Xavier Tomàs, consultor: "L'estratègia de Vox és tenir Abascal en una bombolla i protegir-lo"

Que és consultor en comunicació política. Xavier, què tal? Bon dia. Ricard, bon dia, moltes gràcies. Gràcies a tu per acompanyar-nos. Amb aquest gest que hem vist ara de Pascal, de no anar a l'entrevista amb Jordi Wild, hi guanya Pascal o hi perd?

Segurament hi perd més i guanya, però, Ricard, és una miqueta més complexa, perquè si faig tot el bocat del diable, hi ha tres temes a tenir en compte. La primera és que el fet, Ricard, que les tres entrevistes, a Feijó, a la Colau i Sánchez, se publiquen el mateix dia, i segurament el mateix matí, fa que l'audiència de cadascuna sigui inferior i l'impacte sigui inferior. Això, al fet, ho podia explicar. No és el mateix publicar una entrevista cada setmana que no pas totes al dia. L'altra és, ho heu explicat molt bé, L'estratègia de Vox és tenir a Pascal una espècie de bombolla que sigui protegida per evitar certes vulnerabilitats. I per tant, anar al Jordi Wild era un risc de poder tenir o mostrar un error. I per tant, en aquest sentit, han sigut conservadors. I l'última idea que cal recordar és que pensem molt en els blocs d'esquerres i dretes. Però aquestes eleccions també van de sistema i antisistema. I quan tu vols votar un partit d'antisistema, bàsicament això és Vox. I això és Vox, Ricard, amb independència que sigui o no Abascal o que vagi o no Jordi Guay. Perquè aquest vector de Vox com a partit d'antisistema i és l'únic que hi fon a parar. I per tant això diguem-ne se manté.

I aquest canvi d'estratègia l'entens? perquè clar, és a dir, les xarxes fins ara dèiem, l'extrema dreta són dels primers que han sabut aprofitar, capitalitzar que l'algoritme parlés d'ells, dels vídeos i dels temes que a ells els interessa però ara veiem com tot això s'està girant és a dir, tot allò que tu has alimentat doncs ara potser no et sortirà tan bé.

Mira, te contesto amb dos reflexions molt curtes. La primera és, algú creu que Vox esperava que hi hauria una mena de moviment de youtubers a favor de Jordi Wild i digan a Pascal? Jo crec que a Vox ningú s'ho esperava que hagués això que heu dit del xoc, etc. I l'altra és, ahir va sortir publicat un estudi en referència a les midterms, que m'ho ha explicat molt bé Capuña Ràdio, Els candidats que més van participar en podcast i creadors de continguts, diguéssim, no polítics, casualment són part dels que van guanyar. Per tant, la búsqueda d'aquesta audiència no polititzada i que, per tant, o hi arribes en un format que el dia és proper o segurament no hi tens cap opció de contacte, és molt important. I dit d'una altra forma. Igual que menysprear els 4,8 milions d'espectadors de la revolta era molt complicat dir que no allò, segurament també és molt complicat dir que no a Jordi Guayl. Tot i que tot i així, també insisteixo que hi ha motius a favor i que, per tant, fan que aquesta relació de guanyar o perdre no sigui deu a zero. Mira, ara mateix,

30 milions de visualitzacions al vídeo en el qual Jordi Guayl explica tot això. Sí, tot i que,

per vendre, una cosa és Twitter. I altra cosa, l'audiència real. És a dir, les campanyes, Ricard, se fan molt més a TikTok i a Instagram que no per a Twitter, que és bàsicament, com bé saps tu, un votant ultra-publicitat. Ho dic perquè cal donar un punt de context a la xifra, perquè si no, pensarem que 30 milions de vius són 30 milions de crítics i no és necessàriament així.

Perquè quan podria pagar un partit per un vídeo de 30 milions de vius? Aquí està la cosa.

És a dir. La pregunta és, Vox se pot permetre avui pagar un anunci, per exemple, Ricard, a YouTube per arribar a 10 milions de persones? No, perquè, per a dones xifres que jo no sàpiga, un euro de publicitat a YouTube, és a dir, un euro d'inversió, d'acord? Estem parlant d'entre 250 i 500 persones. Per tant, fem-vos la idea de quant diners costaria, és a dir, de quants, segurament, un arribar a 10 milions de votants, per exemple, costaria gairebé 7.000 euros. I per tant, doncs. Doncs caldrà compensar o no la inversió amb anuncis així.

Aquí també hi ha una altra qüestió de fons, Xavier, que és que, clar, al final estem veient com a Bascal posa unes condicions per poder acceptar entrevistes, no? Que a tothom, més o menys, en poses. És a dir, quan tu demanes a un convidat, et diu, doncs jo vull que faig l'entrevista si no intervé, per exemple, els agonistes. Això podria ser una condició, però vaja, tu si la trobes raonable o no, doncs l'acceptes o no. En aquest cas, sempre, en el meu cas, és quan no interfereix, diguéssim, en el que pugui preguntar o deixar de preguntar. Aquesta és la condició bàsica. Si jo puc preguntar a tots, si no puc preguntar, doncs no la faig. Però ens hem d'acostumar a que potser a partir d'ara l'extrema dreta i potser altres partits comencin a posar tanques al camp?

Ens hem d'acostumar a dues coses. La primera és que els partits polítics o candidats busquin audiències no polititzades. És a dir, on fa deu anys aquesta mena d'atur per totes les entrevistes polítiques, ara es comencen a canviar per una espècie d'atur amb creadors de continguts. Això, una. I l'altra és. Segurament recordeu que l'any 23 hi va haver un fenomen de cadira buida quan Feijóo no va anar al debat a quatre que va muntar TVE. Hi ha una mica de consell entre els analistes que va ser un error que Feijóo no anés a aquell debat a quatre. Però claro, la gent que va veure aquell debat a quatre era bàsicament gent que li interessava la política, evidentment. Si no, qui posa la tele un dia a la nit per mirar un debat? La diferència que hi ha amb creadors com Jordi Wild és que és una de les molt poquetes maneres d'arribar a gent no polititzada. A Bascal podrà anar, per exemple, a l'Horniguero, que està molt bé. Però l'audiència que ell busca, que és no política, a molts pocs altres llocs la trobarà si no és en podcast de tant recorregut, i no n'hi ha tants, com el cas de Jordi Wild.

És curiós, això, eh? Abans, potser, recordo, per exemple, Rajoy, que sortia aquella no sé quina sèrie era, no?, la que s'adrecina, o no sé si. Allò tenia un premi, no?, o imagina't que surt un polític a Plats Bruts en el seu moment. Un cameo. Un cameo, un cameo. Sí, sí, sí. Doncs ara el que es busca és intentar anar a espais que no siguin pròpiament polítics. La televisió, ja veiem com, no sé si funciona o no, té encara el seu impacte, però és el més efectiu, doncs potser anar a un podcast que es parli de salut mental, per exemple, no? Exacte.

Tot i que, de fet, Jordi Wild té lo pitjor i el millor alhora, m'explico. Lo millor, perquè estem parlant de cada vídeo de Jordi Wild, té entre un i cinc milions de reproduccions, que és moltíssim, però també lo pitjor, Ricard, perquè tal com ell va avisar, faria una entrevista molt política, és a dir, És a dir, quan parlem de polítics anant a podcast, bàsicament parlem de polítics anant, com ara deies tu, a llocs on molt poc risc. Pensa en, per exemple, la televisió Feijóo al Xeringuito, d'acord? Però, en canvi, aquest programa Jordi Guail està molt bé en quant a número d'audiència, però segurament era més arriscat en quant a tipus de preguntes. I, per tant, la postanària sí que era més arriscada que no participar en un podcast, si vols, de cultura, de música o del que sigui.

És apassionant perquè això està canviant tot de dalt a baix, Marta.

Sí, ho ha canviat. I jo crec que és cert, i jo també ho reivindico, que un youtuber, evidentment, no té la mateixa experiència vital que un periodista que es dedica a la política. I això es va posar molt a debat després de l'entrevista precisament de Broncano, que Broncano és un humorista que no està acostumat a fer aquests tipus de preguntes i, de fet, va deixar de costat la part més humorística i després va reconèixer que es va equivocar, que no hauria d'haver-lo fet, però tampoc volia, diguem, blanquejar, jo crec a l'extrema dreta espanyola i per això va canviar l'estratègia però vam veure que no va donar-li bon resultat perquè a la fi ell no està en el dia a dia del que passa ni en les contradiccions ni en i a més ell té una cosa que és que no se prepara molt les entrevistes i presumís una mica d'això. Jo crec que, evidentment, sí que hem de reivindicar els periodistes, no dir que siguem la solució i que sempre ho fem bé i que som els millors, perquè tampoc és cert i se'n mos colen moltes coses, perquè és evident que és quasi impossible estar sempre fent bones preguntes i preguntes i saber en qualsevol moment si ens estan mentint o no, però sí que crec que, evidentment, portem una feina darrere i el que diem una miqueta el Jofre abans de les llistes electorals,

són coses que normalment a molta gent no se li ocorrisen sense que s'ocorrisen a nosaltres perquè ja portem molts anys d'experiència i podem preguntar coses que normalment no es pregunten, no? Jo crec que a banda d'això que es va evidenciar molt en Broncano. Ara, per no fer el mateix, Jordi Guay sí que es va preparar molt, i ja vos dic, amb un equip de periodistes que tenen molta experiència fent aquest tipus de feines, i havien intentat investigar tot el que pensaven que era imprescindible. Una entrevista de dues hores, amb preguntes, repreguntes, com deia abans també el Joan, que això és el que sempre té més por un polític, que li repreguntes qüestions que són incòmodes per a ell. Jo crec que ahí Vox sabia que s'arriscava. Determinades preguntes sobre, per exemple, pensions, o models econòmics, o, per exemple, Jordi Igual, que va dir que li preguntaria per el tema dels aliances internacionals, etcètera, etcètera, que potser no vol incidir perquè sap que no és popular en determinats sectors. Aleshores, jo crec que això és el que els ha fet dir, no, no passarà res, no tindrem tanta. No tindrà tanta repercussió el dir que no i serà millor per a nosaltres. I és ahí on jo crec, i coincideix amb l'anàlisi de l'expert, on s'han equivocat, perquè no han sabut mesurar bé. Una altra cosa és si

tindrà moltes conseqüències o no, però tenint en compte que normalment els analistes i els experts de Moscopi sempre diuen que el vot jove és més volàtil, perquè es deixa més en portar un poc per les tendències, pot ser això, si el farà mal. I crec que si Fijón aprofita l'oportunitat bé, que jo supose que ho farà en l'entrevista que està tenint lloc avui, s'equivocarà, perquè pot ser la diferència entre tindre un Vox per damunt de 50 o 60 escons o pot ser per baix si realment aprofita l'oportunitat. Veurem, perquè és cert que jo també soc una miqueta escèptica respecte a com pot afectar, finalment, el vot del pròxim 29. Jofre.

Sí, quan el Xavier Tomàs, l'amic Xavier Tomàs, deia públic no polititzat, estem dient una cosa tan important i tan preuada pels partits polítics com és l'abstencionista. És a dir, el 2023, amb tota la tensió que hi havia, que si s'aprovaria o no s'aprovaria la llei d'amnistia, que si Espanya se rompe, que si van votar. De 37 milions de persones que podien fer-ho, en van votar 24 milions. Vol dir que hi ha 13 milions de persones que malgrat el que està passant, que malgrat l'habitatge, que malgrat els preus, que malgrat tot, 13 milions de persones van dir que això no anava amb ells i que no hi van anar a votar. La gran clau de volta és saber què faran ara aquests 13 milions de persones, perquè diria que dels 24 que sí que van anar a votar el 2023, No hi haurà gaires diferències. No hi haurà gaires diferències. Com a molt, dintre de blocs, que ja serà significatiu, que gent de PP pugui votar Vox o gent de Vox pugui votar PP i pugui fer vot útil, no? O gent que de Frente Amplio pugui votar PSOE o de PSOE pugui votar Frente Amplio, etcètera, etcètera. Però la cosa anirà per aquí. El tema és que fan 13 milions de persones que no van anar a votar el 2023, molta d'elles joves, i que. Els manuals diuen que com més mobilització hi hagi, més possibilitats que guanyi l'esquerra. No ho sé, tinc dubte. I per això el gran alicient i la gran controvèrsia que estava en aquests dies amb Jordi Wilde, Vox i tot això, és exactament aquesta clau de volta. I una última cosa, perquè no quedi pedant la intervenció d'abans, i agraeixo els piropos dels meus companys i tot això. Els periodistes que ens agrada la política no som éssers de llum. Ni som gent vinguda a Santa Catedra i tal. Som gent, per exemple, que sap una cosa tan bàsica com que el 29 de novembre. Es vota la representació parlamentària que després aquesta representació parlamentària escollirà el president. Perquè hi ha moltíssima gent que diu jo votaré a tal perquè sigui president. Doncs potser votant aquesta persona perquè sigui president no és president. O que, per exemple, tant que es posa l'accent en els set vots de Junts, per exemple, se li ha de poder preguntar al PSOE. Si el seu objectiu número 1 és que no governi l'extrema dreta, si s'ha plantejat abstenir-se en el debat d'investidura, a canvi que Núñez Feijó faci un govern en solitari del PP. Se'ls ha de poder preguntar, que després ja sé el que diran, però com a mínim se'ls ha. S'han plantejat vostès que hi ha un mecanisme parlamentari que és abstenir-se a la cessió d'investidura i això facilitaria un govern del PP sense extrema dreta? Xavier.

Sí, també hem de fer una mica d'autocrítica perquè una pregunta que he llançat a l'aire. Com pot ser que dels quatre partits principals d'Espanya, només Vox tingui un podcast? És a dir, si parlem de la importància d'arribar al públic jove, d'arribar amb continguts, diguéssim, no polititzats o que no causin efectes rebuts, només Vox té un podcast. I a més, fixeu-vos una cosa.

I si considerem la Paula Iglesias també podcast, no?

Exacte. És un canal. Ricard, El podcast de Vox se diu Bipartidismo i el logo del podcast és de color groc. I algú dirà, com pot ser? Doncs precisament perquè per evitar l'efecte rebuig de veure un vídeo de color verd amb un nom previsible de Vox que causaria rebuig, ho fan amb un color groc. El que vull dir és que, i em pregunto, com pot ser que només Vox ho faci?

Però Vox per què ho fa? Segurament perquè forma part d'una xarxa internacional, que això, el trompisme, diguem, té un manual d'instruccions que està extenent a tot arreu, i no és que ho faci perquè són molt intel·ligents, ho fa perquè formen part d'un moviment internacional que és el trompisme. Almenys això és el que penso jo. Els altres han anat tard, però això no vol dir que Vox siguin molt espavilats. Vox fa el que li diu el manual trompista. Xavier Tomàs, consultor de

Comunicació Política, gràcies per acompanyar-nos. Que vagi molt bé. Gràcies, bon dia. D'aquí a pocs minuts amb nosaltres, Ada Colau.