Olga Pinart: "Vaig superar una leucèmia i un mes abans de graduar-me en Medicina vaig recaure"

Ara el suplement d'estiu, una història de metges. A la meva dreta, un metge veterà que està a punt de jubilar-se, degada a la Facultat de Medicina de l'UB, figura omnipresent als mitjans de comunicació durant la pandèmia del coronavirus i una persona que durant més de 40 anys ha portat bata blanca malgrat professar la fe culer. I a la meva esquerra, una metgessa d'Argentona que tot just comença, que assumia ser oncòloga infantil i que aspira a curar els nens amb càncer. Una malaltia que ha travessat i que continua travessant la seva vida. Ara el suplement d'estiu, el doctor Antoni Trilla. Doctor. Hola, què tal? Molt bon dia. Molt bon dia.

I la doctora Olga Pinart. Molt bon dia. Com esteu? Jo molt bé. Molt bé, molt feliç d'estar aquí i de viure la vida.

Molt agraït també d'aquesta oportunitat en un estiu que té molta calor i per tant s'agraeix la temperatura de l'estudi especialment. Quan us vau conèixer vosaltres dos? Tècnicament, a primer de Medicina. Després, com que són molts alumnes, és difícil tenir tractes amb tots, individuals, encara que els reconeixes. I després, l'època que vam tenir més relació va ser a sisè curs, és a dir, tot just fa un any, no, Olga?

Total. I me'n recordo la primera vegada que et vaig conèixer que ens vas fer una xerrada motivacional quan entràvem a Medicina i ens vas fer un discurs molt maco. I que era, bueno, que des d'aquí fins a la lluna.

I tinc aquest primer record del Toni. I són d'aquells discursos que queden gravats a la memòria, eh? El tenia pres, doctor Trilla, aquest, és d'aquells que es repeteixen any rere any.

Els repeteixo any rere any, no 40 anys, perquè és una mica més modern, però des que tinc l'oportunitat d'adreçar-me als alumnes els primers dies de classe i fins i tot en algun cas el dia de la inauguració, és veritat, faig servir un tros del discurs de Kennedy, hem escollit anar a la Lluna, on explica. Que això no s'ha fet precisament perquè és fàcil, sinó perquè és difícil, que això suposa un repte, que cada repte ens ajudarà a millorar i que és un repte que tots els alumnes estan disposats a acceptar i estan disposats a conquerir. I aquesta frase, el we choose to go to the moon, és una espècie de marca de la casa dels alumnes de Medicina del Clínic, de la qual jo em sento especialment orgullós perquè és un discurs boníssim i també aplica, és la carrera de l'espai, però també aplica a les dificultats i al dia

a dia de la Medicina. Olga, el doctor Trilla el coneixem, l'hem sentit moltíssimes vegades, però segurament no el coneixem com el coneixes tu, perquè no ha estat professor nostre i perquè no hi hem tingut aquesta relació tan propera. Com definiries tu qui

és el doctor Trilla, Olga? El doctor Trilla, per mi. A part d'estar bon metge, com ell va dir en la meva graduació, és una molt bona persona, ha estat molt present a la meva malaltia i és una persona que, com podem veure, té. Un molt bon do per parlar i li agrada i sap molt ensenyar. Recordo quan venia a fer-nos classe que sempre era, avui ens fa classe l'Antoni Trilla. Llavors era com, hem d'anar a aquesta classe perquè realment és molt docent, aprens molt d'ell i fa les classes molt amenes i que se't quedin. I doctor Trilla, qui és la doctora Pinart?

La doctora Pinar és una alumna normal que ha fet coses excepcionals, crec jo, sincerament. Tots els alumnes de Medicina són alumnes brillants, estudien molt, tenen 6 anys per davant de preparació i acabes coneixent-los a una bona majoria i tots tenen una pasta especial perquè majoritàriament. Estan aquí, estan a la Facultat de Medicina, quasi amb una idea de, jo vull ajudar els altres, jo em vull preparar per servir a la societat, per ajudar la gent que està malalta, etc. I això els fa una mica, o diferents d'altres, potser, d'altres professions, cada una té la seva cosa, i l'Olga, jo crec que no solament ha fet això, és a dir, ha fet el que han fet tots els alumnes, que ja és un mèrit important, sinó que a més ha vist que, malauradament, per circumstàncies de la vida, s'ha enfrontat a situacions molt importants, molt greus des del punt de vista de la seva salut, i que no solament això, sinó que malauradament han caigut en moments molt importants també de la seva vida acadèmica. I lo fàcil hagués estat dir, pues plego, descanso, o fins i tot abandono, que ho haguéssim entès tots i haguéssim vist després com recuperar-ho, però jo recordo l'Olga que si no estava molt malament, molt malament, i hi havia dies que estava molt malament i no preguntaves, quan l'anaves a veure, quan estava ingressada, avui he estudiat això, o tinc examen, i jo pensava, com pot ser que estan com estan? Encara tingui ganes de seguir mirant coses i anar estudiant. Jo crec que això la defineix com una persona amb una capacitat de resiliència importantíssima, amb una gran fe del que vols fer i el que vol acabar sent, i que afortunadament per tots, amb sotracs, però ho ha aconseguit, I per mi és un alumne excepcional, evidentment irrepetible, i des d'aquest punt de vista un gran què que tinguem alumnes que siguin capaços de fer aquesta espècie de dificultats tan altes que et cauen a la vida i en comptes d'esfonsar-te, t'esfonses segur, però després subs cap amunt i endavant.

Olga, tu amb 10 anys et diagnostiquen una leucèmia. Sí.

Quan tenia això, 10 anys, era l'estiu entre quart i cinquè de primària, em van diagnosticar una leucèmia. Va ser una leucèmia que no és l'habitual que passa en nens, sinó que tenia unes certes complicacions. I bé, costa, costa acceptar de petita que ets una nena diferent, que els nens estan, bé, els teus amics estan de vacances i tu estàs en un llit a l'hospital. No entens gaire el perquè, perquè veus que la resta de gent això fa la seva vida i el teu dia a dia és aixecar-te del llit, anar a caminar i veure que, bé, anar a caminar per, no sortint de l'hospital, sinó pels passadissos de l'hospital, I vas veient que els teus companys de l'habitació o els companys de classe de l'hospital es van apagant, que n'hi ha que no tornen. I això, llavors, vaig tenir la gran sort que em van trobar un donant de mèdula molt ràpid, perquè la meva leucemia no es podia curar només amb quimioteràpia, sinó que van haver de fer també radioteràpia. Van trobar la sort d'un donant que estava a Amèrica. I em va donar una segona oportunitat en aquesta vida, que vaig sortir a l'hospital dient, jo vull ser metge, jo vull estar aquí en un hospital i curar nens que no han tingut la mateixa sort que jo. ¿Recordes el moment exacte en què vas dir, jo vull estudiar Medicina? Sí, recordo el moment en què em van donar l'alta. No havia sortit de l'hospital, em feia. Durant. Feia dos mesos perquè m'havien fet el trasplantament i quan estàs en el trasplantament estàs a l'habitació bombolla. I quan em van donar l'alta vaig sortir de l'hospital, em va tocar l'aire fresc del carrer i el sol i va ser, jo vull tornar a aquest hospital i ser metge i ajudar els nens. Estudies Medicina? Estudi Medicina. I els sis anys d'estudiar Medicina, quan estic acabant la carrera, faltava un mes, va arribar la notícia que havia tornat a recaure.

Doctora Olga Pinart Noguera.

Volem dedicar unes paraules a una persona que malauradament avui no pot estar present en aquest Paranimf. Olga, no t'han posat fàcil al final del camí, però ja has arribat amb tots nosaltres. Ets un exemple de valentia i perseverança. Amb el teu riure que es contagia i defensant sempre els teus valors, sabem que superaràs tot el que la vida et posi al davant i que seràs una metgessa excepcional.

Olga, és l'acte de graduació, no vas poder-hi ser, però els companys sí que et van tenir ben present.

Totalment. No vaig ser present, però el vaig veure des de l'habitació. A més que l'Antoni va venir a portar-me la beca i a dir-me O sigui, la intenció era poder anar, l'únic que va haver-hi unes complicacions que

evidentment no estaven previstes. Teníem plan A i plan B, que era tant de bo pugui anar a la graduació, vam estar esgotant, esgotant, esgotant, però malauradament les coses venen com venen i no es trobava gens bé els dies abans, va haver-hi una complicació també important i vam passar al plan B. Però el plan B era. Tu no et pots moure d'aquí, els teus companys ja veurem el que fan, i nosaltres, això també per confidencialitat, tampoc has de fer anuncis en una graduació, però ells ho van fer, ho van dir directament, llavors ja tots ens vam tocar, ja ens vam saltar el protocol, diguéssim. I va ser una situació molt, molt, molt emotiva. I perquè veieu quin tipus d'amics, companys i coneguts té l'Olga entre els seus col·legues de la carrera, normalment quan acaba la graduació o se'n van a sopar amb els pares o se'n van a sopar tots a un determinat indret i els seus companys van organitzar un sopar al magnífic restaurant Terrassa de l'Hospital Clínic de Metologia, que és un. Un indret d'aquests que dius, aquí no ve ningú a fer res, bàsicament, però sí, sí, es van muntar un sopar amb cadilles de plàstic i taules de plàstic i quan em van dir, estem sopant, però on esteu sopant? Si tu estàs a l'hospital, i sí, sí, foto de la terrassa davant de hematologia amb la juerga organitzada postgraduació, sí, sí.

És el que ho ha fet més fàcil, Olga, tot aquest suport dels companys, dels amics de l'entorn, suposo que quan has de fer front. Que ara us demanaré també si és habitual o no una recaiguda en un cas com aquest, però quan has de fer front a una situació com aquesta.

Totalment. El fet que, a part de la meva família, els meus amics de tota la vida, que ho van fer super fàcil, venien cada dia. Jo estava tot el dia acompanyada. Ho feien molt fàcil i m'acompanyaven estiguessin en silenci, m'acompanyaven agafant-me la mà, m'acompanyaven explicant-me com anaven les seves vides, com anava la vida al poble. A part, els companys de la carrera que començaven a estudiar al MIR, estaven acabant l'últim examen de pediatria de la carrera, venien a estudiar a l'habitació, venien a dinar amb mi, venien a sopar amb mi i especialment, bueno, és que hi havia alguns que no marxaven de la biblioteca si abans no passaven per la meva habitació a dir-me adeu.

Doctor Trilla i doctora Pinart, ¿és habitual una recaiguda en un cas com el de l'Olga, que amb 10 anys li diagnostiquen una leucèmia que aconsegueix superar?

És una situació bastant excepcional i especialment amb les circumstàncies que es va donar en el cas de l'Olga. Això va complicar una mica perquè per entendre'ns determinats tractaments que es poden fer servir en aquest tipus de recaiguda no eren els mateixos, però crec que també aquí cal posar en valor un parell de coses. A part de la. De l'actitud de la Olga, que sempre ha estat molt positiva i endavant, endavant, endavant. Segona, que afortunadament amb el temps que ha passat disposem de nous tractaments i ha avançat molt una bona part de la oncohematologia, del tractament d'aquestes malalties i també afortunadament aquí a Catalunya diferents hospitals es poden aplicar aquests tractaments més avançats i en el cas de la Olga es va anar mirant què podia anar bé i com es podien tractar diferents complicacions fins que ja es va decidir fer un tractament especial, que el pot explicar ella, que se'l coneix molt bé, i crec que afortunadament això li va donar més oportunitats d'estar bé com està ara, igual que molts malalts que afortunadament es beneficien d'aquests nous tractaments, per entendre'ns, no?

Sí, de fet, el treball de final de grau. Em vaig dedicar, bé, jo anava durant tota la carrera, com bé hem dit, he volgut ser oncòloga infantil i el meu treball de final de grau estava basat en els tractaments com havien evolucionat des que jo havia patit la leucèmia de petita a com eren actualment. Llavors, bé, Desgraciadament o no desgraciadament, sabia quin tractament m'anava a fer, quines conseqüències podíem comportar, quins efectes secundaris I el primer dia que vaig estar ingressada, van venir tot l'equip de hematologia, es van seure a la meva habitació, al clínic, i em van dir, d'acord Olga, estàs aquí, sabem que has estudiat Medicina, sabem que has fet el treball de final de grau sobre això, Probablement sàpigues ara mateix més que nosaltres, perquè la teva leucemia és una leucemia molt rara. A més, venint de que m'havien fet un trasplantament de mèdula, vull dir, un trasplantament de mèdula el que estàs fent és reemplaçar, o sigui, canviar tota la fàbrica de la sang. A una nova. Llavors, com podia ser que la mateixa leucèmia que havia tingut de petita, si m'havien canviat tota la meva sang, tornava a aparèixer? I aquesta és la gran pregunta que ningú sap respondre. Però això em va fer, o sigui, em vaig quedar molt a mal. Mira, venim aquí, no hi ha cap protocol establert. Però estem aquí, et volem acompanyar i fes-nos les preguntes que calgui que estarem al teu costat, intentarem resoldre-ho i em vaig sentir tan acompanyada que al final ja no és el fet que. Et quedes més amb el fet que vinguin ells i et diguin, mira, estem aquí, t'escoltem i t'acompanyem, que no tant amb el no podem colar, saps? I em vaig quedar molt en, em sento molt recolzada amb aquests metges. I ara com estàs, Olga? Com et trobes? Ara em trobo molt bé, la veritat. Estic, bueno, vaig fer el MIR. I al final vaig decidir fer el metge de família perquè l'oncologia crec que l'he deixat en segon pla o almenys no fer la residència d'oncologia ara sinó en un futur no ho descarto però em quedo molt en que vull tenir un vincle amb el pacient com els hematòlegs van tenir amb mi i perquè al final és això al final és més acompanyar el pacient que curar-lo en si. I ara mateix estic molt bé i estic gaudint de la meva vida com si estigués sana, però tenint uns controls mensuals i cada dia serà

millor. Senyor doctor, no em faci por, no em prengui el pèl, si em pren el pols no em sento el cor. Sap que estic boig, l'instrument remà sense plor.

Som al suplement d'estiu, som a Catalunya Ràdio en una conversa amb el doctor Trilla i la doctora Pinard. Dos doctors a qui els uneix una altra passió, que és el Barça. Claríssim. Qui dels dos és més culer?

Home, per edat i per antiguetat jo, bàsicament. A més, jo crec que els culers de la meva edat som culers que hem vist les èpoques grises del Barça, molt grises, allò que si guanyaves el, jo que sé, el Osasuna, quasi feies festa, i aquesta generació jove, doncs tots són Champions, i Lligues, i Messi's, i la Minya Mals, i es pensa que el Barça guanya sempre, el que és bastant cert, i per tant han viscut uns anys boníssims de futbol, i nosaltres també n'hem viscut d'altres, no?, I a la facultat majoritàriament som culers, no pot ser d'una altra manera. A la facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, doncs lògicament. Que, per cert, a la Universitat de Barcelona es va fundar l'Espanyol, que també tenim. Coses de la vida. Sí, coses de la vida, curiositats històriques amb les quals mantenim la rivalitat ciutadana, lògicament, no? Però, bueno, som. Som culers i, lògicament, com tothom, no ens amaguem de ser culers, però l'Olga és molt culer i jo diria que amb alguna fixació especial per algun jugador.

Amb algun jugador que els més joves hem vist.

Hem crescut amb ells. Totalment, totalment. A veure, des de ben petita a casa meva hem sigut superculers, hem vist tots els partits, però té molta raó el doctor Trilla que probablement ell ho sigui més per edat i experiència. Però sí que de petita m'agradava molt el bògen. I bueno, doncs em va venir a veure a l'hospital, ho van aconseguir a través de la meva mare i una amiga seva van aconseguir que vingués al bògen a veure'm. Jo justament sortia de la buzi aquell dia i. Però això, Olga, eres petita, eh? Va venir a veure quan eres nena. Tenia 10 anys. Sí, quan tenia 10 anys. I això, i em va dedicar a un gol. Sí, em va dedicar un gol. I bueno, em vaig sentir la nena més especial. I casualment, quan em va dedicar el gol, el dia següent em va començar a funcionar la mèdula. La mèdula nova. I a la marató, doncs, me'l van portar.

Una altra cançó. And I think it's gonna be a long, long time Till touchdown brings me round again to find I'm not the man they think I am at home Oh, no, no.

I el fan del Don John, qui és?

Jo. Ella no crec ni. Segur que el coneix, però de la pel·lícula, segurament, quasi com aquell que diu. Jo també m'he quedat en una època de la vida, com l'època gris del Barça, doncs era una molt bona època de la música rock i pop, i el Don Joan per mi és un gran, gran cantant, com són molts altres.

Doctor Trilla, què és el millor i el pitjor que li ha passat en tota aquesta trajectòria, tots aquests anys,

exercint la medicina? Uf, són molts anys, molts anys. Jo crec que el millor és haver gaudit del temps que m'ha dedicat la gent. Que m'ha dedicat als meus companys, que quan hem fet consultes, quan m'han demanat coses, sempre he anat a preguntar coses amb ells, m'han explicat el que jo no sabia o no entenia, i això per mi ha sigut tractar amb moltíssima gent, pacients, familiars, professionals, que és una de les grans coses, com ha dit la doctora Pinar, de la nostra professió, tractar amb la gent. El dia a dia. Pitjor? Evidentment recordes a vegades que dius, ostres, ho podia haver fet millor, o ho podia haver fet d'alguna altra manera, i segurament des d'un punt de vista no personal estrictament, però crec que la sotregada que vam rebre quan va aparèixer la Covid ens va canviar tots els esquemes de com una malaltia. En fi, al cap una malaltia infecciosa, viral, que avui quasi podríem dir que s'assembla més a un refredat, amb certes reserves, que no a una altra cosa, és capaç d'aturar el món i posar el món cap per avall i tots a córrer, i ai, ai, ai, ai, que potser no podem admetre més malalts els primers mesos del que carregats que estàvem tots. Jo crec que allà, si em permets, allà va sortir el bo i millor de la professió. I també alguns que dius, mira, aquest no me l'imaginava, no? I alguns que no coneixíem. I altres que van donar un pas al front i van fer moltes coses, entre elles, per exemple, els alumnes de Medicina. Els alumnes de Medicina estaven tot just començant, pràcticament un període de pràctiques, i els hospitals van dir, ui, ui, ui, amb això que tenim a sobre, més val que no vinguin. I nosaltres vam dir, no, no, és que és important que hi vagin, no, no, que per raons d'asseguretat i tal. I vam ser l'última facultat en baixar la bandera i rendir-nos i dir que no els podíem enviar de pràctiques. I al cap de quatre dies ens demanaven, sisplau, si podien tornar a ajudar. I van anar voluntaris a ajudar als hospitals, trucant a les famílies, fent tasques administratives, col·laborant amb els metges que estaven a les sales plenes de malalts de Covid, i jo crec que això va ser una de les millors coses i un molt bon aprenentatge per a tots els estudiants que els va tocar viure aquella època que des d'un punt de vista acadèmic és molt dolenta, lògicament. No hi ha classe, no ens podem veure, totes aquestes coses, però en canvi la feina del dia a dia sí que va ser, jo crec que segur que se'n recordaran tota la vida del que vam fer.

Quins plans té de l'endavant? Què passa el 30 de setembre,

doctor Trilla? El 30 de setembre, tècnicament l'1 d'octubre, segons la Seguretat Social, passo a l'estatus de jubilat, perquè ja compleixo, de fet ja he complert 70 anys, llavors a la universitat acabem el curs, que és el 30 de setembre, i a l'hospital també fem el mateix, i per tant a partir de l'1 d'octubre passo a situació. De professor emèrit, que és una situació que em permet seguir aprenent coses i seguir al costat del dia a dia, evidentment amb altres responsabilitats i amb altres situacions, i seguirem aprenent, que és el que hem fet tota la vida, i a partir d'aquí suposo que disfrutar també de més temps. No lliure, perquè això del temps lliure sempre el fa servir d'alguna cosa, sinó més temps gestionat per tu mateix, no depenent tant d'altres coses que et cauen cada dia a l'agenda. I una de les coses que si la universitat em permet, i em permet, encantada en determinades condicions, és seguir fent classes. I segurament seguir explicant el hem d'anar a la Lluna, hem decidit anar a la Lluna el primer dia de classe, que deuen pensar que aquest senyor deu haver anat i tornat ja un parell de vegades, amb lo gran que és, pot haver anat caminant.

Quin futur li depara a l'Olga com a metgessa, a la doctora Pinart?

Jo crec que l'Olga, com tots, ara té un període de formació que és important, perquè això és el dia a dia, això és l'entrenament real, que dic jo. Ella ja ho farà, perquè és així. Ha d'estar molt atenta a veure els metges que ho fan bé, les metgesses que ho fan bé, com tracten els malalts, com es relacionen amb les famílies, però crec que si algú té l'Olga d'avantatge important. Que té el seu cost, eh? És el fet que entén molt bé el que significa estar malalt. I això que sempre els diem l'empatia és posar-se en les sabates de l'altre, intentar pensar com el pacient pensa o intentar veure el que el pacient veu. La Olga ho entén, tots hem sigut pacients, però segurament de coses menys importants o més importants. Però la seva experiència és de les que marca segur tota una vida i crec que se sentirà molt còmoda quan algú li digui, mira, és que clar, això que em passa. Això jo ho entenc perfectament. Vull dir que això és una cosa que és molt important per la relació metge-malalt.

Pensa que per molt que ara no. Darrere tots els núvols grisos hi fa sempre un sol de dia.

Olga, tu quan mires endavant, què hi veus ara?

Jo espero arribar a ser algun dia un metge com el doctor Trilla, la veritat. O sigui, crec que. No sé, m'agrada molt la meva feina ara mateix. Vaig treballar super contenta, no surto gens cansada, m'agrada molt escoltar els pacients, m'agrada molt entendre'ls. I, per exemple, quan estàs a urgències, a les guàrdies, el que més em preocupa és que el pacient estigui bé. I crec que és una cosa que no vull perdre. Perquè et dónes compte que, per exemple, els adjunts que t'estan supervisant no donen aquesta importància al pacient. I quan vaig jo allà, jo sé que el pacient s'està trobant malament i que si està a l'hospital no és per gust. Llavors, no vull perdre això, la veritat. O sigui, crec que és el més bonic de la nostra feina. I espero gaudir molts anys d'això i que no torni a aparèixer una altra leucèmia, la veritat.

Doctor Antoni Trilla, doctora Olga Pinart, moltíssimes gràcies per acompanyar-nos al suplement d'estiu. Ha estat un plaer i que per molts èxits a tots dos. Moltes gràcies. Bon estiu a tothom. Moltes gràcies.