La veu d'un dels participants de Prats de Molló: "Si passàvem la frontera, de nosaltres no en quedava cap"
Fa 100 anys poc més d'un centenar d'independentistes catalans i un grup d'antifeixistes italians van intentar la invasió de Catalunya des de Prats de Molló, a la comarca del Vallespir. Un intent de revolta armada contra la dictadura del general Primo de Rivera liderat per Francesc Macià.
Un parell de columnes s'havien entrenat a París i a Perpinyà. A finals d'octubre de 1926, Macià va ordenar des d'un xalet anomenat Vil·la Denise, als afores de Prats de Molló, la mobilització de les tropes per entrar a Catalunya i proclamar la república. Havien de ser dues columnes que, a través del coll d'Ares i des de Sant Llorenç de Cerdans, arribessin fins a Olot. Però un dels voluntaris italians els va trair i va alertar la gendarmeria francesa.
El 4 de novembre de 1926 l'intent d'aixecament va ser avortat. Van acabar tots detinguts i traslladats a la presó de la Santé. Només jutjaran els principals líders de l'operació, començant per Macià. Al judici de París, les penes van ser mínimes, però la premsa va situar Catalunya en el context internacional.
El novembre del 1993 TV3 va emetre un seguit de reportatges per recordar els principals episodis de la vida del president Francesc Macià. Aleshores vam entrevistar el que en aquell moment, era, si no l'últim, uns dels últims participants vius de l'anomenat complot de Prats de Molló: Joan Nicolau.
Més de trenta anys després, un munt de recerques historiogràfiques han millorat molt el coneixement d'aquell episodi en què l'excoronel de l'exèrcit espanyol Francesc Macià, futur president de la Generalitat restaurada el 1931, va voler alliberar Catalunya de la dictadura del general Primo de Rivera.
Les novetats sobre aquells fets no són tant en les grans línies mestres ja conegudes de l'intent d'aixecament armat, com en els petits detalls, les biografies dels participants, les curiositats... la lletra menuda que ajuda a entendre un episodi històric.
Entre aquestes recerques destaquen les que l'historiador Joan Esculies ha fet sobre el centenar llarg de participants de l'exèrcit de Macià a l'Arxiu Nacional de França, l'Arxiu de l'Estat Belga o a l'Arxiu Central de l'Estat d'Itàlia.
També hi ha el treball de diversos historiadors i familiars en el mateix sentit, editat per Estat Català, amb la col·laboració de la Casa Macià de Prats de Molló.
Joan Nicolau i un centenar de biografies
Això ha permès posar cara i biografia a pràcticament tots els participants i conèixer què va fer cadascun d'ells.
Per exemple, identificar les fotografies on apareix el mateix Joan Nicolau i que el 1993 es desconeixien. Així també hem pogut comprovar com el testimoni que Nicolau ens va oferir aleshores és ratificat pels arxius i per les biografies de la resta de companys d'armes.
Ell mateix ens explicava que "Prats de Molló era una cosa seriosa, ens hi jugàvem la vida... no era una passejada, era una expedició de gent armada, i per això necessitàvem el material necessari".
"En Martí Vilanova s'encarregava de la qüestió balística, en Pep Rovira animava la moral de la gent, i quedava jo, que m'encarregaria de trobar explosius", recorda Nicolau.
Aquí va ser la meva gran intervenció, en la qüestió d'explosius.
L'historiador Esculies posa d'exemple, precisament, el cas de Joan Nicolau per explicar fins a quin punt estaven poc preparats tots aquells joves que van seguir Macià en la seva aventura.
Nicolau estava en el grup de París. Treballava en un restaurant on va conèixer gent del sindicat de miners, de la CGT, que li van aconseguir material explosiu per fabricar fins a 500 bombes.
Martí Vilanova va reunir més d'un centenar de fusells. Però aquells joves no tenien cap experiència militar. El mateix Nicolau reconeixia que "si haguéssim travessat la frontera, de nosaltres no en quedava cap, això és evident. Però estàvem convençuts d'anar-hi".
Ja aleshores, Nicolau negava que Ricotti Garibaldi, un dels italians enrolats en l'aventura, fos el que delatés els conjurats a la gendarmeria francesa. Joan Esculies explica com va ser un altre italià, Savorelli, el que va intercanviar la informació per poder obtenir un permís de residència a França.
Entre el 4 i el 8 de novembre del 1926 els van detenir a tots. Molts en el tren que els duia de París a Perpinyà per començar l'ofensiva.
Nicolau no va arribar a ser jutjat i va ser condemnat a sortir del país. Després de retornar a Barcelona durant la proclamació de la Segona República i la victòria electoral de Macià, molts joves com ell van quedar a l'ombra de la història i van acabar vivint a l'exili (ell a Bèlgica durant 30 anys) o morint durant l'etapa republicana i la guerra.