Victoria Luengo: "S'ha d'estar boja per arrencar-se una dent, però ho demanava el personatge"

Està guapa, no? I això no ho agafo.

És, Sansa, el títol de la segona producció catalana que es presenta aquest any a competició al Festival de Cinema de Sant Sebastià. El seu director és Miquel Gurrea, que es va endulgaudir a millor director novell fa tres anys amb Suro. En aquesta segona pel·lícula l'acompanya la mateixa actriu protagonista, la Victoria Albuengo. El nostre enviat especial a Sant Sebastià, Marc Garriga, els ha entrevistat a tots dos. Miquel Gurrea, Victoria Luengo.

Com estàs? Hola, estimat. Miquel, comencem parlant d'aquest canvi respecte a Suru, el teu anterior film, amb aquest entorn més urbà, nocturn, de sants. Volies deixar clar des del principi que això era una altra cosa ben diferent, Ja ho dius bé perquè

jo parteixo sempre l'escriptura d'estar jo físicament en un lloc concret i de tenir una impressió subjectiva que em porti a la ficció pura i dura, que és el que jo faig i el que m'agrada. A Suru eren els bòscols de l'Alt Empordà i aquí deliberadament volia fer-ho al barri on jo visc, que és el barri de Sants de Barcelona. Aleshores, tot parteix d'aquesta urbanitat i d'aquest barri, de mirar aquest barri amb ulls de ficció i interrogar-lo des del misteri.

La pel·lícula parla de xarxes de suport, de pertinença a un grup, de tenir cura de la gent que t'envolta. Què volíeu que l'espectador s'emportés exactament a casa seva?

A veure, moltes coses. Jo, per mi, una de les coses més importants de la pel·lícula passa per aprendre a quedar-se quan un familiar està marxant i tota la valentia que cal per quedar-se al costat d'algú i donar-li la mà en el moment que està desapareixent. I totes les coses que obre, totes les ferides que no has tancat, totes les relacions que no has acabat d'entendre o de poder acompanyar. I no és una pel·lícula que et diu el que has de pensar, no és una pel·lícula que et diu que t'esperes, no és una pel·lícula que dius A, B, C. No, és una pel·lícula diferent i crec que divertida i profundament emocionant al final.

Miquel, podem dir que la Vicky ja és la teva musa. Ui, quanta estona tenim? Bé, a banda que és l'actriu del moment, està triomfant amb El ser querido, té moltes pel·lícules en cartera i sembla que te la prenen, se t'escapa. No, o sigui,

la fascinació és absoluta perquè és una actriu increïble, és una per mi és la millor actriu que hi ha, ho sento, és així. I la fascinació també ve de l'aspecte personal, perquè és una amiga estimada que la tinc en el dia a dia de la meva vida. Aleshores, jo estic feliç de veure-la volar com un coet que se'n va a l'estratosfera, perquè és on sabem que pertany, però també feliç de poder-ho acompanyar. I què més em deies, perdona? Que te l'aprendran. No, jo he dit que no.

Per als oients que no em veieu, jo he fet un gest molt clar de que no. Jo li he dit al Miquel que jo vull treballar amb ell sempre. Jo també, jo també amb tu. Ja està, i després farem, hi haurà pel·lícules, evidentment, que farem separats, i ell farà sense mi i tal, però jo crec, tinc ferma sensació que és una cosa que anirà per allà.

A mi m'agradaria que expliquessis, Victòria, la història de la dent trencada de la Lali i el teu personatge, perquè és molt bèstia.

Jo tenia al cap que he tingut un any molt ple de coses. Llavors jo deia, d'acord, s'estrenen tres pel·lícules on jo vull tractar de diferenciar d'una manera sutil, perquè a mi no m'agrada, o de moment, les grans construccions de tal, sempre tracto d'apropar-me als personatges a mi, dir, com seria jo si visqués aquí, si m'hagués passat tot això que li està passant a la Lali. Pensant en el Miquel això de la Rodamont, que va per tot arreu, que no té una casa, que tampoc té molta roba, que té dos pantalons. Vaig dir, hi ha una cosa que parla molt d'algú, que és una persona que té una dent trencada i no se l'arregla. Ja sigui perquè no té diners per fer-ho, ja sigui perquè no li ve de gust arreglar-se-la, perquè li sembla que li queda bé, crec que dona una informació sobre una persona. I vaig dir. Això crec que podria tal, i li vaig proposar al Miquel, i el Miquel em va dir, estàs completament tarada, però si ho vols fer, doncs fem-ho, clar. I crec que és el que vam aconseguir, i a més l'única manera d'aconseguir-ho era així, perquè trencar un dent amb pròtesis, sense una pel·lícula que tingui milions per fer coses de pròtesis de dents i tal, hauria quedat molt estrany. Així que ho vam fer així, vam anar juntets al dentista, i el dia que em van treure la dent, estava amb el Miquel així agafada la mà, perquè em va fer molta grima, el amb la cosa de la serra aquesta. Però després, quan em vaig veure el primer cop al mirar, vaig dir, què has fet? Estàs completament boja, per què has fet això? I després, crec que funciona, i crec que la pel·lícula li dona una entitat i al personatge li dona una informació, i crec que ens acosta a una persona que és tothom.

Efectivament, està tarada, com dius tu.

Està tarada i l'adorem. Gràcies.