Vaguistes: "S'aprofiten de la nostra professió"

Dimecres, vaga general. I les dones, què?

Hi ha descontentament en molts àmbits de la societat. Parlem molt del problema de la vivenda i amb raó, però els mestres i les escoles estan a peu del canó. Els metges també fan aturades i les bibliotecàries fa pràcticament un any que es mobilitzen. Segons dades del Ministeri de Treball i Economia Social, del gener a l'agost d'aquest any, gairebé uns 580.000 treballadors han fet vaga a l'estat espanyol. D'aquests, Més de 360.000, més de la meitat són dones. Per què les treballadores es mobilitzen més? Què hi ha darrere d'aquestes reivindicacions? A dos dies de la convocatòria de la vaga general pel dret a l'habitatge i amb dos dies també de vaga de maquinistes, avui volem parlar amb les dones de col·lectius de treballadors que fa temps que estan en lluita.

A Catalunya Radio, les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Avui comencem amb aquesta cançó tan antiga de les vagues a Massachusetts, sobretot de les treballadores de la indústria tèxtil allà per 1912. Però hi ha una cosa que m'agrada molt d'aquesta cançó, i és que elles no només parlaven que volien pa. Si fixeu-vos, la cançó es diu Bread and Roses, pa i roses, perquè volien una altra cosa encara més important, que és dignitat, bellesa i cultura. Vaja, una vida plena.

Bret& Roses, de la Bobby McGee, per començar el programa d'avui. Benvingudes, benvinguts a les Dones i els Dials.

Bret& Roses.

Segur que algú ens està sentint i diu, però a veure, les dones i els homes aquí no fan vaga igual? Què està passant? Per què aquestes de les dones i els dies sempre busquen explicar el que els passa a les dones? Doncs ara us ho explicarem, perquè. Ara, quan entràvem i ens asseien, les dones que tinc aquí al meu voltant em deien "Les vagues ens permeten conciliar". Atenció amb aquesta frase, que és forteta. Saludem les primer, que són Cristina Méndez Cuadrado. Benvinguda, com estàs? Gràcies, molt bé. Professora d'Història i Història de l'Art de l'Institut Públic Les Venyes de Santo Coloma de Gramenet i membre de l'Assemblea de Docents. Gràcies. També ens acompanya la Montse López Tolosana, que és tècnica auxiliar de biblioteques a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Què tal? Bon dia. I també ens acompanya la Mercè Güell, que és cirurgiana de l'Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa. Hola, què tal? Què tal? M'heu fet ja titular. Abans de seure, em dieu, les vagues ens permeten conciliar. Per què? Expliqueu-me això. Perquè totes teniu un problema d'horaris, em sembla a mi.

En el cas nostre, és a dir, dels metges, el que està claríssim és que hi ha jornades de 60 hores a la setmana, incloses les guàrdies, perquè hem de fer la nostra jornada i, a part, hem de fer les guàrdies que són de dilluns a diumenge i estan incloses les famoses guàrdies de 24 hores. Amb jornades de 60 hores és difícil de conciliar, és molt difícil de conciliar. I ho fas amb un sobreesforç, sortint cansada de la guàrdia, per estar amb els teus fills, per poder estar un temps de qualitat amb ells, bàsicament. I és una de les coses que per això la gent jove, sobretot dones que fan vagues, ens ho diuen. És a dir, és que així ens permeten estar, mira, no vénen a les vagues, a les manifestacions en si, però estan amb els seus fills. És fort això, eh?

És a dir, el nostre dret a vaga no el podem exercir perquè l'aprofitem d'una manera avalada per estar amb les criatures, perquè les veieu per foto, pràcticament, no? Les metgesses.

Bueno, o les veus quan. Jo quan era. Jo tinc un fill de 21 anys el veia cada tres dies, el dia que anava a treballar, el dia que el deixava al col·le, és a dir, és així, era la nostra feina. Moltes vegades ho fem de cap de setmana, tu també has de descansar, si feies divendres, diumenge, el dissabte te'l pensaves dormint, podies passar perfectament 72 hores que no veies apenas la teva criatura. Com vivien ells, les criatures?

Perquè clar, ara ets gran, ho pots explicar, ho poden entendre, però recordes, per exemple, com ho vivien a l'altra banda?

Jo sempre dic que he tingut la sort que tinc un marit que m'ha ajudat moltíssim. Però el meu fill, quan jo arribava a casa, volia estar amb mi. Volia estar amb mi. Mamitis, no? A vegades és que no et veuen, volen estar amb tu, simplement. I deixa'm dormir una miqueta i puc estar la tarda del dissabte amb tu. Llavors dedicaves aquesta tarda. El temps teu era nul.

És una de les grans reivindicacions aquesta, el tema dels horaris, i en aquest sentit les bibliotecàries també en peu de guerra, perquè conciliació amb tal com està el percal a les biblioteques és

pràcticament impossible. És molt difícil. No fem tantes hores de feina com tu exposaves, però les hores depenen de com te les distribueixen. Jo per poder conciliar vaig tenir cinc fills i jo el que m'he jugat és la jubilació. I la cotització, perquè per poder estar més hores a casa has reduït lo irreduible de la jornada.

Expliqueu això, expliqueu això, perquè crec que hi ha una mica de desconeixement. És a dir, al reduir-te la jornada no cotitzar,

no cotitzar. Depèn des de quina perspectiva, o sigui, des de quina posició te la redueixes. És diferent si ja estàs fent la jornada completa i tens una reducció d'aquestes avalades per fills hasta menors de 12 anys i tal, és una cosa. Diguem, compensa encara una mica. En el meu cas, com que jo venia d'ensenyament justament i vaig passar a biblioteques, el que vaig fer és treballar jornades reduïdes d'entrada, amb la qual cosa jo no tenia cap compensació. I em vaig passar molts anys així, perquè eren molts fills i eren petits, i també t'he de dir, ja sabia el que em jugava. Però ara que ve la jubilació a prop, em falten anys de cotització, això és així.

Això és molt dur i estem pensant també, ara que parlàvem amb la metgessa, la metgessa a partir dels 50, si voleu podeu deixar, per exemple, de fer guàrdies, però justament quan estaves conciliant, és a dir, quan eres més jove i tenies els teus fills, estaves obligada a fer-les amb lo qual, d'entrada, ja sempre has perdut més diners que un home.

Nosaltres estem obligats a fer 499 hores a l'any de guàrdies. Això venen a ser unes mínim quatre guàrdies segons com estigui distribuït al mes. És a dir, quatre dies et passes sencers a l'hospital. Són dies. És a dir, són dies que tu gastes. I després et trobes que, a diferència. Bueno, tu parles de la jubilació. Però a mi no em cotitzen aquestes hores per la jubilació. Jo em jubilaré amb 65 o 67, quan em correspongui, havent fet 60 hores. És a dir, aquestes hores de mes no em cotitzen, que és una de les reivindicacions que tenim nosaltres a la nostra vaga.

A la Cristiana Méndez, que també ho està sentint, que és la professora d'Història i d'Història de l'Art, suposo que tu també a vegades expliques als teus alumnes les vagues. I tant, ara quan parlaves. I ha canviat molt la cosa, però sembla que també les dones rebeu potser el pal més gros a l'hora de fer vaga,

però tot i així esteu allà. I tant, i tant. Les dones, no s'ha fet una diferenciació, jo crec que al llarg de la història, sobre quin és el nostre paper. Sempre hem estat, diguéssim, s'han mirat les vagues d'igual a igual. I està bé que es faci aquesta diferenciació perquè al cap i a la fi som les que. Més pes tenim moltes vegades a casa i, bueno, doncs se n'ha de parlar. Aquesta feina sí que no cotitza, eh?

Aquesta no et fa jubilar abans. Aquesta no.

I les hores extres tampoc que fas a casa preparant materials. Tot i que tenim unes hores contemplades, molta gent fa més hores de les que toca.

A mi m'agradaria en el cas de les mestres tu també comentaves ara abans que comencéssim a mi ser mestra a vegades m'ha ajudat a conciliar

en alguns aspectes Sí, clar, com que nosaltres tenim les hores de permanència i de classe diguéssim, no estem les 37 hores i mitja com a funcionaris que hem de treballar sinó que es contemplen 7 hores fora del centre de treball i això vol dir que. Tot i que facis aquestes hores, o més inclús, doncs potser les pots fer a casa quan el nano està dormint ja, perquè clar, durant la tarda no és possible.

O sigui que d'alguna manera lluitar pels vostres drets és fer malabarismes vitals. Per les dones ve a significar això. Sí. Em diríeu, o què? Totalment d'acord, totalment d'acord. Hi ha més dones vaguistes comes. Abans dèiem els números i són això de 580.000 treballadors que han fet vaga a l'estat espanyol, més de 360.000 les dones, és a dir, més de la meitat són les dones les que s'estan també reduint les seves nòmines. Per què creieu que passa això? Per què creieu que les dones tenen més ganes de sortir al carrer o de fer vaga? Per això que dèiem, perquè hi ha una mica de trampa en aquest sentit, de dir, si faig una vaga em podré veure un dia la meva criatura?

No només això, jo crec que en el cas de biblioteques ho tinc claríssim, perquè som un col·lectiu feminitzat, primera cosa, per tant, sempre farem més vaga més dones que homes perquè som més dones a la feina, però és que, a més a més, un dels greus problemes que tenim és l'horari i la conciliació. El nostre horari, nosaltres sortim de treballar en el millor dels casos a un quart de nou del vespre, en el millor dels casos. Si treballes en una biblioteca com la meva, l'horari encara és més tard. Llavors, amb uns horaris que no són en absolut compatibles amb la jornada escolar, per exemple. Clar, evidentment, que nosaltres sortirem sempre les que més, i la conciliació és un dels drets que estem reivindicant bàsics. Per naltres, per aquesta conjuntura en la que estem. Suma-li també que les bibliotecàries,

ja ho hem explicat altres vegades aquí al programa, esteu patint assetjaments sexuals a les biblioteques, situacions de perill, situacions de risc, perquè són llocs públics on entra tothom, on no li pots dir a una persona no pot entrar a vostè aquí, perquè és com si fos al metro, i llavors això sí que té una particularitat molt evident amb les dones,

no?, a més. Sí, a veure, la tipologia d'agressions que sofrim és amplíssima. Pot ser verbal, pot ser una escopinada, pot ser un cop i pot ser assetjament sexual i poden ser coses que són difícilment denunciables. Si tu tens un usuari al qual has cridat suaument i amablement l'atenció perquè estava fent una cosa que no havia de fer i baixa durant totes les escales de la biblioteca seguint-te i cridant-te a l'orella totes les tortures de l'infer. Sembla que t'hagi passat, eh? Sembla que m'ha passat. Totes les tortures de l'infern, però descrites, descrites i tal. Què fas amb això? No tenim protocol de violències, fa molt de temps que l'estem demanant. No hi ha per situacions aquestes, sinó per les greus, però en general per totes. No tenim un acompanyament. Si a mi m'agradeixen dins de la biblioteca, he de denunciar jo i anar jo al jutjat. A veure, és una cosa que m'ha passat en tant que soc bibliotecària, no m'ha passat per ser la Montse López. M'ha passat perquè estava fent la meva feina. Jo vull que l'Ajuntament es personi. O sigui, també demani. Demaneu una responsabilitat. I un acompanyament, però integral al 100%. No que jo posi una denúncia, que també la posaré si convé, però jo vull més i no tinc ni un protocol. Vosaltres també creieu, mestra, metgessa,

que esteu sotmeses a més agressions físiques, sexuals, assajaments, només pel fet de ser dones?

Se senten. Jo tinc companys que sí que se senten més. Particularment en el meu centre, no. Sí que alguna amenaça, que ja és com normalitzat, però això no hauria de ser així. Sí que parlàvem abans amb la metgessa que el que trobem és que hi ha més qüestionament de la nostra professió. En el meu cas, alguns pares et diuen de vegades què has de fer, et qüestionen. Creus que als homes no els passa això? O els passa menys? Vull dir, ho heu parlat? Sí, sí. Ara, parant atenció amb això, jo sé que a un home és més difícil que un alumne li planti cara o que fins i tot una família, perquè corporalment és més gran, té el to de veu més gran, i és així. Això és així. És una qüestió, potser, d'educar-los, no?

Jo amb l'Anxessa estic d'acord que la professió mèdica s'ha anat feminitzant mica en mica a nivell de cirurgia possiblement encara estem amb el 50-50% és una cosa bastant masculina encara. I en quant a les agressions, patim més nosaltres, les dones, que no els homes. Però perquè es creuen amb el dret de cridar-nos. Jo en concret, per exemple, m'han estat a punt de pagar i vaig anunciar a la persona que va estar a punt. Perquè jo no puc estar fent la meva feina i sentir-me que estic amenaçada, que no puc fer la feina com jo vull. Que m'indiquin, com deia la Cristina, qüestionant-me constantment i si no faig el que tu dius i no et dono la prova que tu et pego. Jo sí que en el nostre cas, en on jo treballo, vaig sentir-me molt ben acompanyada perquè tenim un protocol i en tot moment em van acompanyar per fer la denúncia que va prosperar i que vaig guanyar. Però sí que és veritat que senten més envalentonat la gent a cridar-nos i a amenaçar-nos que en aquest cas el sector femení que no el masculí.

Pel fet de ser dones, eh? Totalment. El que dèiem al principi de la cançó, de Bright and Roses, demanem dignitat també per fer les nostres feines, millor condicions, no només estem parlant d'horaris, que sembli, potser que pugui ser banal, sinó que també la manera de fer-la.

Comencem a governar-nos. Que neixi de naltros la emoció. Que desapareguin bàndols. Som escàmols d'insurrecció. Comencem a governar-nos. Que neixi de naltros la passió.

Les dones i els dies, riques d'esperit.

Avui les dones hi ha els dies parlant de vaguistes, en aquest cas dones que estan darrere de molt de temps de posar les coses, de dir-les, d'explicar tot el que els passa. Que important aquestes mobilitzacions. Dimecres, vaga general. Com encareu la vaga de dimecres? Com us sentiu davant d'aquesta vaga?

Ai, aquest silenci administratiu. Nosaltres el que passa és que en el cas dels metges, com que estem des del 28 d'octubre en vaga indefinida, és un dia més de vaga, que servirà per recolzar dos reivindicacions, amb la qual cosa jo crec que el seguiment tindrem el que tindrem, és a dir, no puc possiblement una miqueta més elevat, que és per la vaga dels metges o per la vaga de l'11 de novembre, no sé dir-te exactament. Difícil, difícil. Estem dividits nosaltres. Esteu dividits.

Això és un fet que vaig sentint molt, fins i tot en aquesta ràdio també estem dividits. Què està passant amb aquesta vaga? Per què no té prou seguiment? O per què creieu que no tindrà prou seguiment?

Jo crec que a biblioteques sí que en tindrà. La biblioteca s'ha recolzat directament aquesta mobilització de l'11 i jo crec que moltes persones que potser hauríem fet vaga altres dies, perquè ens anem tornant per fer-la, perquè una vaga indefinida és insostenible si no fem tors, crec que tots aquesta vegada apostarem pel dia 11 i que serà força massiu com va ser l'1 de setembre, que va ser un altre dia per motius diferents, no era una vaga general, però que també vam apostar totes les biblioteques de Catalunya.

I en el sector dels mestres, com ho veus? Doncs he estat tantejant els companys avui mateix i la setmana passada i la gent no ho té clar, no ho té gaire clar, perquè troben que és una vaga general, que és una vaga sobre l'habitatge, no està molt clar. Després nosaltres tenim prevista una el 26 de novembre sobre educació i ja et dic que així com les prèvies, abans de l'estiu estava claríssim, fèiem assemblees, ens mobilitzàvem, ara jo crec que tindrà poc seguiment. Tinc aquesta sensació, com a mínim amb el meu centre, eh?

Clar, és curiós això que dieu, perquè clar, depèn de amb qui parles, això és molt elàstic, no ho sabrem fins aquest dimecres, però sí que em fa la sensació que hem deixat de banda la idea de col·lectivitat i realment hi ha un descontentament molt gran. No sé si en aquest sentit les dones. Posen una mica la diferència en aquest sentit. Si creuen més en el col·lectiu, o penseu que creuen més en el col·lectiu, perquè tinc la sensació que, això, bibliotecàries, metges, professors, però que tothom està una mica separat i tothom està mirant per lo seu. Ho sentiu així? Són els nostres temps? Us agradaria que això fos França? A veure, com estem? O sigui, a vegades que sí que somia en França.

Sí, ho voldria, totalment. Ara, també t'he de dir que en el nostre cas és una mica diferent. Abans hem parlat de feminització i una de les coses que comporta la feminització i que en el nostre col·lectiu hi ha una diferència amb els seus és quan nosaltres vam començar les reivindicacions i dèiem que si horaris, que si conciliació, que si manca de personal, la gran sorpresa, almenys per mi, ara parlo una mica en personal, va ser descobrir que en comparació amb altres col·lectius de l'Ajuntament de la mateixa categoria laboral cobrem molt menys. Això és un col·lectiu feminitzat. És el mateix que els passa a les senyores de la neteja en comparació de les mateixes categories masculines. I jo m'he pegat una nata i un disgust i unes ganes de reivindicar. Vull dir, nosaltres ara, clar, lligant-ho amb l'habitatge, què passa? Quan jo vaig entrar a treballar fa més de deu anys a biblioteques, gairebé tots vivíem a Barcelona. Ara tinc moltíssims companys que ja no viuen a Barcelona.

Clar, suposo que amb metges passa el mateix,

amb escoles passa el mateix, oi? Igual. I amb un transport públic que no funciona, és el que estàvem parlant també abans, el transport públic no funciona, has d'agafar el cotxe, tot està encarit del gasoil, la benzina. Tot va sumant, va sumant, va sumant i els ous es mantenen o creixen molt per sota del que creix la vida. Vivenda, el que és menjar, benzina, absolutament tot està pujant molt més que els ous.

Vosaltres també sou, en aquests tres casos de dones que ens acompanyen avui, la Cristina Méndez, la Montse López i la Mercè Güell, sou tres persones, tres dones que porteu molt de temps treballant-hi en les reivindicacions i això també produeix cert desgast i cert desànim, m'imagino, no? Com ho viviu aquesta part? Perquè és allò, uns carden la llana i els altres.

Jo com a profe ja el 2000, crec que era 2006, 2007 ja es van fer un cicle de vagues, després amb les retallades i tal, i ho vivia amb molt d'entusiasme i ara ja m'agafa més gran. Ho visc amb més tranquil·litat, no vol dir que no hi hagi lluita, i tant que sí, però no m'ho crec tot, pas a pas, i amb calma, perquè la gent de seguida es creix, no?, i després, vaja. Baixar massa ràpid. I després també quan

et toca en la butxaca, és a dir, tots tenim grans ideals, però a la que et toca en la butxaca els ideals, parlem-ne, no?

Jo tinc que dir-te que aquesta vegada, aquesta vegada de metges, l'estic vivint amb molta intensitat, precisament perquè tinc certa edat i estic veient el que estem deixant. La sanitat. Perquè ves també la sanitat com era i com és ara. Tens un dol, m'imagino. Exacte. La sanitat s'està. Els pilars de l'educació, la sanitat, s'estan desmoronant. No estan havent les. No sé com dir-t'ho exactament, però no estan havent totes les reformes que haurien d'haver per garantir una sanitat pública de garantia els propers anys. I lluito per això, perquè bàsicament ha d'haver una reforma de com s'ha de fer aquesta sanitat. I pels nostres fills, els que deixem. Perquè jo no vull que acabin amb una sanitat semiprivada o semipública com pagament. Jo vull una sanitat pública com la que jo he viscut i de qualitat. I això s'està desmoronant.

A mi em fa la sensació, com a metàfora, que no sé si és. Encertada per aquests dies, però és com tenim els millors trens d'alta velocitat, però després la seguretat no funciona. Tenim els millors metges, tothom parla del gran nivell dels metges, però no tenim la seguretat que han de tenir per poder treballar. Quan tu treballes 50 hores, tu no pots donar el servei que hauries de donar. No, ni molt menys.

Jo sempre dic el mateix als residents que sempre tenen ganes d'operar totes les 24 hores i tal, i dius, no, tu no pots donar la mateixa garantia a l'hora que portes de cinc de guàrdia que a les tres de la matinada. Si ve una emergència, naturalment que hi entres, et prens dos o tres cafès, et desvelles, fas una dutxa, el que faci falta, però si no, ho difereixes. Ara faré una pregunta. Has parlat d'aquests

residents que tenen tantes ganes d'operar. Aquí també hi ha diferències entre homes i dones? Aquest ego de jo puc amb tot, no passa res, no he dormit però jo puc fer-ho. Les dones estirem més enrere aquí o no? No.

D'acord. Ara no, ara no. Ara no, és a dir, són tan exigents elles com ells. Ara ja no. Però això havia passat, eh? És que la cirurgia abans, saps el que passa? Que la cirurgia quan jo vaig començar eren poquetes les que hi havia. De mica en mica s'ha anat igualant. I havies de fer un esforç que havies de demostrar que eres igual que un home, que podies fer el mateix que un home. I això era un sobresforç brutal, però molt. Havies d'estar a les mateixes hores, sortint de guàrdia, quedar-te, fer publicacions. La família la deixaves molt de banda, però perquè havies de demostrar que eres com un home.

Hòstia. També parlem d'edats. Les noves generacions. Mira, mira quina careta que em fa la Montse López. Les noves generacions són igual de combatives que les d'abans, podríem dir. Bueno, vosaltres sou relativament joves, però. Mira, a biblioteques.

M'agrada que em treguis aquesta pregunta. Som un col·lectiu envellit i hi ha poca gent jove i també t'he de dir que en aquestes últimes mobilitzacions jo he vist més gent a les assemblees i més unitat que mai havia vist el col·lectiu de biblioteques. En aquest sentit, això és un privilegi. En aquest sentit, bé, jo em preocupo molt més els meus fills. Soc infinitament més feminista, més combativa i més tot jo que ells i estic preocupadíssima, com a mare em passo el dia preguntant-me en què he fracassat, què he fet malament i totes les amigues me diuen, no, ja no és cosa teva, ells volen sols i aquestes coses que es diu tothom. Però jo veig la diferència no tant a la feina com a casa i em dol.

Jo trobo que les vagues que hi ha hagut a la primavera, l'ensenyament, han estat de les més multitudinàries que hem vist últimament, així que jo estic contenta amb la gent jove.

Encara hi ha una mica d'optimisme. Sí, home, sí.

Si et penses que ho saps tot, escolta Les dones i els dies.

Algú l'haurem despertat amb aquesta música. Si estàveu mig adormits allò amb el transistor sota l'orella en aquestes hores de la nit, pum, ara ja us heu aixecat. Però és que, clar, ens hem d'aixecar a immobilitzar aquesta energia. Moltes vegades, quan porteu molt de temps darrere de reivindicacions i al peu del canó, això porta molt de desgast, m'imagino, a tots els nivells, també emocional. I m'agradaria també. Com us afecta aquest nivell de conflictivitat a la feina? Amb què creieu que us afecta? Perquè és evident que us afecta. Aquest descontent, això que parlàvem ara, si he d'agafar un tren per anar a la feina, quan abans anava caminant a la feina, això ja és entrar en conflicte només arribar a la feina. Però hi passen més coses, m'imagino, oi?

Sí, la veritat és que a mi el dol és doble. El dol comença quan, això me començo a adonar que les meves condicions laborals no són les que jo em pensava que tenia quan comparo amb altres col·lectius. Aquí hi ha un dol i cada vegada que conforme investiguem més a causa de la vaga i conforme ens tracta pitjor l'Ajuntament, sí, jo m'he sentit molt menys tinguda i molt maltractada. A més, jo venia d'un col·lectiu, venia del professorat, guanyava més i tenia un d'allò. Jo vaig canviar biblioteques per vocació. Què et va passar? No, no, no, no em va passar res, va ser una decisió pública. No, no, dic per vocació, dic que aquell dia. Ah, sí, no, no, a mi m'agradava, vaig fer un examen, així de clar, i vaig entrar. I la veritat és que jo estava contenta, cada vegada som menys personal, cada vegada tenim més feina, coses que jo abans podia fer, que són creatives i que no són simplement moure llibres per la sala, cada vegada tinc menys temps per fer-les. Me fico de vaga, reclamo coses i me'n vaig adonant que la resta de l'Ajuntament té millors condicions i paral·lelament hi ha un Ajuntament que diu que se seu a negociar i als cinc minuts de reunió o deu minuts s'aixeca i se'n va. O sigui, menys tingudes, poc, i sí que afecta.

Has dit una paraula molt important, que és la qüestió de la vocació. Totes teniu feines que estimeu molt, que és molt vocacional. La metgessa, la mestra d'escola. Si no hi ha vocació a aquestes feines, jo crec que gairebé no les podríeu fer. Llavors, en aquest sentit, hi ha més frustració, m'imagino. Totalment.

Jo per arribar on estic a ser cirurgiana, jo primer he de passar una selectivitat amb una nota que és altíssima per entrar a Medicina. Durant la carrera és una competició perquè jo després tinc un MIR, un examen MIR, que és la meva carrera més un examen d'un dia, que és la valoració, per poder optar a l'especialitat que jo vull. I després són sis anys, més el MIR, un any, més cinc anys d'especialització en el meu cas, 50 de dones i has arribat als 50 i ja no pots fer guàrdies. 30, he arribat als 30 i llavors et dónes compte que, clar, entres en el món laboral i et dónes compte de les condicions en veritat que hi ha. És així de clar. Llavors vols tenir criatures? Tres criatures, és a dir, jo per tenir un fill vaig esperar tenir una plaça fixa, que van trigar cinc anys. Llavors, doncs, bueno, tots se'n van darrerint, totes són mares en partir de 34, 35 anys, alguna més jove, però és inusual. I això és una de les reivindicacions nostres que ens ha frustrat més, que quan es negocien les nostres condicions laborals els metges participen poc. El famós Estatuto Marco, que s'està negociant a Madrid, que ara s'ha quedat aturat totalment, negocien altres sindicats, que nosaltres hem de tenir 45 hores de treball setmanal. Que l'atenció continuada està a part. I dius, i la meva peculiaritat que jo em passo 11 anys, 12 estudiant per arribar a ser el que soc, m'ho reconeixes també? No, no tinc una categoria específica. I això, un negoci en altres sindicats, ja trobes que tu tens poca capacitat de decisió, i això és frustrant, quan no tenen en compte totes aquestes característiques.

La vocació, els profes, moltes coses funcionen. Molts centres educatius funcionen gràcies a la vocació i a les ganes que surtin endavant. Al cap i a la fi, com la resta de companyes, tenim persones al davant i anem tirant. És veritat que un, quan estudia i va fent, com tot, tens una idea i quan arribes a la realitat et dones un cop de realitat. Però això és una cosa i una altra cosa és que s'aprofitin d'aquesta vocació que tenim i que, com deia abans la Mercè, també arribes i ara ho veus en perspectiva, 21 anys en el meu cas després, i hem empitjorat, hem empitjorat en tot, en condicions, en falta de mitjans, però a tope, i a més. Doncs quan es fan lleis, que canvien les lleis educatives cada dos o tres anys, ens tornen bojos, no pregunten, jo no trobo que hi hagi profes allà que estiguin formant part d'allò, no? Llavors, bé, la vocació. De vegades et pregunten si jo per què treballo amb això, per què treballo, no? Bé, doncs encara pels nens que tenim al davant. Perquè en va la marxa tropical. Jo crec que sí, hem de salvar-los. Això de fugir com una rata no va. Hem de tirar cap al davant. A més, teniu molta feina, eh?

I tant. Perquè avui vèiem la notícia aquesta de TikTok, de les criatures que a través del TikTok. Quina notícia, no ho sé. Ara us ho explicaré, us ho explicaré. Posem música, perquè és bastant fort.

Les dones i els dies, un programa amb altes capacitats.

Avui sentint les dones i els dies, sentint aquestes dones baguistes de diferents àmbits, de l'escola, dels hospitals i també de biblioteques, molt important parlar amb elles. Heu dit alguna cosa així mentre estàvem tenint aquesta conversa, que sentíeu que com a dona havíeu de lluitar més per aconseguir el mateix, en alguns moments de la vostra trajectòria. Però també m'agradaria si a nivell polític, a nivell assembleari i també a nivell. És a dir, de reivindicacions també ho sentiu així? Que no us fan tant de cas, o se us escolta menys? És a dir, dintre d'una reivindicació, per exemple, de metges, les dones ocupen menys espai? O el que diuen les dones s'escolta menys?

Jo penso que no, perquè en el cas de les nostres. Perquè feu molt soroll, ja. Exacte, perquè fem molt soroll. I que som les que estem més conscienciades amb el tema de la vaga. I crec que se'ns escolta. Tenim la sensació, les dones, les metgesses, que a nivell del sindicat se'ns està escoltant les nostres vindicacions i es posicionen a favor nostre. Moltes de les coses que, per exemple, Metges de Catalunya està aconseguint, les demandes són amb dones. Per conciliació familiar, per tema que puguis reduir la teva jornada en forma de guàrdies. És a dir, que ens sentim escoltades. Les bibliotecàries no em direu el mateix, eh?

Sí, perquè a més som majoria de dones que treballem. Clar, justament us heu sentit més escoltades pel fet de ser dones. Creieu que si el vostre sector fos menys feminitzat ja tindríeu moltes de

les coses aconseguides? Jo pensava que deies escoltada dintre del nostre mateix col·lectiu. Dintre del nostre mateix col·lectiu i el nostre comitè, sí. No, no, de fora no. De cara a fora no, evidentment. O sigui, ja t'ho dic, de cara a l'Ajuntament jo m'he sentit molt menys tinguda i més com a dona. I el sol fet que tinguem un salari inferior a les mateixes categories és que de veritat encara no dono crèdit. Com pot ser avui en dia?

Als professors també ens passa que cobren menys que a Mossos d'Esquadra, per exemple, tenim mateixa categoria, segons tinc entès.

Bueno, és que quan ja compares amb els cossos de seguretat, però és una cosa, o sigui, jo treballo en caps de setmana, perquè és el meu torn, i quan comparo el plus de caps de setmana, no dic el plus de perillositat, que jo no el tinc, i em sembla, entenc que no tinc el mateix. Bueno, potser l'hauries de tenir. No, no, jo ja veig que hi ha una diferència, però és que tampoc cobro el mateix per treballar en cap de setmana, també cobro menys, perquè el cap de setmana és igual per tothom. Però que els mateixos companys teus homes. No. Aquells de, ella ha dit, els Mossos, en el que seria la Guàrdia Urbana, podrien ser altres categories. D'acord. Nosaltres, les Guàrdies,

que tu dius de cap de setmana, no són ni hores extraordinàries, ni molt menys, estan per sota de l'hora ordinària. No cobrem ni plus de nocturnitat, ni plus de dissabte, ni plus de diumenge. Són l'atenció continuada, les famoses Guàrdies, d'aquestes condicions. I. Fora de la conselleria, no ens sentim que ens escoltin.

Sí, segur, ja t'ho dic, que per ser dones jo crec que si nosaltres no fóssim un col·lectiu feminitzat no tindríem aquest salari. I els problemes de conciliació tradicionalment s'han arreglat sempre a força de reduir el nostre salari, perquè hem reduït nosaltres la jornada. Això és així.

Claríssim. Doncs Cristina Méndez Cuadrado, professora d'Història i Història de l'Art a l'Institut Les Vinyes de Santa Coloma de Gramenet. Moltes gràcies. Gràcies a vosaltres. Montse López Solosana, tècnica auxiliar de Biblioteques a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Gràcies. Porteu-li algo, eh? Porteu-li barana o algo que pateixen molt les bibliotecàries. Em fan especialment pena les bibliotecàries. Perdó, eh? I Mercè Güell, cirurgiana de l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Moltíssimes gràcies. Gràcies a tu. Merci. Moltes gràcies a totes.

Cataluña Radio Chuchu Chura Chuchu Chura.

Després d'aquest primer moment de reivindicacions a les dones i als dies, començam amb una altra reivindicació, d'alguna manera, amb Marc García Puig, la nostra escriptora preferida. Bona nit, com estàs? Bona nit, moltes gràcies, Montse. Doncs molt bé, reivindicativa. Reivindicativa, tu també, eh? Sí, i tant, avui sí. Però tu vols avui reivindicar o, vaja, confessar a Catalunya que lo teu no és la bricomania.

Exacte. No seria allò que en diuen una manetes. Tu, Montse, ets capaç de posar unes baldes, instal·lar una barra de cortines, canviar les aixetes de la dutxa, tot això?

A veure, jo tinc una mica de fantasia amb tot això. És a dir, a mi m'agrada, i per exemple soc molt bona a muntar mobles d'IKEA, vull dir, m'agrada, però. Ui, prenc nota, eh? Però. Em fa molta por quan ja es barreja electricitat, llum pel mig i tot això, perquè llavors sempre tinc la fantasia també que acabaré electrocutada i morint. I llavors a mi, o sigui, amb el tema lampista ja no m'hi fiquis. El tema lampista no entra. Però construccions, baldes i això, correcte. Ara, posar unes cortines, això truco ma mare. Barra, eh?

Barra de cortines, eh? Sí, sí, això. Es tracta d'atrepar, de fer forats. Mira, jo. Aquí no. Ja et vaig comentar. Estava fent com unes mini-reformes, no? Doncs això, posar una barra de cortines, muntar una taula d'Ikea, prenc notes, penjar unes baldes I mai he sabut fer aquestes coses. I vaig dir, ja n'hi ha prou. He d'aprendre i he de fer-ho sola, no? I m'hi vaig posar. Em vaig comprar totes les eines, em vaig conscienciar, volia ser una dona independent. I la cosa no va acabar bé. Fas aquesta careta que ja sé que no va acabar bé. M'has de visualitzar dalt d'una escala amb el trepant a la mà i començo. I el primer que em passa, Montse, és que el trepant no entra recte. Com ho fa la gent? A mi no em preguntis això, no t'ho sé dir. I llavors, doncs, després, doncs això, el clau tampoc entra recte i la balda queda completament torçada. Un desastre, un drama. I què vas fer? Vas trucar a algú o què? Un desastre. Doncs finalment vaig haver de cedir. De llogar algú. I trucar a algú, trucar a un professional, home, no? Perquè és una mica el que venim a parlar, no? Però jo no volia renunciar. Jo tenia en ment aquesta imatge, la de la Rosie de Riveter.

La tens en ment? Sí, aquesta. Aquella senyora amb el mono, podríem dir, de treballador blau, amb el braç en alt, amb el puny, amb el mocador al cap.

Amb el puny i el mocador, no? I que diu, we can do it. Nosaltres, referint-se a dones, podem fer-ho. Saps la història d'aquesta dona? Mira, m'agrada que m'expliquis

això perquè la setmana passada jo vaig vindre amb un mono així de tornera fresadora a aquest programa i em van dir, vas molt feminista. I avui, llegint una mica el teu guió, m'he adonat que és mentida.

Bé, a tot això ve, aquest cartell és un cartell dels anys 40, no se sap molt bé qui era aquesta dona, es diu que l'il·lustrador, que es deia Howard Miller, sembla ser que ens va inspirar en una treballadora, recordem que és l'època en què els homes se'n van a la guerra i les dones els substitueixen a les fàbriques, a les cadenes de muntatge de les fàbriques. Als Estats Units. Estats Units, efectivament. Llavors, diuen que està inspirat en una fotografia que li van fer a una dona que es deia Naomi Parker Frehley, que treballava en una estació aeronaval fent avions de combat i tot això a Califòrnia. No se sap ben bé, però se suposa que està inspirat en una foto molt icònica d'aquesta dona. Però una altra cosa que la majoria de la gent no sap és que en realitat aquest cartell, com deies tu, no es va fer amb objectius feministes, sinó amb objectius capitalistes. Sempre els diners. Sempre el capitalisme darrere. Va ser un encàrrec de la companyia elèctrica Westinghouse, Electric Corporation, per una campanya interna destinada a augmentar la productivitat.

Motivar les treballadores i millorar la producció de les fàbriques. Perquè, nenes, treballeu. Poseu-vos el mocaduret al cap, molt bona, vital, però you can do it, you can augmentar els beneficis de l'empresa, no? A mi hi ha una cosa que sempre m'ho va explicar una mica i no se m'ha oblidat mai, que és que quan vam voler també que les treballadores treballessin més a les empreses tèxtils, tota la vida els havíem posat el te, perquè en algun moment del dia, pel fred que feia allí dins, i quan els vam posar sucre, va ser la manera de perquè treballessin més. I tu, juro, a Anglaterra es va començar a posar sucre al te per les fàbriques tèxtils. Potenciant l'addicció

al sucre simplement per la productivitat. Exacte, visca la Coca-Cola. Visca, visca, visca el sucre. Li van posar aquest nom de Rosy de Riveter en el cartell quan es va recuperar amb aquests objectius feministes, inspirant-se en una cançó del 1942 que parlava precisament de totes aquestes dones que van treballar a les fàbriques

durant la guerra. La coneixes? No, no, no, sentim aquesta cançó que va sonar, m'imagino, durant la Segona Guerra Mundial, d'aquestes dones que substituïen els homes a les fàbriques mentre ells eren al front.

Ai, m'està encantant aquesta cançó, Rosie the Riveter.

She's making history working for victory. Exacte. Està fent història, treballant per la victòria, no? Una cançó propagandística. Doncs jo aspirava a ser Rosie the Riveter, però no ho vaig aconseguir. I em fa molta ràbia, perquè. Si em paro a pensar, les dones històricament hem tingut cura de la casa, ens encarreguem de netejar-la, de decorar-la, de fer-la habitable, acollidora, però quan es tracta de reparar-la,

Ho externalitzem. També t'he de dir que pobres els homes, que també tota la vida, amb la història que històricament això havia de fer els homes, si han hagut de posar, a vegades no tenint-ne ganes, perquè ells també tenen dret a externalitzar-ho, veure.

Sí, jo em vaig recordar quan no podia penjar la balda i la barra de cortines, que la meva àvia, que es va quedar vídua molt jove, nosaltres dèiem que era molt llesta perquè mai es va tornar a casar, Però, en canvi, ens feia a nosaltres estar amb homes. Ens deia, no, no, no, un home sempre fa falta en una casa. Jo pensava, a casa tu no l'has ficat. Però deia que sempre fa falta un home en una casa per aquest tipus de coses. Vaja. O sigui que, efectivament, també és una pressió per ells, no?

Jo no hi crec. Vull dir, escolta, ho pots externalitzar, paga-ho. Ja sé que fa ràbia pagar per aquestes coses, però és que algú s'ha de guanyar els diners. Sí, però hi ha una cosa que

a mi em fa molta ràbia, que és no entendre com funciona casa meva. Això sí. Jo vull saber. Què és un baixó? Ens podem apuntar a un curs d'abricolatge. Sí, però és que la cosa la cosa és que hi ha alguna cosa que ens desincentiva. Històricament no sempre ha sigut així. He de fer una petita càpsula històrica. Perquè, per exemple, he trobat. Que a l'edat mitjana hi havia dones que treballaven en la construcció. Preparaven morter, transportaven materials, preparaven taulades. Un document, aquest del segle XV, on gairebé 300 dones havien estat contractades per excavar un canal a prop de la ciutat de Pavia. O un altre document, Norwich, l'any 1375, els documents d'un gremi de fusters parlen expressament de germans i germanes, o sigui, llenguatge inclusiu dins de la fusteria en el segle XIV. I llavors què va passar? En quin moment la cosa s'embarana a Norwich? Segons els historiadors, les historiadores, en el segle XVI ja no convenia. Econòmicament no convenia que les dones estiguessin allà perquè eren una. Eren una competència pels homes i es volia reforçar el paper de les dones a la família mononuclear, patriarcal, etc. Menys fusta, menys martells i a parir criatures. Exacte, efectivament, però. Jo vull entendre com funciona casa meva. I que si ve un professional jo li digui, mira, la canonada. Aquí t'has equivocat. O que sigui capaç de fer una lectura de casa meva, no? Perquè vull entendre l'espai que habito. I què hem de fer per fer això? Doncs el que hem de fer és agafar un martell i un clau, com diuen les Indiegoguels en aquesta cançó.

I look a lot like Narcissus A dark abyss of an emptiness Standing on the edge of a drowning blue.

Ai, els martells i els claus, que perillosos, eh? No t'ha passat mai intentant posar un clau allò, enviar-te el dit a la virulà?

Crec que una de les coses que em frena, per exemple, és la por, no? Com això que deies tu de quan entra l'electricitat. I crec que això també, però si estàs d'acord, Montse, té molt a veure amb com ens han educat per fer-ho tot bé. Sí, això és cert. O sigui, crec que quan agafes una eina i vols reparar una cosa, has de ser capaç d'equivocar-te.

Clar, perquè a mi em fan molt d'error, per exemple, amb el tema de fer forats a la paret. I si faig un forat i després no el puc arreglar? O em peto la canonada i arriben els països.

Però clar, jo crec, nosaltres què hem de fer? Jo vaig anar molt conscientment a la botiga, mirar totes les eines. Jo t'he de dir que les ferreteries són els meus

llocs preferits de la vida, m'encanten. Totes les torterietes que hi ha, m'ho passo bé. I jo, de fet,

durant aquest procés, van ser els meus assessors. I em deien ja veuràs com podràs ja veuràs, no, molt carinyosa em deien ja veuràs com podràs ja sí, però clar jo em vaig mirar els tutorials, les instruccions va tornar al cap de tres dies amb un dit envenat les cortines al cap però alguna cosa hi ha, alguna cosa hi ha perquè Montse mira, he buscat en les dades del Departament d'Educació de Catalunya sobre el percentatge de dones i homes matriculats en diferents famílies professionals de formació professional i la. Jo crec que potser no et sorprendrà el que he trobat. Especialitat d'electricitat i electrònica, la teva preferida. 96% d'homes, 4% de dones. Mare meva. Energia i aigua, dades semblants. 95% d'homes, 5% de dones. A fusta, moble i suro, la cosa millora una mica. Però no tant, tenint en compte que és una cosa molt artesana. Un 84,8% d'homes i un 15% de dones.

Ai, mare meva, i em pregunta el meu estimat tècnic Josep Maria Campillo, i jardineria? No tenim dades de jardineria.

Jardineria no he mirat dades, però també és veritat que normalment també està molt masculinitzat. Les flors són per les senyores,

les floristeries i les grans superfícies, o quan és jardí de parcs, etcètera, hi ha molt home. En el món dels forestals hi ha molt home. Alguna vegada n'hem parlat al programa, els números són dantescos. Sí. Aquí hi ha un canvi de paradigma.

Ha d'haver un canvi de paradigma i més en el moment en què anem. Ara sentim molt aquest discurs que aquestes són les professions que sobreviuran en la intel·ligència artificial.

Són els que guanyen quartos. A mi m'han posat un armari avui. Porto mesos, no t'explico, he sigut en búsqueda del fuster. Han passat gairebé mig any des que buscava. Alguns ni em contestaven, perquè tenim molta feina, noia. Dibuixa'ns-ho tu. Jo, a veure, un moment, des de quan jo he de dibuixar el moble? He arribat avui, després de sis mesos. Avui, quan arribi a casa, em trobaré un moble nou. I estic, vull dir, faré com el papa, faré un petó al terra quan arribo.

T'hi fixes, és la dependència absoluta, no? I a part és la dependència absoluta veient aquestes dades de les dones dels homes. I a més, moltes vegades ni sabem com funciona, ni sabem què es pot fer, no? Llavors, com a mi. Tenir aquest criteri de saber com funcionen les coses. Et veig, et veig. Jo vull entendre què és un baixant.

Marc García Puig, vull entendre el que és un baixant. És una qüestió vital, és una qüestió vital d'entendre a l'espai domèstic. Un baixant són les canonades. Però són les importants. Són les importants, sí, són les que hi ha. Alguna noció tinc. Tu quan estiguis per casa i sentis com un sorollet d'aigua, allò és un baixar. Però per exemple, una cosa tan fàcil, no?

Jo sentia que feia, ara que parles de sorolls, els sorolls de la casa, no els entenc, no els entenc. Feia molt soroll quan

posava la cara a la facció. És que tu has llegit molta literatura gòtica i tu quan sents sorolls

et penses que hi ha fantasmes, no que és la canonada. Feia molt soroll quan vaig posar la calefacció pel primer dia fa una setmana, i llavors resulta que és que s'han de purgar, que això m'encanta el llenguatge, és un llenguatge meravellós,

s'han de purgar. És com si no haguessis estat menjant durant mesos, doncs primer t'has de netejar una mica els bolets.

S'ha de fer una purga, una purga. Ai, ai, ai. Un tema interessantíssim per entendre tot això és com el món ens ha dirigit fins a aquests números i és mirar les eines. Històricament s'han dissenyat per un usuari masculí, cap novetat, les dimensions, l'ergonomia, els trepans, els trepans ditxosos que jo no sé fer que vagin rectes, Són pesants, són voluminosos i estan pensats per mans més grans. Això no vol dir que totes les eines siguin adequades per dones, però que l'usuari per defecte és l'home. Llavors, hi ha hagut marques que han intentat.

Ja està, vull dir, tot masculí i femení. Sort que Andreu Anafuente fa anys va dir allò del matxambrat, que és l'única vegada que vam tenir igualtat homes i dones. Què va dir? Què va dir? No, macho i hembra, vull dir, em refereixo que va fer famosa, va popularitzar aquesta paraula com a sinònim de barrejar coses, perquè en el món de l'abricomania les dones pringuem, o sigui, sempre.

Sí, sí, pringuem. De fet, hi ha un estudi de la Universitat de Mondragón, a Euskadi, de la Facultat d'Enginyeria, que van analitzar 50 trepans disponibles en una bètiga de bricolatge, i van mirar com es presentaven comercialment. Llavors van veure que hi havia trepans que estaven destinats a les dones, poquets, però alguns, llavors eren de colors clars, formes suaus, floretes inclús, i en canvi els dels homes tenien. Una estètica més industrial, angulosa, s'associava amb la potència, la professionalitat. Com els iogurts ara, els iogurts són tots negres,

la vida del iogurt ha sigut blanc i ara són negres perquè hi ha proteïna. Clar, i dona més.

I de fet hi ha tota una tendència de noves marques que estan intentant acostar el bricolatge a les dones, perquè han vist que hi ha un públic potencial que no estan tocant, però què fan? Imagina't-ho, Montse. Què fan? Trapants de color rosa. Com per exemple una empresa que es diu Pink Power, no? I que ja ens ho diuen tot amb això del Pink Power, no? Que no està malament que siguin de color rosa, no? Però que ens el dirigeixin només a nosaltres i ens els posin de color rosa i floretes. Doncs mira. És una mica ridícul.

Em fa posar reivindicativa. Quan ve el meu externalitzador, el que m'arregla les canonades amb un trepant de color rosa? Allà el vull veure. Exacte. Aquell dia haurem avançat molt. Exacte. Marc Garcia Puig, moltíssimes gràcies. Fins aviat. Gràcies a tu, Montse. Nosaltres ho deixem aquí, el programa que sempre fem. Roser Pereira Moragas, Mireia Isar, Celia Forment, Albert Castellví, Helena Miquel, Josep Maria Campillo i qui us ha parlat. Montse i Virgili, demà parlarem de lligam, de turborelacions. No és el que us imagineu, eh? Bona nit.