Viatgeres i escriptores: les dones que es van avançar al seu temps

Aventures i, sobretot, aventureres.

Ens fa la sensació que tot comença amb nosaltres. Creiem que tot el que vivim és un invent d'avui, que som capaços de fer coses que no havíem fet mai. Avui al programa mirem enrere i parlem de dones que van trencar les normes socials o el que s'esperava d'elles. Som viatgeres i exploradores del segle XIX, principis del blind, quan no hi havia noracs d'última tecnologia ni botes impermeables. No és cap secret, la majoria que van viatjar era perquè tenien calerons, però el que sí és únic és com veien aquell món i, sobretot, com l'explicaven. Avui, viatgeres i escriptores.

A Catalunya Radio, les dones i els dies, amb Montse Virgili.

At seventeen I lived for drama. That's why I'm in a raging sea.

Quina il·lusió ens va sentir un nou tema d'Everything But The Girl, aquesta banda que feia temps que no traia cançons i que acaben de treure la primera cançó del que serà el seu nou disc, que sortirà al febrer. La cançó parla de la força, però també de la innocència de la joventut, però jo diria que les protagonistes d'avui aquest ímpetu no el van perdre mai, els va acompanyar tota la vida.

But I'd give up all the wisdom to be young.

Benvinguts, benvingudes a Les dones i els dies.

S'acaba de publicar un llibre que es diu Passatgera a Teheran, de la vita Sackville West, d'una escriptora britànica que tenim traduïda gràcies a Ella Geminada. I jo diria que va ser una mica la culpable, la germen d'aquest programa, perquè aquesta dona era britànica, però tenim altres exemples més propers, com Aurora Bertrana, que avui justament se celebra, se podria celebrar el seu aniversari, perquè va néixer un 29 d'octubre del 1892 a Girona. Escriptora, viatgera, i avui va d'això el programa, de fer volar la imaginació. I de pensar com s'ho feien aquestes dones. Ens acompanyen dues dones que en saben molt, que saben molt de la Vita Sackville West i de moltes altres coses. És l'Anna Noguer, com estàs? Hola, moltes gràcies, molt contenta de ser aquí. L'Anna Noguer, editora d'edicions de la Geminada, traductora d'aquest llibre, Passatgera Teheran, de la Vita Sackville West. I la Pilar Godayol, que se les ha llegat totes, podríem dir. Totes, totes. Sí, sí, gràcies. Estatista, catedràtica de traducció a la Universitat de Vic, autora del llibre, justament, com t'hem copiat el programa, eh?, Viatgeres i Escriptores, i també d'un llibre que va sortir el 2011, on una mica feies aquest retrat de totes aquestes dones que no es dedicaven només a viatjar,

no?, També escrivien, exacte. És a dir, una mica tot plegat, totes dones que compartien. Jo sempre recordo una frase de Mercè Rodreda que li va dir a Montserrat Roig, i que aquestes dones, d'alguna manera, serien totes d'aquesta mena. Primer visqui, després escrigui. I aquestes dones vivien i escrivien, oi?

M'agrada aquest lema. M'imagino que és ben bé, o sigui, s'ho podria tatuar, si encara existís, eh? La vida es sacvilua. Vita de Sackville West, exacte.

A més que jo crec que és un personatge molt interessant perquè, com bé deies abans, no és una persona que fos una aventurera que anés directament a l'aventura, sinó que va viatjar perquè el seu marit estava destinat a Teherán. Llavors, realment, el viatge la va buscar ella, més que ella va buscar el viatge. Però és veritat que té una manera molt particular de mirar-se el lloc on va i el trajecte. I crec que això és el que la fa singular i el que ens va interessar per, diguéssim, publicar aquest llibre. I a mi em va interessar per passar molta estona amb ella.

Per passar molta estona. Són aquests viatges que tenen aquesta cosa romàntica, podríem dir, mirada amb els ulls d'avui, però que en realitat. Era un altre món, vull dir, no era el món que coneixem avui.

Absolutament, i també hem de pensar, jo crec, que l'època que viatja Vitasac Bill West, ho dèiem, no? El pròleg una mica ho explico, que, esclar, era un moment en què, sí, s'havien inventat ja càmeres de fotografia portàtil, que de fet la Vita en va fer bastantes els seus viatges, doncs ja tenien cotxes fins i tot allà, perquè, clar, pensem que. Sí, d'acord, va viatjar molt lluny, però va viatjar a zones que eren totes parts o molt associades a l'imperi britànic. Llavors, realment era. No era casa, però realment sempre hi havia alguna cosa familiar, no?, per allà. Estem parlant de 15 anys, perquè ens fa mala idea. Doncs mira, La Vita va anar a Teheran el 1926, hi va anar dues vegades al mateix any, aquesta que relata a Passatgera de Teheran, i després més tard hi va anar una altra vegada, i va ser quan va escriure el segon llibre sobre Pèrsia, 12 dies, que va editar, de fet va ser el primer llibre d'idat en català de

La Vita a Sackville West, a Tuxet Editions. Hi ha una cosa que ja ho marca una mica aquest inici de Passatgera Tereant, que és un llibre on explica aquesta aventura, podríem dir, aquesta mirada d'ella, però comença parlant de les cartes, i fa moltes reflexions de les cartes, a les cartes que en aquell moment s'estava escrivint amb la seva xurri. Que era la Virginia Woolf, perquè clar, estaven les dues casades, és que és fort això, estaven les dues casades, i ella tenia una història d'amor impetuosa, diria, amb la Virginia Woolf, i no paraven d'escriure les cartes, i parla d'això de l'espera de les cartes, etc. Vull dir que l'escriure i la llengua sempre estan pel mig d'aquestes dones. Correcte,

i de fet nosaltres justament vam arribar a Passatger a Teheran a través d'aquestes cartes que també havíem editat abans, i per mi de les millors cartes del recull són de les que li descriu la vida a la Virginia des del seu viatge, des dels diferents llocs on va recorrent i també és divertit llegir-se les cartes del viatge i després llegir-se Passatger de Tirano i saber-se perquè aquí es veu també com ella vol impressionar Virginia Woolf no només amb el que li passa sinó de manera en què ho explica que crec que és molt singular

Suposo que amb això, totes les teves dones del teu llibre també

viatgeres i escriptores. Tenen molta correspondencia. Jo hi ha una, per afegir una mica alguna cosa de la vida a Sam Bilwes, és a dir, hi ha una frase que a mi em té el cor robat, amb la Virginia Woolf de les cartes, que diu, soc un esnob geogràfica. Oh, m'encanta. I quan diu, he descobert la meva veritable funció. No, a la vida, soc una esnob geogràfica. Jo crec que totes aquestes, d'alguna manera, per lligar-ho amb viatgeres i escriptores, totes són.

Eren unes esnobs geogràfiques. D'alguna manera, sí. S'enamoraven de les paraules, s'enamoraven dels llocs, i també el que expliques en el llibre de Passatgerat i Aran, i també en el teu llibre, és que fan una tria molt concreta del que volen explicar i del que no volen explicar.

A mi em va fer molta il·lusió trobar-me a la Vita a Passeig de Teran de fet hi surten mencionades i una hi surt en primera persona perquè la coneix la Vita a Bagdad, hi surt la Gertrude Bell i també menciona les cartes de la Lady Mary que també surt al llibre de la Pilar llavors em va fer molta gràcia perquè no només una sinó dues donasses que la Vita relaciona,

que és una mica de xarxa, d'alguna manera, i que totes aquestes dones jo a vegades sempre dic el mateix, que no són bolets que són així, sinó que tenim una tradició d'autores i escriptores de viatges que també hem de recollir i que hem d'antologar, d'alguna manera.

Jo estava pensant ara que totes estan entrelligades d'alguna manera. És una època, podríem dir, que aquestes dones, perquè no totes, poden començar a sortir de casa. Tu, per exemple, a Viatgeres i Escriptores, ara no et faré que et passis tota la biografia, que em facis la wikipèdia, però justament aquesta que parlàvem, la Lady Mary Montagu, aquest és tot un personatge.

És un personatge. És molt fort, aquest personatge. A veure, explica'ns una mica. Una miqueta, una miqueta. Hi ha quatre escenes. No deixa de ser aquesta Lady Mary Worley Montague, diguem-ne, tenia un marit diplomàtic i diguem-ne van marxar cap a Constantinople i quan explica la marxa que fan des de Londres és impressionant, no? Amb els vestits, portava el metge, estem parlant del 1790 i pico, eh? Però portava el metge, les criades, ho portava tot, el capellà, també portava el capellà. Per si et fas, per si tens un. Per si de cas, no? I clar, eren viatges, és veritat, que eren viatges molt llargs, fins que arribaven a Constantinople, i ella allà, doncs, també es va disfressar per poder conviure amb el. Però, esclar, no deixen de ser totes esnobs geogràfiques, no? Riques, també. Riques, totes, no? Rica ella i rica d'altres, eh? La Catarina, per exemple, també d'Aixcova, que també recorre Europa.

No n'hi ha de no tan riques, no? L'Aurora Bertrana no seria tan rica. No. Seria benestant, si voleu, però rica no. Sí, jo crec que totes aquestes,

almenys les de viatgeres i escriptores, totes tenen potser un patró, diguem-ne, que són de calcia social alta.

Digue'm altres noms, perquè no tothom. Les nostres oients són molt llestes, però no s'han llegit tots els llibres. Aquí estem parlant, a veure, perquè si hi ha curiositat després la gent pot buscar-ho. Pot buscar.

Mira, per exemple, la Mary Kingsley, que va anar a l'Àfrica i que, diguem-ne, hi va anar per continuar un llibre del seu pare que era sobre canibalisme i fetichisme. És una de les meves preferides. Mary Kingsley. Mary Kingsley. I, diguem-ne, viatges a l'oest africà. I ella, per exemple, explica que quan va caure en una trampa doncs la va salvar les faldilles, clar, perquè com que eren tan grosses, li van fer de paracaiguda, no? Hi ha moltes anècdotes, la Mary Kingsley la recomano moltíssim, no? I també quan està, dorm en una cabanya on hi ha ossos, diguem-ne, de persones blanques, diguem-ne, perquè eren caníbales, no? És una persona molt contradictòria, que és a favor del canibalisme, però després és colonialista, però és antisufragista.

Correcte, com la Gertrude Bell, que també era antisufragista. Aquesta modernó que no arribava a tots els racons del seu ésser, però que d'alguna manera tenien aquestes contradiccions, perquè Gertrude Bell a mi també em sembla un personatge increïble i molt important per la història del Regne Unit i de l'imperi britànic.

Invisibilitzada per Lorenz d'Aràbia perquè sembla que és el que va marcar les fronteres de l'Iraq i ella va ser en primer lloc la que va ajudar a fer el rei Faisal el primer,

que també surt després a la vita. Correcte, sí, sí, i que la cridaven de tot arreu perquè tenia un coneixement dels països àrabs. Enorme, perquè s'havia fet amiga, diguéssim, de tots els capitols dels diferents tribus, i allà, evidentment, s'ha de tenir molt en compte tot això a nivell territorial, ètnic, etc. I jo crec que el valor de la Gertrude Bell, i no només això, sinó que. Em sembla com molt interessant el fet d'arqueològic, no? Perquè moltes, bueno, moltes, unes quantes d'aquestes dones viatgen sobretot a l'Àsia, però també al Marroc, etcètera, perquè els seus marits eren arqueòlegs, no? La Vita menciona la Jane D. Lafoy, però també O sigui, perseguint els marits,

podríem dir el que feien moltes d'aquestes, però després es feien el seu viatge a part, podríem dir. Sí, correcte.

Clar, perquè elles tenien A més, jo crec que l'interessant d'aquestes dones és que elles tenien accés a una esfera que els homes no tenien accés, que era l'esfera femenina. I jo crec que això és molt interessant perquè et dona una visió completament invisibilitzada, perquè justament no hi tenen accés, i segurament tampoc gaire interès, als homes que en aquella època viatgen a.

Elles ja estaven fent política, no? I elles potser podien anar a un bordell al Marroc, com és el cas de l'Aurora Bertrana. Això ho fa, sí. Parem màquines, posem música i després ho expliquem.

Guayas, guayas, avui parlem de viatges, però de viatges històrics, podríem dir, d'aquestes dones. Aquesta voluntat també de veure món i sortir de casa en un moment en què les dones tenien el camí molt marcat, ens indica també que eren, encara que dèiem que en molts casos anaven acompanyant els marits, també hi havia, estaven assabegades de coneixement, hi havia molta curiositat, aquí em fa la sensació. Absolutament. Sí, i com hem dit,

eren dones de classe benestant, però clar, amb educació, i que podien escriure, i aleshores, diguem-ne, el que volien viure, volien, d'alguna manera, viure gestes noves, noves cultures, conèixer, jo sempre penso, conèixer una mica l'altre, aquest exòtic, com la mateixa Bertrana, Però també hi ha gent que viatja, jo ara no sé si. Per exemple, Mary Wollstonecraft viatja per altres motius.

Em van parlar ahir, que era la mare de Mary Shelley.

Mary Shelley, aleshores, ella viatja, jo sempre dic, per amor i per diners. És a dir, se'n va a Escandinàvia perquè el marit se li havia. El marit, la primera parella, marxa amb la filla i li havien enfonsat un vaixell i anava a reclamar el botí. Els calés. Els calés. M'encanta. Però el marit es va quedar a casa. Senyores passateres des del segle XIX.

Escolta, i estem parlant de tots aquests noms, no? Lady Montagu, doncs la Mary Wollstonecraft, de la Vita Sackil West, ara les estem recuperant totes, les estem traduint més que mai, però a mi em fa la sensació que potser no són tan conegudes.

No. Jo vinc una mica del camp de la traducció i els últims 10 anys s'han traduït moltíssimes dones. I també penseu, disculpeu, és més perquè fins als anys 70 tota aquesta gent era invisibilitzada. No se sabia de ningú. El feminisme de la segona onada es comença a traduir, a rescatar, i ara el tercer mil·lenni jo crec que tu hi pots dir moltes coses.

Sí, no, de fet, justament com que parlant de la Mary Wollstonecraft, la seva filla Mary Shelley també es va, diguéssim, que es va afogar amb el Percy Bryce Shelley. I veus pròpies editorial, una editorial que acaba de començar, però amb molta força, acaba de treure crònica d'un viatge de sis setmanes.

Si esteu totes els editorials traient coses d'aquestes dones, perquè fins ara no les havíem pogut llegir en català.

És que a vegades te'n fas creus a dir, com pot ser que aquest llibre tan. Tan interessant, tan modern, amb una mirada tan, ja no vull dir revolucionària, però sí complementària i molt seva, no ens hagi arribat encara. Evidentment tenim moltes mancances com a llengua, com a llengua de traducció, etc. I jo crec que hi ha moltes editorials que estan fent molt bona feina de rescatar i d'enaltir aquestes veus, no?

I també perquè moltes d'aquestes dones el que feien és servir, per exemple, el gènere pistolar, les cartes, les memòries, els dietaris, i durant molts anys no s'ha considerat una cosa que s'havia d'ensenyar. O sigui, la novel·la era el que importava, però el dietari, la carta, la cosa de memorabilia, es posava complicada. Semblava que era de menys categoria, no?

Sí, i jo crec que també la particularitat d'això, justament del gènere que es tria, o del castell més elevat, sobretot amb les viatgeres més antigues, és significatiu a nivell de reconar-les, perquè evidentment eren gèneres que s'adscrivien molt a la banda femenina, però és que, a més a més, contenien molta subjectivitat, i els homes, ells volien establir coneixement, objectiu. Què vol dir això? Jo també odiava el llibre, eh? Sí. Llavors, clar, aquestes dones tenen una mirada molt des de la subjectivitat, des de la percepció visual, des dels exemples concrets de les persones amb les quals parlen. Llavors, no volen establir un saber universal, però sí que són coses universalitzables, tot i que elles no tinguin aquesta mirada.

Per exemple la Vita parla molt dels paisatges, li agraden els paisatges ella és jardinera, li agraden les plantes i per tant té una mirada com molt de detall per les plantes exacte que pensant ara que hi ha moltes després novel·les com Daphne de Mourier Rebeca comença parlant de les flors i no ens oblidarem mai d'aquest primer imaginari imatge que és fixar-se en els detalls tenir una altra mirada sobre les coses explicar el món d'una altra manera també. Com a dones jo crec que

ja els passava als seus països d'origen, moltes vegades que la dona estava més adscrita a la cuina, a la casa, als petits detalls del dia a dia, i jo crec que aquesta mirada de petits detalls, aquesta mirada de jardinera, si vols, o de mare o de dona, que ja havies d'estar al corrent de moltíssimes coses alhora, també et dona cert avantatge a l'hora de mirar-te un lloc nou. No sé si la Pilar estarà d'acord amb això.

Sí, és que ara rumiau una mica i pensava en el llibre. Sí, sí, les professors són així. Aquí prenent notes. No, però pensava una mica en Montserrat Roig, a la nostra Montserrat Roig, que diguem que és l'última del llibre de l'antologia, i clar, ella marxa a Moscou, escriu l'Agulla Daurada, i l'Agulla Daurada té com dues parts, no? I hi ha una part que, a més, és molt divertit perquè hi ha dos intèrprets, no? I quan arriba a Moscou hi ha un intèrpret que, diguem-ne, és com molt de les gestes generals. La història, això una mica relacionat amb el que comentaves, la història en majúscules, no? I després, quan arriba a Sant Petersburg, canvia d'intèrpret perquè no ha conegut a ningú, i després hi ha la història en minúscules. I, clar, la història en minúscules és la nostra, no? La de les dones, en aquest sentit, eh? Bueno, és el que diuen que és minúscula, després hauríem de veure-ho. Després hauríem de veure-ho. Però és clar, per això som aquí, per construir aquest cànon subaltern que el patriarcat ens ha deixat de banda fins fa poc.

Parlàvem de la pilada de la Montserrat Roig i una altra de les dones que surt al seu llibre, que també és molt nostrada, és l'Aurora Bertrana, que ja n'hem parlat, l'hem mencionat, no? Però n'hem de parlar, n'hem de parlar, perquè era la filla de Prudència i Bertrana, era una dona que a més era músic. Sí, és que una absoluta pionera en tantíssims aspectes, l'Aurora Bertrana, no sé qui li vaig sentir dir, no sé si a la Blanca Pujols li vaig sentir dir que li deien la imprudència a Bertrana. I l'Aurora, a mi el que m'agrada molt molt de l'Aurora és que no només es va ocupar i preocupar i meravellar i ens va portar aquí, diguéssim, les seves impressions de la Polinèsia, del Marroc, sinó que també es va preocupar del que passava aquí. És a dir, ella era viatger allà, però després té un llibre ben de groc que després es va adaptar al cinema d'aquella manera. Amb Serrat de protagonista, em sembla. La dada, la dada. I, havent de ver-ho, ella explica, diguéssim, el boom del turisme dels anys 60 i com això tensiona el lloc. És a dir, em sembla molt interessant aquesta doble mirada.

Parlem una mica d'Aurora Bertrana, perquè és que vosaltres ho sabeu tot, i jo tinc oients que no ho saben tot, alguns, d'altres ho saben tot i encara més, però l'Aurora Bertrana té una vida apassionant. Apassionant. Jo crec que és una de

les catalanes més avançades que tenim al nostre camp. I parlant de viatges en va fer molts on va anar l'Aurora? jo crec que l'Aurora Bertrana és realment una persona que va estudiar estudiar com podia el seu currículum i com podia viatjar i realment es va casar no per amor perquè una cosa que recomano

són els seus diaris una cosa que recomano és que no us caseu per amor. Estava allà, estava firmània. Doncs ella es va casar amb el

Messia Shofar, que a més a més, quan parla d'ell, no li diu al meu marit, la meva parella, sempre li diu al Messia Shofar, cap aquí, cap allà.

Sí, conseller Francesc, casat amb un senyor Francesc aquí,

no t'estimes. Exacte, seria això. I després ella, a partir d'aquí, clar, li va buscar feina. Amb ell li va buscar feina a Oceania, perquè era enginyer, i després van marxar tres anys a viure-hi.

I llavors és quan escriu tots aquests llibres de la Polinèsia que deia Mital. Exactament. És un llibre que en el seu moment va tenir molt d'èxit, que es va esgotar en 15 dies. Perquè ara estem amb això que dèiem al principi, ens pensem com hem inventat fa dos dies, i en aquell moment va ser un puntasso, aquest llibre.

És que tots els seus llibres, el que passa és que ella va tenir la mala sort, diguem-ne, com també el Marroc Sensual. De casar-se. De casar-se, que després quan va tornar el marit era de dretes i s'ho van deixar, també, i se'n van anar a l'exili. Però l'altre llibre és el Marroc Sensual i fanàtic, també, que va tenir la mala sort, això que comentàvem, que va publicar tres mesos abans de la Guerra Civil.

Clar, però se'n van allà, va conèixer els bordells, entrar als bordells en aquella època. Sola, van vindre sola. Una dona. És brutal, això.

I aquest interès, jo crec que ho deies tu al teu llibre, que tenia com interès en trobar l'ànima de la dona i l'home musulmà, d'alguna manera, aquest interès en l'altre, d'alguna manera, i evidentment l'altre és una cosa que s'ha mitificat molt, i més quan parlem de Pèrsia, en el cas de la Vita, però aquest orientalisme del que parla Edward Said, aquesta mistificació del país i de la gent i dels costums, etcètera, Però jo crec que anar a buscar justament aquestes històries, aquestes microhistòries, aquesta microhistòria de la gent corrent, diguéssim, és la millor manera d'anar al moll de l'os i veure realment què hi ha de veritat o no en aquests prejudicis, no? I de trobar realment això, el que deia l'Aurora, l'ànima de la dona, que li interessava especialment, evidentment, per la seva condició. Sí, sí.

Les dones i els dies, a contracorrent des que vam néixer.

Les que sí que anaven a contracorrent són les dones de les que parlem avui. Aquesta Vita Sackville West, l'autora de Passatgera a Teheran i d'altres llibres que m'imagino que teniu ganes, ja t'imagino que Anna Noguer rebuscant-ho tot a la biblioteca. Què podem editar més? Perquè hi ha una mena d'història d'amor també, quan coneixes aquestes dones. Es crea una mica de síndrome d'Estocolm. Absolutament.

El que passa és que, saps, jo soc una persona molt dispersa, que quan comences a estirar. Ja te n'has enamorat d'un altre, m'han dit. Sí, soc una mica promiscua en aquest aspecte. Bé, quan comences a estirar del fil, realment, t'adones el que dèiem, que no hem inventat les coses avui i que realment hi ha un fil que lliga moltes coses i que si estires no acabes mai. La Vita escrivia per autèntic plaer, perquè era aristòcrata i s'hauria pogut dedicar a la vida contemplativa, al dolce farniente, però com que era una persona amb moltes inquietuds, realment es va dedicar a escriure i encara queden molts textos per editar, ja s'han editat uns quants, les seves novel·les, n'hi ha un parell ja, hi havia edicions, tota la passió pagada, jo us la recomano ferventment perquè m'agrada molt aquesta novel·la. Però esclar, Passatger a Teheran va fer que un amic un dia em portés un llibre i em va dir, escolta, aquest llibre, com que estàs aquí a Teheran, Morta Pèrssia, he pensat que t'aniria molt bé, per posar-te més en situació. Morta Pèrssia, llibre editat per Angla Editorial de l'Anmarie Schwarzsenbach. I esclar, jo vaig llegir això i vaig dir.

Ostres, qui és aquesta senyora? Perquè també és un altre personatge. Fes-nos uns titulars.

Filla d'una família d'industrials i aristòcrates militaristes suïssos amb moltes tendències nazis. Ell els hi surt absolutament sàfica, d'esquerres, amistat amb els fills de Thomas Mann i amb Thomas Mann mateix. Se'n va a Persia, a l'Afganistan, als Estats Units, al Congo I li encanta la velocitat. Li encanta. Va creuar el Poneifel de Girona, aquesta senyora, hi ha una foto que ens ho constata. Era una persona que no parava de moure's, justament la inquietud que tenia la gent d'Europa, jo crec que aquest rumb-rumb del malestar de l'època, no? Sí, que aviat segur que treus alguna cosa de l'Esparsenbach,

seguríssim. No ho sé, no ho sé. No, no, ja t'estàs animant, ja et veig. Però escolteu una cosa, creieu que la seva condició de dones era més un obstacle o de vegades també podia ser una porta d'entrada? Perquè això és una cosa que s'explica en algun moment, no? Quan van als bordells, què creieu? Que en aquell moment era més obstacle o fins i tot en algun moment les va ajudar la seva condició de dones?

Bé, les casuístiques són com molt diferents, no? És això que comentàvem abans, no? Unes viatjaven perquè anaven als marits diplomàtics i, per tant, tenien aquesta sort de poder fer la seva vida i.

Però també m'imagino que com eren les dones del cònsol o les dones del diplomàtic, també a vegades no se'ls donava importància. Potser es pensaven que eren unes dones una mica accessòries i, per tant, podien entrar a llocs que d'una altra manera no haurien pogut entrar.

Que es disfressaven, no? Se disfressaven o d'alguna manera entraven, sí, sí, això sí, els obria moltes portes en aquest sentit.

Sí, com la Vita també menciona una dona que es diu Jane D. Lafoy, que també va acabar a Pèrcia perquè el seu marit era arqueòleg, i ella, per poder-se moure millor, diguéssim, per aquests espais tan masculinitzats on les dones quedaven expulsades de la vida pública, portava els cabells curtíssims, es vestia amb pantalons, etc. I moltes vegades la confonien amb un home. A l'Anmarie Schwarzenbach li passava el mateix, perquè tenia una estètica també molt andrògina. Al final, jo crec que bastantes d'aquestes dones jugaven amb aquesta ambigüitat. Perquè això els permetia nedar entre aquestes dues aigües en el món, l'esfera pública masculina, diguéssim, de les coses de la història, de la macrohistòria, no? I després la microhistòria d'aquestes dones que vivien més a la penombra, no?, en aquests països.

Em parlen també de lo físic, de la quotidianitat, de, no sé, tenir la regla, posar-se malaltes, alimentar-se, dutxar-se.

Tenir la regla no crec, no crec en aquest cas. Era bastant tabú, no? Sí, però pregunto. El que passa és que és veritat que també ells jo crec que tenien com dues cares, no? Aquesta cara que hem dit que s'introduïen en els llocs més inhòspits, diguem-ne, més femenins, no? I l'altra, no, com marxaven, jo ara estic pensant, no, com marxaven, com viatjaven, no? Elles, això que dèiem de la Montaguio, que anaven amb tothom, clar, vull dir, havien de fugir o havien de buscar moltes maneres per fugir d'aquest context, no? Del capellà, del metge de l'Institut Triud, no? Que estaven acompanyades, no? Escapar-se, escapar-se. Sí, sí, sí, exacte. I la Mary Kingsley, la Mary Kingsley, per exemple, doncs jo no tinc. Documentació en aquest sentit, però ella anava ben vestida, va marxar amb tota la xubà i anava com de filla d'arqueòleg. Canibalisme, però en august. Exactament, i victoriana, clar, només faltaria.

Sí, sí, sí. M'encanta. Sí, la Gertrude Bell també, no? També suportava tot al darrere com un cargol.

Exactament, sí, sí, sí. No s'ha d'anar mai mal vestida encara que vagis lluny. A Passatgera Teheran també hi ha moments o imatges o escenes que potser d'una altra manera no podíem explicar. És a dir, no sabem si un home hauria explicat aquestes històries. Explica alguna anècdota o alguna escena,

si vols, d'aquesta passatgeratera. Mira, jo ara no recordo si era, crec que era a Com, quan Vita fa un viatge a Esfahan amb un grupet de persones, entre elles el seu marit, Harold Nicholson, i l'amant d'aquell moment del seu marit. Sí,

que això també no m'ho hem explicat. Jo he parlat de la xurri, de la Vita, que era la Virginia Woolf, la seva amant, però és que el senyor també tenia una amant que era un altre senyor. És a dir, aquí cada un tenia el seu negoci muntat. Sí, la Vita,

diguem-ne, en va tenir moltíssimes. I amb la Virginia crec que va ser una relació més mística,

no? Epistolar, sí. Ella sí que deixa d'entendre que en alguna frega hi va haver-hi, però la Virginia Woolf tenia una condició que, bé, vull dir, un passat complicat en aquest aspecte, que els dificultava una mica això, però sí, sí, ella. Llençadíssima, llençadíssima. Però, mira. Perdó, que t'he embolicat, t'he embolicat. Quan tornaven desfajant d'aquest viatge que van fer, van parar a Com i es van allotjar a la casa d'un home. Llavors van veure, diguéssim, era una casa amb un pati, lo típic, no? Tot de les seves dones, allà fent feines, teixint o rentant roba, etc. I el senyor els va convidar a seguir-lo a un altre lloc. Ella se'n va, meravellada per aquella escena tan quotidiana i tan, diguéssim, casolana, i els porta a un jardí amb unes roses grogues, etc. I surt una noia molt més jove, i d'alguna manera entenen que és l'altra de més estatus. Però ell no els hi diu, en cap moment, només els hi va a ensenyar. I ella es queda com un, ostres, tot de preguntes de, i les altres dones sabran que aquesta existeix, i aquesta sap que les altres existeixen, d'alguna manera. I a ella això li interessa moltíssim, aquestes preguntes que es fa, Harold Nichols, on això de les seves memòries, evidentment, no ho explica. No ho explicaria.

Doncs, escolta, claríssim, el que trobarem aquí és l'Anna Noguer, parlava de la vida de Sackville West, que està enamoradíssima, editora d'edicions de la Geminada i traductora d'aquest llibre, aquest passatger a Teherán, i la Pilar Gudayol, catedràtica de traducció de la Universitat de Vic i autora del llibre, viatgeres i escriptores, i molts altres, que no para, eh? Anem fent. No trobem. Moltes gràcies a les dues i fins aviat per més traduccions i per més portar la vida d'aquestes dones a la taula. Moltes gràcies.

Les dones i els dies, si no existíssim, ens haurien d'inventar.

Les coses no estan molt sexys, més aviat estan bastant calentes a França, des de ja fa un temps. Aquest dissabte torna a haver-hi manifestació per aquest descontent de les noves generacions, dels joves, sobretot. Ja sabeu que cada país ha replicat una mica aquesta força, aquí ho hem fet de la pitjor manera, però tenim ganes de parlar en França, perquè encara que sembli que és una demanda de tot el jovent, Ha afectat especialment a les dones. Ja sabeu que la nostra dona a París és Letizia Fuentes. Letizia, com estàs? Com esteu? Per aquí molt bé. Doncs sí, aquí la cosa està més complicada, ja ho saps. Però en qualsevol cas, explica'ns què passa, explica'ns com va començar aquesta protesta i què reivindiquen els joves francesos, d'entrada.

Molt resumit, aquestes protestes van començar als instituts, però finalment es van estendre a estudiants de diferents nivells educatius d'arreu del país, especialment també a les universitats. Lluiten contra la precarietat, les rates a les aules, la massificació, són més de 30 alumnes per aula, les humitats, les onades de calor, Però també protesten perquè consideren que els estan robant no només el futur, sinó que molts a les manifestacions ens deien que consideren que els estan robant el present, que no hi ha futur a França per les noves generacions. I això ha desencadenat unes protestes massives en tot el país. Sí, sí, ho hem vist.

Aquests últims dies t'hem vist a la sexta. També el fart que et vas fer de córrer en el seu moment, m'imagino, perquè molta por vas dir que passava. Però escolta'm, ens deies l'altre dia, que és una cosa que ens sopta, que és una protesta que afecta encara més a les noies.

Per què? Sí, segons els estudis de Linke, que és una associació que es va crear a la pandèmia, el Covid, que gestiona les cues de la fam universitàries, que són uns menjadors socials que, com deies, van crear el Covid per donar suport als estudiants universitaris que es van quedar sense feina durant el confinament i que no podien fer front a les despeses que suposa viure a una gran ciutat. Doncs bé, l'Inke també fa estudis i diu que la majoria de les persones que acudeixen a aquests menjadors socials destinats, com dèiem, a estudiants universitaris sense recursos, la majoria són dones. Allà, a més, els donen una bossa de productes d'higiene íntima i algunes coses de menjar per tota la setmana, perquè aquest menjador social no obre tota la setmana. Les seves dades són escandaloses Montse. La situació és tan preocupant que l'associació va registrar 100.000 paquets d'aliments el 2022 però l'any següent, el 2023, la xifra es va duplicar a 200.000 i les últimes dades que tenim del 2024 van tornar a augmentar. Això vol dir que la pobresa en la generació dels joves a França va en augment, especialment afecta a les noies. Hi ha una cosa molt interessant en els seus estudis és que el 21% de les noies encastades va declarar haver patit dificultats econòmiques tan greus que no podien cobrir les seves necessitats bàsiques i quan parlem de necessitats bàsiques ens podem referir a coses tan simples com comprar compreses, tampons, gel d'ingera íntima però també menjar. De fet, Bueno, hi ha una cosa que a mi em sorprèn molt i és que les joves inclús han afirmat que hi ha moments que han hagut de deixar de menjar pollastre perquè és massa car perquè us imagineu una safata de pollastre de dos trossos que a Espanya Barcelona pot costar entre 4 euros 5 com a molt, aquí costa 11 euros entre 9 i 11, depenent del supermercat i de la qualitat del pollastre. Llavors us podeu fer una idea, el que suposa per una persona jove estudiant que ve d'un poble més petit que ve a París, s'ha d'apagar un estudi, una petita vivenda, els estudis i a més el menjar. Llavors el pollastre,

que tot el dia quan estàvem d'estudiants, tot el dia menjaven pollastre rebossat. Escolta, això també té a veure,

per això, amb la famosa taxa rosa, oi? Sí, des de fa anys, a més, les associacions feministes, sobretot, denuncien que molts d'aquests productes d'higiene íntima o productes com un gel, com un sabó, que són igual pels homes que per les dones, com ara, per exemple, les fulles d'afaitar o de depilació, són més cars en la versió femenina. Fulles d'afaitar, que potser el disseny és completament el mateix, Montse, només canvia un que és negre. Sí, exacte, exacte. Com els iogurts,

que ara tots són negres de proteïna perquè et sembli així que et donaran la masculinitat que no tens, no? Si menges iogurt és fort, això. Totalment, totalment. I escolta, i pel que fa a la precarietat a les escoles també afecta més a les dones, a les nenes?

Sí, mira, aquests dies quan anava a les portes dels instituts a parlar amb ells, a veure una mica com eren les protestes, la majoria al principi et deien que no, que la precarietat afectava a tots per igual, però quan començaves a rascar i a parlar amb ells, sí que començaves a veure que sí, que al final t'acabaven dient les noies que una mica sí que es nota la diferència. Per exemple, un dia a la porta d'un institut es parlava que els lavabos sempre estan espatllats o molt bruts o no hi ha paper. I clar, les dones, quan tenen, per exemple, la menstruació, no ho passen especialment bé. Perquè clar, no són espais segurs, no?

Exacte. És a dir, són aquestes coses que semblen petites, però que estan potser invisibilitzades, de les que no se'n parla, potser sembla ridícul quan parlem de descontentament en la societat francesa, però en realitat són totes aquestes petites coses que queden tapades de vegades, no? I clar, durant les manifestacions també es notat diferències, hi ha més nois que noies a la participació en la lluita perquè clar, l'imaginari de la violència i aquests dies que hem vist també els saquejos, etcètera, està molt associada amb els homes, clarament, però potser no és així, no ho sé.

Sí, bueno, és veritat que les manifestacions pacífiques, les marxes, està molt equilibrat, hi ha molts nois i moltes noies, és gairebé igual, però sí és cert, com comentaves, que la situació quan es comença a complicar, quan comença a arribar la violència, els enfrontaments amb la policia, la presència de dones disminueix. Bueno, no sé si és un tema també científic a parlar. Aquesta hormona mal gestionada, aquesta testosterona, però és veritat que cada vegada hi ha més dones però continua sent una minoria quan comença la violència, els saquejos o quan cau la nit, la majoria són adolescents, homes, els que fan aquestes coses.

El que és curiós és que d'aquells saquejos del 17 d'octubre, de fet, a plataformes com Vinted hi havia maquillatge, per exemple, 17 d'octubre, cremes 17 d'octubre. Aquesta part potser sí que va arribar als sectors femenins, no? Això és fortíssim, eh? Sí, els que roben són homes,

però pensen en les dones i de fet hi havia un vídeo molt curiós que era un noi, un adolescent total, que havia robat maquillatge i es feia un vídeo a TikTok dient a la seva xicota de mira el que t'he robat per tu i era maquillatge. L'amor que no falli mai, eh? Molt romàntic tot. Molt romàntic. Sí, sí.

Parlem amb Letizia Fuentes, la nostra enviada a París, de tot aquest descontentament, de totes aquestes manifestacions que encara cueixen a França. Com dèiem, aquest dissabte n'esperem una de grossa. I m'agradaria que expliquessis una mica què en saps de l'etiqueta blocus sota la qual s'han organitzat les protestes estudiantils a París i que també ha arribat a l'estat espanyol amb les mobilitzacions i aquests disturbis recents a Barcelona, perquè. Clar, a mi em sembla que la llavor de l'origen de tot això és molt diferent, i ara aquí arriba la versió dolenta, podríem dir, perquè simplement és saquejar i no denunciar res. Però què en saps tu d'aquest famós blocus que en parlem

ara tant aquests dies? Bé, és el que has dit. Això va començar amb un objectiu molt clar, que és una reivindicació contra la precarietat a les escoles, que això és molt legítim. De fet, el president Emmanuel Macron ho ha reconegut, que hi ha un problema a les escoles de financiació, sobretot a les escoles de la banlieue, de les afores de París o de les afores de les grans ciutats, on no tenen aquesta financiació i tenen problemes molt grans com rates a les escoles, a les aules. Però això ha derivat en una crida a les xarxes socials per fer coses que no tenen res a veure amb les protestes legítimes de la precarietat a les escoles. De fet, els serveis d'intel·ligència francesos ja han dit que el perfil d'aquestes persones que s'han afegit a aquests bloquejos, a aquests blocos, Són gent que no té res a veure amb els moviments legítims, són gent apolítica, que hi ha dos factors inèdits que mai havia passat, que s'han unit als joves de la banlieue que es dediquen a fer aquestes coses que aquí a França reben el nom de casseurs, que són menors que s'uneixen a aquests moviments de protesta per explotar-los des de dins i crear saquejos i coses d'aquestes. I s'han ajuntat amb grups d'ultraesquerra apolítics, que no tenen res a veure amb això que es assenyalava aquí a França des dels grups de dretes, com la França Insumisa i tot això. Aquesta gent són grups que no tenen res a veure, que normalment això són apolítics.

M'he quedat amb la curiositat, Letícia, de què vol dir.

Casaf és un terme que ha acuñat el govern per referir-se als menors que es dediquen a trencar tot el que troben pel seu entorn. Com trencadors, que s'ha de trencar. Exacte, exacte. Si no té traducció, però bueno, ja m'entenem.

Els trencadors, els que ho fan tot malbé, vindrien a ser. Sí, exacte. Escolta, per acabar, Leticia, com vius les protestes tu i esclats de violència aquests últims dies?

M'imagino que també vas passar por, no?, a la teva manera. Doncs la veritat és que m'ho pregunta molta gent, perquè és veritat que jo n'he fet moltes revoltes aquí a França. Vaig començar amb les armilles grogues. És la mateixa violència, el nivell de violència és la mateixa, però és veritat que no és el mateix perfil. I, com dèiem, no són protestes legitimades, els saquejos. Llavors, no s'ha esperat que et sortiran, no? Exacte. Llavors, sí que és veritat, com dèiem abans, que, per exemple, el 17 d'octubre em vaig trobar a les 8 de la tarda, 9 de la nit, que ja era de nit aquí a París, envoltada de xicots amb la hormona mal gestionada, i era l'única noia. Llavors, vaig patir una mica.

Doncs, escolta, Leticia Fuentes, no volem que pateixis més, cobreix el que faci falta, però nosaltres ho deixem aquí. Moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres. Merci, bona nit. Bé, bona nit. I nosaltres ho deixem aquí, aquest programa que hem fet Rússia Pereira Moraga, Cèlia Forment, Mireia Isar, Albert Castellví, Helena Miquel, Pau Roca i qui us ha parlat, Montse Virgili. I tornarem demà entrevistant a Laura Pedro, que és la supervisora d'Efectes Visuals i ha treballat en pel·lícules com La bola negra, Un monstre em va venir a veure o La societat de la neu. És una. Superjefa. Demà serà aquí a les 11 de la nit a Catalunya, a Ràdio, i no os la podeu perdre. Bona nit.

Bona nit. Oh, sweet Jesus, if you're listening, keep me ever close to you As I'm stumbling, tumbling, wandering, as I'm traveling through I'm just traveling, traveling, traveling, I'm just traveling through I'm just traveling, traveling, traveling, I'm just traveling through.

¡Buenas noches! Oh, give me some direction, Lord Let me lean on you As I'm traveling, traveling, traveling through I'm just traveling, traveling, traveling I'm just traveling through I'm just traveling, traveling, traveling I'm just traveling through I'm just traveling, traveling, traveling. Like the poor wayfaring stranger That they speak about in song I'm just a weary pilgrim Trying to find my own way home Oh sweet Jesus if you're out there Keep me ever close to you As I'm traveling, traveling, traveling As I'm traveling through.