Olga Pinart, metgessa: "Vaig superar una leucèmia i vaig recaure un mes abans de graduar-me"

Olga Pinart tenia deu anys, l'estiu entre quart i cinquè de primària, quan li van diagnosticar una leucèmia. Anys després, quan només li faltava un mes per acabar la carrera de Medicina, la malaltia va tornar.

La metgessa d'Argentona explica la seva història a "El suplement d'estiu" de Catalunya Ràdio, en una conversa on també participa Antoni Trilla, que havia estat professor seu a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.

"Costa acceptar de petita que ets una nena diferent"

La leucèmia que li van diagnosticar no era de les més habituals en nens i no es podia tractar només amb quimioteràpia. Pinart va necessitar també radioteràpia i un trasplantament de medul·la òssia d'un donant localitzat a Amèrica.

Mentre els seus amics eren de vacances, ella passava els dies a l'hospital i veia com alguns dels nens amb qui compartia habitació o aula s'anaven apagant: "N'hi ha que no tornen."

Durant aquells mesos, la seva mare i una amiga d'ella van aconseguir que Bojan Krkic l'anés a visitar a l'hospital. I no només això: en un partit, el futbolista li va dedicar un gol. "Em vaig sentir la nena més especial."

Em vaig sentir la nena més especial

Casualment o no, l'endemà de la dedicatòria, la medul·la nova que li havien trasplantat va començar a funcionar. Això va permetre que, després de dos mesos en una habitació d'aïllament, li donessin l'alta.

Quan va tornar a sortir al carrer, l'aire fresc i el sol li van aclarir les idees: algun dia volia tornar a aquell mateix hospital, però com a metgessa, per ajudar els nens.

La recaiguda, a un mes d'acabar la carrera

Pinart va complir aquell propòsit i va estudiar Medicina. Havia arribat a l'últim curs i faltava només un mes per graduar-se quan la leucèmia va tornar.

Una situació excepcional, com es demana la mateixa Olga: "Un trasplantament de medul·la és reemplaçar tota la fàbrica de la sang per una de nova. Com podia ser que tornés a aparèixer la mateixa leucèmia?" Una gran pregunta que ningú no sap respondre.

La recaiguda coincidia, a més, amb el tema del seu treball de final de grau: l'evolució dels tractaments contra la leucèmia des que ella mateixa havia estat malalta de petita. Quan va recaure, sabia quin tractament rebria i quins efectes secundaris podia tenir.

El primer dia d'ingrés, tot l'equip d'Hematologia de l'Hospital Clínic es va reunir a la seva habitació. Li van explicar que, davant d'una leucèmia tan poc freqüent, no hi havia cap protocol establert i que probablement ella coneixia el seu propi cas millor que ells.

Però també li van deixar clar que l'acompanyarien durant tot el procés. "Em vaig sentir tan acompanyada que, al final, et quedes més amb el fet que vinguin i et diguin: 'Mira, som aquí, t'escoltem i t'acompanyem'", explica.

Una graduació des de l'hospital

El pla inicial era que Pinart pogués assistir a la seva graduació universitària. Pocs dies abans de l'acte, però, va patir una complicació mèdica que li va impedir sortir de l'hospital.

Va haver de seguir la graduació des de l'habitació. Antoni Trilla li va portar fins allà la beca de graduació i, durant l'acte, els seus companys es van saltar el guió per dedicar-li unes paraules: "Olga, no t'han posat fàcil el final del camí, però hi has arribat amb tots nosaltres."

La celebració també es va traslladar a l'hospital. En lloc d'anar a sopar lluny del Clínic, els companys van muntar taules i cadires de plàstic a la terrassa de davant d'Hematologia perquè Pinart també hi pogués ser.

No era la primera vegada que li feien costat. Durant l'ingrés, els seus amics de tota la vida la visitaven cada dia. Els companys de Medicina, que preparaven l'últim examen de Pediatria i començaven a estudiar el MIR, convertien sovint la seva habitació en una sala d'estudi. Alguns no marxaven de la biblioteca sense passar abans per acomiadar-se d'ella.

De pacient a metgessa

Ara Pinart es troba bé i continua fent controls mensuals. Després de fer el MIR, ha decidit dedicar-se a la medicina de família. De moment, ha aparcat l'opció de dedicar-se a l'oncologia infantil, tot i que no la descarta en el futur.

En la seva elecció pesa el vincle que els hematòlegs van establir amb ella durant la malaltia. També és la manera com vol relacionar-se amb els seus pacients.

Al final, és més acompanyar el pacient que curar-lo.

Antoni Trilla apunta que l'empatia consisteix a intentar veure la situació des del punt de vista del pacient i considera que l'experiència de Pinart li dona un avantatge important per entendre què significa estar malalt.

Ella ja ho aplica durant les guàrdies d'urgències. "Sé que el pacient es troba malament i que, si és a l'hospital, no és per gust." És una manera de mirar els pacients que vol mantenir al llarg de la seva carrera.

"Espero gaudir molts anys d'això i que no aparegui una altra leucèmia."