Vaga general per l'habitatge: com hem arribat fins aquí?

Aquesta vaga general neix arran d'una imatge que va donar la volta al món. Una dona de 87 anys que surt de casa seva en una llitera després que la desnonin del pis on havia viscut tota la vida. Maricarmen Abascal va morir a Madrid pocs dies després que la desnonessin i aquí a Catalunya dues dones han suïcidet els últims mesos també, després de ser desnonades. És la cara més dura, més crua, d'una crisi que afecta bona part de la nostra societat. Persones treballadores que han perdut poder adquisitiu, que veuen com els preus no paren de pujar i que cada vegada tenen més problemes per accedir a un habitatge o per poder-se'l pagar. La crisi de l'habitatge fa anys que s'arrossega, però com hem arribat fins aquí? Què ha fet que, ara sí finalment, aquest problema estigui al centre del debat polític? Benvinguts a Això és el Radar de 3Cat Info. La Sara Riera és periodista de la secció d'Economia de Catalunya Ràdio. Què tal, Sara? Benvinguda. Hola, Eloi. Escolta, comencem per això, per la gran pregunta, i és que aquest malestar, aquests problemes per trobar habitatge o per poder pagar el lloguer, en realitat tot això fa anys que s'arrossega, però sí que és veritat que semblava que estava com soterrà, no? Sí que sortia a les enquestes, algú protestava, però mai s'havia posat tan al centre com ara. Llavors la pregunta és aquesta, què ha passat? Quin ha sigut el detonant ara?

Doncs la pressió dels sindicats d'habitatge a la classe política ha funcionat. Aquesta és la clau. Aquestes morts que comentava són el detonant d'una resposta social que feia temps que es cuinava. Per què? Doncs perquè els problemes d'accés a l'habitatge, com has comentat també, i la pèrdua del poder adquisitiu de la gent fa anys que els estem patint. I ara s'ha arribat a una situació insostenible, amb la majoria de la població patint per arribar a final de mes i amb la meitat, la meitat de la població, que això no pot pagar el mes bàsic amb el que cobra. Estem parlant de la calefacció, de pagar el menjar. Ara ja no som amb aquella tessitura de fa uns anys, que la gent patia per la feina, l'aturar està per sota del 10%, aquesta dada és important. Sinó que som en el punt que la inquietud de la població s'ha desplaçat directament ja a poder viure. Segons l'últim informe de l'IDRA, l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona, només un 12,5% de la població viu ara mateix amb comoditat i pot estalviar.

És que la situació, com tu dius, és insostenible per moltes famílies. Ara, per què parlem d'habitatge? Però és que l'escenari de fons, el context de preus, de sous, de condicions de vida de molta gent, és realment complicat.

És que és impossible, i perquè ens en fem una idea, el millor és veure com estàvem fa 10 anys, quan encara es podia viure relativament. Segons dades de l'UGT, són bastant destacades aquestes dades, les ha fet Es Publica ara fa molt poquet, en l'última dècada, atenció, l'habitatge de compra ha pujat un 96%. Els lloguers un 60%, els aliments un 40%, recordem que ara mateix tenim la inflació al 4,9%, això són nivells de principi del 2023, els carburants, que els utilitzem cada dia per anar a la feina, per anar a qualsevol lloc, un 30%, i els salaris un 30% també. Per tant, el que és evident és que cada cop necessitem més diners per cobrir les mateixes necessitats. I atenció, amb quins salaris estem jugant ara mateix a Catalunya per viure, eh? Clar, si fossin altíssims, com altres països d'Europa, doncs la cosa potser seria molt més fàcil, no? Aquí la meitat de la població està cobrant, com a molt, ara mateix 27.000 euros. I un 25% està cobrant menys de 18.000 euros. Per tant, tenim un 75% de la població, això que dèiem que és incapaç d'arribar a final de mes i que està, doncs, absolutament asfixiada. Per això, aquesta relació de tots els elements és tan important de fer perquè l'habitatge, ho hem dit, està disparadíssim, 96, 60, ara és tot aquest còctel de la misèria, podríem dir, el que asfixia clarament la població.

El còctel de la misèria, és una expressió, malauradament, però és molt afortunada, perquè, com tu dius, no és només el preu de l'habitatge, sinó aquesta combinació de preus que s'han disparat, començant pel mateix combustible, pels aliments, tants productes que fan això que ara tu descrivies, que la gent. Cada vegada li costa més arribar a final de mes, encara fins i tot que tinguin una feina, que estiguin treballant. Tornant concretament al tema de l'habitatge, Sara, un dels motius que explica l'encaiment de preus és que no hi ha pisos, o sigui que l'oferta és totalment insuficient. Com pot ser que hagi passat això, que haguem arribat a aquest escenari?

A veure, hi ha diversos factors. D'una banda, els darrers anys ha augmentat molt la immigració i això és un factor que, òbviament, incideix en la demanda d'habitatge perquè pressiona més els preus cap amunt i moltes famílies han d'acabar vivint en habitacions. Però el tema de fons és tot el que no han fet les administracions aquests últims anys en matèria d'habitatge. Mira, l'any 2013 l'Estat va deixar de subsidiar la construcció d'habitatge protegit, directament, va deixar d'invertir-hi cap diner. En 10 anys la caiguda de la producció d'obra nova va ser del 70%. Ningú pot pensar que amb la sanitat o amb l'educació s'hagués fet el que es va fer amb aquell Pla Estatal d'Habitatge l'any 2003, en què els recursos financers gairebé van desaparèixer. Els economistes, Miquel Morell, Agustí Jovent i el Regàs, ells són de la Pompeu Fabra, són els que han fet aquest càlcul. Diu que tots aquests plans que ara té la Generalitat, els 50.000, els 214.000, permetran activar aquest mercat que ha estat 12 anys parat. Però és una construcció que no es podrà sostenir si l'Estat no torna a entrar a subsidiar també els projectes de la Generalitat, perquè els promotors privats el que volen és que els surti rendible també posar-se a construir pisos. Per tant, aquí s'han de combinar les ajudes.

I mentre hi havia aquesta paràlisi de l'administració pública, aquesta falta de recursos públics per construir habitatge, n'hi ha hagut que s'han fet d'or i que han contribuït a capgirar absolutament el mercat de l'habitatge fins a arribar a l'escenari que ens trobem avui. Estic parlant, penso, bàsicament d'inversors privats i d'aquests famosos fons d'inversió. Aquests són els altres grans actors que han fet abocar-nos a la situació que som avui.

Sí, posem per exemple el cas de Barcelona, perquè és on hi ha més demanda d'habitatge de tot Catalunya. Aquests últims anys els fons d'inversió el que han fet ha estat entrar en massa a comprar edificis sencers per posar-los a lloguers residencials altíssims, a lloguers de temporada, a lloguers turístics, a blocs que abans érem de famílies de la burgesia catalana que es llogaven per tota la vida a famílies de Barcelona. Aquests blocs s'han acabat venent, aquestes grans immobiliàries. Llavors, en molts casos, aquests fons, aquests nous propietaris, el que han fet està expulsar aquesta gent que hi ha viscut sempre. Per això es diu que la fasonomia de la ciutat de Barcelona ara no té res a veure amb la que teníem fa unes dècades.

Avui estic parlant amb la Sara Riera sobre la crisi de l'habitatge que ha desembocat en aquesta vaga general, una crisi que ha obligat les administracions a intervenir, a regular el mercat, però vaja, sembla que això ha arribat una mica tard per això que dèiem, perquè han estat molts anys també sense construir habitatge públic i per molta política que ara vulguis impulsar, si no has construït durant els últims anys,

quina situació queda? Queda aquest dèficit que comentàvem, que s'ha calculat que és enorme. I quan en el dèficit que ha generat d'habitatge li sumes totes les necessitats futures que genera tota la immigració que arriba i tota la població que arriba, la demanda d'habitatge és enorme ara mateix. És cert, com deies, que ara ja aquesta regulació la tenim, existeix des de fa un parell d'anys, Però clar, s'ha de tenir molt més HPO, molt més habitatge protegit, se n'ha de construir moltíssim i això té uns terminis molt amplis. L'administració el que no ha fet i que sí que podria fer ara és també tocar tot el tema dels impostos. Penseu que, per exemple, a Holanda, una persona de menys de 35 anys que es vol comprar un primer habitatge, els impostos per fer-ho són zero. Uau. Són ajuts molt importants a cara a aconseguir finançament després per, per exemple, tenir una hipoteca. Aquí, a part d'hipotecar-nos, en el cas que puguem comprar, hem d'assumir també unes despeses d'impostos que són molt altes.

Arribats a aquest punt, i amb l'escenari que tenim actualment, que no és precisament un escenari optimista, ara hi ha un horitzó que podria canviar-ho tot, que són les eleccions espanyoles del 29 de novembre. I et volia preguntar justament això, Sara. Quins escenaris es dibuixen en polítiques d'habitatge ara, segons qui guanyi en aquestes eleccions? Perquè les dues opcions són molt diferents, eh?

Sí, hi ha la del bloc continuista, que podríem dir SOE i tots els acòlits que pugui sumar al seu voltant, i el que es faria seria continuar desenvolupant aquesta llei d'habitatge del 2003, reforçar les mesures per contenir els preus, però, com diem, si les enquestes l'encerten i guanya el bloc PPVox, el seu líder, Feijó, ja ha dit obertament que derogarà la llei d'habitatge espanyola del 2023. Això vol dir eliminar les zones tensionades, reduir la intervenció sobre els lloguers. I en el nostre cas concret de Catalunya, penseu que ara estem podent regular tot el que és el mercat d'habitatge perquè ho fem en aplicació de la llei d'habitatge espanyola. Si el Partit Popular i Vox deroguen la llei d'habitatge espanyola, Catalunya no tindrà una base legislativa per poder continuar amb aquesta regulació.

No podrem regular perquè no tindrem una llei que ens ho permeti, que ho empari, per dir-ho així, no?

Efectivament. Amb la qual cosa, doncs, si ara les coses estan complicadíssimes per una gran majoria de la població, doncs imagina't com ho estaran d'aquí un any. Bé, doncs són alguns dels

motius de les preocupacions que hi ha darrere la motivació d'aquesta vaga general per l'habitatge de la que hem parlat avui amb la Sara Riera, periodista de la secció d'Economia de Catalunya Ràdio. Sara, moltes gràcies. Fins aviat. Fins ara. Avui a la taula de so ja hem tingut el Dani Jiménez, el muntatge musical és de Sergi Cotillas. Jo soc l'Eloi Barrera i això és el Radar de 3Cat Info. Gràcies per escoltar-nos.