Us agradaria saber tot el que pensen de vosaltres?

A tres. Potser. Acaben, eh? Acaben, acaben. E. Dos mil i un serà d'un quart de dotze. Àngel Llàcer, bon dia. Bon dia. Elisenda Pineda, bon dia. Bon dia. I Judit Mascó, bon dia i bona hora. I bona hora. Estàs estupenda avui, Judit. Gràcies. Està guapa. Està guapa la Judit aquí. Molt. I jo també.

No, no, no. La seva només entra gent guapa. Tu avui no és el teu millor dia, oi, Àngel? Jo estic guapíssim. Què vols dir, que no és el meu millor dia? No, tu alguna cosa. Tu vas molt fashion avui. No, però. Sembles un cita a Nova York. Què m'has dit? Una qüestió d'energia. Quan he arribat, l'Elisenda què ha dit? No, que sembla sortir de Nova York ara mateix. Avui vaig al Gran Teatre de l'Iseu. Jo també. Vas a teatre? Vas al Gran Teatre de l'Iseu? Sí, ja he preparat.

Jo em preparo per anar a veure les òperes.

Ah, home, és que avui és l'estrena de la temporada. Vas sol o acompanyat? Vaig acompanyat. Però per saber-ho hauries de venir i saber-ho. Bé, tu hi vas? La Judit sabrà amb qui vaig.

Sí, ho sé. I me n'alegro molt. Ah. Un moment, ja el tinc molt present. I aquí el vejo. Ja no dic res més, perquè pobre. Pobre, dirà que tinc algun problema. Present. És que em fa riure, Judit. Va, som-hi. Que és mono. Tu li has donat a la geometria més quadrada i jo més rodoneta. Jo estic més rodoneta.

Anem als dilemes, Elisenda. Comencem per tu, va. Ah, sí, comencem per mi. Mira, escolta, companys, amics, si us donessin l'oportunitat. Sí. De saber què pensa realment la gent que us coneix de veritat. No estic parlant de la gent que us veu per la tele, que us escolta per la ràdio. Però que ens coneix de veritat què vols dir, que ens coneix? Família, amics, cercle íntim. Ah, cercle íntim. Un millor amic. I si no és tan íntim, amics, no?

O companys. O companys de feina, per exemple.

Però estem parlant d'algú que et coneix, o sigui, que ha compartit coses amb tu. El Cesc em coneix. No, perquè ha compartit coses amb tu, però potser no m'agradaria saber què pensa de veritat el Cesc de mi. Sí, a mi també. Ah, sí? A mi també.

Si no hi ha una relació íntima-íntima.

Vull dir, fins a quin punt.

Ah, perdona, deixem-me la Elisenda que plantegi. Perquè jo ja tinc moltes coses a dir, però soc massa xerrada.

A veure, però si no vol explicar-ho. Però si és un amic íntim, tu ja saps què pensa de tu. No, no. Home, jo sé què pensa el Ricard de mi.

O no, o no. No, no, no, no, no, no.

Sempre es pensa el mateix d'una persona. Jo sempre crec. Quantes vegades hem pensat que un amic ha pensat una cosa i després de cop i volta. Ara. Canvia, canvia, canvia.

Tots som canviants. Què ha passat aquí? Què ha passat? Exacte. No sempre es pensa. És més, jo crec que amb l'amistat més profunda hi ha moltes vegades que no acabem de dir la veritat als nostres amics del que pensem d'ells per no ferir-los. Perquè saps que aquella veritat o allò que tu penses d'aquella persona, encara que per tu sigui una cosa molt petita. No, però no hi ha algú que sí que saps què pensa? Jo crec que no. Sí, home. Eh, una cosa el crees, que és el que nosaltres pensem, el que ens imaginem, però no ho sabem.

Però què vols dir, que aquesta cosa catalana cada cop i volta. Algú d'amistat, de.

Sí, eh? Tu creus que realment sabem que a les nostres amistats tot el que pensen són de nosaltres? No, totes no, que hi ha algú. Algú.

Jo puc diferenciar entre la part personal, és una, i la professional. I no estic dient els que et veuen a la tele, no, estic dient els companys de feina. Jo el que estic pensant és quin exercici més meravellós seria, per exemple, deixa'm preguntar-li aquí al jefe d'aquesta taula, Ricard Ostrell. Ah, doncs era jo. Tu. No, en aquesta taula, en aquest instant, ara després ja canviarà la cosa. Però el Ricard, tu per exemple fas aquest exercici tan necessari de preguntar als teus companys i treballadors de la teva productora del Matí, de Catalunya Ràdio, què pensen de tu? Ho dic perquè és molt interessant això. Ah. Ui! Tu ho fas?

Però és que necessitem. Tampoc és protagonisme, no cal. No és protagonisme. Penso més preguntar què pensen del programa que fem, o de la feina que fem, o de com estan.

I de tu? Tu no t'agradaria saber-ho? No creus que seria bo? Per millorar, eh? Amb ànim de millorar.

Suposo que m'ho diran si hi ha confiança, no? És generar un espai que si s'ha de dir alguna cosa puguin dir-la, no tant.

Jo penso que seria molt bo que en l'entorn professional es fes aquesta pregunta i dongués l'opció als companys a dir-ho. Però després, si tu el que estàs preguntant, això és una cosa. Això és una cosa que no té res a veure. No té res a veure, però tu parles com si tinguéssim un superpoder. Ara a les properes reunions t'interessarà. Tu què penses de mi? No, de mi, com a.

Com a cap, no com a persona. Diuen, jo penso que ets el millor del món. Renovat. Renovat. Pujo el sou.

Pujo el sou. Podria ser d'una manera anònima. Jo el que dic és que, home, potser hi ha gent propera a tu, parella, família, inclús. Hi ha molts fills que potser no diuen als seus pares el que realment pensen d'ells.

No, ni els pares diem el que pensem als fills. Perquè jo crec que com més proper, més t'estimes a aquella persona, tens molta por de fer-li mal. Ah, aquí és on vaig. I fas les coses amb tot l'afecte i amor del món i moltes vegades no és la veritat.

Aleshores, clar, quan ens plantegem un espai de confiança, potser aquesta confiança no és del tot així perquè tu et prives de poder fer algun comentari que afereixi l'altra persona. Aleshores és com si hi ha molta confiança, però a la vegada, per respecte i per l'amor que li tens a aquella persona, evites poder fer algun comentari que li pugui sentir malament.

La veritat està sobrevalorada. Però la veritat només s'ha de dir a les persones que estimes però la veritat s'ha de dir a les persones

s'ha de dir la veritat sempre a les persones

que estimes tu has fet una pregunta, Elisenda l'has fet a l'inici d'aquest dilema si voldríem saber, no no. Apa, era fàcil, t'ho poso. Perquè saps que no els puc. L'Àngel sí, perquè l'Àngel necessita

saber-ho tot. Jo sí, jo sí.

Jo no, no cal. Però encara que et fareixi

o que et descobreixi una part de tu que no t'agradaria. L'Àngel necessita saber on juga. I després ja hi entra o no hi entra. D'acord. El problema és quan no ho sap, es pensa en altra cosa

i després A nivell professional, tot i que em faci mal, sí voldria, eh? Perdó, eh? A nivell personal no cal. Professional sí, perquè et fa créixer i saber el que hi ha.

Tu com a persona no vols créixer, només vols créixer com a professional.

Hosti, de saber. Tota l'estona t'imagina't que tinc un superpoder i jo ja estic llegint el que estàs pensant de mi, que tu ja mires raro. Si tu ja m'estàs mirant i penses. Vés a saber què està pensant de mi aquest home ara mateix. Refereixo no saber-ho. No està pensant res.

No, no, no. Però no, a mi m'agrada. Jo crec que sí que a tots ens ha d'agradar saber què pensen. La meva resposta és sí. Sí, eh? Si la Judit no, jo sí.

Encara que et fareixi. Encara que et sorprengui negativament aquella persona.

Saps a què jugues. Sí, eh? Clar. Llavors intentes solucionar-ho, no? Mira, l'altre dia m'ha passat una cosa, una cosa molt estranya, que vaig anar amb un noi que no som amics ni res, eh? I tenim una relació que ens veiem cada 4 o 5 anys, no sé què, i ens saludem perquè ens caiem bé. No? O sigui, jo. Hola. Hola. Llavors em fa, no, no, és que no vull parlar amb tu. Ah! Dic, com? Dic, no, no, t'ho dic de veritat, no vull parlar amb tu, però és com una persona que et troba, o sigui, com si et trobessis, jo què sé, algú que coneixeu de la I tu que ho vols saber tot, no li vas demanar el per què? Clar, i em diu, dic, jo t'he fet algo, i em diu, no m'has fet res. Diu, però tracta millor la gent. I dic, jo, no? Que llavors ara jo vaig pensar, em va posar com una situació molt estranya, com dient, bueno, jo no et vull saludar perquè tu deus ser un monstre, algú li ha explicat, és que no ho sé, és que no ho sé. I clar, llavors jo pensant, però jo, pobre de mi, que l'única cosa que faig a la vida és intentar

cuidar O sigui que tu voldries saber-ho, en aquell moment voldries saber-ho, això és diferent, jo també voldries saber perquè no entenc res. Però jo estic dient que amb totes les persones que tu tens al voltant, tens aquest superpoder, imaginem, i saps en tot moment què estan pensant. Jo crec que visc més tranquil·la. Exacte, amb la ignorància. No sabent-ho. No és veritat. Si jo necessito saber-ho, ja trauré la conversa, ja en parlarem. Però contínuament.

Tu has fet aquesta pregunta, no? Sí, sí, certament és això. Vius més tranquil amb la ignorància, no sé que hi hagi alguna cosa que et remoi per dins, que hi hagi un problema o un conflicte amb algú i que necessitis resoldre'l, no? Però, ostres, saber-ho tot, tot, tot, tot. No ho sé, eh? Jo ho intentaria evitar. Viure amb la ignorància també és felicitat.

Judit, segon dilema. Jo tinc un dilema. Mireu, jo l'altre dia. No riguis. No és que l'any ha acabat amunt. No és per riure. No és per riure, no riurem. Jo l'altre dia vaig obrir, per error, per error de veritat, perquè vaig de bòlit i no miro, una carta que tenia la bústia a casa. Vaig obrir. No era per tu. I no era per mi. No només no era per mi, sinó que era de la veïna que tinc al costat, amb qui tinc bona relació, que fins i tot alguna vegada ha vingut a sopar, que conec la família, el marit, els fills, és a dir, que tinc bona relació. No és la meva millor amiga, però tinc una bona relació. Clar, ostres, jo, no sé, soc humana com. Com tothom. És a dir, un cop vaig obrir, a més a més vaig obrir-ho d'aquella manera que sense que sigui una apertura neta. Jo no tinc una obra a

cartes d'aquests antics. S'ha de tenir. S'ha de tenir una obra a cartes a casa. Té moltes utilitats una obra a cartes.

A part, estava la porqueria de les ungles també amb una obra a cartes.

Veient el que està passant amb la classe rica del país, millor no tenir obra a cartes a casa. No, no, no. Amaldit. Presumptament.

Amaldit es pot. Se les estan tenint, se les estan tenint. No, amaldit es pot fer tot. Entre ells. Bueno, hi ha coses molt clares. Amaldit es pot fer tot.

Amaldit. No sé de què parleu.

Bueno, acaba, acaba. Anem al dilema i després anem a l'actualitat. Es pot fer tot. Sí. Amaldit és. Ui, amaldit. Amaldit, amaldit.

Ara balla en Joan Petit. Ara balla en Joan Petit. En Joan Petit quan balla, balla, balla, balla. En Joan Petit quan balla, balla amb el nas, amb el nas, nas, nas, amb el dit, dit, dit. És una de les millors

cançons que tenim del nostre cançoner català. Si hem ballat el Joan Petit. Home, i parla d'un desmembrament

d'una persona, eh? Sí, van tallant-lo. Sí, sí, sí. Bueno, estem a la carta.

Estem a la carta, la carta que acabo d'obrir, mal oberta, trencada, arrugada. Una carta d'amor. I llavors, què trobo dins? A veure. Justament una. Ai, ai, ai. Una carta d'amor. És com una analítica. Ah! I veig, jo sé que les analítiques, lo xungo, és un asterisc. I jo vaig. Se me'n van els ulls, se me'n van els ulls, en lloc de tancar allò, perquè no és meu. Però tu ja ho sabies, que no era teva?

Sí. Sí, però anem a. Què tenia, aquesta veïna? No me lo pots dir. Tenia.

Posava allà que tenia clamídia. Li havien sortit fongs a la patatona.

Bueno, per dir-ho finament. Això és cura. Jo sé, perquè m'ho han explicat i perquè sóc una dona llegida. La clamídia és una infecció que pot ser contagiada, homes i dones,

per transmissions sexuals. Homes i dones, del capdret. Homes i dones, del capdret. Homes i dones. Homes i dones. Com és? Patim, patam, patum. Homes i dones del catret. Patim, patam, patum. No trepitgeu el patufet.

Ara has de fer un prova de contes. Mira, hem de recuperar aquestes cançons. Patim, patam, patum. Bueno, llavors.

Veig això, el sobre està arrugat. I dic, què faig? Val, què faig?

Clamídia, la veïna. Ara tu te'n saca la teva veïna i dic clamídia. Ara la família de la teva veïna.

Això és ilegal. Fa molts anys. Sí, això és una altra vida. Potser ella no ho sap i és aquesta picosa. Ja no hi és. La pregunta quina és? La meva pregunta, el meu dilema és, què faríeu vosaltres? I poca broma. És a dir, una cosa és ja oblidar-te'n que això ho has rebut tu, perquè ho trobo tan fort, tot plegat, que fas veure que no ho has obert, que no t'ha arribat a casa i això ja li arribarà per una altra via. Una altra cosa és tancar el millor possible que pugui el sobre i col·locar-lo, posar-lo jo a la nit. Amb les empremtes digitals, eh? Que no vegi ningú. I haurà vist que algú l'ha obert,

però no sabrà que soc jo, per exemple. D'acord, no hi ha càmeres, eh? Fora, vull dir, te n'has assegurat. Càmeres de seguretat. No, que ja puc, que no n'hi havíem. Que et vegi tu amb una gabardina i amb. Pareix preguntes. Està casada? Sí, clar. És que clar, és que clar.

Llavors ho ha de saber.

Sí, perquè vés a saber d'on li ve això. Sí, perquè això és recíproc.

Clar, es deuen haver passat l'un a l'altre, segurament. Bueno, això s'ha de saber.

I l'altra opció és, que de veritat que és la que jo vaig fer al final, és, mira. Veïna, m'ha passat això, no he mirat, l'he obert, i he mirat, he mirat, perquè em pensava que era algú meu. Ho sabies perfectament que era seva. I ho sento, però no vaig dir res, i ella no em va dir res. És a dir, jo no li vaig dir a l'Estarisca en qüestió, o sigui, és com si tens al o baix el colesterol. Tu vas dir, he obert una carta, he vist que era teva i he vist que és teu.

Ho sento perquè l'he obert malament, i clar, llavors sempre va quedar aquesta cosa. Aquí hi ha dues coses que són molt importants, Judith, i és que tu primer obres una carta que no és teva, que això és il·legal. Sense voler. I després mires una analítica que això són dades personals i hi ha una protecció. Perquè ja la tenia oberta. El no conocimiento de la ley no exime de la culpa. Aquí està, són dos delictes. Aquí ho has de mirar bé. Vosaltres què haguéssiu fet? Jo hagués fet que no. És igual. És igual què? Jo no hagués dit res.

Jo no haguessis dit res i no haguessis donat la carta. No, no, tu no haguessis donat la carta. No, perquè ella hagués trucat, home, venia d'unes analítiques, hagués trucat allà. No l'he rebut, no? Però passen dies.

Sí, és important, passen dies, això és un tema mèdic que és molt important, i a més a més és veritat, està casada, etcètera, vull dir que no és conya, jo vaig pensar, dic, mira, fa vergonya tot plegat, però li vaig dir, perdona, l'he obert, i mira, i és per tu. I és per tu, carinyo.

Això que tu tens pel teu marit, jo tinc per tu.

Perfecte. O sigui, vosaltres, haguéssiu, tu que t'agrada tant saber la veritat, en canvi, en aquest cas,

no haguessis dit la veritat, veus? Jo li hagués dit. Bueno, és que jo, amb els meus veïns, Palma és un bomba i la porta comparant amb Mallorca. Sí, senyor.

I jo tinc molt bona relació. I què haguessis fet amb

aquesta bona relació? Eva, tens clamídia!

A mi em diuen això i jo em dic, què és això? El més fort és que ho hagués fet així. Que em sents?

Eva! No, sóc l'Ernest. Ernest, digue-li a la teva dona que tinc la mídia. Si vols el comprovar, vine, que he obert la carta.

Però és que això és un lio, perquè l'Ernest després dirà, a veure, això d'on ve? O potser al revés. Potser ella li diu, escolta, Ernest, d'on ve això?

Clar, clar, clar, no sabem. Vaja, que no sé si serà per això, segur que no, però aquesta veïna ja no viu al costat.

Anem al tercer dilema, Àngel. Ah, doncs mira, jo ara. Hi ha una futbolista espanyola, l'Esther González, que és lesbiana, que ha fet un contracte amb l'Arabia Saudita, no sé si ha anat cap allà. I aleshores ella tenia un Instagram, una cosa, on tenia tot de fotos amb la seva dona i les seves criatures. No sé si tenia una criatura, o un fill, o no sé què tenia. La qüestió, que ara com que ha firmat allò, ha esborrat les fotos. Com que ha firmat a Paladar, ho ha decidit. No sé si l'han demanat o no, però ella ho ha fet. Ha posat el pedaç.

Jo no en tinc ni idea. Allò com va, sap que allò. Bueno, és que molt probablement, i això no ho sabem, perdó, però potser per contracte l'han fet borrar. Si estem parlant d'un país on no hi ha els drets humans a les dones, estan completament anul·lats. Bueno, els drets humans, en general. En general, però a la dona. Sí, encara més.

Clar, aleshores, jo em plantejo, jo faig un exemple, per exemple, teniu una filla homosexual, i rep una beca que li pot canviar la vida, és una cosa que li pot canviar la vida, i per aconseguir-ho hauria d'anar a una universitat ultracatòlica dels Estats Units, per exemple. Els Estats Units és una universitat, però ultracatòlica, on no podria viure lliurement la seva orientació sexual, no podria. Vosaltres. L'animaríeu a Cainés o no l'animaríeu a Cainés? Quant de temps ha d'estar allà? Ha d'estar tres anys.

I què vol dir que li canvia la vida? Vol dir que quan surti d'aquesta universitat tindrà una feina topíssima

i que es guanyarà. Serà la millor tenista, serà una d'aquelles Williams. Una Williams. I això ho saps? Sí, perquè tu saps que la teva filla juga el tenis. Aquest m'agrada. Juga superbé. Mare meva. O sigui, així com el Ricard quan era petit, que feia micròfons allà a Ràdio Sabadell, que dius, aquest noi farà ràdio. El mateix, però amb una raqueta de tenis. I d'aquí tres anys, quan torni, serà Williams. Ara, és un bullerot. No, que us ho dic de broma.

Clar, tu l'envies allà, però incentives que hi

hagi centres universitaris. No ho podré dir mai. És massa dur, això. Està tenint una conversa molt clara. Està parlant d'enviar el teu fill o filla, no?

Està parlant d'una conversa amb el teu fill o filla. Són tres anys, eh? Són tres anys que et pots trobar en situacions. Complicades i no podràs

viure en llibertat. I té parella, clar. Ho vols fer o no ho vols fer? No només això, és que tu també estàs pagant per enviar aquesta personalitat, per tant, incentives que hi hagi centres educacionals que tinguin aquesta línia, clar. Llavors, hi ha aquestes dues coses, que pugui passar una època dolenta i després que tu estiguis pagant per fomentar tot això.

Però tens l'oportunitat, no passa a tothom, això. A veure, també us he de dir que als ultracatòlics també hi ha allò de la confessió, tu et confesses i tot i ja està.

Ah, sí, sí, això és com ser de l'opus, és el mateix rotllo. Tu dius, escolta'm, jo em confesso, he robat. Bona educació, tots els recursos, que et confesses i tot passa, és una mica el rotllo opus.

He tornat a robar. No ha passat res. He pecat, saps? Dos per a nosaltres i

una per a Maria. Jo estava pensant que la premissa de tots els pares, en principi, és que el que més estimem del món són els nostres fills i sempre diem que el que volem per ells és que siguin feliços. Sí. Diem això i ho pensem.

Sí, però tu penses que d'aquí tres anys serà una Williams, eh? Tu has vist lo tocats de l'ala que estan molts d'aquests megatenistes i molts d'aquests esportistes d'elit? Tu vols això pel teu fill o filla? Si ell vol. Si ell vol, si ella vol. Potser també és una molt bona conversa aquesta,

la de parlar amb la teva filla. I el teu marit és l'entrenador. El teu marit és el seu entrenador. T'ho estic ficant ja.

Bueno, però és igual. A mi amb això no varia. Bueno, pot variar però una mica. Sí, però vull dir, és igual. El fet és, estàs preparada per assumir i passar per totes aquestes coses que segur que et passaran. En favor de la teva formació professional, no oblidant-te dels teus principis. Jo vull saber la vostra opinió,

no l'opinió de la criatura fictícia. Ja, ja, ja.

Jo no l'hi enviaria. No l'hi enviaria, però sí que aquesta criatura té molta il·lusió. I en aquell moment veu A veure, també l'hi pots enviar i si al cap d'un any no està bé, que et digui, escolta, em treu-me d'aquí. Vull dir que no sempre és una cosa que ha d'acabar-ho sí o sí. Si ho vol intentar. Aquí està. Depèn d'ell, no?

Si ell sap el que hi ha.

Jo us estic dient què faríeu vosaltres. La seva no la vull saber. Vull saber la vostra. Jo no l'hi envio. No, no, no. Vés-hi, nena, o no hi vagis, nena. La nena et diu, mama, quina opinió tens d'això? Jo me'n recordo, mira, una vegada. Bueno, es pot provar.

Tira't a la piscina. Mira, ara m'ha donat per dir això. Provemo. Renuncia a la teva llibertat sexual per un. Provemo, provemo. Si ets tan desgraciada i a tanta pressió i a tant mal rotllo, fes-m'ho saber, sobretot. I s'acaba, s'acaba aquest malson, ja està, ho provem-ho. Ho provem-ho, per què no?

No, no, no, zero, zero, zero, zero. Zero, en absolut. Passa per davant, evidentment, la llibertat d'estimar a qui tu vulguis sense saber-te d'amagar mai i, evidentment, sense entrar dins uns cercles que estan més que obsolets i més caducs que totes les coses. No, no, no, zero, zero, quedes a casa.

Un estrés, eh? Un estrés com a mare, eh? Per això, d'estar ben proper a la teva filla perquè no li mengin el coco.

100%. Que li mengin altres coses, sí. No, no li deixarien. Aquí no li deixarien. Mira que de veritat, eh? Home, a veure. I a més ha començat pel coco i he pensat, o sigui, aviam, menys que no té clamídia.

Són molt pesats. Al final, la nena tenista tenia clamídia. I ballava en Joan Petit quan balla.

Jo dic Pasqual Isenda Pineda, Àngel Llaça. Gràcies i bon cap de setmana. Adeu.