és així. Evidentment. Avui dia sabem que Octavi August no tenia res d'aquell aspecte amb el qual es mostra, no? Però és curiós perquè els filtres de les xarxes socials o les fotografies fetes amb intel·ligència artificial o fins i tot la fabricació de proves gràfiques falses, no? Tot això ja està a l'antiga Roma.

No tenim renou en aquests moments. En el fons no. Ens espantem per una cosa que ja ha existit sempre. Evidentment.

És molt fàcil mentir amb les paraules, però fer-ho amb les imatges és facilíssim també.

És facilíssim i ho era abans, perquè ara tu fas una foto. L'altre dia m'ho ensenyava algú de l'equip. Una foto que sortia una mà amb un objecte i li va dir en el xat treu la mà i la foto va sortir

sense la mà i és preocupant perquè ara em sembla un joc però arribarà un moment que això podrà

portar per versions molt dures i ens adverteixen ja que pot acabar molt malament darrerament se n'està parlant molt però de totes maneres tu també vols destacar les potencialitats que tenen les paraules que

té la paraula la frase. A mi no m'acaba d'agradar perquè sembla que m'extingui

la paraula. Mil paraules. Val més que mil paraules. Però les paraules, ostres, són molt boniques, tu.

Exacte. Ens podríem estendre molt sobre per què la paraula és una cosa tan extraordinària de ser humà. Ho podem deixar potser per una altra cita. Però fixem-nos en un tema molt particular, molt típic. La immensa majoria de persones t'admetrà que una novela és millor que la pel·lícula d'aquella novela. A veure.

Ostres, crec que el comentari quan surt del cinema és em va agradar més la novela. És tipiquíssim. Jo crec que sí.

És a dir, el bon text, amb la seva pausa, amb la profunditat que té, ens activa la imaginació, les il·lusions, les pors, d'una forma extraordinària. Existeixen a vegades pel·lícules que fan justícia als textos. I ja no diguem els unicorns que representen algunes escassíssimes pel·lícules que són millors que els textos que les van originar. Poques, eh? Molt poques. Generalment el text guanya. I per què passa això? Doncs perquè el text, la paraula, encotilla molt menys la ment que la imatge. És a dir, la paraula A veure, torno a dir això. La paraula encotilla molt menys la ment que no pas la imatge. És bona, aquest titular és bo m'agrada és una altra frase és una altra cita és una altra cita meravellosa exacte, fixa't que la paraula sempre té quelcom d'abstract encara que es refereix a una cosa concreta. I aquí intervenen elements que ja estan presents en Plató o Aristòtil, que són molt interessants. Fixa't en un exemple. Si jo dic casa o cotxe, és evident que no m'estic referint a cap cosa abstracta. Imagina't amor o condició humana, que són temes molt més complexos. Cotxe i casa són coses físiques, són matèria en definitiva. Ara bé, si jo dic cotxe o casa, estic segur que cadascun de nosaltres s'imaginarà cases diferents, o cotxes diferents, o com a mínim lleugerament diferents.

Si tu dius casa, deus pensar en la teva pròpia, no?

Exacte, o en la casa que tu has vist a les pel·lícules i t'agrada, o en la casa que tu has somiat sempre, no? Fixa't que cadascú aplica els seus patrons, els seus esquemes, les seves experiències per construir aquestes imatges. És a dir, tot això està en la nostra memòria profunda i va emergint quan jo dic aquesta paraula. Fixa't que la paraula, per tant, obre un marge amplíssim d'idees que estaven amagades dins la ment i que, en dir la paraula, s'activen per construir una imatge mental. Que és molt més lliure que no pas la imatge que t'imposen en una fotografia o en una pel·lícula.

Clar, perquè si tu veus la foto d'un cotxe concret o d'una casa concreta, tot això no sorgeix, no? Tot aquest bagatge que tu tens no sorgeix. Estàs veient la foto d'un cotxe concret, d'una marca concreta, d'un color concret.

Correcte, hi ha una imposició molt més gran. I és molt més pobre, no? Des del punt de vista imaginatiu, és molt més pobre. Pot ser potentíssima la imatge i pot tenir un valor molt gran. Els fotògrafs ens enfadaran, però no. No, no, hi ha fotografies veritablement extraordinàries. Però aquí és el que vaig, no? És a dir, per més que una fotografia sigui extraordinària, imagineu-nos una fotografia que abordi la qüestió de la tristesa, sí? Per més que sigui extraordinària, mai no podrà mostrar tantes cares del concepte tristesa com la paraula tristesa. Perquè la paraula en cada persona activa uns resorts mentals que són molt més lliures que no pas la imatge. Per tant, per més que hi hagi fotos fantàstiques, de veritat, i exposicions meravelloses, la paraula sempre guanyarà. Sempre guanyarà la paraula. M'encanta. Crec que portes un exemple d'algú conegut, d'un vers. Sí, un vers de Joan Vinyoli que aprofito per recomanar-lo moltíssim. Hi ha un vers de l'últim poemari de Passeig d'Aniversari que penso que recull molt bé aquesta idea. Diu, els mots, en veritat, no són sols per entendre'ns pel que signifiquen, sinó per descobrir el que transparents oculten.

Ostres, els mots en veritat no són sols. Per entendre'ns pel que signifiquen, sinó per descobrir el que transparents oculten.

Exacte. És a dir, com si els mots fossin portals de la imaginació. És a dir, que activen uns recursos mentals extraordinaris que, si no exercitem la paraula,

doncs els estem empobrint. Sí, totalment d'acord. Parlant d'imatge, tu ens vols fer aprofitar aquesta cita meravellosa per fer-nos mirar un quadre.

Sí, un quadre que crec que també és molt conegut. És un quadre de René Magritte en el qual surt una pipa, una pipa de tabac, dibuixada, i a sota, escrit en francès, la frase "Això no és pas una pipa". I és un exemple molt curiós, perquè el nom del quadre és La traïció de les imatges. La traïció. La traïció de les imatges. I el nom penso que és fantàstic, perquè és que és veritat, és que no és una pipa, per més que ens entestem afirmar-ho, només n'és una representació. Home, clar, però tu veus una pipa. Sí, però mai serà tan real com la pipa que va inspirar el quadre. És a dir, en aquella pipa hi ha un empobriment respecte a la paraula pipa o a la imatge real d'una pipa. Ni el dibuix ni la paraula no seran mai aquella pipa concreta que ell va estar mirant. És molt curiós que li van preguntar per aquesta qüestió a Magritte i va respondre que potser molta gent hagués preferit que el quadre es digués això és una pipa. Clar. Però llavors hauria mentit. Ell diu que I és cert o no, per tant, que les imatges a vegades ens tornen acrítics? Acrítics, no?

Clar, perquè tu veus allò, però no saps com era la pipa real que ell va veure. Exactament. Déu-n'hi-do. Escolta'm, quines. No sé si ensenyaments o lliçons finals, no? Aprofitant que tu ets mestre, ets professor, quines lliçons finals ens suggereix aquesta frase que tots hem fet servir, una imatge val més que mil paraules, que una mica l'hem destrossada, diguéssim, eh? Sí, una mica, una mica. L'hem deixada una mica per terra, amb permís de tothom, eh?

Clar, mentre provem de saber si una imatge val més que mil paraules o el que jo proposaria, que una imatge té més veritat. Perdó, que una paraula té més veritat que mil imatges. Sí. Jo aconsellaria a tots que milloressim molt en l'art de la mirada prudent. És a dir. Què vol dir la mirada prudent? Ser capaços de no quedar completament despullats, acrítics, davant del poder de les imatges. Tenir una capacitat. Allò que tothom diu tant, però que exerceix tan poc, del pensament crític. Que amb que fos pensament tan sols, ja ens aniria molt bé.

Tanta falta fa el pensament crític.

I fixar-nos que la mentida. Ben intencionada o mal intencionada, sempre busca camins per enganyar-nos de nou. I que és la nostra responsabilitat intentar posar-li-ho difícil.

A la mentida. A la mentida. Però és que la tenim pertot arreu, la mentida. Clar, per això. Te vas al matí i tens una mentida a prop. O sigui, surts al carrer i hi ha unes quantes mentides que estan caminant al teu costat. Puges al transport públic i en tens d'altres. O sigui, és molt difícil evitar-la.

És molt difícil viure esquivant la mentida. De fet, tots ens som víctimes constants, però crec que podem ser una mica menys víctimes. Tornant a aquest estiu passat, fixa't que l'odissea sobre què es construeix? Sobre un engany. La nostra cultura està construïda sobre la mentida. El que ens fa humans, fins i tot en el nostre llenguatge, és que podem mentir, cosa que els altres animals no fan. Per tant, Ens hem de protegir d'aquesta arma tan perillosa. I potser una forma de fer-ho és tenir aquesta mirada prudent. Davant d'una imatge, sempre tenir el fre de mà de pensar, bueno, alerta, i amb quina narrativa hi ha aquí, amb quina intenció està fet això, què es veia darrere d'aquesta fotografia, és a dir, no et centris només en aquell angular, mira també que hi havia al voltant. Evidentment mai ho podrem saber tot, però potser podem saber una mica més del que sabem. Si fem això, doncs crec que serem gent més subtil i més prudent i, per tant, una mica més bons ciutadans.

I això és l'objectiu d'aquesta secció. Aconseguir ser més bons ciutadans, no sé si ho aconseguirem. Ho intentarem. Però a través de les Cites Meravelloses, doncs, cada dues setmanes. És l'objectiu. Exactament. A veure si al final A veure si ho aconseguim al llarg de l'any. I convé molt, perquè estem tots una mica nerviosos i amb tanta mentida al voltant. Jo agraeixo aquesta secció perquè la gent es calmi una mica. Sí, sí, ara em balsam. A veure, mirada crítica ja en tenen molts, d'oients. Ja la tenen, la mirada crítica. Però està bé que la facis servir també en el teu dia a dia. Correcte, correcte. Doncs res, fins d'aquí 15 dies amb una altra cita maravillosa.

A la propera cita maravillosa. Gràcies. Bona nit, moltes gràcies.