A micròfon tancat - Lluís Urpí
Tot i que amb l'entrada de les noves tecnologies de la comunicació ha perdut una bona part d'aquell misteri que tenia, la ràdio segueix sent un mitjà de comunicació ( o potser millor un mitjà d'emoció) especial
Tot i que amb l'entrada de les noves tecnologies de la comunicació ha perdut una bona part d'aquell misteri que tenia, la ràdio segueix sent un mitjà de comunicació ( o potser millor un mitjà d'emoció) especial. Els que l'estimem hi trobem un encant singular, un punt diferenciador que va més enllà d'una feina, més enllà d'un sistema de comunicar-se, més enllà d'una eina.
La ràdio pot ser passió, neguit i, sobretot màgia. I passi el que passi, i em temo que per desgràcia, hi ha un sentiment que amb tota probabilitat ja no es pot encomanar a les noves generacions, més captivades per aquesta omnipresència de les imatges però que, malgrat tot, roman intacte a l'interior de l'ànima de tothom que, en un moment o altre de la seva vida, ha sentit la fascinació de la ràdio, ja sigui com a emissor o com a receptor: la màgia el misteri, el fil invisible que es crea i que lliga de manera indissoluble una banda i altra de l'aparell.
La sensació càlida de no sentir-se sol i de no saber quina cara té la persona que hi ha a l'altre costat, només una veu i dues emocions unides en un únic instant, aquesta és l'essència de la ràdio. Ara que ja sabem quina cara fan tots els comunicadors i fins i tot bona part dels oients, aquest misteri s'ha perdut, però per a tots aquells que l'hem sentit alguna vegada, la ràdio segueix sent un vehicle únic per a transmetre sentiments, per a fer vibrar, per jugar com cap altre mitjà amb tots els ressorts de la imaginació, per explorar aquells racons secrets i íntims de la personalitat dels uns i dels altres.
Potser per això el llibre de Lluís Urpí, A micròfon tancat que publica l'editorial Pòrtic, és una d'aquelles joies que val la pena resseguir i atresorar. Si ens atenem a la part formal, el llibre vindria a ser una manera càlida i directa de fixar en suport paper totes les emocions, les anècdotes, les vivències del dia a dia d'un quart de segle de fer ràdio, ràdio en català i ràdio a Catalunya Ràdio que, no ens enganyen ha estat, és i desitjo de cor que segueixi sent, una manera diferent i especial de fer ràdio.
Però és molt més que això. També és la vida d'un periodista de trinxera, tal i com el defineix Joaquim Maria Puyal al pròleg i que, en definitiva és també la vida de molts periodistes, de molta gent que ha fet dels mitjans de comunicació la seva vida.
El llibre té moltes lectures. Hi haurà lectors que si acostaran buscant l'anècdota del personatge famós, saber què feia el Mikimoto, el mateix Puyal, el Toni Clapés, l'Antoni Bassas o l'Andreu Buenafuente, per citar-ne només alguns de les desenes de professionals i convidats que hi apareixen. D'altres buscaran descobrir com és el dia a dia d'una ràdio per dins. Hi haurà qui hi podrà copsar la màgia secreta de la professió i tots, invariablement i sense excepció, hi trobaran la crònica sincera i personal del Lluís, una època mítica i fabulosa, de resistència, de creació, de passió en un mitjà que és resistent, creatiu i passional com cap altre.
I ningú millor que ell mateix per acabar d'arrodonir les motivacions i els secrets d'aquest llibre.
En el llibre jo faig tres petits homenatges: als oients, als que anomeno "professionals", perquè el que és oient de ràdio de tota la vida en sap molt. de seguida detecta qui és natural o no, qui té la veu agradable o no, i qui coneix el temes o se'ls prepara bé o no. L'altre és per als companys i companyes que van començar aquest projecte l'any 1983 no a la seu de Diagonal Beethoven, sinó a la mateixa Diagonal, però ja més a prop del carrer Ganduxer, en unes instal·lacions que van anomenar "Beirut" per l'estat de les mateixes. I també, un petit reconeixement pels corresponsals , una feina poc valorada i molt complicada. Jo sempre comento com una anècdota que tu des d'aquí , des de Catalunya Ràdio, pots parlar o criticar Obama, Hollande o Berlusconi, i difícilment te'ls trobaràs fent un cafè en un bar de prop de la ràdio. En canvi, a un servidor li havia passat més d'una vegada que havia criticat algun càrrec o alguna institució de la comarca de la Segarra quan treballava a Ràdio Cervera de la cadena 13 ( que no va funcionar a nivell empresarial, però que si que va servir d'escola) i, a més feia de corresponsal dels diaris de Lleida : primer de La Mañana i després del diari Segre.( avui per cert aquest diari publica una crítica del meu llibre, per si li vols donar un cop d'ull, la crítica és del Vidal Vidal).
Jo el que sento després d'escriure aquest llibre és que a través de les entrevistes i presentacions detecto que hi ha encara molta gent que s'estima aquesta casa, i que sap la importància que nosaltres tenim com a mitjà públic i de servei ( i cito textualment la informació i els especials que es van fer l'any 2.010 arran de les nevades) aquí a la casa: tant a Catalunya Ràdio com a Catalunya Informació. En el llibre explico parlant del present i del futur de la ràdio a Catalunya que és bo que hi hagi una emissora privada potent ,però això ha de ser compatible amb uns mitjans públics forts que puguin lluitar pel lideratge, i encara més important que puguin fer de totes totes el servei pel quals se'ls va crear ara fa 30 anys. Un servei de normalització lingüística, en defensa del català, la nostra llengua que hem de cuidar al màxim des de tots els nivells. I també defensant i potenciant el seu ús social per poder cohesionar bé en l'àmbit cultural.
És cert que estem en una etapa de crisi econòmica i de recessió, però el que no seria gens convenient de cara a la potencia i a la difusió dels mitjans , és que aquests perdessin potencial de veritat, i que es reduís progressivament la publicitat( en el llibre cito dos articles que van fer sobre el tema al diari ARA l'Ernest Folch i el Miquel Calzada) perquè això debilitaria TV3 i Catalunya Ràdio, i el català perdria implantació de ben segur. L'emissora privada en català té èxit i fa el seu paper, però és privada, i no té( com dic en el llibre)cap obligació ni de tenir el màxim de cura del català, ni de fer estrictament de servei públic, com tenim nosaltres des de la creació d'aquests ara fa 30 anys.
Gràcies Lluís.
La ràdio pot ser passió, neguit i, sobretot màgia. I passi el que passi, i em temo que per desgràcia, hi ha un sentiment que amb tota probabilitat ja no es pot encomanar a les noves generacions, més captivades per aquesta omnipresència de les imatges però que, malgrat tot, roman intacte a l'interior de l'ànima de tothom que, en un moment o altre de la seva vida, ha sentit la fascinació de la ràdio, ja sigui com a emissor o com a receptor: la màgia el misteri, el fil invisible que es crea i que lliga de manera indissoluble una banda i altra de l'aparell.
La sensació càlida de no sentir-se sol i de no saber quina cara té la persona que hi ha a l'altre costat, només una veu i dues emocions unides en un únic instant, aquesta és l'essència de la ràdio. Ara que ja sabem quina cara fan tots els comunicadors i fins i tot bona part dels oients, aquest misteri s'ha perdut, però per a tots aquells que l'hem sentit alguna vegada, la ràdio segueix sent un vehicle únic per a transmetre sentiments, per a fer vibrar, per jugar com cap altre mitjà amb tots els ressorts de la imaginació, per explorar aquells racons secrets i íntims de la personalitat dels uns i dels altres.
Potser per això el llibre de Lluís Urpí, A micròfon tancat que publica l'editorial Pòrtic, és una d'aquelles joies que val la pena resseguir i atresorar. Si ens atenem a la part formal, el llibre vindria a ser una manera càlida i directa de fixar en suport paper totes les emocions, les anècdotes, les vivències del dia a dia d'un quart de segle de fer ràdio, ràdio en català i ràdio a Catalunya Ràdio que, no ens enganyen ha estat, és i desitjo de cor que segueixi sent, una manera diferent i especial de fer ràdio.
Però és molt més que això. També és la vida d'un periodista de trinxera, tal i com el defineix Joaquim Maria Puyal al pròleg i que, en definitiva és també la vida de molts periodistes, de molta gent que ha fet dels mitjans de comunicació la seva vida.
El llibre té moltes lectures. Hi haurà lectors que si acostaran buscant l'anècdota del personatge famós, saber què feia el Mikimoto, el mateix Puyal, el Toni Clapés, l'Antoni Bassas o l'Andreu Buenafuente, per citar-ne només alguns de les desenes de professionals i convidats que hi apareixen. D'altres buscaran descobrir com és el dia a dia d'una ràdio per dins. Hi haurà qui hi podrà copsar la màgia secreta de la professió i tots, invariablement i sense excepció, hi trobaran la crònica sincera i personal del Lluís, una època mítica i fabulosa, de resistència, de creació, de passió en un mitjà que és resistent, creatiu i passional com cap altre.
I ningú millor que ell mateix per acabar d'arrodonir les motivacions i els secrets d'aquest llibre.
En el llibre jo faig tres petits homenatges: als oients, als que anomeno "professionals", perquè el que és oient de ràdio de tota la vida en sap molt. de seguida detecta qui és natural o no, qui té la veu agradable o no, i qui coneix el temes o se'ls prepara bé o no. L'altre és per als companys i companyes que van començar aquest projecte l'any 1983 no a la seu de Diagonal Beethoven, sinó a la mateixa Diagonal, però ja més a prop del carrer Ganduxer, en unes instal·lacions que van anomenar "Beirut" per l'estat de les mateixes. I també, un petit reconeixement pels corresponsals , una feina poc valorada i molt complicada. Jo sempre comento com una anècdota que tu des d'aquí , des de Catalunya Ràdio, pots parlar o criticar Obama, Hollande o Berlusconi, i difícilment te'ls trobaràs fent un cafè en un bar de prop de la ràdio. En canvi, a un servidor li havia passat més d'una vegada que havia criticat algun càrrec o alguna institució de la comarca de la Segarra quan treballava a Ràdio Cervera de la cadena 13 ( que no va funcionar a nivell empresarial, però que si que va servir d'escola) i, a més feia de corresponsal dels diaris de Lleida : primer de La Mañana i després del diari Segre.( avui per cert aquest diari publica una crítica del meu llibre, per si li vols donar un cop d'ull, la crítica és del Vidal Vidal).
Jo el que sento després d'escriure aquest llibre és que a través de les entrevistes i presentacions detecto que hi ha encara molta gent que s'estima aquesta casa, i que sap la importància que nosaltres tenim com a mitjà públic i de servei ( i cito textualment la informació i els especials que es van fer l'any 2.010 arran de les nevades) aquí a la casa: tant a Catalunya Ràdio com a Catalunya Informació. En el llibre explico parlant del present i del futur de la ràdio a Catalunya que és bo que hi hagi una emissora privada potent ,però això ha de ser compatible amb uns mitjans públics forts que puguin lluitar pel lideratge, i encara més important que puguin fer de totes totes el servei pel quals se'ls va crear ara fa 30 anys. Un servei de normalització lingüística, en defensa del català, la nostra llengua que hem de cuidar al màxim des de tots els nivells. I també defensant i potenciant el seu ús social per poder cohesionar bé en l'àmbit cultural.
És cert que estem en una etapa de crisi econòmica i de recessió, però el que no seria gens convenient de cara a la potencia i a la difusió dels mitjans , és que aquests perdessin potencial de veritat, i que es reduís progressivament la publicitat( en el llibre cito dos articles que van fer sobre el tema al diari ARA l'Ernest Folch i el Miquel Calzada) perquè això debilitaria TV3 i Catalunya Ràdio, i el català perdria implantació de ben segur. L'emissora privada en català té èxit i fa el seu paper, però és privada, i no té( com dic en el llibre)cap obligació ni de tenir el màxim de cura del català, ni de fer estrictament de servei públic, com tenim nosaltres des de la creació d'aquests ara fa 30 anys.
Gràcies Lluís.
