Cançó de la setmana d'iCat: Still Ill: "Tot bé a casa"
"Still Ill" és el títol d'una melancòlica cançó del disc de debut dels Smiths, del 1984. Es pregunta coses com si és el cos qui domina la ment o a la inversa, i canta que no podem aferrar-nos als somnis. "Still Ill" també significa "encara malalt", i no seria difícil imaginar que Jordi Estivill, a.k.a. Still Ill, necessitava abaixar el ritme del seu grup d'origen, Lágrimas de Sangre, referent del rap nacional acostumat a fer entre 70 i 90 directes l'any i a congregar 20.000 ànimes en cada cita. "Allò que mai no mor", el seu primer treball en solitari, va néixer durant els mesos de confinament i és un solvent tractat de rap cantat en català que podrien firmar els seus companys de banda, que de fet hi apareixen al costat de noms com Autèntic Home Llúdriga, Adala, Senyor Oca, Adonde Boy i E.A.M. I si molts han (o hem) viscut el tancament com una oda a la claustrofòbia, Still Ill glossa a "Tot bé a casa" les bondats de "posar la vida en pausa", deixar fora el brogit del formiguer i regar les plantes, tenir cura de l'espai propi i viure el que toca viure: "peli-pijama-manta", bugada, aire i escombra, "quan estic a casa tot el que m'estressa escampa", versos estilitzats i pintats de soul amb majestuosos arranjaments de vent. Com ha de ser.
